ORDRE de 29 de març de 1996, del conseller d'Obres Públiques, Urbanisme i Transports, per la qual aprova la Instrucció de Planejament 1/1996, de 23 de gener de 1996, sobre l'homologació de plans d'urbanisme a la Llei Reguladora de l'Activitat Urbanística.
(DOGV núm. 2732 de 22.04.1996) Ref. Base de dades 0707/1996
-
Anàlisi jurídica
Data d'entrada en vigor: 22.04.1996 Notes: S'estableixen els criteris per a l'homologació de plans d'urbanisme i s'estableix la distribució de competències en la matèria. Aquesta disposició afecta: Desenvolupa o complementa: -
Anàlisi documental
Origen de disposició: Conselleria Obres Públiques, Urbanisme i Transports Grup temàtic: Legislació Matèries: Urbanisme i ordenació del territori Descriptors: Temàtics: reglamentació urbanística, pla d'urbanisme
ORDRE de 29 de març de 1996, del conseller d'Obres Públiques, Urbanisme i Transports, per la qual aprova la Instrucció de Planejament 1/1996, de 23 de gener de 1996, sobre l'homologació de plans d'urbanisme a la Llei Reguladora de l'Activitat Urbanística.
D'acord amb el que estableix l'article 13.2 de la Llei Reguladora de l'Activitat Urbanística 6/1994, de 24 de novembre,
ORDENE
Article únic
S'aprova la Instrucció de Planejament 1/1996, formulada per la Direcció General d'Urbanisme i Ordenació Territorial en els termes proposats pel seu titular.
DISPOSICIó FINAL
El text íntegre de la Instrucció de Planejament 1/1996 es publicarà en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana com a annex d'aquesta ordre, per a coneixement general.
València, 29 de març de 1996
El conseller d'Obres Públiques, Urbanisme i Transports,
LUIS FERNANDO CARTAGENA TRAVESEDO
ANNEX
Text de la Instrucció de Planejament 1/1996, sobre homologació de plans d'urbanisme a la Llei 6/1994, formulada per la Direcció General d'Urbanisme i Ordenació Territorial i aprovada per l'ordre del conseller d'Obres Públiques, Urbanisme i Transports
I. Introducció a l'homologació. L'homologació com a tècnica legal per fer possible i efectiva la plenitud de competències municipals en matèria de planejament
1. L'homologació: sentit i finalitat
La disposició transitòria primera de la Llei Reguladora de l'Activitat Urbanística parla sobre l'homologació dels plans municipals a la nova llei. El que té de nou aquesta figura legal i la seua importància durant els primers temps de vigència de la nova normativa fan imprescindible que la Conselleria d'Obres Públiques, Urbanisme i Transports dedique especial atenció a impulsar-la i resoldre tots els dubtes que suscite.
La LRAU, a diferència d'anteriors reformes de l'ordenament urbanístic, no exigeix que s'hi adapten els plans d'urbanisme vigent. Al contrari, s'estableix que els plans que ja estaven aprovats s'executen conformement a les noves previsions legals, les quals serviran directament per a l'aplicació d'aquells sense necessitat de reformar-los. L'anomenada «homologació» dels plans a la nova llei no ha de ser considerada, per tant, com una adaptació total, ni una revisió que tendisca a reformular els documents de planejament per a acomodar-los al format de la nova legislació, sinó que aquesta homologació té una finalitat concreta: delimitar els continguts del planejament en dos novells diferenciats:
- El de les determinacions amb caràcter d'ordenació estructural, la modificació dels quals dependrà en darrera instància de la Generalitat, i
- El de les determinacions amb caràcter d'ordenació detallada, la modificació dels quals dependrà en darrera instància del municipi (vg. article 54 de la LRAU).
Per raons institucionals, és d'interès prioritari per a l'administració de la Generalitat fer efectiva amb rapidesa la transferència de competències en favor dels municipis que, en matèria de planejament, resulta possible i pertinent segons la nova legislació. Això implica traslladar la responsabilitat de decisió sobre l'aprovació del planejament parcial i de reforma interior als ajuntaments, fent-los competents per a l'aprovació del plans parcials i de reforma interior- que comporten canvis, fins i tot, en les previsions del planejament general, sempre que només afecten allò que s'anomena «ordenació detallada». L'administració de la Generalitat es reserva l'aprovació sobre aquelles altres variacions en allò previst pel planejament que afecten, al contrari, l'anomenada «ordenació estructural».
Així doncs, la distribució de competències, en planejament, entre les administracions autonòmica i municipal, i la possibilitat mateixa de transvasar aquestes competències de la primera a la segona, gravita sobre la distinció entre els dos tipus de determinacions que han d'integrar l'ordenació urbanística dels plans: ordenació estructural i detallada.
Tanmateix, els plans de vigència anterior a la nova llei no distingeixen quines, entre les seues determinacions, són l'ordenació estructural. Els plans formats segons les categories i conceptes de l'anterior legislació no identifiquen explícitament el límit entre l'un i l'altre tipus d'ordenació; no engloben les seues previsions en sengles conjunts juxtaposats de determinacions jerarquitzades entre allò estructural i allò detallat. És per això que per fer efectiva la reassignació legal de competències i la municipalització d'elles, estiga precisament previst i siga necessari utilitzar el procediment d'homologació, l'objecte del qual és, justament, que la Generalitat reconega i faça constar expressament quines parts o quins aspectes de cada planejament general seran, en avant, d'exclusiva responsabilitat municipal.
2. Objecte de l'homologació
L'homologació exigeix aprovar un document de planejament complementari dels plans en vigor o dels que s'aproven per a la seua modificació o desenvolupament. El contingut d'aquest document se circumscriu, segons la llei, a expressar o establir les determinacions que integren l'«ordenació estructural», definint, especialment, les reserves de sòl que integren la xarxa primària de dotacions públiques. No es tracta, per tant, d'una reordenació íntegra del planejament vigent per a adaptar-lo a totes les exigències de la nova llei, sinó de formar un document que permeta diferenciar les determinacions d'ordenació estructural a les quals es refereix l'article 17 de la Llei Reguladora de l'Activitat Urbanística (en els números 1, 2, 3, 4 i 6) detallada a les quals es refereix l'article 18 de la mateixa llei.
Elaborar un document d'homologació de contingut més ambiciós del que és estrictament i mínimament exigit per la llei pot tenir els seus avantatges en certs casos, però comporta el risc de posposar la desitjable reorganització competencial, legalment prevista en favor del municipi, supeditant-la a la formulació procel·losa d'un document complex.
