Ficha disposicion pc

Texto h2

diari

DECRET 55/2006, de 28 d'abril, del Consell, pel qual es declara Bé d'Interés Cultural, amb la categoria de Monument, l'aqüeducte els Arcs de Manises. [2006/X5050]

(DOGV núm. 5252 de 05.05.2006) Ref. Base de dades 2393/2006

DECRET 55/2006, de 28 d'abril, del Consell, pel qual es declara Bé d'Interés Cultural, amb la categoria de Monument, l'aqüeducte els Arcs de Manises. [2006/X5050]
L'article 49.1.5a de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana establix la competència exclusiva de la Generalitat en matèria de patrimoni històric, artístic, monumental, arquitectònic, arqueològic i científic. Així mateix, l'article 26.2 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià, disposa que la declaració d'un Bé d'Interés Cultural es farà mitjançant un decret del Consell, a proposta de la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport, sense perjuí de les competències que l'article 6 de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol, reserva a l'administració General de l'Estat.
Mitjançant una Resolució de 26 de juliol de 2004, de la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià, de la Conselleria de Cultura, Educació i Esport, es va acordar considerar incoat l'expedient per a la declaració de Bé d'Interés Cultural, amb la categoria de Monument, a favor de l'aqüeducte els Arquets de Manises.
En la tramitació de l'expedient, i de conformitat amb el que establix l'article 27.5 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià, s'han demanat els informes del Consell Valencià de Cultura i de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, així com de la Universitat de València . Estudi General, que s'han pronunciat amb caràcter favorable a la declaració.
De conformitat amb el que disposa la legislació vigent, s'han realitzat els tràmits establits en l'article 27 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià, concedint tràmit d'audiència a l'Ajuntament de Manises i als altres interessats, així com obrint, mitjançant una resolució de 13 de gener de 2005, de la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià, tràmit d'informació pública.
A l'efecte del que preveu l'apartat 1.b) i d) de l'article 49 bis de la Llei del Govern Valencià, s'han sol·licitat informes tant dels òrgans directius de les conselleries les competències de les quals puguen veure's afectades per la declaració, com dels organismes estatals amb competència en matèria d'aigües, amb vista a conciliar la previsió d'infraestructures amb afecció directa a l'entorn delimitat de l'immoble amb les exigències que suposa tutelar-lo.
En virtut del que exposa la normativa esmentada i d'acord amb el que establix, a proposta del conseller de Cultura, Educació i Esport i amb la deliberació prèvia del Consell, en la reunió del dia 28 d'abril de 2006,
DECRETE
Article 1
Es declara Bé d'Interés Cultural, amb la categoria de Monument, l'aqüeducte els Arcs de Manises.
Article 2
L'entorn de protecció del Bé d'Interés Cultural queda definit tant literalment com gràficament en els annexos adjunts, que formen part del present decret. La documentació complementària es troba en l'expedient corresponent.
Article 3
S'establix el règim de protecció del monument i del seu entorn en la normativa que es transcriu a continuació.
. Monument:
Article 1. Caldrà ajustar-se al que disposa la secció segona, Règim dels Béns Immobles d'Interés Cultural, del capítol III de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià, aplicable a la categoria de Monument.
Article 2. L'ús permés per a l'aqüeducte és el de conducció d'aigua, mantingut des de la seua construcció.
. Entorn de protecció:
Article 3. De conformitat amb el que disposa l'article 35 de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià, qualsevol intervenció que pretenga dur-se a terme en l'entorn de protecció del monument necessitarà l'autorització prèvia de l'organisme competent en matèria de cultura. Esta autorització s'emetrà d'acord amb els criteris establits en la present normativa i, en el que no s'hi preveu, per mitjà de l'aplicació directa dels criteris previstos en l'article 39 de l'esmentada llei.
Totes les intervencions necessitaran, per al tràmit d'autorització, la definició precisa del seu abast, amb la documentació tècnica que per la seua especificitat els corresponga i amb la ubicació parcel·lària i el suport fotogràfic que permeta constatar-ne la situació de partida i la transcendència patrimonial.
