Ficha disposicion

• < Torna

• Anàlisi documental

  Texto

  Texto	Texto2
  Origen de disposició: Conselleria d'Educació, Cultura i Esport
  Grup temàtic: Legislació
  Matèries: Patrimoni cultural
  Descriptors:
  	Temàtics: monografies
  	Descriptors toponímics: Orihuela

DECRET 205/2019, de 7 d'octubre, del Consell, pel qual es declara bé d'interès cultural immaterial el Cant de la Passió, d'Orihuela. [2019/10017]

L'article 49.1.5 de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana estableix la competència exclusiva de la Generalitat en matèria de patrimoni històric, artístic, monumental, arquitectònic, arqueològic i científic. Així mateix, l'article 26.2 de Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del patrimoni cultural valencià, disposa que la declaració d'un bé d'interés cultural s'ha de fer mitjançant un decret del Consell, a proposta de la conselleria competent en matèria de cultura. Tot això, sense perjuí de les competències que l'article 6 de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del patrimoni històric espanyol, reserva a l'Administració general de l'Estat.

Així mateix, la Llei 4/1998, en l'article 45 disposa que han de ser declarats béns d'interés cultural les activitats, els coneixements, els usos i les tècniques que constitueixen les manifestacions més representatives i valuoses de la cultura i el gènere de vida tradicionals del poble valencià. Igualment, poden ser declarats béns d'interés cultural els béns immaterials que són expressions de les tradicions del poble valencià en les seues manifestacions musicals, artístiques, gastronòmiques o d'oci, i en especial aquelles que han sigut objecte de transmissió oral, i les que mantenen i potencien l'ús del valencià.

Mitjançant la Resolució de 9 d'abril de 2019, de la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport, es va acordar incoar l'expedient per a la declaració com a bé d'interés cultural immaterial a favor del Cant de la Passió, d'Orihuela.

En la tramitació de l'expedient s'ha concedit tràmit d'audiència a l'Ajuntament d'Orihuela, al Grupo de Cantores de la Pasión i al Grupo de Cantores de la Primitiva Pasión Federico Rogel.

En compliment del que disposa l'article 27 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià, en l'expedient consten els informes favorables del Consell Valencià de Cultura, la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i la Universitat d'Alacant.

Per tot açò, complits els tràmits previstos en l'article 43 de la Llei 5/1983, del Consell, i els articles 26 i següents de la Llei 4/1998, del patrimoni cultural valencià, a proposta del conseller d'Educació, Cultura i Esport, i amb la deliberació prèvia del Consell, en la reunió del 7 d'octubre de 2019,



DECRETE



Article 1. Objecte

Es declara bé d'interés cultural immaterial, el Cant de la Passió, d'Orihuela.



Article 2. Descripció del bé i valors

La descripció del bé i els seus valors es fan constar en l'annex del present decret.



Article 3. Mesures de protecció i salvaguarda

La protecció del Cant de la Passió, d'Orihuela com a patrimoni cultural immaterial es concretarà en les mesures següents:

a) Realitzar labors d'identificació, descripció, investigació, estudi i documentació amb criteris científics.

b) Incorporar testimonis disponibles a suports materials que garantisquen la seua protecció i preservació.

c) Vetlar pel normal desenvolupament i la pervivència d'aquesta manifestació cultural, així com tutelar-ne la conservació dels valors tradicionals i la transmissió a les generacions futures.

S'hauran de potenciar les condicions perquè la manifestació cultural es mantinga viva, d'acord amb el que establisca la col·lectivitat que la protagonitza i li dona sentit. La tasca de protecció i de salvaguarda es dirigirà fonamentalment cap a la divulgació i revaloració de tots els elements, les funcions i els significants que en formen part, i dels seus valors patrimonials, perquè la comunitat s'identifique amb la festa i els seus valors, i, per tant, en garantisca la continuïtat.

Qualsevol canvi que excedisca el normal desenvolupament dels elements que formen aquesta manifestació cultural haurà de comunicar-se a la direcció general competent en matèria de patrimoni cultural, perquè, si és el cas, emeta l'autorització administrativa i la consegüent modificació de la present declaració.

Les accions de salvaguarda que es projecten hauran de tindre en compte, de manera molt especial els riscos de desvirtuar-la que podrien derivar-se del turisme massiu, així com la necessitat de valorar i protegir adequadament els oficis tradicionals associats a aquesta manifestació.



La gestió del bé la tindrà el Grupo de Cantores de la Pasión, el Grupo de Cantores de la Primitiva Pasión Federico Rogel i l'Ajuntament d'Orihuela, que seran els que decidisquen sobre aspectes materials i immaterials, així com sobre el desenvolupament de l'esmentada manifestació cultural.





DISPOSICIONS ADDICIONALS



Primera. Publicació i inscripció

Aquest decret es publicarà en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana i en el Boletín Oficial del Estado, i la declaració s'inscriurà en la Secció Primera de l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià, i es comunicarà, així mateix, al Registre General de Béns d'Interés Cultural del Ministeri d'Educació, Cultura i Esport.



Segona. Incidència pressupostària

L'aplicació i desenvolupament d'aquest decret no podrà tindre gens d'incidència en la dotació dels capítols de despesa assignada a la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport, i en tot cas haurà de ser atesa amb els mitjans personals i materials de la conselleria competent per raó de la matèria.



Tercera. Recursos

Contra aquest acte, que esgota la via administrativa, les persones interessades podran interposar un recurs contenciós administratiu en el termini de dos mesos, a comptar des de l'endemà de la publicació, davant de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, d'acord amb el que estableix els articles 10.1.a i 46.1 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa, o potestativament, un recurs de reposició davant aquest mateix òrgan, en el termini d'un mes, computat en els termes ja referits, de conformitat amb el que disposen els articles 123 i 124 de la Llei 39/2015, d'1 d'octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques, sense perjuí que les persones interessades puguen interposar qualsevol altre que estimen escaient.







DISPOSICIÓ FINAL



Única. Entrada en vigor

El present decret tindrà eficàcia des de l'endemà de la publicació en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana.



València, 7 d'octubre de 2019



El president de la Generalitat,

XIMO PUIG I FERRER



El conseller d'Educació, Cultura i Esport,

VICENT MARZÀ I IBÁÑEZ





ANNEX



1. Introducció

La sol·licitud de la declaració del Cant de la Passió, d'Orihuela va ser instada de consens per l'Ajuntament d'Orihuela i les dues entitats que sostenen la manifestació cultural: el Grupo de Cantores de la Pasión i el Grupo de Cantores de la Primitiva Pasión Federico Rogel. La sol·licitud té el suport explícit d'un nodrit i divers grup d'entitats representatives de la societat civil oriolana. La completa documentació aportada pels sol·licitants, inclou sengles informes musicològics i una detallada memòria.

