Ficha disposicion

• < Torna

• Anàlisi documental

  Texto

  Texto	Texto2
  Origen de disposició: Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport
  Grup temàtic: Legislació
  Matèries: Cultura Valencià
  Descriptors:
  	Temàtics: monografies

DECRET 189/2016, de 16 de desembre, del Consell, pel qual es declaren bé d'interés cultural immaterial les Normes de Castelló. [2016/10389]

PREÀMBUL



L'article 49.1.5 de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana estableix la competència exclusiva de la Generalitat en matèria de patrimoni històric, artístic, monumental, arquitectònic, arqueològic i científic. Així mateix, l'article 26.2 de Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del patrimoni cultural valencià, disposa que la declaració d'un bé d'interés cultural s'ha de fer mitjaçant un decret del Consell, a proposta de la conselleria competent en matèria de cultura. Tot això sense perjudici de les competències que l'article 6 de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del patrimoni històric espanyol reserva a l'Administració General de l'Estat.

Així mateix, la Llei 4/1998 en l'article 45 disposa que han de ser declarats béns d'interés cultural les activitats, coneixements, els usos i les tècniques que constitueixen les manifestacions més representatives i valuoses de la cultura i el gènere de vida tradicionals del poble valencià. Igualment, poden ser declarats béns d'interés cultural els béns immateriales que són expressions de les tradicions del poble valencià en les seues manifestacions musicals, artístiques, gastronòmiques o d'oci, i en especial aquelles que han sigut objecte de transmissió oral, i les que mantenen i potencien l'ús del valencià.

La vigència del patrimoni normatiu de la llengua està lligada indissolublement a la seua pervivència, per a la qual cosa és necessari tant el compromís de fidelitat dels parlants i del conjunt de la societat valenciana, com també el reconeixement institucional.

Aquesta empresa compartida ateny les autoritats públiques i la institució acadèmica que, d'acord amb la legislació, assumeixen aquestes responsabilitats. Té un paper rellevant en aquest procés l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que, segons l'article 41 de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana és la institució de la Generalitat que té per funció «determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa lingüística de l'idioma valencià». En aquesta tasca, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua parteix de la tradició lexicogràfica, literària i la realitat lingüística genuïna valenciana, així com la normativització consolidada a partir de les denominades Normes de Castelló. De fet, l'acord de 1932 ja preveia la necessitat «d'anar rectificant i millorant» les normes aprovades en aquell moment, una responsabilitat que els firmants de l'acord atribuïen a les autoritats filològiques i a la novella generació d'estudiosos, «a base, naturalment, d'amples acords». Recollint aqueix esperit, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua s'ha adreçat en reiterades ocasions a la ciutadania valenciana, de qualsevol opinió i situació social, perquè el patrimoni lingüístic i cultural col·lectiu siga respectat i promogut, renovant i actualitzant el compromís de fidelitat compartida que va donar lloc a les Normes de Castelló.



Les Normes de Castelló comprometen les institucions i la societat valenciana sencera en les accions, decisions i activitats necessàries per a aconseguir la plenitud de drets i usos socials de la llengua i fer d'aquesta un patrimoni col·lectiu, alhora propi i universal, que es transmet com a herència històrica a les noves generacions de valencians. La consecució d'aquest objectiu requereix l'adopció de plans d'actuació i mesures de planificació adequades perquè la recuperació progressiva del valencià abaste tots els àmbits públics, en un món internacionalitzat i marcat per les transformacions en els camps de la comunicació i dels avanços tecnològics.



Mitjançant una resolució de 18 de desembre de 2015, de la Conselleria de Educació, Investigació, Cultura i Esport, es va acordar incoar l'expedient per a la declaració com a bé d'interés cultural immaterial a favor de les Normes de Castelló.

En la tramitació de l'expedient s'ha concedit tràmit d'audiència als ajuntaments de Castelló de la Plana, Cocentaina, Vila-real i Orpesa, a més de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies.



