Ficha docv

• Desa
• PDF signat electrònicament

• < Torna

• Anàlisi documental

  Texto

  texto	texto
  Origen de disposició: Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport
  Grup temàtic: 000

L'article 12 de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana assenyala que correspon a la Generalitat vetlar per la protecció i defensa de la identitat i els valors i interessos del poble valencià i el respecte a la diversitat cultural de la Comunitat Valenciana i el seu patrimoni històric.



D'altra banda, la Llei 4/1998, d'11 de juny, del patrimoni cultural valencià, estableix en l'article 45 que seran declarats béns immaterials d'interés cultural les activitats, creacions, coneixements, pràctiques, usos i tècniques que constitueixen les manifestacions més representatives i valuoses de la cultura i les formes de vida tradicionals dels valencians, així com les tradicions en les seues manifestacions musicals, artístiques, gastronòmiques o d'oci, i especialment les que han sigut objecte de transmissió oral, i les que mantenen i potencien l'ús del valencià.



Vistos els informes tècnics favorables a la incoació de l'expedient de declaració de bé d'interés cultural immaterial emesos pel Servei de Patrimoni Cultural i per la Comissió Tècnica per a l'Estudi i Inventari del Patrimoni Immaterial.

Considerant el que disposa l'article 27 de la Llei 4/1998, de la Generalitat Valenciana, d'11 de juny, del patrimoni cultural valencià, resolc:



Primer

Incoar l'expedient per a declarar bé d'interés cultural immaterial a favor de la Mojiganga de Titaguas.



Segon. Descripció del bé i valors

D'acord amb els articles 28 i 45 de la Llei 4/1998, de la Generalitat Valenciana, d'11 de juny, del patrimoni cultural valencià, es fan constar en l'annex d'aquesta resolució la descripció del bé i els seus valors.





Tercer. Mesures de protecció i salvaguarda

La protecció de la Mojiganga de Titaguas com a patrimoni cultural immaterial es concretarà en les mesures següents:

a) Dur a terme tasques d'identificació, descripció, investigació, estudi i documentació amb criteris científics.

b) Incorporar els testimonis disponibles a suports materials que en garantisquen la protecció i preservació.

c) Vetlar pel desenvolupament normal i la pervivència d'aquesta manifestació cultural, i també tutelar la conservació dels valors tradicionals corresponents i la transmissió d'aquests a les generacions futures.

Qualsevol canvi que excedisca el desenvolupament normal dels elements que formen aquesta manifestació cultural ha de comunicar-se a la direcció general competent en matèria de patrimoni cultural perquè, si escau, reba l'autorització administrativa i es modifique aquesta declaració.

Les accions de salvaguarda que es projecten han de tindre en compte, de manera molt especial, els riscos de desvirtuació que es podrien derivar del turisme massiu, així com la necessitat de valorar i protegir adequadament els oficis tradicionals associats a aquesta manifestació.



La gestió del bé la tindrà l'Ajuntament de Titaguas, que haurà de decidir sobre aspectes materials i immaterials, així com sobre el desenvolupament de la manifestació cultural esmentada.



Quart

En compliment del que estableix l'article 27.3 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del patrimoni cultural valencià, es notifica aquesta resolució als interessats, i es comunica al Registre General de Béns d'Interés Cultural perquè s'anote de manera preventiva.





Cinqué

Publicar aquesta resolució amb el seu annex en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana i en el Boletín Oficial del Estado.



València, 19 de febrer de 2019. El conseller d'Educació, Investigació, Cultura i Esport: Vicent Marzà Ibáñez.





ANNEX



1. Identificació

a) Identificació geogràfica. Titaguas (València).

b) Àmbit: creences, rituals festius i altres pràctiques cerimonials.



c) Tipologia: dansa tradicional de torres humanes que té els orígens en el tradicional Ball de Valencians i les antigues Muixerangues, de les quals deriva el seu nom, Mojiganga.

d) Denominació principal i altres: aquesta dansa forma part de la família del Ball de Valencians; s'explica perquè aquests balls s'efectuaven en diferents pobles de l'antic Regne de València i en ser exportats pels segadors d'arròs de la ribera del Xúquer fa segles han donat lloc a manifestacions com la Mojiganga i les Muixerangues, que s'estenen per diferents poblacions de la Comunitat Valenciana.

e) La denominació muixeranga o moixeranga no és més que una deformació de moixiganga; el nom moixiganga fa referència a les danses del Regne de València. A Titaguas el nom que adquireix és el de Mojiganga (Titaguas se situa en una zona de parla castellana, però el nom de la dansa etimològicament prové de manera clara de la Muixeranga). La denominació local de la dansa és la Mojiganga de Titaguas, i així és com es coneix fora de la localitat.

f) Comunitats o persones relacionades amb l'element: la Mojiganga de Titaguas està relacionada amb altres danses o balls en què es representen figures amb torres humanes com en la Muixeranga o la Nova Muixeranga d'Algemesí, els Negrets de l'Alcúdia, el Ball dels Locos de l'Olleria, en els de Forcall, Peníscola, Todolella i les diferents muixerangues que es representen al llarg de la Comunitat Valenciana. També es relaciona amb la Contradanza de Cetina, el Dance de Tauste o el Castillete de Burgos.

La dansa té una relació estreta amb persones molt rellevants en el món del folklore o la música tradicional:

– Fermín Pardo, musicòleg i folklorista.