En tot el que afecte el domini públic hidràulic o la seua zona de policia, les actuacions hauran d'atendre el que disposa la normativa sectorial sobre la dita matèria i, en conseqüència, comptar amb el pronunciament favorable, en totes les fases, de l'administració sectorial competent.
Article 4. A fi de preservar el paisatge històric de l'aqüeducte, no s'autoritzaran noves edificacions, excepte construccions auxiliars per als utensilis de cultiu i didàctica de l'horta.
Seran preservats les components topogràfics característiques de l'àmbit pròpies de la seua configuració natural i de la seua adaptació agrícola tradicional, la qual cosa afecta tant a les pautes d'abancalament com a l'adaptació i posada en vàlua de la seua xarxa hidràulica, de manera que l'abancalament haurà de ser sempre compatible amb la finalitat pròpia del barranc, que és el manteniment dels llits naturals de manera que siguen suficients per a evacuar les aigües, protegint les zones urbanes.
Es garantirà un tractament naturalista dels vessants i les riberes del barranc, tant en estructuració funcional i física com en vegetació i urbanització dels distints espais. En conseqüència, es procurarà evitar la interrupció per interposició de vials de trànsit rodat, excepte els camins necessaris per a l'ús, gaudi i manteniment dels espais agrícoles, lúdics i hidràulics. La vegetació haurà de ser la corresponent a un paratge en què confluïxen l'ús agrícola de regadiu i el marc físic i paisatgístic d'un barranc natural. Les obres d'urbanització respondran a un disseny harmonitzador i la seua executòria descartarà materials i acabats la implantació dels quals resulte impròpia o aliena als components ambientals del lloc.
Pel que fa a les obres de canalització pròpiament dita, tindran un tractament singularitzat que amplie i naturalitze l'embocadura, l'encontre i el pas amb els Arcs, dins d'una continuïtat harmonitzadora al llarg de tot l'àmbit protegit.
Quant a les infraestructures previstes en substitució de la via de ferrocarril que discorria travessant l'entorn:
. El metro discorrerà soterrat davall el llit del barranc.
. El vial de trànsit rodat que travesse el llit pel traçat de l'antic ferrocarril procurarà la major permeabilitat tant física com visual i paisatgística del conjunt del barranc. Per a això, el pas s'ha de projectar inserint un pont molt lleuger en tres trams, els taulers del qual s'estendran en una longitud en tot cas superior a 100 m, una amplària ajustada al programa de necessitats amb la menor dimensió possible, que no superarà mai els 14 m, i un cantell esvelt, del menor gruix que les exigències estructurals i constructives permeten.
. Els estreps del pont del ferrocarril es reubicaran readaptant-los com a piles exemptes de suport al tauler del tram central, que quedarà suspés de cintres metàl·liques laterals de cantell gran, de manera que, en conjunt, rememore l'antiga construcció. Les arrancades dels trams en talús d'ambdós extrems, estreps, seran paral·lels a l'eix del llit, de manera que permeten més amplitud visual i continuïtat funcional entre els espais comunicats.
Pel que fa a la possible afecció parcial d'una infraestructura tramviària a la part alta del marge dret del barranc, se'n procurarà l'harmonització patrimonial recorrent a solucions d'urbanització específiques, en funció de les demandes d'integració espacial, paisatgística i funcional del lloc definitivament intervingut.
Queda proscrita la introducció d'anuncis o publicitat exterior que, en qualsevol de les seues accepcions, irrompa en l'escena paisatgística de l'entorn, excepte la d'activitats culturals o esdeveniments festius que, de manera ocasional, reversible i per temps limitat, sol·licite i obtinga l'autorització expressa.
Article 5. En una intervenció que afecte el subsòl de l'immoble o el seu entorn de protecció, serà d'aplicació el que disposa l'article 62 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, per a la salvaguarda del patrimoni arqueològic.