A la vista de l'expressada documentació, pot afirmar-se que el Cant de la Passió, d'Orihuela, constitueix una singular manifestació musical representativa i valuosa de la cultura tradicional valenciana, amb una forta component de tradició oral. Entre els valors identificables, destaquen els d'ordre històric, artístic, musicològic i etnològic (comprensiu de l'identitari).

1.1. Valor històric. El Cant de la Passió s'executa ininterrompudament per grups de cantors masculins no professionals, generació rere generació, des del segon quart del segle XIX, si més no. El seu arrelament en la cultura local entronca amb les manifestacions públiques de religiositat popular de caràcter penitencial, desenvolupades des de començaments del segle XV. El seu antecedent immediat es troba en el gran desenvolupament del culte de la Passió i la Setmana Santa, característic de la Contrareforma catòlica impulsada pel Concili de Trento.



1.2. Valor artístic. El Cant de la Passió constitueix un valuós i singular atribut de la posada en escena de la Setmana Santa d'Orihuela, una de les més rellevants de les que se celebren a la Comunitat Valenciana. La solemnitat de les processons es veu potenciada pel ressò nocturn d'uns cors masculins que transmeten emoció i conviden al recolliment. La plasticitat de les seues ombres, retallades en les arquitectures i els espais públics de la ciutat d'Orihuela, constitueixen una singular expressió estètica del cronòtop distintiu de la Setmana Santa oriolana.



1.3. Valor musicològic. El Cant de la Passió constitueix una apropiació i reelaboració popular d'una manifestació cultural les arrels de la qual es nodreixen de l'alta cultura musical eclesiàstica, des de la monodia gregoriana a la polifonia renaixentista i barroca. El Cant de la Passió incorpora elements compositius comuns a la tradició musical culta, harmònica i expressivament integrats amb elements propis de la polifonia popular circummediterrània; naturalesa dual que s'expressa, entre altres aspectes, en l'eufònic contrast entre els passatges de cant sil·làbic amb els de cant melismàtic.

1.4. Valor literari. El text del Cant de la Passió, d'Orihuela, redactat en context lletrat, guarda un estret parentiu amb expressions literàries relacionades amb rituals públics/devocionals passionaris de diverses localitats espanyoles, alguns extints; constituint un testimoniatge viu d'una manifestació cultural popular d'origen culte antany molt estesa en la geografia d'Espanya. Les diferències que els separen són expressió, com els lleus matisos que distingeixen les dues versions que es canten a Orihuela, de l'evolució impulsada per la seua apropiació i transmissió oral en àmbit popular.

1.5. Valor etnològic. El Cant de la Passió constitueix un element primordial definitori de la identitat de la comunitat local i dels grups de portadors, els Cantores de la Pasión i els Cantores de la Primitiva Pasión Federico Rogel. Així mateix forma part de l'entramat cultural que sustenta a escala comarcal supracomunitària la identitat de l'horta del Baix Segura, expressió viva del procés de rearticulació cultural impulsat pels processos de repoblació posteriors a les epidèmies de pestes, que van colpir Orihuela en 1648 i 1678.



2. Dades sobre el bé objecte de la declaració

2.1. Denominació: Cant de la Passió.

2.2. Localitat: Orihuela.

2.3. Data de realització: Setmana de Passió dins de la Setmana Santa d'Orihuela.

2.4. Actors:

Grupo Cantores de la Pasión (des de 1927). En l'actualitat està integrat per 41 membres: el director, 8 baixos (veu primera), 11 barítons (veu segona), 14 tenors segons (veu tercera) i 7 tenors primers (veu quarta).



Grupo de Cantores de la Primitiva Pasión Federico Rogel (des de 1953). En l'actualitat està integrat per 44 membres: el director, 12 baixos (veu primera), 13 barítons (veu segona), 11 tenors segons (veu tercera) i 7 tenors primers (veu quarta).

2.5. Descripció del bé:

2.5.1. Història: d'acord amb la documentació disponible, la història del Cant de la Passió es pot dividir en tres grans etapes.

La primera, des de l'origen mític del cant, en un moment més o menys llunyà, fins a 1845, període per al qual no es compta pràcticament amb documentació escrita.

La segona, de 1846 a 1915, data aquesta última a partir de la qual no hi ha constància documental de la seua interpretació pública. En aquesta època estan documentats diversos dels quartets que la interpreten, així com la partitura de Federico Rogel.

La tercera, des de la recuperació del cant en 1926, gràcies a les partitures de Vicente Perpiñán, fins als nostres dies.

2.5.1.1. De l'origen del Cant a mitjan segle XIX: Alguns autors apunten un possible origen medieval per al Cant de la Passió, d'Orihuela. Aquest és el cas de Juan Orts Román, que el relaciona amb el Misteri d'Elx i amb la Confraria del Pecat Mortal. Joaquín Martínez Campillo assenyala per la seua part que Federico Rogel va copiar les partitures d'un còdex antic, potser del segle XV. Francisco Martínez Marín el relaciona amb les cobles de la Passió de la Confraria del Pecat Mortal i amb els auroros murcians, i situa el seu origen en els segles XV o XVI.



Carmelo Illescas, José María Bregante i José Manuel Dayas sostenen que el manuscrit original es trobava en el convent de Sant Gregori de Frares Alcantarins, que és obra d'un frare d'aquest convent i que es va cantar per primera vegada en 1622. Vicente Perpiñán, mestre de capella de la catedral, va defensar per la seua part un origen local per al Cant de la Passió, i va atribuir la seua autoria a algun dels religiosos de l'extint convent de la Trinitat. Juan Sansano Benissa, que recull també la tradició de la seua composició en el convent de la Trinitat, situa el seu origen en el segle XVIII.

Malgrat que cap de les tesis ressenyades compta amb suport documental, la consideració dels següents aspectes històrics ajuda a perfilar l'origen del Cant de la Passió. Orihuela era la ciutat més important del sud valencià, amb una església col·legial amb vocació de catedral, estatus que s'aconseguiria de manera no permanent en 1442 i 1510, i definitiva en 1564. Això va portar implícit un gran desenvolupament i solemnitat de les manifestacions litúrgiques, entre les quals degué trobar-se, al llarg dels segles XIV a XVIII, el Cant de la Passió, com ocorria en altres catedrals de les corones de Castella i d'Aragó. Dins els actes litúrgics de la Setmana Santa quatrecentista a Orihuela, destacava l'extens cerimonial desenvolupat el Diumenge de Rams, descrit per Antonio Luis Galiano Pérez, que comptava, entre altres elements, amb benedicció de les palmes, processó, sermó i missa, en la qual es cantava la Passió.