– Joan Bofarull, estudiós de les muixerangues de la Comunitat Valenciana.

– Eduard Navarro, integrant de Capella de Ministrers i músic d'instruments de doble canya actuals i antics.

– Francesc Llop, pertanyent al Gremi de Campaners de la Comunitat.

– Francisco Zanón, indumentarista i estudiós de la comarca de la Serrania.

Finalment té una relació molt estreta amb les entitats culturals locals:

– Rondalla de Titaguas, que li dona el suport musical

– L'Associació Cultural Amigos de la Música y el Folklore de Titaguas, que li dona suport legal i ajuda econòmica.

– Ajuntament de Titaguas, que és l'encarregat de la seua conservació i difusió.

g) Descripció breu: aquesta dansa es divideix en dues parts, una part religiosa i una altra de profana. En la primera s'interpreten sense interrupció cinc figures religioses: el altar mayor, el altar móvil, las andas, la eme i el pilón. En la segona part es representen les activitats agropecuàries de la zona.

Els balls que s'interpreten en aquesta part són los oficios, el batán, la rueda de molino, el baile del garrote i las muecas. En els seus orígens, aquests balls anaven acompanyats amb la música del tabalet i la dolçaina, però per falta d'instrumentistes es van substituir per la caixa i el clarinet. El baile del garrote i las muecas van acompanyats amb la guitarra.

La música de la Mojiganga es compon de diverses melodies:

Melodia 1 o principal: s'interpreta durant els desplaçaments per la plaça i mentre es fan les figures religioses o es prepara la realització dels quadres profans.

Melodia 2 o secundària: s'interpreta sempre que s'ha acabat de fer cada una de les figures religioses i també com a avís d'introducció i de finalització a la melodia i desenvolupament de cada un dels quadres profans.

Melodies pròpies de cada un dels quadres profans que s'interpreten durant la seua representació, precedides sempre de la melodia 2.





2. Marc espacial

a) Localització: la dansa es representa a la plaça de l'Església del poble, on hi ha l'ajuntament i l'església; la Mojiganga té una part profana i una altra de religiosa, les dues parts es representen davant de l'església i davant de l'ajuntament.

b) Recorregut: els balladors entren en fila al compàs de la música tradicional per a aquest ball; hi entren per un carrer lateral, al compàs de la música de la rondalla que interpreta la Jota de quintos o El Popó; en fila i per parelles els joves desfilen portant un garrot i el colpegen en terra al ritme de la música.

Després de fer una volta a la font central de la plaça per la zona delimitada per a la representació de la dansa, entren a la part de l'ajuntament. Des d'ací ixen els balladors per la part esquerra i després de fer una volta a la plaça, un grup es troba davant de l'església i un altre davant de l'ajuntament, on es representaran les mateixes figures al mateix temps.

Quan s'ha acabat l'última figura de la segona part (el baile del garrote) els dos grups fan una volta completa a la plaça com a comiat i conclusió de la dansa.



3. Marc temporal

a) Calendari: en les festes locals en honor a la Mare de Déu del Remei i Jesús el Natzaré que se celebren, actualment, del dimecres al diumenge més pròxims al 8 de setembre. La Mojiganga es representa el dia dedicat a la Mare de Déu, que sol ser el divendres a la vesprada.



b) Periodicitat: en les denominades «Fiestas Gordas», cada set anys.



4. Descripció i caracterització

a) Orígens documentats o atribuïts:

cal especificar i diferenciar tres conceptes: Ball de Valencians, Muixeranga i Mojiganga. La primera denominació és la més antiga, de la qual provenen les altres dues; com ja està documentat històricament, el Ball de Valencians l'estengueren els mateixos valencians amb la migració a diferents territoris des del Mediterrani fins a l'interior, amb l'arribada a les terres de l'Ebre i a les del Baix Aragó.

A Catalunya aquest ball es va transmetre i va derivar en els castellers (s. XVII-XVIII). Els altres dos conceptes van més units al Ball de Valencians ja que tenen orígens documentats més antics (s. XV). La seua representació es diferencia en el fet que és una dansa pantomímica i teatral en la qual es representen quadres generalment religiosos (a diferència dels que es fan a Titaguas, que són religiosos i també profans, dues representacions).

Pels documents històrics trobats en què s'esmenten torres humanes de forma piramidal, està clar que la Muixeranga, Moixiganga o Mojiganga va nàixer al Regne de València en el Segle d'Or valencià. Posteriorment, quan es traslladà a través de la migració a altres territoris veïns com Tarragona, es va popularitzar amb el nom de Ball de Valencians, fet indiscutible que demostra l'origen i la procedència d'aquestes representacions. Els documents històrics parlen de dues zones on es ballava; la documentació més antiga data dels segles XV i XVI.



La segona documentació està datada en 1724 a Algemesí; la documentació escrita que hi ha sobre els orígens de la importació del ball a altres terres i comarques del Regne de València és: Alcossebre, Peníscola i Titaguas i, segons el descobriment més recent d'estudiosos locals, també a l'Olleria, que daten de l'any 1789 com consta a la vila d'Alcossebre. Posteriorment arribarà a Tarragona i al sud de Catalunya amb la migració valenciana de llauradors; la documentació escrita que s'ha trobat està datada en 1800.

