Ficha disposicion pc

Texto h2

diari

Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana. Informació pública de la sentència dictada en el recurs contenciós administratiu número 5/420/2014. [2016/4988]

(DOGV núm. 7829 de 15.07.2016) Ref. Base de dades 005312/2016

Informació pública de la sentència dictada en el recurs contenciós administratiu número 5/420/2014. [2016/4988]
La lletrada de l’Administració de Justícia de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de la Comunitat Autònoma Valenciana, Secció Cinquena, fa saber que en el recurs contenciós administratiu seguit en aquesta sala amb el número 5/000420/2014, interposat per Miguel Ángel Hernández Campos, que s’ha interposat contra la Resolució de la directora general de Persones amb Discapacitat i Dependència, de 2 de desembre de 2013, mitjançant la qual es modifica el programa individual d’atenció a Miguel Ángel Hernández Campos, s’ha dictat la Sentència número 237/2016, de data 8 de març de 2016, que té l’encapçalament i la dispositiva que, literalment, són com segueix:

«La Secció Cinquena de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, composta per:

– President: Fernando Nieto Martín.
– Magistrats: José Bellmont Mora, Rosario Vidal Mas, Edilberto Narbón Lainez, Begoña García Meléndez.
– Sentència número 237/2016.
Ha vist el recurs número 420/2014, interposat, com a part demandant, per Miguel Á. Hernández Campos, representada pel procurador Miguel Castelló Merino i dirigida per la lletrada Rosa Senabre Rodríguez, contra la Resolució del secretari autonòmic de Personal i Dependència, de 31 de març de 2014, que desestima el recurs d’alçada contra la Resolució de la directora general de Persones amb Discapacitat i Dependència, de data 2 de desembre de 2013, que revisava el programa d’atenció personal (d’ara en avant PIA), en el sentit d’establir la participació d’aquest en el cost del servei que té reconegut en 149,02 €/mes. Ha sigut part en les actuacions, com a Administració demandada, la Generalitat Valenciana (Direcció General de Persones amb Discapacitat i Dependència), representada i dirigida per l’Advocacia General de la Generalitat Valenciana, i magistrat ponent, Edilberto Narbón Lainez.

Decidim
Estimem parcialment el recurs plantejat per Miguel Á. Hernández Campos contra la Resolució del secretari autonòmic de Personal i Dependència, de 31 de març de 2014, que desestima el recurs d’alçada contra la Resolució de la directora general de Persones amb Discapacitat i Dependència, de data 2 de desembre de 2013, que revisava el programa d’atenció personal (d’ara en avant PIA), en el sentit d’establir la participació d’aquest en el cost del servei que té reconegut en 149,02 €/mes. Fem els pronunciaments següents:
A. Pel que fa al recurs indirecte contra l’Ordre 21/2012, de 25 d’octubre, de la Conselleria de Justícia i Benestar Social, per la qual es regulen els requisits i les condicions d’accés al programa d’atenció a les persones i a les seues famílies en el marc del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència a la Comunitat Valenciana, s’anul·len els articles 17.7, 19, 20, el capítol VIII i la disposició addicional primera.
B. Pel que fa al recurs directe, s’anul·len les resolucions recorregudes per ser contràries segons dret. Es reconeix el dret a mantindre la plaça en règim de gratuïtat, almenys fins que li fixen el copagament amb les noves normes amb rang de llei dictades per la Generalitat Valenciana. Es reconeix, igualment, el dret a la devolució de les quantitats abonades, llevat que li hagen fet una nova fixació de copagament d’acord amb la Llei 7/2014, de 22 de desembre, des d’aquest moment tindria cobertura legal.
C. Una vegada siga ferma aquesta resolució, publiqueu els preceptes anul·lats de l’Ordre 21/2012 en el Diari Oficial de la Comunitat Valenciana.
D. Es desestima la resta de les pretensions.
E. No es fa expressa imposició de costes a cap de les parts pel fet de tractar-se d’una estimació parcial.
Quan pertoque i amb certificat literal d’aquesta resolució, torneu l’expedient administratiu al centre d’on prové.
Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i firmem.
Contra aquesta sentència es pot interposar un recurs de cassació ordinària davant del Tribunal Suprem, de l’article 86 de la Llei 29/1998, es prepararà davant d’aquesta sala en el termini de 10 dies comptats des de l’endemà de la notificació d’aquesta sentència, de conformitat amb l’article 90 de l’esmentada llei.»
Així mateix, s’ha dictat vot particular que, literalment, diu així:
«Vot particular que formula el magistrat Fernando Nieto Martín a la Sentència 221/2016, de 8 de març, que la Secció Cinquena de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha dictat en el procés 420/2014.
1. La decisió judicial en relació amb la que va plantejar el vot particular estima, de forma parcial, les pretensions d’invalidesa jurídica i de reconeixement de drets que la part demandant va articular contra un acord de 2 desembre 2013, procedent de la directora general de Persones amb Discapacitat i Dependència –que va ser confirmat, en alçada, el 31 de març de 2014 pel secretari autonòmic d’Autonomia Personal i Dependència. Aquesta és la part dispositiva de l’Acord de 02.12.2013:

«Primer. Revisar el programa individual d’atenció a Miguel Á. Hernández Campos […], en el sentit d’establir la participació d’aquest en el cost del servei que té reconegut en la quantitat de 149,02 euros, amb efectes del dia 1 de gener de 2014, amb el manteniment de la resta de condicions i requisits establits». La sala:
– Anul·la aquests actes administratius, que van fixar el copagament (o participació de l’usuari en el cost econòmic del servei) vinculat al servei de centre de dia reconegut al senyor Hernández Campos.
– Inclou una correlativa assumpció de drets a favor del sol·licitant de la tutela judicial: «[…] Es reconeix el dret a mantindre la plaça en règim de gratuïtat, almenys fins que li fixen el copagament amb les noves normes amb rang de llei dictades per la Generalitat Valenciana. Es reconeix, igualment, el dret a la devolució de les quantitats abonades, llevat que li hagen fet una nova fixació de copagament d’acord amb la Llei 7/2014, de 22 de desembre, des d’aquest moment tindria cobertura legal».
– Invalida una sèrie de preceptes d’una disposició general (norma). Es tracta de l’Ordre 21/2012, de 25 d’octubre, de la Conselleria de Justícia i Benestar Social, per la qual es regulen els requisits i les condicions d’accés al programa d’atenció a les persones i a les seues famílies en el marc del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència a la Comunitat Valenciana. La declaració d’invalidesa jurídica arriba a aquests enunciats normatius: articles 17.7, 19, 20, capítol VIII i disposició addicional primera. I, així, en la part dispositiva, estableix que: «estimar parcialment el recurs plantejat per Miguel Á. Hernández Campos contra la Resolució del secretari autonòmic de Personal i Dependència, de 31 de març de 2014, que desestima el recurs d’alçada contra la Resolució de la directora general de Persones amb Discapacitat i Dependència, de data 2 de desembre de 2013, que revisa el programa d’atenció personal (d’ara en avant PIA), en el sentit d’establir la participació d’aquest en el cost del servei que té reconegut en 149,02 €/mes. Es fan els pronunciaments següents:

A. Respecte del recurs indirecte contra l’Ordre 21/2012, de 25 d’octubre, de la Conselleria de Justícia i Benestar Social, per la qual es regulen els requisits i les condicions d’accés al programa d’atenció a les persones i a les seues famílies en el marc del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència a la Comunitat Valenciana. S’anul·len els articles 17.7, 19, 20, capítol VIII i disposició addicional primera.
B. Respecte del recurs directe, s’anul·len les resolucions recorregudes per ser contràries segons dret. Es reconeix el dret a mantindre la plaça en règim de gratuïtat, almenys fins que li fixen el copagament amb les noves normes amb rang de llei dictades per la Generalitat Valenciana. Es reconeix igualment el dret a la devolució de les quantitats abonades, llevat que li hagen fet una nova fixació de copagament d’acord amb la Llei 7/2014, de 22 de desembre, des d’aquest moment tindria cobertura legal.
C. Una vegada siga ferma aquesta resolució, publiqueu els preceptes anul·lats de l’Ordre 21/2012 en el Diari Oficial de la Comunitat Valenciana.
D. Es desestima la resta de les pretensions.»
2. «[…] S’anul·len els articles 17.7, 19, 20, capítol VIII i disposició addicional primera», part dispositiva, sentència de 8 de març de 2016.
a) Àmbit sobre el qual arriba la meua discrepància amb el criteri majoritari de la sala:
«A. Respecte del recurs indirecte contra l’Ordre 21/2012, de 25 d’octubre, de la Conselleria de Justícia i Benestar Social, per la qual es regulen els requisits i les condicions d’accés al programa d’atenció a les persones i a les seues famílies en el marc del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència a la Comunitat Valenciana. S’anul·len els articles 17.7, 19, 20, capítol VIII i disposició addicional primera» (part dispositiva). Aquesta és la part de la sentència amb què no hi estic d’acord. La decisió que la sala pren en les actuacions 420/2014 explica, en el fonament de dret quart, quins són els «[…] motius del recurs que planteja la part». Entre aquests, n’esmenta dos: «[…] 2. Nul·litat dels criteris de participació econòmica de l’usuari en el sistema d’atenció a la dependència, introduïts per l’Ordre 21/2012, de 25 d’octubre, de la Conselleria de Justícia i Benestar Social, basant-se sobre que els criteris mínims de participació els ha de fixar l’Estat. 3. Infracció de la jurisprudència de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de València, quant a la improcedència del copagament i la falta de motivació». La Sentència 221/2016 no coincideix amb l’argument d’impugnació número 2. De fet, la major part del contingut explicatiu que conté se cenyeix a justificar el per què no és correcta l’afirmació mantinguda per la defensa al parer de Miguel Ángel que per a poder introduir uns criteris de «participació econòmica de l’usuari» en el servei de «Centre Ocupacional Francisco Esteve, Paterna», que li va ser reconegut per l’acord del secretari autonòmic d’Autonomia Personal i Dependència, de 12 juliol 2010 (que és quan es va aprovar un programa individual d’atenció a favor seu), resultava ineludible l’existència d’una regulació normativa prèvia per part de l’Administració de l’Estat. La decisió judicial, després d’un ampli examen de la distribució competencial entre l’Estat i la Comunitat Valenciana en el marc dels serveis socials i dependència («Cinqué. La primera qüestió que cal dilucidar serà examinar la competència de l’Estat i les comunitats autònomes per a regular el copagament»), cosa que ocupa les pàgines 6 a 9 de la sentència, en les que van de la 10 a la 14 (fonament de dret seté), comprova si d’aquesta distribució competencial s’exhala la conseqüència anul·lativa propugnada pel senyor Hernández Campos.

