DECRET 163/2002, de 24 de setembre, del Govern Valencià, pel qual es declara Bé d'Interés Cultural el Conjunt Històric de Segorbe i l'Església Catedral Basílica de Segorbe. [2002/X10470]

Per mitjà de Resolució de la Direcció General del Patrimoni Artístic, Arxius i Museus del Ministeri de Cultura, de data 23 de febrer de 1978, es va acordar tindre per incoat expedient de declaració de Conjunt Historicoartístic a favor de la ciutat de Segorbe, segons documentació que figurava en el pla unit a l'expedient.

La Direcció General de Belles Arts, Arxius i Biblioteques del Ministeri de Cultura va sol·licitar un informe de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, la qual va informar favorablement en data 8 de novembre de 1985, per mitjà de dictamen que obra en l'expedient.

L'expedient en qüestió va ser remés per a la seua tramitació a la Generalitat Valenciana segons el que disposa el Reial Decret 3.066/1983, de 13 d'octubre, sobre traspàs de funcions i servicis de l'Estat a la Generalitat Valenciana en matèria de cultura, i en concret, a l'actual Conselleria de Cultura i Educació, d'acord amb el que preceptua el Decret 171/1983, de 29 de desembre, del president de la Generalitat Valenciana.

Per la seua banda, amb data 23 de maig de 1996, la Direcció General de Patrimoni Artístic, de l'aleshores denominada Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, va dictar resolució per la qual s'incoava expedient de declaració de Bé d'Interés Cultural, amb la categoria de Monument, a favor de la Santa Església Catedral Basílica de Segorbe. Durant la tramitació de l'expedient, han emés informe favorable a la declaració el Consell Valencià de Cultura i la Reial Acadèmia de Sant Carles.

En virtut del que disposa l'apartat segon de la Resolució de 2 de març del 2000, de la Direcció General de Promoció Cultural i Patrimoni Artístic, per la qual s'establixen els requisits per a la revalidació d'informes i la resta de tràmits produïts en els procediments sobre declaració de Béns d'Interés Cultural incoats amb anterioritat a l'entrada en vigor de Llei del Patrimoni Cultural Valencià, d'acord amb el que preveu la disposició transitòria primera de la dita llei, la Direcció General de Patrimoni Artístic va procedir a dictar resolució, en data 17 d'abril del 2002, per la qual es convalidava l'informe favorable a la declaració emés per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran, s'acordava la continuació del procediment i s'obria un període d'informació pública.

Amb data 15 de maig del 2002, la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles va emetre informe favorable a la declaració de Bé d'Interés Cultural del Conjunt Històric de Segorbe.

Tenint en compte que l'article 31.5 de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana establix la competència exclusiva de la Generalitat Valenciana en matèria de patrimoni històric, artístic, monumental, arqueològic i científic, i que l'article 26.2 de Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat Valenciana, del Patrimoni Cultural Valencià, disposa que la declaració d'un Bé d'Interés Cultural es farà per mitjà de decret del Govern Valencià, a proposta del conseller de Cultura i Educació, sense perjuí de les competències que l'article 6 de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol, reserva a l'administració general de l'estat, realitzats els preceptius tràmits administratius, i després de la deliberació del Govern Valencià en la reunió del dia 24 de setembre de 2002,

DECRETE

Article 1

1. Declarar Bé d'Interés Cultural el Conjunt Històric de Segorbe.

2. Declarar, de conformitat amb el que disposa l'article 28.2.e) de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià, Bé d'Interés Cultural, amb la categoria de Monument, l'Església Catedral Basílica de Segorbe.

Article 2

1. L'àrea afectada per la declaració de Bé d'Interés Cultural del Conjunt Històric de Segorbe queda definida en els annexos que s'adjunten i que formen part del present decret. La documentació complementària consta en l'expedient de la seua raó.

2. L'entorn de protecció dels immobles compresos en el conjunt històric que gaudixen per si mateixos de la consideració de Béns Interés Cultural queda igualment definit en els annexos adjunts.

Article 3

Inscriure el Conjunt Històric de Segorbe i l'Església Catedral Basílica de Segorbe, de conformitat amb el que disposa l'article 29.1 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat Valenciana, del Patrimoni Cultural Valencià, en la secció primera de l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià.

Article 4

En virtut del que establix l'article 28.2.e) de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià, els béns de Rellevància Local mencionats en l'annex III del present decret, hauran de ser inscrits en la secció segona de l'inventari.

Disposició final

El present decret es publicarà en el Boletín Oficial del Estado i entrarà en vigor l'endemà de la seua publicació en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana.

València, 24 de setembre de 2002

El president de la Generalitat Valenciana,

JOSÉ LUIS OLIVAS MARTÍNEZ

El conseller de Cultura i Educació,

MANUEL TARANCÓN FANDOS

ANNEX I

Dades sobre el conjunt històric objecte de la declaració

Denominació: Conjunt Històric de Segorbe.

Localització:

a) Comunitat autònoma: Comunitat Valenciana

b) Província: Castelló

c) Municipi: Segorbe

Delimitació del conjunt:

La delimitació s'establix en funció dels següents criteris:

– Topogràfics i paisatgístics, incloent els dos tossals on es troba ubicada la ciutat, que conformen el seu perfil característic, i que han sigut el seu origen.

– Arqueològics, en funció dels antecedents històrics que auguren previsibles troballes.

– Patrimonials i urbanístics, amb la inclusió dels immobles i espais urbans i rústics necessaris per a garantir la correcta tutela del conjunt.

Definició literal de la delimitació del Conjunt Històric de Segorbe:

– Origen: Intersecció de l'eix del carrer Esperança amb la prolongació de la mitgera entre les parcel·les números 23 i 24 de l'illa cadastral núm. 46463, punt A.

– Sentit: antihorari.