Respecte a les possibles teories del seu naixement, n'hi ha algunes documentades i d'altres que no ho estan; els historiadors fan referència al fet que aquest tipus de dansa o representació pantomímica que es balla en terres del Túria des de Llíria, la Serrania, Forcall, València fins a la ribera del Xúquer sembla que va nàixer com una forma d'exercicis gimnàstics i de força en la lluita grecoromana.

La primera teoria apunta al fet que l'origen és àrab, atés que algunes fonts d'investigació defensen que deriva dels temps de dominació musulmana al Regne de València; aquesta hipòtesi sostindria encara més l'origen valencià. La hipòtesi anterior fa una referència etimològica de la paraula moixeranga, que podria vindre de la paraula àrab moachin, el significat de la qual seria «emmascarat».



La segona teoria emmarca el fet en l'època iberoromana a la València denominada en aquells dies Valentia Edetanorum, i es basa en documents romans locals que es troben a la Biblioteca de El Escorial. En aquests manuscrits es poden observar alguns quadres dibuixats de piràmides humanes; així doncs, la Muixeranga seria entesa en aquells dies com un exercici de força per al combat o la lluita.



Finalment, en l'Edat Mitjana l'evolució del temps i la vistositat de les torres humanes van derivar en una manifestació lúdica que va ser més aïna un acte d'entreteniment dut a terme pels joglars del Regne de València. És molt probable que tinga un origen pagà si es defensa la teoria de procedència de l'època iberoromana; s'introduiria en l'àmbit religiós segurament pel seu valor estètic, plàstic i representatiu i pel seu funcionament d'entreteniment lúdic per al poble.



En conclusió, és comú en totes les teories que naix al Regne de València, s'esmenten zones històriques on es fan aquests tipus de representacions o danses (ribera del riu Túria, i d'ací s'estén cap a l'interior i cap al nord).

Després d'exposar les dades històriques anteriors, des de Titaguas volem defensar no només un valor identitari i històric particular del nostre territori sinó comú de tots els valencians, la seua identitat i el seu folklore. Ha sobreviscut en el temps i ha perdurat fins als nostres dies gràcies a la transmissió oral de gent valenta que ha volgut defensar-ho, com és el cas en la nostra localitat, Titaguas, gràcies al Tío Jérimo i el Vaquero.

Diversos testimoniatges documentals acrediten la presència de danses que provenen de València i s'estenien per tota la geografia ibèrica. A aquestes colles de valencians autòctones era ben sabut que no els costava viatjar per diferents llocs i donar a conéixer els seus costums i usos. El Ball de Valencians el va ballar en 1674 a Sevilla i en 1762 a Lleida, amb motiu de la primera pedra que es va col·locar a la catedral, un grup de balladors de Sagunt. Altres dades són del segle XV, en què la Muixeranga era representada en els intermedis dels teatres de la Ribera, i cap a 1724 es va traslladar a la processó de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí. Les representacions més antigues daten dels segles XVII i XVIII; eren conegudes en aquesta època com Ball de Valencians, la qual cosa indica que és un ball històricament autonòmic i autòcton, que es va transmetre i es va donar a conéixer a través de les migracions d'agricultors.

Els segles XVII i XVIII foren durs; l'historiador Antoni Atienza explica (Lletraferit, núm. 61, març de 2003) que va ser una època en què els valencians, necessitats d'ingressos, es llançaren a recórrer les Espanyes per a vendre i oferir coses. «Els de Crevillent venien catifes, els de Chiva, Cheste o Benissa es van fer traginers, la gent de Xixona venia torró i la de l'Horta, aigua d'ordi, orxata o taronges». També hi havia gent que recorria els pobles de Castella, Aragó o els comtats Catalans ballant en les processons per a guanyar-se uns diners en les festes. Posteriorment al pas dels valencians, alguns d'aquests costums es van anar consolidant en els pobles aragonesos, castellans i catalans. És possible que així es difonguera per territoris amplis aquesta dansa ancestral ben coneguda pels valencians.

Segons la tradició oral de la localitat, la Mojiganga de Titaguas ve de molt de temps arrere, però no es conserva cap documentació que ho testimonie. Sí que sabem per les persones més grans i que han viscut al llarg del segle XX i pels dos mestres de dansa (Cipriano Martín, el Abuelo Cipriano i Jerónimo Martín, el seu fill, el Tío Jérimo), que durant aquest segle es va ballar de manera molt irregular, sobretot en la postguerra, fins al 1978, quan es va recuperar totalment. Des d'aquell any no ha deixat de ballar-se en les Fiestas Gordas; també, se li ha donat el caràcter ritual i singular que té en l'actualitat.



b) Evolució històrica/modificacions: la Mojiganga es representava tradicionalment en les festes de Carnestoltes, encara que actualment i com a conseqüència de la prohibitiva celebració del Carnestoltes, a principis dels anys vint, es trasllada la seua execució a les festes majors de la localitat, celebrades la tercera setmana de gener, i després de la Guerra Civil es passa als dies set i huit de setembre.

En 1978 amb l'ajuda i la col·laboració dels clavaris de les festes, de José Alfredo i el Tío Jérimo (el mestre de dansa fins a aquell moment) i el seu ajudant Ángel Polo, el Tío Ángel el Vaquero, es recuperen totes les figures i se n'organitza la interpretació i el desenvolupament.