b) Com acabem d’anotar, el resultat conclusiu a què arriba la sentència de 8 de març de 2016 és negatiu. És a dir, l’Ordre 21/2012, de 25 d’octubre, s’acomoda –per a la majoria dels magistrats del tribunal– al repartiment competencial Estat/comunitats autònomes que detalla el fonament de dret cinqué: «[…] Seté. Nul·litat dels criteris de participació econòmica de l’usuari en el sistema d’atenció a la dependència, introduïts per l’Ordre 21/2012». «[…] No compartim l’argument de la part demandant […]. El problema serà determinar el valor com a base jurídica que garantisca la igualtat dels espanyols en situació de dependència –article 149.1.1 de la CE». «[…] De totes maneres, si adoptem una postura o l’altra això no desemboca en la nul·litat de l’Ordre 21/2012 […]. Com s’ha exposat, qualsevol de les postures que adoptem desembocarà en la desestimació. 1. […] El possible exercici de la competència estatal –exarticle 149.1.1 de la CE– no impedeix ni limita l’exercici d’una competència plena per part de la comunitat autònoma […]. 2. Si interpretem que l’Acord del Consell Territorial, publicat en el Boletín Oficial del Estado de 3 d’agost de 2012, té força vinculant per a les comunitats autònomes, la part demandant hauria d’haver articulat el seu recurs fixant la forma, el mode i la manera en què l’ordre impugnada vulnera les bases». «[…] El motiu serà desestimat, la Comunitat Valenciana amb l’aprovació de l’Ordre 21/2012 no ha invadit competències de l’Estat ni ha contravingut en el punt estudiat les bases marcades pel Consell Territorial» (Sentència 221/2016, fonament de dret seté).
c) A pesar de no assumir la major part de membres del tribunal un dels motius substancials d’impugnació de les resolucions de 2 de desembe de 2013 i 31 de març de 2014 «[…] per la qual es modifica el programa individual d’atenció de Miguel Ángel Hernández Campos» (títol sota el qual actua l’acord de desembre 2013), aquesta anul·la una part medul·lar de l’Ordre de 25 octubre 2013.
L’anul·lació afecta la íntegra regulació normativa de la «participació econòmica del beneficiari en el cost del servei» –nom sota el qual actua el capítol VIII– i la disposició addicional primera, la rúbrica del qual és la de «Capacitat econòmica de la persona beneficiària». A més, declara que els articles 19 i 20 i un determinat paràgraf del 17 (el 7é), tampoc acomoden la seua dicció a l’ordenament legal aplicable: «[…] Article 17. Quantia màxima i intensitat de les ajudes […]. Article 19. Quantia de la prestació econòmica vinculada al servei i d’assistència personal […]. Article 20 […]».
d) L’origen de l’anul·lació té a veure amb la circumstància que l’Ordre 21/2012, de 25 d’octubre, va passar a formar part de l’ordenament jurídic de la Comunitat Valenciana sense que, amb anterioritat, s’haguera complit amb un rellevant requisit jurídic. Aquest era el de comptar amb una previsió normativa, en una norma amb rang de llei, dels elements bàsics de la figura tributària (taxa) en què queden emmarcats els serveis i les prestacions econòmiques del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència a la Comunitat Valenciana. La imperiosa necessitat de complir amb aquesta exigència deriva de l’existència de dues decisions emeses per aquesta sala contenciosa administrativa –que són fermes segons dret– que ho imposen: «[…] Sisé. El primer dels motius era la nul·litat del règim i les quanties dels preus públics que cal percebre en l’àmbit dels serveis socials introduïts en el Decret 113/2013, de 2 d’agost […]. No examinarem aquest motiu, hi ha dues resolucions fermes que l’han eliminat en execució de dues sentències fermes d’aquesta sala i Secció Tercera: 1. Resolució de 30 de setembre de 2015 […] ordena la publicació de la dispositiva de la sentència d’1 d’octubre de 2014 […], que declara la nul·litat de ple dret del Decret 113/2013» (pàgina 9, Sentència 221/2016). Després d’aquesta constatació, en el fonament de dret desé, pàgina 17, explica la raó d’accedir a la pretensió d’anul·lació de part de l’ordre d’octubre de 2012, que regula els requisits i les condicions d’accés al programa d’atenció a les persones i a les seues famílies en el marc del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència a la Comunitat Valenciana: «[…] De totes maneres, anul·larem l’Ordre 21/2012 impugnada quant als articles que fixen els criteris del copagament per dues raons:

a) Per la pròpia coherència, hi ha dues sentències fermes sala i Secció Tercera número 3429/2014, d’1 octubre de 2014, i número 4088/2014, de 20 de novembre, de 2014, que anul·len per considerar el copagament una taxa i no tindre cobertura de norma amb rang de llei en el moment de dictar-se l’ordre impugnada.
b) La Generalitat Valenciana en dues normes amb rang de llei ha assumit el criteri. El Decret Legislatiu 1/2005, de 25 de febrer, del Consell, Text Refós de la Llei de Taxes de la Generalitat, ha sigut modificat per la Llei 7/2014, de 22 de desembre, de mesures fiscals, de gestió administrativa i financera i d’organització de la Generalitat, introdueix un nou capítol II, en el títol XI, «Taxes per la prestació de serveis d’atenció social», en l’article 313.bis i següents du a terme la quantificació de les taxes. Així mateix, Llei 10/2015, de 29 de desembre, de mesures fiscals, de gestió administrativa i financera, i d’organització de la Generalitat.
e. En fi, el fonament de dret onzé detalla in situ que: “Onzé. Quant als preceptes que seran objecte d’anul·lació convé analitzar-los separadament, no podem anul·lar l’Ordre 21/2012 en la seua integritat perquè la reserva de llei es refereix als aspectes de quantificació de la capacitat econòmica i fixació dels criteris de participació dels beneficiaris –copagament– la resta de l’ordre no es qüestiona per aquesta causa.