Així, per exemple, la llei no exigeix per a l'homologació del planejament que se'n modifiquen les determinacions a fi de complir els estàndards dotacionals dels articles 19 i 22 de la LRAU. Tampoc no exigeix modificar la classificació per a adequar-la als criteris del seu article 8. De fet, la llei -respectuosa amb el planejament vigent l'estabilitat del qual és un valor jurídic digne de protecció- no exigeix modificar-lo per a l'homologació, almenys com a regla general. Una altra cosa serà que s'estime oportú aprofitar el tràmit d'aprovació de l'homologació, per a introduir aqueixes modificacions i adaptar-lo plenament a la nova legislació, cosa que és possible però no exigible i no sempre desitjable.
Tanmateix, en alguns municipis pot ser necessari no tant modificar sinó complementar les determinacions del planejament vigent, quan aquest siga excessivament parc, escarit o imprecís en determinacions pròpies de l'ordenació estructural.
3. Abast territorial de l'homologació
Pel seu abast territorial l'homologació admet dues modalitats.
La primera és que pot produir-se l'homologació per a tot el planejament vigent en el terme municipal, en el seu conjunt. Seria l'homologació global del planejament general, tant si es tracta de pla general com de normes subsidiàries de planejament municipal (de les previstes en la legislació anterior a la Llei Reguladora de l'Activitat Urbanística).
La segona és que pot efectuar-se l'homologació separada d'un sector de planejament.
De manera que, en un municipi, l'homologació podrà produir-se d'una sola vegada o, alternativament, com a conseqüència de successives actuacions referides a sectors territorialment diferenciats.
4. Abast material de l'homologació
L'homologació del planejament es pot abordar des de distints enfocaments.
Primer. Homologació declarativa
L'homologació pot ser proposada i aprovada sense modificar les determinacions del planejament vigent. En aquest cas el règim urbanístic aplicable resta inalterat i l'homologació consistirà a afegir una documentació complementària al planejament que ja estava en vigor, sense alterar les seues previsions. El nou document no canvia, doncs, les pautes reguladores de del que es pot fer amb el sòl. Es limita a identificar les parts del pla que constitueixen l'ordenació estructural per a diferenciar-les de les que, contràriament, es consideraran ordenació detallada. En aquest cas l'homologació és una operació purament formal, de finalitat entenedora, que permet el futur exercici per part del municipi de noves competències en matèria de planejament fins esgotar les màximes possibilitats legals.
Segon. Homologació complementària. L'homologació purament declarativa pot ser, en alguns casos, impossible. Sobretot en aquells municipis on regeixen normes subsidiàries. Pot passar que les determinacions del planejament vigent (de les normes, per exemple) siguen excessivament escasses o opaques per a poder definir una ordenació estructural. Aquest problema se sol plantejar en allò que, en terminologia de la legislació estatal s'anomenava «sòls aptes per a urbanitzar». Per exemple, per a definir una ordenació estructural cal delimitar (gràficament) sectors de planejament per al seu desenvolupament per plans parcials autònoms; al seu torn exigeix preveure (o que estiga prevista) una xarxa primària d'infraestructures (p. ex. viàries) i dotacions (p. ex. parcs públics). És possible que res d'això no s'haguera previst en el planejament en vigor. En aquests supòsits l'homologació, en la modalitat més simple, no té perquè modificar les determinacions del planejament vigent, però sí que cal que les complemente.
Tercer. Homologació modificativa. Un tercer enfocament, molt més ambiciós que els dos primers anteriors, seria aprofitar el tràmit de l'homologació per a introduir canvis i modificacions en el planejament vigent, plantejar-la amb motiu d'un canvi en les determinacions i previsions del planejament, tant si es tracta de revisió com de modificació. En aquest cas, a més d'homologar, es modifiquen aspectes de l'ordenació prèviament vigent, variant criteris.
5. Breu advertiment sobre la manera d'enfocar l'homologació
L'experiència del primer any de vigència de la LRAU ha posat de manifest que les homologacions es produeixen només per sectors i amb motiu de l'aprovació de nous planejaments o de modificacions dels vigents.
És del màxim interès per a normalitzar l'ordre competencial previst en la llei i per fer efectiva la transferència de competències als municipis que aquests, tant com siga possible, proposen l'homologació global del seu planejament municipal.
A fi d'agilitar aquest procés d'homologació i la consegüent municipalització de competències, és interessant promoure expedients d'homologació global per a tot el planejament general (pla general o normes subsidiàries), amb un contingut que siga el més senzill possible. Per a això, és necessari que l'homologació no es confonga amb una revisió o modificació del planejament vigent sinó que es limite a completar-lo en el que siga imprescindible a fi de diferenciar, dins de les seues determinacions i de manera expressa o formal, aquelles que han d'integrar l'ordenació estructural d'aquelles altres que han de considerar-se detalladament. Aquesta recomanació és especialment pertinent per als municipis amb normes subsidiàries de planejament en què els efectes de l'homologació són més intensos per a facilitar i normalitzar l'activitat urbanística.
No sembla aconsellable, de cap manera, aprofitar l'homologació global del planejament municipal per a introduir-hi canvis, revisions o modificacions alienes a la finalitat de l'expedient i que podrien complicar i retardar la seua aprovació. La Llei Reguladora de l'Activitat Urbanística és, abans que res, una llei per a la gestió urbanística que estableix una sèrie de mecanismes perfectament aplicables per a l'execució dels plans anteriors a la seua vigència. No és bo qüestionar contínuament la vigència del planejament, ni donar com a pretext l'entrada en vigor de noves lleis per a introduir modificacions en els plans de recent aprovació. La llei és, en la seua major part, perfectament aplicable sense necessitat d'alterar en res els plans vigents, i l'homologació és possible sense necessitat de canviar les regles que emanen de l'ordenació anterior.
Quant a la conveniència d'afegir determinacions complementàries o, al contrari, limitar el document a la mera identificació formal dels elements de l'ordenació estructural, això dependrà del grau de precisió que tinga el planejament vigent que es pretenga homologar. Normalment, en el cas de normes subsidiàries caldrà incorporar algunes determinacions complementàries.
En resum, a fi de facilitar l'efectivitat de les competències municipals en matèria de planejament, seria interessant fomentar l'homologació amb caràcter territorialment global (no solament la sectorial). Homologació global plantejada amb abast senzillament declaratiu, o, quan calga, complementari; no associar sempre homologació a modificació (ni a revisió). Els plans s'han de canviar, amb independència dels canvis legislatius, en els casos i moments en què, per antiguitat o imprevisió, queden desfasats respecte de la realitat social concreta del seu municipi. No per sistema, ni sota el pretext de canvis legals.
II. La redacció del document d'homologació: el seu contingut, les determinacions i la documentació
1. El document d'homologació. Les diverses alternatives i el denominador comú
Per a redactar el document d'homologació es presenten diverses alternatives segons l'abast territorial i material amb què es pretenga enfocar l'homologació.