El fet de ser capital de Governació del regne i seu episcopal va propiciar la instal·lació a la ciutat de nombrosos ordes religiosos. Són alguns d'aquests ordes religiosos, principalment els mendicants, els encarregats de realitzar missions, sermons, i tota mena d'actes per a l'evangelització, afavorits per l'Església, especialment després del Concili de Trento; actes que sovint es recolzaven en la música. L'historiador Montesinos parla de la «Congregació o Confraria dels Assots i Sang de Jesucrist» per a disciplina pública en processó pels carrers principals de la ciutat, els membres de la qual entonaven himnes compostos pel mateix sant Vicent Ferrer, que oferien en memòria de la Passió del Redemptor i per a remissió dels seus pecats.

La tradició atribueix a Trinitaris i Alcantarins l'origen del Cant de la Passió, d'Orihuela. Aquesta vinculació als ordes religiosos del cant passionari no és espúria. Així, un cant de la Passió més recent i diferent del cantat actualment a Orihuela prové, pel que sembla, del convent dels Caputxins d'Orihuela; la seua lletra i la seua harmonització es daten cap a 1940, però el seu origen podria ser més antic. Quan Callosa de Segura es va segregar com a municipi d'Orihuela, un dels seus objectius va ser aconseguir la fundació d'un convent franciscà, i en 1585 es va erigir el de la Puríssima Concepció dels franciscans alcantarins, provinents d'Elx. Aquesta comunitat, juntament amb el seu tercer ordre, és la que propícia l'evolució de la Setmana Santa a Callosa, en potenciar la devoció a la Passió de Crist a la fi del segle XVI i principis del XVII per mitjà de diferents cultes dedicats a aquesta, entre aquests el públic a través d'una processó penitencial el Divendres Sant. En el cas de Chinchilla de Montearagón, la famosa Pasión Cantada d'aquesta ciutat castellana, considerada d'origen medieval, també va ser influenciada posteriorment pels ordes mendicants, franciscans i dominics.



Des d'un punt de vista musical, el Cant de la Passió, d'Orihuela ha de considerar-se, per la seua estructura, polifonia, moviments de veus i ritme, com una obra polifònica no anterior al segle XVII, ja que no es poden efectuar majors precisions sense incórrer en excessos. Encara que no disposem de documentació, podríem considerar, pels paral·lels adduïts, que aquesta etapa de la història del Cant de la Passió oriolà es caracteritzaria per la seua interpretació amb vinculació directa als ordes religiosos, que l'haurien introduït a Orihuela amb clara intenció catequètica.

2.5.1.2. El Cant de la Passió en la segona meitat del segle XIX i principis del XX (1846-1915): a partir de mitjan segle XIX es tenen notícies fidedignes del Cant de la Passió, d'Orihuela i dels seus intèrprets. La informació relativament abundant que proporciona la premsa local permet comprovar el seu arrelament popular. Gràcies a la premsa coneixem alguns dels quartets que van interpretar la passió per aquestes dates:

Entorn de 1846, la interpretava el quartet format pel mestre Mañús (Zapatero), José Juan Pérez, Manuel Abad i Jaime Fabregat (Pilula). De 1856 és el famós quartet denominat del «Pocico de Santiago», compost per l'Eterno, el Barquillero, el Ballesta i Mambrú. En 1866 es coneixen dos quartets: el format per Pedro Puerto, el Rojo Eslava, Montero i Antonio Fabregat (Antonio, el Zapatero, i el format per José Díe, Adolfo Rogel, el mestre Carlos Martí i l'avantdit Antonio Fabregat. De 1887 és el grup conegut com els Passionistes del Raval Roig. En 1908 el Sr. Sarabia va organitzar un quartet compost per ell mateix i els senyors Mariján, Montero i Cánovas.

Hi ha referències d'un altre quartet, que segons diversos autors va cantar la Passió amb motiu de la coronació de la Mare de Déu de Monserrate en 1908. Estava format pel Barquillero, el Cambiaor, Montero i José Casto Rodríguez. La data i el motiu són incorrectes perquè la primera coronació de la Mare de Déu té lloc en 1897 i la coronació canònica no es va produir fins a 1920. Hi ha la possibilitat que es tractara de la celebració del Sisé Centenari de la troballa de la imatge de la Mare de Déu, que va tindre lloc en 1906.

A principis del segle XX encara pervivien alguns quartets que coneixien el Cant de la Passió. Tenim constància, gràcies a la premsa local, que el cant era interpretat des dels primers anys del segle fins a 1915. Però a mitjan anys 20 podem dir amb tota seguretat que havia deixat d'interpretar-se, com testifiquen dos articles apareguts a El Pueblo de Orihuela en 1926 i 1927, que parlen del Cant de la Passió com una cosa del passat. La tradició, doncs, pogué interrompre's en un moment imprecís que cal datar entre 1916 i 1926.



Creiem que l'inici d'aquesta etapa es veu afavorit per les desamortitzacions de Mendizábal (1836), Espartero (1841) i Madoz (1855). En suprimir i alienar convents, es va facilitar que el cant s'independitzara dels ordes religiosos, que es popularitzara entre el poble pla i, posteriorment, amb la fixació de les partitures per Federico Rogel, també entre el més culte. Rogel, segons la tradició, es va valdre d'un antic còdex, però sense cap dubte va atendre també la interpretació del Cant tal com es duia a terme en aquells moments. Es fixen en aquests moments les dues tradicions o maneres de cantar la Passió: una d'aquestes, la més popular, transmesa d'oïda, de quartet a quartet; i una altra més culta, amb unes partitures fixades per Federico Rogel en 1880.



La primera de les versions, que pel que sembla tenia gran arrelament al Rabaloche, amb quartets com el del Pocico de Santiago (1856) i els Passionistes del Raval Roig (1887), va ser cantada fins a 1908, i va ser el seu últim grup el quartet format per José Casto, Montero, Cambiaor i Barquillero.

La versió de Federico Rogel, més culta, va ser cantada per parents i afins del compositor. Probablement es va formar a partir d'un conegut quartet de 1866, integrat per gent de la classe mitjana i alta de la ciutat: José Díe, Adolfo Rogel, el mestre Carlos Martí i Antonio Fabregat. Aquesta versió va deixar de cantar-se cap a 1915, data de la mort del compositor.

2.5.1.3. El Cant de la Passió i els seus grups, de 1925 a l'actualitat: el Cant de la Passió, d'Orihuela s'interpreta al llarg de gran part del segle XX i fins a l'actualitat, seguint les dues tradicions que ja s'havien prefigurat a la fi del XIX.

En 1953 es fan valdre novament les partitures de Federico Rogel, i va sorgir un nou grup, el Grupo de Cantores de la Primitiva Pasión Federico Rogel, que interpretarà el cant d'acord amb aquestes.

