Ficha disposicion pc

LLEI ORGÀNICA 3/2019, de 12 de març, de reforma de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana en matèria de participació de la Generalitat Valenciana en les decisions sobre inversió de l'Estat en la Comunitat Valenciana. [2019/2591]

(DOGV núm. 8505 de 13.03.2019) Ref. Base de dades 002363/2019

• Anàlisi jurídica

  Texto

  Texto	Texto
  Data d'entrada en vigor: 13.03.2019
  Aquesta disposició afecta:
  	Modifica: Llei Orgànica 5/1982, d'1 de juliol, d'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana.

• Anàlisi documental

  Texto

  Texto	Texto
  Origen de disposició: Administració de l'Estat;Presidència del Consell
  Grup temàtic: Legislació
  Matèries: Normes institucionals bàsiques Normes bàsiques oposicions
  Descriptors:
  	Temàtics: autonomia, comunitat autònoma, descentralització , òrgan col.legiat, monografies

LLEI ORGÀNICA 3/2019, de 12 de març, de reforma de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana en matèria de participació de la Generalitat Valenciana en les decisions sobre inversió de l'Estat en la Comunitat Valenciana. [2019/2591]

A totes les persones que vegeu i entengueu aquesta llei.
Sapieu que les Corts Generals han aprovat i jo sancione la llei orgànica següent:


PREÀMBUL

Durant els més de quatre anys de vigència que té, la reforma duta a terme en l’Estatut d’Autonomia a través de la Llei orgànica 1/2006, de 10 d’abril, ha suposat un salt qualitatiu molt important per a les legítimes aspiracions de la Comunitat Valenciana a l’hora d’aconseguir el màxim nivell competencial, sempre des del respecte cap a les competències de l’Estat i sense qüestionar ni posar en risc la preservació d’un model autonòmic basat en la igualtat i la solidaritat interterritorials.