Des del punt de vista de l'abast territorial, serà més complex el contingut d'un document d'homologació referit globalment a tot el planejament general del municipi, que un referit a un sector concret. Així mateix, una homologació del planejament vigent pot presentar un contingut molt més simplificat que una altra plantejada amb pretensions de modificacions.
Amb una mateixa paraula, «homologació», ens referim, doncs, a operacions d'abast molt distint. L'homologació és un mitjà, no un fi en si mateixa, i cal tenir clar en cada cas què és el que s'hi pretén per a saber quina classe de document cal redactar. L'homologació pot ser un senzill apèndix d'un pla parcial en sòl apte per a urbanitzar necessari per a aprovar-lo (segons la disposició transitòria segona, punt 2). En canvi, en l'extrem oposat, els efectes de l'homologació es poden també aconseguir amb una revisió completa del pla general.
En tots els casos l'homologació té un denominador comú: amb ella queden formalment diferenciats els dos nivells que componen l'ordenació urbanística que s'identifiquen separadament en la seua documentació.
2. Els continguts mínims d'una homologació global
Convé reparar, en primer r terme, en l'homologació d'abast territorial global, referida a tot el planejament municipal. I, dins d'aquesta possibilitat, el que interessa és, sobretot, distingir entre homologació i revisió (o modificació) de planejament. És important establir quin és el contingut d'una homologació purament declarativa o, a tot estirar, complementària del planejament vigent, sense pretensions de modificacions. Això implica aclarir el contingut mínim d'un document d'homologació (d'abast territorial global). Òbviament si amb motiu de l'homologació es pretén modificar o revisar el pla general (o les normes subsidiàries o el projecte de delimitació de sòl urbà) o si es pretenen introduir modificacions d'importància general, serà exigible redactar un document de planejament adaptat a la nova legislació en tots els seus punts. Però si només es pretén homologar el pla vigent, el document pot ser prou més senzill, limitant-se als documents i determinacions imprescindibles perquè l'homologació produïsca l'efecte declaratiu i complementari de l'ordenació vigent que li és propi.
Aquestes determinacions són les exigides per la disposició transitòria primera de la Llei Reguladora que, concretament, remet als números 1, 3, 4 i 6 de l'article 17, i també, si s'escau, a l'article 18. això vol dir que el document d'homologació, bàsicament, ha de pronunciar-se sobre quines són les determinacions -de les contingudes en el pla- que integren l'ordenació estructural, és a dir, les regulades en aquest article 17.
3. Anàlisi de les determinacions mínimes d'una homologació d'abast territorial global
Quan es tracte d'una homologació global del planejament general, el document mínim d'homologació ha de contenir o acreditar que el planejament vigent ja conté les següents determinacions:
1r Expressió de la xarxa primària de sòl per a dotacions i infraestructures públiques
Les reserves de sòl dotacional públic estan compreses dins de dues categories legals: xarxa primària i xarxa secundària. Les reserves de terreny de la xarxa primària formen part de l'ordenació estructural. Les dotacions i infraestructures de la xarxa primària estructuren el territori. Revesteixen una especial importància per a definir la sectorització, és a dir, per a delimitar àmbits territorials mínims de planejament parcial i, fins i tot, per a definir les fites o eixos fonamentals sobre els quals ha d'organitzar-se l'ordenació detallada de cada pla parcial (p. ex. centres cívics).
2n Delimitació de sectors definitoris d'àmbits mínims de planejament parcial
En principi, només cal fer una delimitació ex novo en aquells casos en què el planejament vigent no l'haja efectuat (o no l'haja efectuat en els termes exigits per l'article 20 de la Llei Reguladora). En la resta de casos n'hi haurà prou que es reflectisca la delimitació que ja estava prevista o que s'hi remeta. Això darrer succeirà, més freqüentment, en el sòl programat del municipis amb pla general. En canvi, en el sòl apte per a urbanitzar de normes subsidiàries és més possible que l'homologació haja de tenir un abast complementari, perquè calga delimitar (gràficament) els sectors que estaven definits.
3r. Directrius definitòries de l'estratègia d'evolució urbana
Consisteixen en l'expressió escrita de quins són els objectius primordials que es pretenen aconseguir amb l'ordenació urbanística vigent. No es tracta d'establir una normativa addicional o una major regulació de l'ús del sòl, sinó de manifestar les línies mestres del que es pretén d'aconseguir amb l'ordenació. Per a redactar-les pot ésser de gran ajuda la própia memòria de planejament general vigent.
Dins d'aquest apartat adquireix especial importància l'expressió dels objectius que s'han de considerar en la redacció dels instruments de desenvolupament del pla general (o de les normes subsidiàries vigents).
4t Condicions que han de satisfer les actuacions integrades perquè siga possible la programació i la incorporació de cada tram d'urbanització al context global del territori.
Aquestes condicions han d'especificar-se individualitzadament per a cadascuna de les unitats d'execució directament delimitades pel planejament general (article 17.4 de la Llei Reguladora).
Aquestes quatre primeres determinacions (xarxa primària, sectorització, directrius per al desplegament del pla i condicions de desenvolupament de les actuacions integrades) estan fortament connectades entre elles i constitueixen la part més rellevant del document d'homologació. Són, precisament, l'aspecte d'aquesta on, potser, calga completar les determinacions del planejament en vigor. A més d'aquestes quatre previsions hi ha d'altres que, d'ordinari, tindran un caràcter més formal, més aviat declaratiu i merament aclaridor. En la majoria dels casos són una mera remissió a l'ordenació vigent. Són les que veurem tot seguit.
5è Ordenació del sòl no urbanitzable
Si el planejament general és posterior i està adaptat a la Llei 4/1992, aquesta determinació és supèrflua. Si no està formalment adaptat a la Llei 4/1992, caldrà adaptar la terminologia del document i corregir aquells aspectes de la normativa urbanística vigent que siguen contradictoris amb les regles directament aplicables de la Llei 4/1992. No cal introduir modificacions, pròpiament dites, en l'ordenació vigent, ja que es pot limitar l'homologació a aqueixa adaptació formal. Es tracta de formalitzar allò que de fet ja s'ha d'estar aplicant. Quan el planejament no tinga mesures d'especial protecció per al sòl no urbanitzable (o una part d'aquest), l'homologació (si té abast territorial global) les haurà d'establir, d'acord amb la disposició transitòria tercera de la Llei 4/1992.
6è Tractament d'acord amb la legislació reguladora per a la protecció i funcionalitat dels béns de domini públic no municipal.
Es tracta de reflectir les zones de servitud que ja hi ha per imperatiu legal (costes, carreteres, etc.). És possible que siga innecessari si el planejament ja les dibuixava. Els plans i les normes de major antiguitat potser que no tinguen dibuixades determinades zones de servitud que han establert lleis posteriors a l'aprovació dels plans esmentats. En qualsevol cas, es tracta de reflectir en plànols, per a més claredat i coneixement general, el que jurídicament siga ja de directa aplicació; cosa que s'havia d'estar aplicant per immediat ministeri de la llei, encara que no s'homologue. No es tracta de crear unes noves determinacions que jurídicament no existiren abans, sinó de deixar constància expressa, en el document-pla, de les limitacions (servituds) legals aplicables.