2.5.2. El Grupo de Cantores de la Pasión: després d'uns anys sense interpretar-se, entre 1925 i 1926 el mestre de capella de la S. I. Catedral, Vicente Perpiñán, en col·laboració amb José Casto Rodríguez, redueix a partitura el Cant, fins llavors objecte de transmissió oral. La partitura incorporava tres dels motius que componen el Cant de la Passió: «Dijous Sant», «Col·latives» i «Ave Maria». Perpiñán va publicar les partitures de l'últim d'aquests motius, l'Ave Maria, en les pàgines d'El Pueblo de Orihuela, alhora que va fer una crida per a recuperar el Cant de la Passió: «Oriolans amants de la vostra tradició, ¿no ressuscitareu amb els vostres entusiasmes aquesta bella pàgina musical que, amb tant amor i afecte, van cantar els vostres avantpassats?».

Serà precisament José Casto Rodríguez qui, l'any següent, forme i dirigisca un quartet que serà el responsable de recuperar el Cant de la Passió a partir de 1927, tal com va quedar reflectit en les pàgines d'El Pueblo de Orihuela. Els primers assajos es van celebrar a la cuina de la casa de José Casto Rodríguez situada al carrer Pintor Agrassot. En aquests van participar Rafael Zaragoza, Guillermo Cánovas, Monserrate Moreno i Álvaro López, els aspirants, Antonio Sánchez Egío i Jaime Aparicio, a més d'un bombardí (Donate) i dos xiquets, Guillermo Cánovas i José Torres. Es va constituir així, de manera informal, el Grupo de Cantores de la Pasión, reiniciant-se la interpretació del Cant en 1927 i 1928. En 1929 s'incorpora al grup Pepe Rodríguez, que alterna en la corda de contralt.

Des de 1932 fins a 1940, el Cant deixa pràcticament d'interpretar-se. Només es té constància de l'actuació d'un grup de joves del Círculo Tradicionalista l'any 1935. En 1940 el grup reinicia les interpretacions, continua en la direcció José Casto Rodríguez, amb un quartet format ara per Pepe Rodríguez, Guillermo Cánovas, Monserrate Moreno i Antonio Sánchez, amb Jaime Aparicio com a encarregat dels ciris del típic enllumenat. A l'any següent, després de la defunció de Guillermo Cánovas, s'incorpora Antonio Panús. En 1942, per defunció de José Casto Rodríguez, pren la direcció del grup Monserrate Moreno, i s'hi incorporen els seus fills Pedro i Monserrate.

En 1946 per indicació de Vicente Alba i diversos amants del Cant de la Passió, es van doblar les veus. S'incorporen al grup José Torres, José María Soria i Ramón Navarro, amb Manolo Irles, que s'encarregarà dels desplaçaments a la rodalia. A partir d'aquell any desapareix la primitiva formació del grup com a quartet, per a passar a ser, en endavant, una agrupació de veus masculines amb diversos membres en cadascuna de les seues quatre cordes.

Des de 1952 i 1953 hi ha intents per recuperar també el quart motiu que compon la Passió, les seguidilles, sobre la base de les anotacions de José Casto Rodríguez, com queda reflectit en la revista de Setmana Santa de 1953. No obstant això, no existeix constància de la interpretació d'aquest motiu fins a 1965.

A partir de 1950 es multipliquen les actuacions tant dins com fora d'Orihuela. Així aquell mateix any s'actua amb motiu de la Setmana Santa d'Orihuela en l'emissora de Ràdio Múrcia, en 1952 en la de Ràdio Elx, a Crevillent s'actua l'any 1964 i a Cartagena en 1965.



El 25 de març de 1966, s'interpreta el Cant de la Passió en Televisió Espanyola; l'endemà en el Saló Goya de l'Ajuntament de Madrid; i el 27 de març en el Teatre del Parc Mòbil de Madrid. L'11 de març 1967 s'interpreta la Passió en la Penya Madridista d'Elx. El 16 de març de 1968 s'actua a Benidorm a l'Aula de Cultura «Zaragoza»; el 29 en la Delegació de Cultura d'Alacant.

És l'any 1969 el més ampli en actuacions. S'interpreta el Cant el 20 de març al palau episcopal, Diputació, Santa Església Catedral, església de Sant Isidor i altres llocs de Lleó. El dia 21 de març en el Pregó de la Setmana Santa de Valladolid i al palau episcopal. El 22 del mateix mes a la basílica de la S. C. del Valle de los Caídos, i el 23 a la catedral de Toledo. Al retorn del viatge, s'actua a Albacete per al Cavaller Cobert de la processó oriolana del Sant Enterrament de Crist.



En 1971, el 25 de març es canta La Passió al palau episcopal de Solsona, el 27 s'actua en el Saló del Consell de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. Amb motiu del pregó de la Setmana Santa de Crevillent, s'actua el 2 d'abril d'aquest mateix any. En 1972, en Televisió Espanyola, i en 1977 es grava el Cant de la Passió per al programa Aitana en els claustres del col·legi de Sant Domènec.

En 1980, el 27 de març, aquest grup organitza una conferència-concert en el Círculo Católico oriolà, pronunciada pel senyor Emilio Bregante Palazón, president de la Junta Major de Confraries i Germanors de Setmana Santa.

En 2009 el Grupo de Cantores de la Pasión va actuar en el Pregó de Setmana Santa de Múrcia. L'any 2011 el grup interpreta el Cant en FITUR i inicia la seua col·laboració en la representació de la vida, mort i resurrecció de Crist, que es representa des de 2003 a l'església de Santiago d'Oriola.

A partir de 2012, participa en el viacrucis organitzat per la Germanor del Sant Crist de Zalamea i Maria Santíssima del Consol d'Orihuela, interpretant el Cant de la Passió a l'eixida del Santíssim Crist de Zalamea de l'església del convent de Sant Joan de la Penitència.



El grup té multitud de guardons i distincions entre les quals destaquen: Medalla de Plata de la Ciutat d'Orihuela, 1990; Ordre de San Antón 1995 i Natzaré d'Orihuela, 2005.

2.5.3. El Grupo de Cantores de la Primitiva Pasión Federico Rogel: a partir de 1953 un nou grup es va sumar a la interpretació de l'antic Cant de la Passió, sobre la base de les partitures realitzades en 1880 per Federico Rogel Soriano, que va subjectar el cant a compàs de dos per quatre. Aquestes partitures van ser rescatades pels seus hereus i especialment per Antonio Vicea i Luis Boné Rogel.

El primer director d'aquest grup va ser Juan Pedro Muñoz García i estava format pels baixos Hermenegildo Conejero, Antonio Parra, José de M. Quesada i Juan i Luis Boné Rogel, els barítons Francisco Botella, José M. Soto, Fernando Fenoll i Enrique Manzanares, els tenors segons Antonio Vicéa, José Bas, Alfonso Gutiérrez, Julio Sarget, i els tenors primers José Antonio Parra, Julio Martínez, Antonio Picazo i Faustino Cayuelas.