Article 6. La present normativa s'establix amb vocació indefinida, i a les seues determinacions haurà d'adaptar-se, en tot cas, el planejament municipal, d'acord amb el que establix l'article 34.1 de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià; es dispensarà expressament l'Ajuntament de Manises de l'obligatorietat de redactar el Pla Especial de Protecció de l'Entorn del Monument, d'acord amb la possibilitat expressament prevista en l'últim incís de l'apartat 4 d'este.
DISPOSICIÓ ADDICIONAL
Esta declaració s'inscriurà en la Secció Primera de l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià, així com en el Registre General de Béns d'Interés Cultural.
DISPOSICIÓ FINAL
El present decret es publicarà en el Boletín Oficial del Estado i entrarà en vigor l'endemà de la publicació en el Diari Oficial de la Generalitat.
València, 28 d'abril de 2006
El president de la Generalitat,
FRANCISCO CAMPS ORTIZ
El conseller de Cultura, Educació i Esport,
ALEJANDRO FONT DE MORA TURÓN
ANNEX I
DADES SOBRE EL BÉ OBJECTE DE LA DECLARACIÓ
1. Denominació:
. Principal: aqüeducte els Arcs.
. Secundària: aqüeducte els Arquets.
2. Localització i titularitat:
a) Comunitat autònoma: Comunitat Valenciana.
b) Província: València.
c) Municipi i situació: Manises, partida dels Arcs.
d) Titularitat: Comunitat de Regants.
3. Descripció:
. Immoble objecte de la declaració
(Basat principalment en l'Estudi Arqueològic d'Ignacio Hortolà. Ajuntament de Manises i Conselleria de Cultura, Educació i Esport, esmentat en la bibliografia).
Es tracta d'un aqüeducte que permet a la séquia Quart-Benàger salvar el barranc del Salt d'Aigua, a Manises. Esta té el seu origen a l'assut Quart-Benàger-Faitanar, aigües amunt, al riu Túria. La séquia distribuïx les aigües que reguen àmplies zones de l'horta valenciana a l'est de la capital.
L'aqüeducte té un extraordinari valor històric, arquitectònic i etnològic, ja que forma part d'una xarxa d'enginyeria hidràulica representativa d'una forma d'assentament humà, d'intervenció en l'entorn i explotació dels seus recursos que s'ha produït a l'horta de València des de la romanització. És, a més, l'únic aqüeducte existent en este àmbit geogràfic.
. Dades històriques
L'aprofitament de les aigües del Túria per a tot tipus d'usos és un fet comprovat des fa molt de temps, a la vista de la profusa xarxa de canalitzacions que caracteritza totes les comarques limítrofes amb el tram final del riu. Així mateix, en ambdós vores existixen, a més de les conduccions i séquies hui en servici, una sèrie de restes arqueològiques de diversa índole que aporten indicis suficients per a suposar entramats hidràulics de consideració.
Tant la qualitat de les terres de labor existents a les riberes dels rius com l'estacionalitat del règim de precipitacions característica dels climes mediterranis del llevant peninsular suposen factors fonamentals a l'hora de determinar l'existència d'este tipus de conduccions d'aigua, que han utilitzat recursos i solucions tècniques semblants al llarg de totes les èpoques.
Els canals del Segura, la séquia d'Elx, els canals d'Altea i les estructures hidràuliques de Xàbia i de Calp, la séquia amortitzada per la construcció de l'embassament de Tibi, les xarxes del Túria (sistema Vilamarxant-Riba-roja de Túria, aqüeducte de la Covatella), l'aqüeducte de Peña Cortada, les conduccions del Palància (aqüeducte romà de Sagunt, séquia de Gausa) i les séquies del Diable de Vila-real (riu Millars), entre d'altres, són infraestructures hidràuliques que demostren l'extensió, geogràfica i temporal, de solucions tècniques semblants davant del problema de l'aigua.
