Decret 47/1992, de 30 de març, del Govern valencià, pel qual estableix el currículum de l'Educació Secundària obligatòria a la Comunitat Valenciana.
| Texto | Texto2 | |
|---|---|---|
| Publicat en: | DOGV núm. 1759 de 06.04.1992 | Referència Base de Dades: | 0773/1992 |
-
Anàlisi jurídica
-
Anàlisi documental
Texto Texto Texto2 Origen de disposició: Conselleria Cultura, Educació i Ciència Grup temàtic: Legislació Matèries: Educació Descriptors: Temàtics: programa d'ensenyament, legislació escolar, ensenyament secundari, ensenyament obligatori , Ensenyament Secundari Obligatori
Decret 47/1992, de 30 de març, del Govern valencià, pel qual estableix el currículum de l'Educació Secundària obligatòria a la Comunitat Valenciana.
La Llei Orgànica 1/1990, de 3 d'octubre, d'Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE), estableix en l'article 4 que és competència del Govern fixar, en relació amb els objectius, expressats en termes de capacitats, continguts i criteris d'avaluació del currículum, els aspectes bàsics d'aquest que constituiran els l'ensenyaments mínims, amb la finalitat de garantir una formació comuna a tot l'alumnat i la validesa dels títols corresponents. Així mateix determina, l'article 4, punt 3, que les administracions educatives competent s'establiran el currículum dels diferents nivells, etapes, cicles, graus i modalitats del sistema educatiu, del qual formaran part, en tot cas, els esmentats l'ensenyaments mínims.
Per tant, una vegada fixats els elements bàsics dels l'ensenyaments mínims pel Reial Decret 1007/1991, de 14 de juny, correspon al Consell de la Generalitat Valenciana establir el currículum per a l'àmbit de la Comunitat Valenciana.
El currículum que s'estableix per aquest Decret comunica els principis essencials de la proposta educativa i determina els objectius generals, els continguts i els criteris d'avaluació
En establir els l'ensenyaments comuns per a tota la Comunitat Valenciana, s'ha optat per un currículum obert i flexible Això implica que el currículum aprovat en l'annex d'aquest decret requereix posteriors nivells de concreció per part del professorat.
Els equips docents han d'elaborar projectes curriculars per a l'etapa educativa corresponent, adaptant el currículum establert en aquest decret a les característiques de l'alumnat, del centre i del seu entorn.
Aquesta primera concreció implicarà la presa de decisions a l'entorn de la seqüenciació per cicles dels diferents elements del currículum, la metodologia, l'aplicació dels criteris d'avaluació, les adaptacions curriculars pertinents, i les seues implicacions en els aspectes d'organització i funcionament del centre.
En l'adequació i la concreció dels criteris d'avaluació, cal determinar el procés a través del qual es realitza l'avaluació tant dels aprenentatges dels alumnes com dels processos d'l'ensenyament.
Els equips de professorat corresponents han de desenvolupar aquests projectes curriculars en les programacions per cicles i per àrees.
Cada professor, en el marc d'aquests projectes curriculars i programacions de cicles i àrees, realitzarà la seua programació d'aula en la qual concretarà les unitats didàctiques, la metodologia i les activitats que desenvoluparà.
Es tracta, per tant, d'establir un currículum que fomente l'autonomia pedagògica i organitzativa dels centres educatius, el treball en equip del professorat i la seua activitat investigadora a partir de la pràctica docent, alhora que garanteix uns l'ensenyaments comuns al conjunt de la població de la Comunitat Valenciana.
Aquests l'ensenyaments comuns cal, en primer lloc, que asseguren una educació no discriminatòria que considere les possibilitats de desenvolupament dels alumnes, qualsevol que siguen les seues condicions personals i socials, capacitat, sexe, raça, llengua, origen sócio-cultural, creences o ideologia, exercint actuacions positives davant la diversitat de l'alumnat. La igualtat d'oportunitats s'ha de preveure transversalment en el currículum, mitjançant la realització de les adaptacions pertinents d'acord amb les característiques particulars de l'alumnat i del centre.
La societat reclama de l'escola la preparació dels seus membres més joves perquè s'hi puguen incorporar plenament. Durant aquest procés de preparació i de socialització, els alumnes no sols aprenen coneixements, sinó també les normes, les actituds i els valors que configuren la nostra cultura.
Aquest decret ha d'establir les bases per a un projecte de futur on la llengua i la cultura de la Comunitat Valenciana es convertesquen en un espai integrador per a tots els valencians.
Per aquest motiu l'escola ha de promoure una lectura crítica de l'entorn i una síntesi creativa de tots els elements que configuren el medi natural, social i cultural a fi de projectarla cap al futur.
Des d'aquest punt de vista l'escola es converteix en un àmbit privilegiat de consciència i de recuperació lingüística i cultural i, ensems, en l'instrument fonamental per al canvi dins de la societat.
A la Comunitat Valenciana, l'àrea de Llengua i Literatura: valencià i castellà, no pot ser considerada, dins del currículum, com una mera àrea d'estudi deslligada dels processos de culturització, sinó que s'ha de convertir en instrument d'anàlisi i recerca de la realitat, d'adquisició d'una consciència d'identitat, de pertinença a una cultura i d'assumpció de normes i valors compartits.
En aquest decret s'estableixen, per a l'àmbit de la Comunitat Valenciana, els objectius corresponents a l'etapa d'Educació Secundària Obligatòria i a les diferents àrees que hi cal impartir, com també els continguts i els criteris d'avaluació corresponents a cadascuna.
Els objectius de l'etapa i de les diferents àrees deriven directament de l'article 19 de la LOGSE, on s'estableixen les capacitats que l'Educació Secundària Obligatòria ha de contribuir a desenvolupar en els alumnes. Aquests objectius generals contenen capacitats de tipus cognoscitiu, afectiu, motor de relació interpersonal i d'inserció i actuació sòcio-cultural. Es refereix a capacitats interrelacionades i no sols a conductes mesurables, i recullen les capacitats que els alumnes han de desenvolupar al llarg de l'etapa.
El currículum no ha de limitar-se a l'adquisició de coneixements i conceptes, sinó que ha de proposar una educació estimuladora de totes les capacitats de l'alumne. Tot açò implica dotar el currículum d'una considerable riquesa de continguts no sols conceptuals, sinó també de procediment en general, això és, varietats del «saber fer» teòric o pràctic, i continguts d'actitud, és a dir, els referits a actituds, normes i valors.
Els continguts, per tant, inclouen qualsevol dels tres tipus esmentats, ja que contribueixen en la mateixa mesura al desenvolupament. de les capacitats fonamentals de les diferents àrees de coneixement, i també a les de l'etapa educativa.
Es presenten agrupats en blocs que recullen els continguts que s'han de treballar al llarg de l'etapa. Aquests blocs no constitueixen un temari, sinó una manera d'agrupar els continguts essencials en els quals es destaca l'existència d'un eix fonamental vertebrador No han de ser interpretats com a unitats temàtiques ni, per tant, organitzats necessàriament tal com apareixen en aquest Decret. Es en els projectes curriculars on cal prendre les decisions relatives a la distribució per cicles, a la seqüenciació i a l'estructuració en unitats didàctiques que quedaran reflectides en les programacions d'aula.
Els criteris d'avaluació, que consten d'un enunciat i una breu explicació, estableixen el tipus i el grau d'aprenentatge que s'espera que l'alumnat haja assolit com a resultat del procés d'l'ensenyament i d'aprenentatge, en referència als objectius i als continguts de cada àrea. Comporten unes normes explícites de referència, per tant no s'han d'entendre com a paràmetres fixos ni com a models que permeten mesurar directament les adquisicions de l'alumnat. Constitueixen criteris orientadors que s'hauran d'integrar de manera coherent en l'estratègia metodològica general.
Els criteris presentats es refereixen a tota l'etapa, cosa que implica que han d'estar presents en tots els cursos, tot i que seguits amb diferents nivells d'exigència. Així doncs, caldrà completar i ampliar aquests criteris d'avaluació i reformularlos segons la seqüenciació de continguts per cicles, tenint en compte el context del centre i les característiques específiques dels alumnes.
La proposta d'extensió de l'educació obligatòria fins als 16 anys comporta un canvi en l'estructura del sistema, que comporta l'establiment d'una nova etapa: l'Educació Secundària Obligatòria, estructurada en dos cicles de dos anys cadascun (12-14 i 14-16 anys), coincidint l'acabament amb l'edat prevista per la nostra legislació per a l'inici de la incorporació al món laboral.
Aquesta novetat i el caràcter específic han de quedar reflectits els continguts curriculars de l'etapa, que no han de ser una suma o fusió d'elements dels últims i primers anys, respectivament, dels nivells ara existents d'EGB, BUP i FP.
El sentit de l'etapa d'Educació Secundària Obligatòria i els seus continguts estan regits per les finalitats que la llei estableix per a aquest tram educatiu, en el qual cal assegurar la unitat i la coherència curricular.
L'ampliació de l'escolarització en dos anys implica que aquesta etapa participarà plenament del caràcter comprensiu de tota l'educació obligatòria: ha de garantís les mateixes oportunitats de formació i les mateixes ofertes educatives a tot l'alumnat, amb independència del seu origen social i cultural, sexe o altres característiques individuals.
Aquestes consideracions ressalten el caràcter relativament autònom de l'etapa i obliguen a abandonar la idea d'una etapa educativa la funció de la qual siga la preparació de l'alumnat per a accedir a altres etapes posteriors, concepció que reforça els criteris selectius i tendelx a sobrecarregar els currículums de contiguts acadèmics.
Com que aquesta etapa representa l'acabament de l'educació obligatòria, té una marcada funció terminal. Ha de ser, per tant, una etapa integradora, no segregadora, en la qual els alumnes i les alumnes en desenvolupen les capacitats per a arribar a la fi d'aquesta en condicions d'integrar-se en l'activitat social i de ser ciutadans capaços d'exercir-ne els deures i d'exercitar-ne els drets en una societat democràtica, i de mantenir actituds crítiques davant d'aquesta. Tot això contribuirà a formar persones capaces de viure en un món cada vegada més multicultural, des de el coneixement i l'estima a la pròpia cultura i a la d'altres.
i
Però, d'altra banda, té també una funció preparatòria, ja que el conjunt d'aprenentatges que els estudiants realitzen han de permetre'ls seguir les diferents eixides que se'ls ofereixen en finalitzar l'ensenyament obligatori, és a dir, d'establir les bases per a la formació post-obligatòria: Formació Professional de grau mitjà o batxillerats.
La unitat i el sentit d'aquesta etapa educativa es correspon amb el període evolutiu i de la pre-adolescéncia i la primera adolescència, en la qual els joves experimenten canvis de tipus fisiològic, afectiu, cognoscitiu i de relació social. Es en aquesta etapa on es manifesten les enormes diferències d'interessos, motivacions, capacitats i ritmes d'aprenentatge que hi ha entre els joves d'aquestes edats, motivades, en gran mesura, per l'àmbit sócio-cultural que els envolta.
També cal tenir en compte que durant aquest període de l'adolescència l'aprenentatge dels papers, models i identitats de gènere és molt intens i la influència dels estereotips i dels prejudicis socials respecte a l'un o a l'altre sexe és molt forta. Per això cal tenir en compte aquestes característiques a l'hora de poder intervenir adequadament.
Així, i ja que la diversitat és un fet inherent al desenvolupament humà, caldrà assegurar l'equilibri entre la comprensivitat del currículum i la innegable diversitat dels alumnes.
La finalitat de l'Educació Obligatòria, i en general de tota l'educació, és contribuir a formar persones capaces de sortir-se'n amb progressiva autonomia tant en l'àmbit públic com en el privat. Això implica contribuir al desenvolupament integral de la persona per a, des del seu equilibri personal i afectiu, fomentar la integració social d'una manera crítica i creativa. Aquesta gran meta requereix una intervenció planificada encaminada a aprofundir les finalitats bàsiques de l'Educació Secundària.
Així comporta l'adquisició d'uns aprenentatges que els permeta conèixer i interpretar el medi que els envolta i sobretot continuar aprenent d'una manera autònoma. El doble caràcter terminal i preparatori de l'etapa implica garantir una formació bàsica, afavorir un conjunt d'aprenentatges significatius que permeten tant la inserció de l'alumnat en el món laboral, domèstic i social com el pas en bones condicions a altres estudis (batxillerat o Formació Professional específica de grau mitjà).
Per tot això, encara que conservant un fort caràcter comprensiu, l'Educació Secundària Obligatòria ha de permetre i ha de facilitar itineraris educatius diferents que es corresponguen amb la diversitat d'interessos de l'alumnat, mitjançant l'oportuna orientació, sobretot en l'últim cicle de l'etapa. Equilibrada amb la comprensivitat, cal afavorir una diversitat creixent a la fi d'aquesta. L'esmentada diversitat queda reflectida, abans de tot, en un espai major per a activitats educatives opcionals.
En l'últim curs, a més, l'alumne optarà per dues de les àrees, següents: ciències de la natura, educació plàstica i visual, música i tecnologia. Així mateix, les matemàtiques es cursaran d'acord amb dues opcions que enllacen amb itineraris educatius diferents en els estudis posteriors.
L'oferta de matèries optatives ha de tenir un límit, el marcat pels objectius generals; amb la qual cosa s'assegura el respecte al caràcter comprensiu de l'etapa i s'impedelx que l'opcionalitat es convertesca en una via de segregació dels alumnes. l'opcionalitat curricular ha de permetre, mitjançant diferents itineraris educatius, el desenvolupament de les capacitats expressades en els objectius generals, però evitant condicionar les opcions educatives futures: en finalitzar l'Educació Obligatòria tot l'alumnat ha d'estar en condicions d'optar per qualsevol de les ofertes que se li presenten, tant laborals com acadèmiques.
Delxant de banda aquesta optativitat prevista per a tot l'alumnat, la LOGSE, en l'article 23, considera la possibilitat d'una diversificació del currículum per a determinats alumnes majors de- 16 anys, amb la finalitat que puguen aconseguir els objectius educatius de l'etapa, mitjançant una metodologia específica, continguts i, fins i tot, àrees diferents de les establertes amb caràcter general.
Aquesta diversificació curricular no ha de comportar en cap cas segregació dels alumnes afectats i, per tant, no conduir a una titulació diferent o a una absència de titulació a la fi de l'Educació Secundària Obligatòria. En aquest decret es regulen les condicions en les quals pot realitzar-se aquesta diversificació curricular.
Finalment, per a aquells alumnes que no assolesquen els objectius d'aquesta etapa, es desenvoluparan programes educatius de garantia social, amb continguts de formació bàsica i professional que els permeten incorporar-se a la vida activa. Un currículum obert, com s'hi proposa, ha de ser un dels instruments més valuós per respondre a la diversitat. Aquesta diversitat es manifesta a l'escola en tres àmbits interrelaciontas: capacitat per a aprendre, motivació i interessos., La capacitat per a aprendre no s'ha de considerar com a sinònim de capacitat intel·lectual; la motivació i els interessos són aspectes fonamentals perquè l'ajuda pedagògica que el professorat ha d'oferir siga la més ajustada possible, de manera que repercutesca positivament en el desenvolupament de les persones.
Això no significa, tanmateix, negar l'existència d'alumnes que manifesten dificultats i de vegades limitacions (deficiències sensorials, motrius ... ) en la seua capacitat per a aprendre aquest és el col·lectiu que es denomina comunament «Alumnat d'Educació Especial S'ha utilitzat normalment el concepte de «deficiència», i per tant el de alumnes deficients, considerant que la causa de les dificultats estava només en l'alumne. El problema que s'hi planteja és trobar la resposta educativa més escaient a les necessitats que aquests alumnes presenten, sempre en l'àmbit menys restrictiu possible.,
El nivell de compromís del sistema educatiu en general i de l'escola en particular és, doncs, molt important, i és en aquest context on el concepte de alumnes amb necessitats educatives especials adquireix un sentit ple, que supera els conceptes anteriors.
Així mateix, des d'aquest plantejament, l'atenció a aquell alumnat molt dotat que progressa amb una major rapidesa que la resta i que, de la mateixa manera, necessita una resposta educativa que els permeta progressat segons les seues possibilitats, és necessària i està plenament justificada.
La intervenció en les necessitats educatives especials implica, per tant, ajudes pedagògiques mitjançant les adaptacions curriculars i les adaptacions dels elements bàsics, personals i materials, d'accés al currículum.
Les adaptacions curriculars, sempre necessàries, seran imprescindibles quan les necessitats dels alumnes siguen més greus i/o específiques (mancances sensorials, motrius ... ) i pot afectar els elements bàsics del currículum. Caldrà adaptar la metodologia, i activitats de l'ensenyament i aprenentatge, els blocs de continguts i fins i tot els objectius generals d'àrea, i preveure no sols la temporalització sinó també l'eliminació o introducció de determinats continguts i objectius.
En virtut d'això, a proposta del Conseller de Cultura, Educació i Ciència, amb l'informe del Consell Escolar Valencià i la deliberació prèvia del Govern Valencià, en la reunió del dia 30 de març de 1992,
DECRETE
Article primer
Aquest decret constitueix el desenvolupament, per a l'Educació Secundària Obligatòria, del que disposa l'apartat tres de l'article quart de la Llei Orgànica 1/1990, de 3 d'octubre, i, al mateix temps, integra el que establia el Decret 1007/1991, de 14 de juny, pel qual es regulaven els l'ensenyaments mínims corresponents a l'Educació Secundària Obligatòria.
Article segon
L'Educació Secundària Obligatòria comprendrà quatre anys acadèmics, des dels dotze als setze anys d'edat, i s'organitzarà en dos cicles de dos anys cadascun, en virtut del que disposen els articles 17 i 20 de la Llei Orgànica 1/1990, de 3 d'octubre.
l'alumnat s'incorporarà a l'Educació Secundària Obligatòria, després d'haver cursat l'Educació Primària, en l'any natural en què compliran dotze anys d'edat, Llevat que hagueren romàs en l'Educació Primària un any més dels sis establerts, d'acord amb el que disposa l'article 1l del Reial Decret 1006/1991.
Article tercer
Amb la finalitat de desenvolupar les capacitats que es refereixen en l'article 19 de la Llei Orgànica 1/1990, de 3 d'octubre, l'alumnat ha d'assolir, al Llarg de l'Educació Secundària Obligatòria, els objectius següents:,
a) Comprendre i produir missatges orals i escrits amb propietat, autonomia i creativitat en valencià i en castellà i, almenys, en una Llengua estrangera, de manera que els puga utilitzar per comunicar- - se i per organitzar els propis pensaments, i també reflexionar sobre els processos implicats en l'ús del llenguatge i alhora respectar les distintes formes d'expressió.
b) Interpretar i produir amb propietat, autonomia i creativitat missatges que utilitzen codis artístics, científics i tècnics, amb la finalitat d'enriquir les seues possibilitats de comunicació reflexionar sobre els processos implicats en el seu ús.
c) Obtenir i seleccionar informació utilitzant les fonts que
habitualment es troben disponibles; tractar-la de forma autònoma i crítica, amb una finalitat prèviament establerta, i transmetre-la als altres de manera organitzada i intel·ligible. d) Elaborar estratègies d'identificació i de resolució de problemes en els diversos camps del coneixement i l'experiència, mitjançant procediments intuïtius i de raonament lògic, contrastant-les i reflexionant sobre el procés seguit.
e) Formar-se una imatge ajustada d'ells mateixos, de les seues característiques i possibilitats, i desenvolupar activitats de manera autònoma i equilibrada, valorant l'esforç i la superació de les dificultats.
f) Relacionar-se amb altres persones i participar en activitats de grup amb actituds solidàries i tolerants, lliures d'inhibicions i prejudicis i rebutjant tot tipus de discriminacions per la raça, el sexe, la classe social, les creences i altres característiques individuals, socials i culturals.
g) Analitzar els mecanismes i valors que regeixen el funcionament de les societats, en especial aquells que fan referència als drets i deures dels ciutadans; elaborar judicis i criteris personals, i actuar amb autonomia i iniciativa en la vida activa i adulta.
h) Conèixer les creences, actituds i valors bàsics de la nostra tradició i patrimoni cultural, valorar-los críticament i escollir aquelles opcions que millor afavoresquen el seu desenvolupament integral com a persones.
i) Analitzar els mecanismes bàsics que regeixen el funcionament del medi físic, valorar les repercussions que sobre aquest tenen les activitats humanes i contribuir activament a la defensa, conservació i millora d'aquest com a element determinant de la qualitat de vida.
j) Conèixer i valorar el desenvolupament científic i tecnològic, les seues aplicacions i repercussió en el seu medi físic i social.
k) Conèixer i apreciar el patrimoni natural i cultural, i contribuir activament, a la seua conservació i millora; entendre la diversitat lingüística i cultural com un dret dels pobles i dels individus a la seua identitat, i desenvolupar una actitud d'interès i respecte cap. a l'l'exercici d'aquest dret.
1) Conèixer i comprendre els aspectes bàsics del funcionament del propi cas i de les conseqüències per a la salut individual i col·lectiva dels actes i les decisions personals, i valorar els beneficis que comporten els hàbits de l'exercici físic, de la higiene i d'una alimentació equilibrada, i també com dur una vida sana.
Article quart
1. A l'efecte del que disposa aquest decret, s'entén per currículum de l'Educació Secundària Obligatòria el conjunt d'objectius, continguts, principis metodològics i criteris d'avaluació que han de regular la pràctica docent en l'esmentada etapa.
2. El currículum de l'Educació Secundària Obligatòria s'inclou com a annex d'aquest decret.
Article cinquè
1. Les àrees de l'Educació Secundària Obligatòria seran les següents:
a) Ciències de la natura.
b) Ciències socials, geografia i història.
c) Educació física.
d) Educació plàstica i visual.
e) Castellà: llengua i literatura.
f) Valencià: llengua i literatura.
g) Llengües estrangeres.
h) Matemàtiques.
i) Música.
j) Tecnologia.
2. Les àrees esmentades seran cursades pels alumnes al llarg dels dos cicles de l'etapa. No obstant això, i d'acord amb l'article 20, apartat 3, de la Llei Orgànica 1/1990, de 3 d'octubre, en el quart any de l'etapa els alumnes hauran d'escollir dues de les quatre àrees següents:
a) Ciències de la natura.
b) Educació plàstica i visual.
c) Música.
d) Tecnologia.
3. L'àrea de Matemàtiques, que es cursarà per tot l'alumnat, s'organitzarà, en el quart curs, en dues varietats diferents, el contingut respectiu de les quals es regula en l'annex d'aquest decret.
4. En aplicació de l'article 20, apartat 3, de la Llei Orgànica 1/1990:
4.1. L'àrea de Ciències de la Natura s'organitzarà en el segon cicle de l'etapa en dues matèries diferents, els continguts de les quals s'estableixen en l'annex d'aquest decret.
4.2. El bloc de contingut denominat «La vida moral i la reflexió ètica, inclòs dins l'àrea de Ciències socials, Geografia i Història, s'organitzarà com a matèria específica en l'últim curs de l'etapa, sense perjudici dels restants continguts de l'àrea que hauran d'impartir-se en aquest mateix curs.
5. l'educació moral i cívica, l'educació per a la pau, per a la salut, per a la igualtat entre els sexes, l'educació ambiental, l'educació sexual, l'educació del consumidor i l'educació vial seran presents a través de les diferents àrees al llarg de tota l'etapa.
Article sisè
1. A més de les àrees esmentades en l'apartat 1 d'aquest article, el currículum comprendrà matèries optatives, que tindran major horari col·lectiu al final de l'etapa. Es tracta de respondre, junt amb les opcions assenyalades en l'article anterior, als diferents interessos, motivacions i necessitats de l'alumnat, ampliar la seua orientació, facilitar la seua transició a la vida activa i contribuir al desenvolupament de les capacitats explicitades en els objectius generals de l'etapa.
2. Per tal de respondre a les finalitats exposades en l'apartat anterior, l'oferta de matèries optatives ha de ser diversa i equilibrada.
3. El nombre de matèries optatives que haja de cursar l'alumnat i l'espai Horari corresponent es determinarà en el context del que disposa l'article 7 d'aquest decret.
4. La Conselleria de Cultura, Educació i Ciència publicarà un catàleg de matèries optatives per a l'Educació Secundària Obligatòria, en el qual s'inclouran, en tot cas, una segona llengua estrangera, en tota l'etapa, i cultura clàssica almenys en un curs del segon cicle, i regularà el nombra màxim d'optatives per centre.
5. Els centres proposaran la relació de matèries optatives, entre les incloses en el catàleg esmentat en l'apartat anterior, que oferiran a l'alumnat en cada curs, i correspon a la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència l'aprovació de les propostes esmentades.
Article sete
La Conselleria de Cultura, Educació i Ciència determinarà l'horari de les diferents àrees i matèries de l'Educació Secundària Obligatòria, respectant l'horari que figura en l'annex II del Reial Decret 1007/1991, de 14 de juny, pel qual s'estableixen els l'ensenyaments mínims corresponents a l'Educació Secundària Obligatòria.
Article vuitè
1. En establir el currículum de l'Educació Secundària Obligatòria, l'Administració educativa fomentarà l'autonomia pedagògica i orgarnizativa dels centres; afavorirà el treball en equip dels professors, i estimularà l'activitat investigadora d'aquests a partir de la seua pràctica docent.
2. Els centres docents concretaran i completaran el currículum de l'Educació Secundària Obligatòria mitjançant l'elaboració de projectes curriculars, els objectius dels quals, continguts, metodologia i criteris d'avaluació respondran a les característiques dels alumnes.
3. Els projectes curriculars d'etapa hauran d'adequar els objectius generals d'aquesta al context sócio-econòmic i cultural del centre i a les característiques de l'alumnat, adoptaran uns criteris metodològics generals i decisions sobre l'optativitat, la diversificació curricular i el procés d'avaluació.
4. Els projectes i curriculars de les diferents àrees i matèries, inclouran la seqüència per cicles o per cursos per a les que són optatives en el quart any, dels continguts i criteris d'avaluació, i també el grau de desenvolupament de les capacitats expressades en els objectius generals. L'esmentada seqüència ha de ser la mateixa, per a un mateix grup d'alumnes, al llarg de l'Educació Secundària Obligatòria.
5. Els projectes curriculars d'etapa garantiran una acció coherent coordinada progressiva de l'equip docent.
6. La Conselleria de Cultura, Educació i Ciència fomentarà l'elaboració de projectes i materials de desenvolupament curricular que faciliten orienten el treball del professorat en aquest sentit.
Article novè
El professorat desenvoluparà programacions de la seua activitat docent d'acord amb el currículum de l'Educació Secundària Obligatòria i en coherència amb el projecte curricular de la respectiva àrea- o matèria en l'etapa.
Article deu.
1. L'avaluació es realitzarà tenint en compte els objectius educatius i els criteris d'avaluació establerts en el currículum.
2. L'avaluació dels aprenentatges de l'alumnat es realitzarà des de les diferents àrees i matèries optatives del currículum, i serà continua integradora.
Article onze
1. L'avaluació serà realitzada pel conjunt del professorat del respectiu grup d'alumnes, coordinats pel professor tutor, amb l'assessorament del departament d'orientació del centre. El professorat esmentat actuaran de manera col·legiada al Llarg del procés d'avaluació i en l'adopció de les decisions resultants de l'esmentat procés a les quals es refereixen els articles 9 i 10.
2. El professorat avaluarà tant els aprenentatges de l'alumnat, com els processos de l'ensenyament i la pròpia pràctica docent. Tot això ha de dur a l'avaluació i a la revisió, si fa al cas, del projecte curricular que s'estiga desenvolupant.
3. A la fi del primer cicle i de cadascun dels cursos del segon cicle, i com a conseqüència del procés d'avaluació, es decidirà la promoció de l'alumnat al cicle o al curs següent. Aquesta decisió es prendrà al mes de juny, en finalitzar el curs escolar.
Article dotze
1. En el context del procés d'avaluació continua, quan el progrés de un alumne no responga als objectius programats, el professorat adoptarà les oportunes mesures de reforç educatiu i, si s'escau, d'adaptació curricular.
2. En el marc de les esmentades mesures, al final del primer cicle i del tercer curs, els professors decidiran si l'alumne promociona o no, al cicle o curs següent. La decisió adoptada s'acompanyarà, si és el cas, de mesures educatives complementàries encaminades a contribuir que l'alumne assolesca els objectius programats.
Article tretze
L'equip de professors que es refereix l'apartat 1 de l'article 11, podrà avançar un alumne que haja assolit globalment els objectius educatius del primer cicle o d'algun curs dels del segon cicle d'aquesta etapa, encara que l'esmentat alumne no haja estat avaluat positivament en alguna de les àrees. En aquest supòsit, per a decidir l'avanç, es tindrà en compte la maduresa de l'alumne i les seues possibilitats de progrés en els estudis posteriors. El mateix criteri s'utilitzarà a la fi de l'etapa per a reconèixer a l'alumne el dret a obtenir el títol de Graduat en Educació Secundària.
2. La decisió que un alumne romanga un any més en un cicle o curs podrà adoptar-se una vegada a la fi del primer cicle o d'algun dels cursos del segon cicle. Excepcionalment l'esmentada decisió podrà prendre's una segona vegada, a la fi d'un cicle o curs distint, escoltats l'alumne i els seus pares, en el marc que dispose en aquest respecte la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.
Article catorze
1. En l'Educació Secundària Obligatòria podran realitzarse adaptacions curriculars que s'aparten significativament dels continguts i dels criteris d'avaluació del currículum adreçades a alumnes amb necessitats educatives especials. Aquestes adaptacions podran consistir en l'adequació dels objectius educatius, l'eliminació o inclusió de determinats continguts i la conseqüent modificació dels criteris d'avaluació, i també en l'ampliació de les activitats educatives de determinades àrees curriculars.
2. Les adaptacions curriculars a què fa referència aquest article procuraran que els alumnes assolesquen les capacitats generals pròpies de l'etapa d'acord amb les seues possibilitats. Les esmentades adaptacions estaran precedides d'una avaluació de les necessitats educatives especials de l'alumne i d'una proposta curricular específica.
3. La Conselleria de Cultura, Educació i Ciència determinarà, per als alumnes amb necessitats educatives especials que no obtinguen el títol de Graduat en Educació Secundària, la formació complementària que els calga per a facilitarlos la seua inserció en el món del treball.
Article quinze
1. Per als alumnes amb més de setze anys, els equips docents podran establir diversificacions del currículum en els termes previstos en l'article 23 de la Llei Orgànica 1/1990. Aquestes diversificacions hauran d'establir-se amb una avaluació psicopedagógica prèvia, escoltats els alumnes i els seus pares, i amb l'informe de la Inspecció educativa.
2. Les esmentades diversificacions tindran com a objectiu que els alumnes adquiresquen les capacitats generals pròpies de l'etapa. Per això, el currículum diversificat inclourà, si més no, tres àrees- del currículum bàsic i, en tot cas, incorporarà elements formatius de l'àmbit lingüístic i social, i també elements de l'àmbit científico-tecnològic.
3. El programa de diversificació curricular per a cada alumne ha d'incloure una clara especificació de la metodologia, continguts i criteris d'avaluació personalitzats en el marc que establesca la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.
Article setze
1. La Conselleria de Cultura, Educació i Ciència dictarà les normes de procediment pertinents en matèria d'avaluació i promoció d'alumnes.
2. Les normes a les quals es refereix l'apartat anterior han de ser concordes amb les que el Ministeri d'Educació i Ciència dicte en aplicació del que disposa l'article 12 del Reial Decret 10,07/1991, de 14 de juny, pel qual s'estableixen els l'ensenyaments mínims corresponents a l'Educació Secundària Obligatòria.
Article disset
1. Els alumnes que en finalitzar l'Educació Secundària Obligatòria hagen assolit els objectius d'aquesta rebran el títol de Graduat en Educació Secundària, que els facultarà per a accedir al Batxillerat i a la Formació Professional específica de grau mitjà.
2. Tots els alumnes, en qualsevol cas, rebran una acreditació del centre educatiu, en la qual consten els anys cursats i les qualificacions obtingudes en les diferents àrees. Aquesta acreditació s'acompanyarà d'una orientació sobre el futur acadèmic i professional de l'alumne, que en cap cas serà prescriptiva i que tindrà caràcter confidencial.
Article divuit
1. Per als alumnes que no assolesquen els objectius d'aquesta etapa s'organitzaran programes específics de garantia social, amb la finalitat de proporcionar-los una formació bàsica i professional que els permeta d'incorporar-se a la vida activa o prosseguir els seus estudis, d'acord amb el que estableix l'article 23 de la Llei Orgànica 1/1990.
2. La Conselleria de Cultura, Educació i Ciència promourà convenis amb altres administracions i institucions, públiques o privades, i facilitarà recursos materials i personals que contribuesquen a l'eficàcia dels esmentats programes.
Article dinou
l'ensenyament de l'àrea de Religió i l'organització d'activitats d'estudi per als alumnes que no cursen aquesta àrea s'ajustaran al que estableix l'article 16 del Reial Decret 1007/1991, de 4 de juny, on s'estableixen els l'ensenyaments mínims corresponents a l'Educació Secundària Obligatòria.
DISPOSICIO ADICIONAL
La Conselleria de Cultura, Educació i Ciència pot adaptar el currículum a què es refereix aquest decret d'acord amb les característiques, les condicions i les necessitats de la població adulta, d'acord amb les exigències d'organització i metodologia de l'educació de les persones adultes, tant en la modelitat d'educació presencial com en l'educació a distància.
DISPOSICIONS FINALS
Primera
S'autoritza la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència a dictar les disposicions que calguen per a l'aplicació del que disposa aquest Decret.
Segona
Aquest decret entra en vigor l'endemà de la publicació en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana.
Valencia, 30 de març de 1992.
El President de la Generalitat Valenciana,
JOAN LERMA I BLASCO
El Conseller de Cultura, Educació i Ciència,
ANDREU LÓPEZ I BLASCO
ANNEX
Educació Secundària Obligatòria
Ciències de la Natura
I. Introducció
El desenvolupament de les Ciències de la Natura ha estat un dels motors de canvi de la humanitat més important en els darrers segles. La ciència ha arribat a constituir una de les claus essencials per a entendre la cultura contemporània per les seues contribucions, no sols a la satisfacció de necessitats humanes relacionades amb aspectes econòmics, tècnics, etc., sinó també a la mateixa manera de pensar que té l'ésser humà sobre la seua existència i sobre la societat.
La necessità d'un currículum escolar amb un contingut científic ampli i equilibrat, tradicionalment justificada per l'existència d'un complex conjunt de coneixements que forma part del nostre patrimoni cultural i que, com a tal, ha d'estar present en les institucions encarregades de transmetre aqueixa cultura, respon, a més, a una demanda social perquè l'educació obligatòria incorpore continguts de cultura científica que preparen els ciutadans del pròxim segle per a comprendre una societat totalment impregnada pel desenvolupament científic i tècnic, en què la ciència i la tecnologia poden ser emprades com a instruments de poder i dominació d'uns grups socials per uns altres, d'un gènere social per un altre. Igualment cal que l'educació obligatòria desenvolupe actituds responsables que permeten valorar i, si s'escau, prendre decisions sobre qüestions i problemes d'àmplia repercussió social i econòmica derivats d'aqueix mateix desenvolupament i, també, que prepare les bases de coneixement necessàries per a posteriors itineraris educatius, molt més especialitzats en aquest àmbit, de molts dels alumnes i de les alumnes i, per tant, per a la vida adulta, tant en l'àmbit públic com en el privat.
El coneixement de les ciències de la natura té, sobretot, un clar sentit educatiu perquè dota els alumnes d'instruments conceptuals rigorosos per a comprendre la realitat natural i per a poder intervenir-hi. Els continguts de racionalitat de les ciències de la natura, tant en els seus elements conceptuals o teòrics, com en els de metodologia i estratègies d'investigació, contribueixen molt al desenvolupament de moltes capacitats que es reflecteixen en els objectius de l'educació obligatòria de caràcter tant conceptual com procedimental i actitudinal. D'aquesta manera, aconseguir l'accés dels alumnes i de les alumnes al món de la ciència en particular i als continguts de les ciències de la natura, és un propòsit primordial en l'educació obligatòria, cosa que aquesta àrea tracta d'assolir tot introduint-los en el. valor funcional de la ciència, capaç d'explicar i predir fenòmens naturals quotidians, i ajudant-los a adquirir els instruments necessaris per a indagar la realitat natural d'una manera més analítica, contrastada i, sobretot, creativa.
En l'etapa d'Educació Secundària Obligatòria, l'àmbit de les ciències de la natura estava integrat amb altres àmbits en una sola àrea de Coneixement del Medi. En canvi, en l'etapa d'Educació Primària, s'organitza com a àmbit independent, en correspondència amb el plantejament més diferenciat, analític i metòdic que convé als alumnes d'unes edats, entre els 12 i 16 anys, en què són cada vegada més capaços de comprendre conceptes, de fer raonaments i inferències de caràcter abstracte amb operacions sobre símbols i representacions formalitzades.
l'entramat bàsic que configura l'àrea són les disciplines científiques fonamentals relacionades amb l'estudi dels fenòmens naturals: física, química, biologia i geologia. Encara que una educació obligatòria ha d'incloure també aspectes que, encara que no formen part del marc tradicional d'aquestes disciplines, són fruit d'una diversificació i d'un ampliació d'aquestes, les quals han agafat especial rellevància per a les persones en la societat actual, com ara, els temes relatius a la salut, el medi ambient, etc.
Aquestes disciplines en l'Educació Secundària Obligatòria es reuneixen en la unitat curricular d'una sola àrea, amb la finalitat de facilitar que es puguen fer aproximacions de conjunt als fenòmens naturals; que es remarquen les relacions i les connexions entre aquests, i que es pose de manifest l'existència de marcs conceptuals i procediments d'indagació comuns a diferents àmbits del saber científic, i així adquirir, alhora, les grans idees del coneixement de la natura.
No obstant això, aquest plantejament curricular d'àrea ha de permetre que els alumnes comprenguen les diferències pel que fa a l'objecte d'estudi i, també, pel que fa als marcs teòrics i als procediments d'indagació i de contrast entre les diferents disciplines científiques que la integren, i per això en el darrer cicle de l'etapa és aconsellable una aproximació més analítica que aprofundesca en el coneixement de la natura des de diferents nivells d'organització i de complexitat d'aquesta. Aquest cicle ha d'implicar, també per als estudiants, una presa de consciència clara de les diferències entre el coneixement científic i el quotidià, abordant-los amb un major rigor l'estudi de la natura.
La ciència és una activitat constructiva, un procés continu en el qual les persones i els grups de persones desenvolupen concepcions, que evolucionen i que canvien en el temps, sobre els aspéctes físics i naturals del món, tot establint d'aquesta manera, progressivament, mitjançant el plantejament de problemes i la generació i comprovació d'idees com a temptatives contrastables, descripcions i explicacions cada vegada més àmplies, coherents, fiables i ajustades dels fenòmens.
La ciència no és, doncs, solament el conjunt de coneixements construïts pels científics sobre el medi natural, el «saber» en un moment donat, sinó també els processos pels quals aqueixos conjunts teòrics es generen i canvien en el temps. El pensament en termes d'hipòtesi, la recerca del contrast amb la realitat, el fet de posar a prova la hipòtesi mitjançant l'experimentació i l'observació controlada, la intenció de trobar síntesis., l'esbós d'idees que servesquen per a resoldre problemes inicialment separats, etc, són tan definitoris de la ciència com el conjunt de coneixements construïts, i han de formar part, per tant, de l'aprenentatge de les ciències de la natura. Com a conseqüència d'aquesta manera de pensar i de procedir s'afavoreixen una sèrie d'actituds característiques que es correspondrien amb les que generalment s'associen als equips que fan la ciència: curiositat, creativitat, esperit crític. Es, a més a més, una activitat humana que explora la natura i, com a tal, té les característiques, els interessos i els errors de qualsevol altra activitat realitzada per l'ésser humà. La ciència és una activitat col·lectiva, inserida en un context social, no és una activitat pura, realitzada per persones neutrals.
La ciència no és, doncs, un conjunt acabat i estàtic de veritats definitives i inamovibles establertes definitivament i que, per tant, l'ensenyament de la qual consistesca a transmetre coneixements ja elaborats que l'alumnat es limita a rebre passivament i que tracta de memoritzar i recordar. Una concepció de la ciència com a activitat constructiva es correspon amb un plantejament didàctic que subratlla el paper actiu i dl construcció cognoscitiva en l'aprenentatge.
Cal tenir present que els alumnes i les alumnes tenen idees espontànies, generalment molt diferents de les científiques i, gairebé sempre, incompletes i esquemàtiques, relatives a molts dels conceptes fonamentals de les ciències, les quals són emprades per a interpretar la informació que els arriba de l'exterior i els permeten donar sentit a les experiències quotidianes i comprendre, consegüentment, el món que els envolta. Aquest coneixement quotidià es produeix i està condicionat per unes regles, per una forma de conèixer espontània, acceptada socialment majorment d'una manera implícita, eficaç per al desenvolupament social de la persona. En canvi, l'esdevenir científic ha donat pas a maneres de producció de coneixements, d'elaboració de conceptes i de teories, és a dir, d'una forma de conèixer pròpia que se separa clarament d'aquella en la qual es produeixen i s'accepten coneixements quotidianament.
S'hauran de preveure, dones, les diferències de partida entre els alumnes i les alumnes, ja que el seu procés de socialització ha estat diferent, i també ho seran moltes de les idees, de les habilitats i de les actituds amb les quals s'acosten al món de la ciència. l'ensenyament de les ciències, per tant, ha de promoure una adaptació o modificació en les idees dels alumnes per a donar-los un major poder explicatiu. La comprensió i l'apropiació de les idees científiques es desen para a mesura que els alumnes i les alumnes tinguen oportunitats d'explorar les implicacions de les seues idees o de noves idees en la resolució de situacions problemàtiques i a mesura que modifiquen i amplien els seus criteris d'acceptació i contrast de les idees i teories. En aquest sentit, doncs, el coneixement i la comprensió significativa de les concepcions científiques va lligat al desenvolupament d'una forma de produir i de contrastar coneixements que modifique i amplia els criteris espontanis i implícits. Generar situacions problemàtiques i, per tant, incitar a la recerca de solucions i a plantejar els criteris sobre la validesa d'aquestes, pot ser la base per a l'abandó o no d'unes idees o d'altres. Els alumnes i les alumnes han de progressar en l'ús de procediments d'investigació. No obstant això, s'ha de tenir en compte que la manera en què utilitzen les destreses investigadores depèn de la familiaritat amb el context en el qual estiguen treballant, i que les estructures conceptuals es troben fortament lligades, a més a més, a dominis específics; per tant, els procediments d'investigació no poden ser ensenyats ni avaluats independentment dels continguts que s'estan estudiant ni del context en què aquests s'empren.
Les activitats i les situacions d'aprenentatge han de fomentar el diàleg, la comunicació i la confrontació de les idees pròpies amb els altres, tot conformant un context interactiu que contribueix al desenvolupament per part dels estudiants d'una autopercepció positiva i d'una capacitat de dirigir i de regular el propi aprenentatge, aspectes que afavoreixen especialment la superació de les facultats entre els alumnes i les alumnes en l'acostament a la ciència.
En començar l'Educació Secundària Obligatòria, els alumnes posseeixen ja alguns coneixements adquirits, sobretot, en l'àrea de coneixement del medi natural, social i cultural de l'Educació Primària: coneixen els éssers vius que hi ha a l'entorn i, també, algunes de les seues característiques, similituds i diferències; són capaços d'identificar i diferenciar els principals components físics i biològics del medi; saben que existeixen els canvis de la matèria i són conscients de la influència modificadora que exerceixen els éssers humans en el medi en què viuen. Aquests i altres coneixements han de ser consolidats en l'àrea de Ciències de la Natura. Ací s'aprofundirà en les característiques universals que defineixen els éssers vius, tot analitzant-ni la diversitat en termes d'organització; s'exploraran algunes llels generals que regeixen tots els processos de la matèria i, també, les diferències entre la matèria inert i els éssers vius; s'exploraran les interaccions entre els diferents components de la matèria i, també, els principis que regeixen els seus canvis i transformacions; es valorarà la influència transformadora dels éssers humans sobre l'equilibri i l'entorn natural.
Els continguts conceptuals s'organitzen en aquesta àrea al voltant d'alguns concept el fonamentals com ara, la matèria, l'energia, la unitat, la diversitat, la interacció i el canvi. Són conceptes que, a banda d'interessar per ells mateixos, faciliten l'establiment d'interrelacions entre els diferents continguts conceptuals. El seu tractament ha de permetre que els alumnes avancen en l'adquisició de les idees més rellevant del coneixement científic i en la seua organització i estructuració en un tot articulat i coherent.
Tampoc no tenen menys importància els continguts de procediment. Al sistema conceptual altament organitzat de la ciència estan indissolublement vinculades, com ja hem dit, les pautes i les regles que caracteritzen els mètodes científics d'indagació de la realitat. Per això, el estudiants han de conèixer i d'utilitzar algunes estratègies habituals en l'activitat científica: el plantejament de problemes i la formulació clara d'aquests, la utilització de fonts d'informació de manera sistemàtica i organitzada; la formulació d'hipòtesis pertinents als problemes: contrast d'hipòtesis mitjançant l'observació rigorosa i, en alguns casos, la planificació i la realització d'experiments; la recollida, l'organització i l'anàlisi de les dades, la discussió de conclusions, la comunicació de resultats mitjançant l'informe oportú.
Ressaltar el caràcter de creacions imaginatives de les teories científiques les quals canvien i evolucionen amb el temps i, també, la naturalesa col·lectiva i social del treball científic, com també la seua potencialitat i les seues limitacions, que contribuiran a millorar les actituds dels alumnes i de les alumnes cap a la ciència i el seu aprenentatge. S'han d'afavorir les actituds que curiositat i d'interès per tot allò que faça referència al propi medi i a la seua conservació i, també, a tenir cura del propi cos; també s'afavoriran les actituds de flexibilitat intel·lectual, de disposició al rigor metòdic i crític; de gust pel coneixement; d'estima pel treball investigador en equip; d'exigència de raons i d'argumentacions en la discussió de les idees i en la presa d6 posicions pròpies, etc.
Els alumnes i les alumnes han d'apreciar, també, la influència en el desenvolupament de les diferents ciències en les seues vides, comparant de quina manera han influït determinats avanços tecnològics en la vida de les persones i de la societat. La relació de les ciències amb l'entorn constitueix un element inseparable de la mateixa naturalesa d'aquestes: la totalitat de les idees i teories que es desenvolupen en l'educació obligatòria afecten problemes de l'entorn immediat de l'alumne, tant en el vessant públic com en el privat. Per això un aprenentatge significatiu de les concepcions científiques comporta que aquestes passen a formar part de la «manera de pensar» dels alumnes dins i fora del context escolar.
l'ensenyament de les ciències de la natura ha de fomentar que tot l'alumnat aprecie la seua responsabilitat com a membres d'una societat, donant-lo les oportunitats que calga perquè exploren alguns dels problemes amb els quals s'enfronta la societat actual; analitzant els pro i els contra de les diferents situacions; avaluant els aspectes econòmics, polítics, socials, etc., que estan implicats en la solució i, també, valorant que l'aspecte científic és un dels factors que s'han de tenir en compte en la presa de decisions.
En l'àrea de les Ciències de la Natura contribueix de manera decisiva al desenvolupament i a l'adquisició de les capacitats que s'assenyalen en els objectius generals de l'Educació Secundària Obligatòria com ara: una millor comprensió del món físic, dels éssers vius i de les relacions que hi ha entre tots dos, mitjançant la construcció d'un març conceptual estructurat; l'adquisició de procediments i estratègies per a explorar la realitat i afrontar problemes al seu si, d'una manera més objectiva, rigorosa i creativa; el desenvolupament d'habilitats de comprensió i d'expressió correcta i rigorosa de textos científics i tecnològics; l'adopció d'actituds de flexibilitat, de coherència, de sentit crític, de rigor i d'honestedat intel·lectual, i la seua aplicació a les relacions humanes; l'equilibri personal, mitjançant el coneixement de les característiques, de les possibilitats i de les limitacions del propi cos, considerat com a organisme viu la salut i benestar del qual depenen de les seues relacions amb el medi, el qual, per altra banda, també cal atendre i millorar.
11. Objectius generis
l'ensenyament de les ciències de la natura en l'etapa d'Educació Secundària Obligatòria té com a objectiu contribuir a desenvolupar en els alumnes i en les alumnes les capacitats següents:
1. Comprendre i expressar missatges científics per mitjà de l'ús del llenguatge oral i escrit amb propietat i, també, altres sistemes de notació i representació quan siga necessari.
2. Aplicar els conjunts bàsics de les ciències de li natura per a elaborar una interpretació científica dels principals fenòmens naturals i, també, per a analitzar i valorar alguns desenvolupaments i aplicacions tecnològics de rellevància especial.
3. Aplicar estratègies personals coherents amb els procediments de la ciència en la resolució de problemes: identificació del problema, formulació d'hipòtesis, planificació i realització d'activitats per a contrastar-les, sistematització i anàlisi dels resultats i comunicació d'aquests.
4. Participar en la planificació i en la realització en equip d'activitats científiques, tot valorant les aportacions pròpies i dels altres d'acord amb els objectius establerts i, també, mostrant una actitud flexible i de col·laboració que els faça assumir responsabilitats en el desenvolupament de les tasques.
5. Elaborar criteris personals i raonats sobre qüestions científiques i tecnològiques bàsiques en la nostra època mitjançant el contrast i l'avaluació d'informacions obtingudes en fonts diferents.
6. Emprar els seus coneixements sobre el funcionament del cas humà per a desenvolupar i afermar els hàbits de cura i salut corporal que propicien un clima individual i social sa i saludable.
7. Emprar els seus coneixements sobre els elements físics i els éssers vius per a fruir del medi natural i, també, per a proposar, valorar i, si s'escau, participar en iniciatives encaminades a conservarlo i a millorar-lo.
8. Reconèixer i valorar les aportacions de la ciència per a la millora de les condicions d'existència dels éssers humans; per a apreciar la importància de la formació científica; per a emprar en les activitats quotidianes les actituds i els valors propis del pensament científic i per a adoptar una actitud crítica i fonamentada davant dels gràfic problemes que avui plantegen les relacions entre la ciència i la societat.
9. Valorar el coneixement científic com un procés de construcció lligat a les característiques i a les necessitats de la societat en cada moment històric i sotmès a evolució i a revisió continua.
III. Continguts
Introducció
No sembla possible incloure tota la cultura científica actual en un currículum destinat als alumnes i a les alumnes de Secundària Obligatòria.
En general, els coneixements científics que es poden seleccionar en l'àrea de la natura són molt variats i, per a atènyer diferents dominis de conceptes, principis i procediments, destreses i actituds, són d'un elevat valor formatiu i contribueixen a desenvolupar els objectius generals de l'etapa.
Per a valorar quins «sabers» bàsics cal incloure en un l'ensenyament obligatori, es prenen en consideració diversos factors. En primer terme, les mateixes disciplines científiques. Però no solament la ciència, perquè la selecció de continguts no pot ser de cap manera el resultat d'una aplicació mecànica dels elements que constitueixen la ciència, sinó que serà el resultat de conjugar els aspectes epistemològics amb aspectes psicopedagógics i sociològics.
Pel que fa als coneixements científics, s'han de buscar aquells nuclis conceptuals al voltant dels quals s'ordenen la majoria dels coneixements científics actuals. Es a dir, es tracta de seleccionar conceptes que donen sentit als paradigmes científics actuals en les diferents disciplines que configuren l'àrea. L'estudi del món natural s'estructura al voltant dels conceptes de matèria, d'energia, d'unitat, de diversitat, d'interacció i de canvi, amb la idea d'integrar en aquests nuclis els aspectes referents tant a la matèria com als éssers vius, als factors geològics o a ecosistemes.
Però, com ja s'ha assenyalat abans, la ciència és molt més que un conjunt de coneixements, és una manera de pensar i de fer. La ciència ens convida a plantejar problemes, a admetre hipòtesis alternatives i a considerar quina és la que millor s'acomoda als fets: ens obliga a reflexionar sobre el valor de les innovacions i dels coneixements ja establerts.
Tots aquests aspectes que fan referència al «saber fer» es consideren també continguts i, com a tals, es recullen en els dos primers blocs, en els quals s'incorporen també altres elements importants per a una educació científica: els que relacionen ciència i societat i els que contribueixen a desenvolupar actituds positives cap a la ciència i el treball científic.
Evidentment, aquests blocs no s'han de llegir com a «temes» que s'han d'incloure en el curs juntament amb la ciència «normal», sinó que es pretén que es desenvolupen tot al llarg de l'etapa i s'han d'incloure en les activitats que es realitzen a classe.
Si es tenen en compte els aspectes psicopedagógics, s'haurà de reconèixer que per aconseguir un aprenentatge significatiu mitjançant unes activitats d'aprenentatge destinades a promoure el canvi conceptual, és preferible l'aprofundiment a la quantitat. Això és així perquè en una metodologia activa, en la qual l'alumnat és el principal protagonista i responsable del seu aprenentatge, cal que es posen de manifest les seues idees, que les contraste, que entre en conflicte amb aquestes, que les modifique, etc. Es a dir, caldrà realitzàr-hi diverses activitats cada vegada que es desitge que l'alumne construesca un nou concepte i per a això cal temps.
Hi ha una altra raó per a inclinar-se per l'aprofundiment en el tractament dels continguts: d'aquesta manera s'afavoreixen les actituds positives dels estudiants envers la ciència, ja que disposen de més temps per a les discussions, per a experimentar, per a reflexionar, etc.
Finalment, la selecció de continguts ha de ser guiada també per criteris sociològics. S'ha de tenir present que la majoria dels alumnes i de les alumnes de l'educació obligatòria no seran després científics i científiques. Però, en una societat molt influïda per la ciència, encara que la nostra tasca no siga formar més científics, sí que hem d'aprofundir-ne en la comprensió. Per a la qual cosa, haurem de proporcionar-los les eines que calga perquè puguen distingir la ciència de la fantasia i comprendre els avanços i les noves aportacions d'aquella.
Com a conseqüència de les anteriors consideracions, es presenten uns blocs de continguts en els quals es recullen, en termes generals, els camps d'actuació de les ciències de la natura en l'Educació Secundària Obligatòria. Els blocs de continguts no són equivalents pel que fa a la durada, la jerarquització, el major o menor caràcter quantitatiu, ni impliquen cap seqüenciació. l'especificació, amb més detall i més profunditat, la seqüenciació dels continguts i el temps que s'ha d'emprar en cadascun d'aquests, correspon fer-la en els projectes curriculars que puguen realitzar-s'hi, en què se seleccionaran els conceptes i s'establiran les xarxes conceptuals a partir de les quals s'aborda l'estudi de diversos mòduls, temes o unitats didàctiques.
Resta per assenyalar una darrera particularitat. Aquests blocs incorporen en part dos aspectes nous que s'han de desenvolupar en un l'ensenyament obligatori: l'educació ambiental i l'educació per a la salut. Una part important d'aquestes està inclosa en alguns blocs d'aquesta àrea, però no s'hi exhaureix. El tractament que demanen en el currículum escolar és molt més ampli del que permet una àrea, perquè impliquen també continguts d'altres àrees i exigeixen un tractament de conjunt de diversos aspectes per a afrontar problemes determinats com ara la contaminació, el manteniment d'un cossa, etc.
Desenvolupar una educació ambiental per a la salut en l'escola ha d'afectar tot l'àmbit escolar. Es tracta de «temes transversals» que s'han d'incloure, com a àmbit de tractament específic, en el projecte curricular de centre i que, comptant amb tota la col·laboració de l'àrea de Ciències de la Natura, tinguen la seua organització i la coordinació en el centre per a garantir que, amb les ajudes externes que calga, aquests projectes reben un tractament adequat.
Els continguts que figuren entre asteriscos (*) es desenvoluparan al darrer curs de l'etapa. No obstant això, alguns dels seus aspectes poden ser tractats, també, en cursos anteriors.
Bloc 1 Aproximació al treball científic
Els alumnes i les alumnes han d'avançar en la comprensió i en la utilització dels aspectes intel·lectuals i pràctics que els permetran abordar problemes des del punt de vista científic i augmentar-ne l'enteniment pel que fa a la forma en què es produeixen i avancen els coneixements científics. Això es durà a cap mitjançant les activitats que calga per al desenvolupar els continguts de tots els blocs del currículum, tot augmentant progressivament el grau de complexitat, precisió i coherència al llarg de l'etapa.
Les activitats han de fomentar la capacitat de:
plantejar problemes, formular hipòtesis i planejar estratègies;
- desenvolupar experiments;
- interpretar resultats;
- realitzar prediccions i inferències;
- dissenyar investigacions i comunicar de manera apropiada les activitats realitzades i els resultats obtinguts.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Expressió clara de les expectatives davant de situacions quotidianes, tant pel que fa a l'àmbit públic com al privat, i interpretació de les «dades» que aquestes situacions els proporcionen.
2. Expressió verbal o gràfica (mitjançant dibuixos, diagrames, gràfics, etc.) del desenvolupament i resultat de les activitats realitzades.