En 1981 es torna a ballar, encara que no eren Fiestas Gordas. En 1987 es ballen quadres solts en la Cavalcada del Regne de València. Aquell any va ser l'últim que la va dirigir el Tío Jérimo i el va ajudar l'actual mestre de dansa, Ildefonso García.

En les Fiestas Gordas de 1995 es representa amb l'estructura i el desenvolupament anteriors; eren mestres de dansa Ildefonso García i el seu ajudant Alfonso Polo, que continuen sent-ho en l'actualitat. L'any 1999 es va representar a València, a la plaça de l'Arquebisbe, dins de les activitats de la «La Llum de les Imatges». Un pilón (dels dos que es realitzen) es va fer de quatre altures; va pujar un angélico damunt del ballador que el remata normalment. L'any 2001 es va representar en les festes de la Candela de Valls, en la Mostra de Danses Antecedents dels Castells. També es va fer un pilón (dels dos que es realitzen) de quatre altures, com a Valls.

En les Fiestas Gordas de 2002, es va fer una petita modificació en el seu desenvolupament: las muecas, que era l'última figura, es col·locà com a penúltima per a acabar amb el baile del garrote per a facilitar l'entrada i eixida a l'ajuntament i no fer tants talls en el desenvolupament de la segona part.

En les Fiestas Gordas de 2009, s'introdueix el grup femení de manera que durant el desenvolupament de la dansa es representen les mateixes figures, simultàniament, pel grup d'homes i el de dones. Els mestres de dansa en els dos grups eren homes. També s'introdueix el tabal com a suport rítmic. Un pilón (dels dos que es realitzen) es va fer de quatre altures; va pujar un angélico damunt del ballador que el remata normalment. Al maig de 2014 es va fer un agermanament amb la Nova Muixeranga d'Algemesí; es representà la dansa completa, amb els dos grups, a la plaça de l'Ajuntament d'Algemesí a la qual es va donar una forma semblant a la de Titaguas.

Finalment, en les Fiestas Gordas de 2016, el grup de xics és dirigit pels mateixos mestres de dansa que hi ha des de 1995 fins a aquest moment, però en el grup de xiques s'introdueix la figura del mestre de dansa amb una dona, M.ª Carmen Martín (neta i besneta del Tío Jérimo i del Abuelo Cipriano, respectivament) i la seua ajudant Irene Polo.



c) Personatges: indumentàries, pràctiques i funcions:

– Mestre de dansa: dirigeix la dansa, va vestit amb espardenyes, calces blanques, lligacames de color, calçons negres, faixa de seda o llana roja, camisa blanca, jupetí folrat de tapís de vellut, i mocador de seda. Es distingeix perquè porta capa, barret i garrot. S'encarrega de coordinar els assajos al llarg de l'any juntament amb l'ajudant.

– Ajudant del mestre de dansa: amb la mateixa indumentària que el mestre però sense capa, ni barret, ni garrot.

– Balladors: 16 homes i 16 dones, porten el vestit d'estiu dels antics llauradors valencians: saragüells, faixa de seda o llana roja, camisa blanca, jupetí folrat de tapís de vellut de color amb dibuixos florejats i el mocador nugat a l'esquerra, a la manera de la Serrania Alta. Les calces i les vetes de les espardenyes alternen el negre i blanc cada una d'un color, amb la calça negra en el peu dret, la blanca en l'esquerre i lligacames de formes i colors diversos.



– Angélicos: tres xiquets i tres xiquetes, amb la mateixa indumentària que els balladors majors. En les figures religioses de l'altar móvil i l'altar mayor participen també dos xiquets/es que són els angélicos, els quals no apareixen ja en la resta de figures.

– La indumentària dels balladors de Titaguas és la pròpia dels llauradors de l'horta valenciana, la peça més característica són els saragüells, calçons de lli blancs que usaven els llauradors a l'estiu. Aquesta dada és probable que ens indique un fet significatiu de la data en què se solia representar aquesta dansa. De tot això s'extrau que aquesta indumentària s'aproxima molt a la que portaven els balladors del Ball de Valencians existents al Principat.

– Rondalla: acompanya amb la seua música tot el grup de balladors que intervenen en la Mojiganga. La indumentària consta de pantalons llargs negres, faixa de seda o llana roja, camisa blanca, jupetí folrat de tapís de vellut. El mocador és opcional.

– Clarinets i percussió: s'encarreguen de tot l'acompanyament musical durant tota l'execució de la Mojiganga. Hi ha tres o quatre clarinets que s'alternen per a descansar i dos percussionistes amb la caixa i el tabal. La indumentària consta de pantaló llarg negre, faixa de seda o llana roja, camisa blanca, jupetí folrat de tapís de vellut de color amb dibuixos florejats i el mocador nugat a l'esquerra, a la manera de la Serrania Alta.

d) Elements/processos (activitats i oficis): En aquesta dansa es representen oficis i activitats agropecuàries de la comarca de la Serrania i de la localitat mateixa. Oficis com: calderers, que fabricaven articles metàl·lics, normalment llanda o coure, per a ús domèstic; melers, que extreien la mel dels bucs per a vendre-la, un ofici de gran tradició a la comarca; picadors d'espart, que amb les mans, els anomenats esparters, eren capaços de manipular l'espart, per a elaborar diferents utensilis per a les tasques agrícoles com cordes, sogues i utensilis per a l'agricultura i la llar. Ferrers, fusters, esquiladors, esmoladors i segadors. Caldria destacar el batán (per a batanejar la llana), representat en la Mojiganga com a ofici medieval i de gran arrelament. I la rueda de molino que representa la molta dels cereals.