Ja en 1239, el rei Jaume I, després de la conquista, confirma els privilegis que tenien els regadius de València, des de feia molt de temps, i en 1268 concedix la facultat de nomenar sequiers de séquia. El Tribunal de les Aigües es componia inicialment de set membres, als quals es va afegir el corresponent a la séquia de Quart-Benàger-Faitanar.
La referència concreta més antiga a l'aqüeducte és una cita sobre els seus arcs en una orde del rei Jaume I l'any 1273, en la qual es parlava del seu estat deteriorat i de la necessitat de restauració. Encara que notícies de les séquies després de la reconquista comencen en 1263.
Posteriorment, les fonts bibliogràfiques que fan referència a estes xarxes hidràuliques són relativament escasses. La següent referència directa que coneixem data del primer quart del segle XIX i correspon a l'estudiós francés Jaubert de Passa. En el seu estudi .Canals de reg de Catalunya i regne de València., publicat en 1823 (amb traducció espanyola de 1844), du a terme una anàlisi científica de les xarxes hidràuliques en ús amb la intenció de trobar solucions als problemes de regadiu del sud de França. L'observació sobre estructures antigues es reduïx al tram dels Arcs de Manises, als quals concedix un origen islàmic:
.El terme de Quart està separat del de Manises per una extensa rambla. Els moros hi van construir un aqüeducte de 240 vares castellanes de longitud, compost de 28 arcs, el més alt dels quals, el del mig, té 10 vares d'elevació. Les aigües han format allí amb el llarg transcurs del temps una paret d'estalactites o capes calcàries que circumden els arcs, el pilars, i fins les cares exteriors..
Fins a principi del segle següent no comptem amb noves referències. En 1902, l'enginyer Rafael Valls David publica una revisió de l'estudi de Jaldero sobre la xarxa de comunicacions de Vilamarxant-Riba-roja de Túria, fruit les seues observacions en el transcurs dels treballs d'estesa de la línia fèrria entre Valencia i Llíria per la ribera sud del Túria, de la qual va ser el principal promotor. Considera especialment ressenyable l'arcada de Manises:
....sent així que hi ha un pont aqüeducte en el traçat que descriurem, que, per la seua antiguitat, té més mèrit que els ponts aqüeductes de Chelva, Terol.....
Ratifica les propostes de Jaldero i prolonga el traçat d'un dels aqüeductes fins a la ciutat de València per mitjà de la identificació de vestigis de canalitzacions en diverses séquies en ús (Quart, Mislata, Favara) entre els quals es troba el pont de Manises:
.Estes obres de fàbrica... continuen fins a l'entrada del barranc de Manises. Este barranc el salva per mitjà d'un pont aqüeducte amb un gran nombre d'arcs, arcs construïts en l'antiguitat amb pedra calcària en maçoneria ordinària, i en l'actualitat els veiem eixamplats amb rajoles, però tot el conjunt de l'arc està ple d'estalactites formades per l'aigua que, saturada de sals calcàries, va filtrant gota a gota pels arcs i en evaporar-se deixa innumerables capes superposades, cosa que impossibilita l'estudi dels materials emprats en els pilars..
.Si bé és veritat que les estalactites i estalagmites ens impedixen estudiar els materials de construcció primitius, perquè hui tot el pont està constituït per una sola pedra, en canvi podem assegurar que és l'obra més antiga que existix als voltants de València, al mateix temps que la més bella.....
També al·ludix a les explicacions verbals de Teodor Llorente durant una visita realitzada a l'aqüeducte per tal de presidir una comissió d'investigació de la societat Lo Rat Penat:
.Vam tindre l'honor de sentir el Sr. Llorente explicar les variacions que havia tingut esta antiquíssima obra, amb el doble objecte, en primer lloc, de conservar l'obra d'una eminent ruïna i, en segon lloc, d'alçar els ampits a cada recomposició i amb açò deixar passar més quantitat d'aigua i amb això regar un nombre més gran d'hectàrees de terrenys.....