3. Planificació i realització d'observacions, classificacions, etc. com a resposta als problemes plantejats.
4. Plantejament de preguntes que permeten la investigació.
5. Formulació d'hipòtesis i de la seua contrastació.
6. Planificació d'activitats per a contrastar hipòtesis (control de variables).
7. Utilització d'instruments bàsics de mesura i observació amb un grau creixent de precisió (regle, balança, cronòmetre, termòmetre, proveta).
8. Utilització de fonts secundàries (llibres, periòdics, revistes, videos ... ) per a realitzar investigacions, com ara: beneficis i perjudicis de la utilització de les diferents fonts d'energia, distribució de l'energia elèctrica des del lloc d'obtenció fins al de consum, etc.
9. Utilització correcta del llenguatge tècnic i coneixement dels sinònims que per a aquests tecnicismes s'utilitzen en la vida quotidiana.
10. Desenvolupament quantitatiu de les idees i dels conceptes qualitatius.
Bloc 2. Naturalesa de la ciència. Relacions entre ciència, tècnica i societat.
S'abordarà l'estudi de la naturalesa de la ciència i de les seues limitacions. Això implica la modificació de la imatge tradicional de la ciència exacta, lògica, de solucions úniques, lliure d'ambigüitats, absoluta, immutable; és a dir, es tracta d'entendre com s'elaboren les idees científiques, com evolucionen i com canvien amb el temps (naturalesa temporal i provisional de les teories científiques) i de com els afecta el context social, econòmic, religiós, cultural i polític en el qual es desenvolupen.
Per altra banda, els estudiants hauran de ser conscients de la rellevància de les ciències per a la seua vida, per a la qual cosa s'hauran de desenvolupar i emprar les idees i les teories en situacions quotidianes tant de l'àmbit públic com del privat, que posen de manifest aquesta importància. Amb aquesta finalitat, s'ampliarà el nombre d'objectius i dispositius que s'utilitzen per a il·lustrar els diferents conceptes, inclosos els que es donen en l'àmbit domèstic amb els quals les alumnes estan més familiaritzades, amb el propòsit, a més a més, de desdibuixar el límit entre el camp d'interessos dels alumnes i el de les alumnes. Per a la qual cosa es duran a terme les activitats que calga per a estructurar i desenvolupar els continguts dels altres blocs.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Caràcter temptatiu i d'invenció de les teories científiques.
2. Idees o teories que es mantingueren en determinades èpoques, les causes del seu manteniment o del seu abandó i les idees o teories que les substituïren; per exemple: el model geocèntric, el model atòmic de Dalton, la teoria de la generació espontània.
3. Canvis (socials, morals, etc.) que es produeixen en la vida de les persones a causa del pas d'una teoria a una altra de diferent; per exemple: la teoria de l'evolució, la gravitació universal i la predicció anticipada de l'arribada dels cometes.
4. Aplicacions pràctiques d'algunes idees i d'algunes teories científiques, el desenvolupament tecnològic al qual s'ha arribat i la seua incidència en la vida quotidiana; per exemple: anàlisis del funcionament d'objectes, d'instruments o processos basats en idees científiques.
5. Avanç experimentat en algun camp concret (medicina, agricultura, materials, comunicació, indústria, obres d'enginyeria ... ), i algun dels problemes que han sorgit amb aquests avanços (contaminació, residus, escalfament de l'atmosfera, forat en la capa d'ozó ... ).
6. Comprensió del fet que l'aspecte científic és només un dels molts factors que s'ha de tenir en compte en la solució dels problemes que es planteja la societat actual i que, en la presa de decisions, s'han de valorar diverses implicacions; com ara: les fonts de l'energia.
7. Existència de discrepàncies entre els científics sobre algun problema actual; com ara: la fusió freda, la predicció de terratrèmols.
8. Comprensió que la manera en què es produeixen i s'accepten els coneixements en les ciències és diferent de la de la vida quotidiana.
9. Disposició a la consideració i valoració d'arguments diferents dels propis.
10. Disposició a col·laborar amb els altres.
11. Actitud de curiositat, de perseverança i de disposició a l'anàlisi reflexiva.
12. Respecte i sensibilitat envers el medi ambient i rebuig cap a les accions humanes responsables de la contaminació i la degradació d'aquest.
13. Confiança en la pròpia capacitat personal per a progressar.
Bloc 3. Propietats generals de la matèria i de la naturalesa corpuscular
S'estudiarà l'estructura dels materials, tot advertint que tenen propietats molt diferents en les quals es basa la seua utilització en la vida quotidiana- (duresa, resistència a la tracció, elasticitat, conductivitat elèctrica i tèrmica ... ) i, també, propietats generals comunes (massa, volum que no es fan servir per a diferenciar un material d'un altre- i densitat), però que tots estan formats per partícules (àtoms i molècules) en moviment. Els alumnes han de ser capaços d'emprar el model cinético-corpuscular per a explicar fenòmens quotidians: canvis d'estat, dilatacions i compressions en un mateix estat, elevació/disminució de la temperatura, pressió dels gasos i, particularment, la pressió atmosfèrica.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Propietats generals dels materials en qualsevol estat d'agregació (sòlid líquid i gasós): massa, volum i densitat.
2. Estructura corpuscular (discontinuïtat) dels sistemes materials.
3. Importància pràctica de les propietats i característiques d'alguns materials d'interès en la vida diària i anàlisi de la utilització que es fa en la societat de determinats materials.
4. Utilització del model cinètico-corpuscular per a explicar:
4.1. Estats d'agregació (sòlid líquid i gasós) i canvis d'estat.
4.2. Propietats i comportament dels gasos.
4.3. Pressió atmosfèrica.
Bloc 4. l'estructura de les substàncies i la producció de noves substàncies
Hauran de desenvolupar-se en aquest bloc de continguts els conceptes d'element, de compost, de substància pura, de dissolució i de mescla -a nivell macroscòpic i atómico-molecular-, posant en pràctica tècniques de separació de substàncies pures d'una mescla.
Els estudiants han de comprendre i emprar en contextos quotidians la teoria atòmico-molecular de les substàncies, i ser capaços d'explicar les transformacions en les quals desapareixen unes substàncies i n'apareixen d'altres en termes de reordenació o de redistribució d'àtons, per a formar noves molècules i, també, han de ser capaços de predir i d'explorar, a partir del model elemental de reacció els factors que influiran en la seua velocitat.
S'abordarà el problema de l'estructura de l'àtom, del perquè de, les similituds de les propietats dels elements representatius del sistema periòdic. Haurà d'iniciar-se el problema de quina manera s'uneixen els àtoms en les diferents substàncies, tot subratllant casos molt senzills que permeten comprendre el significat de les fórmules químiques i la relació entre el tipus d'unió i algunes de les propietats microscòpiques de les substàncies.
Els alumnes han de comprendre i d'explorar, si més no qualitativament, els aspectes energètics dels processos químics i relacionarlos amb situacions quotidianes o de gran importància industrial o biològica.
També hauran de ser conscients de la importància i de la influència de la química en les condicions de vida de la humanitat (aliments, medicaments, agricultura, nous materials, química del carboni ... ).
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Concepte macroscópic d'element, de substància pura, de dissolució i de mescla (sistemes homogenis i heterogenis).
1.1. Reconeixement de les propietats d'elements i de compostos químics importants per la seua utilització en el laboratori, en la indústria i en la vida diària.
1.2. Identificació en processos senzills de transformacions físiques i químiques.
1.3. Utilització de tècniques per a separar substàncies pures d'una mescla.
2. Concepte microscòpic d'element, de compost i de substància pura. Teoria atómico-molecular.
3. Introducció a les reaccions químiques: model elemental de reacció. Principi de conservació de la massa.
3.1. Reconeixement de reaccions exotèrmiques i endotèrmiques.
3.2. Modificació desenvolupament de reaccions químiques: factors que influeixen en la velocitat de reacció. Disseny i realització d'experiències per a comprovar la influència de la temperatura, la concentració i la presència de catalitzadors.
3.3. Significat d'una equació química.
4. Importància de les reaccions químiques en relació amb aspectes energètics, biològics i de fabricació de materials.
5. Actuació en el laboratori segons les normes de seguretat en la utilització de productes i en la realització d'experiències.
6. Iniciació a l'estructura de l'àtom. Naturalesa elèctrica. Model de Rutherford.
7. Estudi de les regularitats dels primers elements del sistema periòdic. La seua importància.
8. Unió entre àtoms.
9. Representació mitjançant fórmules d'algunes substàncies presents en l'entorn o d'especial interès per la utilització i les aplicacions.
10. Valoració crítica de l'efecte dels productes químics presents en l'entorn sobre la salut, la qualitat de vida, el patrimoni artístic i natural i el futur del nostre planeta. Anàlisi de les mesures internacionals que s'estableixen en aquest assumpte.
Bloc 5. L'energia i la seua transferència
Es important subratllar el caràcter globalitzador del concepte d'energia: una propietat de tots els sistemes materials que poden realitzar cas, sense importar-ne la naturalesa, i que es transforma dins d'un sistema o es transfereix a uns altres mitjançant treball, calor i/o radiació.
Els estudiants han d'avançar en la comprensió i en la utilització dels conceptes d'energia, de treball i de calor en el context de situacions quotidianes. Han de posar en pràctica els conceptes de potència i rendiment, tot emprant-los per a calcular el concorri i el rendiment dels aparells electrodomèstics o de màquines. S'abordarà el problema de les diferents fonts d'energia i dels diferents aspectes implicats en la seua explotació. També s'utilitzaran les idees de conservació i degradació de l'energia per a interpretar els resultats de processos de transferència d'aquesta.
Han de conèixer també, a partir de la utilització de fonts secundàries (revistes, vídeos ... ), l'ús i el consum d'energia en la societat actual, la relació que té amb el tipus de vida i els problemes que se'n deriven.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Concepte qualitatiu d'energia. Tipus d'energia. Anàlisi de situacions de la vida quotidiana en les quals es produesquen transformacions i intercanvis d'energia, tot identificant els diferents tipus.
2. (*) Transferència d'energia d'uns sistemes a uns altres: treball i calor(*). Rapidesa en la transferència d'energia: potència. Rendiment. Anàlisi d'alguns aparells i màquines d'ús quotidià, tot comparant el seu consum i el seu rendiment.
3. Calor, temperatura i canvi d'estat.
4. (*) Principi de conservació de l'energia(*). La seua degradació. Canvis en els sistemes i energia associada. Anàlisi i interpretació de diverses transformacions energètiques en què es manifeste la seua conservació i la seua degradació.
5. Els Problemes energètics en la societat actual. Valoració de l'energia en les activitats quotidianes i la seua repercussió sobre la qualitat de vida i el desenvolupament econòmic. Presa de consciència de la limitació dels recursos energètics.
1 6. Propagació d'energia sense transport de massa. Estudi de la llum. Una aproximació al so.
Bloc 6. La Terra i l'atmosfera, La seua dinàmica
Amb l'estudi de la Terra i de l'atmosfera es pretén que els alumnes adquiresquen coneixements sobre els materials terrestres i atmosfèrics i sobre alguns dels processos en què estan implicats, i que així desenvolupen algunes destreses i actituds específiques, relacionades especialment amb l'estudi de l'activitat terrestre, les seues causes i les seues conseqüències.
D'aquesta manera, es farà una introducció als materials terrestres i atmosfèrics mitjançant l'estudi directe de mostres, que es completarà amb l'estudi de les propietats d'aquests materials. S'establiran relacions entre les propietats de les roques i dels minerals amb la utilització per part de l'ésser humà en la indústria, en la construcció, etc. S'efectuarà un reconeixement d'algunes roques i d'alguns minerals importants i l'anàlisi per a la seua identificació.
Els alumnes han d'avançar en la familiarització amb l'escala de temps característica dels processos geològics. Cercaran evidències de l'activitat terrestre (a la ciutat, al camp o en documents gràfics) i interpretaran algunes «pistes».
Han de tenir oportunitats per a investigar la formació d'algunes roques, i poder relacionar-les amb els canvis produïts en la terra.
També progressaran en la comprensió de les relacions causa-efecte entre les evidències observables i els processos que han ocorregut a la terra per a produir aquests efectes, per reconèixer la importància de l'activitat terrestre per a l'ésser humà i per poder valorar la necessitat d'estudiar les condicions geològiques d'una zona.
Abordaran la relació .entre els canvis terrestres i atmosfèrics i les fonts d'energia responsables dels processos de transformació.
Igualment, els alumnes investigaran els canvis atmosfèrics i les seues conseqüències a la biosfera.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Estructura i característiques de l'atmosfera, el seu paper protector. l'aire: composició i propietats: pes, moviment de les seues partícules, comprensibilitat, capacitat d'alterar materials.
2. Cicle de l'aigua. l'aigua i les seues propietats: bon dissolvent, gran capacitat calorífica, capacitat d'alteració de materials.
3. Planificació i realització d'experiències senzilles adreçades a estudiar algunes de les propietats de l'aire i de l'aigua.
4. Els fenòmens atmosfèrics i les conseqüències en la superfície terrestres en els éssers vius.
5. Recollida i representació de dades meteorològiques per mitjà d'aparells de mesura. Interpretació de taules, de gràfics i de mapes relacionats amb els fenòmens atmosfèrics i la predicció del temps.
6. Importància de l'aire i de l'aigua per als éssers vius. El problema de l'exhauriment dels recursos.
7. Valoració de la importància de l'aire i de l'aigua per als éssers vius i anàlisi crítica de totes aquelles activitats humanes que impliquen contaminació i excés de consum.
8. Roques i minerals fonamentals del relleu de la Comunitat Valenciana i de l'Estat espanyol. Grans unitats litològiques d'Espanya.
9. Identificació mitjançant claus de roques i minerals, a partir de l'exploració de les seues propietats, tot utilitzant els instruments oportuns: navalla, Llima, àcid balança, lupa.
10. Establiment de relacions entre propietats de les roques i els minerals i les seues aplicacions pràctiques i importància econòmica, fent menció especial d'aquelles que s'utilitzen a la Comunitat Valenciana.
11. Canvis produïts en les roques i en el relleu ocasionats per processos geològics externs. La formació de roques sedimentàries. (*) Els canvis produïts en les roques i en el relleu ocasionats per processos geològics interns (*).
12. Recerca d'explicacions geològiques a les estructures observades en les roques i en el relleu al camp, al medi urbà o en diferents fonts documentals.
13. Estructura i formació d'un sòl. Destrucció, cura i recuperació del sòl.
14. Realització d'investigacions sobre els components i propietats de sòls propers.
15. Principals sòls de la Comunitat Valenciana i la seua importància per a les activitats humanes.
16. Reconeixement i valoració de la importància de les roques, dels minerals i del sòl per a les activitats humanes i, també de la necessitat de recuperar les zones malmeses per una explotació industrial prèvia.
Bloc 7. Diversitat i unitat dels éssers vius
Amb l'estudi dels éssers vius es pretén que els alumnes adquiresquen coneixements sobre la varietat de la vida i els grans models d'organització d'animals i de vegetals, inclòs el problema de la classificació com a forma d'ordenació i d'interpretació dels éssers vius per part de la biologia. També s'hi persegueix una aproximació a la unitat de la vida mitjançant l'estudi elemental de l'estructura cel·lular dels organismes, i també de les funcions vitals de manteniment i perpetuació que, després d'adoptar diferents formés adaptatives, resolen els mateixos problemes fonamentals de bescanviar matèria i energia amb el medi; relacionar-se amb ell i conservar l'espècie, tot desenvolupant algunes destreses i actituds específiques.
Els alumnes tindran l'oportunitat de conèixer éssers vius en hàbitats diferents i en diferents moments del seu cicle vital. Es recomana amb aquesta finalitat el treball en el camp i les visites a zoos, jardins i museus.
Els alumnes reconeixeran i analitzaran les similituds i les diferències entre els grups dels éssers vius tot iniciant-se en l'ús i disseny de claus senzilles per a identificar alguns organismes comuns, per tal d'apreciar-ne el valor per a afrontar la diversitat dels éssers vius.
Els alumnes coneixeran, mitjançant l'estudi directe, sempre que siga possible, organismes amb diferents models d'organització animal i vegetal. S'hi inclouran almenys els més importants: microorganismes, animals invertebrats, animals vertebrats, algues i fongs i plantes superiors.
Els alumnes coneixeran i estudiaran amb el microscopi òptic l'estructura cel·lular de les plantes i dels animals i les principals diferències entre unes cèl·lules i d'altres, i s'introduiran en el coneixement d'altres formes de vida: bacteris i virus, a través de les seues manifestacions.
Els alumnes estudiaran experimentalment, sempre que siga possible, les funcions vitals de les plantes i dels animals, tot incloent-hi l'estudi de les funcions de nutrició, amb reconeixement de les necessitats d'energia dels éssers vius i de l'origen i dels diferents tipus de nutrició d'acord amb la font d'energia.
Els alumnes coneixeran els cicles vitals d'alguns animals i plantes i les necessitats de reproducció per a la supervivència de les espècies, També les característiques i les conseqüències dels diferents tipus de reproducció, i valoraran la intervenció humana en el control de la reproducció i la seua importància ecològica i econòmica.
Els alumnes tindran l'oportunitat d'explorar experimentalment la sensibilitat, la coordinació i la resposta dels éssers vius, tot subratllant especialment els sentits.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Diferents models d'organització d'animals i vegetals. Relació, morfologia, funció i mode de vida.
2. Elaboració i utilització de claus per a la identificació dels grans models taxonòmics als quals pertanyen organismes comuns a partir de l'observació de les seues característiques.
3. Comprensió i valoració dels sistemes de classificació com a formes d'interpretació de la diversitat.
4. La cèl·lula com a unitat d'estructura i de funció. Organització unicel·lular i pluricel·lular.
5. Observació i descripció d'éssers unicel·lulars i cèl·lules vegetals i animals mitjançant la realització de preparacions amb material fresc, tot emprant el microscopi òptic.
6. Manifestacions d'altres formes de vida presents en la vida quotidiana: els bacteris i els virus.
7. Unitat de funsió en els éssers vius. L'ésser viu com a sistema.
8. Realització d'experiències que aborden problemes relacionats amb les funcions vitals, partint d'algunes hipòtesis explicatives i emprant fonts documentals.
9. Les funcions de nutrició com a conjunt de processos per a l'obtenció d'energia i formació d'estructures en els éssers vius. Nutrició autòtrofa i heterótrofa.
10. La reproducció com a mecanisme per a assegurar la continuïtat de les espècies. Reproducció sexual i asexual.
11. Introducció als fenòmens de l'herència i la variació en els éssers vius.
12. Observació i descripció de cicles vitals en animals i en plantes, sabent emprar diferents tècniques de reproducció en plantes (bulbs, mugronament, esqueixos, llavors); tot valorant la intervenció humana en la reproducció i en la nutrició animal i vegetal i la seua importància ecològica i econòmica.
13. Relació i coordinació com a conjunt de processos que expliquen la recepció d'estímuls, l'elaboració i la producció de respostes.
14. Desenvolupament d'actituds de cura i de respecte per totes les formes de vida, especialment per aquelles que estan amenaçades d'extinció i per les que resulten imprescindibles per al manteniment d'ecosistemes importants, en especial les que hi ha a la Comunitat Valenciana.
Bloc 8. L'ésser humà i la salut
Tot al Llarg de l'etapa s'aprofundirà el coneixement, iniciat anteriorment, sobre el cas humà i sobre el manteniment de la salut.
Els estudiants ampliaran els seus coneixements sobre el seu cos, el seu creixement, el seu desenvolupament i, també, sobre la sexualitat i la reproducció humanes.
Adquiriran coneixements sobre diferents tipus de malalties i sobre la millora d'hàbits higiènics i preventius.
Coneixeran la relació entre malalties i millores socials (com ara l'habitatge, el subministrament d'aigua, l'assistència sanitària, etc.) tot aplicant-ho a situacions problemàtiques i proposant-ne solucions.
Finalment, desenvoluparan la capacitat per a diferenciar entre fets científics i supersticions en qüestions de salut i per a interpretar les informacions i les dades procedents de diferents fonts.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Salut i malaltia. Creixement i desenvolupament. Importància de l'adquisició destils de vida saludables. L'exercici físic salut bucodental, prevenció d'accidents i malalties infeccioses. Utilització del sistema sanitari.
2. Disseny d'un pla organitzat de distribució del temps de treball i d'oci.
3. Estudi dels hàbits de salut de la nostra comunitat, tot incloent el disseny d'estratègies per a contrastar algunes explicacions donades davant un problema de salut individual, escolar o local.
4. Realització d'investigacions i d'utilització de models per a contrastar hipòtesis emeses sobre problemes relacionats amb els processos de nutrició, de reproducció o de relació.
5. Nutrició humana. Hàbits alimentaris i la seua relació amb la salut. Dieta saludable i equilibrada. Obesitat. Conservació, manipulació i comercialització dels aliments. Les persones com a consumidors.
6. Utilització - de tècniques per a l'elaboració de dietes equilibra
des, la conservació d'aliments i la detecció de fraus.
7. Reproducció humana. Canvis corporals al llarg de la vida. Aparell reproductor masculí i femení. Fecundació, embaràs i part.
8. La sexualitat humana com a comunicació afectiva i de plaer; com a opció personal i com a desenvolupament de sentiments i de relacions d'igualtat.
9. Interès per informar-se sobre qüestions de sexualitat i disposició favorable a demanar ajuda a professionals i a centres especialitzats.
10. Reconeixement i acceptació de diferents pautes de conducta sexual i respecte per aquestes.
11. El sexe com a factor de discriminació en la societat. Mètodes anticonceptius i noves tècniques reproductives.
12. Anàlisi i comparació de diferents mètodes anticonceptius.
13. Malalties de transmissió sexual. Hàbits saludables d'higiene sexual.
14. Relació i comunicació humana. Percepció de la informació, el seu processament i l'elaboració de respostes.
15. Factors en la societat actual que repercuteixen en la salut mental.
16. Foment de la tolerància i del respecte per les diferències individuals físiques i psíquiques.
17. Reconeixement i acceptació de l'existència de conflictes interpersonals, grupals i de gènere; valoració del diàleg com a mesura de salut mental davant d'aquests.
18. Problemàtica del tabac, de l'alcohol i de les drogues i dels seus efectes sobre la salut i socials. Consum de medicaments, la seua eficàcia i els riscos.
19. Actitud responsable i crítica davant els suggeriments de consum de drogues o activitats que comporten un atemptat contra la salut personal o col·lectiva.
20. Utilització de procediments per a calcular les constants vitals en les diferents situacions d'activitat corporal i interpretació d'anàlisis de sang i d'orina.
21. Valoració dels efectes que tenen sobre la salut els hàbits d'alimentació, d'higiene, de consultes preventives i de cura corporal.
Bloc 9. l'ecosistema: energia i interrelacions en els sistemes ambientals
En aquest bloc es tracta fonamentalment d'ajudar els alumnes a conceptualitzar la idea abstracta d'ecosistema, tot reconeixent i analitzant les necessitats energètiques dels éssels vius i la interdependència entre els organismes i el medi fisico-quimic- A partir d'ací serà possible l'acostament a la comprensió de problemes medioambientals.
Els estudiants reconeixeran la influència de les condicions ambientals en els éssers vins, tot estudiant models i representacions de sistemes ambientals, com ara aquàriums, terraris, etc. o «fabricant» aquests models. Analitzaran totes les interrelacions entre factors atmosfèrics, litologies i biològics (incloent-hi els microorganismes) i s'introduiran en l'anàlisi de les relacions causals que ajuden a interpretar el paper dels diferents elements de l'ecosistema (relacions tròfiques plantes medi, animals-animals). Cal insistir en la causalitat múltiple que s'estableix entre tots aquests elements i no només en la relació causal lineal i unidireccional.
Avançaran en la comprensió del caràcter energètic de totes les interrelacions, exemplificant-ne algunes, com ara, plantes-factors abiòtics, relació depredador-presa, etc. i del caràcter cíclic dels elements en la natura i la- relació amb l'impacte causat per l'activitat humana en alterar algun d'aquests cicles.
S'aproximaran al paper que té l'és ser humà en el seu entorn, tant pel que fa als aspectes positius com negatius, tot estudiant i discutint alguns«problemes» relacionats amb diferents ecosistemes.
Els alumnes, també, tindran ocasió de reconèixer i valorar les possibilita d'obtenir informació de primera mà mitjançant algun estudi experimental senzill al laboratori o al camp, que servesca per a posar de manifest algun aspecte relacionat amb l'energia i les interrelacions en l'ecosistema.
Accediran al coneixement de les connexions entre el que passa a diferents escales. Per exemple, extrapolació d'allò que passa a l'Amazones a problemes ambientals més acostats, o les idees de l'ecologisme que sorgeixen a Europa i allò que es pot fer per a evitar la degradació de les nostres comarques.
Analitzaran i valoraran les possibilitats d'incidir positivament en el medi ambient, tot adoptant decisions que afecten la vida quotidiana, com ara, l'ús de detergents, d'aerosols, d'insecticides.
Per acabar, es portarà a terme una introducció als conceptes d'equilibri ecològic i regulació dels ecosistemes, tot relacionant-ho amb les mesures que eviten el deteriorament del medi ambient.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Components de l'ecosistema.
2. Interpretació de maquetes i mapes topogràfics senzills i de gràfics sobre dades físiques i químiques del medi natural.
3. Classificació i identificació dels éssers vius a partir de dades recollides en el camp, amb l'ajuda d'instruments de laboratori, de claus i de guies.
4. Interaccions per l'ecosistema. Adaptacions.
5. Planificació i realització d'algun estudi experimental, al laboratori o al camp, que permeta contrastar algunes explicacions emeses sobre les relacions en l'ecosistema, tot analitzant les interrelacions entre els factors atmosfèrics, litologies i biològics, incloent els microorganismes.
6. Cicles de la matèria i el flux de l'energia
7. Elaboració i interpretació de catenes, cadenes i xarxes trafiques i piràmides, en ecosistemes terrestres i aquàtics (*).
8. (*) Elaboració i difusió a l'aula, al centre o a la localitat de les conclusions obtingudes de l'estudi dels factors biòtics i abiètics i de les seues interaccions en ecosistemes aquàtics i terrestres de la Comunitat Valenciana (*).
9. (*) Introducció als conceptes d'equilibri ecològic i regulació dels ecosistemes, tot relacionant-ho amb les mesures que eviten el deteriorament del medi ambient (*).
10. Aproximació al paper desenvolupat per l'ésser humà en l'entorn, tant en els aspectes positius com en els negatius, estudiant i discutint alguns problemes relacionats en diferents ecosistemes i promovent la cura i el respecte pel manteniment del medi físic dels éssers vius com a part essencial de l'entorn humà.
Il. Reconeixement i valoració de la funció que acompleixen els diferents components de l'ecosistema i la seua contribució a l'equilibri d'aquest. -
Bloc 10. Els canvis en els sistemes biogeolègics
En aquest bloc s'introduirà els alumnes i les alumnes en l'apreciació dels canvis que es produeixen en la natura com a processos naturals, resultat de la dinàmica del món natural. Per altra banda, els éssers vius i, especialment, els éssers humans, són importants agents de canvi 1, a mes a més, estan subjectes a ell. Es tracta, per tant, d'afavorir la recerca d'una interpretació científica identificant i analitzant les proves de les quals disposem, els processos biològics i geològics responsables dels canvis, les seues causes i els seus efectes.
Es important el desenvolupament d'actituds de defensa del medi natural davant el problema dels canvis en els ecosistemes.
Per a això, els estudiants tindran coneixement i s'introduiran en la interpretació de les evidències dels canvis tant en el substrat geològic corn en les poblacions i comunitats dels éssers vius, en el laboratori (aquàriums i terraris), en el camp o a partir de material àudiovisual.
Els alumnes reconeixeran diferents tipus de canvis a curt termini i a llarg termini, en els sistemes biogeològics, mitjançant l'observació directa: canvis en els éssers vius al llarg del seu cicle vital, canvi de comunitats o d'altres fonts documentals -textos, àudio-visuals- i canvis que tenen lloc tot al Llarg de diferents escales de temps, des del temps geològic al característic del món orgànic, tant en poblacions com en organismes, tot utilitzant els fòssils com a indicadors.
S'introduiran en l'anàlisi i la discussió de diferents explicacions en del canvi a la terra o en els organismes, incloent-hi tant les explicacions històriques com les actuals.
També hauran de tenir ocasió de plantejar-se i de discutir problemes i suscitats pels canvis i l'estudi experimental i/o bibliogràfic d'algun cas concret per a arribar a una interpretació biològica o geològica i de situacions de previsió de canvis futurs en diversos sistemes ambientals per a aventurar quina cosa es pot esperar que passarà, en determinades condicions, en el substrat geològic i en les comunitats o poblacions d'éssers vius; com ara l'evolució de les costes o dels boscos del nostre territori.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. (*) Canvis naturals en els ecosistemes, en les poblacions i en el relleu (*).
2. (*) Planificació i realització d'activitats que permeten contrastar algunes de les explicacions emeses sobre les causes dels canvis en el medi natural (*).
3. Canvis en els ecosistemes produïts per l'acció humana.
4. Anàlisi crítica d'intervencions humanes en el medi a partir d'una recollida de dades tot emprant fonts diferents.
5. Accions de conservació i recuperació.
6. (*) Establiment de relacions entre les alteracions en el relleu i els problemes pràctics que la societat ha d'abordar per a prevenir les catàstrofes (*).
7. Utilització de tècniques per a conèixer el grau de contaminació de l'aire i de l'aigua i també la seua depuració.
8. (*) La Terra, un planeta en canvi continu. Els fòssils com a indicadors. Algunes interpretacions històriques al problema dels canvis (*).
9. (*) Introducció a l'anàlisi i discussió de diverses explicacions del canvi a la Terra o en els organismes, incloent-hi tant les explicacions històriques (catastrofistes, fixistes), com les actuals (tectònica de plaques, evolució biològica), a partir de textos, vídeos (*).
10. (*) Plantejament i estudi de situacions de previsió de canvis futurs en diversos sistemes ambientals per a aventurar que es pot esperar què passarà, en algunes condicions, en el substrat geològic i en les comunitats o poblacions d'éssers vius, com l'evolució de les costes o dels boscos del nostre territori (*).
11. Defensa del medi ambient amb arguments fonamentats i contrastats davant d'activitats humanes responsables de la seua contaminació i degradació, tot adoptant una actitud favorable a participar en iniciatives que tinguen com a finalitat la conservació i recuperació del medi natural.
Bloc 11 Electricitat i magnetisme
Un dels objectius fonamentals d'aquest bloc és que els alumnes conceben la càrrega elèctrica com una propietat general de la matèria; que utilitzen el model de càrregues per a explicar fenòmens habituals i que arriben a integrar-lo amb el model corpuscular i l'atòmico-molecular.
Haurà d'analitzar-se la interacció elèctrica des del punt de vista energètic, i també comprendre que un sistema de càrregues té una energia potencial i que una càrrega lliure deixada reposar en un camp elèctric es mourà de manera que disminuesca l'energia potencia. Han d'explorar amb aquesta idea la producció d'un corrent elèctric en circuits senzills de corrent continu, i construir un model adequat del seu funcionament. Els alumnes han de saber calcular diferències de potencia i relacionar-les amb la intensitat del corrent i les característiques del circuit.
Igualment, s'han d'abordar els aspectes energètics del corrent elèctric, tot utilitzant en aquest context el concepte de potència i realitzant i comprovant prediccions sobre el consum domèstic.
Els alumnes han de ser conscients de l'enorme influència que ha tingut l'electricitat en l'evolució econòmica i social de la Humanitat.
Serà fonamental que sistematitzen totes les seues experiències sobre les propietats dels imants i que es plantegen la relació entre les forces elèctriques i les magnètiques, fins a arribar a establir la relació entre corrent elèctric i magnetisme, i a comprendre la inducció electromagnètica. Tot fent ús d'aquestes idees, analitzaran el funcionament d'un motor elèctric i d'un generador de corrent altern elementals.
Es pretén, també, que analitzen la producció del corrent elèctric a gran escala per diferents mètodes i la seua distribució fins als llocs d'utilització domèstica.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents: 1. Naturalesa elèctrica de la matèria: fenòmens d'electrització. La càrrega elèctrica com a propietat general de la matèria.
2. Forces elèctriques. Energia potencial elèctrica. Corrent elèctric: circuit elemental de corrent continu. Llei d'Ohm.
3. Naturalesa elèctrica de la matèria i estructura de la substància: l'electròlisi.
4. Disseny, construcció, representació gràfica i interpretació de circuits elèctrics senzills de corrent continu, i també utilització adequada d'instruments de mesura en circuits elèctrics elementals.
5. Transformacions energètiques d'un circuit elèctric. Identificació i anàlisi de les transformacions energètiques que tenen lloc en màquines i aparells elèctrics senzills.
6. Imants. Efecte d'un corrent elèctric sobre una agulla imantada. Estudi qualitatiu de la inducció electromagnètica. Funcionament d'un motor elèctric i d'un generador de corrent altern elementals. Explicació de fenòmens quotidians relacionats amb l'electricitat i el magnetisme.
7. Reconeixement de la importància de l'electricitat per a la qualitat de vida i el desenvolupament industrial i tecnològic.
Bloc 12. Forces i moviments. La gravitació universal
Els estudiants avançaran en la comprensió de la naturalesa de les forces i dels seus efectes sobre el moviment dels cossos, tot desenvolupant la seua relació amb la velocitat, l'acceleració i la massa d'aquests. També hauran de fer operatives les idees de velocitat i d'acceleració i apreciar qualitativament el seu caràcter vectorial, tot emprant aquests conceptes per a aprofundir l'estudi de moviments en els quals no actua cap força resultant (quantitativament), i en els que la força és constant (especialment la caiguda Lliure, el moviment circular uniforme i els moviments rectilinis uniformement accelerats).
Haurà de subratllar-se la validesa dels principis de la dinàmica, independentment de la naturalesa de les forces (elèctrica, gravitaria, forces en els fluids ... ) o de la proximitat dels cossos a la Terra (igual per a una pedra que per a la Lluna, per a un astronauta que per a un paracaigudista ... ) i l'avanç intel·lectual que constituí l'establiment de la Llei de la Gravitació Universal que, al seu torn, comportà la superació de la «barrera cel/terra» mantinguda com a dogma durant segles abans de Galileu i Newton.
L'estudi de les forces i dels moviments es desenvoluparà en contextos rellevats i familiars per als alumnes: transport, esports, moviments reals, fregament, viatges espacials, xocs i propulsió per reacció, tot subratllant particularment les implicacions per a la seguretat vial (com ara: analitzar els efectes de la velocitat excessiva).
Es proposaran situacions quotidianes en les quals els estudiants hagen de provar la validesa de les seues idees espontànies (molt arrelades sobre molts conceptes d'aquest bloc) i les noves idees en desenvolupament.
Hauran de comprendre la naturalesa del pes dels cossos i la seua relació amb la massa i, també, apreciar l'impacte (científic, social ... ) que produí la gran síntesi constituïda sobre la teoria corpuscular de la matèria, el concepte newtonià de força i la gravitació universal.
Es realitzarà una introducció qualitativa a l'estudi del Sistema Solar i de l'univers, els seus components, escales i mesures d'observació. El tractament només abordarà ordres de magnitud per a reconèixer les diferents escales de l'univers.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Magnituds que cal per a l'estudi del moviment. Estudi de qualsevol moviment. (*) Tractament quantitatiu del moviment uniforme. Càlcul de l'acceleració (*).
2. Disseny i realització d'experiències per a l'anàlisi dels diferents moviments on es prenguen les dades, es tabulen, es representen i s'obtinguen conclusions.
3. Observació i anàlisi de moviments que es produeixen en la vida quotidiana, com el moviment de la terra i la Lluna, que permetran als alumnes formular possibles explicacions sobre la relació entre forces i moviments.
4. Les forces. (*) Principis de la dinàmica (*).
5. Utilització de tècniques de resolució de problemes per a abordar els que fan referència a moviments i forces.
6. Identificació de les forces que intervenen en situacions senzilles de la vida quotidiana.
7. (*) Forces d'interès en la vida quotidiana
8. Concepte de pressió. Realització d'experiències per a analitzar l'efecte de la pressió exercida pels sòlids i els fluids i les variables que la determinen.
9. (*) LEI problema de la posició de la Terra a l'univers. Algunes explicacions històriques. La Gravitació Universal (*). El pes dels cossos. (*) La síntesi newtoniana (*).
10. El Sistema Solar. L'univers.
Especificacions per al quart curs
El fet que a l'àrea de Ciències de la Natura siga una àrea optativa en el quart curs de l'Educació Secundària Obligatòria implica prendre decisions sobre la distribució dels continguts entre el darrer curs i els altres tres anteriors.
Tot prenent en consideració per a aqueixa distribució la complexitat dels continguts de física, de química, de biologia i de geologia, sembla aconsellable posposar per al darrer any aquells que tenen una major dificultat de comprensió.
D'acord amb les característiques principals de l'àrea i amb la progressió dels aprenentatges dels alumnes, els continguts que han d'incloure's en el quart curs són els que s'indiquen a continuació:
En biologia i geologia:
1. Cicles de matèries i flux d'energia en l'ecosistema. Equilibri ecològic i regulació de l'ecosistema. Els canvis en els ecosistemes a Llarg termini.
2. Els canvis en les roques i en el relleu i altres manifestacions ocasionats per la dinàmica interna de la Terra.
3. Els grans canvis en la Terra i en els éssers vius. Interaccions entre els processos biològics i geològics. Algunes teories explicatives del problema dels canvis.
En física i química:
1. El moviment: magnituds necessàries per a estudiar-lo. Tractament quantitatiu del moviment uniforme. Càlcul de l'acceleració.
2. Les forces. Principis de la dinàmica. Forces d'interès en la vida quotidiana.
3. El problema de la posició de la Terra en l'Univers. Algunes explicacions històriques. La Gravitació Universal. La síntesi Newtoniana.
4. Processos de transferència energètica: treball i calor. Principi de la conservació de l'energia.
IV. Criteris d'avaluació
1. Utilitzar la teoria cinético-corpuscular per a explicar alguns fenòmens que ocorren en la natura, com ara la dilatació, els canvis d'estat i els processos de propagació d'energia mitjançant calor, i per a interpretar els conceptes de pressió en gasos i temperatura.
Es tracta d'avaluar si els alumnes coneixen realment que tots els materials (gasos, líquids i sòlids) estan formats per particules. El-fet d'avançar en aquest sentit implica aconseguir que superen la barrera aparent entre líquids i sòlids, per una banda, i gasos per l'altra; és a dir, que admeten l'existència de propietats comunes a tots els materials independentment del seu estat d'agregació. Això cal perquè tinga sentit plantejar-se l'existència d'una constitució comuna per a tots els materials.
L'apropiació de la teoria cinètico-corpuscular pels alumnes implica que han de ser capaços de realitzar prediccions a partir d'aquesta, interpretar diferents fenòmens, utilitzar-la per a explicar el funcionament d'objectes tècnics (xeringues, olles de pressió, vàlvules, ... ) i ser conscients de la immensa potència explicativa i unitària d'aquesta teoria. Ha de progressar-se, doncs, en el sentit que els alumnes sàpiguen perquè s'admet que els materials estan formats per partícules i no d'una altra forma.
2. Utilitzar procediments físics (destil·lació, decantació i cristal·lització) basats en les propietats característiques de les substàncies pures per a obtenir-les a partir de les mescles i descriure algun procediment químic que permeta descompondre-les en els seus elements, tot valorant algunes aplicacions d'aquestes tècniques.
Es tracta d'avaluar si els alumnes progressen en el coneixement d'algunes tècniques bàsiques del laboratori de química i que la construcció de conceptes d'element, de compost, de substància pura i la diferenciació entre transformacions físiques i químiques recolzem tant en una base empirico-macroscopica com teòrico-microscòpica:
3. Aplicar el coneixement de la teoria atómico-molecular de les substàncies, el model elemental de reacció i el model de Rutherford d'estructura de l'àtom per a explicar:
- el comportament elèctric de la matèria;
-diferència entre elements i compostos;
- la formació de noves substàncies a partir d'unes altres;
- la conservació de la massa en tota reacció química;
- l'existència d'elements químics en qualsevol; substància, independentment que provinga d'un organisme viu o de materials no vius (composició universal de la matèria).
Es tracta d'avaluar si els alumnes utilitzen la teoria atómico-molecular per a explicar l'existència d'elements i l'enorme varietat de substàncies, i també el model elemental de reacció per a comprendre canvis químics, situacions quotidianes. Un nivell màxim de consecució s'assoliria si l'alumne pogués integrar el model cinético-corpuscular, la naturalesa elèctrica de la matèria i el model atómico-molecular per a tenir una primera concepció globalitzadora de la composició universal de la matèria i de l'existència de diferents nivells en la seua organització.
4. Emprar el coneixement de les propietats de l'energia (possibilitat d'emmagatzemament, presència en tota activitat, transformació d'unes formes en unes altres) per a explicar alguns fenòmens naturals i quotidians i aplicar el «principi de conservació de l'energia» a l'anàlisi d'algunes transformacions.
Es tracta d'observar el gran de desenvolupament de les capacitats enunciades en aquest criteri, cosa que comporta passar per la identificació de diferents formes d'energia (cinètica i potencial de diferents tipus) i de la varietat de noms que sol rebre en la vida quotidiana (eòlica, hidràulica, química,...). Igualment, cal que progressen en la idea que l'energia es pot transferir d'uns sistemes a uns altres mitjançant calor, treball i/o radiació. La comprensió conceptual de la conservació de l'energia quan es parla contínuament de «crisi energètica» o de «consum d'energia» pot resultar dificultosa si no s'avança en la idea de la disminució de la capacitat d'un sistema físic per a realitzar«treball útil». Els alumnes han de ser capaços d'identificar les diferents formes d'energia en processos que van des del seu alliberament a partir de fonts de energia concentrada» (combustibles, energia nuclear .. ) fins a la seua utilització per a usos domèstics o industrials.
Un nivell màxim de consecució implicaria que l'alumne fóra capaç d'aplicar conceptualment i quantitativa les relacions entre treball i energia per a resoldre problemes senzills de mecànica.
5. Explicar fenòmens naturals referits ala transmissió de la llum i del so i reproduir-ne alguns tenint en compte les llels de la seua transmissió i les condicions necessàries per a la seua percepció.
Aquest criteri intenta avaluar si l'alumne pot aplicar els coneixements del comportament de la llum i del so per a explicar fenòmens naturals com les fases de la lluna, les imatges que es formen en els vidres i en l'aigua, l'eco, la reverberació, etc i de reproduir-ne alguns.
6. Explicar, a partir del coneixement de la composició i de les propietats de l'aire i de l'aigua, la seua importància per als éssers vius, l'existència de fenòmens atmosfèrics i d'alguns canvis en el relleu.
Es tracta d'avaluar-la progressió de l'alumne en la utilització de coneixements científics sobre la composició i propietats de l'aire i de l'aigua per a donar resposta a alguns problemes relacionats amb algunes funcions vitals (respiració, absorció de substàncies ... ), els fenòmens atmosfèrics (formació dels núvols, precipitacions ... ) i modelat del relleu (alteracions de les roques).
7. Identificar roques i minerals amb l'ajuda de claus o guies, mitjançant l'observació i la recollida de dades sobre les seues propietats més importants i establir algunes relacions amb l'ús que es fa d'elles.
Es tractaria de comprovar que l'alumne reconeix les roques bàsiques que conformen el relleu de la Comunitat Valenciana i de l'Estat espanyol a partir de l'observació d'una sèrie de propietats, com ara: si són homogènies o heterogènies, estan formades per còdols o cristalls, si reaccionen o no amb l'àcid clorhídric, si presenten un aspecte esquistós, etc. Igualment, s'avalua en aquest criteri si sap identificar minerals d'importància per ser components molt freqüents de roques o per tenir interès econòmic a partir de l'observació de propietats, com ara: color, brillantor, duresa, densitat, exfoliació i, també, si sap relacionar aquestes propietats amb l'ús que es fa de roques i minerals.
8. Explicar la unitat d'estructura i funció dels éssers vius a partir de la teoria cel·lular i enumerar alguns fets de la vida quotidiana que en de manifest l'existència d'altre éssers vius com ara els bacteris i els virus.
Aquest criteri pretén comprovar l'avanç dels alumnes en la comprensió que els éssers vius estan formats per unes unitats anomenades cèl·lules i que això implica l'existència de característiques comunes que els defineixen, que l'augment en el nombre de cèl·lules comporta una especialització de funcions amb la finalitat d'aconseguir una major eficàcia global i també el seu avanç i la utilització d'aquestes idees per a interpretar les observacions, amb el microscopi òptic, de diversos tipus cel·lulars que conformen els éssers unicel·lulars i pluricel·lulars, que procedelxen de les preparacions senzilles realitzades pels mateixos alumnes o de preparacions ja fetes. A més, es pretén constatar si els alumnes saben relacionar l'existència de bacteris i virus amb la causa de malalties com la tuberculosi, el grip o la sida, o com a responsables de processos de gran utilitat per a la humanitat, com ara, la descomposició de la matèria orgànica o la seua acció en la indústria.
9. Identificar els principals models taxonòmics als quals pertanyen diversos exemplars d'animals i plantes, a partir de l'observació de les seues característiques més rellevants amb l'ajuda de claus o guies, tot establint relacions entre la presència de determinades estructures i la seua adaptació al medi i valorant la importància d'adoptar una actitud de respecte cap a totes les formes de vida.
Es tracta d'avaluar l'avanç dels alumnes en la interpretació de la diversitat dels éssers vius, cosa que implica: la seua agrupació en grups amplis d'acord amb les característiques observables el reconeixement de similituds i diferències al si dels grups i entre els grups d'animals i plantes i, també, l'assignació d'organismes als seus principals grups tot emprant claus i característiques observables; i en la comprensió que els organismes tenen característiques que els permeten sobreviure en les condicions en les quals normalment viuen: diverses maneres de captar els aliments, de respirar, de respondre davant d'estímuls o bé, de reproduir-se. Els alumnes han de comprendre la importància de respectar tots els éssers vius.
10. Dissenyar i realitzar investigacions per a determinar l'efecte d'un factor abiòtic (llum, humitat, temperatura i tipus de sòl) en éssers vius de fàcil maneig, tot mantenint algunes variables controlades.
Amb aquest criteri es pretén comprovar si l'alumne, a través del plantejament de problemes senzills d'interaccions entre factors abiòtics i éssers vius, adquireix una concepció dinàmica de la natura, i és capaç d'emetre conjectures i prediccions, de dissenyar experiències per a tractar de comprovar-les, d'utilitzar instruments d'observació i mesura, de recollir dades i classificar-les, d'elaborar les conclusions que se'n deriven i exposar-les d'una manera clara.
11. Explicar els processos fonamentals que ocorren en els aliments des de la ingestió fins a l'arribada i aprofitament en les cèl·lules i justificar, a partir d'aquests, uns hàbits alimentaris i d'higiene saludables, independents de pràctiques consumistes inadequades.
En aquest criteri avaluarà si l'alumne coneix, de manera general, les funcions de cadascun dels aparells (digestiu, respiratori, circulatori, excretor), i la relació que hi ha entre ells, i explicar les raons per les quals convé adoptar uns hàbits alimentaris i d'higiene individual i col·lectiva per a fruir d'un estat saludable i prevenir algunes alteracions com ara: l'anèmia, l'obesitat, l'arteriosclerosi i la diabetis. A més a més és important comprovar que s'ha desenvolupat una actitud crítica enfront d'alguns hàbits consumistes poc saludables.
12. Explicar la funció coordinadora i equilibradora del sistema nerviós davant la presència d'alguns estímuls, assenyalar alguns factors socials que alteren el seu funcionament i repercuteixen en la salut i valorar,' en conseqüència, la importància d'adoptar un estil de vida sa.
Aquest criteri pretén comprovar que els alumnes han arribat a conèixer de manera general quin és l'esquema de funcionament del sistema nerviós, i que són capaços, a més a més, d'aplicar aquest esquema a casos senzills, com ara, l'explicació d'actes reflexos i l'explicació d'algun cas més complex com ara la resposta davant d'un excés de fred. Els alumnes han de conèixer, a més a més, alguns factors que alteren aquest sistema, com ara, les drogues, l'excés de treball, l'atur, el soroll, la competitivitat, la manca de diàleg. Per últim, han de valorar la importància de desenvolupar un estil de vida saludable propi, al marge de modes socials poc adequades.
13. Establir diferències entre sexualitat i reproducció en les persones i aplicar els coneixements sobre el funcionaments dels aparells reproductors a la comprensió del fonament d'alguns mètodes facilitació de la procreació i de control de la natalitat, i també a la necessitat d'adoptar mesures d'higiene i de salut.
Amb aquest criteri s'intenta comprovar que els alumnes i les alumnes saben distingir entre el procés de reproducció, com un mecanisme de perpetuació de l'espècie, i la sexualitat, entesa com una opció de comunicació afectiva i personal. Han de conèixer, a més a més, les característiques generals del funcionament dels aparells reproductors i explicar, a partir d'ells, les bases d'alguns mètodes de control de la reproducció o d'algunes solucions a problemes de procreació. Finalment, han de saber explicar la necessitat de prendre mesures d'higiene sexual individual i col·lectiva per a evitar malalties com la sida, la sífilis, la gonorrea...
14. Dissenyar i realitzar experiències amb plantes i animals, de fàcil maneig, per a determinar la incidència d'algunes variables que intervenen en els processos de fotosíntesi i la respiració, i se'ls han d'aportar dades que demostren la gran importància de tots dos processos per a la vida.
Es tracta d'avaluar el progrés dels alumnes en el coneixement d'alguns aspectes de la respiració i de la fotosíntesi a través de la investigació de la incidència d'algunes variables, com ara la llum, l'oxigen, la clorofil·la, l'aliment, sense entrar en processos químics ni en la determinació de les diferents fases en les quals es produeixen. Han de saber, a més a més, enumerar els avantatges que aporten les plantes verdes a la resta dels éssers vius i la gran importància del procés de la respiració com a procediment per a l'obtenció d'energia.
15. Caracteritzar un ecosistema a través de la identificació dels seus components abiòtics i biòtics i d'algunes de les seues interaccions.
Es tracta de conèixer el nivell de construcció dels alumnes sobre el concepte d'ecosistema a través de l'estudi d'ecosistemes concrets; que saben determinar algunes característiques abiòtiques (llum, humitat, temperatura, pH, roques, topografia) i biòtiques (animals i plantes més abundants) i que siguen capaços d'establir alguns tipus d'interaccions com les relacions alimentàries i adaptatives.
16. Reconèixer en la natura indicadors que denoten canvis en els éssers vius i petges de processos d'erosió, transport i sedimentació en el relleu produïts per diferents agents geològics externs.
En aquest criteri es pretén posar de manifest el progrés dels alumnes en l'adquisició d'una concepció dinàmica de la natura a través de la identificació i interpretació d'alguns indicadors que denoten, per exemple, fenòmens d'erosió en els materials, trasllat d'un Lloc a uns altres, canvis en els cursos dels rius, modificacions estacionals en animals i plantes, etc.
17. Identificar alteracions en les roques i en altres fenòmens en la natura ocasionats per l'acció d'agents geològics interns, explicant a la Llum dels coneixements actuals, algunes causes que els poden haver provocat i assenyalant algunes normes que han de tenir-se en compte per a prevenir-los o atenuar-los.
Aquest criteri pretén comprovar que els alumnes reconeixen en el camp, en diapositives o a través de noticies, algunes manifestacions de la dinàmica interna, com ara, la presència de plecs i falles o de fenòmens sísmics o volcànica tot tractant d'explicar-los basant-se en la teoria de la Tecnotècnica de Plaques. Per altra banda, els alumnes han de conèixer algunes normes internacionals, com ara, les que regulen els establiments de poblacions i la construcció d'obres públiques per a disminuir l'efecte de les catàstrofes.
18. Determinar, amb l'ajuda d'indicadors o dades bibliogràfiques, l'existència de fenòmens de contaminació, de desertització, de disminució de l'ozó, d'exhauriment dels recursos i de l'extinció d'espècies, i indicar i justificar algunes alternatives per a promoure un ús més racional de la natura.
Es tracta d'avaluar si els alumnes i les alumnes saben identificar i explicar algunes alteracions concretes molt comunes produïdes pels éssers humans en la natura, mitjançant la utilització de tècniques senzilles (indicadors biològics per a la contaminació, proves químiques simples), o bé, recollint dades en publicacions per a determinar l'avanç, de la desertització del país, el problema de la pluja àcida o de l'epecie hivernacle, la disminució dels aqüífers, els excessos de la caça i de la pesca, etc. Finalment els alumnes han de saber explicar les raons d'una sèrie de pautes d'actuació, individuals i col·lectives, per a afrontar algun d'aquests problemes.
19. Indicar algunes dades sobre les quals recolza la concepció que la terra ha sofert grans canvis tot al Llarg dels temps, els quals han afectat el relleu, el clima, la distribució de continents i oceans i els éssers vius.
Amb aquest criteri es pretén avaluar si els alumnes han avançat en l'adquisició d'una concepció global de tipus dinàmic que afecta tota la natura. Han de conèixer alguns exemples de quina manera era la natura en algunes èpoques passades; indicar la presència d'éssers diferents dels actuals, de distribucions diferents de terres i mars, de climes diferents, etc., i ser conscients que els problema dels canvis en la Terra ha estat objecte d'explicacions diverses a través de la història de la ciència fins a arribar a les actuals teories de la Tectònica de Plaques i de l'evolució biològica.
20. Dissenyar i muntar circuits, respectant les normes de seguretat, en els quals es puga comprovar els efectes electromagnètics i altres circuits de corrent continu en els quals es puguen dur a terme càlculs de la intensitat del corrent i la diferència de potencial i indicar les quantitats que en resulten d'acord amb la precisió de l'aparell emprat.
Es tracta d'avaluar si els alumnes aconsegueixen comprendre, en un primer nivell, la naturalesa elèctrica dels materials, i si poden arribar a utilitzar el model elemental de càrregues per a explicar experiències senzilles d'electrització.
Un segon nivell d'avanç el constitueix la idea d'energia potencia d'un sistema de càrregues i la seua possibilitat de moviment en un medi on hi haja una diferència de potencial. La hipòtesi que la intensitat que circula per un conductor metàl·lic depèn de la diferència de potencial i de les característiques del conductor (llei d'Ohm) ha de ser contrastada empíricament, i al mateix temps es donarà ocasió a la utilització de voltímetres i amperímetres.
Els alumnes haurien de progressar en la comprensió del funcionament d'un circuit elemental de corrent continu, i comprendre com funciona una bombeta de la llum i quina és la funció del generador. Haurà de superar-se la idea que la intensitat«naix» en els pols de les piles elèctriques i que es gasta en la bombeta, o que es va fent menor a mesura que avança pel circuit (idea de la seqüencialitat).
La relació entre corrent elèctric i magnetisme ha de realitzar-se d'una manera experimental i qualitativa i concretar-se en el fet que puguen dissenyar circuits per a aconseguir camps magnètics la intensitat dels quals pot variar.
21. Prendre dades posició/temps d'un moviment concret (mitjançant rastres, fotografies d'exposició múltiple, experiències realitzades o donades ... ), ordenar-les en taules i representar-les sobre les característiques del moviment, per arribant a calcular les equacions del moviment uniforme, en casos senzills, el valor de l'acceleració.
Es tracta de comprovar que els alumnes són capaços de posar en pràctica els conceptes i tècniques fonamentals per a l'estudi de moviment sistema de referència espàcio-temporal, posició, velocitat, acceleració, taules i gràfics, en l'anàlisi de moviments reals.
22. Identificar les forces que actuen sobre objectes estàtics i en moviment en situacions senzilles, tot relacionant la força resultant amb altres magnituds del moviment: velocitat i acceleració.
La superació de les idees intuïtives errònies i molt arrelades sobre força i moviment que tenen els alumnes és un dels aspectes claus perquè puguen adquirir una visió globalitzadora que unifique el comportament mecànic de tots els cossos de l'univers. Per a progrés la en aquest sentit, els alumnes han d'avançar, en primer lloc, en la comprensió qualitativa del concepte de força, tot relacionant-la amb l'acceleració i no amb la velocitat. Aquesta concepció qualitativa ha de concretar-se en el fet que són capaç identificar, per a moviments rectilinis i circulars, la direcció i el sentit de la velocitat, l'acceleració i la força que en resulta, sense que això implica la realització de càlculs vectorials.
Igualment, la comprensió de la força com a interacció ha de permetre que els alumnes identifiquen i dibuixen les forces que actuen sobre objectes estàtics (un llibre damunt una taula, un llum que penja del sostre, un objecte que sura en un líquid ... ) i les seues corresponents reaccions.
El procés en la concepció qualitativa de la força ha d'acompanyar-se del desenvolupament d'una concepció quantitativa d'aquesta, la qual, en un nivell màxim de consecució, hauria de permetre afrontar problemes senzills de dinàmica/cinemàtica.
23. Utilitzar la llei de la Gravitació Universal per a, justificar la unió entre els elements que componen l'Univers, l'atracció de qualsevol objecte en la superfície dels astres i les variacions de pes dels cossos.
Encara que en el primer cicle és possible, d'una manera intuïtiva, introduir el concepte de pes i diferenciar-lo del de massa, posteriorment s'ha de donar sentit al problema de per què els planetes es mouen de la manera en què ho fan, a la introducció i al desenvolupament de la hipòtesi de l'existència de forces d'atracció entre dos cossos qualsevulla i a comprendre que la llei de la Gravitació Universal representà una superació de la barrera aparent entre el comportament mecànic dels astres (satèl·lits, planetes, cometes ... ) i el dels cossos en la superfície terrestre.
