Ficha docv

• Desa
• PDF signat electrònicament

• < Torna

• Anàlisi documental

  Texto

  texto	texto
  Origen de disposició: Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport
  Grup temàtic: 000

L'article 1.3 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del patrimoni cultural valencià, estableix que formen part del patrimoni cultural valencià, en qualitat de béns immaterials del patrimoni etnològic, les creacions, coneixements, tècniques, pràctiques i usos més representatius i valuosos de les formes de vida i de la cultura tradicional valenciana.



Els articles 15.5 i 55 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del patrimoni cultural valencià, estableix que s'inclouran en la secció cinquena de l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià, amb la qualificació de béns immaterials de rellevància local, aquelles creacions, coneixements, pràctiques, tècniques, usos i activitats més representatives i valuoses de la cultura i les formes de vida tradicionals valencianes; també s'hi inclouran els béns immaterials que siguen expressions de les tradicions del poble valencià en les seues manifestacions musicals, artístiques, gastronòmiques o d'oci, i en especial aquelles que han sigut objecte de transmissió oral i les que mantenen i potencien l'ús del valencià.

Vist l'informe que hi ha en l'expedient administratiu i de conformitat amb aquell, i fent ús de les facultats que confereixen l'article 56 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del patrimoni cultural valencià; l'article 20 del Decret 140/2014, de 5 de setembre, pel qual s'aprova el Reglament orgànic i funcional de la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport, i l'article 19.1 del Decret 62/2011, de 20 de maig, pel qual es regula el procediment de declaració i el règim de protecció dels béns de rellevància local, resolc:



Primer

Incoar l'expedient per a declarar bé immaterial de rellevància local la Dansa de Castalla i inscriure'l en la secció cinquena de l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià.



Segon

En atenció a allò que disposa l'article 56 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat Valenciana, del patrimoni cultural valencià, en l'annex que s'adjunta a aquesta resolució es determinen els valors del bé que justifiquen aquesta declaració i es descriuen els detalls que permeten identificar-lo amb precisió.



Tercer

La protecció de la Dansa de Castalla com a patrimoni cultural immaterial es concretarà en les mesures següents:

a) Realitzar labors d'identificació, descripció, investigació, estudi i documentació amb criteris científics.

b) Incorporar els testimonis disponibles a suports materials que en garantisquen la protecció i la preservació.

c) Vetlar pel normal desenvolupament i la pervivència d'aquesta manifestació cultural, així com tutelar la conservació dels seus valors tradicionals i la transmissió a les generacions futures.

Qualsevol canvi que sobrepasse el desenvolupament normal dels elements que formen aquesta manifestació cultural haurà de comunicar-se a la direcció general competent en matèria de patrimoni cultural perquè, si és el cas, ho autoritze administrativament i realitze la consegüent modificació d'aquesta resolució.

Les accions de salvaguarda que es projecten hauran de tindre en compte, de manera molt especial, els riscos de desvirtuació que podrien derivar-se del turisme massiu, així com la necessitat de valorar i protegir adequadament els oficis tradicionals associats a aquesta manifestació.



La gestió del patrimoni cultural protegit per aquesta declaració de bé de rellevància local immaterial, correspon a la Comissió de les Danses de Castalla i a l'Ajuntament de Castalla.



Quart

Notificar aquesta resolució als interessats en el procediment.



València, 22 de juny de 2017.– La directora general de Cultura i Patrimoni: Carmen Amoraga Toledo.





ANNEX

Dades sobre el bé objecte de la declaració



1. Introducció. Castalla té entre les seues tradicions la denominada Dansa, manifestació cultural que forma part de les festes relacionades amb el cicle agrícola, també conegudes com a «festes de collita». D'origen incert, almenys de moment, però perfectament documentada a finals del segle XIX (1896), és l'única festa d'aquestes característiques que se celebra a Castalla. No obstant això, la dansa també es troba present en els municipis veïns, així com en bona part del territori valencià.