7è Establiment d'àrees de repartiment i determinació dels aprofitaments tipus corresponents
La Llei Reguladora no exigeix per al sòl urbà una delimitació gràfica de les àrees de repartiment, sinó que permet, també, que aquestes s'establesquen per directa aplicació de les regles legals (segons disposa l'article 63.2). Aquesta manera d'establir les àrees de repartiment és més senzilla, ja que així els aprofitaments tipus els determina directament la llei i no cal calcular-los en el document de planejament; encara que també és perfectament legítim establir per delimitació gràfica àrees de major amplitud territorial. Quan es redacte el document d'homologació es pot optar per qualsevol de les dues fórmules, i és competència municipal escollir l'una o l'altra. El que és inexcusable és que el document establesca clarament quin és el mètode escollit, perquè d'aquesta manera els administrats coneguen amb exactitud el contingut dels drets de la propietat immoble.
En el sòl urbanitzable programat l'homologació no requereix un càlcul específic de l'aprofitament tipus ni una delimitació formal d'àrees de repartiment, és suficient explicitar (segons la disposició transitòria cinquena de la Llei Reguladora) que l'aprofitament tipus coincideix amb l'aprofitament mitjà dels terrenys que el pla general, al seu dia, va aglutinar dins d'un mateix quadrienni de programació.
En el sòl apte per a urbanitzar de les normes subsidiàries la fórmula més senzilla és establir, com a àrea de repartiment, cadascun dels sectors de planejament que s'hi delimiten juntament amb, si escau, els terrenys de la xarxa primària de dotacions públiques o la porció d'aquests que a cada sector s'associe o s'adscriga. La mateixa cosa s'ha de dir sobre el sòl urbanitzable no programat sense programa d'actuació urbanística aprovat (dels establerts d'acord amb la llei estatal).
En resum, l'homologació no té perquè comportar un canvi en les regles de gestió urbanística que s'aplicaven anteriorment (si aquestes eren legalment correctes), encara que sí que és el moment oportú perquè aqueixes regles es reflectesquen en un document com a garantia de la seua aplicació reglada i que els administrats puguen conèixer-les, amb antelació, abans de començar el procés de gestió. En especial, dins del marge d'elecció que als municipis confereix l'article 63.3 de la Llei Reguladora, és convenient establir clarament si és de cessió o no, en el sòl urbà del terme corresponent, el 15% d'aprofitament (els percentatges d'excedent sobre l'aprofitament tipus); decisió que pot ser diferent en cada municipi, fins i tot diferenciada per zones dins del mateix municipi, d'acord amb circumstàncies objectives i raonades. Però, una vegada aprovat el pla (o la seua homologació), aquest s'haurà d'aplicar en els mateixos termes a tots els interessats que s'adrecen a l'ajuntament. El municipi decideix el model de gestió urbanística -dins dels límits legals- però l'ha d'aplicar sense discriminació entre els afectats, els quals sempre tenen dret al fet que les regles siguen públiques i conegudes i no comporten més diferències de tracte que les temperades amb objectivitat a les respectives circumstàncies.
8è Identificació o justificació d'existència d'una zona d'ordenança diferenciada dels nuclis històrics tradicionals
La majoria dels plans generals i de les normes subsidiàries regulen com a zona d'ordenança diferenciada els nuclis urbans tradicionals. Per això, no és difícil complir aquesta exigència. En qualsevol cas, i en aplicació de l'article 25 de la Llei Reguladora, s'haurà d'incloure en el Catàleg de Béns i Espais Protegits aquells que estiguen declarats o en tràmit de declaració com a béns interès cultural.
9è Transcripció i refosa de l'ordenació en els municipis adjacents en els terrenys més pròxims que circumden el propi terme fins una franja limítrofa de l'amplària imprescindible per a garantir la coordinació en la frontera comuna d'ambdues demarcacions administratives (article 17.6 de la Llei Reguladora)
La llei no exigeix que cada pla ordene ex novo aquest cinturó perifèric d'influència del terme municipal adjacent, però sí que, si més no, es reflectesquen les determinacions vigents en els plans de l'entorn esmentat. Per tant, en l'anàlisi de determinacions mínimes que anem detallant caldrà transcriure de manera refosa l'ordenació vigent. Només en el cas que en fer-ho es posen de manifest greus problemes de coordinació entre ordenacions urbanístiques limítrofes, caldrà prendre mesures de més abast.
4. La classificació, la zonificació i les determinacions pròpies del document d'homologació
En l'anàlisi de les determinacions de l'homologació, detallada en l'apartat anterior, hem exclòs la classificació del sòl, tot i que aquesta determinació forma part, és clar, de l'ordenació estructural, segons l'article 17 de la Llei Reguladora.
Així ho hem fet per a posar de manifest que l'homologació pròpiament dita, és a dir, quan no té pretensions modificatives del planejament, tampoc ha d'alterar aquesta classificació. Recordem que la disposició transitòria tercera de la Llei Reguladora admet la pervivència de la classificació de sòl urbà establerta en plans vigents mentre aquests no es modifiquen o revisen. La mera homologació, per tant, no comporta com a directa conseqüència que s'haja d'alterar aquesta classificació del sòl, encara que els criteris de classificació del sòl urbà han variat amb la nova legislació. Recordem que la delimitació d'unitats d'execució no implica per ella mateixa un canvi en la classificació de sòl, ja que és possible fer-la sense canviar la classificació, segons estableix l'article 33 de la Llei Reguladora.
El mateix cal dir respecte del sòl urbanitzable i apte per a urbanitzar. La ubicació física del sòl així classificat no té perquè variar amb motiu de l'homologació.
Tampoc hem esmentat entre les determinacions l'adscripció obligada de les diferents àrees del territori a les previsions del Reglament de Zones d'Ordenació que estableix l'article 13 de la Llei Reguladora. És obvi que no pertoca, per impossibilitat material i fins que no s'aprove el Reglament esmentat, incloure en l'homologació aquesta determinació (a la qual fa referència l'apartat C de l'article 17 de la llei abans esmentada).