24. Explicar alguns fenòmens naturals (durada de l'any, eclipsis, estacions, fases de la Lluna) amb l'ajuda de maquetes del Sistema Solar.
Les regularitats que es perceben en la natura solen anar associades a les posicions dels astres i la seua influència sobre l'activitat humana és evident. Els estudiants han de ser capaços d'explicar aquestes irregularitats a partir del model heliocèntric del Sistema Solar i ser conscients de l'evolució del sistema geocèntric a l'heliocèntric i dels arguments en favor de l'un o de l'altre.
25. Determinar, a partir de l'anàlisi de fenòmens científics o tecnològics, algunes de les característiques essencials del treball científic: plantejament precís del problema, formulació d'hipòtesis contrastables, disseny i realització d'experiències i anàlisis i comunicació de resultats. Igualment, comprendre i valorar la influència del treball científic sobre la qualitat de vida, el seu caràcter d'empresa acumulativa i col·lectiva en contínua revisió i, també, algunes de les seues limitacions i dels seus errors.
Es tracta de comprovar si els alumnes comprenen les característiques essencials del treball científic i si aprecien com els criteris científics es separen dels que s'utilitzen en la vida quotidiana. Han de ser capaços de formular hipòtesis davant de problemes de forma justificada i de realitzar dissenys per a contrastar-les. Han d'avançar en la realització precisa acurada d'experiències i en l'anàlisi i la comunicació de resultats. Tot això ha d'avaluar-se en el context dels temes o unitats didàctiques dels cursos.
Un punt important és aconseguir que aprecien la influència del desenvolupament científic en la societat i viceversa. Això implica que s'han d'abordar activitats on es puga reflexionar sobre la relació entre ciència, tècnica i societat.
Educació Secundària Obligatòria
Ciències Socials, Geografia i Història
1. Introducció
La comprensió de la dimensió social de l'ésser humà és d'una importància vital. l'estudi dels desenvolupaments que aqueixa visió comporta en relació amb diversos espais i temes i els recolzaments que ofereix per a la comprensió de l'ésser individual, proporcionen unes grans possibilitats intel·lectuals i educatives. La utilització de criteris coherents per a comprendre les realitats socials del temps present i la construcció de projectes per al futur, tant individuals com col·lectius, suposa una comprensió de coneixements que tenen relació amb l'objecte de coneixement de les anomenades ciències socials i, de manera especial, d'algunes d'aquestes ciències.
Els coneixements sobre les actuacions col·lectives de l'ésser humà en els temps passats o en els presents han impregnat fins i tot algunes maneres de procedir de les formes de coneixement tradicionalment considerades com a coneixements científics per excel·lència. Per exemple, la física, la biologia, les matemàtiques, etc. atribueixen una gran importància a l'estudi dels seus propis desenvolupaments històrics, no sols, com és obvi, per tal d'assegurar la continuïtat i la coherència de les seues investigacions, sinó també per a un desenvolupament correcte dels seus aprenentatges escolars respectius.
En canvi, en el terreny dels acords socials dominants, aquest tipus de coneixements acusa una manca d'apreciació i, conseqüentment, un descens de l'interès del seu aprenentatge a les aules. S'ha d'acceptar que aquesta classe de coneixements han passat molt de temps en què la seua adaptació escolar -a tots els nivells- no afavoria excessivament ni el desenvolupament intel·lectual ni educatiu dels adolescents.
Una propensió general cap a programacions pendents, sobretot dels coneixements l'actual, i una excessiva compartimentació d'aquests tot al llarg dels cursos de cada etapa, no han facilitat desenvolupaments didàctics positius ni aprenentatges efectius dels continguts proposats.
Cal, doncs, una renovació de l'aprenentatge del coneixement social des d'unes noves perspectives científiques. Les diverses fonts que integren el currículum permeten suposar un canvi en les actuacions escolars, tant dels professors com dels alumnes. Totes aquestes fonts acompleixen múltiples funcions: una de les quals és el fet de distribuir els objectes d'aprenentatge en nuclis coherents que reben el nom d'àrees o d'assignatures
L'estructura d'aquests nuclis (àrees o assignatures) ha de permetre una relació adequada entre els diversos elements que els configuren. D'aquesta manera no haurà de considerar-se només la investigació científic- sobre la matèria de cada àrea o assignatura, sinó també els seus valors educatius i, també, la mediació metodològica adequada, tot depenent de l'aprenentatge que es vulga assolir. Cap d'aquestes parts no ha de sobrevalorar-se en perjuí de les altres o considerar-se de forma que produesca contradiccions en l'àrea.
S'hi analitzen, doncs, primerament, les bases científiques i epistemològiques de l'àrea, per a passar després a estudiar les implicacions metodològiques, relacionant-les amb la formulació d'uns objectius de l'aprenentatge i amb l'avaluació del procés. Tot això haurà de concretar-se en la construcció que faça possible l'organització dels continguts i el seu desenvolupament didàctic.
En l'àrea dels coneixements socials hi ha hagut diverses formes d'organització que sens presenten avui com a possibles, Però cal analitzar-ne les característiques des de la perspectiva de la seua capacitat per a renovar el currículum.
l'enorme expansió -quantitativa i qualitativa- de les ciències socials, sobretot al segle XX, ha produït un procés d'acostament entre aquestes i, alhora, un procés de fragmentació i d'especialització que no fa altra cosa que avançar, complicant molt la possibilitat de trobar una síntesi global i total.
En el marc escolar, aquesta dificultat s'aprecia plenament a l'hora de definir l'objecte de l'aprenentatge d'aquest àmbit del coneixement i, conseqüentment, l'especificat o el tipus de continguts que l'expressen. En canvi, hi ha hagut esforços considerables per a reeixir en traduir aquest creixement a les aules i incorporar-lo cabalment a un àmbit d'aprenentatge totalment desbordat. -
Els darrers anys han estat testimoni de l'esforç que s'ha fet des d'aquest camp, no només pel que fa a un progrés metodològic i didàctic, sinó també, especialment, en la determinació de l'objecte d'aprenentatge.
No és estrany, doncs, l'activa polèmica dels últims temps sobre l'organització d'assignatures o d'àrees que tracten de l'enorme creixement del coneixement de les ciències socials. D'aquesta manera, al costat de l'organització clàssica en assignatures de caire acadèmic, amb un excés de continguts factuals i conceptuals i, alhora, un tractament aïllat, l'escola ha fet front a l'expansió del coneixement social intentant passar d'un plural a un singular, és a dir, convertint el plural de les ciències socials en el terreny de la investigació, en el singular d'una disciplina escolar. Però aquesta operació és complexa i ofereix diferents alternatives per a l'execució. El fet de passar del plural al singular, és a dir, el fet d'integrar els coneixements de totes aqueixes ciències (la geografia, la història, l'art, la sociologia, l'economia, l'antropologia, la política, etc.) suposa un esforç d'incorporació dels aspectes de totes o de part d'aquestes assignatures en temes concrets que, per altra banda, han de constituir un desenvolupament curricular. Els avantatges d'aquesta integració probable per a una modernització del coneixement social, alhora que una major motivació per part dels alumnes, poden restar anul·lades davant de les dificultats que la investigació científica, i l'educativa també, ha assenyalat.
D'aquesta manera, des en la investigació científica, s'observa que les necessitats de col·laboració científica entre les ciències socials es decanten en l'actualitat, per una banda, cap al terreny de la pròpia definició epistemològica i metodològica de cadascuna d'elles (un camp amb avanços notables que han estat aprofitats per la investigació educativa) i, per altra banda, en la relació establerta mitjançant l'aprofitament puntual dels coneixements resultants de la investigació en cadascun dels camps.
Aquest és el motiu pel qual es tracta d'afavorir que els punts de confluència de les ciències socials siguen cada vegada més grans des dels supòsits indicats. Caldrà, per tant, progressar en la redefinició de cadascuna d'aquestes ciències socials respecte del seu objecte de coneixement, la seua estructura epistemològica i el seu mètode d'investigació.
Aquestes noves posicions poden tenir un excel·lent aprofitament en el terreny escolar i, de fet, es relacionen molt bé amb les investigacions educatives recents.
Per tant, els estudis sobre el currículum indiquen que el seu fil conductor ha de tenir un considerable rigor conceptual, ha de partir, al capdavall, d'una estructura coherent de coneixements perquè mitjançat una metodologia adequada puguen relacionar-se aquests als interessos dels alumnes i les pròpies necessitats de comprensió. Relacionar els coneixements amb els esquemes previs dels adolescents, amb els seues estereotips socials, per tal de modificar-los quan calça i per tal de produir un aprenentatge significatiu, és una cosa que ha de partir d'una estructura epistemològica clara, que facilite la construcció d'un pensament rigorós i la formació del sentit crític.
Precisament, els avanços en aquest sentit d'algunes ciències socials permeten disposar d'aqueixa estructura epistemològica coherent que, alhora, té la característica essencial de la visió global de la realitat social. Per això, una alternativa raonable consisteix a emprar com a element aglutinant de tot aqueix coneixement dues ciències socials que, com la història i la geografia, ja han realitzat, des dels desenvolupaments científics en el segle XX, la incorporació de coneixements procedents d'altres ciències socials dins de la pròpia estructura epistemològica i metodològica. I això perquè, la majoria de les vegades, aquests coneixements,, sorgits d'aquestes dues ciències renovades, no han fet més que allunyar-se per a fer anàlisis més especialitzades i tornar per a integrar-se novament i trobar-ne el sentit en formes de coneixement que permeten una mirada global sobre els fenòmens socials, tant espacials com temporals.
En l'Educació secundària Obligatòria, la Història i la Geografia, com a disciplines que configuren una àrea de coneixement, esdevindrien així allò que són realment: mirades obertes, globals, essencialment multidisciplinars, l'objectiu de les quals és produir un coneixement social profund.
Totes dues disciplines tenen, com a formes de coneixement, un enorme potencial intel·lectual i formatiu perfectament adequat a l'Educació Secundària Obligatòria. Des d'una concepció moderna, totes dues estan preparades per a proporcionar a un adolescent coneixements suficients sobre economia, sociologia o política i, alhora, preparar-li el camí a especialitzacions futures en etapes educatives posteriors.
En l'organització dels projectes curriculars de l'àrea s'han de considerar les aportacions de l'Educació Primària, des de l'estudi del "Coneixement del medi natural, social i cultural D'aquesta manera, tot al llarg de l'Educació Secundària Obligatòria es manté el referent de la dimensió experiencial dels alumnes i dels seus esquemes previs de coneixement alhora que l'estructura social i disciplinar de l'àrea pren una importància creixent, la qual ha de manifestar-se en la selecció de continguts.
Per tot això, els continguts de l'àrea s'han organitzat sobre dos eixos jerarquitzadors: Geografia i Història. Dues matèries que permeten definir l'objecte d'aprenentatge tant en relació amb els resultats d'investigació com d'acord amb els processos de construcció del coneixement. Sobre aquests principis organitzatius es poden integrar diferents conceptes i fets que provenen d'altres matèries, cosa que serà resultat de la selecció realitzada pels projectes curriculars.
La Geografia és, doncs, un procés de coneixement que permet comprendre la manifestació dels interessos i projectes de les persones i dels grups socials en un determinat medi ambient. El territori, objecte d'estudi, és, així, el resultat d'una activitat organitzadora de l'ésser humà sobre un entorn tancat, que té un específic funcionament ecosistèmic, cosa que condiciona la mateixa acció humana. Aquestes interrelacions són captades pels alumnes i per la gent en general, mitjançant imatges mentia, interessos i projectes espacials.
Conseqüentment, des de la Geografia es pot abordar el coneixement del fet social, partint de l'anàlisi dels espais personals i col·lectius. Aquestes imatges espacials, que existeixen en la ment dels alumnes, permeten avaluar la forma d'organitzar aquest territori i de predir possibles transformacions. Es pretén d'aquesta manera, construir un coneixement, que afecta tant les estratègies dels grups socials sobre un territori, Com les seues característiques mediambientals que condicionen l'organització espacial dels éssers humans.
Per la seua banda, la Història és una forma de coneixement que permet situar-se de forma crítica davant de la interpretació de les accions dels éssers humans, en la seua dimensió d'éssers essencialment socials i temporals. Entenem, doncs, la Història com l'explicació dels canvis i de les acumulacions que la societat experimenta al llarg dels temps; una Història que considera el present com un objecte d'estudi difícil Però en diàleg constant amb el passat, en la qual els esdeveniments i les accions individuals s'expliquen en una relació mútua amb les estructures, amb les formacions socials, polítiques, econòmiques, ideològiques o culturals, aclarint-se les unes a les altres.
Conseqüentment, des de la Història es pot construir un coneixement de la realitat social, reinterpretant permanentment el passat, en la qual els diferents factors troben l'explicació en la seua relació dialèctica. Una Història que, com a forma de coneixement d'un objecte específic, tecnològica i mètode propis, els termes d'anàlisi de la qual (és a dir, les qüestions adequades per a interrogar les dades empíriques) són constants molt poques vegades, perquè canvien segons els moviments de l'esdeveniment històric: en la mesura en la qual canvia l'objecte de la investigació, d'aqueixa manera canvien també les qüestions adequades.
Dins d'aquesta àrea s'ha inclòs un bloc de continguts amb característiques específiques i que fa referència a la reflexió ètica. En el plantejament curricular propi dels l'ensenyaments obligatoris, l'educació moral, a nivell bàsic, no constitueix una àrea específica, sinó que impregna transversalment tot el currículum en restar explícitament recollida en els continguts actitudinals de tota àrea de coneixement. Així, l'educació se'ns presenta com una activitat intrínsecament moral, encaminada a la consolidació de les actituds i de les formes de comportament que cal per a la convivència plural i tolerant, aprenent a l'àmbit escolar, de major abast i amplitud de relacions que l'àmbit familiar, els valors i les normes que organitzen la vida democràtica.
Tota societat i tota cultura porten implícites unes exigències morals i de costums que es fan col·lectives mitjançant el procés de socialització dels seus individus. Aquest procés d'interiorització de costums garanteix l'estabilitat que cal per a la convivència en cada grup humà i fa, alhora, previsible i intel·ligible el comportament dels seus membres.
Aquesta és la raó de l'existència d'un espai curricular dedicat a la investigació sobre l'acció ètica dels homes. Una acció presa en el sentit ampli de procés en el qual els éssers humans poden i han de dotar-se dels principis reguladors de la seua vida individual i col·lectiva. Així, l'educació moral és considerada no sols com un element d'arrelament en la cultura a la qual es pertany a través del procés de socialització, sinó també com un moment específicament emprat per a l'anàlisi, la valoració i la comprensió de la llibertat i l'especificat moral de l'home. Aquest bloc de continguts té com a finalitat primordial que els estudiants donen el pas de conceptualitzar els aprenentatges fonamentalment actitudinals, adquirits en el procés de socialització.
Aquest nivell de conceptualització és convenient, ja que tota cultura ofereix a l'individu una "forma de vida' en la qual es realitza la seua existència personal, se situa en un temps i en un Lloc determinats i s'ubica dins d'unes perspectives culturals; Lligant-lo a un mode específic de comprendre, de valorar, de jutjar i de gaudir del món en què viu. Per això cal que els alumnes i les alumnes d'aquestes edats entren en l'àmbit ètic de l'opció, de les alternatives, de la Llibertat i de l'autonomia moral, revisant i reflexionant críticament sobre el mode en el qual s'ha configurat la seua existència personal i col·lectiva.
La ubicació d'aquest bloc de continguts específicament ètics al costat de les ciències socials i humanes, mostra, a més a més, la interrelació de l'ètica amb ciències que de cap manera són estranyes a les anàlisis de la filosofia moral. Així, la reflexió ètica, en deliberar sobre els costums i les formes de vida dels homes, construeix el propi discurs teòric sobre l'acció política, sobre la normativa jurídico-social i sobre els valors morals subjacents, prenent en consideració, les seues aportacions científiques. De la mateixa manera, les ciències humanes i socials tenen sempre en compte les qüestions morals com un tipus de variables, les quals ajuden a explicar les actuacions dels homes.
Aquests. aspectes de l'educació moral es consideren fonamentals per a afavorir el consens que ha de caracteritzar les societats lliures. Es tracta d'incorporar els conceptes que faciliten que l'individu s'introduesca en el camp de l'autonomia moral, de la racionalitat i de la imaginació ètiques; elements que avui es consideren claus per a una comprensió contemporània de l'ésser humà i del diàleg social.
El caràcter d'aquest tipus de reflexió ha estat un element con cloent per a situar aquest bloc en el darrer any de l'etapa.
II. Objectius generals
L'ensenyament de l'àrea de Ciències Socials, Geografia i Història en l'etapa d'Educació Secundària Obligatòria tindrà com a objectiu contribuir al desenvolupament en els alumnes i en les alumnes de les capacitats següents:
1. Identificar i apreciar la pluralitat de les comunitats socials a què pertanyen, participant críticament dels seus projectes, valors i problemes amb plena consciència del seus drets i dels seus deures i, alhora, rebutjant les discriminacions que hi ha per qüestió de raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.
2. Identificar els processos i mecanismes bàsics que regeixen el funcionament dels fets socials, emprar aquest coneixement per a comprendre les societats contemporànies analitzant-ne els problemes més acuitants i formar-se'n un judici personal o social.
3. Valorar la diversitat lingüística i cultural com un dret dels pobles i dels individus a la pròpia identitat, manifestant actituds de tolerància i de respecte per les altres cultures i per opinions que no coincidelxen amb les pròpies, sense renunciar per això a un judici crític i raonat.
4. Conèixer i valorar les característiques especials de la identitat lingüística, cultural i històrica de la Comunitat Valenciana la seua relació amb la resta de les comunitats de l'Estat espanyol.
5. Identificar i analitzar a diferents escales les interaccions que les societats humanes estableixen als seus territoris en la utilització de l'espai i en l'aprofitament dels recursos naturals, valorant les conseqüències d'índole econòmica, social, política i mediambiental. Conèixer la problemàtica especial i l'impacte mediambiental que planteja la utilització dels recursos a la Comunitat Valenciana.
6. Identificar i analitzar les interrelacions que es produeixen entre els fets polítics, econòmics i culturals que condicionen la trajectòria històrica de les societats humanes i, també, el paper que els individus, homes i dones, hi tenen, assumint que aquestes societats són el resultat de complexos i llargs processos de canvi que es projecten en el futur.
7. Valorar i respectar el patrimoni natural, cultural, lingüístic, artístic, històric i social, assumint les responsabilitats que suposa la seua conservació i millora, apreciant-lo com a font de gaudiment i emprant-lo com un recurs per al desenvolupament individual i col·lectiu.
8. Conèixer la riquesa del patrimoni cultural de la Comunitat Valenciana i el seu significat com a memòria col·lectiva, valorant-hi l'esforç de la investigació i la difusió del seu coneixement.
9. Resoldre problemes i dur a terme estudis i petites investigacions aplicant els instruments conceptuals, les tècniques i els procediments bàsics d'indagació característics de les Ciències Socials, la Geografia i la Història.
10. Obtenir i relacionar informació verbal, icònica, estadística, cartogràfica... a partir de diferents fonts i, especialment, dels mitjans actuals de comunicació, tractar-la de manera autònoma i crítica d'acord amb la finalitat perseguida comunicar-la als altres d'una manera organitzada i intel·ligible.
11. Realitzar tasques de grup i participar en discussions i debats amb una actitud constructiva, crítica tolerant, fonamentant-ne adequadament les opinions i propostes i valorant la discrepància i el diàleg com una via necessària per a la solució dels problemes humans i socials.
12. Apreciar els drets i llibertats humans com una consecució irrenunciable de la humanitat i una condició necessària per a la pau, denunciant les actituds i situacions discriminatòries i injustes i mostrant-se solidar i amb els pobles, grups Socials i persones privats dels seus drets o dels recursos econòmics necessaris.
13. Reconèixer les peculiaritats del coneixement científic sobre la qüestió social, valorant que el caràcter relatiu i provisional dels seus resultats o l'aportació personal de l'investigador són part del procés de construcció col·lectiva d'un coneixement sòlid i rigorós.
III. Continguts
Introducció
Els continguts que s'enuncien a continuació se situen en el marc de l'objecte d'aprenentatge de l'àrea definida en la introducció, i són els que es consideren més adequats per al desenvolupament de les capacitats enunciades en els objectius generals de l'àrea.
Aquests continguts es presenten en blocs, els quals responen a una necessitat analítica d'explicitació, Però l'ordre en el qual es realitza l'exposició no significa per si sola, de cap manera, una organització o seqüenciació previstes. D'aquesta manera, els blocs de continguts no han de ser interpretats com unitats o temes a desenvolupar, ni tampoc ser adscrits en aquest ordre als diferents cursos de l'etapa.
Aquesta exposició no ha de prejutjar la forma de ser organitzats o seqüenciats els diferents projectes curriculars explicitaran la forma de fer-ho.
Per a fer més comprensible l'anàlisi d'aquests blocs, s'ha de considerar que en conjunt estan formats per cinc classes de continguts. Tots han de ser abordats en els diversos projectes curriculars, Però la relació entre ells depèn de les característiques de cada projecte. La seua relació adequada s'ha de reflectir no sols en la composició de les unitats didàctiques, sinó també en la forma d'organitzar i avaluar el procés de l'ensenyament i aprenentatge. Així dones, és aquesta tipificació la que ha de servir de guia en l'estructura dels diferents projectes.
Per una banda es distingeixen continguts que procedelxen de les diverses disciplines estudiades:
1. Continguts que fan referència als conceptes propis de la investigació de les Ciències Socials, la Geografia i la Història.
2. Conceptes que estructuren la matèria d'aqueixes ciències i que estan en relació directa amb les seues bases epistemològiques, com ara els conceptes espacials i temporals, el canvi, l'explicació en els fets de la realitat social, el mateix concepte de Geografia o Història, el paper de l'investigador i les seues fonts, etc.
3. Dades i informacions rellevats d'aquestes ciències que en permeten la construcció conceptual.
Per altra banda, continguts que fan referència als processos d'aprenentatge i al valor educatiu assignat a l'àrea:
4. Diferents continguts procedimentals que són necessaris a l'alumne per a construir un coneixement significatiu. Així, el plantejament i la resolució de problemes, la identificació i la correcció d'esquemes conceptuals o, si s'escau, d'estereotips, l'elaboració i la comprovació d'hipòtesis i els dissenys de treball, l'obtenció d'informació des de fonts diferents i la seua anàlisi crítica, fins a arribar a conclusions o explicacions coherents. En aquest apartat s'inclouen també les tècniques de treball necessàries per a desenvolupar els anteriors continguts procedimentals. Com ara la confecció d'eixos o gràfics, el comentari de textos, la lectura i la interpretació de fonts gràfiques, icòniques i dades estadístiques, l'elaboració de mapes, etc., les quals seran el complement que recolze les accions metodològiques de l'aprenentatge de les Ciències Socials, la Geografia i la Història.
5. Reconeixement i adopció de valors i actituds positives tant pel que fa a l'aprenentatge de l'àrea i les exigències que planteja, com pel que fa a la realitat social i els problemes de l'ésser humà que aquest aprenentatge li desvetlla.
En l'exposició que fem ara s'hi presenten aquests cinc tipus de continguts agrupats en cine blocs, encara que no separats d'una manera clara i tallant. Un primer bloc de continguts, bàsicament procedimentals, estretament relacionats amb la construcció de les bases del coneixement del fet social. Un segon bloc de continguts, bàsicament actitudinals, Però entesos en relació amb els valors que poden ser abordats des de l'àrea. Tres blocs més que fan referència als continguts expressats en primer terme: conceptes específics, conceptes estructurants de les diverses disciplines de l'àrea, dades i informacions rellevant sobre el coneixement de la realitat social en l'espai i en el temps.
El bloc procedimental i l'actitudinal són presentats clarament perquè no es considere aquest tipus de continguts com un apèndix d'un altre, evitant el clàssic predomini dels continguts fàctics i conceptuals. La Seua presència és imprescindible i ha d'impregnar la resta dels blocs.
En últim Lloc, el bloc 6, que fa referència a la reflexió ètica, se situa en el marc de l'objecte d'aprenentatge definit, per a aquest bloc, en la introducció; i els seus continguts tenen com a finalitat desenvolupar les capacitats enunciades en els objectius generals de l'àrea.
Bloc 1 Iniciació als mètodes geogràfico-històrics.
Aquest bloc troba la base en les dificultats específiques que plantegen les característiques de l'objecte de coneixement de l'àrea i l'etapa escolar en què es realitza el seu aprenentatge.
En primer lloc, sens presenta la necessitat de comptar amb les idees que els alumnes aporten des de la pròpia experiència del coneixement del fet social, com a components d'una societat concretament determinada: els esquemes de comprensió dels estudiants sobre els diferents territoris, els recursos, el desenvolupament temporal dels fets socials i la importància dels individus i dels grups per a la seua explicació i, també, les idees concretes sobre conceptes substantius d'aquestes ciències, sobre aquestes i el seu mode d'aprenentatge, configuren un conjunt de coneixements quotidians, dels quals caldrà partir per a la construcció del coneixement escolar.
Per aquesta raó, en segon lloc, cal establir com a continguts bàsics els procediments que permeten als alumnes, des del seu punt de partença la construir el coneixement dels conceptes propis de la Geografia, la Història i les Ciències Socials.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Percepció de l'espai. Percepció subjectiva dels espais privats i públics. Percepció avaluativa de l'entorn local i de paratges llunyans.
2. Estudi i tabulació de les opinions personals i col·lectives sobre l'espai (formes, funcions, activitats).
3. Anàlisi de les informacions que sobre Llocs es donen als mitjans de comunicació (imatges, estadístiques, documents cartogràfics o textos literaris).
4. L'escala. Delimitació territorial del problema triat, perquè l'escala d'anàlisi siga la correcta.
5. Us de mapes.
6. Expressió dels resultats de l'anàlisi social i territorial. La simbolització cartogràfica. El rigor de les mesures. i l'ordenació estadística de les dades.
7. El mètode de reconstrucció històrica: la seua necessitat i validesa. Paper que té en aquest projecte l'aportació interpretativa de l'historiador. Paper i ús de les fonts.
8. Resolució de problemes concrets: obtenció de la informació necessària. Formulació d'hipòtesis i exposició de conclusions en treballs de síntesi; informes orals o escrits.
9. Diacronia històrica.
- Coneixement de les distintes durades temporals i dels processos de canvi i ritmes de desenvolupament distints.
- Importància dels canvis i la relació amb els elements que romanen més estables ó inalterats, identificant diferents projectes històrics.
- Les tècniques de mesuratge temporal al servei de la comprensió del temps: eixos cronològics, diagrames temporals.
10. Incidència dels factors individuals i de grup en l'explicació dels fets històrics.
Il. El coneixement de les fonts i les seues característiques: utilitat i limitacions.
12. Maneig de tècniques d'interpretació (orals, icóniques, escrites, gràfiques, estadístiques, etc.), sense separar la tècnica com quelcom generalitzable fora del context concret de l'ús en la interpretació d'un fet històric determinat.
13. Anàlisi de les característiques específiques de les fonts d'informació actuals, com ara els mitjans de comunicació.
14. El treball en grup. Els debats en grup petit i gran. Les exposicions en comú. Característiques i utilitat en relació amb el treball i la reflexió individual.
Bloc 2. Valors i actituds en la vida en societat
Aquest bloc s'ha d'entendre no notés com un aprenentatge pràctic que tendeix a afavorir l'adopció d'actituds positives per l'alumne o l'acceptació d'alguns valors, sinó que es pretén que aquestes actituds i valors siguen el resultat d'una reflexió i un coneixement que fonamente la seua acceptació. Per a això el coneixement del fet social ofereix mares especialment adequats.
L'estudi de l'espai i del temps, com a reflex dels interessos dels grups socials que els van organitzant i estructurant, permet l'anàlisi de valors i actituds de la vida en societat, així com de les normes que s'extableixen per a consensuar els interessos contraposats, bé entre col·lectius socials o bé entre interessos antròpics i d'altres pertanyents al medi natural.
Es tracta, doncs, d'un bloc amb continguts i aprenentatges bàsicament actitudinals, dels quals, específicament i amb el recolzament de la resta dels continguts de l'àrea, s'han de desprendre accions positives. D'aquesta manera, l'anàlisi de conceptes que afecten la vida en societat (democràcia, superpoblació, proletariat, marginació ... ) determina una valoració, tant en l'actitud de definir millor una situació com en el reflex de les estratègies socials que són determinades per aquests conceptes (xenofòbia, sexisme, ecologisme, autoritarisme ... ).
Com en els altres continguts de l'àrea, es pretén partir de les idees i dels esquemes de comprensió dels alumnes sobre les actituds i els valors individuals i socials, a fi de corregir estereotips i fonamentar noves posicions, ja que, moltes vegades, aquests valors i aquestes actituds vénen d'assumpcions irreflexives que són el resultat de l'acceptació del pensament social dominant.
Igualment, cal afavorir el reconeixement i l'adopció d'actituds positives enfront de l'aprenentatge.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Valors i actituds morals en les primeres societats: el seu origen històric.
2. Valoració de la lluita històrica de l'ésser humà per la defensa dels seus drets individuals i socials: la defensa de la pau, la llibertat i la justícia...
3. La marginació social i cultural com a fenomen històric, avaluant les actituds envers els marginats.
4. Actituds i valors de l'investigador davant la ciència en relació amb la societat.
5. Valoració del patrimoni cultural dels pobles i, també, la seua defensa i conservació.
6. Valoració crítica dels prejudicis sexistes presents en els nostres hàbits i tradicions i, també, la recuperació i integració de l'aportació de les dones al patrimoni cultural i al desenvolupament històric.
7. Presa de consciència dels papers funcionals que es produeixen tant entre els membres de les families com en persones de col·lectius laborals o polítics, valorant críticament qualsevol forma de discriminació.
8. Valoració dels papers i comportaments que faciliten una formació democràtica de la persona en una societat conflictiva i amb interessos contraposats.
9. Estudi de les normes i de les institucions socials i polítiques en la determinació dels usos del sòl i la regulació de la convivència social.
10. Actituds positives davant les necessitats que planteja l'aprenentatge de la realitat social.
Bloc 3. Societats i territoris
El títol d'aquest bloc expressa les relacions que s'estableixen entre els grups socials i els seus projectes d'organització territorial; Però, alhora, es tracta de les condicions mediambientals que limiten i condicionen les diferents estratègies d'ordenació.
L'estudi d'aquestes qüestions és difícil, ja que pressuposa una anàlisi dels diferents interessos dels grups socials. A la vegada, defineix els factors i els elements que configuren el medi eco geogràfic.
Per això, l'explicació de l'organització territorial s'ha de realitzar partint de l'estudi de les percepcions subjectives del propi espai quotidià. Ací és possible conceptualitzar les interaccions que es produeixen entre l'acció humana desinteressada i les respostes d'un medi eco-geogràfic en evolució constant, amb un major grau d'estabilitat, o bé de ruptura i de degradació de l'equilibri eco-sistèmic.
Conseqüentment s'analitzaran, d'una banda, els elements que componen els grups ' socials i els seus projectes espacials, analitzant algunes formes concretes d'organització (ciutats, paisatges agraris, regions ... ) Per altra banda, es tractarà dels factors que fan possible l'explicació i la comprensió dels paisatges i dels llocs geogràfics, els quals conformen una realitat perceptible sensorial, Però de dificultat creixent. en les seues interrelacions causals.
Els noms de llocs, que es corresponen amb fets significatius de la informació geogràfica, s'utilitzaran sempre al servei de l'explicació anterior. Igualment, el tractament estadístic o la presentació cartogràfica seran unes tècniques que facilitaran la comprovació d'hipòtesis emeses per tal de poder explicar els paisatges i els llocs.
Dins d'aquest bloc es poden assenyalar quatre grans apartats:
1. Els paisatges i les interaccions entre l'acció humana i les condicions mediambientals.
Els paisatges que es poden observar cada dia, directament o pels mitjans de comunicació, estan constituïts per elements de procedència distinta (aigua, roques, aire, animals, plantes i éssers humans), els quals interaccionen en processos d'erosió, aridesa, creació de sòls, extracció de recursos...
Les interaccions en el conjunt de la Terra propicien les diferències zonals (paisatges equatorials, tropicals, polars) que estan afectades per una major o menor inestabilitat: degradació del sòl, contaminació de l'aigua, destrucció per terratrémols...
A Espanya i a la Comunitat Valenciana és factible desenvolupar aquest tipus de conceptualització partint de problemes rellevants: inundacions pobttsa dels sòls, sequera, escossesa de plataforma litoral, destrucció del paisatge...
Una altra forma possible de treballar aquests conceptes i fets en diferents escales rau en l'estudi d'activitats humanes en l'organització dels recursos mediambientals. Així, comparant els paisatges agraris de diferents llocs es pot analitzar la interacció entre sòls i clima i, també, analitzant les produccions forestals, es poden establir hipòtesis sobre les relacions entre superfícies de bascos, humitat i formes del terreny.
L'observació directa o els croquis de fotos i, també, l'anàlisi de mapes, estadístiques i documents de la premsa ajudaran a definir els problemes de les relacions entre l'ésser humà i la naturalesa: exhauriment de recursos piscícoles, destrucció del litoral pel turisme, regulació del cabal d'un riu per preses, conflictes dels regatges...
Els contingunts presents en aquest apartat són els següents:
1. Coneixement de les interaccions entre el medi i l'acció humana en l'organització dels espais agro-pecuaris, miners i pesquers.
2. Estudi dels grans problemes i riscs dels paisatges valencians i espanyols: inundacions, aridesa, erosió.
3. Lectura i interpretació de les principals unitats paisatgístiques del planeta, emprant imatges i mapes.
4. Polítiques de conservació del medi terrestre i marí: parcs naturals, reserves marines.
2. La distribució de les desigualtats sòcio-econòmiques en la terra.
Una de les qüestions més rellevants del món actual és la manifestació pública de les desigualtats entre persones i col·lectius, tant en l'accés als béns culturals, als recursos naturals o a productes de consum material. El tractament d'aquesta problemàtica exigeix una anàlisi científica, amb la finalitat de superar l'etapa inicial de les opinions prèvies dels alumnes.
Malgrat tot això, s'ha d'assenyalar la importància d'aquestes opinions, les quals expressen idees i emocions viscudes pels alumnes. D'altra banda, la conceptualització de les desigualtats és complexa, ja que s'empren conceptes í fets procedents de diverses investigacions disciplinàries: divisió tècnica social del treball, diferències bio-demogràfiques (sexe, edat), desigualtats ètniques... Conseqüentment, és necessari jerarquitzar els conceptes resultants de la investigació sota un principi explicatiu que facilite la reconstrucció racional de la realitat social. La distribució geogràfica d'àrees homogènies i heterogènies serL'eix per a delimitar els problemes i emetre hipòtesis de possibles factors explicatius.
Per causa de la rellevància pública de les desigualtats, ja siga en barris de ciutats de la Comunitat Valenciana, ja siga entre comunitats en el conjunt europeu o entre estats en el món (conflicte nord/sud), cal analitzar i avaluar críticament les informacions proporcionades pels diferents mitjans de comunicació (premsa, ràdio i televisió). La crítica contrastada d'informacions d'un mateix fet i la seua delimitació en l'escala d'anàlisis en facilita l'estudi i la valoració crítica dels conceptes que abans hem esmentat.
El tractament tècnic d'aquests conceptes implica l'estudi de les imatges i de les paraules en la seua càrrega semàntica, per a això cal conèixer -el vertader sentit de cada concepte que s'empra (per exemple, la densitat que té un valor explicatiu en una escala -relació d'habitants per metre quadrat d'equipaments-, mentre que en una altra sols un valor descriptiu -habitants per quilòmetre quadrat en diferents estats).
Es susceptible realitzar petits treballs de síntesi o senzilles investigacions sobre qüestions d'actualitat, ja siga a partir de l'estudi dels mitjans de comunicació, ja siga amb tècniques de treball de camp (enquestes), com ara, estudis sobre l'economia domèstica, escala familiar, o de barris, escala local, els quals permeten verificar a nivell quotidià les hipòtesis elaborades conceptualment.
Els continguts presents en aquest apartat són els següents:
1. Anàlisi del repartiment desigual de la població i dels recursos en la Terra, diferenciant escales: espais privats i públics en cosa i barris, comarques a la comunitat autònoma, estats i regions nord/sud al món.
2. Anàlisi crítica de les diferències individuals i col·lectives derivades de l'edat, el sexe, la raça, la cultura, l'ètnia, etc.
3. Estudi de les polítiques demogràfiques encaminades a corregir les desigualtats o a incidir en el ritme de creixement. Tendències i problemes demogràfics a la Comunitat Valenciana i a Espanya.
4. Anàlisi de l'organització econòmica en diferents desenvolupaments del sistema capitalista: empreses industrials, fluxos comercials.
5. La indústria i l'explotació de primeres matèries i de fonts d'energia al món. Espais industrials i perspectives de la indústria a Espanya.
3. La funcionalitat de l'espai geogràfic. La urbanització.
Considerant l'espai geogràfic com un resultat de processos socials, és imprescindible analitzar les funcions que es generen sobre els diferents territoris a fi d'estudiar els factors que determinen per què algunes coses i persones ocupen uns llocs i no uns altres.
El principi explicatiu de la localització geogràfica és fonamental perquè els alumnes i les alumnes puguen entendre per què les persones organitzen els llocs d'una determinada manera i no d'una altra. Un dels territoris més dinàmics on es poden observar aquests factors és el medi urbà i, més concretament, la difusió del procés d'urbanització des de les ciutats fins a les perifèries més rurals o menys urbanes. Per tal de poder conceptualitzar aquest tipus de relacions cal que es vaja a problemes en territoris concrets.
Així, un primer problema que permet articular i entendre la problemàtica urbana és el problema de l'habitatge, com una de les funcions bàsiques de la ciutat: utilitzar superfícies per a l'hàbitat de persones i de col·lectius. Entès en l'escala familiar el problema de l'habitatge, s'han de treballar altres escales, especialment les de la Comunitat Valenciana i Espanya, ja que les normes socials que regulen l'accés a l'habitatge i la Llei del sòl comprenen tot el territori estatal. Amb això aconseguim desenvolupar un bloc de continguts conceptuals, però amb una forta implicació actitudinal.
La relació de la urbanització amb el procés d'industrialització permet entendre els espaïs industrials i les perspectives de la indústria a la Comunitat Valenciana i a l'Estat espanyol.
Aquestes informacions han de ser treballades amb tècniques d'estadística, per tal de poder agrupar la gran quantitat de dades que hi ha sobre ciutats i indústries, cosa que facilitarà la posterior elaboració de mapes temàtics de caràcter estructural (la situació en un moment donat) i dinàmic (fluxos de productes i persones).
Els continguts presents en aquest apartat són els següents:
1. Coneixement de la xarxa de transports en relació amb centres urbans a la Comunitat Valenciana, a Espanya i al món.
2. Coneixement de les funcions urbanes i l'ús del sòl que originen: residencial, comercial, industrial...
3. Coneixement dels problemes bàsics de la vida urbana i polítiques de resolució: l'habitatge i els equipaments i els espais públics.
4. Coneixement de la difusió de la urbanització en el sistema urbà valencià, espanyol i mundial.
4. L'organització regional del món.
Un dels conceptes més importants del coneixement geogràfic és la regió. En l'actualitat aquest concepte té un significat geopolític evident, àmpliament difós gràcies als mitjans de comunicació: la regió del golf Pèrsic, les regions polars, les regions atlàntiques europees... La visió del món, tal i com es presenta des dels mitjans de comunicació i conseqüència de les estratègies sócio-econòmiques, és susceptible de una anàlisi escolar.
Amb Aquesta finalitat, la nova Geografia regional proporciona unes cines conceptuals i metodológiques adequades: l'anàlisi sistémica de factors polítics, econòmics, culturals i mediambientals. En aquest cas s'ha optat per la jerarquització de les variables prenent com a referència l'organització de l'espai des del poder polític.
Les relacions entre passos i la comprensió de diferents conceptes de caràcter global (subdesenvolupament, intercanvi, pobresa, estat, nacionalitat) impliquen un major domini del procés de conceptualització, per a la qual cosa cal dominar la distribució i localització de les situacions analitzades (per exemple, el concepte fam té un diferent significat en un barri marginal d'una ciutat occidental que en un país africà). Igualment, el treball amb fonts secundàries, especialment les que procedeixen dels mitjans de comunicació, n'implica un estudi crític.
Igualment, a l'escala de la Comunitat Valenciana és possible realitzar un estudi regional, emprant com a mare territorial de referència les comarques.
Els continguts presents en aquest apartat són els següents:
1. Organització política del territori, amb els àmbits geoeconòmics i desequilibrio regionals: comunitats autònomes, estats polítics, organitzacions inter-estatals (CEE, OTAN).
2. Organització provincial i comarcal de la Comunitat Valenciana.
3. Paper d'Espanya al món, especialment a Europa i a Iberoamérica.
4. Estudi de la dinàmica de relacions entre països: aliances entre comunitats o països i tensions en les relacions internacionals (econòmiques i bèl·liques).
Bloc 4. Societats i processos històrics
l'anàlisis de les societats del passat presenta dificultats d'aprenentatge importants derivades de la pròpia naturalesa de la matèria, fonamentalment les que fan referència a la conceptualització i a l'explicació històriques.
Les dificultats de la conceptualització històrica són ben conegudes i, en canvi, el maneig de conceptes és necessari per a un acostament correcte a la realitat que s'estudia, a fi que aquesta no quede relegada a un conjunt de dades i d'informacions i prenga formes que siguen explicables i aprehensibles.
Els problemes que aquesta conceptualització presenta es refereixen fonamentalment a:
- la necessitat d'aconseguir l'equilibri entre dades i conceptes. Les informacions i les dades no han de ser sacrificades davant de la necessitat de generalitzacions facilitadores. Cal tenir en compte, especialment, que els conceptes històrics es mouen en el temps i això planteja dificultats especials;
- el grau important de relativisme i la gran complexitat de variables en joc que cal considerar;
- la consideració que el +subjecte que construeix, observa i aprèn la història té les mateixes característiques que l'objecte que s'estudia: les pròpies de ser humà i de les seues formacions socials.
Per tot això, el coneixement històric té, encara que al si de la seua complexitat, un enorme potencial intel·lectual i formatiu.
Es tracta, doncs, d'afrontar l'anàlisi històrica en l'adolescència, no com un coneixement exhaustiu del passat, tasca que, òbviament, sembla impossible, sinó com el coneixement d'alguns moments del passat que siguen potencialment útils per a comprendre el flux dels processos històrics i de les construccions de l'home en societat al llarg dels temps.
D'aquesta manera, l'estudi de les societats del passat posarà en relació continguts de diferents característiques i tindrà en compte aquestes consideracions, encara que es presenten separats en epígrafs.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Procés de formació d'una societat concreta. (Anàlisi diacrònica dels elements bàsics que constitueixen una societat històrica concreta.)
Aquest apartat permet aplegar l'estudi de conceptes específics i informació histèrica concreta amb ,4 maneig de conceptes temporals referits a un temps Llarg, pera sempre dins d'unes coordenades socials semblants.
No es tracta, doncs, d'estudiar la generalització en abstracte de manera intemporal, d'una societat, com si es tractàs d'una foto instantània, sinó d'entendre'n els trets bàsics des del seu origen i posterior desenvolupament. Aquest apartat es pot centrar en l'estudi del feudalisme, característic de les societats de l'occident medieval o en l'anàlisi de les primeres civilitzacions urbanes o en l'estudi de la societat de l'antic Règim, per posar-ne algun exemple.
Es pretén que els alumnes assimilen a poc a poc conceptes com ara:
- Trets bàsics d'una societat, el seu origen i el seu desenvolupament.
- Canvis i permanències emmarcades en la societat que s'estudia.
- Acostament empàtic a aquesta societat: estudi de la vida quotidiana, espais concrets, personatges...
- Relació entre explicació intencional i causal.
- Anàlisi i identificació d'esdeveniments i accions.
- Utilització de fonts i materials originals.
2. Processos de transició
La importància de l'estudi dels processos de transició contribueix a superar visions estereotipades de les societats en atendre els moments en els quals s'han fet els canvis més significatius.
La riquesa explicativa d'aquests moments de transició és especialment positiva per a l'aprenentatge històric, encara que es tracta de processos complexos l'estudi dels quals requereix l'establiment de relacions entre totes o gairebé totes les variables (són moments en els quals els problemes i les seues respostes se segueixen molt de pressa).
Es tracta de treballar en aquest apartat conceptes com ara:
- L'anàlisi multicausal.
- Conceptes al voltant del canvi. Valoració d'aquests canvis i priorització dels seus factors explicatius.
- Valoració dels canvis en la seua proporció justa, tot establint relacions de comparació amb la valoració que es fa dels canvis que s'assenyalen com a importants en el món actual.
3. Processos que abracen distintes societats. Anàlisi diacrònica de diferents societats que se segueixen en el temps, les quals presenten algunes característiques de similitud en un temps més Llarg.
Es tracta de l'anàlisi d'un element important i comú a diferents estructures socials que presenten algunes característiques de similitud en un temps Llarg, però que s'interrelaciona de forma diferent amb els altres factors en cada formació social.
Així, les diferents societats (per exemple, les societats agrícoles o les industrials contemporànies) poden ser enteses d'acord amb la peculiar forma en què les variables polítiques, culturals, etc. es relacionen amb esdeveniments històrics concrets.
Aquest apartat permet d'estudiar pregonament conceptes com ara la diacronia, la durada, l'estroncament.... que encara que han de ser tractats en altres apartats, en aquest, en tractar-se del canvi en un temps llarg, es poden abordar amb una major complexitat.
D'aquesta manera s'haurà d'aprofundir:
- L'anàlisi i l'estudi comparatiu de diferents societats, tot partint d'una variable important i establint les relacions amb les altres.
- Les diferents interrelacions que s'estableixen entre els diferents components d'una societat. Per a això l'estudi s'ha de centrar en una variable significativa, amb potencial explicatiu suficient, com ara:
Les formes d'organitzar la producció.
Les formacions socials.
L'estructura político-institucional.
Els fenòmens col·lectius de pensament i de creença. Les seues manifestacions artístiques.
Els estudis concrets d'aquests tres apartats han de fer referència a. la història d'Espanya i, especialment, a l'àmbit de la Comunitat Valenciana.
l'organització d'aquests tres apartats l'han de realitzar els equips docents dels centres en l'elaboració del projecte curricular de l'àrea. Els continguts explicats en els grans apartats s'abordaran de manera que es garantesca l'estudi de:
1. Les societats depredadores. Les societats agrícoles i les primeres civilitzacions urbanes. Les societats de l'Antiguitat Clàssica. Principals manifestacions d'aquestes cultures a Espanya.
2. El trànsit cap a les societats medievals: aportacions d'Orient i d'Occident.
3. Les societats de l'Occident medieval. Principals elements de la seua organització econòmico-social i político-institucional i, també, de les seues manifestacions artístico-culturals. La confluència de cultures en l'Espanya medieval: musulmans, cristians i jueus.
4. Societats de l'antic Règim: els grans canvis en l'organització política i en la cultura. El desenvolupament de la monarquia hispànica i la seua projecció cap a Amèrica.
5. El trànsit cap a les societats contemporànies: les revolucions dels segles XVIII i XIX. Les crisis del segle XX. Transformacions en l'Espanya contemporània.
6. La diversitat cultural: exemple d'organització d'alguna cultura no europea.
Bloc 5. Les societats actuals
Els continguts que ,corresponen a aquest bloc inclouen l'anàlisi del segle XX, en els moments més pròxims al temps present. Inclou tant l'anàlisi de les societats actuals constituïdes des del món del desenvolupament i també, les societats menys desenvolupades o, fins i tot, les primitives actuals, tot tractant també les relacions entre aquests mons diferents si n'hi ha.
L'estudi de les societats actuals, com a formacions complexes, té una similitud amb el de les societats del passat i, també, algunes diferències metodològiques importants que cal atendre en aquests blocs.
No obstant això, el món actual i la societat pròpia han estat punts de referència i de contrast constant en els estudis de les societats històriques. En canvi, que el món actual ens valga de referència, com a diàleg amb l'anàlisi històrica, no és igual que el fet de constituir, per si mateix, un objecte complex de coneixement.
Sobre els continguts d'aquest bloc s'haurien de tenir en compte, doncs, les següents consideracions:
- Es tracta de processos socials el desenvolupament dels quals, moltes vegades, no s'ha completat. Això, encara que no invalida la possibilitat de l'anàlisi científica, si que condiciona les característiques de la investigació que es farà, sobretot en el cas dels moments més actuals. Encara que la investigació sobre qualsevol època del passat està en renovació constant, és evident que és major i constant quan es tracta del temps present. El necessari contrast d'opinions, la decantació de les interpretacions, l'abundància d'informació unes vegades i altres, la inaccessibilitat sobre aspectes concrets, condicionen els estudis.
- Això es tradueix en una major dificultat en la tasca d'interpretació i de reconstrucció del coneixement a l'escola que, necessàriament, ha de basar-se en aquestes anàlisis. La capacitat de matisació i de relativisme que comporta l'estat de la investigació en alguns casos, fa pensar que aquestes anàlisis necessiten una major maduresa de l'estudiant per a acceptar la seua provisionalitat. No obstant això, el potencial educatiu i intel·lectual que suposa reflexionar de forma adequada sobre la societat en la qual es viu i les seues arrels més properes, fa que calga aquest estudi, encara que amb la prudència oportuna, ja que hi intervé un tercer element.
- El fet que l'estudiant se senta totalment identificat amb el seu temps mitjançant sentiments, emocions i valors de gran força (de la mateixa manera que el professor), la major part de les vegades inconscients, en els quals es troben mesclats esquemes previs i estereotips, i sobre els quals cal reflexionar. Estereotips morals, socials, religiosos, científics i també, sobre l'aprenentatge histèric, sobretot un de fonamental: que sobre «el seu» món pot opinar perquè «el coneix», ja que hi viu, tot fent cas omís de la necessitat de mètodes d'anàlisi científica.
No obstant això, aquesta qüestió té una contrapartida positiva, que és l'interès i la motivació que poden despertar situacions o processos en els quals l'estudiant es sent immergit, «informat» pels eficaços mitjans de comunicació actuals.
L'estudi de les societats actuals, malgrat les limitacions assenyalades, té una utilitat afegida molt important. Des del moment que s'han de mobilitzar per a la seua comprensió tots els elements conceptuals apresos tant els estructurals del pensament histèric (temps, explicació, fonts, etc) com els específics de les diferents societats, i també els coneixements metodologies i actitudinals la reflexió sobre les societats actuals serL'eix com a punt de referència i d'avaluació dels aprenentatges que es van fent.
Mitjançant els continguts d'aquests blocs podrà apreciar-se si les posicions de partida dels alumnes davant de la història i el seu aprenentatge, davant dels valors de l'ésser humà i de la societat, davant dels conceptes socials i temporals, o davant de la constitució de les societats i el seu desenvolupament, etc., canvien i enriqueixen de forma substantiva les anàlisis del present.
1 també podrà apreciar-se si l'estudiant s'enfronta a l'anàlisi d'una realitat social des de tota la seua complexitat, sense parcel·lar les anàlisis; amb les mètodes i uns recursos més científics, amb una actitud diferent, més complexa i crítica que la simple mirada de l'experiència quotidiana.
En definitiva, serà possible valorar si s'ha aconseguit que l'autoaprenentatge històric estiga raonablement garantit i amb ell la capacitat d'anàlisi social, moral i cultural, pròpia d'un ciutadà amb criteri.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Els grans problemes político-Socials del món actual
Són objecte d'estudi des d'aquesta perspectiva les relacions entre grups de països i, també, les relacions entre diferents grups socials, tant en l'àmbit nacional com en l'internacional.
1.1 Les desigualtats econòmico-socials. Conflictes i moviments socials. Les grans tensions entre països de desenvolupament desigual.
1.2 Política i participació ciutadana. Els Règims democràtics i els ciutadans. El cas espanyol.
1.3 Les tensions internacionals. Les crisis del sistema de blocs i la nova configuració d'Europa. Repercussions en altres àmbits.
1.4 El paper d'Espanya i de la Comunitat Valenciana en les organitzacions i conflictes internacionals.
2. Els canvis culturals en el món actual
S'ofereix una perspectiva general de les possibilitats culturals, tècniques i científiques del moment actual des del seu passat més immediat i recent, des de la mesura dels seus avantatges i inconvenients i els condicionaments que hi pesen. Es pretén, d'aquesta manera, obrir temes de reflexió i oferir referències per a l'observació de la vida actual, més que realitzar un estudi analític o descriptiu.
2.1 La creació artística. Les noves tendències.
2.2 El desenvolupament científic. Noves perspectives.
2.3 L'impacte de la tècnica i dels mitjans de comunicació. Avantatges i inconvenients.
Bloc 6. La vida moral i la reflexió ètica
Els continguts presents en aquest bloc tenen com a finalitat educativa analitzar, d'una banda, l'aprenentatge moral realitzat d'una manera no conscient durant el procés de socialització i, d'altra banda, conèixer els diferents aspectes de la racionalitat pràctica de l'home i les consecucions que n'ha obtingut.
Ja que l'ètica és un referent ineludible en els debats sobre la pau, els drets humans i els problemes socials i polítics del nostre temps, es considera el seu estudi com un procés de reflexió que invite, des de la Llibertat i l'autonomia personals, al compromís per una existència més digna, i sempre millorable, entre els homes.
Per altra banda, aquest bloc de reflexió ètica s'ha concebut principalment com una revisió de l'estructura conceptual de la moral assumida. La possessió d'un concepte moral implica sempre la capacitat de captenir-se d'una determinada manera en determinades circumstàncies. Mantenir o modificar, alterar, destruir o crear conceptes nous equival, en certa manera, a mantenir, modificar o generar noves conductes i actituds. El paper educatiu de l'ètica és, doncs, d'una gran importància en aquest assumpte si, com secularment s'ha dit, la filosofia ho deixa tot com està a excepció dels conceptes. D'aquesta manera, el coneixement de les teories ètiques, per exemple, introduirà els alumnes en la diversitat d'explicacions al voltant de la realitat moral dels homes, i els permetrà investigar alhora sobre els conceptes que estructuren l'àmbit del que hauria de ser la llibertat, la norma o el valor
S'han organitzat els continguts d'aquest bloc en tres grans apartats.
1. L'especifitat moral de l'ésser humà: aquest apartat se centra en diversos àmbits del coneixement al voltant de l'acció ético-política de l'home, dels seus problemes i de les seues alternatives. La relació d'aquests continguts no ha d'entendres com una llista o seqüenciació de temes, sinó com el marc conceptual des del qual s'organitzarà la didàctica d'aquest bloc de filosofia moral.
1.2 La religió com a fet individual i col·lectiu.
1.3 Autonomia i heteronomia moral.
1.4 Principals teories ètiques.
Dret i política. L'autoritat i la seua legitimació. Funció de les llels. Desobediència legítima.
1.6 Problemes morals del nostre temps. El compromís ètic. Projectes ètics contemporanis (drets humans, pacifisme, feminisme ... )
2. L'aproximació al treball filosòfic. El pensament filosòfic s'entén de diferents maneres: és un pensament que es construeix tenint com a mètode de treball la lliure reflexió, és un pensament que defensa el seu dret a qüestionar qualsevol tipus d'evidència establerta, és un pensament que treballa amb diferents hipòtesis per trobar canins diversos de racionalitat, és un pensament que no descobreix fets, sinó criteris i idees per conèixer millor i de maneres diferents aquests fets... i es diu, per això, que «qualsevol que pense i estiga decidit a no permetre que res ature el seu pensament, és un filòsof».
Es important que els continguts conceptuals de l'ètica s'ensenyen amb procediments que respecten no només les tècniques pròpies del treball intel·lectual, sinó a més a més les característiques específiques del procés de reflexió filosòfica.
Així doncs, els continguts presents en aquest apartat són els següents:
2.1 L'anàlisi dels elements que estructuren els problemes morals i polítics del nostre temps, posant en relleu els valors ètics que hi ha en la problemàtica estudiada i la funció que tenen al seu si.
2.2 L'obtenció i l'ús d'informació diversa i rellevant sobre els fets i qüestions analitzats, i avaluar-ne la correcció.
2.3 La identificació i valoració de les mesures i projectes que les institucions, els grups i els individus proposen com a possible solució als problemes ètics del món actual.
2.4 L'anàlisi i la resolució dels dilemes morals sorgits en el treball de l'aula tot prenent aquests dilemes com a situacions que els permeten construir els seus propis compromisos ètics.
2.5 La lectura i producció de textos senzills i adequats a les dificultats del pensament adolescent.
2.6 La realització de treballs de síntesi o d'investigacions senzilles sobre qüestions d'actualitat, en les quals els alumnes tinguen la possibilitat de plantejar les seues consideracions i propostes a la resolució de les qüestions analitzades.
3. L'ètica considerada com l'obtenció d'autonomia moral: la finalitat d'aquest apartat consisteix a explicitar la interrelació que regularment sorgeix entre conductes i coneixements i la possibilitat, si s'escaiguera de modificar aquelles actituds, normes i valors que dificulten o traven el desenvolupament lliure dels homes i de les dones.