En el díptic dels festes de moros i cristians de l'any 1896, la Dansa –«a l'estil del país»– es va celebrar entre el 4 i el 13 de setembre. En aquest díptic i en el del 1904 s'observa clarament la relació entre aquestes i la Dansa. La relació entre les festes de moros i cristians i la Dansa no ha d'estranyar, ja que «la festa de moros i cristians en general, i en particular a Castalla, sorgeix de la unió de diversos elements festius que ja es feien en cada poble –és el cas de la dansa– i que s'hi van afegir a poc a poc amb el pas dels anys». No obstant això, és necessari destacar que, a diferència de les festes de moros i cristians que se celebren en honor de la Mare de Déu de la Soledat, patrona de Castalla des del 1719, en la Dansa no s'observen referències religioses. En aquest sentit, pot afirmar-se que es tracta d'una festa popular i profana, estretament relacionada amb la festa de moros i cristians, que sí que té un important component religiós.

Finalment, convé ressaltar l'important treball realitzat pel Centre Cultural Castellut i la Comissió de les Danses per a recuperar i mantindre la Dansa, després de desaparéixer en la segona meitat del segle XX a causa de les transformacions socioeconòmiques experimentades a Castalla (abandó del medi rural i de les formes de vida tradicionals, industrialització, auge de les festes de moros i cristians, etc.). La Dansa compleix els requisits patrimonials, ja que suposa, d'una part, la transmissió d'unes tècniques, uns valors i uns conceptes de ball i de música, i, d'una altra, forma part de les nombroses tradicions, tant festives com rituals, de la Comunitat Valenciana. La Dansa és una part fonamental del patrimoni cultural de Castalla i, per extensió, valencià.



2. Denominació: la Dansa de Castalla.

3. Àmbit territorial: Castalla.

4. Data de realització: penúltim o últim cap de setmana de setembre.



5. Actors principals

5.1. Dos reis i dues reines. En l'actualitat hi ha una parella de reis per al divendres i una altra per al dissabte, però no sempre ha sigut així. A finals del segle XIX i principis del segle XX la Dansa se celebrava més dies, i per això hi havia més parelles de reis, com es pot comprovar en la imatge més antiga conservada actualment i que data de l'any 1908. El diumenge, «dia del rascat», regnen les dues parelles reials, que realitzen la funció de cap de dansa i van obrint el ball davant de la resta de parelles de balladors.

Els reis van amb els vestits de mudar propis de finals del segle XIX i principis del segle XX: jaqueta curta negra d'astracan; pantalons pels genolls de pana negra o blau marí, botonadura als costats dels camals, faixa a la cintura, camisa blanca amb corbata o corbatí negre, mocador i barret d'ala ampla al cap i els guants en la jaqueta. També porten anells i joies que caracteritzen l'estatus que representen. D'aquesta manera es diferencien de la resta de balladors.



Les reines van amb els cabells arreplegats amb un tocat rematat amb flors, pintes i agulles. Visten com les nóvies de finals del segle XIX i principis del segle XX: falda llarga per damunt dels turmells, amb brials i sinagües davall de la falda; cosset a joc amb la falda o negra, de mitja mànega o mànega llarga rematada amb randes i puntes, i mantó plegat i col·locat a l'estil de l'època. La col·locació del mantó és diferent entre les dones solteres i les casades: en les solteres, el mantó travessa la part esquerra per damunt de la part dreta; en les casades, el mantó travessa la part dreta per damunt de la part esquerra. A diferència de la resta de balladores, van guarnides amb collars de vidre volador, col·locats per damunt del mantó. Els peus es calcen amb sabata negra i calces blanques.

5.2. Dolçainers i tabalers. Són fonamentals en la festa. La seua funció és marcar el ritme i la cadència dels balls amb els seus tocs i melodies. La seua indumentària difereix tant de la dels reis com de la dels balladors. Visten pantalons llargs de color negre, sabates negres i la típica brusa valenciana.

5.3. Balladors i balladores. Les parelles de balladors constitueixen el capital humà de la festa. Segueixen les evolucions i passos marcats pels reis de la Dansa, al ritme del tabal i la dolçaina. La indumentària dels balladors difereix de la dels reis, ja que van vestits amb jupetí, pantalons pels genolls, faixa a la cintura, camisa blanca i mocador al cap. Els peus es calcen amb sabates negres o amb les típiques espardenyes valencianes i calces blanques.