Ja en el primer any d'existència el Grupo de Cantores de la Primitiva Pasión Federico Rogel va interpretar el singular cant oriolà davant el governador civil de la província i en l'emissora de Ràdio Alacant. En 1956 va deixar la direcció del grup Juan Pedro Muñoz i se'n va fer càrrec Antonio Picazo, que el va dirigir durant quaranta anys, i amb ell es va augmentar el nombre de components i el nombre d'actuacions, tant a Orihuela com fora.

En 1978 el grup, per acord unànime dels seus components, passa a denominar-se Grupo de Cantores de la Pasión Federico Rogel, en homenatge al compositor. En 1980, es va commemorar el centenari de les partitures de Federico Rogel, amb un concert en la S. I. Catedral, concert que es va institucionalitzar, amb algunes variants, en anys successius. Aquest mateix any destaquen també la participació del grup en el Festival de Confraries i Germanors que va tindre lloc en el Teatre Romea de Múrcia, i la seua actuació en Ràdio Orihuela de la Cadena SER.

A partir de 1982 es multipliquen els concerts del grup, no solament en la mateixa ciutat d'Orihuela: S.I. Catedral, Saló Novetats, Col·legi de la Mare de Déu del Carme, Santuari de la Mare de Déu de Monserrate i Església de les Santes Justa i Rufina, si no en localitats i províncies pròximes.

També a partir dels anys huitanta són més freqüents les retransmissions televisives i radiofòniques de les actuacions del grup: Ràdio Orihuela 1985, TVE, segona cadena 1987, TVE en el programa El tiempo es Oro 1988, Onda Cero La radio de Julia, 1997; Ràdio Orihuela-SER en 1998 i 2000; RTVE, actuació en el programa El Conciertazo, 2003, i retransmissió de la processó de Dijous Sant, 2008.

El Grupo de Cantores de la Primitiva Pasión Federico Rogel es va constituir en associació musical, segons Resolució de Conselleria de Justícia i Administració Pública de la Generalitat Valenciana, de data 14 de setembre de 1992, ratificada el 16 de desembre del mateix any després d'una pertinent modificació d'estatuts.

El Grupo de Cantores de la Primitiva Pasión Federico Rogel està implicat tant en aspectes de difusió musical com de la Setmana Santa oriolana, així ha sigut promotor amb la Unió Lírica Orcelitana i la Junta Major de Confraries i Germanors de Setmana Santa de la Mostra de Saetes, iniciada en 1993, del Concurs de Fotografia Orihuela en la seua Setmana Santa, la primera edició del qual es va celebrar en 1995, i del concurs de marxes processionals, creat en 1996, entre altres iniciatives.

Especial significació va tindre l'enregistrament d'un CD de «Motivos musicales de la Semana Santa de Orihuela», promogut pel Grupo de Cantores de la Primitiva Pasión Federico Rogel i la Unió Lírica Orcelitana, que va comptar amb la col·laboració de la Caixa d'Estalvis del Mediterrani, Ajuntament d'Orihuela, Diputació Provincial d'Alacant i RTVE. A més d'El Cant de la Passió es recullen les obres més significatives interpretades en la nostra Setmana Santa. El CD va ser presentat el 10 de març de 1995 a l'Aula de Cultura de la CAM.

En dia 22 de març de 1996 la família Martínez Campillo va donar a l'Ajuntament les partitures del Cant de la Passió realitzades en 1880 per Federico Rogel, a fi que foren custodiades per aquesta institució i fer-les així accessibles a la investigació. En 1997 el grup reinicia la tradició de cantar en quartets una vegada per nit.

En 2003 el grup va celebrar el seu cinquanta aniversari amb l'edició d'una revista commemorativa que recull la història del Cant de la Passió i, any a any, la del Grupo de Cantores de la Primitiva Pasión Federico Rogel. Inserit en contraportada s'inclou un CD amb el repertori del grup.

El febrer de 2010 el grup va gravar a l'Auditori de la Llotja Municipal un nou CD, amb un repertori similar a l'anterior, encara que amb lleugeres variants. El grup té multitud de guardons i distincions entre les quals destaquen: Medalla de Plata de la Ciutat d'Orihuela, 1990; Ordre de San Antón 1995; Soci d'Honor de la Societat Companyia d'Armats,1995; Medalla de Bronze de la Diputació Provincial al Mèrit Turístic, 1996; Natzaré d'Orihuela, 2005.

2.5.4. Descripció musicològica: el cant de la passió oriolà és una de les més antigues manifestacions populars col·lectives de la ciutat. Es desenvolupa en l'àmbit de la religiositat popular i té la seua expressió a través del cant.

Obra polifònica a quatre veus masculines i sense acompanyament instrumental, és interpretada per un grup d'homes, en general sense formació musical, i transmesa de generació en generació. Antigament, anaven acompanyats d'un bombardí que interpretava una melodia al baix per a ajudar les veus a fixar la tonalitat; hui dia el bombardí ha sigut substituït pel diapasó. Al llarg dels anys han anat doblant-se les veus fins a arribar a unes quaranta aproximadament. La progressiva contaminació acústica a la ciutat i la popularitat i arrelament que ha aconseguit el cant, han sigut les causes d'aquests canvis notables dins dels grups de cantors passionaris, pel que fa al seu nombre de components.



Respecte a les veus específiques del cant, el model d'estructura vocal que ens presenten les partitures se cenyeix a un model harmònic de tenor 1r, tenor 2n, baríton i baix, segons la distribució de les tessitures vocals sobre el paper, començant de més aguda a més greu. La distribució dels cantants en el cor és en semicercle en el cas dels Cantores de la Primitiva Pasión Federico Rogel, mentre que els Cantores de la Pasión es disposen en cercle tancat, situant-se de manera que les veus queden enfrontades entre si: els tenors primers i segons se situen a la dreta del director, quedant així els baixos i barítons a l'esquerra. Les veus intermèdies, en general, són les que van jugant amb el motiu principal de l'obra. En relació a l'àmbit melòdic, la melodia del cant transcorre en una extensió reduïda i, generalment, es mou a intervals xicotets.

L'estructura del cant passionari d'Orihuela està formada per tres parts clarament diferenciades: «Dijous Sant», «Col·latives» i «Ave Maria», però aquestes formen una sola obra tenint estructura i harmonia afins.

La primera part amb què s'inicia el cant és coneguda com «Dijous Sant» en la versió de Rogel i «La Passió» en la de Perpiñán; és una quintilla (estrofa de rima consonant) i està escrit en compàs binari (dos per quatre) en la versió de Rogel i en compàs quaternari (quatre per quatre) en la del mestre Perpiñán, amb una indicació de tempo en moderatto. En els tres primers compassos, els baixos introdueixen el motiu melòdic principal dins d'un ambient ombrívol i misteriós, utilitzant el primer tricord de Do menor, però en el quart ja entren totes les veus amb l'acord principal de Mi b major, amb la qual cosa s'aconsegueix l'ambient obert i lluminós que caracteritza aquesta quintilla i es passa el motiu principal al tenor 1r i al baríton. Les veus intermèdies, tenor 2n i baríton, són les que dirigeixen aquest motiu en tota l'obra, contribuint també a la presentació del tema els primers i baixos.