Per això, els continguts presents en aquest apartat són els següents:
3.1 La valoració de la dimensió ètica de l'esser humà.
3.2 La valoració positiva de la reflexió ètica davant de les diverses formes de discriminació social, sexual, racial i ideològica.
3.3 El respecte cap a les actituds, normes i valors propis de la convivència democràtica.
3.4 El respecte a la diversitat de costums i d'opcions morals.
3.5 La percepció de la pròpia cultura com una forma més d'organització social per tal d'afavorir la comprensió que el fragment de la humanitat, al qual pertanyem culturalment, no representa tot el gènere humà.
IV. Criteris d'avaluació
1. Identificar i localitzar els principals trets físics (clima, relleu, vegetació i aigua) que configuren grans unitats paisatgístiques de la Comunitat Valenciana, de territori espanyol i del planeta, i també explicar, mitjançant l'anàlisi de casos significatius, les interaccions entre les condicions mediambientals i les principals activitats humanes (explotació agrària, turisme, planificació de la xarxa de mitjans de comunicació ... )
Es tracta d'avaluar si l'alumne és capaç de reconèixer i de localitzar les grans unitats paisatgístiques de la Terra i del territori espanyol i, també, el gran d'explicació conceptual que té sobre les interaccions que es produeixen entre les condicions mediambientals i les principals activitats humanes. '
D'aquesta manera,, en un primer nivell els alumnes reconeixeran
l'existència de diferents elements que configuren un paisatge, tot identificant-ne la majoria. Un segon nivell consistirà en el fet d'interpretar relacions binàries d'aquests elements (com ara entre humitat i vegetació).,Un tercer nivell consistirà a augmentar el nombre de variables- manejades (com ara, clima, sòls i formes del terreny en la delimitació d'alguns conreus). Finalment, l'alumne serà capaç d'elaborar hipòtesis sobre les diferents interaccions en un sistema ecogeogràfic, on l'acció humana té un paper rellevant.
Els casos escollits podran ser del propi entorn local Q bé de llocs
més llunyans. En aquest cas es poden avaluar les tècniques de tractament de les imatges geogràfiques o documents cartografies emprats per presentar la situació geogràfica.
2. Identificar algunes zones del territori valencià, espanyol i mundial, en les quals és possible apreciar inestabilitats o alteracions de l'equilibri mediambiental, conseqüència de l'actuació de l'ésser humà (explotació abusiva de recursos, deixalles urbanes i industrials ... ) o d'altres forces del medi ecogeogràfic (terratrémols, huracans ... )
Es tracta d'avaluar la capacitat de l'alumne per a valorar l'acció humana, com un component més del paisatge geogràfic, tot analitzant els efectes positius i negatius que genera.
Mitjançant aquest criteri és possible graduar la competència crítica de l'estudiant davant de situacions d'inestabilitat potencial real del medi, és a dir, la ruptura de l'equilibri ecosistémic. En un primer grau consisteix en el fet que els alumnes puguen identificar els elements del medi on s'ha d'incloure i valorar l'acció humana.
Un segon gran consisteix a saber comparar els efectes de l'actuació humana en relació amb altres factors (volcans, inundacions), per aprendre a conviure amb situacions potencials de rise, cosa que equival a considerar que l'ésser humà pot pal·liar els efectes d'un cicló, d'un terratrèmol o d'una epidèmia. Un darrer nivell consistirà en l'anàlisi que l'alumne realitza al voltant de les mesures que pren l'esser humà pel que fa a una política mediambiental, tot valorant-ne els costos socials i ecològics, d'una banda, i, de l'altra, les inversions econòmiques.
3. Utilitzar els models de creixement demogràfic i el coneixement de la distribució de la població a la Comunitat Valenciana, a Espanya i al planeta, per a analitzar alguns exemples representatius de les tendències migratòries i problemes de superpoblació i envelliment del món actual.
Aquest criteri pretén avaluar el coneixement dels alumnes sobre la distribució desigual de la població. Es tracta, a més a més, d'avaluar la utilització que fan d'aquests coneixements per a explicar els problemes, els contrastos i les perspectives demogràfiques que hi ha en l'actualitat.
La conceptualització de la distribució dels éssers humans en territoris de diferent escala és complexa. Per a la qual cosa cal saber treballar amb magnituds superficials i poblacionals en un temps concret. La correlació d'aquestes variables permet establir una gradació en els nivells de conceptualització dels alumnes, des de la simple relació d'habitants/kM2 fins a la definició més concreta de la superfície (mesura i situació), de la població (activitat, sexe i edat) i del temps (conjuntura històrica).
4. Identificar, localitzar i diferenciar els principals sistemes d'explotació dels recursos naturals (agraris, miners, piscícoles), i utilitzar aqueixa diferenciació amb l'objectiu d'analitzar l'escossesa d'aliments en alguna regió o en algun país subdesenvolupat i, també, alguns problemes de la nostra agricultura.
Es tracta d'avaluar si els alumnes reconeixen els trets fonamentals dels principals sistemes d'explotació dels recursos naturals i, també, de si empren aquests conceptes a fi d'analitzar els problemes més destacats de la nostra agricultura actual.
5. Localitzar i caracteritzar els principals espais industrials i centres de producció de primeres matèries i fonts d'energia a la Comunitat Valenciana, a Espanya i al món, tot analitzant els interessos econòmics, Socials i polítics que hi ha, i les relacions d'intercanvi que s'estableixen entre passos desenvolupats i subdesenvolupats en el comerç d'aquests productes.
Aquest criteri pretén avaluar, en primer lloc, si els alumnes distingeixen les diferents característiques dels diferents tipus d'indústries. En un segon terme, el nivell de localització que van adquirint.
Per a la qual cosa s'ha de diferenciar un primer moment, en el qual només se sap localitzar els espais industrials en relació amb els altres. Un segon nivell serà el resultant d'entendre relacions de comunicació, concentracions demogràfiques, formes del terreny. Un tercer nivell serà aquell on l'alumne sàpiga combinar l'explicació en dues escales diferents: els espais industrials en una comarca de la comunitat autònoma i la seua integració en un context territorial més amb (mercat estatal o especialització continental). En un últim terme, caldrà que sàpiga realitzar una explicació i plantejar un model àrees especialitzades i relacions desiguals d'intercanvi, cosa que genera graus de desenvolupament diferents.
6. Identificar i diferenciar àrees funcionals i socials heterogènies en un conjunt urbà de la Comunitat Valenciana, tot analitzant les diferents conjuntures històriques.
Es tracta d'avaluar la capacitat dels alumnes per a delimitar territorialment conceptes dinàmics: urbanització, segregació social, periurbanització, àrees d'influència, centre comarcal, centres històrics...
Amb aquest criteri és possible avaluar les actituds d'observació de l'eiitorn pròxim per part de l'alumne (percepció subjectiva de la ciutat), a fl d'analitzar contrastos entre les percepcions subjectives i els arguments dels alumnes en les seues actituds d'anàlisi dels agents urbans que actuen en la ciutat, tot valorant la importància que els arguments exposats es contextualitzen en teories explicatives.
Amb aquesta finalitat és possible diferenciar un primer nivell on l'alumne és capaç d'analitzar la pròpia percepció estructural de l'espai urbà tot comparant-la amb d'altres (les dels seus companys, la que apareix als mitjans de comunicació ... ). En un segon nivell l'alumne serà capaç de conceptualitzar les característiques bàsiques del fet urbà, tant des d'un llenguatge verbal, com en codis cartogràfics (plans i mapes), estadístics (índex de funcionalitat, concentracions urbanes) i iònics (imatges o fotografies de ciutats). En un tercer nivell haurà de ser capaç de llegir en el pla urbà els diferents usos i funcions, i relacionar-los amb les conjuntures històriques més significatives. Un quart nivell consistirà a delimitar les àrees funcionals (financeres, industrials, esportives ... ) i socials (barris rics, barris pobres, barris d'immigrants..) i, també, la difusió del procés urbà (sistemes de ciutats, àrees periurbanes, metròpolis). Entendre que actualment el significat del fet urbà consisteix en una activitat complexa, on la conceptualització és extremadament complicada. En conseqüència, s'ha de treballar amb una seqüenciació temporal adequada i sent conscients que els alumnes aniran adquirint aquests nivells en moments diferents.
7. Localitzar la jerarquia urbana i els grans eixos de comunicació i transport a la Comunitat Valenciana a Espanya, i saber caracteritzar-los com a instruments determinants de l'organització econòmica i política de l'espai, i com a manifestació d'importants contrastos regionals al territori espanyol.
Amb aquest criteri es pretén avaluar si els alumnes tenen una representació clara del sistema urbà i de la xarxa principal de transports que vertebra la Comunitat Valenciana i el territori espanyol, i també que reconeguen que en aquesta organització hi ha regions o àrees territorials molt diferenciades quant al seu paper i importància.
8. Identificar i localitzar les comunitats autònomes espanyoles, els estats europeus i els principals països i àrees geoeconòmiques i culturals del món, i saber analitzar exemples representatius dels desequilibris i les desigualtats en el desenvolupament que hi ha entre aquests territoris.
Aquest criteri pretén avaluar la capacitat dels alumnes per a localitzar, en els respectius papers polítics, les comunitats autònomes espanyoles, els estats europeus i els grans països i àrees geoeconòmiques del món.
També es tracta de comprovar la seua capacitat per a analitzar alguns exemples representatius de les diferències (fonamentalment demogràfiques i econòmiques) que distingeixen entre si les comunitats autònomes espanyoles i els estats europeus, i també alguns exemples de les desigualtats que separen els països desenvolupats i els països subdesenvolupats.
9. Distingir les diferents durades temporals dels fets i processos històrics i emprar els conceptes temporals amb propietat, tant la durada com la simultaneïtat, el canvi, els ritmes del canvi, la regressió, el desenvolupament, l'estancament... i diferenciar el temps i el canvi del seu mesurament cronològic.
Es tracta d'avaluar si els alumnes comprenen les diferències entre l'estudi de processos temporals i el seu mesurament cronològic.
Com que resulta que aquest és un aprenentatge difícil ha d'esglaonarse al llarg de tota l'etapa, de manera que augmenten les dificultats de forma natural. Es tracta de saber primerament si comprenen la durada de fets de temps curt, per a passar després a la comprensió de fenòmens de durada major fins a arribar a processos de llarga durada, basant-se en les diferents mesures de temps, fonamentalment les cronològiques. Igualment, s'aprendrà de primer la simultaneïtat dels fets per a passar després a la comprensió de canvis concrets fins arribar emprendre els processos més complexos, com ara les transicions d'una societat a una altra o la crisi d'una cultura.
10. Representar gràficament el desenvolupament cronològic de diferents processos de canvi tot al llarg de la història, tant d'aspectes concrets com d'elements bàsics de la vida en les diferents societats històriques: econòmics, polítics, artístics i culturals en general.
Es tracta d'avaluar si els alumnes són capaços d'ordenar cronològicament fets i processos històrics. Comprovar si empren adequadament les tècniques de representació del temps històric: eixos cronològics gràfics, temporals, talls horitzontals, etc. tot avaluant, també, si són capaços d'emprar aquestes expressions gràfiques per a obtenir, al seu torn, informació sobre aquests processos.
11. Identificar els elements bàsics en la caracterització d'una societat i les relacions que hi ha entre ells pel que fa a explicar-ne les manifestacions. Comparar elements comuns de diferents societats de tipus econòmic, social, polític, artístic... i establir similituds i diferències significatives quan n'hi haja.
Es tracta d'avaluar la capacitat que els alumnes tenen per a identificar aspectes bàsics de les diferents societats històriques, com ara, les formes de produir, els grups socials, institucions polítiques, Llels, manifestacions artístiques, creences, etc. i, també, si estableixen les relacions adequades entre els diferents elements o variables amb la finalitat d'explicar fets i les accions que s'hi produeixen. Aquest aprenentatge demana, també, un esglaonament de les dificultats, passant de la relació de dues variables a l'explicació muiticasual dels fets histèrics, tenint en compte, també, la importància de les intencions dels subjectes (singulars i col·lectius). També hauran de ser capaços d'establir diferències o similituds importants entre elements propis de dues societats, a fi de guiar la recerca d'explicacions a la constitució de societats diferents en el temps i en l'espai, entendre les diferències entre societats primitives i desenvolupades i comprendre'n els grans canvis.
12. Identificar els trets propis de les diferents societats estudiades i emprar un coneixement bàsic per establir les fases del seu desenvolupament intern i per comprendre els seus vestigis. Expressar de forma cronològica tant l'evolució interna com la seua ubicació en un context temporal més ampli.
Es tracta d'evaluar si són capaços de tenir una idea de síntesi dels elements que constitueixen una societat concreta de les assenyalades en els blocs de continguts i de si poden interpretar-ne fets i personatges. Igualment, s'ha de comprovar si empren correctament la cronologia per a situar aquestes societats en diferents escales temporals.
13. Identificar els aspectes bàsics dels principals pobles, societats i cultures corresponents a l'àmbit espanyol, tot situant-los cronològicament i geogràficament, atenent especialment als pobles, societats i cultures que es desenvoluparen en l'àmbit actual de la Comunitat Valenciana.
Aquest criteri pretén avaluar capacitats molt semblants a les que hem expressat en l'anterior criteri, tot aplicant-les, però, a l'estudi de la Història, per a reconèixer, explicar i valorar la diversitat i riquesa del nostre patrimoni històric, arqueològic, artístic, lingüístic i institucional, mitjançant l'anàlisi d'alguns vestigis dels principals pobles i cultures que es desenvoluparen al territori actual de la nostra Comunitat i al territori espanyol.
14. Identificar els grans trets de canvis importants en el desenvolupament de les societats europees de l'antic Règim i la seua relació amb altres àmbits, com ara la formació de l'Estat Modern i, especialment, la formació de la Monarquia Hispànica i la seua presència a Europa i a Amèrica. També, els trets fonamentals de les revolucions burgeses i la seua incidència en les transformacions que han experimentat les societats des d'aleshores.
Es tracta de posar atenció en els grans processos de canvi, estesos tant en l'àmbit temporal com espacial, i de les repercussions considerables en tots els ordres: econòmic, social, polític, cultural... Posar en relació àmbits espacials diferents i cultures molt desiguals, tot jugant alhora amb moltes variables, ens permetrà avaluar el desenvolupament de l'aprenentatge històric en general. La naturalesa dels fets estudiats permetrà també avaluar el desenvolupament de l'esperit crític pel que fa a la valoració dels canvis històrics i la seua relació amb la idea del progrés.
15. Identificar i situar cronològicament i geogràfica algunes de les grans transformacions i alguns dels conflictes mundials que han ocorregut en aquest segle, i valorar críticament els interessos de les gran potenciés i els grups socials i la seua incidència en els fets estudiats. Aplicar aquest coneixement a la comprensió d'alguns dels problemes internacionals més destacats de l'actualitat.
Es tracta d'avaluar si els alumnes són capaços d'analitzar de manera general i emprant les fonts pròpies de la Història més recent, alguns esdeveniments del panorama mundial del segle XX, on estiguen implicats diferents països o blocs de països, els quals tinguen repercussions en la realitat internacional actual. Es tracta de comprovar si observen el món actual com una comunitat cada vegada més interdependent, els canvis de la qual, encara qui locals, afecten la resta dels països en més o menys grau, i també si empren de manera adequada fonts molt característiques del temps recent: les que proporcionen els mitjans de comunicació (escrits, orals, gràfics, etc.), amb un desplegament tecnològic important i una incidència poderosa en la configuració de l'opinió pública.
16. Identificar i analitzar les principals transformacions (demogràfiques, econòmiques, socials, polítiques i ideològiques) experimentades per la societat espanyola des de la II República fins a l'actualitat.
Es tracta d'avaluar la capacitat dels alumnes per a analitzar, de manera generalitzada, el canvi global produït al si de la societat espanyola en els últims cinquanta anys. L'anàlisi haurà de realitzar-se preferentment a partir d'estudis de la Comunitat Valenciana actual tot relacionant la amb l'Estat espanyol i amb la realitat internacional.
17. Reconèixer en la Constitució Espanyola les institucions polítiques bàsiques actuals, especialment, els organismes de representació democràtica. Valorar el paper de les institucions democràtiques espanyoles en el context tant de la seua política interna com en relació amb la Comunitat Europea i amb els països iberoamericans.
Avaluar la comprensió del funcionament de les societats democràtiques i dels organismes i institucions que s'empren per a ordenar les relacions entre individus i grups. Comprovar si s'entén l'ordenament constitucional espanyol en la seues línies generals i les seues relacions amb els àmbits polítics més amplis, fonamentalment amb els que hi ha relacions històriques estretes.
18. Analitzar i valorar críticament l'existència en la nostra societat actual d'una divisió tècnica, social i sexual del treball, tot identificant la influència de l'organització econòmica general i els seus trets cada dia més interdependents. Aplicar aquest coneixement a l'anàlisi de conflictes sócio-econòmics d'actualitat.
S'ha d'avaluar si l'alumne analitza els conflictes de la societat actual des de coordenades àmplies i posant en relació factors diferents, igualment, constatar si aprecia el caràcter general dels conflictes, fins i tot amb trets particulars i, en conseqüència, si comprèn els amplis moviments de lluita que sobrepassen, moltes vegades, les fronteres locals o nacionals.
19. Identificar i analitzar la riquesa i varietat de la creació científica i artística en el món actual i valorar l'impacte que tot això té sobre la vida dels individus.
Es pretén comprovar si l'alumne entén, en els termes exactes, els avanços científics i tecnològics en relació amb la vida social, tot tenint en compte tan(els avantatges i els possibles inconvenients derivats de l'ús i de les finalitats d'aquestes aportacions i dels seus costos i, també, de l'us abast per millorar les condicions de vida de totes les capes de la població. Valorar les enormes possibilitats que la variació de les tendències artístiques ofereix a la nostra societat i, també, la difusió mitjançant la comunicació social i, especialment, del món de l'educació.
20. Entendre i explicar el paper d'Espanya en el món, especialment la seua relació amb Europa i Amèrica.
Per una banda, es tracta d'avaluar la competència dels alumnes en la localització d'Espanya en un context més ampli: la situació respecte a Europa, Africa i Amèrica. Per altra banda, es tracta d'avaluar la comprensió dels diferents projectes econòmics i socials en els quals participa Espanya: la Comunitat Europea, la Comunitat de països iberoamericans, l'Organització de l'Atlàntic Nord... En tots aquests casos han de diferenciar quina cosa significa el projecte espacial i quin és el resultat territorial.
21. Identificar els principals agents i institucions econòmics i també les funcions que fan en el marc d'una economia internacional cada vegada més interdependent, i aplicar aquest coneixement a l'anàlisi i valoració d'alguns problemes de la societat actual.
Amb aquest criteri es pretén avaluar si els alumnes i les alumnes són capaços de reconèixer el funcionament bàsic de la vida econòmica: promoció i consum, sector públic i sector privat, mercat, organismes de regulació i de control, i també l'aplicació d'aquests conceptes a la seua realitat quotidiana (inflació, atur, cost de la vida, consum).
22. Emprar el mapa topogràfic com a instrument d'informació i anàlisi sobre el territori i interpretar i elaborar signes i símbols cartogràfics i, també, les tècniques estadístiques i els gràfics que calguen, utilitzant-los com a mitjà per a comunicar determinades informacions.
Amb aquest criteri es pretén comprovar que els alumnes han adquirit una certa experiència en l'anàlisi de diferents tipus de fonts d'informació, i si han après, en un nivell mínim, a analitzar Críticament aquesta informació i són capaços de distingir allò que són dades objectives d'allò que són opinions de qui dóna la informació. Per a poder avaluar adequadament aquestes capacitats, cal evitar les distorsions que ocasionaria el coneixement previ del tema concret sobre el qual versa la tasca.
23. Obtenir informació rellevant, explícita i implícita, a partir de diferents fonts d'informació de diferent tipus (documents escrits, objectes, materials, imatges, obres d'art, gràfics, mapes, etc.) referent a un tema no estudiat Prèviament, en l'anàlisi del qual, Però, es poden aplicar coneixements bàsics i tècniques d'interpretació de fonts emprades en altres contexts.
Es tracta d'avaluar si l'alumne empra convenientment els seus coneixements en aplicar-los a situacions diferents. Ha d'aplicar no solament els seus coneixements sobre el treball amb fonts sinó també els aprenentatges sobre l'anàlisi social: diferents variables que ha de considerar, la interrelació entre elles, la influència de les intencions dels subjectes en els resultats, la valoració crítica de dades i opinions, etc.
24. Dissenyar i portar a cap, amb l'ajuda del professor, una investigació senzilla de caràcter descriptiu sobre algun fet de la vida quotidiana o d'algun tema local, tot emprenent tasques d'indagació directa (Treballs de camp, enquestes, entrevistes, anàlisis de premsa, fonts primàries, etc.) i comunicar de forma intel·ligible els resultats de l'estudi.
Aquest criteri tracta d'avaluar la mesura en la qual els alumnes i les alumnes són capaços de plantejar-se i de realitzar en paràmetres acceptables un petit treball d'investigació. En aquest cas, el més important és l'autenticitat i rigor de la investigació i no la rellevància del tema; per a la qual cosa el treball haurà d'implicar una indagació directa, és a dir, no haurà de basar-se exclusivament en la consulta de bibliografia, encara que siga important ocasionalment.
25. Elaborar informes i participar en debats sobre qüestions problemàtiques de la vida quotidiana en el món actual (situacions de marginació, casos de violència, problemàtica juvenil, etc.), tot emprant amb rigor informació obtinguda dels mitjans de comunicació i manifestant en les seues opinions actituds de tolerància i solidaritat.
Aquest criteri té la finalitat de garantir que els alumnes i les alumnes són sensibles a problemes socials presents en la seua vida quotidiana, com ara, l'existència de col·lectius desafavorits, la discriminació sexual, d'origen i els problemes o actituds que afecten especialment els joves i els emprenen amb actituds solidàries i tolerants i, també, el rigor en el tractament de la informació.
26. Identificar elements dels models ètics de vida i comportament humà en diferents preses de posició pel que fa a dilemes morals que es plantegen en el món actual.
Amb aquest criteri es pretén avaluar si els alumnes són capaços de reconèixer que els models de vida de diferents doctrines morals de caràcter religiós, filosòfic o d'altres- o alguns elements d'aqueixos models morals, són presents en el pluralisme ideològic i axiològic del nostre temps, i que apareixen en les postures preses en relació a diferents problemes morals de la vida pública i privada.
27. Trobar i explicitar, mitjançant textos adequats de diferent gènere literari els valors i les actituds morals que hi ha subjacents en la seua temàtica.
Aquest criteri té com a objecte comprovar que els estudiants són capaços de detectar les qüestions morals no explícites en qüestions no específicament ètiques.
28. Imaginar dilemes ètics per identificar les posicions que corresponen a cadascuna de les alternatives presents en ells i, també, argumentar de forma oral i escrita a favor d'una o de l'altra.
Amb aquest criteri es tracta d'avaluar la sensibilitat de l'alumne per a recrear dilemes morals concrets, i la seua capacitat per a evidenciar l'estructura teòrica que hi correspon; per altra banda, es tracta de palesar-ne la capacitat de producció de textos senzills.
29. Elaborar algun tipus d'informe, no massa complex, on s'explicite clarament la metodologia emprada, les seues fases i les fonts a les quals s'ha-recorregut, tot explicant, alhora, les conclusions obtingudes i els problemes ètics plantejats.
Aquest criteri permetrà conèixer el seu grau d'autonomia en relació amb el mètode de treball emprat a l'aula, a l'ús d'estratègies i a les diferents destreses adquirides per a l'anàlisi, per al desenvolupament i síntesi de textos o problemes.
Educació Secundària Obligatòria
Educació Física
I. Introducció
La societat actual és conscient de la necessitat d'incorporar a la cultural a l'educació bàsica dels seus ciutadans aquells coneixements, destreses i capacitats que, relacionades amb el cas i amb l'activitat motriu, contribueixen al desenvolupament personal i a una millor qualitat de vida.
L'àrea d'Educació Física s'encarrega d'ordenar i de transmetre aquests coneixements, destreses i capacitats. El cas i el moviment constitueixen els eixos bàsics de l'acció educativa en aquesta àrea.
Des d'una concepció unitària de la persona, el moviment adquireix, junt al valor funcional, adaptatiu i instrumental que se li atribueix, un valor expressiu i significant. En conseqüència, l'acció educativa exercida des d'aquesta àrea ha de considerar tots els elements que s'integren en la conducta motriu: perceptius, expressius, comunicatius, cognoscitius, afectius, relacionals i l'execució.
L'àrea d'Educació Física ha de procurar l'adquisició d'aprenentatges i el desenvolupament d'aquelles capacitats que perfeccionen i augmenten les possibilitats del moviment dels alumnes, milloren el seu nivell d'habilitat motriu, faciliten el coneixement i comprensió de la conducta motriu com a organització funcional i significant del comportament humà i permeten assumir actituds, valors i normes en relació amb el cas i el moviment.
L'adquisició i el desenvolupament d'aquests aprenentatges i capacitats han d'estar vinculats a la pròpia experiència motriu de la persona no poden aïllar-se del propi coneixement corporal. Però l'experiència motriu no sols ha de propiciar l'exploració de les pròpies possibilitats d'acció, expressió, comunicació i relació mitjançant el moviment, sinó també afavorir la reflexió sobre la finalitat, el sentit i els efectes de l'acció mateixa, i l'acceptació de la pròpia realitat corporal i la de tots els altres, ressaltant la importància de sentir-se bé amb el propi cos, atenent les seues necessitats i utilitzant-lo adequadament.
Les funcions que socialment han estat assignades al moviment com a agent educatiu han estat molt diverses; entre aquestes destaquen les següents: -
- Funció de coneixement, en la mesura que el moviment és un dels instruments cognoscitius fonamentals de la persona, tant per a conèixer-se com per a explorar i estructurar el seu entorn immediat. Mitjançant l'organització de les percepcions sensòrio-motrius pren consciència del propi cas i del món que l'envolta.
- Funció anatòmico-funcional per a millorar i per a incrementar les estructures anatòmiques i la capacitat motriu de la persona.
- Funció estètica i expressiva, com a mitjà d'expressió i manifestació de la sensibilitat i de la capacitat creativa.
- Funció comunicativa i de relació mentre la persona utilitza el seu cas i els seus moviments corporals per relacionar-se amb els altres, no solament en el joc i en l'esport, sinó, en general, en tota classe d'activitats físiques.
- Funció higiènica, en la mesura que l'activitat física afavoreix la conservació i millora de la salut i l'estat físic, alhora que prevé determinades malalties i disfuncions.
- Funció agonística, perquè la persona, mitjançant el moviment corporal, pot mostrar la seua destresa, competir i superar dificultats.
- Funció catàrtica i hedonista, en la mesura que les persones, Mitjançant 'l'exercici físic, s'alliberen de tensions, restableixen el seu equilibri psíquic i frueixen de la seua corporalitat.
- Funció de compensació, per què el moviment compensa les restriccions del medi i el sedentarisme habitual de la societat actual.
Cadascuna d'aquestes funcions, depenent de les intencions educatives preteses, ha tingut un pes diferent en el currículum escolar i, a partir d'aquestes, l'orientació que ha pres l'àrea d'Educació Física ha estat molt diversa, i es poden diferenciar diversos enfocaments:
- l'esportiu, orientat cap a la pràctica de determinades activitats socials que comporten l'adequació i l'aplicació del moviment a una finalitat concreta.
- El gimnàstic, orientat a la formació harmònica del cos, amb forts components estètics i higiènics.
- El psicomotor i d'expressió corporal, que aborden el moviment com una activitat de l'organisme en la seua totalitat i com a mitjà per desenvolupar capacitats de distints àmbits, no exclusivament el motor.
- El de condició física que persegueix el desenvolupament de les possibilitats anatòmic funcionals de la persona.
Cadascun d'aquests enfocaments ha originat activitats, tècniques de moviment, maneres d'execució, mètodes i sistemes de treball, distints i específics per a cada cos.
L'àrea d'Educació Física ha de reconèixer aquesta pluralitat d'enfocaments i multiplicitat de funcions, amb cabuda de tot tipus de pràctiques i l'exercicis motors sempre que contribuesquen a la consecució dels objectius generals de l'etapa i de l'àrea.
L'educació Física ha d'atendre les demandes que la societat actual genera pel que fa al seu camp de coneixement. Aquestes demandes se centren, d'una banda, en l'atenció del cos, atenent la seua millora funcional, la imatge corporal i la salut, i per l'altra, en la utilització constructiva del temps doci mitjançant activitats físiques, récreatives i esportives.
L'esport, considerat com un subconjunt específic de conductes motrius, té el seu valor social d'ésser la manera més habitual d'entendre i practicar l'activitat física en el nostre context social i cultural. Generalment, la valoració social de la pràctica esportiva correspon a plantejaments competitius, selectius i restringits a una sola especialitat, que no sempre són compatibles amb les intencions educatives del currículum escolar l'esport en l'àrea d'Educació Física ha de tenir un caràcter polivalent i no discriminatori. Les pràctiques esportives haurien de plantejar-se a partir de les finalitats educatives i no d'acord amb el resultat de l'activitat (guanyar o perdre), com un mitjà que propicie la participació activa i evitant qualsevol discriminació per raó de sexe, nivell d'habilitat o qualsevol altre tipus de diferències individuals.
L'educació física ha de promoure i facilitar que els alumnes i les alumnes desenvolupen les seues potencialitats motrius, comprenguen significativament el seu cos, coneguen les seues possibilitats d'acció expressió i relació corporal, dominen un cert nombre d'habilitats motrius específiques de manera que, en el futur, puguen escollir i practicar les més convenients per al seu desenvolupament personal d'acord amb els seus interessos i motivacions. Així mateix, l'educació física afavorirà que els alumne adquiresquen hàbits que els permeten de millorar les seues condicions de vida i salut, i valorar i gaudir les possibilitats del moviment com a mitjà d'enriquiment, de gaudi personal i de relació interpersonal, i adopten una actitud crítica davant dels fenòmens socials relacionats amb el món de l'esport i la cultura física.
Les gi-ans modificacions que es produeixen en l'organisme al Llarg del període evolutiu que es correspon amb l'Educació Secundària Obligatèria tendelxen a millorar i a augmentar les capacitats funcionals de l'organisme. Els alumnes se senten capaços de superar els seus actuals limits d'eficiència motriu i d'afrontar situacions més complexes. VEducació Física contribueix al desenvolupament d'aquestes potencialitats i promou l'adquisició d'habilitats i destreses motrius més complexes i concordes amb les seues noves possibilitats i interessos. l'evolució biofisiològica de l'alumnat de Secundària permet un tractament més específic d'aquestes capacitats i habilitats motrius.
Aquestes modificacions afavoreixen també que els adolescents es replantegen la imatge que tenen d'ells mateixos, més enllà de l'estructura i de la funcionalitat del seu organisme. Les experiències viscudes en relació amb el seu cas i mitjançant el moviment van configuran també el seu nivell d'autoconfiança i d'autoestima i determinen el rau d'acceptació de la seua pròpia corporeïtat. l'educació física en aquesta etapa ha d'afavorir la formació d'una imatge ajustada d'ell mateix, de característiques i de possibilitats personals, i contribuir amb això a acceptar la realitat corporal, la pròpia i la dels altres, i millorar la seua autoestima.
Es durant aquesta etapa quan s'accentuaran les diferències biològiques de gènere, i això fa necessari evitar qualsevol tipus de discriminació entre sexes, en contra d'estereotips que han configurat un currículum ocult en educació física més identificat amb un model de cas masculí i amb atributs associats a ell: competitivitat, força, etc.,
Per als alumnes d'aquesta etapa l'activitat física adquireix sentit no solament com un element de diversió, sinó també com un mitjà per a millorar-ne la imatge davant d'ell mateix i davant dels altres, per augmentar les seues capacitats, per a ésser més hàbils i eficaços, .per a sentir-se millor, per a conservar i millorar la seua salut, per a superar reptes, per a integrar-se i fer-se acceptar dins del grup. Per a això, durant aquesta etapa les activitats deixaran de tenir el sentit fonamentalment lúdic, propi de primària; i l'educació física ha de donar a conèixer el perquè i el per a què de les diverses pràctiques i l'exercicis motors per tal d'afavorir així que l'alumne siga capaç de seleccionar aques pràctiques que més l'interessen d'acord amb les seues capacitats, dels seus interessos i dels seus objectius i que adquiresca una actitud reflexiva i crítica davant el món de la cultura física.
Els interessos de l'alumnat es defineixen al llarg de l'etapa, per la qual cosa el currículum d'educació física en l'Educació Secundària Obligatòria atendrà el tractament de la diversitat tenint en compte tant els alumnes amb necessitats educatives especials com les diferències individuals d'interessos i motivacions.
El joc, com a recurs didàctic preferent de l'etapa anterior va perdent rellevància. Les activitats esportives constitueixen l'alternativa per desenvolupar molts dels continguts de l'etapa. La participació en activitats esportives afavorirà les interaccions grupals.
En l'Educació Secundària Obligatòria l'àrea d'Educació Física ha de contribuir a la consecució dels objectius generals de l'etapa. Per això, no és suficient desenvolupar les capacitats instrumentals i habituar-se a la pràctica continuada d'activitats físiques, sinó que és necessari, a més, vincular aquesta pràctica a una escala d'actituds, valors i normes i al coneixement dels efectes que aquesta té sobre el desenvolupament personal. Aquesta àrea ha de contribuir també a la consolidació d'hàbits, valors i actituds que afavoresquen la salut i un millor nivell de qualitat de vida.
II. Objectius generals
L'ensenyament de l'educació física en l'etapa d'Educació Secundària Obligatòria tindrà com a objectiu contribuir a desenvolupar en els alumnes i en les alumnes les capacitats següents:
1. Conèixer i valorar els efectes que té la pràctica habitual i sistemàtica d'activitats físiques en el seu desenvolupament personal i en la millora de les condicions de qualitat de vida.
2. Planificar i dur a terme activitats que li permeten satisfer les pròpies necessitats, amb l'avaluació prèvia de l'estat de les seues capacitats físiques i habilitats motrius tant bàsiques com específiques.
3. Augmentar-ne les possibilitats de rendiment motor mitjançant el condicionament i la millora de les capacitats físiques i el perfeccionament de les seues funcions d'ajust, domini i control corporal, desenvolupant actituds d'autoexigéncia i superació.
4. Ser conseqüent amb el coneixement del cas i les necessitats, adoptant una actitud crítica davant les pràctiques que tenen efectes negatius per a la salut individual i col·lectiva, respectant el medi ambient i afavorint la seua conservació.
5. Participar, amb independència del nivell de destresa assolit, en activitats físiques i esportives, desenvolupant actituds de cooperació i respecte, valorant els aspectes de relació que tenen les activitats físiques, i reconeixent com a valor cultural propi els esports i els jocs autòctons que el vinculen a 14 Comunitat Valenciana.
6. Reconèixer, valorar i utilitzar en diverses activitats i manifestacions culturals i artístiques la riquesa expressiva del cas i el moviment com a mitjà de comunicació i expressió creativa.
III. Continguts
Introducció
En l'anàlisi de l'objecte d'aprenentatge d'aquesta àrea la conducta motriu es poden diferenciar quatre components principals:
- El component estructural i mecànic: qualsevol conducta motriu comporta, per una banda, la participació de determinades estructures anatòmiques i la implicació, en major o menor grau, de diversos òrgans i sistemes funcionals. Per l'altra, la seua L'execució s'ajusta a diferents formes i tècniques de moviment.
- El component quantitatiu: qualsevol conducta motriu implica una determinada intensitat de treball i un tipus d'esforç que es manifesta en el resultat quantitatiu de l'execució: més o menys temps, llunyania, rapidesa o amplitud, etc.
- El component qualitatiu: qualsevol conducta motriu, en la mesura que cal ajustar-se a una finalitat i a les exigències de l'entorn on es realitza, implica un determinat grau d'habilitat que està determinat per la percepció i interpretació dels estímuls que estan presents en el temps i en l'espai d'acció, per les decisions que s'adopten per atendre la finalitat pretesa i per l'ajust motriu necessari en la seua realització perquè siga precisa, oportuna i adequada.
- El component expressiu: qualsevol conducta motriu constitueix una manifestació significant de la personalitat que l'executa. Atesos, d'una banda, els conceptes, els procediments i les actituds que es generen des del camp d'acció i coneixement que correspon aquesta àrea i, per l'altra, les característiques dels alumnes d'aquesta etapa educativa, s'han fixat els continguts per a l'àrea d'Educació Física.
Aquests continguts s'estructuren a partir de determinats blocs, en cadascun dels quals s'integren aquells conceptes, procediments i actituds que, preferentment, estan relacionats amb un determinat component de la conducta motriu.
Bloc 1. Estructura i mecànica de la conducta motriu
En aquest bloc s'integren tots aquells conceptes, procediments i actituds que, fonamentalment, estan relacionats amb el component estructura i mecànic de la conducta motriu. Són continguts que es refereixen al cas i al moviment entesos com a suport biomecànic de l'activitat motriu i de l'exercici físic en les seues diferents formes i manifestacions.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. El cos: aparell locomotor i grups musculars.
2. El moviment corporal: formes i tipus de moviment.
3. L'acció muscular: principals grups i accions musculars; la contracció muscular i els sistemes implicats.
4. La postura.
5. Exploració, reconeixement i utilització de les diferents possibilitats, formes i tècniques de moviment.
6. Resolució de situacions motrius que impliquen diferents grups musculars i diverses formes d'execució.
7. Valoració i acceptació de la seua realitat corporal i la dels altres, les seues possibilitats i Imitacions.
Bloc 2. Condició física: rendiment i salut
En aquest bloc s'integren tots els conceptes, procediments i actituds que, fonamentalment relacionats amb el component quantitatiu de la conducta motriu, tenen a veure amb el rendiment motor de la persona i amb determinats aspectes de la seua salut. Són continguts que es refereixen al cas i al moviment, entesos com a suports higiènics i funcionals de l'activitat motriu, i a l'exercici físic, entès com a mitjà per millorar la capacitat de treball i la salut.
Els continguts corresponents d'aquest bloc són els següents:
1. La condició física i el rendiment motor: les capacitats físiques, els efectes de l'activitat física, els mecanismes d'adaptació, els principis d'actuació, la dinàmica de les càrregues, els sistemes per al seu desenvolupament, l'escalfament, les implicacions del desenvolupament evolutiu.
2. L'activitat física i la salut: efectes higiènics de l'exercici físic i determinades pràctiques físico-esportives sobre la salut; preparació i prevenció.
3. Aplicació de l'escalfament davant d'activitats genèriques i específiques.
4. Utilització i desenvolupament de les qualitats físiques bàsiques mitjançant l'execució de tasques i activitats motrius de distinta intensitat que estimulen els diferents òrgans i sistemes implicats.
5. Planificaria del treball de condició física orientat a una finalitat determinada: desenvolupament, manteniment, etc.; respectant els principis de seguretat, higiene, ensinistrament i dinàmiques de càrregues.
6. Responsabilitat en el propi desenvolupament de la condició física d'acord amb les pròpies necessitats i possibilitats.
7. Disposició positiva cap a la pràctica habitual de l'activitat física com a element de millora de la salut i de la qualitat de vida.
8. Actitud crítica davant els fenòmens sòcio-culturals associats a les activitats físiques i esportives.
Bloc 3. Habilitat motriu
En aquest bloc s'integren tots aquells conceptes, procediments i actituds que, fonamentalment relacionats amb el component qualitatiu de la conducta motriu, tenen relació amb l'organització, el control i l'ajust de la motricitat a la funció i finalitat d'una tasca. S'integren així, en aquest bloc, continguts que es refereixen a determinades tasques motrius, unes bàsiques i habituals, centrades en el maneig del cas i dels objectes, d'altres més específiques, referides a determinades 15, fàctiques socials com el joc i els esports, que comporten l'adequació de les primeres a objectius i condicions de L'execució més precisos i concrets.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Les capacitats coordinatives i resultants: coordinació, equilibri, agilitat, etc.
2. L'habilitat motriu bàsica i específica: aspectes perceptius de decisió i de L'execució.
3. L'aprenentatge motor: mecanismes implicats i factors que el faciliten.
4. Jocs i esports: l'esport com a fenomen cultural i social; elements del joc esportiu; jocs i esports més habituals en l'entorn; recursos per a la seua pràctica.
5. Les activitats físico-esportives en el medi natural: elements tècnics i materials; organització, normes i recursos.
6. Utilització i refinament de les habilitats bàsiques en la seua aplicació a situacions complexes que impliquen selecció perceptiva, anticipació i elaboració d'estratègies de decisió i L'execució de respostes motrius.
7. Adquisició i perfeccionament d'habilitats específiques i la seua utilització en contextos reals de joc i en diferents medis.
8. Participació, exploració i pràctica en diferents jocs i esports habituals de l'entorn, recreatius o competitius, en les seues formes individuals, d'adversari i col·lectius, amb independència del nivell d'habilitat aconseguit.
9. Elaboració d'estratègies individuals i col·lectives: la tàctica.
10. Adquisició i utilització de tècniques bàsiques per a l'adaptació al medi natural: orientació, utilització adequada dels recursos naturals, etc.; i adopció de les mesures de seguretat i protecció necessàries.
11. Planificació t realització d'activitats físico-esportives: tornejos esportius, activitats en la natura, etc.
12. Disposició favorable a l'aprenentatge motor.
13. Reconeixement i valoració de diferents nivells de la pròpia habilitat i de la dels altres.
14. Acceptació del propi nivell d'habilitat com a punt de partida cap a la superació personal.
15. Cooperació i acceptació de les funcions atribuïdes dins d'un treball d'equip.
16. Apreciació de la funció d'integració social que té la pràctica de les activitats físiques de caràcter esportiu.
17. Valoració objectiva dels elements tècnics i tàctics de l'esport, independentment de la persona o equip que el practique.
18. Acceptació i respecte de les normes per a la conservació i millora del medi natural.
l
19. Confiança per a desempallegar-se amb autonomia en medis que no són habituals.
20. Responsabilitat en l'organització i realització d'activitats.
Bloc 4. Expressió motriu
En aquest bloc s'integren tots aquells continguts que, fonamentalment, estan relacionats amb el component expressiu de la conducta motriu. Són continguts que es refereixen al cas i al moviment entesos com, a manifestacions significants de l'activitat motriu. Aquests continguts són els següents:
1. El caràcter expressiu i significant del cas i del moviment: les possibilitats d'expressió i comunicació del cas i del moviment com a elements estètics, expressius i de comunicació en diferents manifestacions.
2. Tècnica i significat de l'ús dels diversos paràmetres i característiques expressives del moviment: ritme, duració, intensitat, direcció, to, etc.
3. Exploració i utilització dels recursos expressius del cas i del moviment en l'espai i en el temps personals i col·lectius.
4. Creació de moviments expressius.
5. Aplicació i utilització dels recursos expressius en activitats motrius específiques i en situacions diverses.
6. Adquisició d'habilitats expressives i la seua utilització en activitats d'expressió i de comunicació.
7. Utilització de tècniques de respiració i de relaxació.
8. Actitud de desinhibició, d'obertura i de comunicació en les relacions amb els altres.
9. Valoració i respecte per l'expressivitat i plasticitat de les execucions pròpies i les dels altres.
10. Disposició favorable cap a la utilització d'hàbits de respiració i relaxació com a elements de recuperació de l'equilibri psico-fisic.
IV. Criteris d'avaluació
1. Utilitzar les modificacions de la freqüència cardíaca i respiratòria com a indicadors de la intensitat i adaptació de l'organisme a l'esforç físic, amb la finalitat de regular la pròpia activitat.
Amb aquest criteri es pretén comprovar si els alumnes relacionen les variacions en la freqüència cardíaca i respiratòria amb el procés natural d'adaptació de l'organisme, d'acord amb la intensitat de l'esforç exigit per l'activitat física.
2. Realitzar, de manera autònoma, activitats descalçament, per a preparar el seu organisme per a activitats més intenses o complexes, generals o específiques.
Amb aquest criteri es pretén comprovar si els alumnes han adquirit autonomia suficient per preparar-se per a la pràctica d'una activitat física; si saben escalfar-se adequadament, de manera general o específica, segons les característiques de l'activitat principal.
3. Analitzar el grau d'implicació de les diferents capacitats físiques que s'estan posant en joc en activitats realitzades per si mateix o pels altres.
Amb aquest criteri es pretén comprovar si els alumnes han adquirit un coneixement suficient respecte de les capacitats físiques que els permeten identificar, en una activitat realitzada per si mateixos o per altres, quines són aquelles que estan implicades i en quina mesura determinen el rendiment de l'activitat.
4. Utilitzar en la planificació i desenvolupament de la condició física els principis bàsics de continuïtat, progressió, sobrecàrrega, multilateralitat i individualització.
Amb aquest criteri es pretén comprovar si els alumnes coneixen i identifiquen els principis bàsics que s'han de respectar en un plantejament de la millora de la condició física i entenen la necessitat de respectar-los com l'única possibilitat de progrés i millora de la seua salut. Es pretén també comprovar si els alumnes apliquen aquests coneixements en la confecció d'un pla de treball elemental de condició física dirigit a una finalitat determinada.
5. Haver incrementat les seues capacitats físiques, d'acord amb el seu procés evolutiu per acostar-se als valors més normals del seu grup d'edat i entorn.
Amb aquest criteri es pretén comprovar si els alumnes han experimentat un progrés en el desenvolupament de les seues capacitats físiques, adequat a les seues possibilitats biofisiológiques i segons el nivell de desenvolupament evolutiu en el qual es troben. Les valoracions, que es desprenguen de l'aplicació d'aquest criteri, ho seran, considerant tant el nivell de desenvolupament aconseguit com la progressió observada.
6. Aplicar les habilitats específiques adquirides, amb especial atenció a elements perceptius i d'execució, a situacions reals de pràctica d'activitats físico-esportives.
7. Resoldre problemes de decisió plantejats per la realització de tasques motrius esportives, utilitzant habilitats específiques i avaluant l'adequació de l'execució a l'objectiu previst.
8. Coordinar les seues accions amb les de l'equip interpretant amb eficàcia la tàctica per a aconseguir la cohesió i eficàcia cooperatives.
Amb aquests criteris es pretén comprovar si els alumnes són capaços de discriminar els estímuls rellevants d'una activitat físicoesportiva i, d'acord amb aquests estímuls, adequar-ne l'actuació a la finalitat de l'activitat, i si són capaços d'aconseguir un grau d'excepció acceptable que els permeta desempellagar-se en situacions reals de participació, ja siga en activitats esportives institucionalitzades, jocs esportius i recreatius o en altres activitats físiques.
L'aplicació d'aquests criteris implica atendre els aspectes d'execució tècnica, de pensament i de comportament tàctic individual i col·lectiu, l'estratègia de joc, la coordinació d'accions pròpies amb la dels companys, i la cooperació en el joc col·lectiu.
9. Utilitzar tècniques de relaxació com a mitjà per recobrar l'equilibri psicofísic i com a preparació per al desenvolupament d'altres activitats.
Amb aquest criteri es pretén comprovar si els alumnes han adquirit un nivell suficient en el coneixement i el domini de les tècniques de relaxació que els permeta recórrer a aquestes per a reduir l'atenció i ansietat. que originen determinades situacions.
10. Expressar
.,i comunicar, de forma individual i col·lectiva, estats emotius i idees utilitzant combinacions d'alguns elements de l'activitat física com espai, temps i intensitat.
Amb aquest criteri es pretén comprovar si els alumnes han comprés i, alhora, valoren el caràcter significant del moviment, i si són capaços d'utilitzar els seus recursos expressius en situacions expressives i creatives, de manera que mostren una conducta motriu natural, desinhibida, espontània, original i pròpia.
En l'aplicació d'aquest criteri no es tracta que els alumnes reproduesquen formes estertotipades d'expressió corporal (mim, gestos, danses, expressions estandarditzades amb significació simbòlica, etc.) sinó que, a partir d'un estímul apropiat (ritme, so, sentiment, color, història, imatge, etc.) utilitzen el seu cas com a vehicle per manifestar la seua sensibilitat i creativitat mitjançant gestos, moviments i expressions pròpies.
11. Mostrar una actitud de tolerància i d'esportivitat per damunt de la recerca desmesurada de l'eficàcia tant a nivell de participant com d'espectador
Amb aquest criteri es pretén comprovar si els alumnes mostren una actitud de respecte i de tolerància cap als altres, cap a les seues actituds i intervencions, i d'acceptació de les normes que regeixen el desenvolupament de les activitats físico-esportives en les quals intervenen, com a participants i com a espectadors.
12. Participar de forma desinhibida i constructiva en la realització i organització d'activitats físiques i esportives.
Amb aquest criteri es pretén comprovar si els alumnes participen activament i de forma constructiva en les activitats que se'ls presenten i si mostren una actitud d'ajuda i de col·laboració amb els seus companys en l'organització de les activitats, i així poder saber swi superen inhibicions i prejudicis i si rebutgen tot tipus de discriminació basada en característiques personals, socials o de gènere.
13. Analitzar i jutjar els factors econòmics, polítics i socials que condicionen l'execució i la valoració social de les activitats físiques i esportives.
Amb aquest criteri es pretén comprovar si els alumnes són conscients dels elements sócio-culturals en els quals es desenvolupen les pràctiques físiques i esportives i si mantenen una actitud crítica davant d'aquestes.
14. Identificar el tipus de moviment i d'esforç físic que comporta la realització d'una determinada tasca motriu o activitat físico-esportiva.
Amb aquest criteri es pretén comprovar si els alumnes són capaços de reconèixer els principals elements mecànics, estructurals i funcionals que determinen les possibilitats de moviment i d'esforç, així com de comprendre, de manera general, el funcionament interdependent d'aquests elements en relació amb l'exercici físic i amb les diverses activitats físico-esportives.
Educació Secundària Obligatòria
Educació Plàstica i Visual
I. Introducció
En els anys de l'Educació Secundària Obligatòria els alumnes estan capacitats per a realitzar anàlisis més particularitzades i d'una major especialització en les tècniques i habilitats dels diferents àmbits. Açò, justifica que, en aquesta etapa, l'Educació Plàstica i Visual s'organitze en una àrea independent, distinta de la Música, amb la qual coincidia en una mateixa àrea en l'Educació Primària.
En l'educació obligatòria aquesta àrea no constitueix una iniciació als estudis artístics o a les belles arts. Té a veure, mes aviat, amb el món d'experiències dels sentits, en particular, amb experiències de naturalesa visual i tàctil, prominents tant de la natura, com de l'activitat i la creació humana: les arts, el disseny i, en general, la representació. El punt de partida de l'àrea està, per això, en el món quotidià d'imatges i fets plàsties en què viuen els alumnes i on troben els productes de l'arquitectura, del disseny gràfic i industrial, i les. múltiples imatges visuals transmeses pels diferents mitjans: cinema, televisió, vídeo, fotografia; precisament aquest univers quotidià de formes i imatges, tan pròxim a l'alumne, tan envoltant en la nostra cultura moderna, representa un poderós centre d'atracció i d'interès, a partir del qual és possible i convenient desenvolupar l'educació. Així dones, i en relació amb una de les finalitats bàsiques de tota educació, la de contribuir ala socialització dels alumnes en el seu medi, aquesta àrea ha de fer-los capaços d'assimilar l'entorn visual i plàstic en què viuen establint amb aquest una interacció reflexiva i critica.
L'ensenyament d'aquesta àrea en l'etapa de Secundària Obligatòria ha de fonamentar-se en dos conceptes bàsics: saber veure i saber fer.
El primer concepte, saber veure, fa referència a la necessitat d'educar la percepció de l'alumne, que sense aquesta educació es limita a acollir la informació visual exterior de manera irreflexiva, i rep únicament impressions subjectives, sensacions, emocions, però sense examinar qualitativament aquesta informació. Ensenyant l'alumne a saber veure, aquest no solament respondrà a l'estímul emocional de les imatges, sinó que serà també capaç d'analitzar-les objectivament, exercirà la seua capacitat crítica, el seu intel·lecte, no sols el seu gust personal, i per tant avaluarà la informació visual en termes més objectius i arribarà a conclusions personals positives o negatives segons haja establert la seua escala de valors.
Cal tenir en compte que l'alumne es desenvolupa en un món on la informació visual és capital; per tant, fóra absurd que un estudiant que acabés l'Educació Secundària Obligatòria no tingués un coneixement bàsic d'aquest llenguatge visual i plàstic que l'acompanya constantment. Cal que aprenga les regles d'aquest idioma, tan familiar per a ell i al mateix temps tan ignorat. Es imprescindible que estudie les emissions i les recepcions, les accions i les reaccions, les convencions; en suma, tot un codi que ha d'ésser capaç de desxifrar per entendre els missatges visuals i plàstics que contínuament rep.
La gradual adquisició d'aquests coneixements proporcionarà a l'alumne dues actituds positives i necessàries per a la seua realització personal.
La primera l'obligarà a enfrontar-se als estímuls visuals de diferent forma, ho farà críticament i lúcidament amb una ment receptiva, que el farà acceptar o rebutjar de manera conscient aquells missatges que abans absorbia irreflexivament. Aquesta potenciació de la seua capacitat analítica comparativa i reflexiva l'ajudarà en el camí cap a la llibertat individual.
La segona afavorirà el desenvolupament de la seua pròpia sensibilitat estètica, de la capacitat de gaudi visual, i despertarà, en definitiva, una inquietud imprescindible per gaudir dels fets plàstics que el món li ofereix (exposicions, muscus, espectacles ... ).
Ara bé, la capacitat d'apreciació de les arts visuals que l'educació es proposa establir en els alumnes de Secundària ha de consistir bàsicament en la capacitat de fruir d'aquestes, capacitat d'aconseguir el gaudi artístic i no estrictament un enteniment conceptual o un judici artístic, que constituiria una especialització pròpia d'estudis universitaris. L'educació de la sensibilitat artística pot procedir d'altres àrees, Però principalment ha de venir del treball educatiu
en aquesta. Per a aquesta finalitat és convenient un apropament al medi artístic en el sentit tradicional del terme en la mesura que les obres clàssiques són excel·lents educadores d'aquella sensibilitat. En tot cas, l'educació en aquesta àrea ha de transcendir el camp de les belles arts en el seu sentit convencional i afectar objectes i imatges de l'entorn ordinari.
Pel que fa a l'altre concepte, saber fer, és obvi que no es pretén que tots els alumnes es convertesquen en artistes, sinó que tots siguen capaços de manifestar-se amb imaginació i desenvolupen una actitud reativa dins del món visual i plàstic. Es tracta que l'alumne siga capaç de realitzar tant representacions objectives com aquelles que requeresquen una major subjectivitat. Però, per obtenir aquesta competència expressiva, cal proveir l'alumne dels coneixements imprescindibles, no solament conceptuals sinó també procedimentals, que li permeten expressar sense traves tot el seu potencial creatiu.
Els éssers humans hem estat autors i protagonistes, al Llarg del temps i de l'espai, de grans bagatges als quals anomenem cultures. Una d'aquestes, la nostra, és la cultura valenciana amb tota la seua histèria, els seus trets definitoris i el seu art, inclòs naturalment en el marc d'una cultura mediterrània europea i occidental. Es tracta, abans de tot, que l'alumne assimile l'entorn visual i plàstic on viu, establint un diàleg reflexiu i crític amb ell en la doble direcció i en els diferents nivells del saber veure i del saber fer. En aquesta interacció amb l'entorn, tenen segurament un paper important i significatiu les manifestacions de l'art popular, que poden trobar-se en qualsevol Lloc, de l'entorn de l'alumne; sempre hi ha objectes artesanals que, a més de complir funcions d'utilitat, contenen valors estètics, l'anàlisi i apreciació dels quals contribueixen a educar la sensibilitat artística que s'intenta desenvolupar.
D'aquesta manera s'estableixen quatre eixos fonamentals que articulen el disseny del currículum:
a) Anàlisi dels aspectes visuals i plàstics de l'entorn físic.
b) Fonaments del llenguatge plàstic.
e) Procediments i tècniques utilitzats en els llenguatges visuals.
d) Apreciació del fet artístic en les arts visuals.
La interrelació entre els dos primers conceptes bàsics i els quatre eixos fonamentals podria organitzar-se de la manera següent:
Saber veure:
- Anàlisi dels aspectes visuals i plàstics de l'entorn.
- Fonaments del llenguatge plàstic.
- Apreciació del fet artístic en les arts visuals.
Saber fer:
- Fonaments del llenguatge plàstic.
- Procediments i tècniques utilitzades en els llenguatges visuals.
L'àrea d'Educació Plàstica i Visual és una de les que passa a ésser optativa en el quart curs i serà escollida per aquells/aquelles alumnes que hi tinguen un especial interès, com a orientació per prosseguir uns estudis acadèmics o professionals o per incorporar-se a la vida activa i adulta.
La configuració de l'àrea en aquest últim curs permet d'aprofundir els continguts abordats en els cursos anteriors, aplicant mètodes més complexos en les dues línies que planteja el desenvolupament dels continguts de l'àrea: saber veure i saber fer.
II. Objectius generals
L'Educació Plàstica i Visual en l'etapa d'Educació Secundària Obligatòria tindrà Som a objectiu contribuir a desenvolupar en els alumnes i en les alumnes les capacitats següents:
1. Percebre i interpretar críticament les imatges i les formes del seu entorn, i ésser sensible a les seues qualitats plàstiques, estètiques i funcionals.