En compliment del que disposa l'article 27 de la Llei 4/1998, en l'expedient consten els informes favorables del Consell Valencià de Cultura, de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, de la Universitat d'Alacant, de la Universitat Jaume I de Castelló i de la Universitat de València.

Per tot açò, complits els tràmits previstos en els articles 28.c i 43 de la Llei 5/1983, de 30 de desembre, de la Generalitat, del Consell, i en els articles 26 i següents de la Llei 4/1998, del patrimoni cultural valencià, a proposta del conseller d'Educació, Investigació, Cultura i Esport, i amb la deliberació prèvia del Consell, en la reunió del dia 16 de desembre de 2016,





DECRETE



Article 1. Objecte

Es declaren bé d'interés cultural immaterial les Normes de Castelló





Artícle 2. Descripció del bé i valors

La descripció del bé i els seus valors es fan constar en l'annex d'aquest decret.



Artícle 3. Mesures de protecció i salvaguarda

La protecció de les Normes de Castelló com a patrimoni cultural immaterial es concretarà en les mesures següents:

a) Realitzar tasques d'identificació, descripció, investigació, estudi i documentació amb criteris científics.

b) Incorporar testimonis disponibles a suports materials que garantisquen la seua protecció i preservació.

c) Vetlar pel normal desenvolupament i la pervivència d'aquesta manifestació cultural, així com tutelar la conservació dels seus valors tradicionals i la seua transmissió a les generacions futures.

Qualsevol canvi que excedisca el normal desenvolupament dels elements que formen aquesta manifestació cultural haurà de comunicar-se a la direcció general competent en matèria de patrimoni cultural, perquè, si és el cas, emeta l'autorització administrativa i la consegüent modificació d'aquesta declaració.





DISPOSICIONS ADICIONALS



Primera. Publicació i inscripció

Aquest decret es publicarà en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana i en el Boletín Oficial del Estado, la declaració s'inscriurà en la secció primera de l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià i es comunicarà, així mateix, al Registre General de Béns d'Interés Cultural del Ministeri d'Educació, Cultura i Esport.



Segona. Incidència pressupostària

L'aplicació i desplegament d'aquest decret no podrà tindre cap incidència en la dotació de tots i cada un dels capítols de despesa assignada a la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport, i en tot cas haurà de ser atés amb els mitjans personals i materials de la Conselleria competent per raó de la matèria.





DISPOSICIÓ FINAL



Única. Entrada en vigor

Aquest decret entrarà en vigor l'endemà de la publicació en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana.



València, 16 de desembre de 2016



El president de la Generalitat,

XIMO PUIG I FERRER



El conseller d'Educació, Investigació, Cultura i Esport,

VICENT MARZÀ IBÁÑEZ



ANNEX



1. Exposició de motius: la llengua pròpia és la més alta manifestació de la personalitat d'un poble. Al llarg dels segles, els valencians i valencianes s'han convertit en dipositaris de l'herència d'una llengua amb una grandesa literària que, com a vehicle de pensament, educació i comunicació, està en constant evolució i s'enriqueix gràcies a l'ús i la fidelitat dels seus parlants. Com a resultat d'aquest compromís, el valencià constitueix el patrimoni lingüístic col·lectiu que ens caracteritza i agermana.