Considerem que la Mojiganga té un valor cultural per una preservació eficient del patrimoni intangible, que ha passat generació a generació i s'ha representat en exclusivitat cada set anys.

Els seus valors principals són: els objectes del camp que apareixen en aquesta dansa que ja tenen un valor etnogràfic a la comarca, la música representada únicament i exclusivament per a aquesta dansa, la indumentària i vestimenta i tot el folklore únic que acompanya aquesta festa. Tot aquest conjunt de valors culturals documenten visualment, cada vegada que són representats, la identitat cultural d'un poble en particular, Titaguas, i una autonomia en general, la Comunitat Valenciana. La preservació de la Mojiganga pot ser una eina etnogràfica de gran ajuda a la qual acudir per a estudis posteriors, juntament amb altres danses o tradicions similars.

Els oficis que tradicionalment es figuraven en aquesta dansa pantomímica són:

– Melers: van proveïts d'un baso o buc de suro i els seus corresponents desabelladors (dues vares primes de savina), amb els quals colpegen al compàs de la música sobre les parets del buc per a simular l'ofici. Això mateix feien els melers antics perquè les abelles abandonaren les bresques, amb la finalitat d'extraure la cera i la mel sense que aquestes moriren esclafades.

– Agramadors: o picadors del cànem per a extraure les fibres d'aquest vegetal, que van proveïts de l'agramadora.

– Ferrers: amb els martells colpegen sobre el cavallet al compàs de la música amb les ferramentes pròpies de l'ofici.

– Fusters: amb fusta i martell.

– Calderers: amb paella i martell.

– Esmoladors: amb mola i ganivet.

– Esquiladors: amb tisores de ferro.

En tots aquests oficis, cada una de les eines utilitzades per a simular les activitats pròpies de cada ofici serveix alhora com a instrument de percussió que acompanya la melodia. Una de les activitats medievals importants per a l'artesania tèxtil era batanejar la llana, activitat que es representa ací en la part que es denomina el batán dins de la dansa.



e) Desenvolupament i seqüència temporal: es valoren les manifestacions que se celebren i es respecten les pautes i seqüències temporals de la tradició, que respecten el tempo i els ritmes tradicionals de desenvolupament, com un component inherent a la manifestació. Hi ha un ritme intern propi en el desenvolupament de qualsevol pràctica cultural, bàsic per a harmonitzar la celebració; aquest ritme existeix en la Mojiganga.

La dansa segueix una seqüència ben definida que s'ha mantingut intacta; aquesta seqüència-ritme es pot observar en les pautes que marquen les melodies. Aquestes ja marquen una seqüència temporal concreta que dona pautes clares al mestre de cerimònia per a dirigir els balladors. Com ja s'ha explicat amb anterioritat, els balladors entren per un lateral de la plaça marcant un ritme amb un bastó de fusta tradicional. Juntament amb la rondalla, que va darrere tocant la melodia d'entrada, tots segueixen el compàs de la música marcant un ritme. El primer grup porta un estendard, en la rondalla sonen guitarres i acompanyament de castanyoles i clarinets (entre altres instruments).

Per a iniciar la representació i passar d'unes composicions a unes altres els setze balladors es col·loquen en dues fileres paral·leles seguits pels tres angélicos que van al final i es desplacen amb un pas propi i particular, al so d'una melodia bàsica que es repeteix al llarg del desenvolupament de la dansa, fins el moment d'iniciar la composició de les figures. Quan aquestes ja s'han fet (en la part religiosa) o estan preparades per a fer-se (part profana) i s'executa una melodia diferent a l'anterior. Cada una de les composicions profanes té, a més d'aquestes dues melodies, una altra de pròpia i particular que es toca mentre es desenvolupa la composició. Les deu composicions s'executen dues vegades, una davant de l'església i una altra davant de l'ajuntament. Primer es representen les figures religioses i posteriorment, les profanes (oficis); els oficis són de gran valor documental ja que s'utilitzen les eines dels artesans i agricultors.

A banda, el fet que es represente la mateixa figura en els dos costats de la plaça dona un dinamisme visual que aconsegueix que tota la plaça puga contemplar-ho. Actualment s'acaba amb el baile del garrote, en compte de las muecas, així es tanca el cicle de manera circular (acaba igual que va començar). Els balladors ixen per un carrer diferent d'aquell pel qual entren i la Mojiganga finalitza. El final és molt emotiu, la gent s'alça dels seients i aplaudeix amb fervor, saben que passaran set anys més fins que es torne a representar la seua Mojiganga.

f) Organització, dedicació i finançament: l'èxit d'un esdeveniment depén del compliment dels objectius de l'organització. Entre aquests objectius sense cap dubte es troba aconseguir la màxima assistència possible del nostre públic potencial. Per a aconseguir això, és necessari treballar durant l'etapa de planificació per a trobar una estratègia de difusió que arribe a l'audiència objectiu i els interesse assistir a aquest esdeveniment.

Principals canals de difusió que volem abordar per a aquest esdeveniment: llocs web o blog, correu electrònic, xarxes socials, correu directe, confecció de fullet informatiu o anuncis publicitaris.