2. Apreciar el fet artístic com a font de plaer estètic i com a part integrant d'un patrimoni cultural, i contribuir activament al seu respecte, conservació i millora, amb especial incidència en les obres artístiques valencianes.
3. Expressar-se amb actitud creativa utilitzant els codis, terminologia i procediments del llenguatge visual i plàstic amb la finalitat d'enriquir les seues possibilitats de comunicació.
4. Comprendre les relacions del llenguatge visual i plàstic amb altres llenguatges, escollint la fórmula expressiva més adequada d'acord amb les seues necessitats de comunicació.
5. Respectar i apreciar altres maneres d'expressió visual plàstica distintes de la pròpia i dels models dominants en l'entorn, superant estereotips i convencionalismes, i elaborar judicis i criteris personals que li permeten d'actuar amb autonomia i iniciativa.
6. Relacionar-se amb altres persones i participar en activitats de grup adoptant actituds de flexibilitat, solidaritat, interès i tolerància, superant inhibicions i prejudicis i rebutjant discriminacions degudes a característiques personals o socials.
7. Valorar la importància del llenguatge visual i plàstic com a mitjà d'expressió de vivències, sentiments i idees, superar inhibicions i apreciar seua contribució a l'equilibri i benestar personal
8. Apreciar les possibilitats expressives que ofereix la investigació amb diverses tècniques plàstiques i visuals valorant l'esforç de superació que suposa el procés creatiu.
9. Planificar, individualment o cooperativament, les fases del procés de realització d'una obra, analitzar els seus components per adequar-los als objectius que es pretenen aconseguir i revisar en finalitzar cadascuna de les fases.
III. Continguts
Introducció
Els continguts queden articulats en quatre eixos fonamentals:
a) Anàlisi dels aspectes visuals i plàstics de l'entorn.
b) Fonaments del llenguatge plàstic.
c) Procediments i tècniques utilitzats en els llenguatges visuals.
d) Apreciació del fet artístic en les arts visuals.
El primer eix (que correspon als blocs de continguts 1 i 2) persegueix la comprensió dels aspectes visuals i plàstics del món formal que envolta l'alumne. Aquesta comprensió suposa la capacitat no solament d'ordenar i classificar, sinó també la de valorar els aspectes semàntics elementals de les formes i les imatges.
Els continguts referits a aquest eix fonamental es treballen al llarg
de tota l'etapa. Han d'estar presents des del principi d'aquesta perquè en una inicial aproximació a l'entorn és oportuna una prèvia i senzilla ordenació que permeta a l'alumne orientar-se en l'aparent caos de formes i impactes visuals que rep de l'entorn immediat en la seua vida diària; han d'estar presents també al final de l'etapa, perquè el desenvolupament educatiu en aquesta àrea significarà un enriquiment de l'alumne per contemplar des de nous i plurals angles aquest mateix entorn.
El segon eix agrupa diversos blocs (blocs 3, 4, 5, 6 i 7) relatius al llenguatge plàstic com a tal. Tracta de proporcionar la informació i les experiències bàsiques respecte dels elements formals de la plàstica, així com de la seua articulació i sintaxi. Es, sens dubte, l'eix curricular més experimentat fins ara en l'escola. Però, per això mateix, cal introduir majors canvis d'orientació i de continguts. Així doncs, s'espera un enfocament pràctic i eficaç dels blocs de continguts que es presenten.
El tercer eix (bloc 8) pretén sistematitzar, analitzar i experimentar aquells procediments i tècniques que tenen valor primordial sia per la seua facilitat i freqüència d'ús, sia per la seua difusió i impacte en la cultura actual. Per aquest motiu és tan important conèixer les tècniques de paper i llapis com els fonaments de la fotografia o del vídeo.
Un últim eix (bloc 9) de referència desenvolupa els continguts necessaris per aconseguir una certa aproximació dels alumnes als valors estètics de la plàstica i de la imatge tecnològica.
Els blocs són agrupacions de continguts que presenten el professor la informació relativa a les coses que caldria treballar durant l'etapa. S'assenyalen en aquests els continguts que es consideren més adequats per desenvolupar les capacitats indicades en els objectius generals de l'àrea.
Aquests blocs no constitueixen un temari. No són unitats compartimentades que tinguen sentit en si mateixes. La seua estructura respon a allò que es pretén que el professorat tinga en compte a l'hora d'elaborar els Projectes curriculars de centre i les programacions. L'equip docent d'un centre decidirà com distribuir-los en els cicles, seqüenciant-los; i cada professor seleccionarà, posteriorment, els continguts que desenvoluparà en la seua programació. El professor utilitzarà transversalment els blocs, escollint de cadascun d'aquests els continguts que considere més adequats per a la unitat didàctica que en aquell moment vaja a treballar. Es important tenir en compte que, per tant, l'ordre de presentació dels blocs no suposa una seqüenciació.
En els blocs es consideren diferents tipus de continguts: conceptuals, procedimentals i actitudinals.
Per altra banda, el nivell corresponent als diferents continguts ha d'ésser més aviat elemental. La situació probable en què es trobe l'alumne en arribar a l'etapa de Secundària Obligatòria és la d'algú que ha tingut un acostament vivencial, lúdic i de primera iniciació al fenomen plàstic; Però sense haver arribat ha configurar una estructura dels llenguatges i de les tècniques plàstiques, ni tampoc una conceptualització teòrica de les seues percepcions i expressions. Els termes recollits en els blocs de contingut, com ara color o proporció, han d'analitzar-se en un grau apropiat a les possibilitats de l'alumne en aquesta etapa. Especialment per als continguts referits en els blocs: «Formes i imatges», «Lectura d'imatges», «Elements de la configuració bidimensional», «Elements de la configuració espacial», «El color» i «Procediments i tècniques» han de proposar-se com a nivells desitjables, graus elementals d'adquisició de capacitats.
Bloc 1. Formes i imatges.
Els continguts d'aquest bloc es refereixen a la relació inicial de l'alumne amb ' el medi visual i són els següents:
1. La imatge representativa i simbòlica. Símbols i signes dels llenguatges visuals.
2. Observació de les formes de l'entorn i classificació segons la seua naturalesa: naturals (arbres, núvols, muntanyes, etc.) i possibilitats de la seua representació.
3. Relació dels diferents grups de les formes artificials amb el llenguatge plàstic i visual en els seus distints aspectes: els funcionals amb el disseny, els artístics amb les arts, etc.
4. Relació de la forma i les seues representacions: imatge objectiva o imatge subjectiva.
5. Curiositat i interès per conèixer les múltiples imatges que poden tenir els objectes.
6. Reconeixement de la necessitat de desenvolupar uns valors estètics i un gust personal davant les formes i imatges del seu entorn i de la seua època.
7. Comparació de les diverses imatges d'una mateixa forma (recopilar, classificar, arxivar).
Bloc 2. Lectura d'imatges.
Aquest bloc agrupa el conjunt de representacions de la forma distintes del dibuix convencional. Proposa no solament l'aproximació als llenguatges específics, sinó també el coneixement de la seua interacció i dimensió social.
En aquest, es presenten gran varietat de llenguatges i els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Sintaxi dels llenguatges visuals específics: còmic, fotografia, cinema, televisió, publicitat i d'altres tecnologies.
2. Observació de les característiques comunes d'aquests llenguatges.
3. Deducció dels trets particulars de cadascun d'aquests.
4. Anàlisi del còmic, tenint en compte el seu llenguatge, contingut ideològic i valors estètics.
5. Elaboració d'historietes, emprant el llenguatge del còmic.
6. Utilització de la tècnica fotogràfica per expressar idees, vivències i sentiments, i manipulació de les fotografies per aconseguir l'expressió desitjada.
7. Relació entre els llenguatges del còmic, de la fotografia i del cinema.
8. Anàlisi de la televisió des del punt de vista comunicatiu, sociològic i estètic.
9. Comparació de diversos anuncis d'un mateix tipus de producte.
10. Utilització de les noves tecnologies com a instrument d'expressió (fotocopiadora, vídeo, ordinador .. ).
11. Reconeixement i valoració crítica del paper que exerceixen els mitjans de comunicació de masses en el grau d'acceptació i rebuig de les noves manifestacions artístiques i culturals.
12. Actitud crítica davant aspectes positius i negatius de la publicitat i rebuig d'elements que suposen discriminació sexual, social o racial.
13. Transferència al llenguatge plàstic de missatges emesos en altres llenguatges (oral, escrit, musical, gestual ... ).
14. Actitud oberta davant el desenvolupament tecnològic i les innovacions tècniques i valoració crítica de les seues repercusions sobre el món de l'art.
Bloc 3. Elements de la configuració bidimensional.
Aquest bloc està constituït pels elements bàsics de la configuració bidimensional: punt, línia i pla; als quals cal afegir altres aspectes visuals relatius a les superfícies, com són la taca i les textures.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. El punt com a centre d'atenció visual.
2. La línia com a element expressiu i com a instrument descriptiu, estructural i geomètric.
3. Utilització de la línia en la seua dimensió descriptiva.
4. ús dels traços geomètrics per a la construcció de figures.
5. Gust per la precisió, exactitud ordre i netedat en l'elaboració de representacions gràfiques.
6. Maneig correcte i conservació dels instruments de treball.
7. El mòdul. Mòduls derivats.
8. Organització geomètrica del pla, a partir d'estructures modulars bàsiques.
9. El pla com a superfície limitada i element expressiu. Interrelació de figures planes.
10. La taca: la seua relació amb la superfície i les seues qualitats expressives.
11. Observació de taques naturals, casuals i elaborades.
12. Elaboració de taques amb tècniques diverses.
13. Utilització de la taca com a element configurador.
14. Il·lusions òptiques: figura fons, contrast i efectes visuals.
15 Textures: visual i tàctil. Qualitats expressives.
16. Observació, recollida i classificació de textures.
17. Utilització de textures amb una finalitat marcadament expressiva.
18. Aplicació de les textures a l'obtenció de qualitats plàstiques.
19. Observació dels elements de la configuració en l'entorn visual i plàstic.
20. Utilització expressiva dels elements de la configuració bidimenional.
21. Actitud de curiositat i sensibilització davant certs aspectes formals del món circumdant.
22. Disposició per descobrir dimensions estètiques i qualitats expressives de l'entorn habitual.
23. Disposició per explorar les pròpies possibilitats artístiques i gust per dur-les a terme.
24. Recerca de solucions originals a l'hora d'enfrontar-se a representacions gràfiques.
25. Valoració de la memòria visual.
- Bloc 4. Elements de la configuració espacial.
Aquest bloc recull els aspectes tridimensionals del llenguatge plàstic. Els seus continguts es dirigeixen a dos camps de l'experiència i del coneixement ben diferents, com són la llum i la representació de les tres dimension. La percepció i l'expressió espacial, per una banda, i les tècniques del clar-obscur, per l'altra són les qüestions fonamentals del bloc.
Els continguts que s'agrupen en aquest bloc són els següents:
1. La llum com a definidora del volum.
2. Exploració de les possibilitats de la il·luminació manipulant un focus únic, natural o artificial.
3. Formes modulars tridimensionals bàsiques. Interrelacions i estructures derivades.
4. Representació bidimensional del volum: clar-obscur i sistemes de representació.
5. Representació de formes del natural utilitzant l'encaixat i el clar-obscur.
6. Representació de sòlids en diédrica (vistes).
7. Representació de sòlids en perspectiva cavallera, isomètrica i cònica.
8. Valoració de la precisió, rigor i netedat en la realització de representacions que així ho requeresquen i conservació dels instruments de precisió.
9. Predisposició a considerar l'apreciació del volum com una cosa canviant, depenent de la llum, situació, punt de vista, etc.
10. Pas de la bidimensionalitat del pla a la tercera dimensió actuant sobre el suport (incisions, pressions, talls...).
11. El volum realitzat tridimensionalment.
12. Construcció de volums geomètrics elementals mitjançant els seus desenvolupaments.
13. Modelatge.
14. Altres procediments escultòrica.
15. El moviment, com a sensació generada per la relació d'elements.
16. Valoració de la capacitat espacial.
Bloc 5. El color.
Aquest bloc recull els aspectes fundamentals de la percepció del color sense a penes consideracions sobre el seu origen físic. No es tracta, per tant, d'estudiar el color com una sensació produïda en la nostra vista per una determinada longitud dona, ni estendrè's en aplicacions sobre barreges additives. Es preferible valorar la dimensió del color en la vida, en l'entorn i, sens dubte, en l'art, que saber molta teoria sobre aquest.
Els continguts que agrupen en aqúest bloc són els següents:
1. Observació del color en la natura.
2. Observació del color en l'obra d'art, en el disseny, en la publicitat, en la senyalització, etc.
3. Fonaments de teoria del color considerat com a pigment.
4. Relacions de color: gammes, harmonies i contrasts.
5. Experimentació del comportament del color en relació amb altres colors.
6. Experimentació, fonamentalment amb tempera o guaix, de l'obtenció de colors, agrupacions, contrasts i harmonies.
7. Valoració del color com a element fonamental de la vida quotidiana.
8. Receptivitat i sensibilització davant el color en la natura.
9. Actitud conscient davant el color en l'obra d'art i en l'entorn.
10. Superació d'estereotips referits a l'ús del color.
11. Disposició a utilitzar el color en els treballs i activitats d'altres àrees.
Bloc 6. La proporció.
El conjunt dels continguts d'aquest bloc es refereixen a una corta sintaxi de la imatge. En la relació d'espais i volums està, en gran manera, la major o menor qualitat plàstica d'una obra i en aquest sentit aquest bloc es vincula estretament amb el d'Apreciació del fet artístic» i, en menor mesura, amb els de «Formes i imatges», «Fonaments de la configuració bidimensional» i «Composició i ritmes visuals».
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Comprovació -mitjançant l'observació- que l'home és el mòdul o unitat de mesura per a totes les coses relacionades amb ell.
2. Relació entre les parts d'una mateixa forma.
3. Dimensió: relació de les figures entre si.
4. Relació d'experiències sobre la relativitat de la dimensió de les formes.
5. Relació de la forma respecte del camp visual.
6. Escales.
7. Utilització d'escales gràfiques.
8. Valoració de la proporció o desproporció com un dels components bàsics de l'expressió.
9. Valoració de l'emplaçament d'obres d'art, d'acord amb les característiques de l'entorn en el qual estan ubicades.
Bloc 7. Composició i ritme visuals
Aquests continguts constitueixen una organització dels blocs «Fonaments de la configuració bidimensional» i «El color» amb finalitats expressives. Aquest bloc, eminentment conceptual, està molt lligat al de «La proporció» ja que en els seus continguts descansa la qualitat de l'expressió plàstica. Es troba també molt relacionat amb els blocs «Form es i imatges» i «Apreciació del fet artístic».
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Observació i anàlisi de la composició d'obres plàstiques de diverses èpoques: pintures, dibuixos, gravats, fotografies, cartells, portades, etc.
2. Organització de les formes en el camp visual: distribució de les masses en la composició.
3. Tipus de composició més habituals.
4. Composició, utilitzant les masses de forma equilibrada.
5. Utilització dels esquemes més habituals de composició en la representació plàstica.,
6. Elements modificadors en la composició: el color, la Llum, etc.
7. Modificació, amb finalitats estètiques i expressives, de composicions realitzades anteriorment, i anàlisi de les possibilitats plàstiques que ofereixen les modificacions efectuades.
8. Interès per conèixer la composició utilitzada en obres pròpies de l'art i del disseny.
9. El ritme com a freqüència ordenada de moviment.
10. Observació i anàlisi del ritme tant en la natura com en altres obres (taulells, sanefes, ceràmica, etc.).
11. Observació i anàlisi del ritme en la imatge estàtica, sequencial i cinètica.
12. Elaboració de seqüències rítmiques.
13. Actitud de curiositat per conèixer la manifestació del ritme en la natura.
Bloc 8. Procediments i tècniques utilitzades en els llenguatges visuals.
Els continguts d'aquest bloc es refereixen als procediments i a les tècniques d'expressió plàstica. Aquests continguts es relacionen amb la major part dels blocs per ésser necessaris per al seu desenvolupament.
La complexitat de quasi tots els procediments fa, no solament que siga impensable assolir un nivell mitjà d'aprofundiment, sinó, fins i tot, que se'n puguen experimentar molts. No obstant això, sí que es possible i recomanable que se seleccionen amb molta atenció les tècniques i els procediments adequats.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Procediments gràfics.
2. Procediments pictòrics.
3. Procediments tridimensionals.
4. Procediments tecnològics.
5. Utilització de les tècniques més adequades per a la seua edat, amb finalitat expressiva o descriptiva: dibuix (ceres dures, retoladors, etc.); gravat (linoleografia, serigrafia, etc.), fotografia (pictografia).
6. Realització d'experiències amb guaix, ceres toves i acrílics.
7. Realització d'experiències tridimensionals amb material mal·leable, poliestiré, guix, etc.
8. Estudis i pràctiques comparatives entre diverses tècniques i procediments distints, valorant les seues diferents qualitats expressives.
9. Elecció, en tant que siga possible, del procediment més adequat per a cada obra.
10. Cura i conservació del material
11. Valoració de l'ordre i netedat de l'aula, taller o laboratori.
Bloc 9. Apreciació del fet artístic en les arts visuals.
Aquest bloc pretén un apropament a les qualitats artístiques de l'expressió visual i a través ' dels seus components. En cap moment se'l podrà considerar Willat perquè el seu desenvolupament exigeix la permanent interacció amb la resta dels blocs, sense excepció i sense prioritats.
Com s'ha dit, no s'intenta que l'alumne «entenga» l'art, sinó quelcom més modest com és l'apreciació, que és una interessant forma d'aproximació. Açò suposa un nivell elemental d'aprofundiment.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Factors concurrents en els diferents camps de l'expressió visual: personals, històrics generals, anecdòtics, socials, econòmics, plàstics...
2. Elements plàstics essencials: color, composició, línia, clarobscur, ritme...
3. Gestació de l'obra: esbós, maqueta, guió...
4. Procés de realització.
5. Missatges i funcions de les arts visuals.
6. Observació i anàlisi dels factors que convergeixen en un producte artístic donat.
7. Diferenciació dels diferents estils i tendències de les arts visuals.
8. Acceptació d'estils tant contemporanis com d'altres temps i d'altres cultures allunyades del gust propi.
9. Desmitificació dels aspectes anecdòtics aliens a la plàstica, que, generalment, han donat un particular i desmesurat interès a certes obres.
10. Reconeixement de la importància de desenvolupar uns valors estètics i un gust personal davant el fet artístic.
11. Interès i gust per conèixer i contemplar aquelles obres d'art que siguen fàcilment accessibles.
12. Valoració, respecte i aprofitament del patrimoni cultural i artístic de la Comunitat Valenciana i de l'Estat espanyol.
13. Determinació dels valors plàstics que destaquen en una obra donada, i enjudiciament d'aquests segons els continguts ja estudiats.
14. Realització d'esquemes i de síntesis d'algunes obres per subratllar així els valors plàstics que es volen ponderar.
15. Valoració dels aspectes plàstics de l'obra d'art com a determinants de la seua qualitat.
Especificacions per al quart curs.
El quart curs, en què aquesta àrea és optativa, inclourà l'ensenyaments d'aprofundiment dels continguts següents:
1. Sintaxi dels llenguatges visuals i plàstics: Es tracta de proposar continguts més complexos, que aprofundesquen el coneixement de la sintaxi dels diferents llenguatges i la seua integració amb finalitat expressiva i descriptiva. Açò suposa arribar a realitzar composicions equilibrades i representar formes a través de l'aplicació dels sistemes projectius, comprenent l'estructura peculiar de cadascun d'aquests, de manera que siguen llegibles les imatges representades i establint les relacions de proporció entre formes i camp visual. Altres continguts importants tindran a veure amb l'anàlisi des elements més complexos de la sintaxi de llenguatges visuals específics (fotografia, cinema, video, televisió, etc.).
2. Anàlisi i apreciació de l'entorn visual i plàstic.
Es tracta no solament de valorar els aspectes formals i estètics
de les formes i imatges quotidianes, sinó d'establir les relacions que les uneixen amb l'ambient. Per tant, es fa necessari d'aprofundir l'estudi dels aspectes emotius i funcionals del medi, considerant l'entorn amb una visió critica i proposant alternatives a través de criteris personals. També és important valorar el significat estètic i cultural d'aquelles manifestacions del patrimoni cultural que constitueixen l'expressió de l'home dins la nostra cultura.
3. Utilització i anàlisi de tècniques i procediments expressius.
Es tracta d'aprofundir una sèrie de tècniques i materials que requereixen una major maduresa dels alumnes, establint en la planificació del procés de realització la selecció del procediment expressiu més adequat a les finalitats que es pretenen aconseguir. Es poden proposar algunes tècniques gràfico-plàstiques més complexes que en cursos anteriors, com per exemple el dibuix picat, la serigrafia, el gravat, l'aquarel·la, etc. I la utilització de tot tipus de materials volumètrics, amb una marcada finalitat expressiva. També és important manipular imatges, mitjançant la utilització dels nous mitjans tecnològics (ordinador, video, fotocopiadora) i del revelat en la tècnica fotogràfica.
IV Criteris d'avaluació.
1. Descriure gràficament o plàstica objectes i aspectes del seu ambient pròxim, identificant els seus elements constitutius essencials (configuracions estructurals, variacions cromàtiques, orientació espacial i textures) i deixant de banda la informació supèrflua.
Amb aquest criteri es tracta de comprovar si l'alumne és capaç de captar els aspectes de la realitat menys evidents, així com les qualitats que determinen el seu valor físic, funcional o estètic i de descriure mitjançant recursos plàstics (bidimensionals o tridimensionals) les proporcions i les relacions de forma, color, textura, ritme, presents en la realitat per interpretar-la objectivament o subjectiva. Es tindrà en compte l'interès que presenta el conjunt en els seus aspectes funcionals i expressius, la captació de les textures, la forma, el volum, els matisos cromàtics i la situació espacial.
2. Diferenciar els matisos del color en la natura i en els objectes que ens envolten atenent les seues propietats de saturació, valor i to, reproduint diferents matisos mitjançant la utilització de mescles subtractives.
Aquest criteri pretén conèixer si els alumnes i les alumnes comprenen l'ús del cercle cromàtic per realitzar gammes i harmonies, i si reprodueixen diferents matisos de color observats en el seu entorn, a partir de la realització de mescles amb matèries pigmentaries. 3. Diferenciar la varietat de textures visuals i tàctils que es poden produir mitjançant la manipulació de materials i tècniques diverses, seleccionant la textura més adequada en la representació total o parcial d'una forma.
Mitjançant aquest criteri es pretén comprovar si els alumnes comprenen la importància de la textura en la sensibilització de superfícies i són capaços d'experimentar amb diferents materials la varietat de significacions visuals, que es poden produir en superfícies de contorns iguals. També en aquest criteri és important tenir en compte la varietat de textures artificials que l'alumnat és capaç de produir i detectar en un missatge proposat.
4. Relacionar adequadament les dimensions d'objectes i espais de l'ambient amb les del cas humà, tenint en compte les relacions de proporció i l'aplicació d'escales en qualsevol representació de la realitat.
Aquest criteri tracta d'avaluar si els alumnes són capaços d'aplicar, en representacions de la realitat, el concepte de proporció, establint les relacions adequades entra els objectes d'ús quotidià amb les de l'home i aplicar les escales d'ampliació i reducció en les seues composicions.
5. Interpretar alguns signes convencionals del codi visual, presents en l'entorn o de producció pròpia relacionant-los amb els objectes i situacions als quals es refereixen i analitzant en aquest context la seua estructura i qualitats materials.
Es tracta de comprovar si els alumnes són capaços d'establir les relacions entre un objecte i el signe a través del qual pot ésser identificat, reconèixer les diferents situacions en què es fa necessari utilitzar signes interpretables de manera inequívoca (perill, direcció prohibida, etc.). També haurà de reconèixer la seua estructura, les seues qualitats materials (textura, color, etc.), si la relació amb l'objecte és icònica o simbòlica (pictograma, marques, anagrames i logotips).
6. Reconèixer el tipus de suport, el material i instruments adequats a diverses tècniques gràfiques o plàstiques manejant-los amb certa correcció en les seues produccions.
En aquest criteri s'intenta comprovar si els alumnes coneixen diferents suports bidimensionals (químics, gràfics i plàstics), utilitzen diferents matèries pigmentaries i gràfiques, així com si reconeixen les possibilitats expressives que ofereixen els materials de rebuig i mal·leables. També és un aspecte important en l'avaluació la correcta selecció i utilització dels instruments.
7. Buscar diferents significats a un missatge visual present en l'ambient, inserint-lo en altre context i realitzant variacions de color, ordre, supressió, etc. en algun dels seus elements significatius.
Amb aquest criteri s'avalua el desenvolupament dels modes de pensament divergent que propicien l'establiment de noves relacions entre les dades de l'experiència per trobar solucions múltiples, originals i inèdites.
8. Buscar diferents alternatives en l'organització de formes en un determinat camp visual i obtenir composicions diverses, tenint en compte els conceptes de dimensió, direcció, Llum, proporció i modelatge en els seus elements constitutius i visualitzant el resultat mitjançant esquemes, esbossos i maquetes.
Amb aquest criteri s'intenta avaluar si l'alumne ha de ser capaç de resoldre problemes de composició tant en l'espai com en el pla, proposant variades alternatives de conjunt i aplicant correctament els conceptes esmentats.
9. Dissenyar seqüències rítmiques sobre una retícula quadrangular o triangular en el pla, a partir d'un mòdul base senzill, utilitzant conceptes d'ordre (repetició, alternança, canvi de direcció i simetria).
Amb aquest criteri es pretén comprovar que l'alumne coneix el concepte de mòdul bidimensional i l'utilitza com a unitat de mesura, el combina amb si mateix i l'identifica en produccions naturals o realitzades per l'home (ornamentació, disseny arquitectura, etc.). S'avalua també si comprèn que la seua disposició crea imatges rítmiques utilitzant diferents seqüències d'una mateixa figura, així com la correcció en el traçat i la complexitat i major nombre tant de mòduls com de seqüències, en la realització) de composicions modulars planes.
10. Dissenyar mòduls derivats d'una xarxa normalitzada isomètrica, a partir d'un mòdul espacial bàsic, incorporant el clar-obscur per definir la direcció d'un focus de Llum.
Aquest criteri pretén avaluar si l'alumne coneix l'ús de la perspectiva axonomètrica per representar en l'espai diverses figures i és capaç d'utilitzar aquest sistema de representació incorporant la Llum com a element per definir volums.
11. Analitzar una imatge tenint en compte alguns elements bàsics constitutius de la sintaxi visual i establir les relacions entre imatge i contingut.
Amb aquest criteri es pretén avaluar si l'alumne coneix i relaciona els elements que intervenen en la fase de lectura d'un missatge visual, l'anàlisi formal (mesura, direcció, estructura, harmonia cromàtica, simetria, moviment, equilibri i ritme) i l'anàlisi del contingut d'aquest missatge.
12. Seleccionar, entre els diversos llenguatges gràfics, plàstics i visuals, el més adequat a les seues necessitats d'expressió, integrant si és necessari dos o més llenguatges en les seues produccions.
Aquest criteri intenta comprovar que l'alumne coneix els trets particulars dels llenguatges d'ús més freqüent (còmic, fotografia, cinema, televisió, publicitat), les seues característiques comunes i la seua dimensió social, i que ha adquir la capacitat de selecció per expressar les seues idees o les dels altres.
13. Representar amb formes geomètriques simples, (columnes, plans verticals, horitzontals i oblics) la sensació d'espai en un pla, utilitzant com a recurs gràfic la perspectiva cònica.
Amb aquest criteri s'avalua si l'alumne és capaç de representar la realitat tal com la veu sobre un suport bidimensional mitjançant representacions que no requereixen operacions complicades en el seu traçat. S'avaluarà la correcció en el traçat geomètric dels elements utilitzats, la seua adequada relació entre distància i dimensió, la seua disposició en l'espai i la utilització de superposicions o transparències per accentuar la sensació d'espai.
14. Analitzar ambients (naturals i artificials), objectes i imatges presents en la seua vida quotidiana, valorant les seues qualitats estètiques i la seua adequació amb l'entorn.
Amb aquest criteri es tracta de comprovar si l'alumne i l'alumne són capaços de distingir en un objecte simple, ben dissenyat, els seus valors funcionals junt amb els estètics (proporció entre les seues parts, color, textura, forma, etc.), i si són capaços d'apreciar la dimensió estètica que té la natura, i les obres d'art, Però no com un fi a imitar, sinó, més aviat, com una referència per a l'anàlisi dels elements visuals i plàstics.
Educació Secundària Obligatòria
Valencià: Llengua i Literatura
Castellà: Llengua i Literatura
1. Introducció
L'Educació Secundària Obligatòria té com a finalitat el desenvolupament integral i harmònic dels aspectes intel·lectuals, afectius i socials de la persona. Un dels camps d'acció fonamentals d'aquesta etapa haurà de ser una educació relativa al llenguatge i a la comunicació, de manera que els alumnes arriben a tenir un saber reflexiu sobre les pràctiques comunicatives que calen per a la socialització. Aquests objectius educatius fan referència especialment a les àrees de llengües, encara que qualsevol altra àrea o disciplina, en emprar el llenguatge com a mitjà de comunicació i d'adquisició i transmissió del coneixement, és responsable de la consecució d'aquest objectiu.
L'ensenyament i l'aprenentatge en l'àrea de Llengua i Literatura té com a finalitat la formació de parlants competents en les dues llengües oficials i també l'adquisició i el desenvolupament de la competència per a llegir i interpretar textos literaris en cadascuna d'aquestes llengües. Formulat en aquests termes generals, l'objectiu assenyalat comporta la prolongació en l'Educació Secundària Obligatòria de les metes fixades per a l'Educació Primària. Les diferències entre una etapa i l'altra no rauen, per tant, en l'objecte de l'aprenentatge, sinó fonamentalment en la selecció de discursos que s'han d'analitzar i produir segons la seua complexitat i d'acord amb l'horitzó d'expectatives dels alumnes, en l'orientació que s'ha de donar a la reflexió lingüística i literària, en la selecció de continguts conceptuals i en el grau de sistematització que els continguts han d'abastar.
L'educació lingüística i literària estarà guiada per la consideració del llenguatge com una activitat que té com a funcions bàsiques la comunicació i la representació de la realitat física i social. El llenguatge s'adquireix i es desenvolupa a partir de les aptituds humanes per a la parla, mitjançant els intercanvis en contextos socials determinats. Mitjançant la interacció, els xiquets aprenen a donar significat als signes que intercanvien amb les persones adultes i a emprarlos amb finalitats diverses, i apropien les unitats i regles de la llengua del seu entorn i les normes que regulen la parla com a activitat social. Aquest aprenentatge no és una activitat mimètica, sinó que comporta la construcció de successius sistemes de regles lingüístiques i de normes sócio-comunicatives i, també, l'avaluació i l'elaboració continua d'aquests sistemes d'acord amb les noves necessitats i experiències. D'aquesta manera, el llenguatge té una arrel comunicativa, i la seua funció primària és la comunicació. El llenguatge, a banda d'instrument de comunicació, és un mitjà de representació del món. Aquestes dues funcions estan interrelacionades: la comunicació es produeix per la capacitat del llenguatge per a representar i simbolitzar la realitat i, a més a més, en l'intercanvi comunicatiu
es creen representacions compartides intersubjectivament. El llenguatge està vinculat al pensament i coneixement. Mitjançant les operacions cognoscitives que constitueixen el Llenguatge interior ens comuniquem amb nosaltres mateixos, analitzem problemes, organitzem la informació, elaborem plans i iniciem processos de decisió. Tot plegat, regulen i orienten la nostra pròpia activitat. En aquest sentit, el Llenguatge acompleix una funció de representació i d'autoregulació del pensament i de l'acció.
El fet d'aprendre una llengua no és únicament el fet d'apropiarse un sistema de signes, sinó també dels significats culturals que aquests signes transmeten í, amb aquests significats, les maneres com les persones de l'entorn entenen o interpreten la realitat. El llenguatge contribueix d'aquesta forma a construir una representació del món socialment compartida i comunicable, i amb això a la integració social i cultural de les persones. Alguns d'aquests significats culturals que s'adquireixen en el procés de l'aprenentatge lingüístic constitueixen prejudicis respecte del gènere social, dels grups ètnics, de la religió, d e la procedència social.... i també respecte de les llengües i les maneres d'emprar-les. L'escola té com a responsabilitat, en el procés d'aprenentatge de les llengües, fomentar l'anàlisi crítica de les maneres mitjançant les quals el llenguatge transmet i sanciona aquests prejudicis i imatges estereotipades del món, a fi de contribuir a l'eradicació dels usos discriminatoris i fomentar les actituds de respecte davant la variació cultural i lingüística.
Si el Llenguatge és un mitjà de comunicació i representació), l'educació lingüística es referirà al domini del funcionament de la llengua en contextos socials o de competència comunicativa. Aquesta competència comprèn, no sols el coneixement del sistema d'unitats i regles d'una Llengua, és a dir, la seua gramàtica, sinó també la capacitat per a ancorar el discurs en la situació i per a adequar-lo als aspectes rellevants del context social. Situar l'ensenyament i l'aprenentatge de la Llengua en el marc de la competència comunicativa significa que el nucli de l'objecte de l'aprenentatge són les destreses discursives, el domini de les quals necessita l'aprenentatge de procediments i coneixements explícits del funcionament del Llenguatge en els següents plans: relació dels enunciats amb el context físic (participants, espai i temps) i social (papers socials dels participants, les seus relacions, finalitats ... ) en què es produeixen; planificació i estructuració dels textos segons els esquemes convencionals; articulació dels enunciats mitjançant procediments de cohesió lèxics i gramaticals; organització de les oracions d'acord amb les regles lèxic sintàctiques.
Les estratègies que constitueixen la competència comunicativa s'ensenyen i s'aprenen des d'una llengua determinada, Però no es refereixen, exclusivament, a saber emprar una llengua concreta, sinó a una competència sobre l'ús del llenguatge en general. Aquesta característica de l'aprenentatge lingüístic té una gran importància en el nostre context educatiu, en què s'aprenen les dues llengües oficials juntament amb una llengua estrangera a partir del segon cicle de l'Ensenyament Primari. Situar l'aprenentatge en l'àmbit de la competència comunicativa significa, en allò que es refereix a aquesta qüestió, que els aprenentatges que es fan en una llengua, s'apliquen a l'aprenentatge d'unes altres, el coneixement de les quals contribueix, alhora, a augmentar aquesta competència comunicativa o competència sobre l'ús del llenguatge en general.
l'educació lingüística concebuda com el desenvolupament de la competència comunicativa necessita el treball sistemàtic de producció interpretació de textos que pertanyen als diferents àmbit d'ús. Aquest treball es refereix tant al discurs oral com a l'escrit. La comunicació oral i escrita s'oposen, principalment, per la naturalesa dels signes i el canal emprat i, a i més a més, pel caràcter diferit o no de l'intercanvi, cosa que afecta la co-presència dels participants i que es compartesca o no el context espacial i temporal. Aquestes diferències demanen estratègies específiques en l'ensenyament í l'aprenentatge d'un o de l'altre ús. Tanmateix, en un nivell formal i planificat, l'ús oral i l'escrit tenen molts aspectes comuns (el tema prefixat, la planificació del contingut ,l'explicitació sintàctica i lèxica, la subjecció a una norma estàndard ... ) A més a més, hi ha nombroses situacions de comunicació que combinen diversos usos, com ara una exposició oral que recolza en un guió o les conclusions d'un debat que es fixen per escrit. Aquests aspectes comuns en el nivell formal permeten relacionar tots dos aprenentatges i recolzar l'un en l'altre. En l'Educació Secundària Obligatòria el Treball sobre l'ús oral es refereix al nivell formal l'planificat. l'aprenentatge d'aquest nivell formal s'ha de realitzar, òbviament, dins de les situacions d'interacció comunicativa que ofereix el context dl l'aula i del centre escolar en general. L'ús oral informal l'ús espontani entre interlocutors amb tracte freqüent i familiar- serà objecte d'observació i anàlisi amb la finalitat de reconèixer les normes socio-comunicatives que regeixen l'intercanvi en diferents contextos socials, per a observar les estratègies que posen en marxa els parlants amb la finalitat d'aconseguir una comunicació satisfactòria i per a reconèixer i criticar els estereotipí prejudicis, ja siguen socials o sociolingüístics. Pel que fa a l'ús escrit, l'aprenentatge de la lectura i de l'escriptura, el qual ja s'haurà iniciat i desenvolupat en les etapes anteriors, es continuarà en l'Educació Secundària Obligatòria cercant uns majors nivells de complexitat en la planificació i en l'estructuració dels textos i una major diversificació pel que fa als contextos on se situa el discurs que es produeix o s'interpreta. A més s'ha de consolidar el domini de les tècniques gràfiques i, també, dels procediments de representació fonètica i de la disposició del text a la pàgina.
També és rellevant en aquesta etapa, relacionant-ho amb les activitats de producció i interpretació de textos orals i escrits la reflexió sistemàtica sobre els factors del context amb els quals s'ha d'adequar el discurs, sobre els esquemes textuals convencionals que es fan servir de model tant per a la producció com per a la interpretació del discurs, sobre el funcionament d'algunes unitats lingüístiques com a elements de cohesió del text i sobre les regularitats léxico-sintàctiques de l'oració, i també sobre els mecanismes per a la formació de paraules. Aquesta reflexió sistemàtica sobre el llenguatge i les seues condicions d'ús ha de desembocar en l'estructuració dels coneixements en un sistema conceptual bàsic i d'un metallenguatge que faça fàcil la comunicació en l'aula dins del procés d'aprenentatge i valga de recolzament per a l'aprenentatge d'altres llengües. La reflexió sistemàtica sobre les unitats del sistema lingüístic en relació amb les seues condicions d'ús en la relació del text amb el context, en l'estructuració i cohesió del text i en la construcció d'oracions i paraules és un requisit imprescindible per a incorporar l'avaluació i la correcció de les pròpies produccions al procés d'escriptura, amb la finalitat d'afavorir l'aprenentatge autònom.
La lectura i la interpretació de textos literaris necessiten el desenvolupament d'unes competències específiques, ja que la comunicació en què pren part el discurs literari té unes característiques diferents de la comunicació habitual. Cobra literària està destinada a la fruició, és a dir, a produir en el lector un plaer buscat conscientment i activa. Aquesta finalitat del text se satisfà si es crea una situació de comunicació en la qual el lector ix al pas de l'obra i allunyat del context espacial, temporal i cultural en el qual l'obra es va escriure crea un context nou, a partir dels propis repertoris de significats individuals o sócio-culturals. Ja en etapes anteriors s'haurà propiciat en els alumnes experiències plaents amb la lectura í la recreació de textos literaris, sobretot mitjançant els jocs verbals que la literatura ofereix. Aquest objectiu ha de seguir actuant com a eix de l'Educació Secundària Obligatòria. En aquesta etapa, però, al costat dels jocs verbals, la literatura ha d'atraure, a més a més, pel seu poder per a representar i interpretar simbòlicament tant l'experiència interior com la col·lectiva. Amb això els alumnes s'afeccionaran a la literatura si troben en les seues obres exemplars i exploren en les pròpies produccions aquesta capacitat per a simbolitzar les pròpies experiències. Per a aconseguir això cal que es desenvolupe en els alumnes una competència literària que els proporcione instruments específics per a la interpretació i recreació del discurs literari, tant mitjançant la lectura activa, com mitjançant la producció de textos. Aquests instruments es refereixen, per una banda, al coneixement de les convencions literàries estructures de gènere i procediments retòrics i, de l'altra banda, a l'aplicació d'informacions sobre el context lingüístic, històric, cultural i ideològic en el qual les obres literàries s'han produït, en la mesura que aquestes dades siguen significatives per a la interpretació del text i, també, d'acord amb les expectatives d'un lector d'aquesta etapa escolar. A més, s'ha de considerar la literatura com un mitjà per a conèixer i interpretar críticament l'experiència col·lectiva, cosa que afavoreix la inserció de l'individu en la tradició del seu àmbit cultural. D'aquesta manera, el coneixement de la literatura produïda en la pròpia llengua i en relació amb la història, la cultura i la tradició de la comunitat a la qual es pertany actua com un mitjà poderós de socialització. L'educació literària, finalment, inclou la capacitat crítica per a avaluar un conjunt de factors externs a l'obra, els quals en condicionen la recepció: els prejudicis quant al gènere social, la llengua i la cultura dels escriptors, la crítica, la publicitat, les modes, etc. En conclusió, el desenvolupament de la competència literària té uns objectius i uns aprenentatges específics, Però necessita, per la seua banda,.pl desenvolupament de la competència lingüística i discursiva, objecte d'aprenentatge en el conjunt de l'àrea. Al seu torn, la interpretació reflexiva del discurs literari potencia l'aprenentatge lingüístic i discursiu en general, ja que els textos literaris representen tota la varietat de situacions de comunicació, d'actes de parla, de registres, de tons i d'estils, i impliquen una anàlisi del llenguatge en l'acte mateix de funcionament.
L'eix de l'educació lingüística estarà constituït pels procediments encaminats al desenvolupament de les capacitats d'expressió i comprensió oral i escrita, en les dues llengües oficials, en contextos socials significatius i, també, en l'àmbit de la comunicació literària. Aquests procediments necessiten una reflexió planificada sobre el funcionament del llenguatge i sobre les característiques formals de la llengua l'ús de la qual s'està aprenent, un coneixement que s'organitza en forma de conceptes gramaticals. A més, l'aprenentatge de la llengua implica l'aprenentatge de significats culturals impregnats de valoracions socials i sociolingüístiques que necessiten el desenvolupament d'actituds crítiques sobre la manera com el llenguatge els transmet i sanciona.
En qualsevol situació d'intercanvi comunicatiu estan presents els prejudicis, actitud i estereotips discriminatoris, que també incideixen en els coneixements sociolingüístics i sócio-comunicatius previs .La institució escolar en el seu conjunt, i l'àrea de Llengua i Literatura en concret, ha de ser sensible a qualsevol discriminació i, especialment, a la discriminació sexual, ja que aquesta se superposa a totes les altres i deixa una petja específica en el fet lingüístic.
Quant a la valoració discriminatòria en relació amb les llengües i, per tant, amb els seus parlants, i quant a les actituds que aquesta valoració comporta, una educació lingüística satisfactòria haurà de contribuir a valorar tota llengua com igualment apta per a fer les funcions de comunicació i representació. En el nostre àmbit lingüístic i cultural, els prejudicis sociolingüístics i les actituds discriminatòries tenen l'origen en una realitat sociolingüística caracteritzada per la convivència, en situació de conflicte, d'una llengua minoritzada i d'una altra més prestigiada socialment, amb un repartiment desigual d'usos i funcions, tant a l'escola com a la resta de la societat. Els prejudicis lingüístics generats per aquesta situació poden ser un obstacle important per a l'aprenentatge, i la seua eradicació no depèn únicament de la tasca que es faça en aquesta àrea, sinó que necessita que la llengua minoritzada funcione com a llengua de comunicació formal i sempre com a instrumental d'aprenentatge en les diferents disciplines del currículum i, en definitiva, impregne tots els àmbits de l'activitat escolar.
Una altra font important de prejudicis i actituds discriminatòries la constitueixen els usos dialectals -geogràfics i/o socials- menys valorats culturalment. Si aquesta valoració discriminadora d'uns usos sobre els altres es produeix en l'àmbit escolar, el resultat és l'aparició de traves sociolingüístiques entre els alumnes i el sistema educatiu. El punt de partida per a l'educació lingüística haurà de ser l'ús de la llengua que els alumnes han adquirit en el medi familiar i que és funcionalment adequada per a l'intercanvi en aqueix context. La tasca de l'escola haurà de ser ampliar la competència lingüística comunicativa dels alumnes de manera que aquests puguen ser capaços d'interactuar en els diversos àmbits socials en els quals es veuran immergits. D'aquesta manera, el respecte per la diversitat d'usos pot ser compatible amb el component normatiu que ha de tenir l'ensenyament de la llengua, ja que els alumnes han d'aprendre a comunicar-se en la llengua estàndard de sent com és l'apropiada socialment per a tractar certs temes en situacions determinades.
En conclusió, l'objecte de l'aprenentatge en l'àrea de Llengua en l'Educació Secundària Obligatòria abasta el conjunt dels components del procés comunicatiu:
a) L'apropiació per part del parlant dels factors del context físic i social susceptibles de deixar una petja en els enunciats i, també, l'aprenentatge de les régles comunicatives mitjançant les quals s'adequa el discurs al context.
b) El coneixement i l'ús reflexiu del codi lingüístic, en allò que fa referència tant al pla oracional com al textual atenent les realitzacions orals i escrites.
c) Actitud afavoridora d'una comunicació satisfactòria, així com mitjançant actituds critiques respecte de les formes mitjançant les quals el llenguatge reflecteix prejudicis i estereotips socials i sociolingüístics.
Definit així, l'objecte de l'aprenentatge orientarà la selecció de continguts per a l'ensenyament i l'aprenentatge de les dues llengües incloses en l'àrea de Llengua i Literatura en aquesta etapa educativa. Alhora estableix un març per a l'aprenentatge comú amb etapes anteriors de la mateixa àrea i amb l'àrea de Llengües Estrangeres. Aquest març comú aconsella adoptar una orientació didàctica compartida.
II. Objectius generals
L'ensenyament de la llengua i de la literatura, tant en castellà com en valencià, en l'etapa d'Educació Secundària Obligatòria, tindrà com a objectiu contribuir a desenvolupar en els alumnes i les alumnes les capacitats següents:
1. Comprendre discursos orals i escrits reconeixent-ne les diferents finalitats i les situacions de comunicació on es produeixen.
2. Expressar-se oralment i per escrit amb coherència i correcció, d'acord amb les diverses finalitats i situacions comunicatives i adoptant un estil expressiu propi.
3. Conèixer i valorar la realitat plurilingüe de l'Estat espanyol i de la societat i de les variants de cada llengua, i superar estereotips sociolingüístics i considerar els problemes que plantegen les llengües en contacte.
4. Comprendre i valorar, a partir del coneixement de la realitat sociolingüística, la necessitat de recuperar un ús normalitzat del valencià, símbol de la identitat cultural i mitjà irrenunciable per a entendre la realitat de l'entorn i poder accedir al patrimoni cultural propi.
5. Utilitzar els seus recursos expressius, lingüístics i no lingüístics en els intercanvis comunicatius propis de la relació directa amb altres persones, evitant-ne els usos discriminatoris que denoten algun tipus de discriminació i, en especial, la relacionada amb el gènere social.
6. Reconèixer i analitzar els elements i les característiques dels mitjans de comunicació, amb la finalitat d'ampliar les destreses discursives i desenvolupar actituds crítiques davant dels seus missatges, valorant la importància de les seues manifestacions en la cultura contemporània.
7. Beneficiar-se i fruir autònomament de la lectura i de l'escriptura com a formes de comunicació i com a fonts d'enriquiment cultural i de plaer personal.
8. Interpretar i produir textos literaris i d'intencionalitat literària, orals i escrits, des de posicions personals crítiques i creatives, valorant les obres rellevants de la tradició literària com a mostres destacades del patrimoni cultural, fent especial incidència en les literatures presents en l'entorn.
9. Reflexionar sobre els elements formals i els mecanismes de la llengua en els plans fonològic, morfosintàctic, léxico-semàntic i textual i també, sobre les condicions de producció i recepció dels missatges en contextos socials de comunicació, amb la finalitat de desenvolupar la capacitat per a regular les pròpies produccions lingüístiques.
10. Analitzar i jutjar críticament els diversos usos socials de les llengües, evitant els estereotips lingüístics que suposen judicis de valor, mitjançant el reconeixement del contingut ideològic del llenguatge en allò que respecta especialment al gènere social, a la llengua que es parla i a les consideracions racistes o classistes.
11. Utilitzar el llenguatge com a instrument per a l'adquisició de nous aprenentatges, per a la comprensió i anàlisi de la realitat, la fixació i el desenvolupament del pensament i la regulació de la pròpia activitat.
III. Continguts
Introducció
D'acord amb la definició de l'objecte de l'aprenentatge i amb els objectius de l'àrea de Llengua i Literatura en l'Educació Secundària Obligatòria, s'estableixen tres tipus de continguts:
- procediments o continguts que es refereixen a les destreses per a la producció i recepció del discurs;
- conceptes o coneixements explícits i organitzats sobre el sistema lingüístic i les condicions del seu funcionament en diferents situacions discursives;
- actituds afavoridores de la comunicació i de l'ús no discriminatori.
Aquests tres grans tipus de continguts recorren els sis blocs següents:
Bloc 1: la llengua en la comunicació interpersonal
Bloc 2: la llengua en els mitjans de comunicació social
Bloc 3: el discurs literari.
Bloc 4: la llengua com a mitjà d'adquisició de coneixements
Bloc 5: la llengua com a objecte de coneixement
Bloc 6: la llengua i els parlants
Els quatre primers blocs es refereixen a l'aprenentatge de la llengua en els diferents àmbits d'ús. Tenen un caràcter principalment procedimental, encara que en ells intervé la reflexió i la sistematització de conceptes en relació amb les activitats de producció i anàlisi del discurs i, també, impliquen el foment d'actituds afavoridores del funcionament de la comunicació i de l'ús no discriminatori del llenguatge.
El cinquè bloc té un caràcter essencialment conceptual, encara que, per tractar-se de conceptes que procedeixen de la reflexió sistemàtica sobre els usos de la llengua, aquest bloc està imbricat amb els quatre anteriors. Igualment, la sistematització de les reflexions i la seua organització en sistemes conceptuals necessiten l'aprenentatge de procediments d'anàlisi, manipulació, generalització, estructuració, etc.
El sisè bloc té un marcat caràcter actitudinal i, per això, els seus continguts impregnen tots els blocs anteriors. D'una banda, l'aprenentatge dels continguts actitudinals està vinculat al desenvolupament de la competència comunicativa i, de l'altra, les actituds en relació amb les llenegues i els parlants condicionen l'aprenentatge significatiu dels usos lingüístics.
La interrelació d'aquests blocs de continguts és un actor que s'haurà de tenir en compte en la seqüenciació dels continguts al llarg de l'etapa educativa, en l'elaboració de materials didàctics, en la planificació de les activitats i tasques per a l'aula i en l'avaluació dels processos d'ensenyament i aprenentatge.
Bloc 1 La Llengua en la comunicació interpersonal
Els continguts d'aquest bloc fan referència a uns aprenentatges encaminats a la consecució d'una comunicació satisfactòria en l'àmbit interpersonal i en la relació dels individus amb les institucions. Aquests aprenentatges afecten tant la producció de textos orals i escrits com la seua anàlisi i interpretació.
En l'àmbit de la comunicació interpersonal s'atenen especialment les situacions que demanen un ús formal i planificat. Aquestes situacions estan definides pel fet de succeir l'intercanvi en Llocs preestablerts, sobre ternes prefixats, amb finalitats determinades explicitament i entre participants amb els papers molt definits en la interacció.
Molts d'aquests intercanvis formals es produeixen en l'àmbit de les institucions (educatives, culturals laborals, administratives ... ) on les normes de comportament verbal són molt estrictes, els actes de parla estan molt delimitats i els textos que es produeixen responen a models marcadament convencionals. L'aprenentatge de les normes sàcio-comunicatives que regeixen aquests intercanvis ha de fomentar la reflexió critica sobre els estereotips i els prejudicis convencionalment acceptats, evitant la seua reproducció amb un caràcter discriminatori i, particularment, els d'índole sexista, per superposarse aquest tipus de discriminació a totes les altres.
S'ha de tenir en compte que vivim en un context sociolingüístic caracteritzat per l'existència d'una llengua minoritzada i una llengua més prestigiada socialment, amb un repartiment desigual d'usos i funcions. Aquesta situació provoca que els intercanvis formals entre els individus o entre aquests i les institucions duguen freqüentment el canvi de llengua amb l'abandó de la llengua minoritzada. El tractament dels continguts d'aquest bloc exigeix que l'escola tinga una funció compensadora de les desigualtats que es donen al si de la societat i garantesca un ús normalitzat de la llengua rninoritzada en els intercanvis propis de la comunitat escolar (actes, notes informatives, comunicats escrits als pares, comunicacions orals, discurs acadèmic ...).
S'atén, doncs, en aquest bloc la diversitat d'usos i formes del discurs oral i escrit mitjançant el qual els parlants participen de la vida social. Els continguts que correspon a aquest bloc són els següents:
1. Interpretació de textos -orals i escrits- atenent l'anàlisi dels factors que intervenen en els processos de comunicació -papers dels participants i relacions entre ells, context espàcio-temporal, finalitats del intercanvi. així com les normes comunicatives que els regulen.
2. Producció de textos adequant el registre als factors del context comunicatiu.
3. Coneixement i ús adequat dels components paralingüístics del discurs oral -entonació, volum, ritme, gestualitat- i escrit -disposició del text a la pàgina, recursos tipogràfics, títols i epígrafs...
4. Coneixement i ús apropiat de la norma ortogràfica.
5. Coneixement i utilització de les formes de la comunicació oral planificada, especialment entrevistes, exposicions orals i debats.
6. Coneixement i ús adequat de les formes convencionals del discurs escrit, com per exemple cartes, telegrames, avisos, normes, instàncies, actes, ordres del dia i anuncis per paraules.
7. Coneixement dels diversos esquemes textuals -narració, descripció, exposició, argumentació, instrucció...- i la seua aplicació tant a la producció com en la interpretació del discurs.
8. Actitud positiva respecte de l'ús de la Llengua minoritzada en situacions de comunicació formals amb la finalitat de desenvolupar hàbits d'ús que contribuesquen d'aquesta manera a alterar la desigual distribució d'usos i funcions entre les Llengües.
9. Actituds afavoridores d'una comunicació fluida i satisfactòria.
Bloc 2. La Llengua als mitjans de comunicació.
Els mitjans de comunicació social constitueixen un àmbit d'ús que necessita uns aprenentatges específics, referits fonamentalment a la interpretació de textos. La importància d'aquest bloc es fonamenta en el paper destacat que, per a la transmissió dels coneixements i opinions, tenen els mitjans de comunicació en la nostra època. Aquests seran uns instruments dels quals disposaran els escolars d'ara al Llarg de la seua vida per a accedir a la informació sobre el context cultural, polític, social, científic, etc. Els mitjans de comunicació social contribueixen, a més a més, a la consolidació de la Llengua estàndard.
L'especificat dels aprenentatges que es preveuen en aquest bloc obeeix a diversos factors: les característiques de l'intercanvi propi dels mitjans -emissor complex i poderós, receptor col·lectiu, unidireccionalitat de l'intercanvi...-, les estratègies particulars en la presentació i recepció de les informacions i l'ús de procediments peculiars, com ara la Interrelació del codi verbal i codis no verbals.
Un dels objectius principals d'aquest bloc és el desenvolupament de la capacitat per a analitzar i interpretar críticament el discurs dels mitjans de comunicació social. A més a més, la diversitat de tipus de textos i d' estils discursius que ofereixen els mitjans de comunicació proporciona un març idoni per a la reflexió sobre les condicions de producció del discurs i, també, per al treball sistemàtic al voltant de les estructures i la planificació dels textos.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Anàlisi dels elements no verbals -imatge, so...- dels codis verbo-icònics per a la interpretació de textos que provenen del mitjans de comunicació social.
2. Reconeixement de grans gèneres periodístics -informació i opinió- i subgèneres -notícia, reportatge, entrevista ... ; editorial, crítica, article d'opinió...-
3. Anàlisi i ús de procediments -narratius, descriptius, expositius i argumentatius- propis del discurs periodístic, tant oral com escrit.
4. Anàlisi crítica dels procediments retòrics -verbals i no verbals- més emprats en la publicitat.
5. Utilització de la premsa com a documentació per a la preparació de treballs, debats, informes...
6. Reconeixement de la importància dels mitjans de comunicació en la configuració de creences i valors i anàlisi dels mecanismes que permeten manipular la informació.
7. Actitud crítica enfront dels missatges que provenen dels mitjans de comunicació, especialment en allò que es refereix als estereotips que atenten contra la igualtat de les persones o dels grups socials.
8. Valoració crítica de l'ús de la llengua minoritzada en els mitjans de comunicació com a instrument de normalització lingüística i d'enriquiment cultural.
Bloc 3. El discurs literari
En aquest bloc s'atenen els aprenentatges propis de l'educació literària. Aquesta es refereix al desenvolupament d'unes competències específiques relacionades, principalment, amb la lectura i la comprensió de textos - literaris.
L'obra literària en la qual el discurs es configura com a objecte estètic està destinada a la fruïció i, aquesta finalitat s'acompleix a condició que l'interès per l'obra conduesca al lector fins a ella i es produesca una situació de comunicació mitjançant la lectura. Per tant, el primer objectiu de l'educació literària serà presentar als alumnes un ampli ventall de les obres literàries, obrir davant d'ells un horitzó d'expectatives i fomentar la lectura com a experiència plaent.
L'accés dels alumnes a l'obra literària ha d'estar encaminat tant a satisfer la necessitat de fabular i de representar simbòlicament l'experiència interior com al coneixement i la interpretació de l'experiència col·lectiva i a la inserció de l'individu en la tradició del seu àmbit cultural.