La segona part està formada per sis quintillas (quintets), conegudes a Orihuela com «Col·latives» i també com correlatives. En les representacions durant la Quaresma o Setmana Santa només se n'interpreta una o dues. La més coneguda i tradicional és la primera «Per finestres i balcons…». La sisena du com a títol «Comiat» i totes estan escrites en compàs ternari (tres per quatre) en la versió de Rogel i en quaternari (quatre per quatre) en la de Perpiñán. Dins de la similitud amb la primera part, un dels canvis és la indicació de tempo en allegretto. En l'àmbit de la melodia, el motiu principal apareix també, però més amagat i a vegades amb clares variacions, sobretot rítmiques. L'arquitectura de les «Col·latives» està dividida en tres parts (A1, A2, A3), sent la tercera una reexposició de la primera. Al començament d'aquesta peça (A1), trobem una melodia molt lineal, quasi com un recitatiu harmonitzat, representat igual que en la primera part per negres homorítmiques i en la tonalitat principal de la Mi b major. La segona part (A2), la trobem en Fa major i la tercera (A3) i última és una reexposició literal de la primera.



Es finalitza amb l'«Ave Maria», amb la lletra de l'oració catòlica. El ritme està especificat en compàs binari (dos per quatre) i amb una indicació de tempo en moderatto. Igual que en les altres dues parts, trobem el motiu melòdic principal. S'encarrega d'introduir-lo els baixos en els primers compassos i en el tercer compàs entren la resta de les veus, introduint una nota pedal amb la dominant en els baixos que continuarà apareixent pràcticament en la resta de l'obra. Però a diferència de la resta de parts, les veus intermèdies introdueixen el motiu amb unes notes de floreig cromàtiques, sorgint en diverses ocasions. La segona part és una reexposició literal de la primera, excepte unes xicotetes variacions en els compassos finals per l'adaptació del text a la música.



Hi ha un quart motiu, la seguidilla que només és cantat pel Grupo de Cantores de la Pasión i que antecedeix l'«‘Ave Maria».

En conclusió, el Cant de la Passió, d'Orihuela, independentment del grup que l'interprete, Cantores de la Primitiva Pasión Federico Rogel o Cantores de la Pasión, es tracta de la mateixa obra, però amb lleus diferències causades per les deformacions de la transmissió oral original. Cant purament oriolà que es representa als carrers de la ciutat durant les nits de la Setmana de Passió i Processó del Silenci en Dijous Sant des de fa més de dos segles, i simbolitza una tradició religiosa d'àmbit popular.



2.5.5. Descripció literària: la lletra està ordenada en quintets, estrofa de la mètrica castellana de cinc versos, generalment octosíl·labs de rima consonant, de manera que no hi haja tres versos seguits amb la mateixa rima, que els dos últims no formen un apariat i no quede cap lliure; encara que en la poesia popular, com en el cas que ens ocupa, també es donen versos amb rima assonant i una mètrica menys precisa. L'origen d'aquesta estrofa sembla estar en el segle XV, moment en què apareix combinada amb estrofes de menys versos. És molt usada en el teatre del nostre Segle d'Or, en les parts narratives i líriques.

L'estructura de la lletra s'adapta a l'estructura general de l'obra:

1r. «Dijous Sant». Quintilla que sempre inicia el cant

2n. «Col·latives» (o «Correlatives»). Sis Quintillas, de les quals se solen interpretar una o dues, després de la primera part. L'última és «El Comiat».

3r. «Seguidilles». Pel que sembla existia un altre motiu, recollit en la tradició del Grupo de Cantores de la Pasión, i que només interpreta aquest grup.

4t. «Ave Maria». Es tracta d'aquesta coneguda oració, musicalitzada en el mateix estil de la resta de l'obra.

La lletra cantada en l'actualitat és la següent:



Jueves Santo

Jueves Santo de mañana,

antes de salir el sol,

iba el Rey de las almas

contemplando su pasión* / contemplando en su pasión**

con la Reina Soberana.



Col·latives

Por ventanas y balcones

Mucha gente se asomaba,

Al tropel de los sayones.

¡Que muera Jesús –clamaban–

en medio de los ladrones!»

Un abrazo muy cruel

le dio a Jesús el vil Judas

y también le dio a beber

el cáliz de la amargura:

vino mezclado con hiel

Un cordel a la garganta

lleva el Divino Cordero;

y delante un pregonero

que su infame voz levanta

contra Jesús Nazareno.

Viernes Santo ¡Qué dolor!

Fue Cristo crucificado,

alma mía, por tu amor,

allá en el Monte Calvario,

por salvar al pecador.

Viernes Santo ¡Qué dolor!

el más brillante lucero

perdió todo su esplendor

a la sombra de un madero,

por salvar al pecador.



Despedida

Quedaos con Dios, Madre mía;

vuestra bendición espero,

porque ha llegado ya el día

que, enclavado en un madero,

se cumplan las profecías.



Seguidillas

Pilatos la sentencia

a Cristo le dio.

En una zafa de agua

sus manos lavó

eso lo hizo pensando

que con ello quedaba limpio.



Ave María

Dios te salve María

llena eres de gracia

el Señor es contigo

bendita entre todas las mujeres

bendito es el fruto Jesús.



* Segons la versió cantada pel Grupo de Cantores de la Primitiva Pasión Federico Rogel.

** Segons la versió cantada pel Grupo de Cantores de la Pasión.



La lletra, que utilitza un lèxic senzill amb alguns vocables d'origen medieval («enclavat», «saions»), presenta coincidències amb altres «Cants de la Passió» com el de Callosa de Segura, Tabarca, Romanillos de Medinaceli o Valdepeñas, que posseeixen algunes estrofes amb un text molt similar, a vegades quasi idèntics. Aquest fet pot interpretar-se, en el cas dels dos primers, per la proximitat geogràfica i la pertinença a la mateixa diòcesi, de manera que tal vegada foren exportats per algun sacerdot des d'Orihuela.

2.5.6. Ritual del Cant de la Passió: el ritual, tant intern, en la interpretació que del cant feien els quartets, fins a la segona dècada del segle XX, com a extern, en relació amb altres membres de la societat, durant la seua interpretació, ens és descrit succintament en dos interessants articles apareguts en la premsa oriolana, tots dos sota el títol de «La Pasión», l'un a causa de la ploma de Pepe Tonel, i l'altre obra del sacerdot José Maciá Albela, que signa sota el pseudònim de J. Montañés.