5. La xarxa primària de dotacions i infrastructures
La definició, conceptual i genèrica de quins elements integren aquesta xarxa primària es troba en l'article 17, apartats 1.J i 2 de la Llei Reguladora. Sintetitzant, podíem descriure-la com el conjunt de reserves de sòl per a dotacions i infrastructures públiques més importants, per la seua ubicació, dimensió o funció, que formen una xarxa unitària la posició de la qual en el territori pot ser establerta pel planejament fins i tot abans de delimitar la configuració parcel·lària per a usos privats que es formarà en l'entorn. La xarxa secundària seria, al contrari, la xarxa complementària d'infrastructures i dotacions que formen o determinen la forma d'aquesta parcel·lació sobre la qual s'assentaran els usos privats. Mentre que aquesta xarxa secundària estableix finalment la separació última entre el sòl públic i el privat, la xarxa primària desenvolupa un paper previ. És l'esquelet sobre el qual recolza la xarxa secundària, la part fonamental de l'estructura de l'assentament urbà. La raó de ser d'aquesta definició prèvia és assegurar la racionalitat i la coherència del desenvolupament urbanístic i garantir la funcionalitat i qualitat dels principals espais d'ús col·lectiu. No cal dir que s'hi ha d'incloure el que l'antiga legislació anomenava sistemes generals, tals com infrastructures de titularitat supramunicipal i els grans parcs públics (a raó de 5.000 m2 per cada miler d'habitants). Però la llei exigeix, a més, que el planejament general, a títol de xarxa primària, identifique també les infrastructures o dotacions públiques que per la seua comesa específica, les seues dimensions o la seua posició estratègica, integren l'estructura de tot el territori ordenat, així com les que compleixen anàloga funció respecte de cada sector (article 17.2 de la Llei Reguladora).
Cal fer ressaltar que els requisits legalment exigits per a la correcta delimitació de sectors de planejament (article 20 de la mateixa llei) poden fer necessari recolzar en aquesta xarxa primària les línies perimetrals d'aquella delimitació sectorial o prendre-la com a referent funcional.
Són molt freqüents els planejaments generals (sobretot normes subsidiàries) en els quals la xarxa primària està insuficientment definida per a complir els requisits legals. En aquests planejaments l'homologació haurà de desenvolupar un paper de planejament complementari de les determinacions del vigent anteriorment.
Cal recordar també que en el sòl urbanitzable no programat (de l'anterior legislació), la previsió de sistemes generals havia de ser complementada pels mateixos programes d'actuació urbanística. Aquest paper l'haurà d'exercir ara el mateix document d'homologació.
6. La divisió del territori en sectors
Sector és l'àmbit mínim de planejament (parcial o de reforma interior). Es pot elaborar un pla parcial per a un sector o se'n pot elaborar un que englobe diversos sectors complets; però està prohibit que englobe fragmentàriament un tros de sector o una part i n'excloga la resta.
La delimitació o configuració de l'entorn del sector ha de complir determinats requisits legals expressats en l'article 20 de la Llei Reguladora. La definició de la xarxa primària de reserva de sòl per a infrastructures públiques i dotacions és important a l'hora de complir aquests requisits.
El propòsit legal d'aquestes exigències és evitar que el planejament parcial es dissenye partint d'àmbits inadequats que impliquen anomalies o disfuncionalitats en l'ordenació resultant, a causa d'haver-se projectat amb una visió massa fragmentària del territori.
Tanmateix, no és obligatori que l'àmbit del sector coincidesca amb l'àmbit de cada actuació urbanística. Dins d'un mateix sector es poden establir diverses unitats d'execució, susceptibles de programació, gestió i urbanització autònoma. És possible executar (programar i urbanitzar) una unitat d'execució i posposar l'execució d'altra (o d'altres) dins del mateix sector. El que la llei exigeix és que cada unitat que s'execute estiga configurada pensant no únicament en si mateixa i en allò que s'hi desenvoluparà immediatament, sinó també en allò que, en el futur, es desenvoluparà dins d'un context espacial més ampli: el del sector. Igualment és possible que un sector -si és de reforma interior- incloga terrenys subjectes a una mateixa unitat d'execució junt a terrenys susceptibles d'actuació aïllada (article 23.2).
La legislació de l'Estat -en aspectes en els quals ja no és aplicable- exigia que els plans generals dividiren en sectors el sòl urbanitzable programat. En canvi, en el sòl urbanitzable no programat, la divisió sectorial es posposava fins la redacció dels programes d'actuació urbanística (de la llei estatal).
Els criteris de delimitació no eren molt diferents dels que exigeix la nova legislació. Per això, en el sòl urbanitzable programat (en el sentit que a aquest concepte li donava la legislació estatal) aquest aspecte del document d'homologació pot ordinàriament resoldre's amb la màxima senzillesa: n'hi haurà prou a remetre a la delimitació sectorial ja establerta o reproduir-la. La qüestió és més complexa en el sòl no programat (de l'anterior legislació), així com en l'apte per a urbanitzar i en l'urbà.
- En el sòl apte per a urbanitzar (o en el no programat) el document d'homologació haurà de suplir la falta de delimitació sectorial i l'haurà de fer, per a la qual cosa s'ha d'ajustar al que estableix l'article 20 de la Llei Reguladora.
- En el sòl urbà no és preceptiva la inclusió en sectors de tots els terrenys. És suficient delimitar-los per a les operacions de reforma interior establertes. Abans de tot, caldrà recollir les que preveu el planejament vigent (els PERI que s'hi hagueren previst). Si la delimitació no s'ajusta als criteris de l'article 20, caldrà corregir-la (no s'ha de perdre de vista que aquesta correcció no comporta necessàriament modificar els àmbits de gestió, ja que unitat d'execució i sector són conceptes diferents, com ja s'ha dit).
7. Directrius d'ordenació
Aquesta és una determinació nova no establerta en la legislació anterior. Com ja se sap, en la legislació anterior els plans parcials s'havien d'ajustar, en tot, a les determinacions del pla general. La regulació de la destinació dels terrenys que conté el pla parcial era mera concreció, jeràrquicament vinculada, de la que estableix el pla general. Al contrari, la nova legislació permet que el pla parcial introduesca variacions en les previsions del pla general (article 21.2 de la Llei Reguladora). I això amb una enorme amplitud de possibilitats (vegeu els articles 28 i 54 de la Llei Reguladora). Per això, la llei exigeix que el pla general definesca els objectius d'ordenació, els quals constituiran el barem per a decidir si les possibles variants que el pla parcial introduesca respecte del pla general s'atenen o no a allò que sí és essencial i inamovible en aquest. Els plans parcials que modifiquen el pla general «hauran de fonamentar les determinacions en les directrius del planejament general perquè les desplegue el pla parcial» (diu l'article 21.2). Aquestes directrius són un element de l'ordenació estructural (article 17.1.A.) que no poden modificar els plans parcials (articles 54.2.B.).