Per a la lectura de textos literaris calen instruments específics d'interpretació. La reconstrucció del sentit dels textos literaris necessita, d'una banda, el coneixement de formes específiques que té la literatura per a crear. -significats i representar simbòlicament l'experiència -sistema de gèneres, procediments i models retòrics...- i, de l'altra banda, un conjunt de sabers sobre el context cultural, ideològic i lingüístic en el qual els textos literaris s'han produït.
El coneixement de les formes específiques del discurs literari necessita el desenvolupament de la competència lingüística i discursiva, objecte d'aprenentatge en el conjunt de l'àrea. Al seu torn, la interpretació reflexiva del discurs literari potencia l'aprenentatge lingüístic i discursiu general, ja que els textos literaris representen tota la diversitat de situacions de comunicació, d'actes de parla, de registres, tons i estils, i impliquen una anàlisi del llenguatge en l'acte mateix del funcionament.
L'educació literària ha de preveure també el fet que la recepció de la literatura estiga condicionada per tot un conjunt de factors externs a l'obra literària: la crítica, la tradició cultural, els prejudicis, l'actuació de les institucions, el recolzament de la premsa, la publicitat...
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Accés al llibre: familiaritat amb les biblioteques, les llibreries, els catàlegs, les col·leccions literàries, les seccions d'informació i la crítica literària en la premsa, la publicitat...
2. Lectura i interpretació d'autors i d'obres rellevants de la tradició literària.
3. Lectura expressiva, memorització i dramatització de textos.
4. Identificació dels gèneres literaris i anàlisi d'obres exemplars de cada gènere.
5. Anàlisi de procediments retòrics -gràfics, lingüístics, enunciatius, d'estructura global del text...- en relació amb la creació de significats.
6. Producció de textos d'intencionalitat literària: imitació, l'elaboració, parodia, versions a uns altres gèneres...
7. Utilització, en l'anàlisi de textos, d'informacions sobre el context històric i cultural que siguen significatives per a la interpretació del text literari.
8. Interès i gust per la lectura de textos literaris i desenvolupament de criteris propis de selecció i valoració d'obres literàries.
9. Valoració de les obres literàries com a patrimoni cultural i artístic col·lectiu, tant d'una comunitat específica com de la humanitat en conjunt.
10. Reconeixement de l'existència d'instàncies externes a l'obra literària que fan de pont entre la producció i la recepció del text, i que en condicionen la valoració.
11. Actitud crítica davant l'existència de factors polítics, econòmics o sociolingüístics que condicionen la recepció i valoració de l'obra literària d'acord amb la llengua emprada, condicionament que històricament ha actuat en detriment de les llengües minoritzades.
12. Actitud crítica enfront del contingut ideològic de les obres literàries.
Bloc 4. La llengua com a mitjà per a l'adquisició de coneixements
L'escriptura, a més de ser un mitjà de comunicació, és un instrument per a conservar de manera estable i permanent la informació Aquesta funció documental, que sempre ha estat exclusiva de la llengua escrita, la fa en l'actualitat també la llengua oral, registrada mitjançant procediments tècnics.
Hi ha textos que només tenen aquesta funció documental: diccionaris, gramàtiques, catàlegs, fullets d'instruccions... En canvi tot text pot utilitzar-se amb valor documental: per exemple, l'enregistrament d'una conversa per a l'anàlisi d'estratègies de comunicació, un poema com a exemple d'un tipus de composició mètrica, un relat literari com a document històric...
El discurs acadèmic, és a dir, l'emprat en exàmens, treballs, recensions, articles, comentaris de textos..., és l'àmbit propi d'aquests aprenentatges. Es un tipus de discurs que necessita -a banda de les estratègies habituals de l'expressió escrita- un conjunt d'habilitats especials, com ara saber recollir, classificar, sintetitzar, interpretar i adaptar Informacions procedents d'explicacions, discussions en classe, apunts, lectures complementàries, manuals, etc.; així com també, saber obtenir i organitzar informació a partir de diccionaris, localitzar referències bibliogràfiques, saber donar compte d'estudis realitzats (experiments, observacions, enquestes), saber analitzar i interpretar correctament les dades...
Aquesta vessant de l'educació lingüística -l'ús i la producció de textos amb una funció predominantment documental, o l'aproximació a qualsevol text des d'aquesta perspectiva- té una gran importància en el currículum, ja que l'ús de la llengua per a l'adquisició i organització de coneixements va estretament lligat a les activitats de l'ensenyament-aprenentatge en totes les àrees. Per això, és necessari garantir per a la llengua minoritzada aquest àmbit d'ús que tradicionalment li ha estat negat com a únic camí possible per a aconseguir un tractament adequat dels continguts d'aquest bloc.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Interpretació de documents que contenen informacions relacionades amb activitats quotidianes, com guies, fullets explicatius, catàlegs o instruccions.
2. Utilització de documents -orals i escrits- vinculats amb els processos d'aprenentatge: bibliografies, diccionaris i enciclopèdies, gramàtiques escolars, llibres de consulta en general, índexs de llibres, fitxers, conferències i altres exposicions orals...
3. L'elaboració de la informació obtinguda en documents: confecció de resums, d'esquemes, de quadres sinòptics, de fitxes, gràfics, bases de dades...
4. Elaboració, i ús de procediments per a l'obtenció directa d'informació: qüestionaris, enquestes, entrevistes...
5. Elaboració de textos informatius propis del discurs formal: exposicions orals i escrites, guions previs per a fer exposicions, petits treballs monogràfics amb inserció de citacions i referències bibliogràfiques, murals...
6. Actitud positiva envers l'obtenció d'informació mitjançant diverses fonts, qualsevol que siga la llengua vehicular, evitant així l'ús exclusiu de la llengua dominant com a llengua d'aprenentatge.
7 . Actitud crítica davant de les fonts d'informació i també davant els continguts que aquestes sancionen com a manifestacions de la relació entre saber, ideologia, valors i interessos socials.
Bloc 5. La llengua com a objecte de coneixement
La concepció d'aquest bloc i la selecció dels continguts es fonamenta en la consideració del raonament lingüístic com a part del procés de desenvolupament de les capacitats per a produir i interpretar textos en els diversos àmbits d'ús de la llengua. D'acord amb aquest criteri, el camp de la reflexió lingüística transcendeix el marc de l'oració i de la paraula i incorpora els factors contextuals del discurs i els procediments per a la formació de textos coherents.
La reflexió sobre els factors del context situacional té una importància decisiva si es considera que aprendre una llengua és aprendre a comunicar-se adequadament i eficaç en contextos socials sigificatius. Aquesta reflexió té com l'objecte la manera com els factors del context (els participants els seus rols socials i les seus relacions, les finalitats, el context espacial i temporal ... ) determinen la forma i el significat dels textos. l'àmbit on se situa aquesta reflexió és el de l'adequació del discurs.
La segona via de reflexió afecta l'organització interna del text, com una unitat global de significat en la qual les diferents parts, paràgrafs i oracions, estan connectades per diversos procediments de cohesió de naturalesa lèxica i gramatical. Aquest àmbit de reflexió és el de la coherència interna dels textos o cohesió.
Una tercera via de reflexió afecta la construcció d'oracions, la formació de paraules i els factors fonològics i prosòdics relacionats amb la norma ortogràfica. També en aquest àmbit del raonament lingüístic, l'objectiu és l'ús reflexiu de la llengua de manera que els alumnes siguen capaços de valorar la gramaticalitat i l'acceptabilitat dels enunciats i de jutjar-ne la correcció respecte de la norma.
Els continguts que corresponen a aquestes tres vies de reflexió són els següents:
1. Marques lingüístiques que fan referència al context material de la comunicació (participants, context espacial i temporal) i les seus condicions d'ús.
2. Marques lingüístiques d'adequació del discurs al context social (paper dels participants i les seues relacions, finalitats ... ). El registre.
3. Mecanismes que intervenen en la cooperació conversacional.
4. Procediments de cohesió del text: gramaticals (pronominalitzacions, determinació, connectors ... ) i lèxics (sinonímia, hiperonímia, hiponímia, antonímia, nominalitzacions ... ).
5. L'oració: categories gramaticals, funcions sintàctiques i papers semàntiques.
6. Manipulació, anàlisi, classificació i representació simbòlica de les unitats lingüístiques i les seues relacions.
7. Procediments per a la formació de paraules. Lexemes i morfemes. Prefixos, sufixos i composició.
8. La norma ortogràfica i els criteris de pronunciació culta.
9. Anàlisi crítica de les convencions d'ús en la mesura que poden comportar discriminació lingüística respecte de les llengües i els parlants.
Bloc 6. La Llengua i els parlants
Els individus que s'incorporen al grup social reben d'aquest, mitjançant els usos quotidians del Llenguatge, un conjunt de creences i valors, de pautes per a pensar i per a actuar. Inclou aquesta herència els prejudicis pel que fa al gènere social, al grup ètnic, a la classe.. i, també, actituds d'animadversió mogudes per aquests prejudicis.
D'aquest sistema d'actituds i valors que es transmeten socialment formen part els prejudicis i estereotips relacionats amb les llengües -major o menor importància, utilitat o aptitud per a alguns usos d'unes o d'altres- i amb els parlants -millor o pitjor consideració social, cultural, intel·lectual...- per la manera d'emprar la llengua.
Per aquesta raó, s'ha d'incloure, com a contingut per a l'aprenentatge de la llengua, la reflexió crítica sobre l'ús de la llengua amb la finalitat de promoure actituds no discriminatòries. En allò que fa referència al foment d'actituds davant de les llengües i els parlants, aquest depèn, d'una banda, d'un coneixement més precís dels fets lingüístics història de les dues llengües de la Comunitat i les relacions entre elles, la varietat com a característica intrínseca de les llengües, el valor funcional de les varietats d'una llengua, la funció de la varietat estàndard com a varietat prestigiada, la presència del sistema gènere sexe en l'activitat comunicativa... - i, d'altra banda, de les actituds que la mateixa institució escolar transmet mitjançant l'ús lingüístic de qui la gestiona o mitjançant l'organització del centre escolar en conjunt.
Els continguts que corresponen a aquest grup són els següents:
1. Reconeixement del valor del llenguatge com a transmissor de discriminació (social, sexual, racial ... ).
2. Coneixement de les manifestacions del sistema gènere-sexe en l'activitat comunicativa i anàlisi crítica dels comportaments verbals discriminatoris en els diversos àmbits d'ús.
3. Coneixement i valoració positiva de la realitat plurilingüe de la societat espanyola.
4. Coneixement de la realitat plurilingüe de la nostra comunitat i, també, dels seus antecedents històrics.
5. Promoció d'actituds positives i actives pel que fa a la normalització del valencià en tots els àmbits d'ús.
6. Reconeixement del valor funcional de les varietats d'una llengua en relació amb els diferents contextos d'ús i valoració positiva d'aquesta diversitat al si de la llengua.
7. Valoració de la varietat estàndard com l'adequada per a determinats àmbits d'ús i com a mitjà de mantenir la unitat d'una llengua.
IV. Criteris d'avaluació
Els criteris d'avaluació que es proposen, en referència als objectius i als continguts presentats com a prescriptius per a valencià i castellà en aquesta etapa, descriuen la competència esperada com a resultat del procés d'ensenyament i aprenentatge. Constitueixen, doncs, criteris orientadors, els quals s'hauran d'integrar de forma coherent en l'estratègia metodològica general, com a punts de referència tant per a la planificació d'activitats d'ensenyament i aprenentatge com per a la valoració dels aprenentatges realitzats. Són criteris que fan referència a tota l'etapa, cosa que implica que han d'estar presents en tots els cursos, encara que seguits amb nivells distints d'exigència, d'acord amb els criteris de seqüenciació per cicles.
1. Captar les idees essencials i intencions de textos orals de diferent tipus i de diferent nivell de formalització, reproduint-ne el contingut en textos escrits.
Aquest criteri fa referència a l'avaluació del desenvolupament de les capacitats dels alumnes per a la comprensió de textos orals de complexitat distinta que pertanyen a diferents àmbits d'ús. S'ha de destacar la necessitat de tenir en compte per a poder determinar la comprensió tant l'estructura semàntica del text com les intencions amb què ha estat elaborat, cosa que suposa tenir en compte el context de situació (especialment el context social i la relació emissor-receptor). S'ha de tenir en present que aquest criteri implica atendre les destreses de diferent tipus: per una banda, les relacionades amb la selecció d'idees principals i la reconstrucció de les característiques de la situació de comunicació del text de partida i, per l'altra, les relacionades amb la plasmació per escrit -en una situació de comunicació determinada que contextualitze l'activitat- de les idees i de les intencions reconegudes en els textos orals. El criteri proposat s'ha de seguir tant amb els textos orals produïts pels mateixos alumnes -normalment, més contextualitzats i menys formalitzats- com amb textos de caràcter més formal i descontextualitzat.
2. Elaborar el resum d'una exposició o debat oral sobre un tema específic i conegut, reflectint-ne els principals arguments i punts de vista dels participants.
Aquest criteri comporta tenir en consideració, per a l'avaluació, el desenvolupament de la capacitat de reproduir de forma sistemàtica el contingut i la intenció de les idees exposades oralment sobre un tema determinat i conegut pels alumnes, adequant el llenguatge utilitzat a la naturalesa del tema i a la situació de comunicació. S'han de valorar tant el reconeixement de la coherència interna de les idees dels textos de partida, com la percepció de l'adequació o inadequació d'aquestes idees a la finalitat i tota la resta de característiques contextuals. A l'hora de valorar el resum elaborat pels alumnes ha de posar-se una especial atenció en l'ús que fan de les marques textuals que caracteritzen el resum (esquemes, marques d'ordenació i jerarquització d' idees, oracions que sintetitzen el tema i/o els subtemes del text, etc.).
3. Sintetitzar oralment el sentit global de textos escrits, de diferents tipus i de distint nivell de formalització, identificant-ne les intencions, diferenciant les idees principals i secundàries i, alhora, reconeixent les possibles incoherències o ambigüitats de contingut i aportant una opinió personal.
Aquest criteri pretén fer de guia per a la valoració del desenvolupament de les capacitats dels alumnes per a la comprensió de textos escrits. Aquest procés implica l'aplicació d'una sèrie d'estratègies de selecció, de relació i de síntesi d'idees i d'intencions de textos escrits, tenint en compte la situació de comunicació a la qual responen. S'ha de valorar, també, el desenvolupament de la capacitat de l'alumne de donar l'opinió personal de les coses que ha llegit, tenint en compte que per a elaborar aquesta opinió es necessita la comprensió del sentit del text i posar-lo en relació amb les idees o valors rellevants per a l'alumne. Com en els criteris anteriors, es combinen també en aquest, destreses que es refereixen d'una banda a la comprensió (en aquest cas escrita) i a l'expressió (en aquest cas oral) cosa que farà necessari atendre facetes distintes en el seguiment del criteri.
4. Integrar informacions procedents de diferents textos sobre un mateix tema amb l'objecte d'elaborar un text de síntesi amb el qual es reflecteixen tant les principals informacions i punts de vista que s'han trobat com el punt de vista propi.
Aquest criteri fa referència a la utilització de textos escrits com a mitjà de construcció de noves idees, és a dir, com a mitjà d'aprenentatge en l'entorn escolar. Es pren així, com a punt de referència per a la valoració dels aprenentatges lingüístics dels alumnes, el desenvolupament de la capacitat per a integrar, sintetitzant-les, les informacions que procedeixen de textos distints, i per a posar-les en relació amb els seus coneixements previs i les pròpies opinions sobre el particular. Els textos de síntesi hauran de respondre a una finalitat comunicativa que faça necessària la construcció de noves idees.
5. Exposar oralment el desenvolupament d'un tema de forma ordenada i fluïda ajustant-se a un pla o guió previs, seguint un ordre lògic en la presentació de les informacions i arguments, adequant el Llenguatge emprat al contingut i a la situació de comunicació i mantenint l'atenció del receptor.
El criteri pretén orientar la valoració del desenvolupament de la capacitat dels alumnes per a realitzar exposicions orals de caràcter formal. Per a aquesta valoració hauran de tenir-se en compte com a factors principals: l'adequació de l'exposició al receptor i a la finalitat comunicativa, l'ús de recursos per a controlar l'atenció del receptor, els aspectes lingüístics i paralingüistics relacionats amb la fluïdesa, l'ordre de les idees i dels arguments exposats, la incorporació pertinent d'informacions de què es disposen i d'opinions pròpies i l'adequació a les normes de correcció.
6. Produir textos escrits de diferent tipus (narratius, descriptius, expositius i argumentatius), adequant-los a la situació de comunicació, utilitzant l'estructura organitzativa de cadascun i respectant els criteris de correcció.
Aquest criteri orienta la valoració dels textos escrits produïts pels alumnes; per a la qual cosa caldrà tenir en compte: l'adequació dels textos a la situació de comunicació en què s'inscriuen, l'estructuració d'acord amb patrons estructurals bàsics del tipus de text que es vol produir, l'ús apropiat dels procediments lingüístics que garantesquen la cohesió del text (anàfores pronominals, repeticions, substitucions, el·lipsis, connexions sintàctiques i organitzadors textuals) i la construcció correcta d'oracions d'acord amb la normativa morfosintàctica.
7. Planificar i dur a terme, individualment o en equip, la consulta de diferents fonts d'informació mitjançant el maneig d'índexs, fitxes i altres sistemes de classificació de fonts, en el marc de treballs senzills d'investigació.
Aquest criteri orienta la valoració dels aprenentatges realitzats pels alumnes en allò que fa referència a la recerca de textos, orals o escrits, com a mitjà d'adquisició de coneixements, per a dur a terme nous aprenentatges. Es tracta de valorar el desenvolupament de la capacitat de l'alumne per a dur a terme tasques de localització i organització de la informació amb vista a la realització de treballs d'investigació adequats a les seues possibilitats. Per a això cal que l'alumne conega i puga utilitzar diverses fonts d'informació.
S. Identificar el gènere al qual pertany un text literari llegit totalment, reconèixer els elements estructurals bàsics i els grans tipus de procediments retòrics que s'hi han emprat i emetre una opinió personal sobre els seus aspectes més i menys apreciats.
El criteri proposat centra la seua atenció en la lectura de textos literaris complets (o de fragments d'una certa extensió que permeten l'assignació d'un sentit unitari que no contradiga el sentit global de l'obra completa). La lectura d'aquests textos ha d'orientar-se a l'ampliació de l'experiència lectora de l'alumne, per al desenvolupament de la capacitat de fruïció i de recreació-creació de textos. Com a factors que permeten valorar aquest desenvolupament s'haurà de tenir en compte el reconeixement per part dels alumnes dels principals gèneres literaris i dels procediments retòrics i, també, el desenvolupament de la capacitat per a accedir al coneixement de les característiques més destacades del context de producció i valoració dels textos literaris que s'hagen llegit. Un altre factor important que té a veure amb la configuració d'aquest criteri és el desenvolupament de la capacitat de l'alumne per a fer de manera raonada, com a lector actiu, la seua valoració personal sobre els textos llegits.
9. Utilitzar les pròpies idees i experiències per a la producció de textos d'intencionalitat literària, emprant conscientment estructures de gènere i procediments retòrics i recorrent a models de la tradició literària.
El criteri pretén valorar el desenvolupament de la capacitat dels alumnats per a recrear el procés d'elaboració de textos literaris mitjançant la producció de textos d'intencionalitat literària, és a dir, textos que se centren en la utilització del llenguatge com a instrument de creació-recreació artística, apropiant-se de les principals estructures de gènere i de procediments retòrics observats prèviament, a partir d'exemples de models literaris.
No es tracta de valorar la qualitat literària dels textos produïts pels alumnes, ni si són capaços d'elaborar textos d'intenció literària, sinó d'apreciar fins a quin punt poden reconèixer els principals aspectes implicats en la creació literària a partir de la seua pròpia experiència.
10. Establir relacions entre obres, autors i moviments que constitueixen un referent clau en la història de la literatura -especialment en la literatura produïda en les llengües present en l'entorn cultural de l'alumne- i els elements més destacats del context cultural, social i històric en què apareixen.
Es tracta de valorar, d'acord amb aquest criteri, la comprensió per part de l'alumne, del fenomen literari com a producte cultural situat en un context històric i social determinat. Pren especial importància, en aquest punt, tenir en compte el reconeixement dels factors que intervenen en la transmissió de l'obra literària (com ara, la seua importància en la configuració d'una literatura nacional, en la fixació de la llengua, la seua pervivéncia en reelaboracions posteriors ... ) Per a això cal que l'alumne conega un repertori bàsic d'obres i autors literaris molt representatius i, també, que sàpiga utilitzar les fonts d'informació adequades (manuals, monografies de divulgació, diccionaris i enciclopèdies especialitzats ... ) que li permeten relacionar aquestes obres i els autors entre elis i amb els esdeveniments culturals i socials de major repercussió en el seu context.
11. Utilitzar la reflexió sobre els mecanismes de la llengua i els seus elements formals (marques d'adequació, estructures textuals, procediments de cohesió, estructura de l'oració, formació de paraules) per a una millor comprensió dels textos aliens i per a la revisió i millora de les produccions pròpies.
Aquest criteri pretén orientar la valoració dels aprenentatges més directament relacionats amb el funcionament de les unitats lingüístiques en diferents plans (text, oració i paraula). En aquest sentit, s'haurà d'atendre el reconeixement i la utilització adequada d'elements lingüístics que posen en relació el text amb el context, els recursos d'estructuració de textos, els procediments de construcció d'oracions i els de formació de paraules.
12. Identificar, localitzar i descriure els fenòmens de contacte entre les diferents llengües d'Espanya i les seues varietats dialectals, assenyalant algunes de les principals manifestacions literàries en aqueixes llengües.
El criteri tracta d'orientar, d'antuvi, la valoració dels aprenentatges realitzats per l'alumne en allò que es refereix a les llengües del territori espanyol -extensió de cada una, parentiu entre elles, relacions amb altres llengües...- i als fenòmens de contacte entre elles -factors que expliquen aquest contacte, característiques i conseqüències del contacte actituds que provoca...-. Un altre factor de valoració serà el reconeixement de les grans varietats dialectals de les llengües espanyoles, amb especial atenció a la situació lingüística de la Comunitat Valenciana. S'haurà de valorar, també, el coneixement de les principals manifestacions literàries de les literatures hispàniques no escrites en castellà i, en particular, el de les obres fonamentals de la nostra literatura.
13. Identificar les característiques lingüístiques pròpies dels diversos usos socials de la llengua mitjançant l'observació directa la comparació de produccions diferents.
Aquest criteri orienta la valoració del desenvolupament de la capacitat de l'alumne per a reconèixer usos distints de la llengua determinats per factors relacionats amb el nivell sócio-cultural dels parlants, mitjançant la participació directa en situacions reals (entrevistes, col·loquis, enquestes, converses ... ) i l'observació de documents procedents de diferents àmbits, especialment dels mitjans de comunicació per l'omnipresència i la difusió d'usos lingüístics que s'hi transmeten.
14. Identificar en textos orals i escrits de diferents tipus les imatges i les expressions que denoten alguna forma de discriminació (sexual, social, relacionada amb el grup ètnic, etc.), explorar alternatives que n'eviten l'ús i utilitzar-les en les produccions pròpies.
El criteri orienta la valoració del desenvolupament de la capacitat de l'alumne per a identificar usos discriminatoris del llenguatge en textos orals, escrits i icónico-verbals així com la seua capacitat de reflexionar críticament davant d'aquests usos i d'evitar-los mitjançant la utilització adequada de recursos lingüístics.
15. Elaborar missatges en els quals s'integren el llenguatge verbal i els llenguatges no verbals (icònic, gestual i musical), tenint en compte la situació de comunicació i comparant els procediments expressius d'aquests llenguatges.
Aquest criteri pretén valorar la capacitat de l'alumne per a produir mitssages en què s'integren codis diferents. Aquesta valoració haurà de tenir en compte primerament si l'alumne es capaç d'identificar en aquest tipus de missatges els principals elements de la situació comunicativa (tipus d'emissor i de receptor, intencionalitat) per a poder després aplicar-los en les pròpies produccions. També es valorarà el coneixement de les possibilitats comunicatives de la imatge, del gest o de la música assenyalant-ne els procediments, mitjans i formes de persuasió emprats en els llenguatges no verbals en contrast amb allò que passa en el llenguatge verbal.
16. Identificar els principals recursos utilitzats pels mitjans de comunicació per a l'elaboració i difusió d'informacions i d'opinions.
Aquest criteri pretén orientar la valoració del desenvolupament de la capacitat de l'alumne per a reconèixer els procediments mitjançant els quals s'elabora i es transmet la informació i l'opinió i, també, de la capacitat de reflexionar-hi críticament, fent una especial incidència en els missatges icònico-verbals i particularment en la publicitat, tant comercial com institucional.
17. Utilitzar el llenguatge com a mitjà de resolució de conflictes interpersonals i de garantir una comunicació fluida, evitant-ne els usos discriminatoris.
Aquest criteri orienta la valoració de l'ús adequat del llenguatge per part de l'alumne en situacions de comunicació col·lectiva com a mitjà de resolució de conflictes, el desenvolupament de la capacitat d'autocontrol per tal d'arribar a una comunicació satisfactòria i una actitud positiva davant la possibilitat de resoldre els conflictes mitjançant el llenguatge. El criteri atén, també, la valoració d'una actitud crítica davant dels usos discriminatoris, que resulten empobridors de la qualitat de la comunicació.
Educació Secundària Obligatòria
Llengües Estrangeres
1. Introducció.
La presència de les llengües estrangeres en el currículum des dels vuit anys i al llarg de tota l'Educació Secundària Obligatòria, es justifica tant per raons socials com per la necessitat de contribuir a la consecució de les finalitats educatives generals.
El coneixement d'una o més llengües estrangeres és una condició necessària per a facilitar l'enteniment intercultural en un món cada vegada més obert a relacions internacionals de tot tipus. Així mateix, el desenvolupament de la capacitat per a comunicar-se en altres llengües permetrà ampliar el camp de les relacions interpersonals, adquirir informació i utilitzar-la amb finalitats diverses, com ara estudis posteriors, professionals o recreatives.
Pel que fa a les finalitats educatives generals, l'aprenentatge d'una llengua estrangera contribuirà a desenvolupar el procés de socialització i a afavorir el reconeixement de la pròpia identitat personal i social. Contribuirà també al desenvolupament cognoscitiu general, per al qual és condició indispensable una estructuració lingüística rica i sòlida, i capacitarà els estudiants per a adquirir major responsabilitat en el propi aprenentatge, perquè així aprenguen a aprendre les llengües i a transferir les seues capacitats a uns altres aprenentatges.
Així mateix, en añar desenvolupant la comprensió de la cultura de la comunitat parlant de la llengua estrangera, podran compararla amb la pròpia i valorar críticament totes dues formes de percepció de la realitat. Això els permetrà prendre consciència de la naturalesa i del paper del llenguatge en la vida quotidiana com a transmissor d'estereotips culturals i adoptar una actitud reflexiva i crítica davant aquests estereotips.
La consecució d'aquestes finalitat dependrà de com es conceba l'objecte d'aprenentatge i la seua adquisició, i de la forma en què es plantege la intervenció didàctica.
Si el llenguatge té com a funció bàsica el fet de permetre, controlar i regular els intercanvis socials, l'ensenyament i aprenentatge de la llengua estrangera tindrà com a objecte la pràctica comunicativa. Amb aquesta finalitat s'haurà de tenir en compte la segona funció bàsica del llenguatge, subsidiària de la primera, que és la de fer present el món i la cultura als parlants, permetent que els significats es relacionen de manera compartida perquè s'interpreten a partir d'experiències identificables. Per això, l'adquisició dels elements sócioculturals és inseparable de l'adquisició de la llengua.
En adquirir la primera llengua o en aprendre una segona llengua o una llengua estrangera, el que s'adquireix de fet és una sèrie de capacitats o competències interrelacionades que constitueixen la competència comunicativa, i que permeten:
- Realitzar opcions entre les formes lingüístiques obeint a un sistema de regles fonològiques, morfosintàctiques i lèxiques (competència gramatical).
- Incidir en la comunicació i optar entre les realitzacions lingüístiques d'acord amb la situació, adaptar el discurs a l'altre... (competència discursiva),
- Adaptar els enunciats a la situació concreta de comunicació, adequant-los segons les regles de la comunitat (competència sociolingüística).
- Organitzar els missatges tenint en compte l'interlocutor, és a dir, negociar els significats per a aconseguir que la comunicació funcione (competència estratègica).
- Interpretar els elements de la realitat social i cultural transmesos o referits per la llengua (competència sócio-cultural).
Tot parlant posseeix un cert grau determinat de competència comunicativa, els components del qual són comuns a totes les llengües. Tenir en compte aquest principi i considerar, també, la forma d'adquisició i desenvolupament del llenguatge, obliga a plantejar-se l'ensenyament i aprenentatge de les llengües des d'una perspectiva integrador,
El llenguatge s'adquireix i es desenvolupa en contextos comunicatius i per a la comunicació, a través d'una pluralitat d'intercanvis que són condició necessària de l'aprenentatge lingüístic. En la situació d'adquisició natural de la llengua, mitjançant la interacció amb els altres parlants en l'entorn sócio-cultural, s'adopten normes i estratègies comunicatives i s'elaboren, també, regles que impliquen operacions cognoscitives molt complexes. En aquest procés, el desenvolupament del pensament i el desenvolupament de la capacitat lingüística són fenòmens intérdependents que continuen al llarg de tota la vida del parlant, de la mateixa manera que el procés d'interiorització, d'adaptació i de l'elaboració de les regles que regeixen la comunicació.
En la situació escolar, respectar aquest procés d'adquisició i adaptar-lo a l'aprenentatge de la llengua estrangera implica propiciar la participació en activitats comunicatives que permeten el descobriment, la construcció i la interiorització de les regles mitjançant hipòtesis implícites; a aquest procés, Però, s'haurien d'afegir les activitats que permeten orientar l'aprenentatge conscient i la reflexió que de fet també es produeix, encara que no sempre de manera explícita, durant l'adquisició de la primera llengua. La reflexió tindrà també com a objecte els continguts culturals transmesos per la llengua i la forma com es transmeten, cosa que facultarà els alumnes per a la interpretació i l'ús creatiu de la llengua.
Tot prenent en consideració els aspectes anteriors, es pot fonamentar una proposta integradora per a l'ensenyament de les diverses llengües del currículum en la necessitat d'adquirir, desenvolupar i transferir les capacitats de la competència comunicativa d'unes llengües a unes altres. Amb aquesta finalitat, des de la perspectiva de la integració, la planificació de les activitats didàctiques haurà de: Fomentar actituds reflexives i crítiques davant a les llengües, l'aprenentatge i els continguts que transmeten.
- Partir de la mateixa concepció de l'objecte de l'aprenentatge, amb les adaptacions curriculars subsegüents en cada llengua.
- Emprar una metodologia que tinga com a base els mateixos principis i plantejaments i que preveja la complementarietat dels aprenentatges.
- Tenir en compte que la llengua primera ha generat una competència i uns coneixements que funcionen com a pre-conceptes en les altres -
La situació específica de la Comunitat Valenciana, on conviuen dues llengües oficials (valencià i castellà), presenta a més a més característiques que obliguen a tenir encara més en compte la necessitat d'integració i de complementarietat de les llengües.
En efecte, s'ha de tenir en compte la gran diversitat de situacions de partida segons la procedència de l'alumne, que pot tenir com a llengua primera el castellà o el valencià, el gran de coneixement de l'altra llengua (llengua segona), la relació afectiva amb cadascuna d'aquestes d'acord amb la consideració social que se'ls done en l'entorn particular.
Aquestes diferències tenen també conseqüències pel que fa a la diversitat dels processos d'aprenentatge que es generen, que mai no presenten les mateixes característiques en persones monolingües o bilingües.
Un treball complementari de les llengües de l'àrea lingüística permetria millorar la capacitat d'aprenentatge en totes aquestes des de l'enriquiment que comporta el plurilingüisme, desenvolupant les destreses psicolingüístiques i cognoscitives de forma harmònica. Això faria possible prendre consciència i superar els possibles prejudicis que, derivats de la situació sociolingüística de la Comunitat Valenciana, poden afectar les actituds davant les llengües i, sobretot, davant la llengua minoritzada.
En concloure l'Educació Primària, els alumnes han tingut un primer contacte amb la llengua estrangera, s'han familiaritzat amb els fonemes i l'accent específics i són capaços de realitzar intercanvis comunicatius senzills. En el transcurs de l'Educació Secundària Obligatòria, s'incrementarà la competència comunicativa que va començar a adquirir-se en l'etapa anterior tenint sempre com a referència les finalitats educatives, les necessitats, els interessos i les motivacions dels alumnes. Es tracta d'aconseguir un domini comunicatiu oral i escrit de la llengua, per a poder utilitzar-la dins i fora de l'aula, en situacions relacionades amb aquelles finalitats, interessos i motivacions. Al llarg de l'etapa es continuarà la reflexió sistemàtica sobre la llengua estrangera i l'observació de les referències sócioculturals més remarcables.
El desenvolupament de les destreses lingüístiques (llegir, escriure, escoltar i parlar) ha de considerar-se com un procés d'integració. En la vida real, la majoria de les activitats comunicatives mobilitzen destreses diferents, per tant, no sembla lògic abordar-les de manera aïllada. Això no exclou, tanmateix, que en alguns moments es puga enfocar preferentment alguna d'elles per necessitats pedagògiques concretes. De tota manera i tenint en compte encara que en aprendre una llengua estrangera sempre es desenvolupen més les destreses receptives, cal crear i consolidar les destreses expressives de manera que els alumnes arriben a ser capaços de produir missatges orals i escrits en la llengua estrangera amb el mínim de fluïdesa i correcció necessàries per a una comunicació eficaç.
Per altra banda, l'Educació Secundària Obligatòria s'entén com una etapa autonomitzadora orientada a aconseguir que els alumnes es responsabilitzen del propi aprenentatge, cosa que demana que se'ls implique en les decisions relatives a tots els elements que intervenen en el procés.
En resum, el conjunt de l'Educació Secundària Obligatòria en l'àrea de Llengües Estrangeres proporcionarà als alumnes una formació bàsica que els permeta satisfer les necessitats de comunicació en la llengua estudiada i com un punt de partença sòlid per a. aprofundir un aprenentatge posterior durant l'educació post-obligatòria o en la vida activa.
II. Objectius generals
L'ensenyament de les Llengües Estrangeres en l'etapa d'Educació Secundària Obligatòria tindrà com a objectiu contribuir a desenvolupar en els alumnes i en les alumnes les capacitats següents:
1. Comprendre la informació global i específica de missatges orals
i escrits en llengua estrangera, que facen referència a les diverses situacions habituals de comunicació, emesos directament per parlants o a través dels mitjans de comunicació.
2. Produir missatges orals i escrits en la llengua estrangera adequats a les diverses situacions de comunicació en les quals puguen veure's implicats com a parlants estrangers, emprant amb aquesta finalitat estratègies i recursos lingüístics i extralingüístics que permeten una comunicació satisfactòria.
3. Llegir de forma comprensiva i autònoma textos escrits d'un nivell adequat a les capacitats i als interessos dels alumnes, utilitzant la lectura amb finalitats diverses i valorant-ne la importància com a font d'informació, gaudi i oci.
4. Reflexionar sobre el funcionament de la llengua estrangera en els aspectes formals i en el pla de la comunicació i, també, utilitzar aquesta reflexió com a element facilitador de l'aprenentatge de la llengua i com a instrument per a millorar les produccions pròpies.
5. Utilitzar estratègies d'aprenentatge autònom de la llengua estrangera elaborades a partir de les experiències prèvies adquirides de les llengües que es coneixen i de la reflexió sobre els propis processos d'aprenentatge.
6. Valorar l'ajuda que comporta el coneixement de les llengües estrangeres per a comunicar-se amb persones que pertanyen a cultures diferents de la nostra en els diversos àmbits de l'activitat humana.
7. Apreciar la riquesa que suposen les diferents llengües com a formes distintes de codificar l'experiència i d'organitzar les relacions interpersonals, desenvolupant interès i curiositat cap al món intercultural on vivim.
8. Mantenir una actitud receptiva cap a la informació procedent de la cultura que la llengua estrangera transmet i utilitzar aqueixa informació per a la reflexió sobre la cultura pròpia.
9. Mostrar - una actitud crítica per a desvetlar els estereotips sexistes, racistes i classistes que la llengua transmet.
III. Continguts
Introducció
La definició de continguts en les disciplines de llengües estrangeres implica delimitar quins són els àmbits de coneixements que seran determinants en l'aprenentatge. Això duu a tenir en compte:
- la investigació lingüística i la concepció epistemològica de l'objecte de l'ensenyament, que, tal i com s'ha definit en la introducció a partir d'una concepció comunicativa, és comuna a totes les disciplines lingüístiques;
- la teoria de l'aprenentatge acceptada, en el marc general i en les modalitats específiques definides per a les llengües estrangeres;
- les metes educatives.
La selecció dels continguts i l'organització de la intervenció didàctica (metodologia) permetran ajudar els alumnes a desenvolupar el procés d'adquisició i aprenentatge de la llengua estrangera. En aquest procés estan implicats:
- elements conceptuals, bàsics per al desenvolupament lingüístic;
- procediments, no entesos com a activitats, sinó com a operacions que permeten relacionar els conceptes, adquirir-los significativament i construir xarxes conceptuals àmplies. En el cas de les llengües, és important observar que els conceptes i les activitats de manipulació conceptuals són inseparables;
- actituds davant a l'objecte de l'aprenentatge, davant les informacions proporcionades durant el procés i davant el mateix aprenentatge.
La consideració de l'objecte de l'ensenyament tal i com s'ha definit obliga a concebre un nucli de continguts referit a la llengua i al seu caràcter instrumental per a la comunicació.
La concepció de la manera d'adquisició i d'aprenentatge de la llengua imposa un nucli de continguts referits a la reflexió sobre el funcionament lingüístico-comunicatiu que afavoresca l'adquisició organitzant l'aprenentatge.
La teoria de l'aprenentatge general indica la conveniència de preveure un bloc encaminat a suggerir elements que desenvolupen la capacitat de «aprendre a aprendre».
Així mateix, la presa en consideració que la llengua transmet els formes de vida i la concepció del món dels parlants i que esdevé en un context social, duu a definir un altre nucli de continguts que es referirà a l'àmbit sócio-cultural i de civilització.
Bloc 1 La Llengua com a instrument de comunicació
La definició de l'objecte de l'aprenentatge com «l'ús de la Llengua» orienta els continguts d'aquest bloc, que hauran de contribuir a aconseguir el desenvolupament de les destreses discursives tant en el vessant de la recepció dels missatges com en el de la seua producció, s'haurà d'abordar de manera específica el tractament de la llengua oral i de la llengua escrita, que presenten característiques diferents. Això comporta presentar als alumnes una varietat de models discursius diferents, suficientment contextualitzats, accessibles i significatius, de manera que siga possible interpretar-los aplicant el mateix tipus d'estratègies que es fan servir en la llengua primera per a donar sentit als missatges: emprar la nostra experiència de la llengua i. la comunicació per a predir una informació, emprar els nostres coneixements compartits per a decidir significats.
Afavorir l'exposició i la participació en activitats comunicatives comporta crear el marc en el qual s'adquiriran tots els continguts de la resta dels bocs, els quals proporcionaran els mitjans per a aconseguir l'objectiu final de l'ús de la llengua. Això significa també, definir i delimitar les funcions generals a les quals la llengua estrangera pot servir, les «dimensions d'ús»:
- establir comunicació interpersonal
- adquirir processar informació de distintes fonts
- reaccionar davant els usos creatius de la llengua.
La participació en totes les situacions comunicatives proposades farà possible posar en acció els continguts indispensables per a una comunicació satisfactòria.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Estratègies comunicatives que permeten organitzar i regular els intercanvis comunicatius: com ara intervenir en la conversació, prendre la paraula, manifestar que s'escolta, dirigir la paraula a algú, etc.
2. Estratègies comunicatives que permeten suplir deficiències de coneixements lingüístics i evitar que es trenque la comunicació, parafrasejar, glossar, repetir, corregir-se, reformular, donar exemples, etc.
3. Estratègies discursives que permeten aconseguir la intenció comunicativa:, explicar, informar, donar opinió, convèncer, manifestar estar d'acord o en desacorde etc.
4. Normes sòcio-comunicatives pròpies de la comunitat de parlants de la Llengua estrangera necessàries per a la comunicació en les diferents situacions d'ús.
5. Utilització d'una varietat de discursos: discurs didàctic, discurs simulat, discurs dels mitjans de comunicació.
6. Utilització d'una varietat de situacions, seleccionades d'acord amb els centres d'interès dels alumnes, la seua realitat experiencial i les propostes del bloc sòcio-cultural.
7. Utilització d'una varietat de suports i de documents, sempre que siga possible, autèntics, tant escrits com orals.
8. Comprensió oral i escrita mitjançant activitats amb un objectiu específic (extraure informacions globals o concretes, localitzar i interpretar dades, etc.).
9. Transferència de les operacions de comprensió que en realitat es desenvolupen en la llengua primera:
9.1. Hipòtesi de sentit per interpretació global.
9.2. Anticipació de continguts.
9.3. Interpretació pel context.
9.4. Utilització de tots el paràmetres de la situació per a la comprensió dels missatges.
10. Expressió oral i escrita mitjançant la participació en activitats fonamentalment interactives. Localització, selecció i producció de formes adequades a la situació.
11. Caràcter diferent de la interacció: paper de la interacció en la gestió de la comunicació oral; comunicació diferida en l'escrit per la no presència dels interlocutors.
12. Diferència del context situacional: conegut i compartit pels interlocutors en l'oral, necessàriament explicitat en l'escrit.
13. Caràcter diferent dels elements paralingüistics (valor de la prosòdia en l'oral, imatge del text en l'escrit, etc.).
14. Sintaxi relativament diferent: valor sintàctic de la prosòdia o de les pauses en l'oral.
15. Caràcter diferent dels processos que es generen en la recepció i producció per tots els elements anteriors: importància dels processos d'organització de la informació i de la textualització de l'escrit.
16. Identificació, caracterització i interpretació d'elements lingüístics i paralingüistics creadors de sentit.
Bloc 2 La llengua com a instrument de reflexió lingüística
La reflexió és un aspecte que ha de formar part necessàriament del procés d'aprenentatge de la llengua estrangera, afavorint la interiorització de conceptes bàsics i l'assimilació dels procediments que fan possible la comunicació.
En relació amb les experiències comunicatives tractades en el bloc anterior, les activitats de reflexió permeten avançar eficaçment en el procés d'aprenentatge. Activar els coneixements sobre la llengua no és un objectiu en si mateix sinó que ha de basar-se en la seua pràctica para facilitar-ne l'adquisició.
Per a la selecció de continguts en aquest bloc es tindrà en compte el desenvolupament cognoscitiu assolit per l'alumnat i es partirà dels esquemes que ha anat generant el procés iniciat en l'ensenyament Primari.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Elements fonològics, lèxics i morfosintàctics.
1.1. Reconeixement i apropiació del sistema fonològic de la llengua.
1.2. Reconeixement de les inflexions de ritme i entonació que denoten actituds, estats d'ànim i intencions, i que permeten inferir missatges no explicitats directament en un text.
1.3. Identificació dels procediments gestuals que reforcen, completen o modifiquen el missatge.
1.4. Reconeixement de l'ortografia i de la puntuació, pròpies dels discurs escrit;
1.5. Observació de les característiques pròpies dels textos escrits: materialitat del text, disposició formal.
1.6. Reconeixement i apropiació del vocabulari que cal per a sortirse'n en les situacions de comunicació proposades.
1.7. Apropiació dels procediments d'interpretació del lèxic: negociació del sentit en situacions interpersonals; inferència pel context, avanç d'hipòtesis segons el tema i la situació; anàlisi de la forma (prefixos, sufixos).
1.8. Procediments d'integració dels elements lèxics de nova aparició als coneixements lèxico-semàntics previs: incorporació a camps lèxico-semàntics, agrupaments temàtics, creació de la necessitat d'emprar en situació uns elements lèxics determinats.
2. Organització discursiva i textual.
2.1. Observació, localització i conceptualització dels indicis que permeten identificar l'emissor i el receptor dels textos orals i escrits i dels que fan referència al context situacional, tant oral com escrit:, deíctics, possessius, desinències verbals, persones verbals, etc.
2.2. Observació i interpretació dels indicis lingüístics que permeten reconèixer la implicació de l'emissor en el text: modelització adverbial, modelització lèxica, etc.
2.3. Observació i interpretació dels indicis lingüístics que permeten desvetllar els implícits que reflecteixen estereotips en els textos: estereotips i orientacions sexistes, racistes classistes, etc.
2.4. Observació i conceptualització de les característiques textuals que permeten identificar els diferents tipus de textos (descriptius, narratius, argumentatius) i interpretar-hi una intenció determinada.
2.5. Interpretació i apropiació dels elements que permeten fer avançar la informació i asseguren la cohesió textual.
2.6. Observació i interpretació dels actes de parla Lligats a les estratègies discursives que realitzen les intencions de comunicació: convèncer, explicar, exposar, etc.
Bloc 3. La llengua com a instrument d'autonomització de l'aprenentatge
Els continguts d'aquest bloc, procedimentals i actitudinals, van dirigits a desenvolupar la capacitat d'autogestionar l'aprenentatge lingüístic i, en definitiva, la capacitat d'aprendre a aprendre, com a condició imprescindible per a arribar a l'ús personal i autònom de la llengua. Aconseguir açò implica necessàriament la participació dels alumnes en activitats que els preparen en:
- aspectes psicològics (motivació, pèrdua de la por al ridícul, desenvolupament de l'autoconfiança);
- aspectes metodològics (fonamentació de les activitats d'ensenyament i aprenentatge, del mètode de Treball, agrupament, etc.);
- pràctiques d'autodirecció (presa de decisions sobre els objectius i els continguts, valoració de les pròpies produccions i del propi progrés).
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents: 1. Autoobservació durant l'aprenentatge amb la finalitat de determinar les activitats personals davant a la matèria i al procés mateix.
2. Determinació dels àmbits d'utilitat de la llengua estrangera i de la situació personal respecte a ella.
3. Presa de consciència de la necessitat de desenvolupar l'autoconfiança per a experimentar amb la llengua estrangera i per a progressar arribar a un bon nivell d'ús.
4. Utilització conscient de coneixements i estratègies d'aprenentatge que ja es tenen en la llengua materna i en altres llengües conegudes pels alumnes.
5. Autoobservació i presa de consciència de les estratègies d'aprenentatge emprades, determinació d'altres estratègies possibles i decisió sobre les més adequades a l'objectiu d'aprenentatge i a la pròpia. manera d'aprendre.
6. Presa de consciència de la justificació metodològica de les activitats de classe i de les formes de realització, cosa que capacitarà per a la presa de decisions.
7. Determinació de les necessitats i desenvolupament de la capacitat de la selecció de materials, de tècniques de treball i de fonts d'informació.
8. Negociació i determinació d'objectius concrets a curt i a llarg termini, en el marc de la classe.
9. Observació d'operacions cognoscitives emprades (inferències, deducció, formulació d'hipòtesis, de síntesis, generalització).
10. Desenvolupament de procediments per a:
* el diagnòstic dels errors,
* l'autocorrecció,
la valoració de les produccions pròpies i les dels altres,
la valoració dels materials,
la valoració del mètode emprat,
la valoració del propi treball i el del professor,
la valoració del Treball autònom.
Bloc 4. La llengua i la seua dimensió sócio-cultural
La llengua reflecteix, a la vegada que conforma, una visió del món determinada. Aprendre una llengua estrangera és, per tant, accedir a una nova percepció de la realitat i és, també, adquirir coneixements sobre el context sócio-cultural on es desenvolupa i que contribueix a configurar-la.
La selecció de continguts temàtics tindrà en compte els objectius educatius generals, per a incloure aquells temes que han d'aparèixer de manera recurrent en el currículum (coeducació, educació per a la salut, educació per a la pau i la solidaritat ... ) i, també, els interessos i demandes dels alumnes. En qualsevol cas, i amb caràcter cíclic, s'hauria d'afavorir un acostament als elements bàsics de tota la cultura, aquells que constitueixen «una manera de viure», coma ara:
- l'habitatge, l'alimentació, el treball,
- la vida familiar,
- les creences, els valors i els estereotips dominants,
- l'organització legal,
- la vida social i els costums socials.
Pel que fa als procediments que s'han d'utilitzar, es tracta essencialment d'aquells que permeten el descobriment dels fenòmens fonamentals i significatius de la cultura estrangera, que produeixen un canvi psicològic en els esquemes i les actituds cap a l'altre i la seua civilització i, també, una relativització de si mateix i de la pròpia civilització.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Anàlisi dels indicis (visuals, lingüístics) que impliquen dades de civilització fragmentàries que apareixen en els textos.
2. Interpretació i discussió del valor de la significació social dels indicis observats.
3. Anàlisis globalitzadores a partir de les deduccions dels alumnes o d'informacions complementàries obtingudes en documents adequats (quadres, gràfics ... ).
4. Elaboració de síntesis possibles a partir de les dades obtingudes.
5. Localització, interpretació i valoració dels implícits que indiquen connotacions i estereotipis socials.
6. Comparació i contrast amb les dades procedents de la nostra cultura.
7. Presa de consciència que la Llengua és manifestació de les cultures, i que pot ser, a la vegada, instrument de marginació social.
8. Presa de consciència del caràcter inacabat dels fets de civilització.
9. Apreciació de la diversitat cultural i de la riquesa que aquesta representa.
10. Actitud respectuosa i crítica cap als valors i normes representats en les cultures estrangeres.
11. Respecte cap a les posicions dels altres que reflecteixen posicions ideològiques o afectives en la discussió i en l'anàlisi de les dades de civilització.
IV. Criteris d'avaluació
1. Extraure la informació global i l'específica de missatges orals emesos en situació de comunicació cara a cara, sobre temes familiars per a l'alumne o relacionats amb aspectes quotidians de la cultura i la societat dels països on es parla la llengua estrangera.
Es pretén avaluar la capacitat dels alumnes per a identificar la intenció de la comunicació, el contingut fonamental i alguns temes subsidiaris, reconeixent i interpretant les estratègies que empra l'interlocutor com, per exemple, repeticions i redundàncies.
2. Extraure la idea principal i les informacions específiques més rellevants de textos orals emesos per mitjans de producció mecànica sobre temes que no exígesquen coneixements especialitzats. Es tracta d'avaluar la capacitat dels alumnes per a comprendre textos orals en situacions en les quals no puguen intervenir, cosa que significa emprar recursos com per exemple identificar la situació de comunicació, la relació entre els interlocutors en el cas de textos dialogats, la identificació de paraules o frases clau i, també, els elements que fan avançar el tema.
3. Participar en converses breus utilitzant les estratègies adequades per a iniciar, i mantenir i fer progressar la comunicació, produint un discurs comprensible i adaptat a les característiques de la situació i a la intenció de comunicació.
Aquest criteri pretén avaluar l'adquisició de les estratègies que asseguren la comunicació (és a dir, que asseguren que aquesta es produesca encara que hi puguen persistir algunes incorreccions) amb el professor, amb els companys o amb nadius, en situacions que creen necessitats comunicatives diferents.
4. Extraure la informació global i específica de textos escrits autèntics, senzills i d'extensió limitada de diferent tipus (descriptius, narratius, argumentatius, explicatius), identificant, segons els textos, seqüències descriptives, fets, opinions, arguments...
Es tracta d'avaluar el sentit de textos procedents dels mitjans de comunicació, interpretant la intenció i les aportacions d'informació, i basant-se en la identificació dels esquemes textuals.
5. Llegir de manera autònoma, emprant correctament el diccionari, llibres per a joves o relacionats amb els interessos propis i, a partir d'aquesta lectura, realitzar tasques específiques utilitzant les informacions obtingudes.
Es pretén avaluar la capacitat dels alumnes per a llegir revistes i diaris jovenívols i, també, llibres referits a temes diversos com ara esports, música moderna, breus biografies i relats, actuant corn a lectors actius en la construcció del sentit.
6. Redactar textos senzills atenent diferents intencions comunicatives respectant, les convencions de la comunicació escrita, i emprant els elements que asseguren la cohesió i coherència del text de manera que aquest siga fàcilment comprensible per al lector.
Es tracta d'avaluar fa capacitat dels alumnes per a comunicar-se per escrit de forma ordenada i concisa. Encara que el text puga presentar certes incorreccions morfosintàctiques que no afecten la part essencial del missatge, s'hauran d'emprar els procediments de textualització que corresponguen a la intenció de comunicació (descriure, narrar, argumentar .. )
7. Emprar conscientment els coneixements adquirits sobre el nou sistema lingüístic com a instrument de control i d'autocorrecció de les produccions pròpies i com a recurs per a comprendre millor les produccions dels altres.
S'avalua ací la capacitat de l'alumne per a distingir i reconèixer la correcció formal, la coherència de les idees expressades i l'adequació del discurs a la situació de comunicació en textos, orals i escrits, senzills i per a aplicar les regles i estratègies necessàries en les pròpies produccions que garantesquen una millor comprensió.
8. Emprar totes les estratègies de comunicació i els recursos expressius de què es disposa per a superar les possibles dificultats de comprensió mútua en les situacions Je comunicació interactives, insistint per a entendre i fer-se entendre i, també, evitant que la comunicació es trenque.
Es pretén avaluar si l'alumne ha adquirit les claus bàsiques que regeixen l'intercanvi comunicatiu, si és capaç d'acceptar una actitud col·laboradora en la negociació dels diferents significats i saber si ha compres que en la comunicació la cosa més fonamental és produir i negociar el missatge de la manera més eficaç possible, sense que les mancances lingüístiques pròpies de qui aprèn constituesquen un obstacle insalvable.
9. Extraure les informacions de caràcter sócio-cultural contingudes explícitament o implícitament en els textos autèntics.
Es tracta d'avaluar si els alumnes són capaços de reconèixer i interpretar els aspectes culturals explícits i inferir els aspectes implícits en les mostres de llengua i valorar-los amb una actitud reflexiva i crítica.
Educació Secundària Obligatòria
Matemàtiques
I. Introducció
Les matemàtiques construeixen una branca del saber caracteritzada per l'estudi de les propietats de determinats ens abstractes (nombres, vectors, funcions ... ) i, alhora, un poderós mètode per a comprendre conceptualment i pràctica les pautes manifestades per una creixent llista de fenòmens naturals, tècnics i socials.
Generades les primeres idees de l'aritmètica i de la geometria, probablement a partir de la percepció ordinària, els matemàtics han anat creant contínuament nous conceptes, relacions i mètodes de raonament per a resoldre problemes prèviament formulats o sistematitzar les solucions que ja s'havien obtingut. Interessa ressaltar que aquest procés de gènesi inclou descobriments de noves connexions i relacions entre les idees matemàtiques, refinaments i simplificacions de la interpretació de resultats coneguts i plantejaments de nous problemes. Una part important de la responsabilitat d'aquesta acció creativa ha de ser atribuïda a la recerca de relacions entre els objectes matemàtics, l'observació de les seues propietats, la detecció de les regularitats en el seu comportament i la intenció explícita de demostrar, de generalitzar, de formalitzar i de sistematitzar les proposicions enunciades.
Les nocions matemàtiques s'organitzen en forma de sistema axiomàtico-deductiu, de manera que les propietats conjecturades són demostrades, en última instància, a partir d'una reduïda col·lecció de postulats. Aquest mètode d'organització dels coneixements és el punt final d'un camí que històricament no està exempt de desenvolupaments incomplets i de trajectes infructuosos, de manera que la presentació de les matemàtiques com una edificació conceptual polida i acabada, oculta, realment, la riquesa dels esforços invertits en la seua construcció i les aportacions (en forma de problemes, de tècniques o de solucions) de les altres branques del saber.
Les matemàtiques proporcionen el llenguatge precís i concís que cal a les ciències per a la formulació, la interpretació i la comunicació de les observacions que realitzen. L'aplicació dels mètodes matemàtics a uns altres àmbits de les ciències i de les tecnologies produeix uns importants resultats pràctics, tant en l'elaboració dels models explicatius dels fenòmens que estudien, com en la recollida i en l'anàlisi de les dades que calen per a la validació dels models.
El llenguatge matemàtic, a més a més, estén el seu domini d'aplicació més enllà de les fronteres de l'especialització científica. El desenvolupament tecnològic i la creixent importància social dels mitjans de comunicació, creen en la població ' la necessitat d'aconseguir la preparació suficient per a rebre grans quantitats d'informació freqüentment, codificada amb símbols gràfics, taules, fórmules, diagrames...-, comprendre i expressar descripcions de caràcter quantitatiu i geomètric, i analitzar críticament els missatges emesos en llenguatge matemàtic.
L'ensenyament Obligatori ha d'assegurar que tot els estudiants tinguen l'oportunitat de capacitar-se per a cobrir les necessitats matemàtiques -comptar, classificar, raonar lògicament, mesurar, interpretar gràfics i dades, calcular...- que genera, més que mai, una societat. altament tecnificada com la d'ara. Alhora, cal tenir en compte que les capacitats cognoscitives de l'escolar, les característiques dels processos d'aprenentatge, i la mateixa naturalesa de la disciplina aconsellen concebre l'àrea de matemàtiques en l'ensenyament Obligatori com una acció de creació de conceptes i pràctica de destreses que contínuament es reprenen i es consoliden més que com l'estudi d'un conjunt de coneixements estructurat lògicament. El nivell d'abstracció que comporta l'ús de símbols, la complexitat intrínseca dels procediments i mètodes, la dificultat de comprensió dels resultats presentats en una fase terminal d'elaboració, constitueixen obstacles que s'aguditzen especialment en matemàtiques i que, cas de no ser presos en consideració permanentment, poden conduir a situacions no volgudes de bloqueig de l'aprenentatge.