– Línia delimitadora: Des de l'origen la línia s'introduïx en l'illa cadastral núm. 46463 per la mitgera entre les parcel·les 24 i 23, travessant les parcel·les números 27 i 28 d'esta illa. Creua el carrer de la Muralla i recorre la mitgera entre les parcel·les números 66 i 1 de l'illa núm. 47452 i prosseguix per les parts posteriors de les parcel·les números 1, 2, 3 i 11 i la mitgera entre les parcel·les número 15 i 16 d'esta illa. Creua el carrer Castellà i recorre la mitgera entre les parcel·les 21, 22 i 26. La línia creua el carrer Pontífex i creua l'illa núm. 47454 entre les parcel·les números 6 i 7 i 11 i 12. Recorre l'eix del carrer Santiago Martín Báguena fins a introduir-se en l'illa núm. 48456 i recórrer les parts posteriors de les parcel·les d'esta, que recauen en la plaça del Agua Limpia. Creua el carrer Guimerà, continua per l'eix del carrer de la Paz i creua l'illa núm. 48442 entre les parcel·les 4 i 5. Prosseguix per les parts posteriors de les parcel·les números 10, 11 i 12 de l'illa núm. 48431. Creua el carrer José Escrig i envolta les parcel·les números 24 i 25 de l'illa 48433. Creua el carrer Marcelino Blanco i recorre la part posterior de l'Ajuntament i les mitgeres entre les parcel·les 4 i 29 i 5 i 28 i les parts posteriors de les parcel·les números 5, 7, 8, 9 10, 11, 12, 13 i la mitgera entre les parcel·les 13 i 14. Prosseguix per l'eix del carrer València i per l'eix del carrer José Jimeno. Creua l'illa núm. 52411 entre les parcel·les 38 i 39 i recorre l'eix del carrer Torrejón i creua el carrer Castellnovo. Recorre les parts posteriors de les parcel·les números 1, 4, 7, 11 de l'illa núm. 53453; travessa l'illa núm. 29 i prosseguix per les parts posteriors de les parcel·les d'esta illa que recauen al carrer Cervantes i al carrer Peñalba. Creua el camí Canteros i envolta les parcel·les núm. 8, 9, 10, 1 i part de la parcel·la núm. 13, de l'illa núm. 54480. Creua el camí de Segorbe a la Vall d'Uixó. S'introduïx en l'illa núm. 52495 i recorre la mitgera entre les parcel·les números 03 i 13, travessa la parcel·la núm.22, i les mitgeres entre les parcel·les números 14 i 22 i 23 i 22 i 20 i 21. Envolta el passeig Sopena i el carrer Argén. Incorpora les edificacions de les parcel·les números 5, 6, 7, 8, 9, 10 i 11 de l'illa núm. 47476 fins al punt d'origen A.

Descripció del conjunt històric:

Basada principalment en el text de Ramón Rodríguez Culebras, Catálogo de Monumentos y Conjuntos de la Comunidad Valenciana. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1983.

La mil·lenària ciutat de Segorbe va constituir el nucli de població més important de la comarca de l'Alt Palància, seu de la seua diòcesi i depositària de distints títols (ciutat reial, senyorial i ducal). És important tant per la seua situació privilegiada en un corredor natural NW-SE, freqüentat per nombrosos pobles a la busca del mar o de la terra de l'interior, com per la seua fèrtil horta regada pel riu Palància i la cabalosa font de l'Esperança.

S'assenta entre dos turons dominant el paisatge de l'ampli vall per on discorre el riu, obert ací en una gran corba, constituint un dels conjunts historicoartístics de més interés de la Comunitat Valenciana.

Evolució històrica del conjunt històric de Segorbe

Importants jaciments arqueològics mostren l'intens poblament de la zona. Comprén diversos pobles des de l'edat de bronze, com l'iber i el romà, i s'identifica amb la ciutat de Segóbriga, encara que no sense certa polèmica perquè hi ha historiadors que la ubiquen en les proximitats de Saelices (Conca), on va existir una ciutat romana destruïda que no va tornar a ser habitada des del segle VIII.

No obstant els indicis més fiables assenyalen esta ciutat com Segóbriga, ja que en esta ciutat es va restablir el bisbat hispà visigot d'este nom, històricament conegut des del tercer concili de Toledo de l'any 589. L'any 1176 va tindre seu provisional a Albarrasí, i mentrestant Segorbe continuava davall del domini musulmà. En esta època àrab va ser colonitzada per barbarescos de la família Baraní de la confederació Sinbaya.

Pels anys de les conquistes de Jaume I era refugi d'Abu Said Abd Al-Rahman, que tenia seu en l'alcàsser. Després de la seua conversió al cristianisme, este va anar cedint drets i privilegis: en l'eclesiàstic, al bisbe de Segorbe pel que es referix a la ciutat i a diversos pobles; en el civil, a Jaume I, qui va posar guarnició en la plaça l'any 1245. Des de llavors, la ciutat veu una nova etapa; el 21 de novembre de 1279, un privilegi reial firmat a València concedia al senyor Jaume Pérez, el seu fill natural, en feu perpetu el castell i la vila de Segorbe, amb tots els seus drets i prerrogatives. El senyor Jaume Pérez, Almirall d'Aragó, el va deixar a la seua filla, la senyora Constança, la qual va contraure matrimoni amb el senyor Rodrigo de Luna. La seua besnéta, la senyora Maria de Luna va casar amb el rei Martí l'Humà, motiu pel qual el senyoriu de Segorbe va tornar a la Corona. L'infant Enric, Fortuna, va ser el primer que va portar el títol de duc de Segorbe per donació d'Alfons V el Magnànim. El seu fill Alfons d'Aragó va casar amb Joana Folch de Cardona, i des de llavors van quedar vinculades ambdós cases, constituint esta una de les èpoques més brillants de Segorbe.

En el segle XVII es va unir, també per matrimoni, al ducat de Medinaceli.

Paral·lelament al desenrotllament civil va anar l'eclesiàstic, particularment des de 1577 quan els bisbats de Segorbe i Albarrasí van ser separats, la qual cosa suposaria una fita important per al futur desenrotllament urbà de la ciutat.