Promoció: abans de l'esdeveniment.

Planificació i temporització de les accions promocionals (a mesura que s'acosta la data de l'esdeveniment serà més freqüent).

Participació en esdeveniments previs que ens servisca per a fer difusió també del nostre esdeveniment.

Actualització del lloc web i/o blog.

Accions en les xarxes socials.

g) Relació dels béns mobles i immobles o entorns d'interés vinculats:

Podem dir que la Mojiganga de Titaguas reuneix característiques com a valor històric, artístic (per la plasticitat dels seus quadres i figures representatives i teatrals), documental i etnològic.

En relació amb els entorns d'interés vinculats a la Mojiganga, cal destacar que es representa en un nucli històric tradicional del municipi, com és la plaça de l'Església, concebut com a lloc simbòlic associat a aquesta manifestació, on es troben edificis de rellevància arquitectònica com és l'església parroquial del Salvador, obra del segle XVI. I cases d'arquitectura tradicional que envolten la plaça com, per exemple, la Casa del Tío Florencio (andanes).

La Banda de Música Municipal «La Lira», que interpreta i toca les melodies juntament amb la Rondalla per a la representació de la Mojiganga, és de les més antigues de la Comunitat Valenciana i va ser fundada en 1840.

Els elements mobles que formen part del bé cultural serien: la indumentària tradicional de balladors i mestres, instruments musicals de la banda i objectes propis dels oficis i el baile del garrote.

Respecte als elements immobles, serien la plaça, emmarcada per l'ajuntament, l'església parroquial i la font central, el lloc on la Mojiganga té sentit ple.



5. Interpretació i simbolismes

La Mojiganga no és un ball; és més aïna una dansa pel seu caràcter ritual, simbolista i representatiu. La distinció entre els conceptes de ball i dansa és que el ball només persegueix com a fi el gaudi o la diversió de qui l'executa i no pretén representar ni significar res especialment amb els seus moviments; les danses, per contra, estan subjectes a una finalitat definida, religiosa o profana, tenen algun simbolisme i representen una cosa concreta amb les seues combinacions, s'executen en dates especials i hi intervenen un nombre fix de components que, a més, vestiran uns abillaments propis i particulars d'aquesta dansa (com es pot observar en les imatges incloses en la fitxa). A més, va acompanyada amb una música específica i té una data d'execució determinada (molt representativa per al poble). A banda, té una peculiaritat i és que consta de dues parts ben diferenciades, que ja ens expliquen una cosa ben curiosa. Eren del mateix valor i importància la part religiosa i la part profana per al poble, les feien conviure en harmonia i respecte i eren una clara mostra de la seua identitat. El caràcter ritual de la Mojiganga es pot observar en la part religiosa amb l'ascensió de la Mare de Déu, que ens mostra un fet religiós que reunia una població per a contemplar-lo. Els oficis tenen una simbologia de representació gremial; els artesans i agricultors solien encomanar-se als patrons per a la protecció de l'ofici i el cultiu.

Principalment eren les dues cares d'una realitat humana, la creença religiosa, la fe del poble, el seu patró i la veneració a aquest i, d'altra banda, l'ofici i l'agricultura propis de la comarca.

La justificació de per què la Mojiganga no és un ball, sinó més aïna una dansa pel seu caràcter ritual, ja que, segons Fermín Pardo, José Ángel Jesús-María en el seu llibre La música popular en la tradició valenciana, la Mojiganga compleix totes les característiques que s'assenyalen per a les danses rituals, que es troben en les cites següents:

– «(…) són una sèrie de figures coreogràfiques o mímiques»

– «Està lligada a un ritual determinat (…) en què els moviments i l'ordre d'execució són fixos»

– «Una indumentària determinada i uniformada (…)»

– «Sempre trobem el mestre encarregat de conservar i recordar els esquemes de les evolucions i dels moviments que són propis d'aquestes danses»

– «Les dades de la seua execució també solen ser fixes»



6. Percepció i implicació de la població i grau d'obertura als públics

la festa de la Mojiganga té un valor sentimental i d'arrelament cultural en la identitat del poble de Titaguas. Es representa des de temps immemorials i així ho recorden els habitants del poble.

Per a aquesta localitat la Mojiganga és su joyica més preuada i saben que només en poden gaudir cada set anys, amb la qual cosa s'hi afig un valor d'expectació tant a escala local, com a escala comarcal i autonòmica; acudeixen unes 2.000 persones a veure aquest esdeveniment. L'espai on es representa (la plaça de l'Església) s'ompli i aquest fet cada any ha anat a més; és un esdeveniment que ningú es vol perdre i que també atrau visitants que es desplacen fins al municipi. Durant l'any anterior a les Fiestas Gordas, els balladors, coordinats pel mestre de dansa, assagen les diferents composicions plàstiques els caps de setmana, Nadal, Pasqua i estiu.

A més, el municipi d'Algemesí està agermanat amb Titaguas; els uneix el vincle de la seua Muixeranga i la Mojiganga de Titaguas; en les dues representacions la música té un gran valor. Des del municipi de Titaguas sempre es fa una invitació a la població d'Algemesí per a aquest intercanvi cultural. Així mateix, hi ha publicacions d'articles en premsa i difusió de l'esdeveniment, perquè tot aquell que vulga puga visitar la localitat i contemplar aquesta dansa.