Tota la tramitació de la reforma esmentada va estar presidida per la cerca del consens entre les forces polítiques majoritàries, tant en les Corts com després en les Corts Generals, i es va actuar amb una lleialtat institucional que més avant ha sigut reconeguda i lloada per les persones que van intervindre activament en el procés i per les que, sense haver-ho fet, han estudiat i analitzat aquelles negociacions i els seus resultats. La Comunitat Valenciana va tractar, únicament, de reflectir en la norma institucional bàsica del poble valencià tot allò que contribuïra a preservar i reforçar la seua identitat, mentre s’enfortien, alhora, els vincles amb l’Estat i s’advocava per un sistema multilateral de relacions en el qual totes les comunitats autònomes reberen un tracte idèntic i la mateixa consideració.
D’aquesta manera, la Comunitat Valenciana va emprendre un procés de reforma al qual, durant 2006 i 2007, es van sumar cinc comunitats autònomes més –Andalusia, Aragó, Catalunya, Castella i Lleó i Illes Balears–, i que s’està prolongant en el temps amb l’adopció de noves iniciatives de reforma estatutària –la navarresa, a través de la Llei orgànica 7/2010, de 27 d’octubre, fins al moment.
Si bé van ser sis les reformes estatutàries que van nàixer en pràcticament dos anys, no totes aquestes modificacions van estar presidides pels mateixos principis als quals s’ha al·ludit amb anterioritat en fer referència al cas valencià.
Aquesta manera diferent d’afrontar i dur a terme una reforma estatutària ha tingut un reflex immediat en la jurisprudència del Tribunal Constitucional. En les sentències 247/2007, de 12 de desembre, i 249/2007, de 13 de desembre, el màxim intèrpret de la Constitució va enjudiciar l’adequació a la norma suprema de l’article 17.1 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, en la redacció que en fa la Llei orgànica 1/2006, de 10 d’abril, i va estimar que el precepte esmentat era perfectament compatible amb la Constitució, sense que se'n poguera derivar, per tant, cap infracció del bloc de la constitucionalitat ni de l’ordre de distribució de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes.
L’aprovació i entrada en vigor de la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, va provocar la interposició immediata de fins a set recursos d’inconstitucionalitat contra un gran nombre de preceptes de la nova norma institucional bàsica catalana, recursos que, després de prolongats debats i una procel·losa tramitació, han motivat, durant la segona meitat de 2010, que el Tribunal Constitucional emeta diferents sentències en les quals ha declarat nuls diversos articles i incisos estatutaris i ha acudit a la tècnica de la interpretació conforme per a salvar la constitucionalitat de molts altres preceptes.
Amb les sentències 31/2010, de 28 de juny, 46/2010 i 47/2010, de 8 de setembre, 48/2010, de 9 de setembre, i 49/2010, de 29 de setembre, el Tribunal Constitucional ha resolt alguns dels recursos d’inconstitucionalitat interposats contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i ha legitimat, mitjançant l’aplicació reiterada de l'esmentada tècnica de la interpretació conforme, molts d’aquests continguts controvertits, i així ha permés que, en el desplegament d’aquestes previsions estatutàries, els legisladors estatal i autonòmic puguen crear tot un nou marc normatiu que consolide aquesta situació sobre la base de la regulació establida per l’estatut reformat.
Davant d'aquesta realitat, en la qual, per descomptat, no era possible pensar el 2006, la Comunitat Valenciana no pot romandre impassible perquè, certament, no pretén estar per damunt de cap altre territori dins d’Espanya, però tampoc consentirà que les seues legítimes aspiracions es vegen truncades per la consolidació d’un model asimètric en el qual unes comunitats autònomes puguen, en detriment d’unes altres, accedir a més competències, a més finançament, a més inversions o a més infraestructures.
I pel que fa al volum d’inversions de l’Estat en cada territori, que és un element essencial per a garantir el desenvolupament d’unes polítiques capaces d’atendre les necessitats de la ciutadania en matèria d’educació, sanitat, serveis socials i infraestructures, aquestes divergències entre estatuts d’autonomia són especialment significatives. Tant en el cas d’Andalusia com en el de Catalunya, les seues noves normes institucionals bàsiques han inclòs sengles disposicions addicionals per a garantir un volum permanent i estable d’inversions estatals en els seus respectius territoris. Per a Catalunya, la inversió de l’Estat en infraestructures, excloent-ne el Fons de Compensació Interterritorial, s’equipararà a la participació relativa del producte interior brut d’aquesta comunitat autònoma en relació amb el producte interior brut de l’Estat per a un període de set anys; en canvi, en el supòsit d’Andalusia la inversió estatal serà equivalent al pes de la població d’aquesta comunitat autònoma sobre el conjunt de l’Estat, també per a un període de set anys.