Durant el s. XIX és escenari de les guerres carlines amb un constant trasbals de tropes de l'un i l'altre costat, encara que definitivament ocupat per l'exèrcit liberal en 1874. Entre el 8 de desembre de 1874 i el 30 de gener de 1875, el senyor Nicolás Ugarte, comandant d'Enginyers de l'Exèrcit del Centre, passava a encarregar-se de les fortificacions de la ciutat consistents en la circumval·lació d'esta a través d'un lleuger mur de 2.890 metres perimetrales, format en bona part per simples cases aspillerades, i en la construcció en el cim del tossal de Sant Blai d'una fortificació defensiva.

Com a complement, el mencionat enginyer va redactar el “projecte de les obres de defensa que han de construir-se en el cim de La Estrella de la ciutat de Segorbe”, encara que mai va ser portat a la pràctica en la seua totalitat per la finalització de la guerra.

Anàlisi i desenrotllament urbà

L'orografia mateixa del terreny marca i condiciona el desenrotllament de la ciutat entorn de dos nuclis fonamentals, amb expansió posterior cap al pla. Primer que res, la muntanya i castell de La Estrella, lloc del primitiu assentament ibèric, posteriorment castell i alcàsser. El seu recinte exterior queda marcat en part pel passeig de Sopeña. La zona que recau a este és abrupta i no porta construccions en la seua vessant. Cap al migdia i el ponent, la població s'estén, limitada fins a finals de l'edat mitjana pel recinte murallat. En el seu interior es desenrotlla en complexa trama de places, placetes i carrers estrets, tortuosos i empinats, sense sentit clar o definit.

Fites d'este recinte interior van ser tres places: la plaça dels Jurats o Almudín, antigament porticada, que es troba pròxima a una de les portes de la ciutat i a la catedral; la plaça de l'Àngel i la plaça de les Monges. Una segona fase d'expansió d'esta zona, però extramurs, està marcada per les esglésies de Sant Pere i la Sang, hui desapareguda, que va donar lloc a un barri nou, el raval de Sant Pere amb la plaça de la Cova Santa, que s'estén a l'est i al nord-est en una sèrie de carrerons, entre els que es compta algú dels més característics i bells de la població. L'antic camí real, carretera d'Aragó i València discorre extramurs, rodejant en part la muralla i allunyant-se d'ella i del primitiu nucli a l'altura de la catedral que va donar lloc a una altra fase d'expansió.

L'altre nucli de població, el raval de Sant Blai, s'estén en la vessant de la muntanya d'este nom, en sentit semicircular, buscant l'acostament de la muralla i la unió amb el nucli primitiu a través de la zona més àmplia i baixa entre les dos vessants. Amb el temps va sorgir ací un altre focus important entorn de la plaça configurada pel palau Ducal, actualment l'Ajuntament de la ciutat. El més característic nexe d'unió entre estos dos nuclis és l'aqüeducte, gòtic en la seua actual estructura i que discorre en part sobre la muralla. En el segle XVII s'establixen en la ronda exterior de la muralla a la vora del camí reial, els dominics, que funden el convent i col·legi de San Pablo i els jesuïtes, amb el seu col·legi, hui seminari. En la part alta de la població, en la muralla mateixa, es van establir els mercedaris.

Edificació del conjunt. Tipologia

El senyoriu i després ducat de Segorbe, les particulars relacions amb la casa reial, així com el fet d'haver sigut seu episcopal, va influir no poc en el desenrotllament urbà. Però ha condicionat especialment la tipologia de les edificacions, l'economia de la població, basada en gran part en l'agricultura, donades les òptimes condicions de l'horta. El comerç que açò comporta i més al ser el centre de la comarca, influïx també en la configuració d'una zona precisa de la població i en la seua arquitectura. Cada època i cada estament ha anat deixant en les edificacions de la ciutat la seua empremta, configurant-la fins als temps més recents.

La casa comuna respon a la tipologia corrent de la comarca. Les cases s'apinyen, compactes, en els carrers estrets i tortuosos, amb abundància de costeres. Sorgixen placetes i racons tranquils, molt bells en la seua senzillesa i rusticitat. Predomina la casa unifamiliar, de dos o tres altures, segons les zones. Obra de maçoneria, lluïts de tons clars, amb predomini de blancs. Coberta de teula àrab, amb ràfols poc prominents i xicotets terrats com a solàrium, que en les zones de creixement del segle XIX al XX sol situar-se en la part davantera, mantenint el ràfol i sobreposant una barana. Abunden els balcons generalment amb barana de ferro. En la zona comercial es donen també miradors de primers d'este segle.

L'arquitectura civil noble i burgesa que existix es troba predominantment en les zones baixes d'eixamplament. Els millors exemples es donaven en els carrers de Colom i proximitats, bisbe Canubio, Escrich, del Cerezo, Calvo Lucía i Cervantes, així com en les places del Agua Limpia, Cueva Santa i Almudín. Alguns han sobreviscut a les transformacions dels últims anys, destacant els dels carrers Cervantes, Sant Antoni i Sopeña. En el nucli més antic a penes hi ha restes d'algunes edificacions en la plaça de les Ànimes i en els carrers més pròxims al castell. Destaquen, entre altres, com més representatius, l'Ajuntament, el Museu Municipal i l'Hospital.

L'actual ajuntament va ser la residència dels ducs de Segorbe i Medinaceli, en la part baixa de la ciutat. Va ser adquirit pel Consell l'any 1864. L'edifici pareix haver sigut alçat en l'època d'Alfons d'Aragó, segon duc de Segorbe, que ho va ser de 1522 a 1562.

El jutjat i la presó, actualment destinat a Museu Històric Municipal, porta en la seua fatxada la placa i la inscripció de Carles IV, en el temps de la qual es va construir. És una edificació neoclàssica sòbria, amb tres plantes marcades per una senzilla imposta. En el seu frontis, sobre una font d'època, es va construir en el segle XIX una edícula per a albergar l'estàtua de la Justícia. L'edificació es troba extramurs.