7. Salvaguarda

a) Protecció administrativa: la Mojiganga actualment està reconeguda com un bé de rellevància local, figura que li fou concedida el 23 de gener de 2012, Ordre 3/2012. Es troba en la secció cinquena (béns immaterials) i es publicà en el DOGV número 6713.

És patrimoni cultural perquè és transmés i recreat i hi ha consens col·lectiu per a escenificar-lo i experimentar-lo en el present i perquè tinga continuïtat en el futur. A més, en el patrimoni cultural immaterial pot romandre viva, al seu torn, una experiència estètica en la qual intervenen referències sensorials: auditives i visuals.

En cada representació es vetla per la màxima difusió de l'esdeveniment, per a acostar-lo al màxim nombre de visitants possibles, per al gaudi de veure un fenomen únic que és representat amb l'exclusivitat de cada set anys i d'aquesta manera mantindre'l viu.

b) Agents i metodologia de transmissió: els principals agents de transmissió són els documents i les bibliografies que fan referència a aquesta tradició, la seua pràctica en el temps i la divulgació de la metodologia de la Mojiganga a l'hora de ser representada: indumentària, quadres de ball, protocols i música.

La pràctica i l'assaig dels balladors del poble que es presten a representar-la cada set anys són remarcables; cal destacar que és una dansa de gran esforç físic per a qui la representa i aquest fet limita l'edat per a representar-la.

Un factor molt important és la transmissió intergeneracional al llarg del segle XX, des del mestre de dansa Cipriano Martín i el seu fill Jerónimo Martín, el Tío Jérimo, juntament amb Ángel Polo, el Tío Ángel el Vaquero, fins als mestres i els seus ajudants actuals. També són importants els clavaris de 1978, encapçalats per José Alfredo Polo, i la Rondalla de Titaguas i totes aquelles persones majors que van ajudar i van animar amb els seus records; i la mateixa població de Titaguas que ho viu amb gran emoció sense saltar-se la cita de veure la Mojiganga i el traspàs de coneixements d'aquest ball generació rere generació, per a inculcar-la en els més joves.

Un altre agent de transmissió molt important són les autoritats d'aquest municipi, que vetlen per mantindre el folklore i el patrimoni cultural del seu poble, per a la transmissió i el coneixement amb diferents canals de difusió i reconeixement autonòmic. I també són de gran importància tots aquells investigadors i investigadores que de manera desinteressada han contribuït a l'estudi d'aquesta dansa, com són: Salvador Seguí, Fermín Pardo, M.ª Teresa Oller i José Ángel Jesús-María, que van recopilar tota la informació de primera mà del mestre de dansa i el seu ajudant en aquell moment i de tots els membres de la rondalla que van fer en 1979 la publicació «Danzas de Titaguas» en el núm. 2 dels Cuadernos de música folklórica valenciana (segona època) de l'Institut d'Etnologia de València (Secció de Folklore Musical) i de la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València.

La preservació del patrimoni immaterial es caracteritza per un esforç organitzat i continuat per part de determinats col·lectius locals, a vegades amb l'empremta de persones concretes i destacades de l'àmbit local. En qualsevol comunitat hi ha organitzacions específiques, formals o informals, responsables de mantindre'l i perpetuar-lo. En el cas de Titaguas ha sigut l'Associació Cultural Amigos de la Música y el Folklore de Titaguas juntament amb la Rondalla i l'Ajuntament.

c) Altres accions de salvaguarda: les comunitats i els grups posseïdors del patrimoni cultural immaterial, atesa la naturalesa d'aquest tipus de patrimoni, estan directament involucrats en la seua salvaguarda i la recerca de possibilitats de continuïtat. Tenint en compte que la dansa de la Mojiganga és un bé immaterial que es representa i es transmet a través de la seua visualització amb un coneixement divulgatiu, les accions més correctes per a preservar-la serien la difusió màxima per al gaudi d'un nombre més gran de persones.

Els intercanvis culturals i agermanaments, com el que ja té aquest ball amb la Nova Muixeranga d'Algemesí, serien molt propicis per a poder gaudir de la representació de la Mojiganga en més territoris de la Comunitat i aconseguir ser així un transmissor viu i ben documentat d'un valor etnogràfic. La Mojiganga és de Titaguas però també de tots els valencians.

Una altra acció de salvaguarda i protecció és agrupar tots els documents històrics i etnogràfics, bibliografies, audiovisuals, coneixements populars relacionats amb la Mojiganga de Titaguas per a la consulta i la documentació d'aquesta tradició, amb accés públic.

L'agost de 2016 es va inaugurar una exposició permanent al municipi, al Museu Don Simón de Rojas Clemente i Rubio amb l'objectiu de divulgar aquest ball entre els turistes que van visitar el municipi aquells dies. L'exposició es compon d'un audiovisual en el qual es podia contemplar i escoltar tota la dansa, uns panells explicatius d'aquesta dansa, uns panells fotogràfics de tots els quadres que es representen en la Mojiganga i unes vitrines amb una mostra dels objectes tradicionals dels oficis representats en la dansa.

d) Identificació de riscos i diagnòstic: Cada manifestació cultural es desvirtua i perd la seua vitalitat si no s'aconsegueix que la seua dimensió material romanga sempre relacionada amb les persones o amb els grups a través de les habilitats adquirides al llarg del temps, cosa que amb la Mojiganga de Titaguas no ha ocorregut, ja que es continua reproduint sempre igual, gràcies al mestre de dansa i a l'ajudant, que formen part de l'Associació Cultural Amigos de la Música y el Folklore de Titaguas i que amb la seua actuació vetlen perquè no desaparega.