1. L’article 17.7 de l’Ordre 21/2012, estableix que l’actualització de les quanties de les prestacions que es fixe per normativa, serà aplicable de manera directa, sense necessitat de revisar o modificar la resolució d’aprovació del programa individual d’atenció. El precepte ha d’anul·lar-se pel fet de no ajustar-se als paràmetres de l’article 19.5 de la Llei 8/1989, de 13 d’abril, de Taxes i Preus Públics, és a dir, les lleis de pressupostos autoritzen l’augment o ajust de la taxa, i es pot aplicar automàticament, sense necessitat de revisar el PIA. Falla en el suport legal, en prendre l’ordre com a base la Llei 11/2003 que la configurava com un preu públic.
2. Els articles 19, 20, capítol VIII i disposició addicional primera han d’anul·lar-se pel mateix motiu del punt anterior. Falta de cobertura legal en el moment de dictar-se l’ordre”.
3. Motius que funden la redacció d’aquest vot particular.
a) En opinió del magistrat que redacta aquest vot particular, és correcta la conseqüència jurídica d’anul·lar els actes administratius que Miguel Ángel Hernández Campos impugna en el procés 42/2014, actes que, com s’ha vist al principi del vot, tenen aquest abast: “Primer. Revisar el programa individual d’atenció a Miguel Á. Hernández Campos […], en el sentit d’establir la participació d’aquest en el cost del servei que té reconegut en la quantitat de 149,02 euros, amb efectes del dia 1 de gener de 2014, mantenint-ne la resta de condicions i requisits establits” (part dispositiva, resolució de la directora general de Persones amb Discapacitat i Dependència, de 2 desembre 2013). I estime que és correcte (i ineludible) a la vista que hi ha dues resolucions judicials fermes procedents d’aquesta sala contenciosa administrativa que ho imposen. Aquestes resolucions (es tracta de SSTSJCV, Tercera, 3429 i 4088/2014) han considerat que la participació econòmica de l’usuari en el cost dels serveis que presta el Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD) a la Comunitat Valenciana disposa dels trets propis de les taxes. I que, això així, era indispensable l’aprovació prèvia d’una norma, amb rang de llei, que establira els traços característics d’aquesta participació: “[…] En l’àmbit de la Comunitat Valenciana és palés que no hi ha cap normativa legal que regule els preus públics reglamentats en el Decret 113/2013, de manera que ha sigut l’Administració de la Generalitat Valenciana la que ha creat aquesta prestació patrimonial de caràcter públic i ha regulat el seu règim i quanties, exercitant la seua potestat reglamentària sense respecte al principi constitucional de reserva de llei, sense acatar tampoc la legalitat tributària”. “[…] és necessari determinar que el Decret controvertit manca de llei de cobertura, infringeix de manera frontal el principi de reserva de llei i, fins i tot en el supòsit de tractar-se realment de preus públics, tampoc podria dir-se que respectara l’esmentat principi, no corresponent a l’Administració de la Generalitat sinó a les Corts Valencianes crear i regular els elements essencials de la taxa que cal percebre en l’àmbit dels serveis socials (STSJCV, 3a, 3429/2014, d’1 d’octubre)”.