Es pot il·lustrar aquesta idea distingint entre els mitjans i els fins de què es val el planejament general per a ordenar el territori. Encara que el pla parcial no està vinculat per la regulació de la destinació de sòl i edificació prevista en el pla general, sí que ho estan en els objectius socials que, explícitament, el pla general va pretendre aconseguir quan va establir aquella regulació. La regulació de l'ús del sòl o de les característiques per a la construcció és un instrument normatiu al servei de determinats propòsits públics o objectius socials de desitjable realització. L'instrument normatiu (el mitjà) es pot canviar i es pot substituir per un altre. Però els propòsits finals que es pretenien aconseguir sí que són obligatoris i vinculants (encara que es puguen tractar d'aconseguir amb alternatives instrumentals). Per això la importància d'aquestes directrius i de fer-les explícites. Simplificant molt es pot dir que els aspectes fonamentals de la memòria del pla s'han de sintetitzar en un document independent a fi que adquiresquen caràcter vinculant.
Dins d'aquestes directrius destaca la fixació d'objectius, individualitzada per a cada sector, d'obligada observança en la redacció dels plans parcials (article 17.1.H), que documentalment s'expressarà en la corresponent «fitxa de planejament». Entre aquests s'inclourà una definició de les possibles tipologies i densitats del sector corresponent. Quan l'article 17.1.H de la LRAU parla de «possibles tipologies i densitats» com a element de l'ordenació estructural (l'aprovació de la qual és competència autonòmica) no està fent referència, òbviament, a qüestions tals com el nombre màxim de plantes, aspectes que són ordenació detallada i de competència estrictament municipal, sinó a l'ús tipològic globalment possible dins del sector (verbi gratia: «residencial alta densitat», «residencial unifamiliar de baixa densitat», «industrial exclusiu»).
En el cas de plans parcials és obligatori fixar el coeficient d'edificabilitat màxima (bruta). La legislació estatal no exigia que el pla general incloguera aquesta determinació per al sòl urbanitzable «no programat», pel que, en algú cas, haurà d'establir-la com determinació complementària que s'ha d'incorporar en el document d'homologació. Si ja està tot això establert i regulat en el pla, el que caldrà serà recollir-ho en els mateixos termes.
8. La fixació de condicions de connexió per a cada actuació integrada
La legislació anterior exigia que el desenvolupament urbanístic de les distintes actuacions es programara formant una espècie de seqüència cronològica, agrupada en quadriennis, de manera que el pla general comprometera un ordre seqüencial d'actuacions en el temps. La realització d'unes unitats d'execució (o sectors) es condicionava a la realització prèvia d'altres.
En la nova legislació la programació es desvincula del planejament general i, per tant, hi ha plena llibertat pel que fa a l'ordre seqüencial que han de seguir les actuacions. En compte d'exigir un ordre cronològic, el que la nova llei exigeix és un ordre lògic, és a dir, una predefinició individualitzada per actuacions de quines són les premisses correlatives o condicions objectives perquè siga possible programar cada una d'elles. No es tracta de vincular l'execució de cada unitat d'execució a la realització prèvia d'una altra o d'altres unitats, sinó de pronunciar-se sobre quines condicions, per exemple, de connexió s'han de complir, respecte de cada unitat, perquè en siga possible la programació.
Aquestes condicions s'estableixen perquè es complesquen, o bé abans que es produesca la programació, o ja com a part de les mateixes actuacions que siguen objecte de programació. Es tracta de condicions «objectives»: és indiferent qui es responsabilitze de realitzar-les l'urbanitzador de l'actuació o que les haja realitzat un altre subjecte abans que es programe l'actuació; el que és indefugible és que es complesquen.
És important indicar que les condicions d'urbanització que s'han de reflectir en el pla general o en la seua homologació (igual que les de la cèdula d'urbanització) han de ser qüestions pròpies de planejament, no de projecte d'urbanització. Seria completament erroni convertir el pla general en un projecte d'urbanització, o fer tal cosa amb el document d'homologació o amb la cèdula d'urbanització, la qual compleix una comesa anàloga a la d'aquestes condicions de l'article 17.4 de la LRAU respecte de les unitats d'execució delimitades pels plans parcials. Les «condicions» han d'expressar els problemes de connexió de xarxa viària o d'evacuació d'aigües que han de quedar resolts amb motiu de la urbanització de cada unitat. Però està fora de lloc que detallen les solucions tècniques concretes a aqueixos problemes. Per exemple, una condició lògica podria ser exigir que la xarxa de pluvials d'una unitat tinga continuïtat respecte a la d'una altra unitat; però no té sentit que el pla (o l'homologació o la cèdula) detallen el diàmetre que han de tenir les canalitzacions.
Es poden considerar condicions d'urbanització pròpies del pla (o homologació o cèdula) les que exigeixen reserves de sòl públic (sobre tot viari) que s'han de reflectir en planta en els plànols d'ordenació del planejament. En canvi no ho són els detalls constructius de les infraestructures (sobretot las subterrànies) que es dissenyen en els plànols del projecte d'urbanització.
Condicions típiques que ha de fixar el pla serien, suposem que una unitat determinada tinga accés des de una via pública determinada, que els serveis d'urbanització de la unitat s'executen amb la mateixa qualitat i en connexió amb les xarxes de serveis urbanes ja existents i limítrofes o que una unitat determinada tinga el seu sistema de depuració d'abocaments autònoms per no poder connectar els seus col·lectors amb la xarxa general servida per la depuradora general. Una altra condició típica, pensada per a la redelimitació d'unitats podria exigir que estiga urbanitzada o s'urbanitze una ràtio mínima de zones verdes per habitatges a mesura que es desenvolupen les unitats.
El pla general (o la seua homologació) ha d'especificar aquest tipus de condicions per a cada una de les unitats d'execució que delimite. Aquestes podran ser programades i urbanitzades sense necessitat de cèdula d'urbanització. Les unitats d'execució delimitades en els plans parcials tindran condicions anàlogues quan queden establertes en la cèdula d'urbanització (que serveix per a això). Ara bé, no totes les unitats d'execució delimitades en el pla general tindran singularitats o especialitats que obliguen a fixar condicions especials per a elles. De fet això només sol estar justificat en unitats desconnectades del nucli urbà consolidat i que presenten algun tipus de problemàtica especial en la seua connexió amb les grans infraestructures supramunicipals viàries o de recollida d'abocaments. Per als casos ordinaris una solució correcta pot ser establir normativament en el pla (el document d'homologació és idoni per a açò) regles generals de connexió entre la urbanització de la Unitat i les xarxes d'infraestructura viària i de clavegueram exteriors a ella. Quan estem davant d'unitats limítrofes al nucli urbà consolidat n'hi haurà prou amb disposar que s'urbanitzen amb característiques anàlogues a les xarxes de servei consolidades i exigir, genèricament, que queden connectades a aquestes.
No cal dir que els detalls tècnics de la «xarxa» de telefonia, gasificació o l'elèctrica són exclusivament propis del projecte d'urbanització i no del planejament, ja que no afecten la dimensió ni la configuració de les xarxes primària ni secundària de sòl dotacional públic i, en conseqüència, no són qüestió que haja de resoldre l'ordenació detallada dels plans, ni la delimitació d'unitats d'execució.