La indumentària de les balladores és pareguda a la de les reines, amb la diferència de no guarnir-se amb els collars de vidre volador. Poden calçar sabata negra o espardenyes valencianes.

5.4. Carasses. Són persones disfressades, amb uns culs exagerats, molt ben tapats tots de dalt a baix, que caminen de manera deformada, a vegades coixejant, a vegades encorbats. Quasi sempre fan una veu molt graciosa perquè no se sàpia qui són, i fan molta festa. Com tota disfressa, participen en la dansa transgredint l'espai ritual i engrescant el públic que ha anat a veure'ls i a passar-s'ho bé.

Les carasses solen aparéixer en la plaça quan la dansa està en marxa, per a no desvelar la seua identitat. Porten les cares completament tapades amb saquets de tela pintada i amb forats als ulls i a la boca. Porten el cap cobert amb barret de palla, de tela i/o mocadors. A les mans solen portar algun complement, com ara bastons, espolsadors, graneres i aüixadors. A més, tenen una barraca construïda amb canyes de riu on guarden els seus complements.

A Castalla, les carasses poden ficar-se pel mig de la dansa i traure a ballar a qualsevol, espantar els xiquets, portar sorpreses per als majors, canviar la veu, i, sobretot, molestar els balladors i el públic amb els aüixadors. Aquests estan formats per una canya en l'extrem de la qual hi ha enganxades cintes de paper. És un instrument que servia per a aüixar les mosques. Són recordats per la gent major perquè «donaven molt desfici quan te les passaven per la cara».



6. Actors secundaris

6.1. Balladores i balladors espontanis. Són espectadors que, en un moment determinat, decideixen participar en la festa ballant amb roba de carrer.

6.2. Espectadors. Gent del poble que acudeix a la plaça per a gaudir de la festa.



7. Descripció del bé

7.1. Actes preliminars – assajos. Com a actes previs a la Dansa es realitza una sèrie d'assajos perquè totes les persones interessades puguen aprendre a ballar. A més, s'aprofiten per a motivar els balladors i balladores a participar en la Dansa de l'any i perquè la Comissió de les Danses ultime els preparatius de la festa.



Els assajos es realitzen durant la tercera o la quarta setmana de setembre, de dilluns a dijous, a les 21.00 hores, i tenen lloc en diferents carrers i places del poble, amb l'objectiu de crear ambient i invitar tots els veïns del poble a participar en la festa. És el moment que aprofiten els balladors i balladores per a buscar parella amb la qual ballar la Dansa. La distribució dels llocs d'assaig és el següent:

– Dilluns: carrer Central

– Dimarts: plaça de les Eres

– Dimecres: glorieta del Convent.

Durant aquesta setmana, els dolçainers i tabalers s'incorporen als assajos i es converteixen en una autèntica dansada popular que recorre alguns dels barris del poble.

7.2. Part central. Està formada per les cercaviles per a arreplegar els reis del dia i la dansa popular que té lloc en la plaça Major el divendres, el dissabte i el diumenge de la penúltima o última setmana de setembre:



7.2.1 Cercaviles i arreplega dels reis. Comença en la plaça Major al final de la vesprada, entre les 19.00 i les 20.00 hores. L'itinerari varia depenent del domicili dels reis del dia. Des de la plaça, la comitiva, composta per dolçainers, tabalers i uns quants balladors i balladores, es dirigeix a arreplegar el rei i després la reina. Tant el rei com la reina reben la comitiva a la porta dels seus respectius domicilis, i els ofereixen pastes típiques, mistela i licor d'herbes. En aquesta part la cercavila és bastant informal, sense cap tipus d'estructura. Però una vegada arreplegada la reina, la desfilada és més formal. L'encapçala la parella de reis, seguida per la parella de reis del següent dia i la resta de balladors, degudament emparellats amb les seues balladores. Tanquen la desfilada els dolçainers i tabalers. Normalment, la comitiva accedeix a la plaça Major des del carrer del Mig, però també ho poden fer des de la plaça de la Font Vella: tot depén de l'itinerari marcat per a l'arreplega dels reis.



7.2.2 Dansa en la plaça Major. S'inicia els tres dies una vegada acabades les cercaviles. Consta de tres balls: la dansada, la danseta i el fandango enganyat.