b. Amb el que no hi estic d’acord és amb una de les conseqüències jurídiques que la Sentència 221/2016 destil·la de tal dissonància: “[…]. A. Respecte del recurs indirecte contra l’Ordre 21/2012, de 25 d’octubre, de la Conselleria de Justícia i Benestar Social, per la qual es regulen els requisits i les condicions d’accés al programa d’atenció a les persones i a les seues famílies en el marc del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència a la Comunitat Valenciana. S’anul·len els articles 17.7, 19, 20, capítol VIII i disposició addicional primera” (dispositiva). Sota el meu punt de vista, els actes administratius de 2 desembre 2013 i 31 de març de 2014 van haver de ser anul·lats per quant que es van adoptar sense comptar amb una norma prèvia, amb rang de llei formal, que regulara els elements més importants de la participació de l’usuari en els serveis previstos per l’Ordre 21/2012, de 25 d’octubre, que, com diu la STSJCV, 3a, 3429/2014, d’1 d’octubre: “[…] convindrà assentar que el copagament regulat en el Decret 112/2013 com a preu públic és, en la realitat jurídica, una taxa, que afecta un servei essencial i imprescindible com és l’assistència social a ancians i persones amb discapacitat”. No obstant això, crec que no existia cap imperiosa necessitat d’anul·lar la norma la legalitat de la qual és qüestionada per la part actora de les actuacions 420/2014. I no existia atés que la norma, per se, acomoda fidelment la seua dicció a l’ordenament legal aplicable. Aquesta correlació entre l’ordre de 25 de setembre de 2012 i el dret és examinada, amb notable amplitud i precisió jurídica, per la Sentència 221/2016, que conclou que: “[…] la Comunitat Valenciana amb l’aprovació de l’Ordre 21/2012 no ha invadit competències de l’Estat ni ha contravingut en el punt estudiat les bases marcades pel Consell Territorial” (fonament de dret sèptim, in fine). Si això és així, ¿era ineludible invalidar el règim de participació dels usuaris en el cost dels serveis previstos en el Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència a la Comunitat Valenciana, juntament amb el càlcul de la seua capacitat econòmica? Per a mi no ho és. Explique en el següent apartat expositiu les meues raons.
c) Les raons que abonen la solució que estime com més plausible segons dret (solució que detalle en el punt 4t d’aquest vot particular) són les següents:
– La circumstància que l’Ordre 21/2012, de 25 d’octubre, necessite d’una norma amb rang de llei formal que definisca els grans trets que presenta la taxa de participació dels usuaris en els serveis del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència, suposarà la insuficiència d’aquesta ordre per a regular i imposar el copagament als usuaris d’aquests serveis. No, en canvi, l’anul·lació d’aquesta per contrariar l’ordenament legal aplicable.
– L’Ordre 21/2012 no està afectada per cap dels supòsits d’invalidesa jurídica previstos en l’article 51 de la Llei de Procediment Administratiu, de 26 de novembre de 1992:
«1. Les disposicions administratives no podran vulnerar la constitució o les lleis ni regular aquelles matèries que la Constitució o els estatuts d’autonomia reconeixen de la competència de les Corts Generals o de les assemblees legislatives de les comunitats autònomes.

2. Cap disposició administrativa podrà vulnerar els preceptes d’una altra de rang superior.
3. Les disposicions administratives s’ajustaran a l’ordre jeràrquic que establisquen les lleis.”
– El criteri jurídic a què arribe és el mantingut pel legislador de la Comunitat Valenciana (les Corts), pel fet de no haver emés una nova norma reglamentària en substitució de l’Ordre de 25 octubre 2012 una vegada publicat en el Diari Oficial de la Comunitat la part dispositiva de les sentències d’aquest tribunal, Secció Tercera, que anul·len el Decret 113/2013, de 2 d’agost, del Consell, pel qual s’estableix el règim i les quanties dels preus públics que cal percebre en l’àmbit dels serveis socials.
– El legislador autonòmic el que ha fet, a partir d’aquesta publicació (Acord 30.09.2015, de la Secretaria Autonòmica de Serveis Socials i Autonomia Personal), i fins i tot amb anterioritat a aquesta, és modificar la Llei Autonòmica de Taxes pel que fa a les taxes de benestar social.

