Ficha disposicion

• < Torna

• Anàlisi documental

  Texto

  Texto	Texto2
  Origen de disposició: Conselleria Cultura, Educació i Esport
  Grup temàtic: Legislació
  Matèries: Cultura
  Descriptors:
  	Temàtics: bé cultural, protecció del patrimoni, patrimoni arquitectònic
  	Descriptors toponímics: Benicàssim

DECRET 38/2005, de 25 de febrer, del Consell de la Generalitat, pel qual es declara Bé d'Interés Cultural, amb la categoria de conjunt històric, el denominat Desert de les Palmes de Benicàssim. [2005/2196]

L'article 31.5 de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana establix la competència exclusiva de la Generalitat en matèria de patrimoni històric, artístic, monumental, arquitectònic, arqueològic i científic. Així mateix, l'article 26.2 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià, disposa que la declaració d'un Bé d'Interés Cultural es farà per mitjà de Decret del Consell de la Generalitat, a proposta de la Conselleria de Cultura, Educació i Esport. Tot això sense perjuí de les competències que l'article 6 de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol, reserva a l'administració general de l'Estat.

Per Resolució de 8 de març del 2004, de la Direcció General de Política Lingüística i Patrimoni Cultural Valencià, es va acordar tindre per incoat l'expedient per a la declaració com Bé d'Interés Cultural, amb la categoria de conjunt històric, a favor del denominat Desert de les Palmes de Benicàssim. L'esmentada Resolució, amb els seus annexos, va ser exposada en el tauler d'anuncis de l'Ajuntament de Benicàssim, a què es va concedir tràmit d'audiència, així com als altres interessats, sense que s'aportaren al·legacions a l'expedient.

Així mateix, i mitjançant una Resolució de 7 de juny del 2004, es va procedir a obrir un període d'informació pública pel terme d'un mes.

En compliment del que disposa l'article 27 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià, consten en l'expedient sengles informes favorables de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i del Consell Valencià de Cultura.

En virtut del que exposa, a proposta del conseller de Cultura, Educació i Esport i amb la deliberació prèvia del Consell de la Generalitat, en la reunió del dia 25 de febrer de 2005,

DECRETE

Article 1

Declarar Bé d'Interés Cultural, amb la categoria de conjunt històric, el Desert de les Palmes de Benicàssim.

Article 2

L'àrea afectada per la declaració de Bé d'Interés Cultural del conjunt històric del Desert de les Palmes de Benicàssim queda definida en els annexos que s'adjunten, i que formen part del present decret. La documentació complementària consta en l'expedient de la seua raó.

DISPOSICIONS ADDICIONALS

Primera

Inscriure el conjunt històric del Desert de les Palmes de Benicàssim, de conformitat amb el que disposa l'article 29.1 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià, en la secció primera de l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià.

Segona

En virtut del que establix l'article 28.2.e) de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià, els Béns de Rellevància Local mencionats en l'annex I del present decret hauran de ser inscrits en la secció segona de l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià.

DISPOSICIÓ FINAL

El present decret es publicarà en el Boletín Oficial del Estado i entrarà en vigor l'endemà a la seua publicació en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana.

Alacant, 25 de febrer de 2005

El president de la Generalitat,

FRANCISCO CAMPS ORTIZ

El conseller de Cultura, Educació i Esport,

ALEJANDRO FONT DE MORA TURÓN

ANNEX I

Dades sobre el bé objecte de la declaració

1. Denominació:

a) Principal

Desert de les Palmes.

b) Secundària

Monestir dels Pares Carmelites del desert de les Palmes.

Convent Carmelita del desert de les Palmes.

2. Localització:

a) Comunitat Autònoma. Comunitat Valenciana.

b) Província. Castelló.

c) Municipi. Benicàssim.

3. Delimitació :

–Justificació de la delimitació:

S'han inclòs dins de la delimitació totes les propietats de l'antic convent dels Pares Carmelites, situades en les vessants de les muntanyes que les rodegen. Engloben totes les edificacions que el componen: antiga porteria i part de les muralles, convent nou, ruïnes del convent antic, ermites, antres, calvaris etc. El total de les propietats de l'Orde no s'ajusta a la delimitació efectuada, que segons la pròpia Orde carmelita excedix dels límits del conjunt. No obstant, al no trobar-se delimitades aquelles, s'ha preferit considerar com a límits del conjunt, sempre que ha estat possible, elements clarament identificables com les delimitacions entre termes municipals, les carreteres, etc. D'esta manera es considera prou protegit l'entorn paisajístic del convent, que aproximadament ocupa una superfície de 320 hectàrees.

–Definició literal de la delimitació:

Origen: punt A, en la intersecció entre els termes municipals de Cabanes, la Pobla Tornesa i Benicàssim.

Sentit: horari.