7.2.2.1. La dansada, la primera de les tocates, arranca amb el ritme del tabal. La parella de reis, que fa de cap de la dansa, comencen a marcar el pas per a fer una primera volta a la plaça sense tocar les castanyoles, com una espècie de presentació, invitant el poble a unir-se a la festa. Quan la dolçaina sona, tots comencen a ballar. Quan la dolçaina para, normalment amb una nota més llarga que pot durar un o dos compassos, els balladors acaben la dansada amb una volta sobre ells mateixos i reprenen novament el pas de tabal avançant al voltant de la plaça Major. En aquesta primera volta, els reis de la dansa porten les castanyoles de les reines en la faixa, per això no es toquen, i les reines porten un mocador blanc a la mà dreta. Al finalitzar aquesta primera volta, la dansa para un moment perquè els reis donen les castanyoles a les reines a canvi del mocador. Al reprendre la dansa, en la segona volta, ja ressonen les castanyoles per la plaça.

A partir d'ací, poden entrar les carasses a ballar i a canviar les parelles, fins i tot als reis, que poden quedar-se a soles enmig de tots, sense parella. Aquesta intromissió entre els dansadors d'un personatge vestit grotescament, que a vegades porta la direcció de la festa, però que també balla a deshora, que obri el pas a la comitiva, o la tanca, o lleva els barrets i altres peces del vestit als balladors, són elements de contrapunt que trenquen la barrera que separa poble, balladors i espectadors, amb la qual cosa es produeix un desorde en l'espai escènic dels dansaires. A Castalla, les carasses poden eixir a la plaça tots els dies de dansa excepte el diumenge, dia del rascat. Abans era costum que, feta la primera volta a la plaça, les parelles canviaren, de manera que tots pogueren ballar amb tots. Normalment eren els homes els qui alternaven: s'havia de demanar permís al ballador de l'altra parella i concertar el nombre de voltes o dansades amb la balladora nova. Hui, els balladors ballen només amb les seues respectives parelles. A més, qualsevol espectador pot incorporar-se al ball. Aquesta primera dansada pot durar el que vulguen la parella de reis i els dolçainers: no té unes voltes determinades i sempre es balla igual. El diumenge, dia del rascat, durant la primera volta de la dansada, els reis porten l'espasa al muscle, cosa que els suposa un impediment per a ballar. Llavors, al tocar la dolçaina, cap ballador balla. Al finalitzar la primera volta, els reis deixen les espases i donen les castanyoles a les reines a canvi del mocador. Quan es reinicia la dansada, les castanyoles sonen en la plaça, i al sonar la dolçaina, tots comencen a ballar. La resta del ball es desenvolupa igual que els altres dos dies, a excepció de les carasses, que no participen en aquesta ocasió.



7.2.2.2. La danseta, o danseta plana, o de Tibi (encara que no s'ha pogut esbrinar perquè s'associa a aquest poble, ja que a Tibi no es balla igual), té una estructura més complicada que es descriu a continuació. En primer lloc, es basa en un ritme més lent que recorda el temps conegut de la muixeranga; és, per tant, un ball més pausat, amb moviments de peus i mans diferents, també molt senzills. Pel seu caràcter podem veure una certa aparença senyorial, sobretot en alguns gestos refinats i pausats dels balladors i balladores, segurament per la influència que al llarg dels segles XVII i XVIII van tindre els balls senyorials pertot arreu. Igual que la dansada, la danseta es mou per parelles, però ara aquestes fan una mitja volta a la plaça, cara a cara, i formen files per a començar pròpiament el ball.



Els balladors evolucionen de dreta a esquerra al ritme del tabal, sempre seguint el mateix pas. La música de la dolçaina va sonant, però ara no marca cap pas ni cap moviment distint: simplement acompanya. Ací, les evolucions dels reis i reines marquen l'estructura del seguici: en la primera passada, l'home balla per la part de fora de la fila que va darrere seu i la dona per la part de dins; la segona passada és al revés; després ballen els dos per dins, i finalment els dos per fora.