El tractament d'aquest patrimoni cultural singular exigeix, més que cap altre, a més del consens amb els portadors de la tradició, un treball consistent de col·laboració entre les administracions implicades, i destaca la importància dels ens locals i de les institucions religioses i civils (formals i informals). A Titaguas, tant l'associació cultural com els agents locals i les institucions, treballen units per a la preservació de la Mojiganga.

Seria molt difícil que desapareguera ja que hi ha un grau molt alt d'implicació amb la festa des de diversos col·lectius del poble, tant l'associació cultural, com la banda de música, les autoritats i la població de Titaguas.

La Mojiganga ha arribat fins als nostres dies gràcies a la transmissió intergeneracional, de dos personatges molt estimats al municipi, el Tío Jérimo i el Vaquero, i tots els majors que van decidir passar el relleu cultural a la població més jove.

e) Objectius, estratègies i accions que es proposen per a la salvaguarda: L'objectiu principal és protegir i preservar la Mojiganga per a divulgar-la en tot el territori i que un nombre més gran de públics puguen gaudir-ne i conéixer el folklore i la tradició de Titaguas i de la Comunitat Valenciana.

És part del patrimoni cultural d'aquest municipi i de tota la Comunitat Valenciana. Una de les estratègies de preservació d'aquest bé immaterial és l'exposició permanent que es va inaugurar l'agost de 2016 al Museu Municipal, perquè tot aquell que visite Titaguas en qualsevol època de l'any puga visitar-la i conéixer la Mojiganga.



En l'exposició es poden trobar panells explicatius de la Mojiganga ben detallats, panells fotogràfics on es poden contemplar les diferents figures tant religioses com profanes (oficis) que fan els balladors, la indumentària tradicional, vitrines on es mostren els objectes que s'usen en la part dels oficis i un audiovisual de la dansa sencera. Es vol lluitar per aconseguir una difusió més àmplia de l'esdeveniment i millorar-ne l'organització. Per a fer-ho, es vol invertir en publicitat, llogar equips per a un millor gaudi de l'esdeveniment i difondre l'exposició amb fotografies, audiovisuals i vestimentes d'aquesta dansa.



També hi ha el compromís dels mestres de dansa i del grup de balladors de la Mojiganga de representar sempre la dansa sencera, tant si és dins de la localitat com fora d'aquesta, en un entorn semblant a la plaça de Titaguas i, per descomptat, hi ha el compromís de l'Ajuntament de vetlar per la seua protecció administrativa.



8. Valoració i justificació de la declaració

Respecte a la valoració del bé immaterial, cal dir que és un bé patrimonial del municipi que es representa sense interrupció i de la mateixa manera sense variacions estructurals ni en els elements ni en els processos de representació. S'ha d'esmentar que es va modificar amb motiu de la integració de les dones en 2009 a aquesta representació.



La Mojiganga és un bé intangible que s'ha transmés de forma intergeneracional de manera completa, a través de documentació històrica del mateix poble gràcies a l'Associació Cultural Amigos de la Música i el Folklore de Titaguas i del mateix Ajuntament amb tasques d'investigació.

A banda de ser una dansa molt rica en elements històrics, etnològics, artístics i estètics, cal destacar els objectes tradicionals que hi apareixen, que sempre han sigut els mateixos; la indumentària i la música que s'hi interpreta mai han patit una modificació per demandes de públics forans per a tindre més repercussió. La representació de la Mojiganga ja per si mateixa té una bellesa estètica i cultural suficient; per aquest motiu no necessita res més que la magnifique.

Es representa en un entorn sociocultural molt important per al poble, com és la plaça principal, on hi ha l'església i l'ajuntament, el nucli històric del municipi. Cal destacar el valor del municipi, de les seues gents i de les seues autoritats locals per mantindre viva aquesta representació documental d'un element molt valencià com és l'originari Ball de Valencians del qual deriva la Mojiganga de Titaguas. Aquest tipus de patrimoni es preserva gràcies a la tradició i el folklore del poble, però sense l'expectació de diferents públics no compleix, en definitiva, una de les seues funcions més importants, com és la de compartir la cultura, defensar-la i fomentar-la en tot el territori a què pertany.

En la dansa de la Mojiganga trobem que el principi de respecte als drets humans es compleix amb la integració de les dones a la dansa en 2009. Cal destacar també que en aquesta dansa participen: dones, xiquets, xiquetes i homes en germanor, en igualtat de condicions i en tots els càrrecs, ja siga com a mestres de dansa o com a balladors.



Pel que fa al principi de respecte mutu entre comunitats, cal dir que la Mojiganga té germandat amb altres muixerangues de la Comunitat Valenciana i intencionalitat d'intercanvi d'experiències amb altres comunitats on es practiquen danses similars. El grup s'ha desplaçat en diverses ocasions per a mostrar la dansa en trobades de folklore i tradició.

Volem esmentar també les principals característiques del PCI (patrimoni cultural immaterial):

– Rememorat i experimentat en temps present.

– Transmés i recreat.

– Experimentat amb emocions sensorials.