Aquest és l'esperit que va moure les entitats i personalitats més representatives del món cultural valencià de començament del segle xx a bastir un acord amb l'objectiu d'establir unes bases per a la unificació ortogràfica del valencià. En els mesos anteriors i posteriors a la data del 21 de desembre de 1932, escriptors, ensenyants, gramàtics, erudits, empresaris i representants polítics, juntament amb diverses institucions i associacions cíviques, van posar en marxa un procés en el qual se sumaren diferents voluntats i sensibilitats culturals i ideològiques en la consecució d'un acord lingüístic històric. Les associacions eren les següents: Societat Castellonenca de Cultura, Centre de Cultura Valenciana, Seminari de Filologia de la Universitat de València, Lo Rat Penat, Unió Valencianista, Agrupació Valencianista Republicana, Centre d'Actuació Valencianista, Agrupació Valencianista Escolar, Centre Valencianista d'Alcoi, Centre Valencianista de Bocairent, Centre Valencianista de Cocentaina, Joventut Valencianista Republicana de Manises, Editorial L'Estel i el setmanari El Camí. També Gaetà Huguet, un dels signataris, presentava l'esdeveniment –sens dubte, històric, potser un dels més transcendents del primer terç del segle xx valencià– com a l'impuls que hauria de dur a unir les organitzacions polítiques per a aconseguir l'Estatut d'Autonomia.

Aquest acord ortogràfic constituïa una resposta a la necessitat d'unitat i coherència de la normativa lingüística per als nous reptes que es plantejaven al valencià derivats de la necessitat d'adaptar-se a nous usos i registres en el si d'una societat moderna que, en el primer terç del segle xx, experimentava unes transformacions decisives vinculades a l'extensió de l'educació i l'alfabetització, i a l'edició i a la comunicació oral i escrita en tots els àmbits.

Més enllà de la dimensió estrictament lingüística i filològica, les Normes de Castelló han desenvolupat amb el temps un valor històric i sociolingüístic. Així, les Normes de Castelló es presenten com a fruit del consens social, element important en tots els processos culturals que impulsen el progrés humà. En conseqüència, són percebudes com a expressió d'estima i fidelitat al valencià, d'un ús conscient i tolerant de la llengua que es renova i transmet de generació en generació com a signe d'identitat i de vertebració de la societat valenciana. Sense el suport de les Normes de Castelló no hauria estat possible la producció lingüística de la societat valenciana en tots els àmbits de la comunicació i la creativitat, ja que va ser gràcies a la codificació que la nostra llengua va poder fer la travessia de la dictadura sense caure en un procés de degradació interna.

La instauració de la democràcia i la recuperació de l'autogovern del poble valencià a través de l'Estatut d'Autonomia, la legislació que se'n deriva, la pràctica institucional i la creació d'una entitat de referència normativa per al valencià, han permés que l'acord cívic i el consens social plasmat en les Normes de Castelló tinguera també un reconeixement jurídic. Així, el Dictamen del Consell Valencià de Cultura sobre la situació social del valencià i el seu ús (aprovat el 13.07.1998), que forma part de la Llei 7/1998, de 16 de setembre, de la Generalitat Valenciana, de creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, diu: «Les anomenades Normes de Castelló són un fet històric que constituïren i constitueixen un consens necessari. El Consell Valencià de Cultura reivindica l'esperit de l'acord que les féu possibles l'any 32 i entén que aqueixes normes han sigut el punt de partida, compartit pels valencians, per a la normativització consolidada de la nostra llengua pròpia. Aquella és un patrimoni lingüístic a preservar i a enriquir per l'ens de referència normativa que es proposa en l'apartat que segueix. L'ens es basarà en la tradició lexicogràfica i literària i la realitat lingüística genuïna valenciana.» Una referència que es concreta en l'article 3 de l'esmentada llei, que estableix que «l'Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució que té per funció determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa lingüística de l'idioma valencià. Així com vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana, així com la normativització consolidada, a partir de les denominades Normes de Castelló.»



A més, tal com estableix l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en el seu dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat del valencià (Acord de 9.02.2005), les Normes de Castelló estan reconegudes com una base històrica oficial dels criteris de normativització de la llengua dels valencians, de la seua unitat amb els parlars dels territoris germans, i de la riquesa i la dignitat de les seues característiques lingüístiques pròpies. Aquest fet, juntament amb la seua consideració com a expressió del consens entre els valencians i com a representació del compromís de lleialtat amb la llengua, les converteixen en element essencial del patrimoni cultural de tota la societat valenciana contemporània.