– La modificació s’ha produït al través de les successives lleis de mesures fiscals, de gestió administrativa i financera i d’organització de la Generalitat per als anys 2015 i 2016: Llei 7/2014, de 22 de desembre, i Llei 10/2015, de 29 de desembre.
– L’aprovació d’aquestes dues normes és, precisament, un dels dos motius que avala, per a la Sentència de 8 març 2016, l’anul·lació de l’Ordre 21/2012: “[…] De totes maneres, procedirem a anul·lar l’Ordre 21/2012 […] per dues raons […]. b) La Generalitat Valenciana en dues normes amb rang de llei n’ha assumit el criteri” (fonament de dret onzé).
– Tanmateix, les lleis de 22 de desembre de 2014 i 29 de desembre de 2015 el que fan és descriure els elements essencials de la taxa en què es materialitza la participació de l’usuari en els serveis del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència –i, per a allò que interessa en les actuacions 420/2014, “[…] suprimint-ne la taxa per la prestació del servei de centre de dia o nit, que s’exigia a persones grans i persones amb discapacitat”.
– “[…] Article 313.bis. Regles generals de determinació de la quota […]. Article 313. Ter. Període impositiu, meritació i pagament […]. Secció II. Taxa per la prestació del servei d’atenció residencial. Article 313. Quater. Fet imposable […] subjecte passiu […] càlcul de la quota […]” (Llei 10/2015, de 29 de desembre).
– En la mateixa data d’aprovació de la Llei de 22 desembre 2014, la Conselleria de Benestar Social va aprovar l’Ordre 34/2014, de 22 de desembre, que varia la 21/2012 en uns aspectes que coincideixen amb aquells que ha donat lloc a l’anul·lació parcial d’aquesta norma per la Sentència 221/2016: “[…] El sistema d’atenció a la dependència reconeix un conjunt de serveis i prestacions, els beneficiaris, d’acord amb la llei i la seua capacitat econòmica, han participar i contribuir econòmicament per a la seua provisió o prestació corresponent. Els mecanismes per a la determinació de la quantia de les prestacions econòmiques i determinats serveis són objecte de revisió per aquesta ordre” (Preàmbul).
– Ara és necessari recordar, com fa la sentència de 8 març 2016, que la participació del reglament en matèria de taxes es troba legalment prevista: “[…] matisant que la reserva de llei no impedeix la intervenció el reglament quant als elements de quantificació de la taxa, en cas contrari no existirien les ordenances fiscals. La Llei 8/1989, de 13 d’abril, de Taxes i Preus Públics […] ha establit en l’article 10 el principi de legalitat respecte dels elements essencials (fet imposable, meritació, subjectes, elements quantitatius essencials) permetent-ne l’actuació del reglament per a determinar els elements quantitatius” (fonament de dret desé).
– L’ordre és coherent i respecta la regulació que, pel que fa a la capacitat econòmica i participació del beneficiari en el cost dels serveis del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència, fixa la resolució de la Secretaria d’Estat de Serveis Socials i Igualtat, de 13 de juliol de 2012, que publica l’acord a què va arribar el Consell Territorial del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència en la reunió de 10 de juliol.
– És absolutament fidel al que conté establit. Serà suficient, per a comprovar-ho, examinar la correlació que hi ha entre l’ampli acord número 3 d’aquest Consell Territorial (sis pàgines del Boletín Oficial del Estado, Secció III, del 0 0 03.08.2012) versus contingut vigent en l’Ordre 21/2012, de 25 d’octubre. El número tercer actua amb el títol de: “[…] Tercer. Aprovació dels criteris i continguts sobre capacitat econòmica i participació del beneficiari en el cost de les prestacions per a l’autonomia i atenció a la dependència”.
– Del seu abast em limite a destacar ací aquest extrem: “[…] L’article 33 de la llei estableix que el Consell Territorial del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència haurà de fixar els criteris mínims de participació de les persones beneficiàries en les prestacions, segons el tipus i cost del servei i la seua capacitat econòmica personal […]. L’objecte d’aquest document és establir els criteris mínims comuns per a la determinació de la capacitat econòmica personal dels beneficiaris del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència i criteris per a la seua participació econòmica en les prestacions del sistema. No obstant això, les comunitats autònomes o Administració competent, podran establir una major participació del beneficiari en el cost dels serveis i prestacions que resultaria de l’aplicació dels criteris mínims establits en aquest document”.