El document d'homologació haurà d'incorporar, per tant, aqueixes condicions per a les unitats d'execució previstes en el planejament general i pendents de desenvolupament.
Té especial interès indicar les condicions per a l'eventual subdivisió de les unitats. Amb aquesta finalitat, no té sentit fixar condicions com l'obligació que les noves unitats mantinguen el mateix aprofitament que la inicial, ja que aqueix problema ja està directament resolt per la regulació legal: article 62.2 de la LRAU. És indiferent que les unitats tinguen diferent aprofitament mitjà i no té finalitat exigir tal cosa, ja que la redelimitació d'unitats no afecta ni modifica l'aprofitament subjectiu dels afectats. Les unitats que queden amb major aprofitament objectiu hauran d'afrontar un major excedent d'aprofitament sobre el subjectiu. Les unitats que queden amb menor aprofitament mitjà objectiu tindran menor excedent sobre el subjectiu. És, per tant, totalment errònia la creença que en totes les unitats és d'obligada cessió el 15% d'aprofitament. No és així. El que la llei exigeix és l'obtenció gratuïta en favor de l'administració actuant de l'aprofitament que passe del 85% de l'aprofitament tipus o percentatge que legalment corresponga.
En canvi sí que té sentit adoptar certes cauteles per a evitar que, per subdivisió d'unitats puga arribar a ocórrer que els habitatges i allotjaments privats es construesquen i habiten o utilitzen amb descompassada anterioritat respecte de la posada en servei de dotacions públiques tals com escoles o jardins. És lícit i moltes vegades lògic que la delimitació d'unitats comporte desproporció pel que fa a la quantitat de sòl públic per habitatge; en aqueix cas les condicions d'urbanització estan precisament per a exigir que les unitats amb major proporció de sòl dotacional s'executen primer. Si s'estableixen aquestes condicions de subdivisió en el document d'homologació es pot aconseguir que aquesta no requeresca cèdula d'urbanització (article 33.8 de la Llei Reguladora) el que és d'enorme interès per a potenciar més les competències municipals autònomes d'ajuntaments per a població entre 5.000 i 50.000 habitants. Si el pla (o la seua homologació) omet establir-les serà exigible la cèdula per a redelimitar les unitats.
9. La documentació de l'homologació
La documentació en què han de materialitzar-se les determinacions anteriorment comentades s'ha de formalitzar amb les característiques pròpies d'una modificació de pla general. Serà necessari diferenciar una memòria dels documents normatius. Aquests hauran d'incloure una part escrita i una part gràfica dibuixada (amb plànols a escala 1:5000 o 1:10:000 per al conjunt del terme municipal i plànols a escala 1:2000, o bé, 1:1000 per al sòl ordenat detalladament).
En els documents gràfics -plànols- és important que quede correctament dibuixada i identificada la delimitació sectorial i la xarxa primària d'infraestructures i dotacions públiques. També s'ha d'indicar la divisòria entre sòl no urbanitzable «comú» i d'«especial protecció». S'ha de reflectir, la classificació del sòl (la vigent), així com les zones de servitud legal dels béns de domini públic (costes, carreteres).
En la documentació escrita destaquen les «fitxes de planejament» (ús tipològic global, densitat i edificabilitat màximes, funció que ha de complir el sector en el conjunt de la ciutat), que expressen els objectius de l'ordenació de cada sector i les «fitxes de gestió» (o bé normes generals per a la connexió de les unitats entre elles o a la xarxa primària) que expressen les condicions de desenvolupament de les unitats d'execució. Així mateix s'inclouran les directrius d'ordenació de caràcter general (redactades en forma de memòria; no de normes) que, com és natural, hauran de ser completes, però concises i clares (pot fer-se transcripció parcial de la memòria del pla general vigent quan siga suficientment expressiva).
Si l'homologació és purament complementària i declarativa no sembla sensat elaborar una nova cartografia específica per a ella. És preferible redactar el document prenent la cartografia que va servir de base al pla general.
Com que el document d'homologació té una notable component aclaridora i purament declarativa, és interessant que la seua expressió formal es valga de les mateixes trames i denominacions usades en el planejament general vigent en el municipi.
10. Homologació per sectors
Fins ara ens hem referit al document d'homologació quan aquest es planteja per a la totalitat del terme municipal, per a tot el planejament general. Però, com ha quedat dit, l'homologació pot referir-se a un sol sector de planejament. En aquest cas, la documentació i els seus continguts poden ser molt diferents.
Convé tenir presents les recomanacions següents:
1r Identificació del sector que serà homologat
El document d'homologació, en aquests, casos ha d'identificar el sector que serà homologat i, si cal, delimitar-lo ajustant-se als criteris de l'article 20 de la Llei Reguladora.
2n El sector en sòl urbà
Convé reparar en l'homologació que afecta sòl urbà. Especialment quan es produeix per a possibilitar la tramitació d'un pla de reforma interior que modifique el pla general (per a tramitar plans de reforma interior que modifiquen el pla general o les normes subsidiàries és obligatori que el mateix pla de reforma interior produesca l'homologació del seu Sector de planejament, segons el número 3 de la disposició transitòria primera).
Si es tracta d'un pla de reforma interior per a una gran operació prevista en el pla general caldrà tenir en compte la delimitació sectorial prevista en aquell o, com a molt, retocar-la per a donar compliment als criteris de l'article 20 de la Llei Reguladora (no perdeu de vista que els canvis en la delimitació del sector no comporten, necessàriament, canvis en la delimitació d'unitats d'actuació).
Però els plans de reforma interior no serveixen solament per a operacions de reequipament o modernització del destí urbanístic de barris sencers, sinó també per a realitzar operacions de renovació urbana que introduesquen millores de caràcter puntual en l'ordenació detallada del planejament general (a fi de moderar-ne les densitats). Així ho aclareix l'article 23 de la Llei Reguladora. En aquests casos, el pla de reforma interior ha de reflectir l'ordenació detallada de tot el sector i el seu entorn immediat. Això mateix s'hauria d'exigir si es tramitarà amb idèntic propòsit una modificació puntual del pla general, ja que així ho disposa taxativament l'article 28.2 en relació amb el 28.1. B de la Llei Reguladora.
La llei pretén que els canvis puntuals en l'ordenació no deixen d'examinar i mostrar, amb rigor, quins són els seus efectes en l'entorn. En principi, res no impedeix que el nou document es limite a reflectir l'ordenació de l'entorn, sense alterar-la, i en limite els canvis al punt concret que haja motivat la formulació del document. Però si, arribat el cas, el canvi puntual pretès és inoportú, per incongruència amb l'ordenació de l'entorn, l'exigència formal que aquesta siga reflectida en el document contribuirà al fet que això es faça evident i es traguen les conseqüències pertinents.