Formen una espècie de passadissos. Quan els reis de la dansa han passat per les quatre files, ixen de la plaça per un lateral, i darrere, a mesura que acaben, ixen les altres parelles. Així s'acaba aquesta primera part del ball. Després d'aquesta passada, la danseta es mou ara en files enfrontades, i aquestes, cada una des del seu lateral, comencen a marcar el pas, per a trobar-se al bell mig de la plaça, on balladors i balladores realitzen uns encreuaments a la manera dels trens. Convé assenyalar que durant l'evolució del ball, cada vegada que els reis de la dansa travessen la plaça o hi apareixen, la dolçaina comença la melodia.

Cada fila acaba en l'extrem oposat al que comença. Però també n'hi ha una segona variant, un poc més complicada: si abans es feia una trena simple, ara la danseta evoluciona i fa una espècie de nusos o voltes per mitjà dels quals els balladors i les balladores, que van trobant-se, primer es donen l'esquena i després la cara. És interessant destacar, en aquestes dues passades, que tots els homes es creuen amb totes les dones, perquè aquesta estructura reafirma la comunicació i la interacció del grup, i afavorix el contacte amb les mirades, els gestos o els moviments. De fet, pel fet d'anar avançant entre les files, tots i totes mantenen la relació durant el ball d'una forma més o menys constant. La danseta només es balla sencera una vegada per vesprada, ja que requereix molt de temps.



El diumenge, dia del rascat, la danseta comença amb un ritual diferent. Els reis emboliquen una faixa al voltant de les espases i formen un arc per davall del qual passen les parelles de balladors, que depositen un donatiu en les safates de plata que sostenen les reines. Una vegada han depositat el seu donatiu les parelles de balladors, les reines, acompanyades pels seus respectius reis, es passegen per la plaça Major i arrepleguen els donatius de tot el públic assistent. Aquesta recol·lecta serveix per al manteniment de la Dansa. Mentrestant, la resta de parelles continuen el ball, al qual s'incorporen els reis, una vegada finalitzada la col·lecta. A més, aquest dia, els balladors porten en les faixes un cucurutxo de paper ple de confeti, ametles ensucrades, anisets i caramels, per a vessar-lo, en els encreuaments, sobre el cap de les seues respectives balladores. Tant la dansa com la danseta, doncs, no requereixen un nombre determinat de parelles. En la danseta, a més, tampoc és necessari que balladors i balladores estiguen emparellats; ans al contrari, es permet que tots i totes puguen animar-se a prendre part en qualsevol moment del ball. Aquesta és l'essència de la dansa popular.

7.2.2.3. El fandango enganyat és el tercer ball. Té un toc de tabal pausat, que augmenta el ritme a cada passada i cada vegada és molt més ràpid, i la dolçaina sona més moguda i alegre. S'anomena enganyat perquè basa la seua estructura en la capacitat que té la balladora d'aconseguir enganyar de pas i de moviment el ballador. Els participants es distribueixen lliurement en la plaça. És, per tant, un ball més lliure quant a l'ordre, ja que cada parella pot col·locar-se on vulga i ballar com vulga. El fandango es balla fent xicotets salts, voltes, agenollant-se, i amb moviments de peus i braços molt ràpids i vius que es realitzen en qualsevol moment en què sona la dolçaina. El tabal, com sempre, no para i pot allargar-se tant com vulguen els músics. En el fandango enganyat la balladora es converteix en cap de parella, marca els moviments i sempre intenta distraure el ballador realitzant passades imprevistes; aquest, per la seua banda, ha de posar tota l'atenció a seguir la parella i no perdre el pas ni equivocar-se de moviment: fer una volta quan no toca, agenollar-se enganyat per la balladora, etc. Segons testimonis orals, quan el ballador era enganyat n'entrava un altre, i així fins que tots eren eliminats o el fandango s'allargava massa. Hui, el fandango pareix que ha perdut l'aspecte de joc-concurs que tenia llavors, i ara el solen ballar totes les parelles al mateix temps, sense jugar a enganyar, sinó més aviat com un fandango qualsevol. Ara bé, cada vegada són més nombroses les parelles que s'esforcen per recuperar aquest matís. Amb l'Ora pro nobis Santa Caterina, tocadeta de dolçaina de tres compassos, finalitza la dansada del dia.