El caràcter formatiu de l'aprenentatge de les matemàtiques és important. L'activitat matemàtica desencadena processos que permeten desenvolupar capacitats de caràcter molt general (explorar, classificar, analitzar, generalitzar, fer estimacions, inferir, abstraure, argumentar .. ); desenvolupa el pensament lògic i la capacitat de raonament (deductiu, inductiu, analògic), educa la percepció i la visualització espacial, estimula l'actitud crítica, aguditza la intuïció, fomenta la creativitat, la perseverança en el treball i la Confiança en les pròpies possibilitats. Les matemàtiques, a més a més, contribueixen molt en la preparació per a la presa de decisions i l'enfrontament amb situacions noves habilitats que cada dia fan una funció més important en el treball quotidià i en la vida pràctica.
Les matemàtiques són una ferramenta útil per a l'estudi de les diferents àrees presents en el currículum. Contínuament se n'estén l'ús en els estudis sobre el medi físic, econòmic, social i tecnològic. L'estudiant ha de conèixer i intentar dominar tota una sèrie de conceptes í tècniques que li valguen per a comprendre la realitat en la qual està immergit i que el doten de la formació suficient per a afrontar les necessitats que se li plantegen. L'àrea de matemàtiques ha de recollir de les altres àrees i de la vida quotidiana tot allò que li valga per a abordar, des de diferents perspectives, els diferents aspectes de la realitat.
Les matemàtiques proporcionen contextos idonis per a assolir uns majors nivells d'abstracció i formalització. Les diverses notacions simbòliques que s'empren en la construcció dels conceptes matemàtics i la importància que hom assigna a la comprensió í a l'ús dels símbols, reforcen constantment la capacitat d'abstracció. No obstant això, cal ser conscients del fet que determinats nivells d'abstracció i de formes de raonament lògic, queden fora de l'abast de la majoria dels alumnes de l'Educació Primària, mentre que es poden aconseguir al final de l'Educació Secundària Obligatòria.
Entre les persones adultes hi ha una generalitzada actitud negativa cap a les matemàtiques, i es detecten en moltes sentiments d'impotència i culpabilitat davant de les pròpies mancances en aqueixa matèria. En molts casos aquesta situació és conseqüència te una sensació de fracàs durant el període escolar. La desitjable actitud positiva cap a les matemàtiques pot venir de l'interès, de la motivació, del plaer davant de les activitats matemàtiques, d'apreciar-ne el propòsit, el poder i la rellevància, de la satisfacció derivada de la sensació de progrés... Arriés a més, les actituds solen ser molt persistents i molt difícilment modificables. Les positives ajuden a l'aprenentatge i s'han d'afavorin Les negatives no només l'inhibeixen, sinó que molt sovint persisteixen en la vida adulta i afecten decisions tan importants corn ara l'elecció de treball. La societat en general, l'entorn .escolar i el professorat en particular, influeixen en l'adquisició, desenvolupament i manteniment de les actituds positives cap a les matemàtiques.
Els avanços tecnològics afecten la societat i l'educació tant i amb tanta rapidesa que les seues conseqüències en un futur proper són imprevisibles. En particular per a l'ensenyament i l'aprenentatge de les matemàtiques, aquest fenomen obliga a tenir en compte recursos com la calculadora, l'ordinador, els mitjans àudio-visuals i nous materials didàctics que demanen la revisió tant dels continguts matemàtics com del seu tractament. A més a més, les recents aportacions en l'educació matemàtica, aconsellen també reconsiderar la situació de determinats continguts. Per exemple, s'avança l'acostament a la probabilitat i a l'estadística, les quals estaven relegades a l'etapa formal, mentre que es posposa l'estudi general i sistemàtic de les estructures algebraiques fins als l'ensenyaments post-obligatoris.
A l'hora de seleccionar els continguts del currículum, s'ha considerat fonamental el caràcter terminal de l'Educació Obligatòria. Es cobreixen les necessitats matemàtiques bàsiques i es proporcionen els. instruments necessaris per a estudis futurs.
Des de la perspectiva específica de l'Educació Secundària Obligatòria és pertinent afegir algunes consideracions. En aquesta etapa hi ha una continuïtat en el tractament dels continguts i mètodes que ja s'introduiran en Primària, amb la finalitat d'aprofundir-los, i fer-hi una ampliació conceptual i metodològica.
Per altra banda els adolescents van avançant en el seu nivell d'abstracció, de generalització. Això permet raonaments tant sobre objectes físics com sobre representacions simbòliques, cosa que fa possible un coneixement matemàtic més formal i la comprensió d'argumentacions lògiques més complexes.
La diversitat d'aptituds, d'interessos i de motivacions és molt més acusada que en l'ensenyament Primari. Els diferents ritmes d'aprenentatge que es deriven d'aquesta situació exigeixen una atenció individualitzada. La planificació de l'activitat en l'aula ha d'atendre tant els alumnes que tenen facilitat i avancen ràpidament com els qui tenen dificultats, de manera que s'aconseguesca el desenvolupament de les capacitats individuals de tots d'acord amb les pròpies possibilitats. El treball en grups reduïts amb materials que permeten diferents graus d'aprofundiment i d'activitats distintes facilita la consecució d'aquesta finalitat. De tota manera, s'evitarà recórrer a la diferenciació que suposa el fet de proposar activitats monòtones i rutinàries als alumnes amb dificultats, mentre que sen plantegen d'altres suggerents o motivadores als alumnes més avançats.
Durant l'Educació Secundària Obligatòria se segueix considerant prioritari un l'ensenyament actiu, que cerca la comprensió abans que la formalització, que presenta els conceptes i els procediments en contextos variats i propers a l'entorn de l'alumne. L'adequació entre les activitats que es proposen i el nivell de competència dels alumnes augmentarà la Confiança dels estudiants en les pròpies possibilitats i estimularà l'interès, condicions necessàries per a vèncer les dificultats intrínseques dels conceptes que es treballen en aquesta etapa.
En allò que fa referència als continguts, l'actualització implica la reconsideració dels blocs tradicionals. Fins ara el treball algebraic s'ha reduït al domini de les expressions algebraiques i a la resolució d'equacions que s'han emprat com a instrument fonamental de valoració del nivell matemàtic dels alumnes. Aquests procediments, tant pel seu nivell d'abstracció com pel tractament de què han estat objecte, han de produir rebuig i frustració, ja que es presten a manipulació sense comprendre quina cosa es fa i per a què. Les expressions algebraiques s'han de seguir treballant, Però sense que l'única pretensió siga manejar amb deseiximent expressions literaris, sinó que es tracta d'arribar a la comprensió del paper de l'àlgebra en la interpretació de situacions reals que en demostren l'aplicació i l'interès. S'ha optat per dedicar una major atenció a la geometria, a l'estadística i a la probabilitat i a la reflexió sobre els algorismes i a la resolució de problemes, tant per la seua aplicabilitat com per les seues aportacions a la consecució de les finalitats generals de l'etapa.
Ja que les matemàtiques Son una eina fonamental per a l'estudi de les diferents àrees, s'han de considerar contínuament diferents contextos de treball que incloguen l'estudi de situacions interdisciplinars. Aquesta consideració de les matemàtiques no ha de significar una supeditació a les demandes que es puguen realitzar des dels currículums d'altres àrees, ni tampoc la responsabilitat exclusiva de l'àrea de matemàtiques sobre l'adquisició dels mètodes i tècniques matemàtics, les destreses matemàtiques s'han de consolidar també en qualsevol matèria que les empre.
Les matemàtiques en aquesta etapa tenen per a molts alumnes caràcter terminal. Això té importants implicacions tant didàctiques com de selecció i de tractament de continguts. Les activitats seleccionades han de tenir sentit en el moment en què es presenten i no ha de ser un criteri preferent l'interès que tinguen per al futur acadèmic.
En el darrer curs, l'àrea de matemàtiques es configura en dues opcions diferents (A i B), tant per a atendre la gran diversitat de motivacions, d'interessos i de ritme d'aprenentatge dels alumnes comper a fer més o menys incisió en aquelles destreses de caràcter més instrumental que seran demanades específicament en altres àrees de coneixement i en estudis posteriors. Alhora es pretén amb l'oferta de la doble opció tenir en compte el caràcter orientador que ha de tenir l'etapa. Les dues opcions remarquen continguts parcialment diferents i en el seu tractament diferenciat, segons posen més o menys èmfasi en el caràcter formatiu o propedéutic, en el major o menor ús del simbolisme abstracte, en la major exigència de precisió o de rigor matemàtic..., sense perdre de vista mai l'atenció preferent a les futures necessitats matemàtiques de l'individu en la societat.
Finalment, interessa afegir que amb 'l'ensenyament de les matemàtiques es pretén contribuir a la formació integral dels alumnes i de les alumnes en col·laboració amb la resta de les àrees del currículum. Les matemàtiques tenen assignada una comanda formativa de primer ordre per la seua actuació directa sobre capacitats cognoscitives generals i de pensament lògic en particular.
II. Objectius generals
L'ensenyament de les matemàtiques en l'etapa d'Educació Secundària Obligatòria tindrà com a objectiu contribuir a desenvolupar en els alumnes i en les alumnes, les capacitats següents:
1. Incorporar al llenguatge i mode d'argumentació habituals les diferents formes d'expressió matemàtica (numèrica, gràfica, geomètrica, lògica, algebraica, probabilística) amb la finalitat de comunicarse de manera precisa i rigorosa.
2. Emprar les formes de pensament lògic per a formular i comprovar conjectures, realitzar inferències i deduccions i organitzar i relacionar informacions diverses relatives a la vida quotidiana i a la resolució de problemes.
3. Quantificar aquells aspectes de la realitat que permeten interpretar-la millor emprant tècniques de recollida de dades, procediments de mesura, les diferents classes de nombres i mitjançant la realització dels càlculs apropiats a cada situació.
4. Elaborar estratègies personals per a l'anàlisi de situacions concretes i per a la identificació i resolució de problemes, emprant diferents recursos i instruments i valorant la conveniència de les estratègies emprades en funció de l'anàlisi dels resultats.
5. Emprar tècniques senzilles de recollida de dades per a obtenir informació sobre fenòmens i situacions diverses, representar-la de forma gràfica i numèrica i formar-se'n un judici.
6. Reconèixer la realitat com a diversa susceptible de ser explicada des de diferents perspectives contraposades i complementàries: determinista/aleatòria, finita/in finita, exacta/aproximada, etc.
7. Identificar les formes i relacions espacials que es presenten en la realitat, analitzant les propietats i relacions geomètriques implicades i sent sensible a la bellesa que generen.
8. Identificar els elements matemàtics (dades estadístiques, gràfics, plànols, càlculs, etc.) presents en les noticies, opinions, publicitat, etc. analitzant críticament les funcions que fan i les aportacions per a una millor comprensió dels missatges.
9. Actuar, en situacions quotidianes i en la resolució de problemes, d'acord amb modes propis de l'activitat matemàtica, com ara, l'exploració sistemàtica d'alternatives, la precisió en el llenguatge, la flexibilitat per a modificar el punt de vista o la perseverança en la recerca de solucions.
10. Conèixer i valorar les pròpies habilitats matemàtiques per a afrontar les situacions que en demanen l'ús o que permeten gaudir amb els aspectes-creatius, manipuladors, estètics o utilitaris de les matemàtiques.
III. Continguts
Introducció
Els canvis tecnològics i científics que es produeixen en la societat són tan ràpids, comparats amb la capacitat de reacció dels sistemes educatius, que no es pot saber de ciència certa quins coneixements i destreses matemàtics necessitaran els alumnes d'avui, i molt menys les generacions futures. Les previsions sobre les necessitats matemàtiques del món laboral i en la vida quotidiana aconsellen que la formació en l'educació obligatòria assente les bases del coneixement matemàtic. S'ha d'atendre, fonamentalment, al desenvolupament de la capacitat d'aprendre a aprendre, de manera que es puga accedir a coneixements matemàtics específics en el moment en el qual l'activitat acadèmica o professional ho demane.
La variació de les condicions socials i l'augment de l'escolaritat obligatòria fan que calça un esforç per a definir i actualitzar els objectius i els continguts. S'ha desplaçat l'estudi de la teoria de conjunts i les matemàtiques modernes cap a una matemàtica més pràctica on la pretensió de rigor formalista no és una part prioritària. Això duu a considerar, com a temes fonamentals d'interès i de treball, la geometria, l'estadística, la probabilitat, l'anàlisi de gràfics, l'aritmètica i, en nivells més avançats, 'àlgebra.
Al Llarg de la historia, els continguts que explícitament s'han considerat en l'ensenyament i l'aprenentatge de les matemàtiques han estat de caràcter conceptual i alguns procedimentals com ara els algorismes estàndards de les operacions, l'adquisició dels quals és d'avaluació fàcil. La forma de treballar-los ha estat principalment mitjançant la transmissió oral, la repetició i amb l'ajuda de la pissarra. Això no vol dir que no es prengueren en consideració aspectes actitudinals i altres aspectes procedimentals, sinó que normalment no es tenien suficientment en compte a l'hora de l'avaluació.
Les matemàtiques escolars tenen de forma explícita tres tipus de continguts actitudinals, procedimentals i conceptuals- amb el mateix nivell de consideració. Per la dificultat per a emmarcar-ne algun, convé incidir en aquells que es concentren, sobretot, en el vocabulari, les notacions, les convencions, els resultats i les estructures conceptuals, les destreses, les estratègies generals, l'apreciació i la valoració positiva de les matemàtiques, la disposició favorable cap al treball...
Conèixer i recordar alguns fets matemàtics és important i ajuda per conèixer-ne altres. No es tracta de tenir moltes dades en la memòria, sinó d'integrar-les en esquemes conceptuals relacionats. Per altra banda, per a aconseguir que aquest tipus de coneixements tinga significat cal presentar-los en una àmplia varietat de contextos. Cal conèixer i recordar un vocabulari específic (no té sentit evitar dir múltiple, numerador, abcisa... per a facilitar la comprensió de les activitats), alguns resultats importants de les matemàtiques (com la taula de multiplicar, el teorema de Pitàgores ... ) i algunes convencions (com ara, la representació dels números positius i negatius en els eixos de coordenades, o l'ordre de realització de les operacions en una expressió aritmètica). Les notacions matemàtiques expressen idees de forma abreujada i precisa; es poden recordar algunes fórmules si, en saber la dificultat que comporta per a molts alumnes la notació simbòlica, no s'introdueixen sense que hagen comprés bé els conceptes que relacionen.
L'adquisició de determinades destreses importants ha de fer-se des de la comprensió dels conceptes i les relacions subjacents, cosa que permetrà un ús eficient quan siguen requerides. Els algorismes permeten, mitjançant un nombre finit d'instruccions ordenades i sense ambigüitats, resoldre problemes determinats. Elaborar un algoritme no és, normalment, una tasca fàcil: cal una anàlisi acurada i un llenguatge precís. Apareixen els càlculs aritmètics i algebraics, en les representacions i en les construccions geomètriques, en l'ús de la calculadora i de l'ordinador, en la vida quotidiana... L'adquisició d'un algorisme, per les seues característiques, s'assoleix Mitjançant l'esquematització progressiva i s'automatitza mitjançant la pràctica i la repetició.
Les estratègies generals guien l'elecció dels coneixements i destreses que s'han d'emprar durant la resolució d'un problema o d'una investigació. Fer estimacions, emprar mètodes d'assaig i error, simplificar tasques difícils (estudi de casos particulars, subdivisió de tasques), cercar models, comprovar i refusar hipòtesis, fer i comprovar hipòtesis, demostrar, generalitzar, cercar irregularitats, similituds i diferències... són algunes estratègies generals importants.
En compte de conceptes, es parla d'estructures per a posar "èmfasi en el fet que els conceptes matemàtics han d'estar interrelacionats. El significat dels conceptes matemàtics rau en les relacions que s'estableixen en l'interior d'una estructura.
En fer la tria dels continguts s'ha de tenir en compte que:
- Han de ser adequats al nivell d'ensenyament en el qual es proposen.
- La seua quantitat permeta que es puguen treballar sense presses.
- Siguen funcionals, es puguen utilitzar en moltes situacions de la vida quotidiana.
- Aconseguesquen que els alumnes siguen capaços d'enfrontar-se amb Confiança en les seues habilitats en les activitats matemàtiques i noten i experimenten avanços en el seu treball.
- Relacionen de forma significativa les diferents parts de les matemàtiques i d'aquestes amb altres àrees del currículum.
- No presenten les matemàtiques com una cosa definitivament ja feta i sense cap possibilitat de canvi.
- -Potencien la capacitat de crítica en general i cap a la mateixa utilització de les matemàtiques en particular.
- Siguen especialment vàlids per a l'adquisició o consolidació de destreses generals.
- Siguen especialment indicats per al desenvolupament de les capacitats expressades en els objectius generals de la Secundària Obligatòria.
Ja que la finalitat d'estudi de les matemàtiques de l'escolaritat obligatòria s'ha presentat com un conjunt d'elements fortament relacionats de conceptes, procediments i actituds, els continguts que es presenten, en blocs, consideren i atenen globalment aqueixos elements. Es important fer notar dues coses: no constitueixen el temari i no suposen un ordre de seqüenciació.
La presentació dels blocs es fa per a tota l'etapa, no se seqüència ni tan sols per cicles. Es tracta de continguts que emprarà l'equip docent per a elaborar el projecte curricular de centre fent una seqüenciació per cicles i el professor per a la seua programació d'aula, depenent de les característiques del centre i dels alumnes. No té sentit considerar cadascun dels blocs aïlladament; una correcta interpretació dels blocs permetrà emprar-ne uns quants alhora per a la preparació de les programacions d'aula, posant l'èmfasi en algun dels objectius que es pretén assolir.
La lectura dels blocs de continguts ha de fer-se tenint en compte en primer lloc el bloc actitudinal, ja que els continguts que presenta tenen característiques generals i comunes a tots els blocs. Han d'estar presents en totes les activitats que es plantegen, no es tracta de continguts que es puguen assolir amb una activitat o en un temps determinat d'escolaritat. Fomentar i desenvolupar valors i actituds positives cap a l'aprenentatge es considera un objectiu de l'ensenyament en general. Les matemàtiques hi contribueixen fomentant el gust per descobrir l'autonomia de judici o l'apreciació de la bellesa. Els continguts actitudinals s'han de tenir en compte en qualsevol nivell de planificació de l'activitat escolar.
A continuació, caldrà tenir en compte el bloc de «Resolució de problemes» per les seues característiques generals. La resolució de problemes constitueix el nucli central de les matemàtiques. Durant la resolució de problemes s'empra un gran nombre de capacitats bàsiques de les persones: llegir atentament, reflexionar, establir amb pla de treball, que es va revisant durant el procés, modificar el pla si no dóna resultat, comprovar la solució si s'ha trobat, comprovar la seua adequació o no a les condicions del problema, formular-ne d'altres nous... La resolució de problemes de matemàtiques és una tasca privilegiada per a desenvolupar mètodes i estratègies útils a l'hora d'abordar qualsevol problema; alhora, en el transcurs del treball, es posen de manifest i s'exerciten especialment destreses i processos cognoscitius generals.
La importància d'analitzar i reflexionar sobre els- processos, la seua presència constant en tots els altres blocs de continguts, és el que justifica que es presente un bloc de resolució de problemes com a bloc procedimental que marca l'eix vertebrador del treball en matemàtiques. No vol dir que un temps del curs es dedique exclusivament a resoldre problemes per a analitzar sistemàticament què passa en fer-los, sinó que s'ha de tenir en compte en la resta dels blocs i en les programacions d'aula, com a un dels elements importants que va la pena afavorir, que els alumnes reflexionen sobre els procediments utilitzats en resoldre un problema i per a intentar mostrar com aqueixa reflexió ajuda a la resolució d'uns altres. També és important que els alumnes siguen conscients que no sempre s'obtindrà la solució.
Tot tenint en compte aquesta referència general, els blocs presentaran sobretot un conjunt de conceptes i tècniques pròpies d'algunes branques de les matemàtiques i dels processos que s'hi associen, que s'han de conèixer per a dissenyar, des del conjunt, l'esquema d'actuació. Es considera que allò més important és l'aprenentatge de procediments o maneres de saber fer, ja que són destreses generals, vàlides en molts contextos i ocasions.
Els continguts senyalats amb un asterisc (*) són específics de l'opció B del quart curs.
Bloc 1. Nombres
A banda de continuar el tractament de tots els tipus de nombres que s'introduïren en Primària, s'introdueixen els racionals i els irracionals i es molt interessant mostrar-ne la utilitat i el significat com a nombres'. Es desenvolupen els algorismes per a la suma, la subtracció, la multiplicació i la divisió d'enters, decimals i fraccions i, també, les potències d'exponent enter.
L'ús de la- calculadora, especialment la científica, ha de permetre la reflexió sobre les operacions i els seus algorismes, sobre el sistema de numeració posicional i, també, proporcionar mètodes iteratius generals de resolució d'equacions algebraiques, càlcul d'arrels i facilita la comprensió i la realització dels càlculs.
Es important desenvolupar estratègies de càlcul mental (exacte i aproximat) i d'estimació (escrital mental) de resultats d'operacions i mesuratges.
La presència natural dels nombres en tota activitat humana fa que s'empren en la resta dels blocs i de les àrees del currículum, per la qual cosa cal que aquest bloc tinga una atenció especial.
El llenguatge aritmètic condueix fàcilment a l'algebraic, ja que una part important de l'àlgebra es podria considerar com a aritmètica generalitzada.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Nombres naturals, enters, decimals, racionals i irracionals
- Necessitat i funcions d'aquests nombres. Relacions entre ells.
- Ordenació i representació en la recta numèrica.
- Sistema de numeració decimal. La notació científica.
2. opressions que es poden fer amb els diferents tipus de números.
- Addició, subtracció, multiplicació i divisió de nombres naturals, enters, fraccionaris i decimals.
- Propietats de les operacions.
- Potenciació i radicació.
3. Càlcul
- Estimació i càlcul.
- Algorismes de càlcul.
- Càlcul mental.
- Càlcul aproximat.
- Càlcul amb calculadora.
4. Relacions entre els nombres. Múltiples i divisors. Màxim comú divisor i mínim comú múltiple.
- Sèries, patrons i pautes numèriques.
- La relació part-tot.
- Les fraccions com a operador i raó.
- La proporcionalitat. El tant per cent d'una quantitat.
5. El llenguatge aritmètic
- Lectura i escriptura d'expressions aritmètiques.
- Prioritat entre les operacions.
- Transformacions d'expressions aritmètiques.
Bloc 2. Algebra
Les matemàtiques estudien les relacions entre conjunts d'elements i, en gran part d'aquestes, s'expressen de forma algebraica. Una mateixa expressió algebraica pot provenir de diferents situacions, per la qual cosa, si aconseguim resoldre i traure conclusions d'una d'aquestes, podrem, amb les traduccions necessàries, predir quina cosa passarà en d'altres que es representen per la mateixa expressió. Aquest poder de generalització dóna a l'àlgebra una gran força.
A través dels continguts d'aquest bloc es pretén l'adquisició de les claus del llenguatge algebraic i el deseiximent que cal per al seu maneig en la resolució de diferents problemes.
Un aspecte important és el de la simbolització de mesures i de quantitats d'objectes. Emprar la possibilitat de simbolitzar per a descriure una situació problemàtica és el final d'un procés lent, en el qual els alumnes han d'enfrontar-se a situacions en les quals es veja la utilitat de trobar una expressió general al seu significat en contextos diferents. Un altre aspecte important és el de la traducció del llenguatge algebraic al llenguatge ordinari. La capacitat de generalitzar i la de particularitzar són elements claus per a la comprensió dels mètodes algebraics.
Un altre problema és el de la manipulació de les expressions algebraiques. La resolució d'equacions per mètodes algebraics numèrics i gràfics permetrà captar aqueixa particular relació concret general. Els mètodes iteratius amb calculadora permetran el tractament d'equacions de primer i segon grau.
Són destreses que es desenvoluparan al Llarg de tota l'etapa, amb un augment progressiu en l'ús i maneig de símbols i expressions algebraiques des del primer any de l'Educació Secundària fins al darrer, posseït especial atenció en cada estudiant- i al seu progrés a la consideració que té a les Lletres, en la lectura i simbolització que realitza de problemes amb enunciat i en els plantejaments de problemes que fa sobre expressions algebraiques...
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Simbolització.
- Simbolització de números i de quantitats,
- Simbolització de relacions entre quantitats. Fórmules i equacions.
- Codificació algebraica per a la resolució de problemes.
2. Llenguatge algebraic
- Lectura i escriptura d'expressions algebraiques.
- Transformacions d'expressions algebraiques.
- Substitució en expressions literals.
3. Resolució d'equacions.
Equacions de primer grau.
Equacions de segon grau.
Sistemes de dues equacions lineals amb dues incògnites.
Interpretació de les solucions.
Bloc 3. Geometria
Es tracta d'estudiar en el pla i en l'espai figures i cossos geomètrics i algunes de les seues relacions i de les seues propietats. A banda de la relació pla-espai, també s'abordarà el pas del pla a l'espai (mitjançant el plegament de diversos desenvolupaments de cossos diferents regulars o no, de diferents vistes planes ... ) i el pas de l'espai al pla, amb visions des de distints Llocs de cossos o de configuracions geomètriques, desenvolupaments... Es proposa, també, l'estudi d'algunes figures i cossos importants. També és fonamental l'adquisició d'un vocabulari que els permeta parlar del seu entorn geomètric.
Pel que fa a les transformacions geomètriques seran objecte d'estudi les simetries, els girs, les translacions. L'ús de trames de diferents tipus ajudarà a entendre'n la construcció i en permetrà fer dissenys personals. Els espills, els Llibres d'espills, els transportadors... ajudaran en el treball amb angles i simetries. En general, es tracta d'un bloc en què es pot i s'ha de treballar amb l'ajut de diferents materials i jocs, cosa que desenvoluparà, a més a més, destreses manipulatives importants amb alguns d'aqueixos materials com ara, manejar el regle, el compàs, la cinta mètrica... amb deseiximent.
Uns altres continguts importants són els que fan referència al mesuratge i a l'estimació de llargàries, superfícies i volums. S'empraran diferents unitats de mesura i s'estudiarà la relació entre elles, lent especial interès es tractarà del Sistema Mètric Decimal en tota la seua extensió, pel seu interès personal i social.
La similitud de triangles durà a l'estudi de les relacions entre els costats d'un triangle rectangle i els seus angles, desenvolupant els conceptes trigonomètrics bàsics i les seues relacions sense incloure complexitats algebraiques. La calculadora serà un bon element auxiliar.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Elements bàsics.
- Reconeixement, maneig i descripció de figures i configuracions planes i espacials.
- Elements dels polígons, políedres i cossos de revolució.
- Construccions amb els mitjans i els instruments apropiats.
- Simetries i regularitats en les construccions i configuracions geomètriques.
- Propietats elementals de les figures i dels cossos.
- Paral·lelisme i perpendicularitat.
- Teorema de Pitàgores.
2. La mesura.
- La mesura com a informació quantitativa de les magnituds geomètriques.
- Les unitats de mesura i les seues relacions.
- Unitats del Sistema Mètric Decimal. Relacions importants.
- Anàlisi de l'exactitud requerida pel mesuratge i la precisió dels aparellis amb els quals es realitza.
- Estimació i mesuratge de magnituds geomètriques.
3. La proporcionalitat geomètrica. El teorema de Tales. (*) Trigonometria elemental
- Escales.
4. Transformacions.
- Translacions, girs i simetries.
- Propietats que es conserven amb aquestes transformacions. Composició de les transformacions en casos senzills.
Bloc 4. Anàlisi
L'estudi de les variacions simultànies entre variables i la seua relació mitjançant taules, gràfics i models matemàtics és de molta utilitat per a descriure, il·lustrar, interpretar, predir i explicar fenòmens diversos: econòmics, socials, físics, etc.
Es prestarà especial atenció a la interpretació i confecció de gràfics a partir d'un enunciat, una taula de valors o una expressió analítica, ja que aquesta és una forma eficaç de comunicar la informació. S'han de tractar totes les relacions taula-gràfic-fórmula amb diferents activitats, estudiant la presentació idònia per a una situació determinada.
L'estudi de les funcions lineals, es farà sobre situacions i enunciats de contextos propers als interessos dels alumnes.
Tànt la calculadora com l'ordinador proporcionen una ajuda molt valuosa en el tractament del bloc, acceleren els càlculs aritmètics i permeten visualitzar més ràpidament els resultats.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Anàlisi de gràfics.
- Variables que es relacionen.
- Escales emprades en els eixos.
- Variacions: creixement i decreixement.
- Màxims i mínims en termes del fenomen estudiat.
- Punts d'intersecció entre dos gràfics.
- Significat de les discontinuïtats. Interpretació del gràfic.
- Gràfics continus, punt a- punt, continus a trossos.
2. Representació de gràfics.
- Des de l'enunciat del fenomen.
- Des d'una taula de valors.
- Des d'una expressió algebraica.
3. Relacions funcionals
- Lineals.
- Quadràtiques.
- Proporcionalitat inversa.
- Exponencials.
- Periòdiques.
Bloc 5. Estadística
L'estadística descriptiva ampliarà el tractament iniciat en Primària amb noves tècniques i formes de mostreig, amb l'estudi de paràmetres i la seua utilització, elements de relació entre dues variables o correlació i el seu ús per a la presa de decisions.
Una bona part de les activitats que es realitzen poden provenir de la classe o del seu entorn, analitzant aspectes interessants per als alumnes. Quan s'haja elegit el tema, s'ha de decidir quin tipus de formulari cal per a recollir la informació, com s'ha de presentar, com s'ha de processar i analitzar la possibilitat i adequació dels resultats que s'obtenen a la situació en estudi.
L'estadística té un gran interès avui dia per la utilització que en fan la resta de les matèries i el mitjans de comunicació; per això serà molt interessant analitzar críticament les informacions i les presentacions estadístiques que es fan i les seues interpretacions, fent notar els abusos que s'hi poden cometre.
La relació que aquest bloc té amb altres es posa fàcilment de manifest. A partir del coneixement dels continguts d'aquest bloc, els alumnes poden assignar probabilitats a esdeveniments amb què poden experimentar-se situacions d'atzar que d'altra forma és pràcticament impossible. Els algorismes de càlcul de la mitjana -simple i ponderada- i de la desviació típica han de ser practicats en situacions diverses. L'ús de la calculadora i de l'ordinador permetrà centrar-se en l'anàlisi dels resultats, que és allò que realment interessa, i despreocupar-se dels càlculs.,
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents: 1. Recollida de dades. Mostres.
- Selecció de característiques d'estudi.
- Elaboració d'enquestes i formularis.
- Població í mostra. Elecció de les mostres.
- Representativitat.
2. Tractament de dades.
- Tabulació i recompte.
- Agrupament. Elecció de classes. Intervals.
(*)Correlació en variables bidimensionals.
- Interpretació dels resultats de l'activitat estadística.
3. Presentació de la informació.
- Construcció de gràfics de barres, de sectors, histogrames i taules de freqüències acumulades.
- Interpretació i anàlisi crítica de gràfics.
4. Paràmetres estadístics.
- De centralització: mitjana, mediana i moda.
- De dispersió: rang i desviació típica.
-. Intervals de Confiança.
Bloc 6. Probabilitat
Amb aquest bloc es pretén distingir entre models explicatius de la realitat deterministes i aleatoris, i mesurar-hi o quantificar-hi la probabilitat que es realitzen o no esdeveniments determinats. Quan s'haja determinat una situació com d'atzar, és important reconèixer els esdeveniments possibles í assignar-los una probabilitat.
L'assignació de probabilitats es farà sobre esdeveniments simples o compostos sobre models discrets o continus- per consideració de models de simetria i equiprobabilitat i mitjançant l'assignació estadística, realitzant les proves pertinents o simulant-les (amb taules de nombres aleatoris, calculadores, ordinadors ... ) Es consideraran els esdeveniments dependents i l'estudi de la probabilitat condicionada. Per a això serà interessant la utilització de diagrames arbre i de les taules de contingència.
Es tractaran detalladament els mètodes de recompte sistemàtic, tant pel seu gran interès formatiu com per la seua utilització en el mesuratge laplacià de la probabilitat d'esdeveniments. La formalització de les variacions és difícil i, també, la de les permutacions i, sobretot, la de les combinacions. Es pretén que al final de l'etapa els alumnes sapient considerar una situació que implique comptar de manera que raonen si han exhaurit totes les possibilitats, la forma de fer-ho i la relació que té aquest procés amb el càlcul de probabilitats. Un recurs important és emprar els jocs d'atzar, de presència familiar en la nostra societat.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:1. Models aleatoris.
- Situacions aleatòries. Esdeveniments simples i compostos.
- Esdeveniments dependents i independents.
- Probabilitat a priori i probabilitat estadística.
- Simulació mitjançant taules de números aleatoris, calculadores, ordinadors...
2. Assignació de probabilitats.
- Estimació subjectiva de probabilitats.
- Mitjançant l'experimentació repetida assignant el valor de la freqüència relativa.
- Mitjançant la llei de la place en les situacions simètriques d'esdeveniments simples equiprobables.
- Lleis de la probabilitat.
3. Recomptes sistemàtics. Estratègies per a comptar.
- ús de mètodes informals però sistemàtics.
- Estudi de combinacions, variacions i permutacions.
Bloc 7. Resolució de problemes. Algorismes
La resolució de problemes és en les matemàtiques escolars mètode i contingut. Com a mètode, és un dels ingredients de l'ensenyament que facilitarà la formació i la consolidació de conceptes, tècniques i actituds. Com a contingut suposa la reflexió sobre processos comuns en la resolució dels problemes plantejats en cada part de les matemàtiques. Aquest bloc està obligatòriament en relació amb els altres. No es tracta d'obrir un apartat que duga el nom del bloc, sinó que periòdicament es -reflexione sobre les diferents formes d'abordar i resoldre problemes, etapes de la resolució, preguntes que es fan, formes de trebal·lar, etc.
En aquesta etapa es resolen els problemes i investigacions d'una certa complexitat: algebraics, gràfics, probabilistics, lògics,... La reflexió permetrà, a més a més, establir estructures conceptuals sòlides, constatar l'estreta relació entre les diferents parts de la matemàtica i mostrar els seus mètodes de treball: particularitzar, generalitzar, emetre hipòtesis, comprovar...
l'algorisme està present en moltes de les activitats que realitzem cada dia i, contínuament, en la resolució de problemes, en els jocs i en totes les parts de les matemàtiques. L'algorisme apareix en tots el blocs de continguts, en contextos numèrics, geomètrics, estadístics, probabilístics... La reflexió i construcció d'un algorisme és un indicador de la comprensió del procés en estudi. Una mateixa situació admès que diferents algorismes la representen. S'ha d'afavorir la creació d'algorismes propis quan siga possible. Una part important del treball consisteix a analitzar i millorar algun que es propose, un de propi o un d'un company.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Estratègies generals que apareixen en la resolució de problemes.
- Fer estimacions.
- Analitzar.
- Generalitzar.
- Particularitzar.
- Fer hipòtesis.
- Comprovar.
- Demostrar.
- Fer abstraccions.
2. Fases en la resolució de problemes.
- Comprensió del problema.
- Elaboració d'un pla d'actuació.
- L'execució del pla.
- Comprovació de les solucions, si n'hi ha.
3. Mètodes de resolució.
- Prova i error.
- Gràfics.
- Inducció.
- Deducció.
- Analogia.
- Subdivisió en problemes.
- Iteració.
- Recurrència.
4. Jocs d'estratègia.
- Anàlisi del joc. Regles.
- Estratègies guanyadores i perdedores.
- Variació de regles.
Bloc 8. Matemàtiques i actituds
Els continguts actitudinals fan referència a capacitats personals que s'activen i s'afavoreixen en l'àrea de Matemàtiques. Unes capacitats que són necessàries per a enfrontar-se a les característiques especials del coneixement matemàtic i el seu aprenentatge. La majoria d'aquests continguts estan presents en tots els blocs, encara que algun tinga una presència més especifica en algun d'ells. Per aquesta presència constant i amb la finalitat d'evitar les repeticions, es presenten agrupats. Han d'estar presents en el treball que es desenvolupe al Llarg de tota l'etapa i des de totes les àrees i s'han de tenir en compte en qualsevol nivell de planificació de l'activitat escolar.
Aquests continguts estaran en relació fonamentalment amb les actituds cap a les matemàtiques i cap al Treball en general.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Incorporació al llenguatge habitual de les diferents formes d'expressió matemàtica (numèrica, geomètrica ... ).
2. Autonomia intel·lectual per a enfrontar-se a situacions noves.
3. Confiança per a prendre decisions i acceptar responsabilitats.
4. Atenció reflexiva.
5. Tenacitat.
6. Esperit de col·laboració activa i amb responsabilitat en un treball en grup, respectant les estratègies i solucions diferents de les pròpies.
7. Gust per la feina ben feta.
8. Apreciació de la satisfacció que produeix la resolució d'un problema o el fet de trobar una nova via de treball vàlida.
9. Apreciació cap a les matemàtiques per les moltes formes de meravellar-se davant de la bellesa d'algunes relacions i de les formes que estudia.
10. Valoració dels mètodes de treball matemàtic per la seua generalitat (capacitat de síntesi ... ).
11. Valoració de la utilització instruments matemàtics en altres disciplines, descobrint la importància de les matemàtiques en nombrosos continguts d'altres àrees de coneixement.
12. Valoració crítica de les informacions expressades en llenguatge matemàtic.
Especificacions per al quart curs
L'existència de dues opcions de Matemàtiques en l'últim curs de l'Educació Secundària Obligatòria demana un tractament diferent, tant pel que fa als continguts que s'ha de tenir en compte, com pel que fa a la forma d'abordar-ne l'estudi. Tot partint del fet que els objectius generals de l'àrea són els mateixos per a les dues opcions i que totes les consideracions formulades fins ara són vàlides per a totes dues, es podria considerar, en canvi, la diferent intencionalitat, que es tradueix en les següents orientacions generals.
Opció A
Es posarà l'èmfasi en els continguts de caràcter més bàsic que asseguren els aprenentatges suficients per a atendre les necessitats matemàtiques de la vida quotidiana i acadèmica.
Es centrarà l'atenció en la resolució de problemes amb aplicació a una àmplia gamma de situacions, amb un tractament intuïtiu i poc formalitzat en el qual es promocione fonamentalment l'aplicabilitat i la generalitat dels contextos.
Per a aquesta finalitat es treballaran especialment els aspectes numèrico-geomètrics relacionats amb la proporcionalitat per la importància social dels percentatges i de les raons- l'anàlisi i la construcció de gràfiques, la interpretació de taules de dades,...
opció B
Es tractarà d'assolir en aquesta opció un major grau de formalització, abstracció i precisió, recorrent a una utilització més profusa de diferents Llenguatges simbòlics i representacions formals.
Específicament s'aprofundirà el tractament algebraic amb la incorporació de l'equació de segon grau i els sistemes de dues equacions lineals amb dues incògnites, no solament per a abordar la resolució de situacions més complexes, sinó també per l'ampliació que significa la manipulació d'expressions algebraiques.
S'aprofundirà també la mesura mitjançant la introducció de les raons trigonomètriques, permetent la realització de mesuratges indirectes.
Finalment, es precisarà el tractament de les dades estadístiques, analitzant, més detingudament que en l'Opció A, les relacions bidimensionals i l'estudi elemental de la correlació i de la regressió.
IV. Criteris d'avaluació
1. Emprar els nombres enters, decimals i fraccionaris i els percentatges per a intercanviar informació i resoldre problemes i situacions de la vida quotidiana.
Es pretén garantir amb aquest criteri l'adquisició d'un rang ampli de destresa en el maneig dels diferents tipus de nombres de manera que l'alumne puga comparar-los, operar amb ells i emprar-los per a rebre i produir informació.
El criteri fa referència a la utilització de números fraccionaris en contextos reals i, per així, amb denominadors no excessivament grans, i amb no més de dues operacions encadenades. Pel que fa als percentatges, el criteri fa referència a la utilització com a relació entre números i com a operador en la resolució de problemes.
2. Resoldre problemes per als quals calla realització de les quatre operacions, les potències i les arrels quadrades amb nombres enters, decimals i fraccionaris, triant la forma de càlcul apropiada i valorant l'adequació del resultat al context i, quan escaiga, estimant l'error comés per les aproximacions fetes.
Mitjançant aquest criteri pot valorar-se si l'alumne és capaç d'assignar a les diferents operacions nous significats, i interpretar resultats diferents dels habituals amb els nombres naturals. Es pretén, a més a més, que l'alumne siga capaç de determinar quin dels mètodes de càlcul (escrit, mental o amb calculadora) és l'adequat a cada situació, a banda d'adoptar l'actitud de no tenir per bo el resultat del càlcul sense contrastar-lo amb la situació de partença.
Aquest criteri comporta, a més, el maneig, dels conceptes i procediments relacionats amb la precisió, l'aproximació i l'error. Els alumnes han de saber obtenir nombres aproximats per arrodoniment i truncament, ser conscients de la necessitat d'utilitzar nombres aproximats en alguns casos i poder estimar l'error que es fa en l'ús d'aproximacions.
3. Interpretar relacions funcionals amb forma de taula o mitjançant una expressió algebraica senzilla i representar-les emprant gràfics cartesians.
Aquest criteri suposa el maneig de representacions gràfiques, tant per a obtenir informació a partir d'aquestes com per a expressar relacions de diferent tipus. La informació obtinguda dels gràfics serà global (aspectes generals del gràfic com el creixement, el rang, etc.) i local (obtenció de parells de valors relacionats, etc.).
Pel que fa a la realització del gràfic, és exigible en aquest cicle una major correcció: elecció del tipus de gràfic i de les escales adequades, determinació de l'interval que es presenta, etc.
4. Resoldre problemes de la vida quotidiana mitjançant la simbolització de les relacions que s'hi puguen distingir i, si s'escau, de la resolució d'equacions de primer grau.
Aquest criteri va dirigit a comprovar que l'alumne és capaç d'emprar les eines algebraiques bàsiques en la resolució de problemes. Per a això, ha de posar en j oc la capacitat d'emprar els símbols, amb les convencions de notacions habituals per al plantejament d'equacions i resoldre aqueixes equacions per algun mitjà fiable que no cal que siga la manipulació algebraica de les expressions.
5. (*) Resoldre problemes en què calga el plantejament i la resolució de sistemes d'equacions Lineals amb dues incògnites.
Aquest criteri tracta de garantir l'adquisició d'una certa destresa en la utilització del llenguatge algebraic. El plantejament i la resolució de sistemes d'equacions requereix estar familiaritzat amb els conceptes de variable/incògnita, amb les convencions de notació i transformació algebraiques i amb el significat d'equació i sistema, així com conèixer tècniques de resolució algebraica. Convé ressaltar que tan important com la codificació de les relacions en forma d'equació és la descodificació en termes del problema plantejat. El plantejament de problemes fora de context no es una tasca amb què es puga valorar aquest criteri.
(*) Específic de l'opció B.
6. Assignar i interpretar la freqüència i la probabilitat en fenòmens aleatoris de forma empírica, com a resultat de recomptes mitjançant el càlcul (llei de Laplace) o per altres mitjans.
En aquest criteri l'èmfasi rau en el procés d'assignació de probabilitats i en la interpretació que se'n faça més que en la forma d'expressió de la probabilitat. La utilització de formes diferents al tant per u pot ser vàlida i, també, el tant per cent o la proporció. En els casos d'esdeveniments compostos, l'alumne emprarà recursos per a l'assignació de probabilitats, com per exemple les consideracions de simetria o la construcció de diagrames en arbre.
7. Presentar i interpretar informacions estadístiques tenint en compte l'adequació de les representacions gràfiques i la significativitat dels paràmetres i, també, valorant qualitativament la representativitat de les mostres emprades.
Aquest criteri suposa un coneixement suficient dels conceptes relacionats amb el mostreig, les representacions gràfiques i les mesures de posició centrari de dispersió, i també com una actitud que afavoresca la reflexió sobre l'oportunitat i la forma d'utilització d'aquestes tècniques. S'empraran també tècniques estadístiques senzilles de recompte, construcció de taules d'efectius, representació gràfica i càlcul d'algunes mesures.
8. Fer estimacions de la mesura de superfícies i volums d'espais i objectes amb una precisió d'acord amb la regularitat de les seues formes i amb les seues dimensions, calcular superfícies de formes planes, planes limitades per segments i arcs de circumferència, i calcular volums de cossos compostos per ortoèdres.
Aquest criteri pretén comprovar que els alumnes han adquirit l'experiència que cal per a fer estimacions de superfícies i volums amb una certa precisió. El grau d'aproximació amb què s'obtinguen els volums serà menor que en els casos de magnituds lineals o superficials, i molt més dependent de l'existència de formes «regulars». Pel que fa al càlcul, no es tracta de l'aplicació de fórmules, sinó de la utilització de les nocions de superfície o volum.
9. Emprar els conceptes d'incidència, angles, moviment, semblança i mesura, en l'anàlisi i descripció de formes i configuracions geomètriques.
Amb aquest criteri es pretén comprovar que l'alumne es capaç d'emprar els conceptes bàsics de la geometria per a conèixer millor el món físic que l'envolta, que ha adquirit el coneixement de la terminologia adequada i ha desenvolupat les capacitats relacionades amb la visualització de formes i característiques geomètriques. Convé limitar l'abast del criteri d'avaluació a figures planes i espacials amb una certa regularitat.
10. Interpretar representacions planes d'espais i objectes i obtenir informació sobre les seues característiques geomètriques (mesures, posicions, orientacions, etc.) a partir d'aquestes representacions emprant l'escala quan calça.
Aquest criteri s'orienta a comprovar que l'alumne o l'alumne ha aconseguit manejar les representacions planes habituals dels objectes i espais bidimensionals i tridimensionals amb la quantitat d'informació usual. Ha de ser capaç d'expressar la informació obtinguda en aquestes representacions en els termes d'allò que es representa. També, aquest criteri demana emprar amb deseiximent les escales numèriques i gràfiques.
11. Identificar relacions de proporcionalitat numèrica geometrica en situacions diverses i emprar-les per al càlcul de termes proporcionals, raons de similitud i resolució de problemes.
Aquest criteri demana, per una banda, ser capaç de distingir quan una relació és de proporcionalitat i quan no ho és, a partir de la informació de què es dispose: la mateixa anàlisi de la situació, representacions gràfiques, taules de valors, etc., i per l'altra, realitzar càlculs que permete esbrinar quarts proporcionals i raons de proporcionalitat. El domini de la relació de proporcionalitat suposa la capacitat d'establir i d'utilitzar la possibilitat de relacions significatives entre les diferents formes d'estudiar-la: numèrica, geomètrica i algebraica.
12. Identificar i descriure regularitats, pautes i relacions conegudes en conjunts de nombres i formes geomètriques semblants.
Aquest criteri pretén comprovar que l'alumne o l'alumne tinguen recursos per a percebre, en un conjunt o successió d'objectes diferents (nombres, formes geomètriques, expressions algebraiques, etc.), allò que és comú, la regla amb la qual s'han construït, un criteri que permeta d'ordenar-los, etc. El nucli d'aquest criteri no és la forma en la qual s'expressen aquestes regularitats o relacions, sinó el fet de ser capaç de reconèixer-les.
13. Emprar estratègies senzilles, com ara la reorganització de la informació de partença, la recerca d'exemples contraexemples i casos particulars o mètodes d'assaig i error en contextos de resolució de problemes.
Aquest criteri fa referència a la manera d'enfrontar-se a la resolució de problemes i, també, a alguna de les estratègies que es poden posar en pràctica. Hauria de tenir-se en compte la familiaritat de l'alumne amb els objectes amb els quals tracta, la disponibilitat d'informació explicita i no excessivament sobreabundant o la facilitat de codificació o organització de la informació a l'hora d'aplicar aquest criteri.
Educació Secundària Obligatòria
Música
1. Introducció
Si en l'etapa d'Educació Primària, l'àrea d'Educació Artística presenta caràcter global en incorporar la plàstica, la música i la dramatització, en l'etapa de Secundària Obligatòria, en canvi, es pretén l'aproximació diferenciada a cadascuna per a destacar-ne millor la identitat artística.
Aquesta major dedicació a l'anàlisi està afavorida pel desenvolupament evolutiu dels alumnes d'aquest període que gaudeixen d'una major capacitat d'abstracció.
En conseqüència, l'educació musical permet contemplar la música:
- com a llenguatge, entès aquest corn a «codi comunicatiu» capaç de transmetre missatges no semàntics, encara que sí d'estimulació del sentiment i de la fantasia.
- com a producció artística, amb la seua dimensió estètica com a mitjà per a valorar els sons produal i percebuts i com a font d'experiència gojosa i plaent.
- com a mitjà de relació social, de comunicació entre els éssers humans en un llenguatge de validesa universal, basat en codis culturals establerts en cada societat.
Perquè l'aproximació a la rústica puga ser analítica i propiciar el conceps de la creació, l'educació musical ha de promoure el desenvolupament de les capacitats perceptives i expressives de l'alumne. Tots dos tipus de capacitats conflueixen en el domini suficient del llenguatge musical.
El coneixement del llenguatge musical i de la cultura musical ha de permetre als alumnes i a les alumnes de Secundària Obligatòria, la reflexió sobre la música, una millor comprensió del fet musical i una major capacitat per a la valoració estètica de les creacions musicals.
El desenvolupament de les capacitats perceptives en l'educació musical implica els elements bàsics de capacitat de:
- audició activa per a discriminar els elements integrants en el fet musical;
- audició significativa per a relacionar allò que s'ha captat en l'audició anterior amb els coneixements previs i amb els diferents elements integrants de l'obra;
- memòria comprensiva per a associar uns elements a uns altres i per a evocar experiències musicals anteriors.
Però les capacitats perceptives, estretament lligades amb les expressives, troben en el seu l'exercici la via més adequada per al seu desenvolupament a causa de la seua compenetració i interacció.
Les capacitat expressives es centren al voltant del conreu i desenvolupament de:
- la veu, amb l'educació auditiva i vocal, gràcies a la qual s'adquireixen destreses relatives a la respiració, emissió de sons i interpretació de melodies i de ritmes.
- el ritme, amb el concurs del moviment i de la dansa, que impliquen la coordinació corporal, a la vegada que s'estimula l'observació auditiva i es confereix sentit globalitzador a la realització musical.
- les habilitats instrumentals, com a mitjans de producció i interpretació més complexos amb coordinació de destreses motrius, auditives, visuals i tàctils.
En la pràctica, entre les capacitats perceptives i les expressives, s'estableix una relació mútua que s'amplia i s'aferma cíclicament: s'enriqueixen, promouen, i consoliden les unes a les altres. Tot això amb la mediació del llenguatge musical el qual reforcen, amb la precisió de termes i la depuració dels conceptes que s'impliquen en els aspectes cognitius, psicomotors i psicoafectius, a la vegada que introdueixen en el coneixement i desenvolupament de la cultura musical.
La valoració del fet sonor i el coneixement del llenguatge musical són fenòmens interrelacionats. El fet sonor necessita interpretació musical i el llenguatge musical permet la denominació i la identificació dels productes que s'hi integren. Són les primeres passes per a l'anàlisi de la música i, com a conseqüència, per a la valoració d'aquesta a la llum de la història.
La difusió i l'ús de la música han canviat al llarg de la història. Si alguna cosa es pot atribuir a la difusió actual és el seu caràcter massiu, cosa que la posa a l'abast de grans sectors de la societat per al seu gaudi i valoració, transformant-la en objecte de consum, principalment degut als mitjans de comunicació social. Cosa que, des del punt de vista artístic tradicional, no deixa d'implicar alguns riscos, ja que aquests mitjans sovint estan més pendents dels processos industrials i comercials que de les exigències de la creació artística.
Actualment, més que en altres èpoques, l'adolescent viu envoltat en sons musicals. La música és una companyia gairebé perenne en la vida dels adolescents d'avui i, sovint, és també una de les seues afeccions principals. L'educació musical en Secundària Obligatòria ha de prendre, com a fonament previ d'experiència per a un aprenentatge significatiu, els gustos i afeccions que els alumnes duen de la seua vida quotidiana. Es el moment de modelar aqueixos gustos, de depurar-los i enriquir-los, de proporcionar criteris per a la seua valoració. L'educació musical en Secundària Obligatòria ha d'assumir la tasca de crear actituds obertes i respectuoses davant el fet musical, producte de l'experiència i de la cultura. L'educació musical reconeixerà i aprofitarà educativament el paper tan important que la música en el procés d'integració i d'interacció social dels adolescents, recollint aquesta circumstància com a element bàsic per a contribuir a la consecució dels aprenentatges musicals significatius.
En l'organització curricular establerta en l'Educació Secundària Obligatòria existeix la possibilitat d'optat per l'àrea de música en el quart curs. Elecció, quan es produesca, s'ha d'interpretar com l'ocasió per a correspondre a la variada gamma de motivacions que els adolescents senten davant el fet musical i la seua presència en el seu'eiitúrn vital. Les motivacions són plurals i difícils d'enumerar. Entre elles n'hi haurà algunes que estaran molt poc definides i respondran a interessos diversos. Altres, Però, poder constituir la necessitat de progressar i aprofundir gustos musicals, i fins obeir a demandes de major orientació per a estudis vocacionals de música.
Per això, el doble vessant, perceptiu i expressiu, que posseeix l'àrea de Música en l'ensenyament Secundari Obligatori ha d'afavorir l'adquisició d'actituds, procediments i conceptes adequades que faciliten l'audició conscient de la música davant del consum irreflexiu, a la vegada que el desenvolupament de capacitats creatives i comunicatives, de forma que l'encontre personal de l'alumne amb la música siga actiu i dinàmic.
II. Objectius generals
L'ensenyament de la Música en l'etapa de Secundària Obligatòria tindrà com a objectiu contribuir a desenvolupar en els alumnes i en les alumnes les capacitats següents:
1. Expressar de forma original les idees i sentiments mitjançant l'ús de la veu dels instruments i dels moviments, en situacions d'interpretació i improvisació, amb el fi d'enriquir les possibilitats de comunicació, respectant altres formes distintes d'expressió.
2. Gaudir de l'audició d'obres musical com a forma de comunicació i com a font d'enriquiment cultural i de plaer personal, interessant-se per ampliar i diversificar les seues preferències musicals.
3. Analitzar obres musicals com a exemples de la creació artística i del patrimoni cultural, reconeixent les intencions i funcions que tenen, amb el fi d'apreciar-les i de relacionar-les amb els propis gustos i valoracions.
4. Utilitzar de forma autònoma i creativa diverses fonts d'informació partitures, mitjans àudio-visuals i altres recursos gràfics- per al coneixement i gaudi de la música i aplicar la terminologia apropiada per a comunicar les pròpies idees i explicar els processos musicals.
5. Participar en activitats musicals dins i fora de l'escola amb actitud oberta, interessada i respectuosa, prenent consciència, com a membre d'un grup, de l'enriquiment que es produeix amb les aportacions dels altres.
6. Elaborar judicis i criteris personals, mitjançant l'anàlisi crítica dels diferents usos socials de la música, i aplicar-los amb autonomia i iniciativa a situacions quotidianes.
7. Valorar la importància del silenci com a condició prèvia per a l'existència de la música i com a element d'harmonia en relació amb un mateix i amb els altres, prenent consciència de l'agressió que suposa l'ús indiscriminat del so.
8. Utilitzar i gaudir del moviment i de la dansa com a mitjà de representació d'imatges, sensacions i idees i d'apreciar-les com a forma d'expressió i comunicació individual i col·lectiva, valorant-ne la contribució al benestar personal i al coneixement propi.
III. Continguts
Introducció
L'ensenyament ha desenvolupat tradicionalment la seua estratègia al voltant de l'adquisició de continguts conceptuals, cosa que, en ocasions, n'ha propiciat l'assimilació de manera descontextualitzada, amb caràcter desvinculat de la realitat, tancat i poc permeable.
No obstant això, des de la psicologia cognitiva s'admet una estreta relació entre les operacions mentals i els continguts, ja que les destreses cognitives es formen i es desenvolupen sobre continguts concrets que fan de punts de referència. De manera general, entenem els continguts com a conjunt d'informació, verbal i no verbal, que es posa en joc en el procés de l'ensenyament i de l'aprenentatge, amb l'interacció dels quals es construeix el coneixement.
Conseqüentment, la selecció de continguts està determinada per la necessitat de l'alumne de disposar d'un bagatge de recursos bàsics per a poder expressar-se musicalment i, també, per a comprendre i analitzar críticament l'entorn musical. En conseqüència, es consideren continguts tant els conceptuals com els procedimentals i els actitudinals.
L'agrupació de continguts per blocs s'ofereix com la informació relativa a allò que s'haurà de trebal·lar al llarg de l'etapa. El professor haurà de triar, dels blocs, els continguts que considere més adequats per a assolir-els objectius proposats per a cada unitat didàctica. Per això l'ordre de presentació dels blocs no ha d'interpretar-se com una seqüenciació, sinó com un conjunt del qual es triarà cada vegada allò que es considere més oportú.