2. Dades sobre el bé objecte de declaració

2.1. Denominació: Normes de Castelló

La denominació de Normes de Castelló està documentada i estesa des de fa dècades en la societat valenciana, i en els àmbits especialitzats i professionals dels estudis filològics, literaris i d'història cultural. Aquest nom subratlla la importància de la capital de la Plana i les comarques valencianes septentrionals en el procés de consens que fructificà en la modernització de la normativa de la llengua, i també reflecteix el compromís de personalitats i entitats castellonenques en la memòria, la vigència i la pervivència del valencià.

Una altra denominació que té una certa difusió és la de Normes del 32, per l'any en què foren redactades i aprovades pels gramàtics, escriptors i entitats culturals i valencianistes més rellevants de l'època.



D'altra banda, les normes van aparéixer reproduïdes en les més prestigioses publicacions valencianes del moment amb altres denominacions que no han arribat a tindre tanta popularitat i difusió: «Bases per a la unificació de l'ortografia valenciana», títol del mecanoscrit conservat en la Biblioteca Valenciana (publicat en facsímil per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua l'any 2002); «Normes ortogràfiques unificadores», títol amb què es reproduïren en la revista Anales del Centro de Cultura Valenciana (núm. 15, gener-març de 1933, p. 44-49); «Bases d'unificació», nom amb què es publicaren en el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (quadern III, vol. XIV, 1933, p. 273-280); «Declaració i normes ortogràfiques», que es publiquen precedint el Vocabulari ortogràfic valencià de Carles Salvador (publicat per l'editorial L'Estel l'any 1933), «Normes d'ortografia valenciana», títol de l'opuscle editat per l'Ajuntament de València per a la Festa del Llibre de 1933 que les contenia (reeditat en facsímil pel mateix Ajuntament de València l'any 1981); i «Normes d'ortografia valenciana, per les entitats valencianistes de l'antic regne», denominació que reberen en l'Almanaque de Las Provincias para 1934 (p. 405-409).



2.2. Definició de l'àmbit temporal i espacial: les Normes de Castelló s'inscriuen com una peça més d'un procés dinàmic que s'ha d'inserir en un conjunt patrimonial més ampli, en el context de la història cultural valenciana del segle xx: arreplegant les contribucions i els estudis sobre l'ortografia, la gramàtica i el lèxic a càrrec d'erudits i gramàtics anteriors o coetanis (Lluís Fullana, Carles Salvador o Lluís Revest), però també com a punt de partida per als treballs científics i els consensos posteriors en la filologia i la cultura lingüística valenciana (entre els quals, les obres de Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor o Germà Colón).



L'acord social plasmat en les Normes de Castelló va permetre generar consensos associats a la promoció del valencià i a la seua transmissió durant la Segona República en els periòdics i en les revistes especialitzades i generalistes, en la producció literària en tots els gèneres, en la millora dels usos lingüístics del teatre popular o en les activitats escolars. Les Normes de Castelló van continuar sent un punt de referència per a la cultura valenciana durant el franquisme, un context advers de discriminació social i legal, a pesar del qual diversos sectors de la societat civil renovaren la seua fidelitat a la llengua amb l'objectiu de mantindre-la i incorporar-la a les diverses esferes de la vida social col·lectiva. Així, cal destacar les accions de recuperació literària i d'ensenyament de la llengua posades en marxa a partir dels anys cinquanta, que transcendeixen a l'àmbit públic i massiu (com els cursos de llengua de Lo Rat Penat, els concursos literaris i els jocs florals organitzats en diverses localitats valencianes, o les expressions de la cultura popular i representacions teatrals associades a festes com les Falles, els Moros i Cristians, les Fogueres o la Magdalena); l'activitat modernitzadora, crítica amb el règim polític hostil a la promoció de la llengua, que van dur a terme editorials, empreses periodístiques, associacions progressistes i transcendents moviments artístics (singularment, la Nova Cançó); la tasca de docents i pedagogs per incorporar la llengua al sistema educatiu (a través de les escoles d'estiu i els moviments de renovació pedagògica); les iniciatives dels centres científics de referència de les universitats valencianes, i la fidelitat a la llengua manifestada pels exiliats i emigrants valencians arreu del món i pel poble valencià en general. Aquesta àmplia activitat cívica continua desenvolupant-se en l'etapa democràtica, en què s'hi sumen les pràctiques institucionals i pedagògiques desplegades per la Generalitat i altres institucions locals i provincials arran de l'aprovació de la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d'ús i ensenyament del valencià, i també el reconeixement jurídic.