Pel que respecta al nombre de components del grup de Cantors, a la fi del segle XIX i principis del XX, estan documentats diversos quartets, un dels components dels quals feia de director, segons relata J. Montañés, encara que en alguns casos el seu nombre és de cinc.

En recuperar-se el cant en 1927, el grup inicial del Grupo de Cantores de la Pasión estava format per sis persones, el quartet de cantors, el director i una altra persona responsable de la il·luminació i de tocar el bombardí, als quals s'afegien diversos aspirants.

En 1946, en doblar-se les veus el nombre oscil·la entre 9 i 10 integrants. Finalment, en incorporar-se diverses persones per a cada corda, el nombre creixerà fins a arribar a 24 veus en 1985 i 34 veus en l'actualitat.



En el cas del Grupo de Cantores de la Primitiva Pasión Federico Rogel, el grup ja naix amb quatre components per cada timbre de veu. En un primer moment són 16 persones, i en l'actualitat han passat a 44.



El moment d'interpretació del cant, com ja s'ha apuntat, durant la Setmana de Passió, ja de nit tancada. Aquesta forma d'interpretació ha arribat als nostres dies, actuant normalment els grups formant cercle, cas dels Cantores de la Pasión o en semicercle, cas dels Cantores de la Pasión Federico Rogel. J. Montañés refereix que, cap a 1915, els quartets cantaven a les fosques i sense paper dirigint-se per senyals. La introducció del fanalet sembla produir-se en la nova etapa del cant, cap a 1927 i principalment als anys quaranta. José Torres, quan narra els assajos per a la recuperació del Cant ens parla dels «culs de ciri» que aportava el sagristà Jaime Aparicio.

Ja en la postguerra, E. Bregante ressalta la presència del fanalet en les interpretacions dels cantors: «La llum somorta del fanalet que els il·lumina, projecta en els murs, allargant-les, les ombres dels cantors en estampa espectral, evocadora de fantàstiques idees». La presència del fanal en les actuacions es va perdre en data imprecisa, potser als anys seixanta, i ha sigut recuperat des de fa cinc o sis anys pel Grupo de Cantores de la Pasión.

Anys arrere els cantors anaven acompanyats d'un bombardí que interpretava una melodia al baix per a poder ajudar les veus a fixar la tonalitat. L'ús d'aquest instrument apareix ja citat en 1908 i també a partir de 1927, amb la recuperació del cant. Actualment està en desús.



És significatiu com els cantors són felicitats pels veïns, així queda testificat ja per al segle XIX en un breu article de la premsa local. La generositat dels veïns, apuntada en la segona dècada del segle XX per J. Montañés, és descrita en 1908 per Pepe Tonel: «Els vells asseguren que en uns altres temps era un furor el que hi havia a Orihuela per la Passió. Eixien molts grups per diferents llocs cantant-la i eren esplèndidament obsequiats pels veïns a la porta dels quals es paraven a entonar-la.



Especial significació per a la interpretació del Cant de la Passió tenien el Divendres de Dolors (Divendres de Passió), dia que es dedicava el cant a les «Loles», com testifica una breu nota inserida en 1913 en un periòdic local. Un altre punt ocorria amb els «Joseps», quan la Setmana de Passió coincidia amb la seua onomàstica, com recull la premsa en 1889. Encara que les referències són una mica ambigües, sembla que a la fi del segle XIX i principis del XX, els quartets que interpretaven la Passió aprofitaven per a donar serenates a «Loles» i «Joseps» i en contrapartida eren obsequiats amb dolços i licors, com mana la tradició. Aquest costum d'obsequiar els cantors amb dolços i licors encara persisteix, i de tant en tant algun veí la practica, de totes maneres, per si de cas, els itineraris a vegades s'inicien en algun bar o local de copes.



És tradicional interpretar el Cant de la Passió a la persona distingida el mateix any com a Cavaller Cobert Portaestendard en la Processó del Sant Enterrament. Això ha implicat, a vegades, el desplaçament fora d'Orihuela, tal com va ocórrer amb Pedro Portau García a Cartagena (1963) i amb Antonio Galiano Pérez a Alacant (1996).

Cal destacar que l'última interpretació de la nit del Grupo de Cantores de la Primitiva Pasión Federico Rogel la realitza un quartet, tal com es feia ancestralment fins a principis del segle XX, tradició recuperada a partir de 1997.

S'ha de destacar que l'obra no s'interpreta sencera, només parts del cant, ja siga «Dijous Sant», algunes «Col·latives» (les més interpretades són la primera i última) o l'«Ave Maria».

2.6. Elements que formen part del bé

2.6.1. Béns mobles

2.6.1.2. Indumentària: J. Montañés conta en 1915 que els cantors van emboçats. És per això que el Grupo de Cantores de la Pasión ha pres la capa com a peça característica del grup, però no és així en el Grupo de Cantores de la Primitiva Pasión Federico Rogel.

2.6.1.3. Partitures: Com ja hem apuntat, hi ha dues versions i dues partitures diferents del Cant de la Passió, que tenen el seu origen ja en el segle XIX, la de Federico Rogel i la de Vicente Perpiñán.

La partitura de Federico Rogel: aquest músic oriolà, transcriu el popular cant el març de 1880, i és fins ara, la partitura més antiga coneguda del tradicional Canto de la Pasión de Orihuela. Va ser adquirida per Joaquín Martínez Campillo als hereus del mestre Federico Rogel, pel que sembla en els anys quaranta, i heretades per la seua esposa Josefa García Pertusa, que les va donar a l'Ajuntament, segons consta en escriptura pública de data 22 de març de 1996. Actualment figuren en l'Inventari de béns municipals i es conserven en l'Arxiu Municipal d'Orihuela. En l'Arxiu de la cocatedral de Sant Nicolau d'Alacant es conserva també un esborrany manuscrit, encara que sense signar, de les partitures de Federico Rogel, que inclou només la part corresponent al «Dijous Sant». Segons Joaquín Martínez Campillo, García Rogel va copiar les partitures d'un antic còdex, potser del segle XV, i les va subjectar a compàs. Altres autors especifiquen més i sostenen que el manuscrit es trobava en el convent de Sant Gregori de Frares Alcantarins. Van ser publicades per primera vegada en la Revista de Setmana Santa de 1955.

La partitura de Vicente Perpiñán: malgrat el fet que es va plasmar en partitura més tard, aquesta versió del cant seria la més antiga. Vicente Perpiñán, mestre de capella de la S. I. Catedral, ajudat per José Casto Rodríguez, va transcriure la partitura a partir del cant que interpretava el quartet dirigit per l'últim. Degué realitzar-se entre 1925 i 1926, perquè en l'article publicat per aquest autor a El Pueblo de Orihuela de l'1 d'abril de 1926 ja apareixen publicades les partitures de l'«Ave Maria», que és l'últim dels quatre temes que consta l'obra.