Com ja s'ha dit, la música com a manifestació artística, té un doble vessant: el perceptiu i l'expressiu. La valoració de l'obra artística, per tant, implicarà el seu estudi des de dos plans diferents.
- en relació amb el llenguatge musical;
- en relació amb la societat.
Els continguts es presenten en quatre blocs en els quals s'arrenca d'una anàlisi del «So musical» com a punt de partida per a la penetració en la realitat musical. La distinció entre els sons que s'integren en la música i d'aquells no ho fan sembla fonamental. Això mateix ocorre amb l'estudi dels elements constitutius del so i dels que s'integren en aquest so per a transformar-lo en musical: el ritme, la melodia i l'harmonia. Tot això necessita un estudi detallat i a la llum del llenguatge musical, el qual està recollit en el bloc dedicat al «Llenguatge musical».
Per altra banda, les formes de produir el so musical i els mitjans emprats per a això estan formulades en altres dos blocs que son: l'Expressió vocal i el cant» i l'Expressió instrumental». Es evident que en ells, junt a la descripció dels fets i a l'exposició de conceptes, s'han d'introduir algunes reflexions al voltant de la consecució d'aquests dos tipus d'expressió. D'aquesta manera arribem a la formació de la veu i de l'oïda, que podem concretar en l'entonació. Els mateixos conceptes s'estenen a l'expressió instrumental, cosa que requerirà habilitats notables des de la perspectiva de la psicomotricitat.
La producció del ritme, de la melodia i de l'harmonia ha de ser procediments útils per a introduir-se en aquests conceptes, a la vegada que es procedeix a l'anàlisi dels elements integrants de cadascun i els condicionaments que s'estableixen per a la producció conjunta de la música.
Seguint un procés didàctic inductiu, sembla lògic que, una vegada realitzat el desplegament dels elements que s'integren en la música, sen propose l'estudi de la codificació mitjançant el llenguatge musical.
Ha de quedar clar que hi ha diferències notables entre l'enfocament d'aspectes que apareixen enunciats en el bloc dedicat al so musical i la seua presència simultània en el bloc del llenguatge musical. Mentre que en el primer es consideren com a elements determinants del fet musical, en el segon es pretén la codificació que en permeta el maneig i l'estudi teòric i experimental.
En aquest intent de codificació i descodificació hauran d'aparèixer no només el ritme, la melodia i l'harmonia, sinó que també, de manera ineludible, les formes, els gèneres i els estils musicaria i, també, la manera d'escriure la música mitjançant l'escriptura.
En els blocs anteriors donen els instruments que cal per a abordar l'estudi del desenvolupament històric, social i formal de la música, cosa que es concentrarà en el de «Música i societat». Sembla que analitzar les obres musicals sense posseir els recursos de penetració que proporciona el coneixement del llenguatge musical que condueix a aquesta anàlisi, seria una invitació a la vaguetat i a les generalitzacions sense una base suficient, ni tan sols per a l'exercicis imprescindibles de nominació.
Bloc 1. So musical
En aquest bloc es planteja el discerniment del so musical mitjançant una audició conscient i documentada que inclosa la comprensió de la música com a fenomen físic, l'anàlisi dels elements constitutius i la representació gràfica del so musical.
Es una incursió en el fenomen sonor musical que ha d'enriquir la recepció de la música i augmentar les possibilitats d'expressió i de comunicació.
Per a introduir als estudiants en el coneixement del llenguatge musical i de la música en el seu conjunt, es procurarà presentar els continguts d'aquest bloc de forma suggerent, utilitzant exemples i comparacions.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Coneixement dels fonaments físics de la música i la relació amb els elements constitutius del so musical: altura, timbre, intensitat i durada.
. 2. Descobriment de l'estructura del so musical i dels seus elements: ritme, melodia i harmonia.
3. Coneixement dels elements de la forma musical i dels esquemes de realització de les seues estructures.
4. Distinció, producció i valoració de registres o variacions d'altura, d'intensitat, de timbre i de durada en relació amb les fonts sonores.
5. Producció d'alternances de sons i de silencis de distinta durada i, també, dels sons de distinta altura, timbre i intensitat.
6. Representació del so musical mitjançant la grafia tradicional i les grafies contemporànies.
7. Valoració de les diferents produccions sonores que procedeixen de diferents fonts i, també, del so i del silenci com a elements bàsics de la música.
8. Interès pel coneixement del procés creatiu de l'obra musical.
Bloc 2. Expressió vocal i cant
El conreu de la veu i de l'entonació, tant per a l'expressió parlada com cantada, han de ser un objectiu d'estudi en aquesta etapa.
El cor és una de les activitats més motivadores que contribuirà a la formació musical en l'Educació Secundària Obligatòria. El coneixement i l'ús d'un repertori ampli i variat completarà la formació musical al mateix ternps que proporcionarà material per a fer exemplificacions. En el repertori, per a ús coral o individual, han d'integrar-se obres d'èpoques remotes i pròximes, del país i estrangeres, de música folklòrica i de música culta.
El bloc «Llenguatge musical» té en aquest bloc una part del seu desenvolupament procedimental.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Coneixement de l'anatomia i fisiologia dels òrgans de fonació, cosa que contribuirà a la valoració de la veu parlada i cantada com a mitjans d'expressió i de comunicació alhora que ajudarà a classificar les veus i a valorar-les per les seues diferents qualitats.
2. Estudi dels aspectes interpretatius i del domini de la veu.
3. Valoració de l'expressió musical al servei de la paraula i dels suports musicals a la intenció comunicativa.
4. Pràctica de la relaxació, de la respiració, de la ressonància, de l'articulació, de l'entonació i de la dicció.
5. La cançó. Aspectes interpretatius: l'afinació, la precisió, la dicció i l'expressió. Composició de cançons pròpies.
6. Improvisacions vocals individuals i en grup, lliures i dirigides, amb melodia i sense.
7. L'exercicis d'entonació sobre pentagrames en distintes tonalitats.
8. Valoració de l'expressió vocal -parlada i cantada- com a font de comunicació i d'expressió d'idees i sentiments. Reconeixement de la importància de l'ús correcte de la veu i de les necessitats d'evitar els crits i esforços inútils.
9. Pràctica, acceptació i compliment de les normes que regeixen la interpretació en grup:
- sentir-se un mateix i els altres,
- atenció continuada al director i als companys
- actuació en el moment precís.
10. Sensibilitat i capacitat critica per a gaudir del cant i de l'audició de formes musicals i, també, per al reconeixement del seu valor socialitzador.
Bloc 3. Expressió instrumental
La pràctica instrumental, que ja es va iniciar a l'Educació Primària, ha de trobar el seu reforç en els coneixements i habilitats que es desenvolupen al llarg de l'ensenyament Secundari Obligatori.
La pràctica instrumental, així com la pràctica coral, és un fort component bàsic socialitzador de la música i un element motivador natural de l'activitat musical en tot l'ensenyament.
El coneixement dels instruments de l'orquestra, dels instruments tradicionals i dels electrònics i, també, dels principals tipus d'agrupacions instrumentals ha de completar-se al Llarg dels dos cicles de l'ensenyament Secundari Obligatori.
D'aquesta manera s'amplia el bagatge cultural de l'alumne alhora que s'aconsegueix afeccionar-lo per les audicions en directe i pels bons enregistraments.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Coneixement dels instruments de l'orquestra que porta obligadament a les diverses classificacions d'aquests en atenció a les característiques que configuren les famílies, cosa que serveix alhora per a valorar les diferents agrupacions instrumentals: duo, trio, quartet, ...
2. Apreciació i distinció de diferents timbres instrumentals.
3. Us dels instruments escolars, cosa que permetrà:
- el domini del Llenguatge musical i de la superació de les dificultats tècniques.
- el desenvolupament d'habilitats interpretatives com a mitjà d'expressió instrumental.
4. Exercitació del conjunt en la improvisació, en la composició, en la instrumentació i en l'harmonització.
5. Utilització d'un repertori variat que acoste a la música de diferents estils, èpoques i cultures i que valga per a acompanyar la veu i promoga activitats de moviment i de dansa.
6. Penetració en el fet musical i valoració d'interpretacions instrumentals en directe.
7. Participació en el grup amb interès i gust per contribuir al perfeccionament de la interpretació comuna.
8. Valoració de l'adquisició de destreses en la pràctica instrumental.
9. Interès per tenir cura i pel manteniment dels instruments.
Bloc 4. Llenguatge musical 1.
El domini del llenguatge musical implica la possessió d'un codi que permeta raonar sobre la música amb l'ajut dels termes adequats perquè la comunicació sobre aquesta puga ser compartida; implica alhora la possessió dels conceptes necessaris per a analitzar-la i apreciar-la amb rigor; i suposa, també, la capacitat per a la seua realització, ja siga en l'aspecte de la lectura i de l'escriptura, en el d'interpretació o en el de la composició. Amb el llenguatge musical es col·loquen les bases per a la valoració cultural i crítica de la música.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents: 1. Domini, interpretació i valoració de la nomenclatura i grafia musical.
2. Coneixement del ritme, la melodia i l'harmonia i la seua lectura i interpretació.
3. Utilització de la lectura, de l'escriptura i memorització dels ritmes, de les melodies, dels acords, de les cadències senzilles i de les partitures com a ajut per a la -interpretació i audició.
4. Anàlisi i desenvolupament de formes musicals simples, compostes i lliures:
4.1. formes simples:
- per repetició: binària, ternària, rondó...
- per imitació: cànon, ópera...
4.2 formes compostes:
- instrumentats: sonata, concert, suite..
- voces: cantata, oratori, òpera...
4.3 formes lliures.; poema simfònic...
5. Audició reconeixement de fórmules rítmiques, intervals, canvis harmònics i elements formals.
6. Interpretació correcta dels elements musicals bàsics Mitjançant l'anàlisi, la lectura a primera vista, la improvisació, les composicions, les instrumentacions i les harmonitzacions.
7. Pràctica de les activitats bàsiques de moviment: variacions, combinacions i improvisacions sobre aquestes activitats.
8. Treball de ritmes binaris i ternaris a partir de:
- reconeixement auditiu
- cançons
- audicions musicals
- l'exercicis
9. Combinació dels elements ja coneguts amb les noves fórmules rítmiques i melòdiques que s'hi vagen introduint.
10. Valoració dels recursos del llenguatge, separadament i coordinada i com a font d'expressió de les realitzacions musicals.
11. Incorporació dels termes i conceptes proposats pel llenguatge musical a l'expressió i al pensanent propis.
12. Participació amb interès i gust en el grup, aportant idees musical i contribuint al perfeccionament de la tasca en comú.
Bloc 5. Música i societat
Aquest bloc apunta a dos objectius fonamentals: el coneixement del desenvolupament i de l'evolució de la música al llarg de la història i a la constatació de les seues formes de presència en la societat, tant en el passat com en el moment actual.
Sembla fonamental que els alumnes puguen adquirir una idea clara de l'esdevenir cronològic de la música que es manifesta en els canvis experimentats a través dels temps. L'establiment, Però d'un esquema cronològic no pot aïllar-se de la funció que aquest bloc ha d'exercir com a clarificació, exemplificació i reforç dels blocs restants.
En el segle XX, i atès l'auge democratitzador i consumista que adopta la societat davant la música, és convenient destacar el paper que fan els mitjans de comunicació social, especialment pel que fa als àudio-visuals.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Estudi de la música i dels seus creadors i intèrprets com un fet cultural, social i la seua relació amb les altres arts en diferents èpoques, mitjançant les audicions de música de diferents estils, gèneres, formes i ètnies.
2. Estudi de la presència de la música i del seu consum a través dels mitjans de comunicació social i la nova tecnologia: ràdio, cine, televisió, espectacles, publicitat. La seua relació amb la creació musical i les seues reproduccions mecàniques.
3. Estudi de la dansa com a manifestació cultural: context històric i social.
4. Utilització de materials àudio-visuals per a exemplificar fragments d'òpera, sarsuela, ballet i partitures en general.
5. Anàlisi formal d'audicions en directe i a través d'obres gravades de tots els temps: maneig de les diferents fonts d'informació. Utilització de recursos corporals, vocals i instrumentals i, també, partitures, musicogrames i altres representacions gràfiques.
6. Utilització d'un variat repertori de danses: històriques, tradicionals i de saló.
7. Valoració de l'obra musical com a obra artística, d'autors valencians, espanyols i universals, de diferents èpoques.
8. Valoració de la funció de l'autor, del director, de l'intèrpret i del públic de cada època i circumstància.
9. Creació d'actituds selectives davant el consum de la música. Gaudi dels espectacles musicals i respecte per les normes que els regeixen.
10. Preparació, audició i debat de música en directe (concert i altres manifestacions musicals).
11. Indagació i debat sobre l'ús indiscriminat de la música, dels excessos de producció sonora i del problema del soroll. Actitud crítica i sensibilitat davant del problema.
Especificacions per al quart curs
Al llarg del primer cicle i del tercer curs de l'Educació Secundària Obligatòria, l'àrea de Música ha desenvolupat els continguts que es recullen en els cinc blocs proposats. Per al quart curs en què l'àrea de Música és optativa,- s'aprofundiran els següents aspectes:
1. Aprofundiment en el llenguatge musical
2. L'execució vocal, instrumental i corporal
3. Audició de produccions musicals
4. Anàlisi i història de la música en la societat actual.
1. Aprofundiment del llenguatge musical.
L'aprofundiment dels fonaments del llenguatge ha de tenir com a objectiu la millor comprensió del fet musical, cosa que implica l'aprofundiment en tots els elements del currículum. Ha de procurarse l'orientació bibliogràfica perquè l'alumne puga dur a terme treballs teòrics al voltant dels aspectes interpretatius i de creació d'una obra, encara que es considerarà fonamental la lectura i l'anàlisi de les partitures mitjançant la veu i els instruments musicals i, també, amb l'ajut d'aparells mecànics o electrònics.
Així mateix, s'hauria d'aprofundir l'estudi i l'anàlisi de procediments harmònics i de creació. L'anàlisi d'obres amb grafies contemporànies ajudarà a ampliar horitzons i a recollir la possibilitat de l'existència de diversos codis. La globalitat del llenguatge musical pot trebal·lar-se a través d'exercicis de creació per part dels alumnes com la composició de cançons, de les instrumentacions, de les harmonitzacions...
2. Execució vocal, instrumental i corporal.
La pràctica musical ha de partir d'una adequada selecció del repertori i ha de tenir cura dels aspectes tècnics d'execució vocal, instrumental i corporal. També s'ha de completar amb l'exercici de la creació a càrrec dels propis alumnes, ja que en aquest moment es troben en una situació d'estimulant per a la composició de melodies i cançons i, també, per a enriquir la seua capacitat creativa amb instrumentacions, harmonitzacions i coreografies pròpies.
Amb aquestes activitats es posa la base perquè els alumnes s'expressen lliurement, d'acord amb les preferències literàries i musicals en l'àmbit de la melodia, del ritme i de l'harmonia que ja coneixen. . La reació de grups vocals i instrumentals a la nostra Comunitat al si dels centres, resulta fàcil en tenir en compte la seua situació musical. Aquests grups poden tenir característiques variades: de música tradicional, contemporània, rock, pop, etc.
3. Audició de produccions musicals.
La pràctica de l'audició, present al llarg del primer cicle i del tercer curs, tractarà al quart curs de buscar un repertori més complex. Per això, s'analitzarà la selecció dels temes no treballats suficientment els cursos anteriors, buscant que la referència a allò més essencial es mantinga i es considere amb un major aprofundiment. A la vegada se seleccionara obres més acostades en el temps i als interessos dels alumnes.
Un procediment recomanable pot ser l'audició d'interpretacions a càrrec d'agrupacions vocals i instrumentals de la Comunitat Valenciana.
S'haurà de procurar que, mitjançant l'audició, s'augmente la capacitat de percepció de tots els elements que configuren les formes, èpoques i estils, les característiques de la qual han de quedar ben definides.
4. Anàlisi i història de la música en la societat.
Les manifestacions musicals contemporànies i la seua inserció en la societat actual no poden aconseguir-se vàlidament sense el concurs de l'anàlisi i de la història. Han de buscar-se en tot moment les línies que expliquen la seua continuïtat sense marginacions ni minusvaloracions. Per això, s'hauria d'estudiar la repercussió dels diferents moviments en la societat actual i s'ha d'intentar que s'entenguen bé les seues aportacions, les seues arrels i les seues possibilitats expressives, inclòs tot el que fa referència a les noves tecnologies de reproducció i de creació i als instruments dels quals se serveixen. Igualment, la consideració històrico-social no ha d'excloure la perspectiva de la música en els diferents països i cultures.
IV. Criteris d'avaluació.
1. Reconèixer algun dels plans sonors simultanis q ue estan presents mentre s'actua en la interpretació d'una estructura polifénica.
Amb aquest criteri s'intenta observar la capacitat dels alumnes per a sentir-se ells mateixos i els altres, ja que mentre estiguen implicats en la interpretació d'un pla n'han de reconèixer un altre que es desenvolupa simultàniament.
2. Intervenir en les activitats de cant col·lectiu adaptant la seua expressió i entonació al nivell sonor del conjunt.
Aquest criteri pretén avaluar la participació activa de l'alumne en el cant col·lectiu. Es vol observar la seua voluntat per adaptar l'expressió i entonació personals al nivell sonor del grup.
3. Respectar el marc d'actuació d'esquemes rítmico-melòdics (entre 8 i 16 polsos de durada i en l'àmbit de l'escala natural) en situacions d'improvisació.
Aquest criteri intenta avaluar l'habilitat de l'estudiant per a respectar el marc d'actuació proposat per la pauta rítmico-melódica establerta, cosa que implica la capacitat per a moure's amb deseiximent i naturalitat durant les improvisacions i per a improvisar sobre els mateixos paràmetres rítmicament i melòdica.
4. Coordinar el moviment en grup atenent la relació espai-temps responent a estímuls rítmics binaris i ternaris.
Aquest criteri pretén avaluar si l'estudiant sap integrar la seua capacitat de desenvolupar-se amb el cos, en el temps i en l'espai en coordinació amb el grup. Això implica saber respectar l'espaí de l'altre a través del domini propi.
5. Llegir música en el context de les activitats musicals de l'aula com a ajuda en les tasques d'interpretació i d'audició.
Aquest criteri intenta avaluar la capacitat de lectura musical dels alumnes amb vista a una major comprensió del fet musical.
6. Analitzar la música identificant-hi algunes de les actituds necessàries per a la seua producció: el marc de silenci, atenció al director i als companys, escoltar-se a si mateix i els altres, actuació en el moment precís, etc.
Aquest criteri avalua l'actitud dels alumnes davant de les normes que regeixen l'actuació musical.
7. Utilitzar la terminologia musical adequada per a comunicar als altres judicis personals sobre les peces que tenen una especial significació.
Aquest criteri avalua l'assimilació de la terminologia del llenguatge musical utilitzada en la comunicació sobre la música. Cosa que evidencia l'adequada captació dels conceptes musicals bàsics.
S. Participar en les activitats d'interpretació en grup assumint l'intercanvi de papers que es deriven de les necessitats musicals.
Aquest criteri és un instrument per a detectar si els alumnes han superat els comportaments estereotipats que hi ha sovint en la interpretació en grup, condicionant l'expressivitat i la frescor de la música.
9. Acompanyar cançons senzilles utilitzant convenientment els graus de tònica, dominant i subdominant.
Aquest criteri Obtén avaluar:
la memòria auditiva de l'estudiant per a recordar la melodia que s'acompanyarà i la seqüència d'acords prevists.
- la creativitat de l'estudiant per a buscar els acords adequats a partir dels elements proposats.
10. Percebre i identificar el silenci, entès com a element estructurador del so, incorporant-lo a l'anàlisi de les produccions musicals, tant de les que fa com de les que escolta.
Aquest criteri pretén la valoració del so en contrast amb el silenci en el context musical.
11. Identificar en l'àmbit quotidià situacions en les quals es produeix un ús indiscriminat del so, analitzant-ne les causes i proposant ne solucions possibles.
Aquest criteri pretén avaluar l'actitud dels alumnes davant les situacions d'excés en la producció de sons i la seua sensibilitat musical per a actuar davant de les agressions sonores del medi.
12. Reconèixer i situar en el seu context manifestacions musicals pròpies dels diferents pobles i cultures d'Espanya, en particular les de la Comunitat Valenciana.
Aquest criteri tracta d'avaluar si els alumnes saben relacionar les característiques que defineixen les diferents manifestacions musicals, tant folklòriques com cultes, de la Comunitat Valenciana i de les altres.
13. Establir algunes pautes per a la improvisació que permeten expressar musicalment idees extretes de l'anàlisi d'altres àrees artístiques.
El sentit d'aquest criteri és comprovar la capacitat dels alumnes per a traslladar a la música idees extretes de produccions artístiques d'altres àrees. Això implica analitzar l'estructura d'aquestes produccions i determinar-ne els recursos musicals pertinents per a la nova expressió.
Educació Secundaria Obligatòria
Tecnologia
1. Introducció
Per tecnologia s'entén el conjunt de processos d'invenció, fabricació i ús d'objectes o artefactes que satisfan determinades necessitats humanes. La tecnologia és un àmbit d'activitat en el qual circumstancialment convergeixen coneixements de distinta naturalesa i procedència, els quals s'hi relacionen per a resoldre un problema pràctic al llarg d'un procés dinàmic i iteratiu d'invenció, fabricació i ús d'artefactes que contribueixen a la solució d'aqueix problema.
La tecnologia agafa com a punt de partida el control de les condicions en les quals pot desenvolupament una vida més segura, més sana o, simplement, més confortable.
En els últims decennis, un nombre creixent de països han sentit i han assumit la necessitat d'introduir en l'educació obligatòria una dimensió formativa que proporcione als alumnes les claus necessàries per a Comprendre la tecnologia. La incorporació de l'àmbit tecnològic a l'educació obligatòria es justifica pel seu valor educatiu general, que ha de ser remarcat tot al llarg de les diverses etapes. En l'Educació Primària la tecnologia apareix integrada en l'àrea de Coneixement del medi, com a element important de la representació i interacció que els xiquets i les xiquetes tenen amb l'entorn. El procés general de diferenciació i aprofundiment dels nombrosos elements i dimensions que configuren el medi obliga, en l'educació secundària, a una aproximació més analítica que, sense perdre la visió de conjunt, permeta la construcció d'esquemes de coneixement més precisos i ajustats. Es la raó per la qual l'àrea de Primària es diversifica en l'Educació Secundària Obligatòria i dóna, entre d'altres, l'àrea de Tecnologia.
L'adquisició dels coneixements, destreses i actituds que proporciona aquesta àrea obre horitzons nous a tots els alumnes i a totes les alumnes, incrementa l'autonomia personal i tendeix a corregir la tradicional segregació de les futures opcions professionals en funció del sexe, afavorint un canvi de les actituds i en els estereotips socials en aquest camp.
El sentit i valor educatiu d'aquesta àrea deriva dels diferents components que la defineixen i la integren i que són comuns a qualsevol àmbit tecnològic específic:
- un component científic, associat al coneixement i a la investigació. L'activitat tècnica s'apropia el coneixement de la ciència i els resultats de la investigació i afegeix noves metes, direccions i dimensions en la consecució del coneixement. Això no obstant, l'objectiu del tècnic, el fet de resoldre problemes per a satisfer necessitats humanes, amb la invenció i construcció dels objectes necessaris per a això, és distint de l'objectiu del científic que consisteix a ampliar el coneixement de la realitat. Ciència i tecnologia, Però, es potencien recíprocament: el coneixement científic proporciona noves possibilitats d'eficàcia a l'activitat tècnica, mentre que aquesta planteja interrogants a la ciència i, de vegades, genera línies de solució a qüestions científiques. La comprensió de la relació entre ciència i tecnologia constitueix un objectiu educatiu d'aquesta etapa.
- un component social i cultural i, també, històric pel qual els objectes inventats per l'ésser humà es relacionen amb els canvis produïts en les condicions de vida. L'activitat tecnològica ha estat històricament, i ho continua sent en l'actualitat, un factor que influeix decisivament sobre les formes d'organització social i sobre les condicions de vida de les persones i dels grups. Per altra banda, en la direcció oposada, tot i ser complementària, els valors, les creences i les normes d'un grup social han condicionat sempre l'activitat i el progrés tecnològics d'aqueix grup en un moment històric concret. A aquest propòsit, ara i ací, és de principal importància el fet que la capacitat tecnològica assolida avui permet respondre a molts dels problemes greus que la humanitat té plantejats, mentre que, d'altra banda, la falta de control sobre aquesta capacitat comporta enormes riscos per a la humanitat.
- un component tècnic, o de «saber fer», que inclou el conjunt d'habilitats i tècniques i, també, l'ús de ferramentes i materials. Es tracta de coneixements que procedeixen, gairebé sense excepció, del món del treball i de l'artesanatge industrial i que, en conseqüència, posseeixen un important valor formatiu per a l'alumne en la perspectiva de la transició a la vida activa i al món laboral, una perspectiva molt més important quan s'atén la conveniència de reforçar el valor terminal de l'Educació Secundària Obligatòria.
- un component metodològic, referit a la forma ordenada i metòdica d'actuar el tecnóleg en la seua faena i a totes i a cadascuna de les destreses necessàries per ;i desenvolupar el procés de resolució tècnica de problemes.
- un component de representació gràfica i verbal. La representació gràfica, en concret el dibuix, és una forma d'expressió i comunicació estretament relacionada amb el desenvolupament de la tecnologia. El dibuix permet explorar de forma sistemàtica les diverses solucions a un problema, presentar-ne una primera concreció i comunicar la solució ideada de manera concisa i precisa. l'element verbal, per la seua banda, és important i imprescindible respecte a les característiques dels materials emprats i al lèxic dels operadors tecnològics i de les seues funcions.
Als components anteriors propis de la tecnologia pròpiament dita, s'hi afegeix, en l'ensenyament de l'àrea, el component educatiu i didàctic. l'àrea de Tecnologia ha de contribuir de forma decisiva a l'adquisició i desenvolupament d'alguna de les capacitats més importants que són objectius de l'Educació Secundària Obligatòria en relació, sobretot, amb:
- capacitats cognoscitives, que contribuesquen, entre altres aspectes, al domini de procediments de resolució de problemes, al desenvolupament de capacitats complexes, a l'increment de la funcionalitat dels coneixements adquirits i a la seua integració progressiva, a la valoració de l'activitat creativa, a una millor comprensió de les repercussions del pensament científic i tecnològic, sobre les formes i condicions de vida dels éssers humans, al desenvolupament de la capacitat de decisió sobre la base de les possibilitats i limitacions de cada situació particular.
- capacitats d'equilibri personal de relació interpersonal, en la mesura que la coordinació d'habilitats manuals i intel·lectuals, a la qual obliga l'activitat tecnològica, és un factor bàsic del desenvolupament integral i equilibrat de l'individu, el qual proporciona satisfacció a partir de l'obtenció de resultats reals, amb l'increment de la Confiança i seguretat en la pròpia capacitat, i contribueix, a més a més, a apreciar el treball coordinat en grup.
- capacitats d'inserció en la vida activa, ja que ajuda a desenvolupar una actitud positiva davant el Treball manual, a superar la tradicional dicotomia entre activitat manual i activitat intel·lectual, aporta capacitats que afavoreixen el trànsit a la vida laboral i desenvolupa mecanismes d'adaptació a les noves situacions amb què els estudiants es trobaran en el món del treball.
El plantejament curricular de l'àrea pren com a punt de referència principal els mètodes i procediments dels quals s'ha servit la humanitat per a resoldre problemes mitjançant la tecnologia. El nucli de l'educació tecnològica és el desenvolupament del conjunt de capacitats i coneixements inherents al procés que va des de la identificació i l'anàlisi d'un problema, fins a la construcció de l'objecte, màquina o sistema capaços de resoldre'l. Aquest procés comprèn tant l'activitat intel·lectual com l'activitat manual, i integra de forma equilibrada tots els components de la tecnologia (social i històric; de representació gràfica verbal; científic, tècnic i metodològic). En aquest plantejament resten recollits, a més a més, els dos valors, propedéutic i terminal, de l'àrea. En l'educació tecnològica, la resolució de problemes reals no és únicament un recurs didàctic, sinó que constitueix el component essencial de la mateixa tecnologia i del seu plantejament curricular.
L'organització curricular flexible de l'ensenyament Secundari ofereix als estudiants la possibilitat d'optar per cursar aquesta àrea en l'últim any de l'ensenyament obligatori, i atén d'aquesta manera la diversitat dels seus interessos i motivacions. Aquesta opció permet un major acostament dels joves a un entorn d'estudi menys escolar, en consonància amb el caràcter terminal i de transició a la vida adulta i activa que té l'etapa Secundària per a un nombre important d'estudiants, en enfrontar-los amb la resolució de problemes pràctics amb criteris econòmics i de qualitat cada vegada més exigents i acostats als del mercat.
L'elecció de la tecnologia en el darrer curs proporciona, a niés a més, a l'alumnat, la possibilitat d'explorar i verificar una orientació vocacional incipient cap als estudis posteriors d'enginyeria, ciències aplicades o formació professional, i contribueix al desenvolupament futur del currículum acadèmic, gràcies al caràcter i a l'orientació de l'àrea, essencialment funcional.
II. Objectius generals
L'ensenyament de la tecnologia en l'etapa d'Educació Secundària Obligatòria tindrà com a objectiu contribuir a desenvolupar en els alumnes i en les alumnes les capacitats següents:
1. Abordar amb autonomia i creativitat problemes tecnològics senzills i trebal·lar de- forma ordenada i metòdica; seleccionar i elaborar la documentació pertinent; dissenyar i construir objectes o mecanismes que els resolguen i avaluar la seua idoneïtat des de diferents perspectives.
2. Analitzar objectes i sistemes tècnics per a comprendre'n el funcionament, la millor manera d'emprar-los i controlar-los i saber les raons que han intervingut en les decisions preses en el seu disseny i la seua construcció.
3. Planificar l'execució de projectes tecnològics senzills, amb l'anticipació dels recursos materials i humans necessaris i amb la selecció i elaboració de la documentació necessària per a organitzar i gestionar el seu desenvolupament.
4. Expressar i comunicar les idees i decisions adoptades en el transcurs de la realització de projectes tecnològics senzills i, també, explorar-ne la viabilitat i abast amb la utilització dels recursos gràfics, la simbologia i el vocabulari adequats.
5. Utilitzar en la realització de projectes tecnològics senzills els conceptes i les habilitats adquirits en altres àrees, amb la valoració de la funcionalitat i la multiplicitat i diversitat de perspectives i coneixements que convergeixen en la satisfacció de les necessitats humanes.
6. Mantenir una actitud d'indagació i curiositat cap als elements i problemes tecnològics, amb l'anàlisi i la valoració dels efectes positius i negatius de les aplicacions de la ciència i de la tecnologia en la qualitat de vida i la influència recíproca amb els valors morals i culturals vigents.
7. Valorar la importància de trebal·lar com a membre d'ut. equip en la resolució de problemes tecnològics, amb l'assumpció de les responsabilitats individuals en l'execució de les tasques encomanades amb una actitud de cooperació, tolerància i solidaritat.
8. Analitzar i valorar críticament l'impacte del desenvolupament científic i tecnològic en l'evolució social i tècnica del treball, i també en l'organització del temps lliure en les activitats d'oci.
9. Analitzar i valorar els efectes que sobre la salut i la seguretat personal i col·lectiva té el respecte de les normes de seguretat i higiene, contribuint activament a l'ordre i a la consecució d'un ambient agradable a l'entorn.
10. Valorar els sentiments de satisfacció i de gaudi produïts per l'habilitat de resoldre problemes que li permeten perseverar en l'esforç, superar les dificultats pròpies del procés i contribuir d'aquesta manera al benestar personal i col·lectiu.
III. Continguts
Introducció
La selecció de continguts en tecnologia ha d'atendre, en primer lloc, el valor educatiu intrínsec que tenen alguns coneixements tecnològics essencials pel seu poder inclusiu i per la capacitat d'estructurar maneres de pensar i d'actuar característiques de l'activitat tècnica. D'altra banda, els àmbits de la tecnologia són molt diversos, estan poc estructurats i presenten desenvolupaments divergents de diferent amplitud en camps tan distints com la tecnologia dels materials, l'electrotécnia, l'agricultura, la robótica o el tractament de la informació, desenvolupaments que reflecteixen el ritme de progrés accelerat dels coneixements científics i tecnològics que permet introduir constantment noves solucions més eficaces. La selecció de continguts ha de caracteritzar-se, per tant, per la flexibilitat per a adaptar-se al context i als recursos cognoscitius de l'alumne, situant los en un març actualitzat.
En aquesta perspectiva, adquireixen especial rellevància els continguts relacionats amb procediments i estratègies d'acostament al fet tecnològic, en especial, amb les habilitats i mètodes que permeten avançar des de la identificació i formulació del problema tècnic fins a la seua solució, i també amb la lògica interna dels objectes tecnològics. Són aquells continguts d'anàlisi, disseny, construcció i avaluació d'objectes i sistemes tècnics, els que configuren un dels pocs referents estables del coneixement tecnològic. Així doncs, és una àrea que ha de deixar un ampli marge de maniobra perquè l'ensenyament incorpore en cada moment els continguts derivats de les tecnologies presents en la vida quotidiana dels estudiants i el seu entorn productiu, i que atenga també les seues necessitats i els seus interessos. Aquesta flexibilitat i obertura, en canvi, no equival a manca de continguts estables. Hi ha un conjunt de continguts l'aprenentatge dels quals ha d'estar garantit, ja que constitueix una part essencial de la nostra cultura tècnica. Es el cas, per exemple, d'algunes tècniques relacionades amb la tasca tecnològica, que estan presents en la resolució de problemes tècnics (expressió gràfica ferramentes i processos, organització i gestió), i també d'alguns recursos generats en la reflexió científica i aplicats al camp de la tècnica (elements de màquines o operadors tecnològics i materials de fabricació).
Bloc 1. Resolució de problemes tècnis
Per a poder resoldre problemes reals, cal disposar de competències cognoscitives de dos tipus. D'una banda, cal tenir un cert coneixement del context del problema que es pretén resoldre per a poder abordar-lo. D'altra banda, Però, també cal dominar habilitats de tipus general per a processar i disposar en un nou ordre la informació que ja es posseeix, o per a afegir-n'hi de nova. En aquest bloc es presenten agrupades aquestes estratègies de caràcter general, que són rellevants en els processos de resolució de problemes tècnics.
Des del punt de vista educatiu els continguts d'aquest bloc manquen de significat quan es treballen de forma aïllada. El context imprescindible perquè els estudiants exerciten els mètodes de Treball que, en aquest bloc, es consideren com a objecte de coneixement, el proporcionen els altres blocs.
L'aprenentatge d'aquestes estratègies ha de plantejar-se gradualment, mitjançant la realització de projectes tècnics de dificultat i complexitat creixents, que s'anirà concretant al llarg de l'etapa en una progressió en la formalització del procés, amb la diferenciació de les distintes fases i amb l'aprofundiment de les diferents tasques que aquesta activitat genera.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Problema tècnic. Identificació i anàlisi de problemes susceptibles de ser resolts mitjançant l'activitat tècnica. Actitud positiva i creativa davant els problemes pràctics.
2. Projecte Tècnic. Fases:
2.1. Anàlisi i definició del problema: realització de les espcificacions de disseny apropiades per a la resolució del problema tècnic, tenint en compte les valoracions equilibrades d'aspectes tècnics, econòmics, estètics i socials.
2.2. Recerca i selecció d'informació: recopilació, ordenació, sistematització í valoració d'informacions rellevants per a la resolució del problema tècnic Curiositat i respecte cap a les idees, valors i solucions tècniques aportades per altres persones, cultures, i societats a les seues necessitats pràctiques.
2.3. Disseny del prototip: valoració, selecció i elaboració de la possible solució al problema tècnic plantejat, tenint en compte les solucions parcials, les especificacions prèvies del disseny i els recursos (coneixements, habilitats, mitjans i temps) dels quals es disposa. confiança en la pròpia capacitat per a assolir resultats tangibles i útils.
2.4. Realització de la solució triada d'acord amb el disseny í la planificació previs, amb la utilització de les ferramentes, els materials i les tècniques adequades. Actitud ordenada i metòdica en el treball, amb la planificació amb temps del desenvolupament de les tasques i amb la perseveració davant les dificultats i els obstacles que s'hagen trobat.
2.5. Comprovacions i assajos, valoració de la solució donada al problema tècnic, tenint en compte les especificacions prèviament establertes.
2.6. Presentació del projecte, que inclourà la documentació sobre la gènesi, el desenvolupament i els resultats obtinguts.
En la fase esmentada en el punt 2.2., és important destacar com a font d'informació la que està present en els mateixos objectes tècnics. En ells es troben compresos molts elements del coneixement humà: part de la cultura tècnica/procediments de fabricació, coneixements empírics sobre materials i l'ús que se'n fa ... ), coneixements científics (lleis sobre el comportament de la matèria) i un equilibri determinat de factors tècnics, econòmics, socials i estètics; a més d'un reflex de la trajectòria que aquest tipus d'objectes i els problemes que resolen ha seguit al llarg de la història, l'anàlisi d'objectes des de les seues vessants: anatòmica (forma, dimensions, materials emprats, acabats ... ), funcional (funció global, funció de les parts i relacions entre elles) i social-històric (ascendent, valor, preu), permet a l'estudiant identificar aquests elements i obtenir, d'aquesta manera, la informació que en cada moment siga rellevant i significativa per a ell.
Bloc 2. Expressió gràfica
En les successives passes que van donant forma a un projecte tècnic i duen fins a la materialització, l'expressió gràfica és un instrument essencial que permet valorar i comunicar els aspectes Lligats a la forma i al funcionament dels objectes abans que tinguen existència real.
L'elaboració d'esbossos o dibuixos amb la intenció de representar un fragment de la realitat o amb l'objectiu de concretar una forma ideada, desenvolupa la capacitat de visió espacial, habilitat que té un paper fonamental en la construcció del coneixement de cada individu.
Aquests dos aspectes, instrumental i formatiu de l'expressió gràfica són els que han de fer llum sobre les intencions educatives d'aquest bloc. En aquesta etapa, la pretensió que es produesquen aprenentatges relatius al dibuix normalitzat només està justificada si col·laboren en el desenvolupament de les capacitats del raonament mecànic espacial i de la comunicació tècnica.
Des d'aquesta perspectiva, aquest bloc inclou les habilitats tècniques que, cal per a plasmar i desenvolupar gràficament les idees rellevants en el problemes tecnològics, comunicar-les a altres de forma concisa i detallar propostes de disseny abans de realitzar les solucions finals.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents.
1 Coneixement i maneig dels instruments i materials bàsics emprats en la representació gràfica.
2. Representació i exploració gràfica d'idees i objectes a mà alçada (esbós i croquis), amb la tria del sistema de representació més apropiat (esquematització, projecció diédrica o perspectiva) per al projecte tècnic que s'està realitzant.
3. Lectura i interpretació de plans normalitzats senzills.
4. Incorporació de recursos artístics (ombra, color, trama, materials) a la representació gràfica per a facilitat la comunicació tècnica.
5. Disposició favorable per a utilitzar l'expressió gràfica com a instrument de reflexió, de comunicació i de creació tècnica.
6. Actitud positiva cap a l'ordre, la neteja i la presentació dels treballs gràfics.
Bloc 3. Ferramentes, tècniques i processos
Al Llarg de l'etapa els estudiants aniran emprant una gamma cada vegada més àmplia de ferramentes i de tècniques d'ús com a conseqüència de la creixent complexitat de les propostes de treball i a mesura que la seua capacitat i actitud facen possible utilitzar-les adequadament.
Aquest bloc inclou el coneixement del repertori bàsic de ferramentes, màquines, procediments de treball i normes de seguretat associades a la proposta de treball que es realitza. S'ha de destacar dins d'aquest bloc la importància dels instruments (ferramentes) i tècniques, relacionats amb la mesura de les magnituds bàsiques.
També s'inclou en aquest bloc la gradual i sistemàtica incorporació, durant el procés de construcció, d'hàbits racionals d'organització del treball i de tècniques elementals de planificació convenientment simplificades i adaptades a les necessitats pedagògiques d'aquesta etapa.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Coneixement dels procediments de fabricació i acabat més corrents.
2. Coneixement i maneig de les ferramentes i tècniques elementals emprades en la construcció d'objectes, útils d'instal·lacions: mesura, tall, unió, conformació i acabat.
3. Coneixement i maneig dels instruments bàsics emprats per a la mesura directa dels diversos tipus de magnituds (longitud, força, temps, temperatura, tensió i corrent elèctric). Càlcul de les magnituds derivades del mesuratge (superfície, volum, velocitat, potència i resistència elèctrica), en el context de la resolució del problema tècnic plantejat.
4. Planificació del procés de treball que s'ha de realitzar, amb l'establiment d'una seqüència d'operacions i amb la consideració del temps i dels recursos necessaris.
5. Reconeixement i valoració d'un entorn de Treball equilibrat i saludable; coneixement i aplicació de les normes de seguretat adequades.
6. Respecte de les normes d'ús i de conservació de les ferramentes i materials de taller.
7. Valoració positiva de la pulcritud i el Treball ben fet en l'execució i en la presentació dels objectes, útils o instal·lacions que s'han realitzat.
Bloc 4. Tècniques d'organització i de gestió
Aquest bloc tracta els aspectes relacionats amb l'organització i la gestió administratives de qualsevol procés de treball i de les tècniques necessàries per a la producció, arxiu i ús de la informació que es genera.
Els processos de disseny i producció que es realitzen en l'aula taller creen la necessitat de gestionar mitjans i administrar recursos; açò constitueix una via molt adequada perquè els estudiants d'aquesta etapa accedesquen als continguts d'aquest bloc.
Els continguts que corresponen a aquest bloc, són els següents:
1. Coneixement, interpretació i confecció en relació amb les activitats generades al voltant del projecte tècnic que es realitza, dels documents Administratius més usuals.
2. Reconeixement i valoració de la importància de les tècniques d'organització i gestió en el disseny i realització de projectes tecnològics.
3. Elaboració i actualització periòdica dels documents de control de la gestió del mitjans de l'aula-taller. Utilització de tècniques senzilles i àgils d'organització.
4. Reconeixement de la multiplicitat de factors econòmics que configuren el preu d'un producte tecnològic. Planificació i documentació de la seua comercialització, fixant-ne el preu i els mecanismes de producció, distribució, promoció i venda, en el context de la resolució del problema tècnic plantejat.
5. Utilització de les estructures organitzatives en l'aula taller i el grup de treball. Disposició i iniciativa personals per j organitzar i participar solidàriament en les diferents tasques.
Bloc 5. Operadors tecnològics
Tots els objectes, les màquines o els sistemes tecnològics estan constituïts per un o més elements simples -operadors- que, combinats de manera adequada, contribueixen a la realització d'una funció global. Cadascun d'aquests operadors tecnològics acompleix una funció específica en el conjunt. Un objecte o sistema format per elements simples pot ,alhora, considerar-se com un operador si fem abstracció de la seua complexitat i només ens fixem en la funció global que realitza.
La creació i construcció d'objectes i sistemes tècnics exigeix un mínim coneixement del domini dels operadors tecnològics, de les funcions que realitzen i de la manera de combinar-los. Com les paraules per a la Llengua, els operadors són elements essencials per a l'expressió i la creació tècnica. Anàlogament a allò que ocorre amb les paraules, operadors iguals combinats de diferent forma produeixen efectes globals molt diferents.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Coneixement i utilització dels operadors més comuns emprats en la construcció de mecanismes i sistemes en els diferents àmbits de treball, i estudi de les seues relacions funcionals bàsiques.
1.1. Àmbit de les estructures resistents. Operadors de suport bàsics, corn ara la biga, el pilar, els tirants o l'escaire. Disposicions estructurals fonamentals i esforços a què estan sotmesos.
1.2. Àmbit de la ' transmissió i de la transformació d'esforços i moviments, com ara la palanca, la roda, el caragol, l'eix, la biela, la maneta, el cigonyal, la corriola, els engranatges, la lleva o reductor de velocitat.
1.3. Àmbit de l'acumulació i la transformació de l'energia, com ara molles, gomes, piles i acumuladors elèctrics, electroimants, motors, generadors, resistència calefactora o llum elèctric.
1.4. Àmbit de la connexió, conducció, detecció i control en circuits, com ara vàlvules de fluids, resistència elèctrica, interruptor, commutador, polsador, interruptor automàtic, termòstat, LDR, díode, transistor o relè.
2. Construcció d'operadors senzills dels diferents àmbits amb materials bàsics, en el context del disseny i la realització de projectes tècnics.
3. Interès per conèixer els principis científics que hi ha subjacents en els operadors i que expliquen les seues característiques i funcions. Planificació i realització d'experiències senzilles per a determinar-les.
Bloc 6. Materials de fabricació
Aquest bloc estudia els materials més comuns, les propietats relacionades amb el seu ús per a la fabricació d'objectes i les seues característiques comercials.
A causa de la variada gamma de materials existents, i donat que els objectes que es poden analitzar o construir no es defineixen a priori, qualsevol dels materials es susceptible de ser emprat. Aquest bloc, per tant, ha de romandre obert, encara que no buit inicialment, perquè hi ha una sèrie de materials especialment importants pel seu valor cultural, la seua adequació per a ser treballats pels estudiants d'aquesta etapa o la seua major accessibilitat.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Primera matèria. Propietats, qualitats estètiques, presentació comercial i principals aplicacions tècniques dels materials comuns (fusta, metalls, aliatges, plàstics, etc.). Els riscos per a la salut i precaucions específiques en el maneig dels materials.
2. Fonts i procediments d'aprofitament dels principals materials tècnics, repercussions en el medi ambient de la seua explotació, transformació i utilització i eliminació de les deixalles que genera.
3. Avaluació de les característiques que han de tenir els materials idonis per a construir un objecte.
4. Planificació i realització d'experiències senzilles per a determinar les propietats tècniques (comportament mecànic, elèctric i tèrmic) d'alguns materials que s'han d'emprar.
5. Elecció dels materials adequats, en el context del disseny i realització de projectes tècnics, amb atenció al cost i a les característiques.
6. Predisposició a considerar de forma equilibrada els valors tècnics, funcionals i estètics dels materials.
7. Sensibilitat davant de l'impacte social i al medi ambient que produeix l'explotació, la transformació i l'eliminació de les deixalles dels materials i el possible exhauriment dels recursos.
Bloc 7. Tecnologia i societat
L'educació tecnològica no ha de limitar-se als aspectes merament tècnics, o cientifico-tècnics, del disseny i la fabricació. Les màquines i les solucions tècniques també tenen histèria, antecedents que és possible esbrinar retrocedint en el temps. Les necessitats humanes i els objectes que les satisfan, evolucionen en estreta relació amb factors individual. econòmics, socials, científics, culturals i polítics.
Amb aquest bloc es pretén dotar l'estudiant d'una visió àmplia del món tecnològic, que abrace aspectes tant històric evolutius dels objectes i sistemes tècnics com coneixements sobre les implicacions socials del progrés tecnològic.
Es pretén que l'estudiant es demane pel passat dels objectes que analitza i construeix; que d'escobresca que la millora i el canvi de l'entorn han estat i estan limitats per: els materials de què disposem, la visió de futur, les necessitats i els valors del constructor, les destreses tècniques i el saber científic del moment i els valors i interessos d'una determinada forma d'organització social; que arribe a entendre que els avanços científico-tècnics resolen problemes Però també duen riscos i costos socials.
Aquest bloc abraça també el coneixement de l'empresa i les seues dinàmiques (estructures, processos de treball, tècniques de mercat, etc.), ja que són suficientment importants, des del punt de vista social, perquè siguen considerades objecte d'estudi i de reflexió.
Cal tendir, per tant, a la creació de situacions d'ensenyament aprenentatge, associades a la tasca de l'aula, que duguen els estudiants a fonamentar i formar opinió sobre aquests temes.
Els continguts que corresponen a aquest bloc són els següents:
1. Desenvolupament tecnològic, formes de vida i qualitat de vida. Anàlisi de solucions tècniques que procedeixen de societats i moments històrics diferents per a poder establir relacions entre els materials emprats, les fonts d'energia, els recursos tècnics de què disposem i formes de vida.
2. Avantatges, riscos i costos econòmics, socials i en el medi ambient del desenvolupament tecnològic. La seua avaluació a partir de la recopilació i l'anàlisi d'informacions pertinents.
3. Organització tècnica i social del treball. Especialització. Jerarquització. discriminació. Anàlisi i valoració de les interaccions de la tecnologia amb fenòmens de divisió social del treball de caràcter tècnic, social, sexual o internacional.
4. Anàlisi, a partir d'un conjunt d'informacions pertinents, del context productiu i professional de l'entorn proper i de la seua evolució.
5. Sensibilitat i respecte per les diferents formes de coneixement tècnic i activitat manual, i interès per la conservació del patrimoni cultural tècnic.
6. Interès per conèixer el paper que té el coneixement tecnològic en els diferents treballs i professions i per estudiar i elaborar la seua orientació vocacional i professional, amb la superació dels prejudicis socials i sexuals discriminatoris.
7. Sensibilitat i solidaritat davant les repercussions que el desenvolupament tecnològic desigual produeix en les condicions de vida i en les relacions d'hegemonia entre els pobles.
Especificacions per al quart curs
El quart curs, en el qual aquesta àrea és optativa, s'organitzarà entorn de la resolució tècnica de problemes pràctics i inclourà l'ensenyaments d'aprofundiment en els següents continguts:
. Sistematització en l'anàlisi, disseny i construcció d'objectes i instal·lacions.
Les tasques que componen un projecte tècnic adquiriran una entitat pròpia i relativament separada entre si: l'estudi de problemes, la concepció i exploració de solucions, la planificació, l'execució i l'avaluació de resultats del projecte són tasques que han d'abordarse de forma ordenada i específica.
2. Mesura i càlcul de magnituds.
La quantificació de magnituds serà l'instrument amb el qual l'alumne, per pròpia iniciativa, podrà analitzar alternatives, experimentar i provar les seues idees sobre models, relacionar factors complexos per a prendre decisions argumentades en els seus dissenys i comprendre el funcionament dels objectes tècnics.
3. Principis d'organització i de gestió.
Els projectes es planificaran i s'organitzaran utilitzant recursos i criteris d'economia i d'eficàcia cada vegada més pròxims als del mercat i la vida adulta, i produiran un conjunt de documents cada vegada més complet i millor estructurat.
4. Aspectes econòmics i socials de les decisions tècniques.
Els alumnes i les alumnes hauran de prendre decisions en els seus projectes, situats preferentment en l'esfera de l'interès públic, tenint en compte els seus efectes sobre el medi físic í biològic, sobre els costums, els valors i el benestar de les persones.
IV. Criteris d'avaluació
1. Descriure les raons que fan necessari un objecte o servei tecnològic quotidià i valorar els aspectes positius i negatius de la seua fabricació, l'ús i l'eliminació de les deixalles sobre el medi ambient i el benestar de les persones.
Amb aquest criteri es tracta d'avaluar el grau d'interès i coneixement que s'ha desenvolupat en l'estudiant cap a la dimensió social de l'activitat tècnica, cap al món material en si mateix i el per què d'estar fetes artificialment les coses, també, però, cap a un primer inventari dels seus efectes en la qualitat de vida. L'activitat constructiva serveix de pretext per a apreciar el grau amb què l'estudiant ha començat a elaborar judicis personals de valor.
2. Definir i explorar les característiques físiques que ha de tenir un objecte, una instal·lació o un servei capaços de solucionar una necessitat quotidiana de l'àmbit escolar, domèstic o personal.
Aquest criteri pretén conèixer si l'estudiant és capaç d'abordar, amb autonomia i de forma metòdica, les tasques de disseny d'una solució particular a un problema pràctic i senzill fins a decidir tots els detalls anatòmics. Ha d'entendre's que l'avaluació final del producte construït, con a tasca final del disseny, ha de servir per a valorar si l'estudiant identifica les errades comeses la causa probablement d'aquestes i el moment del procés en el qual s'originaren.
3. Analitzar, en el procés de resolució d'un problema tècnic, la constitució física d'un objecte senzill i d'ús quotidià, amb l'ús dels recursos verbals i gràfics necessaris per a descriure de manera clara i comprensible la seua forma, dimensions, composició i el funcionament del conjunt í de les parts o peces més importants.
Amb aquest criteri s'intenta avaluar si els estudiants han assolit un nivell en la identificació i en la descripció de les característiques anatòmiques (forma, dimensions, materials emprats i acabats) i de funcionament (causes i efectes encadenats que donen com a resultat la funció global de l'artefacte) principals de l'objecte i dels seus components més importants, en el transcurs d'activitats dirigides a obtenir informació rellevant per al procés de disseny en marxa.
4. Representar a mà alçada la forma i les dimensions d'un objecte, en projecció diédrica o perspectiva sobre paper reticulat, amb l'ús del color quan siga necessari per a produir un dibuix clar i proporcionat, intel·ligible i dotat de força expressiva.
Aquest criteri pretén comprovar la capacitat d'expressió i investigació d'idees tècniques per mitjans gràfics i de respecte per les convencions de representació ja dites, un respecte matisat d'acord amb la seua utilitat real per al desenvolupament de projectes tècnics en l'àmbit escolar: traçats a mà alçada, sobre paper blanco pautat amb retícula quadrada o isomètrica, emprant tres tipus de línia per a produir un dibuix clar i concís en el que les cotes s'entenguen i no s'acumulen. El més important serà assolir fluïdesa i capacitat expressiva en l'ús dels recursos gràfics i que aquesta capacitat siga valorada en el context del procés d'exploració de solucions per a resoldre un problema tècnic.
5.- Planificar les tasques de construcció d'un objecte o instal·lació capaç de resoldre un problema pràctic, amb la producció dels documents gràfics, tècnics i organitzatius apropiats i la realització de les gestions per à adquirir els recursos necessaris.
Aquest- criteri se centra en la capacitat de planificació. Aquesta capacitat es concreta i es valora en la confecció d'un pla d'execució d'un projecte tècnic, conjunt de documents en el qual es fixa un ordre lògic d'operacions, la previsió de temps, els recursos necessaris i les gestions que cal fer per a adquirir-los, compost de gràfics i dibuixos, dades numèriques, llistes de peces i explicacions verbals, cartes i altres documents administratius.
6. Realitzar les operacions tècniques previstes en el pla de treball del projecte, per a construir i acoblar les peces necessàries de forma segura i amb un acabat i tolerància dimensional acceptables per al context del projecte.
Aquest criteri pretén avaluar la capacitat de construcció de l'estudiant. La cura durant l'execució, la precaució en l'ús de les ferramentes i materials i l'observança de les normes de seguretat són les condicions necessàries per a aconseguir el grau de desenvolupament fixat per a la capacitat constructiva: elaborar un producte final d'aspecte agradable i sense mosses o badalls, en el qual les dimensions de les peces de l'objecte acabat romanguen dins d'uns marges de desviació acceptada per al context del projecte.
7. Mesurar amb precisió suficient, en el context del disseny o anàlisi d'un objecte o instal·lació senzills, les seues magnituds bàsiques i aplicar els algoritmes de càlcul adequats per a determinar les magnituds derivades.
La finalitat d'aquest criteri és la de valorar el grau amb el qual l'estudiant aplica conceptes, principis i algoritmes de càlcul ja apresos, que procedeixen, sobretot, de la física i de les matemàtiques, al disseny i al desenvolupament dels seus projectes tècnics. El ventall de magnituds bàsiques que l'alumne hauria de ser capaç de mesurar inclou longitud, força, temps, temperatura, tensió i corrent elèctric i el càlcul de les magnituds derivades: superfície, volum, velocitat, potència i resistència elèctrica.
8. il·lustrar amb exemples els efectes econòmics, socials i en el medi ambient de la fabricació, ús i eliminació de deixalles d'una determinada aplicació de la tecnologia, i valorar-ne els avantatges i els inconvenients.
Aquest criteri pretén comprovar el coneixement dels estudiants sobre els avantatges i inconvenients de les principals aplicacions de la tecnologia a la vida quotidiana i de l'ús d'aquests coneixements per a elaborar judicis de valor en la presa de decisions entre alternatives en conflicte durant els seus propis projectes de resolució de problemes. Aquesta capacitat eixirà a la llum quan s'aborden activitats d'anàlisi i discussió de solucions a un problema determinat o en estudiar les diferents alternatives energètiques o de materials de què disposem durant el disseny.
9. Cooperar en la superació de les dificultats que es presenten en el procés de disseny i construcció d'un objecte o instal·lació tecnològica, amb l'aportació d'idees i d'esforços amb actitud generosa i tolerant cap a les opinions i sentiments dels altres.
Amb aquest criteri es vol avaluar la capacitat de col·laboració dels estudiants. El desenvolupament d'actituds positives cap al treball en equip es pot comprovar en la seua disposició a cooperar en les tasques i problemes que es presenten al grup, amb l'aportació d'idees i d'esforços propis i amb l'acceptació de les idees i dels esforços dels altres amb actitud tolerant. El context idoni per a l'observació i valoració dels progressos del desenvolupament d'aquestes capacitats el proporcionen els moments d'indecisió que, amb tota seguretat, apareixen al llarg del procés de resolució de problemes, en els quals les tasques d'importància o problemes imprevistos reclamen la col·laboració de diverses persones.