2.3. Elements que formen part del bé

2.3.1. Elements mobles: com s'ha indicat, es conserva un mecanoscrit de huit pàgines titulat «Bases per a la unificació de l'ortografia valenciana». Es tracta d'un esborrany mecanografiat de les normes fet per Lluís Revest Corzo, que va enviar Joaquim Reig Rodríguez. Tot i que no es tracta de la redacció definitiva de les normes, que és la que apareixeria amb posterioritat en les diverses publicacions esmentades (Anales del Centro de Cultura Valenciana, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, edició de l'Ajuntament de València, Vocabulari ortogràfic valencià i Almanaque de Las Provincias), aquest mecanoscrit té un alt valor simbòlic pel fet que és l'únic document que es conserva que conté part de les signatures d'adhesió de les personalitats i entitats que van subscriure l'acord ortogràfic. El mecanoscrit original es conserva en la Biblioteca Valenciana, que l'ha digitalitzat i permet la consulta amb accés lliure a través de la pàgina web de la Biblioteca Valenciana Digital. Per la seua part, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va fer-ne una reproducció facsímil l'any 2002, amb motiu del setanta aniversari de les Normes de Castelló.



2.3.2. Elements immobles: la Casa Martí i Matutano ha esdevingut un lloc associat a la història i la memòria de les Normes de Castelló, perquè va ser seu de les reunions que els promotors d'aquest acord cívic mantingueren a la capital de la Plana els dies 2 i 21 de desembre de 1932. L'edifici és una casa senyorial del segle xviii, antic casalici d'Evarist Escalona, adquirit després per la família Martí i Matutano i, finalment, per la Diputació de Castelló. La Casa Martí i Matutano s'estructura en planta baixa i entresòl, més dues plantes superiors. Ocupa el número 25 del carrer dels Cavallers, cantonada amb el de Gràcia, amb una façana rectangular i sense decoració, balcons a les dues plantes i un mirador incorporat el segle xx. L'any 1931, la casa Martí i Matutano passà a ser la seu de la Societat Castellonenca de Cultura, raó per la qual la primera planta de l'edifici va allotjar les reunions del desembre de 1932 en què es va arribar a l'acord definitiu d'acceptar la normativització, mitjançant el document que coneixem com a Normes de Castelló. Amb posterioritat, la casa va passar a ser un habitatge plurifamiliar, fins que el 1978 la Diputació de Castelló adquireix l'edifici per a instal·lar-hi el Museu de Belles Arts de Castelló, que s'inaugura el 1980. L'any 2002 l'Ajuntament de Castelló va sol·licitar a la institució provincial la cessió de l'immoble per a acollir el Museu Etnològic Municipal de Castelló, que s'obri el 2009 després d'una important remodelació del recinte. Per la seua vinculació a les Normes de Castelló, la casa Martí i Matutano ha passat a ser un dels llocs emblemàtics de la ciutat de Castelló. Escenari de diversos actes de record de les normes, actualment a la façana hi ha una placa commemorativa, col·locada per l'Associació Cultural Quatre Vents el 21 de desembre de 2001.