Sanchis Sivera, en 1922, reafirma novament l'origen romà de l'aqüeducte en el seu Nomenclàtor geograficoeclesiàstic dels pobles de les diòcesis de València:
.Manises, Manizes. L'antiguitat de Manises està demostrada per la troballa al seu terme de moltíssimes restes romanes, com ara llànties, pondus, trossos d'àmfora, murs de vivenda, marques de canterer, etc., a la partida del Racó o Masia de la Cova, i l'existència d'un aqüeducte que encara compta amb més de vint arcs, obra indubtablement romana, encara que generalment és atribuïda als àrabs..
De la mateixa manera, en 1974, López Gómez, en la seua aproximació a l'origen dels regs valencians, dictamina la romanitat de l'aqüeducte dels Arcs:
.Situat en la séquia de Quart, és obra romana..
I esmenta, finalment, la conducció dins dels vestigis d'enginyeria hidràulica romana existents a la comarca de l'Horta:
.Al barranc de Manises destaca un aqüeducte de maçoneria amb vint-i-huit arcs (els Arcs o els Arquets) i 240 vares castellanes (200 m) de longitud; eixamplat en època desconeguda amb rajoles i ple d'estalactites per les filtracions, és encara utilitzat per la séquia comuna de Quart i Benàger-Faitanar..
L'absoluta falta de similitud entre les restes de la xarxa de Vilamarxant-Riba-roja de Túria que presenta trets típicament romans, amb alçats de carreuó correctament disposats en filades horitzontals i nuclis de formigó de calç amb capes alternes de blocs de pedra. Els arcs documentats, amb dovelles i alçats de pedra acarada i els caixers de formigó de calç encofrat amb revestiments hidràulics d'opus signinum i reforços a les arestes de quart de bossell confirmen una adscripció romana. Per contra, les característiques de l'aqüeducte de Manises, d'arcs construïts amb lloses irregulars a manera de dovelles i alçats de maçoneria irregular sense revestiment extern, podrien testimoniar una datació diferent per a l'obra; en tot cas s'evidencia una absoluta falta d'homogeneïtat entre els dos conjunts.
I a més, les restes d'aqüeducte documentades antigament a la ciutat de València (a les proximitats de la presó model i en el recorregut pel carrer Quart), o en recents intervencions d'arqueologia urbana dutes a terme (solar del carrer Quart amb el cantó del carrer Sant Miquel), presenten característiques que tenen poc a veure amb la tosquedat de l'arcada de Manises, ni tan sols amb les seues dimensions.
D'altra banda, a l'obra no s'han trobat indicis materials de cap reparació fins a la gran restauració del segle xvi, a pesar del llarg període d'ús i abandó evidenciat en l'estudi estratigràfic i en l'aterrament del barranc deduït de la diferència de cotes entre fonamentacions inicials i reforços. Això, amb tot, no definiria una datació concreta, sinó més prompte una pervivència més o menys llarga de la construcció inicial.
Segons Hortelano, la conducció de Manises, per a la qual en principi s'ha de suposar una finalitat agrícola semblant a l'actual i no d'abastiment urbà, s'ha de considerar una obra probablement d'època islàmica, atesa la seua pertinença provada a un sistema de regs ja existent en el moment de la Reconquista el reglament del qual respectava els costums anteriors.
A pesar que la historiografia actual l'ha datat en època romana, la falta d'aproximació tipològica als models d'obra hidràulica romana més pròxims fa arriscat retardar tant la seua construcció sense comptar amb evidències arqueològiques o paral·lels constructius que permeten corroborar-ho fonamentalment.
. Descripció, traçat i entorn
L'obra original de l'aqüeducte és una sèrie regular de vint-i-huit arcs de mig punt amb un traçat fonamentalment rectilini que descriu una lleugera corba oposada al pendent del barranc en què se situa. La seua longitud total és d'aproximadament 230 m. Es distingixen tres sèries d'arcades consecutives determinades per les dimensions dels seus arcs. Al sud, un grup de quatre voltes, i al nord, un altre de tres, presenten una elevació major que el conjunt central. Este es troba format per les restants vint-i-una, i compensa la diferència de nivell per mitjà d'un recrescut de formigó de calç amb blocs desiguals de pedra disposats en filades més o menys regulars.