La Comunitat Valenciana no va voler, al seu moment, incloure dins del nou Estatut d’Autonomia clàusules o previsions que pogueren condicionar indegudament l’Estat en l’exercici de les seues competències i que, per això mateix, pogueren ser dubtosament compatibles amb la Constitució. Però en el fonament jurídic 138 de la Sentència 31/2010, de 28 de juny, el Tribunal Constitucional ha establit, en enjudiciar la disposició addicional tercera de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que un incís com l’indicat adés no vincula les Corts Generals en l’exercici de les seues funcions d’examen, esmena i aprovació dels pressupostos generals de l’Estat, perquè els compromisos financers formalitzats en els estatuts d’autonomia no constitueixen un recurs que l’Estat haja de consignar obligatòriament en els pressupostos generals de cada exercici econòmic.
Segons l’alt tribunal, és el mateix Estat el que, atenent totes les variables concurrents en cada cas, ha de decidir, si pertoca, dotar, i en quina quantia, les assignacions corresponents. En conseqüència, d’acord amb la decisió adoptada pel màxim intèrpret de la norma suprema, la disposició addicional tercera de l’Estatut català, interpretada en el sentit que no vincula l’Estat en la definició de la seua política d’inversions ni menyscaba la plena llibertat de les Corts Generals per a decidir sobre l’existència i quantia d’aquestes inversions, no és contrària a la Constitució.
Atés que el poble valencià aspira legítimament a rebre de l’Estat el mateix tracte que el poble català o l’andalús, aquesta reforma de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana va encaminada a fer visibles les conseqüències econòmiques del reconeixement d’una població que arriba ja als cinc milions d’habitants i que, per tant, necessita un volum d’inversions apte per a satisfer les necessitats derivades de l’important creixement demogràfic que ha tingut lloc durant els últims anys. No es fa sinó reivindicar per a la Comunitat Valenciana el que el Tribunal Constitucional ha dit que és legítim per a altres comunitats autònomes; més encara en un cas com el valencià, on s’arrossega un important dèficit d’inversions a causa de l’efectiu, però no reconegut, increment poblacional.
Per tot això, el nou apartat quart de l’article 52 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana preveu que la Generalitat participarà en les decisions sobre la inversió de l’Estat a la Comunitat Valenciana la qual, excloent-ne el Fons de Compensació Interterritorial, serà equivalent, per tal de complir el que es disposa en l’article 138 de la Constitució, al pes de la població de la Comunitat Valenciana sobre el conjunt de l’Estat per un període de set anys. Amb aquesta finalitat, es constituirà una comissió integrada per l’Administració estatal, autonòmica i local que serà l’encarregada de vetlar pel compliment d’aquest criteri distributiu. L’article 147.3 de la Constitució espanyola estableix que la reforma dels estatuts d’autonomia s’ajustarà al procediment establit en aquests i requerirà, en tot cas, l’aprovació de les Corts Generals, mitjançant una llei orgànica. En el mateix sentit es pronuncia l’article 145 del Reglament del Congrés dels Diputats. En la mateixa línia que el que indica el precepte constitucional, el títol X de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, integrat únicament per l’article 81, determina el procediment que s’ha de seguir per a dur a terme una reforma estatutària, i n’atribueix la iniciativa al Consell, a una tercera part dels membres de les Corts, a dos grups parlamentaris i a les Corts Generals. En relació amb aquest precepte, els articles 129 i 170 del Reglament de les Corts regulen com ha de tramitar-se la iniciativa de reforma, i l’apartat a de l’article 18 de la Llei del Consell assigna a aquest, entre altres funcions de caràcter normatiu, la de proposar a les Corts la reforma de l’Estatut d’Autonomia. Finalment, l’article 10.1 de la Llei 10/1994, de 19 de desembre, de la Generalitat, de creació del Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat Valenciana, indica que aquesta institució ha de dictaminar, amb caràcter preceptiu, «els avantprojectes de reforma de l’Estatut d’Autonomia».


Article únic. Reforma de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana per a ampliació competencial en matèria de participació de la Generalitat Valenciana en les decisions sobre inversió de l’Estat a la Comunitat Valenciana
S’addiciona un nou apartat 4 a l’article 52, integrat en el títol IV, «Les competències», de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, del tenor següent:
«4. La Generalitat participarà en les decisions sobre la inversió de l’Estat a la Comunitat Valenciana, la qual, excloent-ne el Fons de Compensació Interterritorial, serà equivalent, per tal de complir el que es disposa en l’article 138 de la Constitució, al pes de la població de la Comunitat Valenciana sobre el conjunt de l’Estat per un període de set anys. Amb aquesta finalitat, es constituirà una comissió integrada per l’Administració estatal, autonòmica i local.»


Disposició derogatòria única

Derogació normativa
Queden derogades les disposicions d’igual o inferior rang que s’oposen al que estableix aquesta llei orgànica.


Disposició final primera

Habilitació competencial
Aquesta reforma s’aprova a l’empara del que preveu l’article 147.3 de la Constitució espanyola i l’article 81 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana.


Disposició final segona

Entrada en vigor
Aquesta llei orgànica entrarà en vigor el dia que es publique en el Boletín Oficial del Estado.

Per tant,
Mane a tots els espanyols i espanyoles, particulars i autoritats, que serven i facen servar aquesta llei orgànica.

Madrid, 12 de març de 2019

FELIPE R.

El president del Govern,
PEDRO SÁNCHEZ PÉREZ-CASTEJÓN