La Casa de la Misericòrdia i Hospital, de gran monumentalitat, van ser edificats en la mateixa època pel bisbe Gómez d'Haedo, i continua exercint, amb les reformes oportunes, les mateixes funcions. Es tracta d'un edifici rectangular les dependències del qual es distribuïxen entorn d'un claustre interior. L'arquitecte va ser Mauro Mínguez, i les obres es van iniciar l'any 1786.

En les proximitats de l'hospital es trobaven els llavadors, on van quedar integrats elements d'un claustre gòtic de la cartoixa de Vall de Crist, actualment adaptats en la Glorieta.

Com a seu episcopal, Segorbe abunda en arquitectura religiosa, esglésies i convents, que constituïxen el conjunt més monumental. Arriba a albergar en el seu terme huit convents.

La catedral es va construir intramurs, adossada en part a les muralles, a partir de la repoblació cristiana en temps de Jaume I. Del nucli original del segle XIII no queda res, només es troba el conjunt configurat en planta en el segle XIV i del qual es van completar en el segle XV diverses parts com les capelles claustrals, la capella del Salvador i la sala capitular, la torre i el presbiteri, este últim obra de Juan de Burgos. El seu claustre gòtic, de planta trapezoïdal a causa de la irregularitat de la muralla a què s'adossa, constituïx un dels exemplars més rars, de gran atractiu per la seua senzillesa. Mostra certes similituds amb el claustre gòtic del Carme a València, però amb més arcaisme. En el claustre superior, amb galeria de columnetes, alberga el Museu Catedralici, on troben recer una important col·lecció de taules gòtiques, el retaule major, obra de Vicent Macip i un gran nombre d'ornaments religiosos. El temple era gòtic, d'una sola nau, amb capelles entre contraforts i capçalera irregular. Va ser reformat radicalment per l'arquitecte academicista Vicent Gascó de 1791 a 1795. Van participar famosos artistes de l'època com Josep Vergara i els Camarón.

L'església de Sant Pere va ser edificada a mitjan segle XIII, encara que ha sofert grans transformacions, a causa de les quals no queda a penes res del seu caràcter mudèjar. Era de sostrada de fusta en vessant a dosaigües sobre arcs faixons.

El segle XVII està caracteritzat a Segorbe per la profusió de monumentals fundacions religioses. El convent d'Agustines en què va ser l'antic beateri de San Martín, va ser fundació del bisbe Pedro Ginés Casanova. Les obres es van iniciar en 1620 i destaca el temple, de sòbria bellesa, com un exemple de classicisme prebarroc amb una bona portada lateral. Posseïx així mateix una destacada col·lecció de retaules i pintures.

L'església dels dominics és de planta de creu llatina, amb cúpula i galeries superiors. La decoració és barroca. Van alçar també el convent hui desaparegut.

En 1635 es va iniciar la construcció del conjunt més monumental de l'arquitectura eclesiàstica, el col·legi i temple dels jesuïtes. El fundador i patrocinador, Pedro Miralles, havia mort amb anterioritat i el seu sepulcre va estar en l'església fins que en 1936 va ser destruït, amb els altars, les talles i els quadres. La portada d'accés és dovellada i va flanquejada per columnes corínties i àtic emmarcant el gran balcó principal. La del temple porta columnes jòniques amb retropilastres i escut en el temple partit i corbat. El cos superior, menys prominent, amb pilastres apariades i frontó tallat, porta l'escut de l'orde. El temple, de planta de creu llatina, porta galeries sobre capelles laterals. El domina una gran cúpula, amb llum pròpia en el tambor i talla barroca. Les voltes són de llunetes, excepte en el presbiteri, que és de mig canó amb cassetons. El conjunt decoratiu barroc es resumix en l'esplèndida sagristia. L'any 1771, després de la supressió dels jesuïtes, Carles III el va cedir al bisbe Alonso Cano com a seminari.

El barroc eclesiàstic aconseguix a Segorbe el seu zenit amb l'església de Santa Anna, l'única resta del convent dels pares mercedaris. Els mercedaris es van traslladar a Segorbe l'any 1562 des de la seua finca d'Arguines que existia des de 1251. En 1695 es va beneir la nova església. És d'una sola nau, sense creuer, amb capelles entre contraforts, pilastres, capitells compostos i rica talla en estuc amb abundància d'elements ornamentals de permòdols, fantàstiques fulles, rosetes i querubins als costats dels finestrals portant cistellets de fruites sobre el cap. En l'absis, esta decoració s'accentua al cobrir-se la seua plementeria amb un esgrafiat de rica i cuidada execució amb branquejats i motius animals. Obra que podria atribuir-se a Pérez Castiel i els seus col·laboradors.

Del castell queden escasses restes, destacant la torre de La Estrella. En el recinte emmurat perviuen alguns llenços de murs, portes i torrasses, que són suficients per a fer-se la idea de la importància aconseguida en l'edat mitjana. De pedra i maçoneria són els materials, que adquirixen considerable grossor i altura en algunes zones. Les restes pareix que correspondre a mitjan segle XIV. Les més notable són les dos torres que es conserven, de la Presó i del Botxí, i les portes de la Presó i de la Verònica, de configuració també medieval.

També es deu a esta època la transformació de l'aqüeducte, amb els grans arcs gòtics que s'unixen a la torre del Botxí i des d'allí conduïxen l'aigua sobre la muralla mateixa en la zona del carrer del Argen cap a l'interior de la ciutat.

Existix a més un important i extens parc edilici la mostra més representativa del qual es troba en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic redactat per iniciativa de la Direcció General del Patrimoni Artístic de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència com a base per a la preceptiva redacció del Pla Especial de Protecció del Conjunt, segons el que establix l'article 34.2 de la vigent Llei de Patrimoni Cultural Valencià.

ANNEX II

Béns d'interés cultural i delimitació dels seus entorns de protecció

Béns d'interés cultural:

Els Béns d'Interés Cultural del Conjunt Històric de Segorbe són:

– El castell, amb l'aqüeducte i les successives muralles amb les seues torres (de la Presó i del Botxí) i portes (de la Verònica i de la Presó), medievals, del s. XVI i carlines. Protegit des del Decret de 22 d'abril de 1949 (BOE de 5.5.1949) i reconegut com a Monument en la disposició addicional segona de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol i en la disposició addicional primera de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat Valenciana, del Patrimoni Cultural Valencià.