En 1951 Francisco Martínez Marín va copiar a plomí les partitures reconstruïdes per José Castro Rodríguez. Aquestes partitures van ser publicades en les revistes de Setmana Santa de 1951 i 1953 i en el llibre de Juan Sansano en 1954.

En l'arxiu de Pepe Lorente es conserva un conjunt de particel·les de les quatre veus de la versió de Vicente Perpiñán, que s'atribueixen a Monserrate Moreno, que va ser director del Grupo de Cantores de la Pasión entre 1942 i 1956. La grafia i característiques del paper semblen indicar un sol moment d'execució.

D'aquesta mateixa versió del Cant de la Passió es conserven altres partitures amb el segell «Arxiu de Pepe Rodríguez», propietat de José Víctor Rodríguez López, còpia de la versió de Vicente Perpiñan que probablement va ser realitzada per José Rodríguez Lozano entre 1956 i 1977, dates en les quals era director del Grupo de Cantores de la Pasión.

Comparació de totes dues versions: entre els dos grups de partitures, corresponents a les dues versions del Cant de la Passió, hi ha lleus diferències, però la base i l'origen del cant és el mateix. Es diferencien en variacions de compàs, tonalitat i algunes dissimilituds de melismes i cadències. Però aquests xicotets contrastos que apareixen en ambdues només són percebuts després d'una anàlisi comparativa i minuciosa entre les partitures.

Assenyalar que van ser escrites amb més de quaranta anys de diferència i el mestre Perpiñán les va transcriure directament des de la interpretació en directe d'un quartet, van ser fàcilment variades per la deformació oral que comporta qualsevol cant popular memoritzat de generació a generació.

En confrontar les dues versions de partitures, trobem una mateixa obra amb xicotetes diferències entre ambdues. Les ornamentacions i els melismes que les diferencien, són simplement expansions de la melodia, a causa dels anys de diferències que van passar d'una a l'altra. Per exemple, en la primera part, en la versió de Rogel, ens trobem un compàs binari en la tonalitat de MibM, però Perpiñán els transcriu en compàs quaternari; el canvi d'accent en totes dues versions a penes s'aprecia, encara que sí que és significativa l'entrada dels baixos. Rogel escriu aquesta introducció molt més lenta que Perpiñán; així i tot, coincideixen en l'altura de notes i sentit musical. En les Col·latives, Rogel accentua amb un compàs ternari i Perpiñán en quaternari, però la tonalitat general de l'obra és idèntica.

Sí que trobem algunes diferències més accentuades en la tercera part, l'Ave Maria; la versió de Rogel està molt més ornamentada, expandint la melodia mitjançant l'aparició de glossats i melismes. Sense oblidar mai que partim de la mateixa obra, Perpiñán va poder escriure una síntesi d'aquesta part, ja que en més de quaranta anys, la deformació oral és evident.

Pel que respecta a la música del Cant de la Passió, d'Orihuela, es considera exclusivament de la nostra ciutat, encara que en algunes poblacions existeixen obres similars amb alguns compassos semblants.

2.6.2. Béns immobles: carrers i places del centre d'Orihuela, declarat Conjunt Històric (Decret 845/1969, de 24 d'abril, de 1969, pel qual es declara conjunt historicoartístic el sector antic de la ciutat d'Orihuela; Boletín Oficial del Estado de 06.05.1969).

3. Definició de l'àmbit espacial i temporal: el moment tradicional per a la interpretació del Cant de la Passió són les nits de finals de quaresma, anteriors a la Setmana Santa, durant l'anomenada Setmana de Passió, aspecte documentat d'antic en la premsa local. Nombrosos oriolans acompanyen els cantors pels carrers de la ciutat durant tot el recorregut en absolut silenci.

Està documentada a principis del segle XX la interpretació del cant el Diumenge de Rams, en la processó de missió de la vesprada, que es desenvolupava de l'església de Santiago a la de Sant Agustí, en la qual es predicava un sermó de Missió. Així en queda constància en un entrefilet d'El Labrador. La dada el confirma en 1905 i en termes similars el periòdic local El Diario i en 1908 és La Huerta en el seu número del 13 d'abril, que fa una ressenya de la processó, en la qual es va interpretar el Cant de la Passió.

En l'actualitat ha deixat d'interpretar-se el Diumenge de Rams, però s'interpreta el Dijous Sant a la nit, a partir de les 23 hores, durant la denominada processó del Silenci, organitzada per la Germanor del Silenci des de 1940 i amb la interpretació del Cant de la Passió al pas del Crist del Consol. Des de 1956 hi participa el Grupo de Cantores de la Pasión i des de 1961 també el Grupo de Cantores de la Primitiva Pasión Federico Rogel. El primer dels grups canta al carrer Alfons XIII i a la plaça Nova mentre que el segon ho fa a l'inici de la processó, al costat de l'església de Santiago, i a la plaça Tinent Linares, al costat del claustre de la catedral.

Durant la Setmana de Passió el cant és interpretat, pels dos grups, totes les nits a partir de les 23 hores en llocs prefixats i amb un itinerari marcat per endavant per a cada nit, publicats en la denominada Guia de Quaresma, o Guia de Setmana Santa, editada per la Junta Major de Confraries Germanors i Majordomies de Setmana Santa. En aquests destaca una especial atenció a les interpretacions en el centre històric i antics ravals, en llocs tan emblemàtics com el claustre de la catedral, les places d'El Salvador, de Santa Llúcia, de la Comtessa, de Via Manuel, del Pocico de Santiago, de la plaça de Santiago, Nova, de la Trinitat, de Monserrate, de la Mercè i Caturla, i els carrers Meca, Sant Pasqual, del Bado o Sant Agustí.

No es deixen de costat altres zones de la ciutat més modernes, com l'avinguda José Antonio o els carrers Duc de Tamames, Campoamor, Bisbe Rocamora, José Ávila o barri de Las Angustias, a fi que arribe a tota la ciutat.

El Grupo de Cantores de la Pasión s'ha desplaçat de manera discontínua, per a cantar també en les principals pedanies. En els itineraris de mitjan anys 80, algunes nits s'iniciava el recorregut al costat de les esglésies de Molins, Hurchillo, Arneva i Els Desemparats. Altres actuacions importants són les realitzades pel Grupo de Cantores de la Pasión 15 dies abans de Setmana Santa, durant la Glossa del Pregó, que té lloc en el Teatre Circo i la realitzada pels Cantores de la Primitiva Pasión Federico Rogel el Dijous Sant a les 20.30 hores, al costat de l'església de Monserrate, on es troben exposats els «passos» que participaran en la processó del Divendres Sant.

Fora de les dates i llocs mencionats, que podríem definir com tradicionals, els grups també interpreten peces sacres i el Cant de la Passió en diversos trasllats d'imatges i misses durant la Setmana Santa i en concerts en diverses poblacions principalment en quaresma.