Els pilars són de planta rectangular, amb unes dimensions mitjanes entre 130 i 150 cm d'amplària i 370 i 390 d'alçària. Estan sòlidament construïts amb blocs mitjans de pedra calcària de forma irregular travats amb morter de calç. De desenrotllament lleugerament troncopiramidal, els sondejos duts a terme demostren que en els fonaments presenten una sabata irregular d'entre 15 i 40 cm d'alçària formada amb blocs i morter.
Els arcs estan construïts amb lloses irregulars de calcària disposades a manera de dovelles, que presenten unes dimensions poc regulars. La llum mitjana oscil·la entre els 325 i els 450 cm, depenent de les desigualtats constructives i les voluminoses deformitats de les concrecions provocades per filtració de les aigües.
No es conserven restes del caixer original, perquè les successives destruccions i reformes patides per la conducció han afectat especialment el llit. Pareix probable, no obstant això, que poguera estar construït en formigó de calç encofrat i superposat a l'arcada d'anivellació.
Un llarg període d'abandó degué ser la causa del col·lapse de la construcció, ja que no s'aprecien ni evidències de destrucció intencionada ni enfonsaments de pilars que pogueren haver sigut provocats per avingudes del torrent.
No pareix, no obstant això, que el deteriorament suposara un greu perill per a l'estabilitat del conjunt, ja que es conserva el nucli de la fàbrica original en la pràctica totalitat dels arcs. L'abast de la destrucció pot avaluar-se identificant les reparacions posteriors consistents en la reposició del caixer, en el reforç per mitjà de contraforts de l'estructura i en la reconstrucció dels extrems de la conducció i de certs punts de l'arcada.
El material de construcció emprat en les obres de reforç dels arcs és la rajola massissa (30 × 14,50 × 3,5 cm) que forma amb morter de calç rosques de mig punt de doble filada o de filada i mitja que s'adossen lateralment a les cares externes de la construcció original.
Per la grandària de les rajoles emprades es pot datar entre els segles xvi i xvii, s'han realitzat obres de reparació en els segles xviii, xix i en els inicis del segle xx.
La intervenció més recent data de la segona mitat del segle xx, quan es procedix a la demolició del caixer fins aleshores en ús i a la reposició del nou llit. Este, construït en formigó encofrat, presenta un perfil quadrangular amb un caminador lateral protegit per una barana de ferro. Hi ha successius trams de 9,60 metres amb juntes reforçades per pilastres verticals adossades de formigó prefabricat. Un farciment de formigó amb rasant inclinada cap al sud servix d'anivellació sobre la superfície preexistent.
4. Delimitació literal de l'entorn afectat:
. Justificació:
El criteri general seguit per a la delimitació de l'entorn de protecció ha sigut:
. Paisatgístic, establint al voltant de les arcades un àmbit de protecció que garantisca la conservació de l'entorn i de les vistes lligades a l'accident geogràfic que en va justificar l'execució.
. Arqueològic, en previsió de possibles troballes arqueològiques lligades al monument.
. Línia delimitadora: s'establix un àmbit de protecció comprés entre dos línies virtuals que es troben a 200 metres de cada punt de l'eix de l'aqüeducte (considerat des de l'inici del mur en el qual es conformen les dites arcades). Al nord-oest l'àmbit té com a límit el sòl urbà del nucli de Manises i al sud l'illa cadastral núm. 88.371, la vora de la qual recorre en direcció est fins a canvi d'alineació que efectua la séquia i des d'allí prosseguix per la bisectriu de l'angle que conforma el dit canvi d'alineació fins a la línia fèrria existent. Per l'eix d'esta continua en direcció nord-oest fins al límit del sòl urbà, prosseguix per este fins a la línia virtual que es troba a 200 m en paral·lel de l'aqüeducte i al nord-est d'este.
ANNEX II
DELIMITACIÓ GRÀFICA

linea
Mapa web