– L'Església Catedral Basílica.

1. Introducció Historicoartística.

L'Església Catedral Basílica de Segorbe és un conjunt històric d'altíssim interés dins del patrimoni històric valencià. Cada un dels elements que componen este conjunt té, per si mateix, un notable valor monumental.

1.A) El temple catedralici.

Va ser començat a construir en el segle XIII. Era gòtic, d'una sola nau, amb capelles situades entre els contraforts i la capçalera huitavada.

Es tenen notícies de l'actuació d'un mestre anomenat Juan de Burgos en el segle XV. La construcció medieval va ser consagrada en 1534.

Entre 1791 i 1795 el temple va ser revestit i renovat pels arquitectes Mauro Minguet i Juan B. Gascó. El resultat va suposar la pràctica ocultació de tota l'obra gòtica. S'engrandix el cor per mitjà de l'eliminació d'un dels arcs, es derroca la volta i s'amplia el presbiteri a costa d'algunes edificacions annexes. Només a l'exterior pot vore's de la fàbrica antiga, algun mur i contraforts recrescuts. Les voltes de creueria de les capelles laterals es mantenen ocultes, sobre el revestiment neoclàssic. Amb tot, la intervenció de Gascó, encara que destructiva per a l'obra gòtica, va suposar la creació d'una de les millors arquitectures classicistes del territori valencià i espanyol.

1.B) La torre campanar

Està formada per una canya trapezoïdal amb nucli massís, escala de quatre trams, per a passar posteriorment a una escala de caragol desplaçada al cantó més agut per a alliberar espai per a campanes. Els trams es cobrixen amb voltes de canó. La disposició és summament primitiva i recorda la tipologia de minarets musulmans i torres romàniques. La torre campanar va ser recrescuda amb un cos suplementari –i un templet– en els segles XVI i XVII.

1.C) El claustre, la sala capitular i les capelles annexes són peces de gran interés patrimonial.

El claustre és de planta trapezoïdal i consta de dos pisos. L'inferior, per la seua motllura, mostra haver sigut construït en els segles XIV i XV. El superior (molt renovat després de l'última guerra civil) és obra molt de finals del segle XV o començaments del XVI.

El claustre conserva una magnífica col·lecció de reixes medievals.

1.D) El museu Catedralici té una valuosíssima col·lecció artística, principalment de pintura religiosa dels segles XIV a XVI.

2. Elements objecte de declaració de conformitat amb el que disposa l'article 28.2 c) de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià

2.A) Parts integrants:

– El temple catedralici, sagristies amb les seues motlades, cor amb el seu cadiratge i panteó dels bisbes. Les capelles de l'església amb els seus vasos i mecanismes per a l'ocultació de la imatgeria.

– La torre campanar, capella de Santa Bárbara, sala de campanes amb les campanes i el rellotge. Cupuleta de rematada i parts ocultes que servien d'accés primitiu a esta torre.

– La torre de Santa Bàrbara i el corredor que la unix amb la capella del seu mateix nom.

– El claustre baix, amb les seues capelles obertes i reixats. La capella del Salvador, la sala capitular, amb la seua col·lecció de retrats, i el corredor d'eixida al carrer Colom. Les criptes inferiors a les capelles de la part sud i el pati exterior a estes (antic cementeri).

– El claustre alt, ocupat principalment pel museu amb tot el que hi és inherent.

– L'arxiu catedralici i la biblioteca.

– L'encaixonada existent en la torrassa semicircular ubicada entre la sala capitular i la capella del Salvador.

Pintures murals

– Les claus ornamentals (pintades al tremp i sobre taula) pertanyents a les nervadures de l'antiga catedral, atribuïdes al cercle de Pere Nicolau, de principis del segle XV, representant les figures de sant Lluc, sant Marc i Pentecosta; així com els quatre medallons que cobrixen algunes parts de la volta amb escenes de la Mare de Déu que van ser encarregades pel bisbe Lorenzo Gómez de Haedo quan va ser construït el nou temple catedralici a finals del segle XVIII.

– La decoració mural de la Glorificació de la Mare de Déu, de l'absis, encomanada originàriament a José Camarón i que va concloure el seu fill Manuel Camarón.

Retaules

– El Retaule de Santa Clara i Santa Eulàlia que va penjar originàriament de les parets de la capella inaugurada i encarregada pel bisbe Francisco Riquer, i el teixit renaixentista amb la representació de la Mare de Déu de la Llet, al poder tractar-se del frontal de la capella que va existir al costat dels dos retaules.

– El que ha sigut considerat des de sempre com el primitiu retaule de l'altar major de la catedral, dedicat a la vida de Maria i atribuït a Martí Torner, pintat a finals del segle XV, i una interessant taula, Abraç davant de la porta daurada, peça restant del desaparegut retaule, dedicat al mateix tema i que va vore també la llum de la mà del famós Pere Nicolau, també considerada recentment fragment del primer retaule catedralici.

– El Segon retaule (dedicat a la Mare de Déu) per a la capella principal, pintat per Vicent Macip, que va substituir fins a 1791 l'antic retaule de Martí Torner.

– El retaule que presidia la sala capitular, dedicat a La Visitació i pintat, segons les atribucions més recents, per l'anomenat Mestre de Segorbe.

– El Retaule dedicat a les ànimes i a la missa de Sant Gregori el que es trobava en la capella que amb el mateix nom va existir en la Catedral.

– En la capella del Salvador, en el claustre catedralici, el Retaule dedicat a Sant Lluc del Mestre.

– El retaule conegut com de Sant Pius V, de Vicent Macip, possiblement creat per a la seua ubicació en la capella del claustre dedicada al sant en el primer quart del segle XVI.

– Les dos portelles d'un tabernacle amb les escenes pintades sobre tela de L'arreplegada del Manà i Els portadors de Carrassos, procedents de la capella de La Comunió, que a pesar de no ser obra de propi Joan Ribalta, sí que podrien estilísticament considerar-se del seu cercle.