– Les fórmules de càlcul per a la participació dels usuaris i conceptes tinguts en compte són idèntics o molt semblants.
– Com subratlla la Sentència 221/2016, l’Ordre 21/2012, de 25 d’octubre, és fins i tot excessivament respectuosa amb els límits jurídics que tenen el seu origen en el títol de participació competencial de l’Estat en el si de la dependència (art. 149.1.1 CE) posat en relació amb el caràcter que presenta el títol competencial de la Comunitat Valenciana: disposar de competència plena en aquesta seu: “[…] L’ordre impugnada en la seua exposició de motius […] entén que no és procedent adaptar el contingut de la normativa valenciana fins que s’aprove el corresponent reglament estatal […]. En definitiva, a pesar de no ser conscient l’ordre de la seua pròpia competència exclusiva […] decideix esperar que l’Estat exercite la seua competència via article 14.7 de la Llei 39/2006” (fonament de dret seté).
– La sentència de 8 de març de 2016 explica en el fonament de dret onzé que la totalitat dels articles i disposicions que anul·la incompleixen l’article 19.5 de la Llei de Taxes i Preus Públics de 13 abril 1989: “[…] Onzé. Quant als preceptes que seran objecte d’anul·lació […].

1. L’article 17.7 […] ha d’anul·lar-se per no ajustar-se als paràmetres de l’article 19.5 de la Llei 8/1989, de 13 d’abril, de Taxes i Preus Públics, és a dir, les lleis de pressupostos autoritzen l’augment o ajust de la taxa, i es pot aplicar automàticament, sense necessitat de revisar el PIA. Falla en el suport legal, en prendre l’ordre com a base la Llei 11/2003 que la configurava com un preu públic.
2. Els articles 19, 20, capítol VIII i disposició addicional primera han d’anul·lar-se pel mateix motiu del punt anterior. Falta de cobertura legal en el moment de dictar-se l’ordre”.
– En l’opinió del redactor del vot particular, la falta de suport legal de l’Ordre 21/2012, de 25 d’octubre, no ha de desencadenar l’anul·lació d’una important part del seu contingut. Les conseqüències jurídiques innates a aquesta deficiència s’haurien de constrényer a l’anul·lació (com jo també propugne) dels actes administratius que s’han emés amb l’empara d’aquesta, en matèria de participació de l’usuari en el cost del servei, fins al moment que compte amb cobertura legal.

– En plena coincidència ací amb el fonament de dret dotzé i la part dispositiva: “[…] B. Respecte del recurs directe, s’anul·len les resolucions recorregudes per ser contràries segons dret. Es reconeix el dret a mantindre la plaça en règim de gratuïtat, almenys fins que li fixen el copagament amb les noves normes amb rang de llei dictades per la Generalitat Valenciana. Es reconeix igualment el dret a la devolució de les quantitats abonades, llevat que li hagen fet nova fixació de copagament d’acord amb la Llei 7/2014, de 22 de desembre, des d’aquest moment tindria cobertura legal”.
4. En funció d’allò que s’ha exposat fins ara, sóc de l’opinió que els actes administratius que es recorren en el procés 420/2014, actes procedents de la Conselleria de Benestar Social de la Generalitat, van haver de ser anul·lats per la sala (pel mateix motiu que apareix en la Sentència 221/2014, de 8 de març). Discrepe, en canvi, de la declaració d’invalidesa jurídica d’una sèrie de medul·lars preceptes de l’Ordre 21/2012, de 25 d’octubre, de la Conselleria de Justícia i Benestar Social, per la qual es regulen els requisits i condicions d’accés al programa d’atenció a les persones i a les seues famílies en el marc del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència a la Comunitat Valenciana.

València, 16 de març de 2016. Fernando Nieto Martín, magistrat.»


I perquè es publique en el Diari Oficial de la Comunitat Valenciana, expedisc aquest edicte.

València, 21 de juny de 2016.– La lletrada de l’Administració de Justícia: Carolina León Freijeiro.

linea
Mapa web