El sector, en aquests supòsits de reforma interior de pretensions puntuals, pot quedar delimitat pel mínim perímetre possible que siga necessari per a complir els criteris de l'article 20 de la Llei Reguladora.
3r Sector en sòl apte per a urbanitzar
També pot succeir que l'homologació del sector tinga com a finalitat permetre tramitar el pla parcial en què es conté el mateix document d'homologació. En aquest cas el mateix document d'homologació delimita el seu sector; i haurà de fer-ho amb el compliment, rigorós, dels criteris de l'article 20 abans esmentat.
4t Homologació i ordenació detallada
Quan l'homologació és per sectors, a fi d'atendre la desitjable celeritat del procediment i d'evitar tràmits inútils, s'ha de realitzar quan s'elabore i tramite l'ordenació detallada del sector, és a dir, quan s'elabore i tramite el pla parcial o de reforma interior. Per això els documents que acompanyen l'homologació, per a diferenciar ordenació detallada d'ordenació estructural, no solament contindran aquesta última, sinó també l'ordenació detallada de tot el sector.
5è D'altres documents
En realitat en aquests casos, l'homologació es materialitza mitjançant un pla parcial (o de reforma interior) acompanyat de documents que diferencien -dins del mateix sector- les determinacions d'ordenació estructural i les d'ordenació detallada, en especial la xarxa primària i la secundària de reserves de sòl per a dotacions públiques. Pot suscitar-se el problema que no es puga definir quins elements formen part de la xarxa primària (estructural) de sòl dotacional públic interno del sector sense pronunciar-se sobre el caràcter estructural o de xarxa primària de reserves de sòl dotacional externes al sector objecte d'homologació. Si el pla general té una definició suficient dels «sistemes generals» la solució, quan s'homologa un sol sector, pot ser: delimitar la xarxa primària dins del sector i justificar-la per la seua continuïtat amb els «sistemes generals» limítrofs amb el mateix sector.
Si es tracta de normes subsidiàries (sòl «apte per a urbanitzar») i s'observen mancances en la definició de la xarxa primària, serà inexcusable que el document d'homologació no es limite a ordenar la xarxa primària en l'àmbit estricte del sector, sinó que la suplemente en un àmbit més ampli. En aquest últim pot ser exigible el document a què fa referència l'article 28.1.C) de la LRAU.
III. Tramitació i efectes de l'homologació
1. Tràmit de l'homologació
Es poden distingir diversos supòsits:
A) Si l'homologació es tramita amb independència i antelació respecte d'un altre instrument de planejament o juntament amb una revisió o modificació de pla general, el procediment que s'ha de seguir és l'exigible en aquesta última. El mateix passa si es tramita juntament amb un pla especial.
Aquest procediment (el de modificació de pla general) serà l'aplicable quan l'homologació s'aborde globalment per a un municipi complet.
B) Si l'homologació es tramita juntament amb un pla parcial o de reforma interior al qual se li vol donar cobertura amb aquesta, el procediment que s'ha seguir és el d'un pla parcial modificatiu de l'ordenació estructural. Cal tenir en compte que no és necessari tramitar primer l'homologació i després el pla o viceversa, sinó que es tracta d'un únic tràmit: el d'aprovació del pla parcial acompanyat d'un document annex.
Si el pla (parcial o de reforma interior) modifica el planejament general, com que el sector no està homologat serà sempre d'aprovació autonòmica. Després de l'aprovació provisional municipal, les actuacions es trametran a la COPUT que, en una única resolució, aprovarà definitivament el pla i homologarà el sector. El mateix succeeix si es tracta d'un pla parcial per al desenvolupament de normes subsidiàries. Si es treta d'un pla parcial de desenvolupament del pla general («urbanitzable programat» de l'antiga legislació) i no modifica el pla general, no és obligatòria l'homologació perquè siga possible l'aprovació definitiva municipal.
2. Efectes de l'homologació. Homologació i cèdula d'urbanització
Des del moment en què es declare l'homologació el municipi passa a ser competent per a aprovar planejament parcial (o de reforma interior) amb abast modificatiu de l'ordenació detallada del pla general. En els municipis amb normes subsidiàries l'efecte és encara més rellevant ja que l'homologació permet desenvolupar planejament parcial, cosa que d'una altra manera no seria possible.
La cèdula d'urbanització acredita que el pla no comporta alteracions en l'«ordenació estructural» i que si es modifica el planejament general, això només afecta l'«ordenació detallada». La cèdula, per tant, obri la via perquè el municipi puga procedir directament a l'aprovació definitiva del pla parcial o del pla de reforma interior. Si la cèdula és expedida per la Generalitat, la intervenció d'aquesta en el procediment deixa de ser decisòria i passa a produir-se durant (o al principi) de la tramitació, no al final d'ella.
Perquè siga possible expedir una cèdula (que és tant com garantir que una proposta d'ordenació no modifica ordenació estructural) fa falta, com és lògic, que se sàpiga quina es aqueixa ordenació estructural. És imprescindible, en conseqüència, que el sector ja haja estat homologat. Si el sector encara no ha estat homologat hi ha quatre possibilitats:
- Que es tracte de sòl «apte per a urbanitzar» de normes subsidiàries: el pla parcial només pot ser aprovat per la Generalitat juntament amb l'homologació d'aquest sector (que és document annex del pla parcial i es tramita amb aquest). En compte de cèdula d'urbanització s'emetrà un informe preliminar (disposició transitòria primera 3 i disposició transitòria segona 2 de la Llei Reguladora).
- Que es tracte de sòl «no programat» i sense programa (segons el definia la legislació estatal): succeeix el mateix que en el cas anterior.
- Que es tracte de sòl «programat» (segons el definia la legislació estatal) i que el pla parcial introduesca qualsevol tipus de modificació en el pla general: l'aprovació definitiva li correspon a la Generalitat. Si les modificacions no són importants no és obligatori homologar el sector. Però amb homologació o sense l'aprovació correspon a la Generalitat.
- Que es tracte de sòl «programat» (segons el definia la legislació estatal) i no es pretenga introduir cap modificació del planejament general; només en aquest cas és possible atorgar cèdula i l'aprovació definitiva correspon al municipi.
En canvi en sectors homologats l'aprovació definitiva -amb cèdula- correspon al municipi sempre que no s'altere l'ordenació estructural.
Una vegada homologat un sector amb motiu de l'aprovació del seu pla parcial, no és necessari obtenir cèdula d'urbanització per a programar les unitats d'execució contingudes en aquest (excepte si el municipi és de menys de 5.000 habitants).
València, 23 de gener de 1996.- El director general d'Urbanisme i Ordenació Territorial: Fernando Modrego Caballero.