– La tela de Sant Miquel, que forma parella amb el de Sant Josep i va ser pintat per Miguel Posadas, i que formava part d'un dels retaules dedicats a Sant Joan Nepomucé existents en el claustre.

– Del conjunt del claustre, destruït quasi en la seua totalitat en 1936, les dos teles: Sant Vicent Ferrer i Sant Vicent Màrtir, ambdós d'autor desconegut. I una altra de Sant Vicent Ferrer atribuïda a Gaspar Huerta va formar, probablement, part del mateix conjunt.

L'òrgan neoclàssic

Escultures i relleus

– El conjunt funerari de la família de Vallterra, d'influència catalanoflamenca del segle XV, encarregat exprofés per a la capella del Salvador.

– Els relleus de l'Eccehomo i mare de Déu Dolorosa, obres ambdós del cercle de Nicolás Camarón, fragments del retaule que honrava el Salvador i la Santa Creu i els fragments en alabastre de Sant Joaquim amb la Mare de Déu Xiqueta i l'Apòstol Sant Jaume davant de la Mare de Déu.

– La col·lecció de bustos reliquiaris del segle XVII composta per set escultures exemptes que originàriament van servir per a albergar i mostrar les relíquies a la veneració pública.

Reixes i portes

– Parella de portes barroques daurades de finals del XVII que tanquen l'entrada a la capella del Salvador.

– El conjunt de diverses portes amb caselles del segle XVII i panys també de l'època que tanquen les dependències de la zona esquerra i dreta del presbiteri.

– En la zona de la sagristia antiga, una parella de portes renaixentistes amb la policromia i el daurat original d'estret semblant amb les del Patriarca de València.

– Portes d'accés al temple, especialment dos picaportes de segle XV

– Gran reixa de tancament del cor, segle XV.

– Fragments de reixeria gòtica en les capelles del claustre.

2. B) Pertinences i accessoris:

2.B.I Originàries de l'immoble:

Teles

– Les claus i llunetes per a la capella de la Comunió, obra del taller i seguidors de Joan de Ribalta amb les escenes del Banquet de les bodes de Canà, La paràbola dels invitats al banquet, La comunió dels apòstols, El naixement de Crist i L'adoració dels Mags.

– Les teles pintades per Jeroni Jacint d'Espinosa per a les capelles de La Comunió i del Salvador. Així com, una de les claus amb el tema de l'Anunciació del Àngel, d'autor desconegut; realitzada per a la capella del mateix nom; les teles de la Mare de Déu del Roser, de José Camarón Bonanat o la de l'Esperança de Manuel Camarón, concebudes ambdós per als altars dedicats a les respectives verges. La tela de L'apòstol Sant Jaume en la Batalla de Clavijo (anònim de fins del XVII) procedent de l'antiga capella de Saniago.

– La tela La institució de l'Eucaristia, de Lluís Planes.

– La tela que va preparar el cèlebre Vicente López, ubicada en l'altar Major, titulat Sant Josep amb el Xiquet, de 1805.

– El Sant Pau i Sant Pere, del segle XVIII, que decoraven la porta del sagrari de la catedral remodelada.

– La tela de Sant Josep de Calasanç de José Camarón Bonanat, primera versió.

Orfebreria

– Dos calzes de mitjan segle XV; una altra parella de calzes realitzada a finals i durant el primer terç del segle XVI respectivament i tres exemples del barroc ple.

– Els calzes més tardans, de mitjan segle XVIII, de principis del XIX (únic realitzat amb plata natural en compte de plata daurada), i un altre de principis del XX.

– Les dos creus, de mitjans i finals del segle XVI; dos bustos reliquiaris dedicats a Santa Anna i Santa Úrsula de la primera meitat del segle XVII, i altres heterogenis exemplars com el cap de bàcul de la primera meitat del XVIII; la gerra baptismal de l'últim terç del segle XVII; l'escultura d'embalum redó en plata i plata daurada de principis del XVII; el copó portaviàtics i diversos fragments de la naveta de començaments del XVI que va pertànyer a un conjunt d'encenser desaparegut. de tipologia religiosa.

– El tríptic renaixentista de la Passió que va ocupar la sala capitular, realitzat en esmalt i coure, donat a la catedral pel canonge Lozano en 1801 i el calze entregat pel bisbe Gilabert Martí, amb motiu de les obres de restauració del presbiteri de la catedral.

– Les dos custòdies barroques entregades pel duc de Segorbe i els dos tríptics de marfil i plata entregats per del bisbe Luis Montagut.

Indumentària

– La casulla brodada amb sedes de colors de mitjans del segle XVI.

– La casulla brocada en vellut de començaments del XV, realitzada en els tallers florentins

– Les peces del XVIII.

Mobiliari de la sagristia

– Bagul medieval realitzat en fusta, cuiro i ferro forjat, com era comú en l'època.

– Armari reliquiari del segle XVI amb policromia i daurats de l'època.

– Armari amb policromia original del barroc.

2.B.II) Elements enriquidors del patrimoni de la catedral de diversa procedència:

Fragments de retaules

– El conegut i incomplet Retaule del Sant Sopar (obra de Jacomart i Reixach, segons l'estudiós Rodríguez Colobres), procedent de la cartoixa de Vall de Crist, que va arribar a la catedral a través la desamortització i va acabar incorporant-se com a retaule a una de les capelles.

– La pintura al tremp i oli del Calvari, atribuïda a Joan Reixach.

– Els fragments de retaule atribuïts al Mestre de Perea, que encara que no es coneix amb certesa la seua exacta ubicació dins del temple, escassament estudiada, se sap que van estar des de molt antic en la catedral i que procedien del desaparegut temple de la Sang en la mateixa localitat.

Pintura sobre tela procedent d'altres convents desamortitzats a Castelló

– Una tela de Jeroni Jacint d'Espinosa del Xiquet Jesús de Passió com a font de vida.

– Dos teles d'un antic retaule que existia en l'església parroquial del Toro, amb la imatge d'un Sant màrtir jesuïta i sant Francesc Xavier

Relleus i escultures

– Plafons i bases de columnes de la zona del tabernacle i la Imatge del sacerdot de l'antiga aliança fragment d'un desaparegut retaule, del qual es desconeix si va ser tallat per al mateix temple.

– Imatge del Sant Ermità de mitjans del segle XVI, de la qual no hi ha notícies tampoc.

– L'escultura en relleu sobre marbre de Carrara la Mare de Déu de la Llet –atribuïda a Donatello– que va arribar a la catedral en 1801 al desmuntar-se el castell de Segorbe, al costat de la talla Verge amb Xiquet, anomenada primitiva procedent de la Cartoixa de Vall de Crist.

– Entre les peces de caràcter heràldic i arquitectònica, tallades per a altres llocs, de desconegut ingrés en la catedral, es reconeix un capitell i un fragment de cornisa hispanoromà realitzada durant el baix imperi romà i un dels escuts del segle XV, de l'antic alcàsser.

Delimitació dels entorns de protecció dels béns d'interés cultural existents en el conjunt històric

Criteris:

– Parcel·les que limiten directament amb la que ocupa el BIC, que poden afectar-lo, tant visualment com físicament, si s'hi realitza qualsevol intervenció.

– Parcel·les recaients al mateix espai públic que el BIC i que constituïxen l'entorn visual i ambiental immediat i en el qual qualsevol intervenció que es realitze puga suposar una alteració de les seues condicions de percepció o del caràcter de l'espai urbà.

– Espais públics en contacte directe amb el BIC i les parcel·les enumerades anteriorment i que constituïxen part del seu ambient urbà immediat.

– Edificacions o qualsevol element del paisatge urbà que encara no tenint una situació d'immediatesa amb el BIC afecten de forma fonamental la seua percepció.

1. Delimitació de l'entorn del castell i muralla medieval

– Línia exterior

Origen: Intersecció de l'eix del carrer Colom amb l'eix del carrer València, Punt D.

Sentit: horari.

Línia delimitadora: des de l'origen la línia recorre l'eix del carrer Colom en direcció nord-oest fins a girar a sud-oest per la mitgera entre les parcel·les cadastrals números 06 i 07 de l'illa núm. 47452, per la prolongació de la mitgera creua les parcel·les 11 i 03 d'esta illa i per la mitgera entre les parcel·les 02 i 03 arriba al carrer de la Muralla. Continua a nord-est pels carrers de la Muralla i Argen, i les incorpora, fins a girar pel primer tram de la mitgera entre les parcel·les números 05 i 06 de l'illa núm. 47476, continua per la prolongació d'esta mitgera fins a la via del tren. Incorpora la via del tren, vorejant el castell de Sopeña, ascendint per la vessant del muntanya fins al final de la prolongació de la travessia Valero Montero. Continua per l'eix de la prolongació de la travessia Valero Montero i prossegix per esta. Gira a sud-est fins al carrer Valero Montero i prosseguix pel seu eix. Travessa l'illa núm. 52462 per les parts posteriors de les parcel·les números 27, 28, 29, 30, 31 i 32, fins al començament del carrer Tirador, seguix per l'eix d'este carrer fins al carrer Obispo Aguilar. Travessa la plaça de San Pedro i la de la Cueva Santa. Prosseguix per l'eix del carrer Colom fins al punt d'origen.

– Línia interior

Origen: intersecció de l'eix del carrer San Diego amb l'eix del carrer Nou en la plaça del bisbe Haedo, punt H.

Sentit: horari.

Línia delimitadora: la línia recorre l'eix del carrer Nou, fins al carrer de la Torre. Prosseguix per l'eix d'este carrer fins a l'eix del carrer Pascual Doménech. Seguix per l'eix del carrer Barrimoral, gira a nord i continua per la part posterior del convent de Sant Martí, gira pel carrer del Papa Luna i creua la plaça de l'Àngel. Puja pel carrer de l'Estrella i seguix pel carrer del Castell per a enllaçar amb el carrer dels Pastors. Gira a nord-est fins a l'eix del carrer de les Ànimes. Travessa la plaça de les Ànimes, baixa pel carrer de la Puríssima, continua pel carrer de Santa Anna, travessa la plaça de l'Almodí i el carrer de Santa Maria, continua pel carrer del Reresagrari fins a prosseguir pel carrer Sant Cristòfol i per la mitgera sud de la parcel·la núm. 26 de l'illa núm. 50458, fins al punt d'origen.

2. Delimitació de l'entorn de la santa església catedral basílica

Origen: Punt A, trobada de l'eix del carrer de Verònica amb el carrer Colom.

Sentit: horari.

Línia delimitadora: a partir del punt A, d'origen, la línia delimitadora arreplega totes les propietats amb fatxada sud al carrer Colom fins al número 40, inclusivament. S'introduïx en l'illa per la mitgera oest d'esta última propietat fins a la seua trobada amb el palau episcopal, el qual rodeja, integrant-lo en la seua totalitat. Ja en el carrer del Palau es gira cap al nord per la mitgera oest de la casa número 4 d'este carrer, ix a la travessia del carrer Sant Cristòfol, la creua i penetra en l'illa següent, al nord de l'anterior per les mitgeres oest de les propietats números 7, 7-A i 9 del carrer de Sant Cristòfol, per a seguir per la mitgera nord d'esta última fins a arribar al carrer. Gira cap al sud per l'eix del carrer de Sant Cristòfol i torna a trencar-se per a penetrar en l'illa situada a l'est per la divisòria nord del número 4 del carrer Sant Cristòfol i número 1 del Reresagrari. Ix al carrer del general Sanjurjo, arriba al seu eix i discorre per ell, en sentit nord-est fins a la trobada amb l'eix del carrer Villagrasa, gira cap a l'est pel mateix fins a arribar al carrer de Santa Maria, doblega en sentit nord-est pel seu eix fins a trobar l'eix del carrer Verònica i seguir per este últim fins a arribar al punt A, origen.

3. Delimitació de l'entorn de la muralla del segle XVI

Origen: intersecció de l'alineació est del carrer València amb l'alineació sud del carrer José Jimeno Agius, punt B.

Sentit: horari.

Línia delimitadora: Des de l'origen, la línia creua el carrer José Jimeno Agius i recorre l'alineació est del carrer València. Gira a l'est i travessa l'illa cadastral núm. 51441 perpendicularment al carrer València fins a l'esquivament existent entre la parcel·la del seminari i la núm. 21 de la dita illa cadastral. Incorpora la parcel·la del seminari, creua el carrer José Jimeno Agius i recorre l'alineació sud d'este carrer fins al punt d'origen.

4. Delimitació de l'entorn de la muralla carlina de l'avinguda Serra d'Espadà

Origen: intersecció entre l'eix de l'avinguda Serra d'Espadà amb l'eix del carrer en projecte Punt C.

Sentit: horari.

Línia delimitadora: des de l'origen la línia recorre els eixos dels carrers Serra d'Espadà, Castellnovo i Cervantes, travessa l'illa núm. 53453 entre les parcel·les números 26 i 27 gira per l'eix del carrer Peñalba en direcció al camí de Canteros pel qual continua, gira paral·lelament a la muralla i a una distància de 20 metres fins a la plaça en projecte, incorporant esta fins a l'eix del carrer en projecte pel qual prosseguix fins al punt d'inici.

ANNEX III

Béns de rellevància local

Es consideren Béns de Rellevància Local del Conjunt Històric de Segorbe els següents immobles descrits en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Segorbe de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència:

– Ajuntament. Situat en la plaça de l'Agua Limpia. Construït en el s. XVI i transformat cap a 1945.

– La Casa de la Misericòrdia, antic Hospital. Carrer Frare Bonifaci Ferrer núm. 5. Any 1786.

– Jutjat i Presó, hui museu municipal. Carrer Colom núm. 86. Any 1792.

– Església dels Jesuïtes i seminari. Carrer Colom núm. 13, núm. 15 i núm. 17; carrer Camarón núm. 2 i carrer València núm. 7. Any 1700.

– Església de Sta. Maria dels pares dominics. Carrer Colom núm. 63. Any 1612.

– Església dels Pares Franciscans. Carrer Frare Bonifaci Ferrer, núm. 3. Any 1910.

– Església de Sant Martí i convent de les Agustines. Plaça de les Monges. Any 1620.

– Església de Sant Pere. Carrer de Gràcia núm. 2, carrer Mesquita núm. 10 i carrer Cebrián núm. 3. Any 1247.

– Església de Santa Anna. Carrer Santa Anna. Any 1695.

– Casa senyorial. Plaça Sant Pere núm. 14 i Cova Santa núm. 8. Segle XVI.

– Casa senyorial. Plaça de les Ànimes núm. 21, núm. 23 i núm. 25. Del s. XVIII reformada.

– Pavelló i jardí. Carrer Frare Bonifaci Ferrer núm. 18 i carrer Muntanya núm. 1. Any 1900.

– Casa en la plaça de les Monges núm.8.

– Font. Plaça de la Cova Santa s/n

– Font. Plaça del Agua Limpia s/n

ANNEX IV

Normativa de protecció

Article primer

Sense perjuí de la seua deguda i expressa adaptació a les determinacions contingudes en la present declaració, tindrà la consideració de normativa provisional, als efectes del que disposa l'article 28.2 d) de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià, el Pla Especial de Protecció del Centre Històric i el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic del Municipi de Segorbe, aprovat definitivament per la Comissió Territorial de Castelló, amb les esmenes introduïdes posteriorment i informades favorablement per la Direcció General de Promoció Cultural i Patrimoni Artístic en data 2 de novembre de 2000.

Article segon

Les llicències municipals relatives als béns integrants del Conjunt Històric que no estiguen declarats per si mateixos d'interés cultural, ni es troben en els entorns de protecció d'estos, hauran de ser comunicades a la Conselleria de Cultura i Educació dins dels deu dies següents a la concessió de la llicència, als efectes de l'article 36 de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià.

Article tercer

En els monuments i els seus entorns de protecció se seguirà necessitant la preceptiva autorització de la Conselleria de Cultura i Educació –amb caràcter previ a la concessió de llicència o aprovació municipal– a tenor de l'article 35 de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià.

Totes les intervencions requeriran, per a tramitar la seua autorització, la definició precisa del seu abast, amb la documentació tècnica que per la seua especificitat els corresponga, i amb la ubicació parcel·lària i el suport fotogràfic que permeta constatar la situació de partida i la seua transcendència patrimonial.

Este últim aspecte serà avaluat pel tècnic municipal, de l'informe sospesat del qual l'Ajuntament podrà derivar la no necessitat de tràmit autoritzatiu previ en actuacions que se situen fora del present marc normatiu per falta de transcendència patrimonial, com seria el cas de les obres i instal·lacions dirigides a la correcta conservació, bon ús i habitabilitat interior dels immobles que no tinguen reconeixement individualitzat de Bé d'Interés Cultural o Bé de Rellevància Local, i que, per plantejament, tècnica i abast no suposen posar en perill els valors de l'edifici, en si mateix i/o en la seua contribució als valors generals de l'entorn.

En estos casos, l'Ajuntament comunicarà a esta administració en el termini de 10 dies, la concessió de llicència municipal, i adjuntarà, com a mínim, l'informe tècnic que es menciona en el paràgraf anterior, un pla d'ubicació i el suport fotogràfic que permeta constatar la situació de partida i la seua falta de transcendència patrimonial.

Article quart

El fet de contravindre el que preveuen els articles anteriors, determinarà la responsabilitat de l'Ajuntament en els termes establits en l'article 37 de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià.

Article quint

El conjunt històric de Segorbe configura un jaciment arqueològic medieval murallat, raó per la qual totes les actuacions i obres que suposen l'alteració del subsòl del conjunt quedaran subjectes al que disposa l'article 62 de la Llei 4/98, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià i requeriran la prèvia intervenció arqueològica.

Annex V

Documentació gràfica