Línia delimitadora: des de l'origen, la delimitació discorre en direcció nord-est pel límit del terme municipal de Cabanes, al seu torn límit nord de les parcel·les 3-a, 4-a i b pertanyents al polígon núm. 2 fins al camí particular, gira per este últim cap al sud-oest i continua cap a l'oest per un xicotet tram de la carretera del desert de les Palmes, incloent-los. La línia deixa la carretera per a continuar incorporant la parcel·la núm. 1 del polígon 3 fins a la seua intersecció amb la carretera del desert de les Palmes, creuant-la, per a continuar cap al sud pels límits de les parcel·les 31, 30 i 27 pertanyents al mateix polígon; torna a creuar la carretera i prosseguix pels límits sud de les parcel·les 5-d, 5-a, i 2-a pertanyents al polígon núm. 2 fins a la seua intersecció amb la línia que delimita el terme municipal de la Pobla Tornesa amb el de Benicàssim, i el recorre en direcció nord fins al punt d'origen.

4. Descripció i dades historicoartístiques:

(Basada en el Catàleg de béns immobles del convent Carmelita del desert de les Palmes, de G. Ribes i A. Pascual. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència)

L'elecció d'este lloc privilegiat dels contraforts del massís del Maestrat, integrant del Sistema Ibèric, com a lloc d'assentament d'un dels “deserts” de l'Orde del Carme, ha donat lloc a un dels més bells i interessants, a més d'únic, conjunt històric de caràcter religiós de la Comunitat Valenciana.

Els deserts eren llocs deshabitats i idonis per als carmelites, que pretenien tornar al carisma original de l'orde, la vida cenobítica acompanyada d'un esperit eremític renovat per la Contrareforma.

Així mateix s'ubica en un enclavament representatiu d'una flora i una fauna mediterrània, que ha sigut declarat com a Paratge Natural pel Consell de la Generalitat, i d'una arquitectura religiosa de gran austeritat però de gran valor tipològic. Hui en dia és un dels punts obligats de trobada i pelegrinatge de la província de Castelló que requerix la conservació i la posada en valor d'este.

–Evolució històrica:

L'origen de l'orde es remunta als ermitans establits al mont Carmel de Jerusalem en el segle XII. Segons la tradició, esta muntanya estava santificada per sant Elies i sant Elisi.

La fórmula de vida va ser donada entre 1206 i 1214 per sant Albert, patriarca de Jerusalem, en una regla de tradició eremítica on ressaltava la soledat, el silenci, el dejuni, l'abstinència de carn, i la vida retirada i contemplativa encara que no exempta de treball.

Després d'aconseguir del papa Innocenci IV la confirmació de l'orde, els monjos emigren a Europa on comença una proliferació de centres carmelites. A Espanya entren els carmelites a Aragó des de França. El rei En Jaume va atorgar una carta de protecció a l'orde.

En els segles XIV i XV, l'Orde del Carme seguirà les vicissituds de les altres ordes, entre el floriment dels estudis i el decaïment de l'esperit religiós i l'esforç de renovació dut a terme pels sants i els moviments d'observança.

A Espanya, estos moviments van estar dirigits per santa Teresa i sant Joan de la Creu. Es promulga la màxima soledat individual, l'oració, la lectura i l'espiritualitat. Es va produir, com a conseqüència, una divisió en el si de l'orde, de manera que estos van obtindre la separació jurídica en el Capítol General de Cremona en 1593.

Un segle després, els carmelites descalços van arribar a Benicàssim amb el propòsit de crear un desert per a la vida contemplativa. L'elecció del lloc va ser deguda a la divisió en 1625 de la província d'Aragó-València d'una banda i la de Catalunya d'una altra, de manera que la primera va quedar sense desert.

Després del fracàs de la busca d'ubicació a Aragó, s'intentà a Valencia, fins que el sacerdot de Cabanes va dir al procurador del convent de Valencia, fra Juan de la Virgen, que “hi ha un lloc que no pot ser més a propòsit” per a l'assentament de l'orde.

Finalment, es va comprar en 1691 la masia de Gavarrell, es va celebrar el 2 de febrer de 1694 l'acta de possessió, i es va adquirir la resta per 23.000 lliures.

La nova fundació va haver d'enfrontar-se tant a l'oposició dins de la mateixa orde, com a la del baró de Benicàssim o a la dels franciscans de Castelló.

Els carmelites d'Aragó desitjaven la ubicació en els seus territoris a causa de la majoria numèrica d'estos i el baró pugnava pels seus drets feudals sobre el territori. Però l'enfrontament més fort el trobem en la pugna entre franciscans i carmelites per imposar els seus drets davant de l'altra orde. Esta disputa es va tancar el 23 de desembre de 1693 amb la llicència del rei favorable a la creació del convent.

La masia de Gavarrell va ser el primer intent de creació d'un convent al desert, però a causa de la insalubritat del terreny es va decidir construir el nou convent al bancal de la Colada.

En 1698 es comencen les obres, el projectista de les quals és fra Bernardo de Sant Josep, i part de la construcció de l'edifici la va dirigir Pedro Vilallare, mestre d'obres.

L'edifici va estar finalitzat i les pràctiques eremítiques van estar establides cap a 1709, si bé l'església no es va acabar fins a 1733.

D'este període són les primeres ermites com la del Naixement, la del Carme, la de Sant Josep, la dels Desemparats, la de Sant Joan Baptista, la de Sant Joan de la Creu, la de Sant Elies, etc., que s'arriben a construir per obres piadoses fins a un total de tretze.

La vida al convent es va desenvolupar durant quasi un segle, amb algunes vicissituds com les patides amb motiu de la Guerra de Successió, cap a 1710, quan partides de maulets van fustigar els monjos i van arribar a tancar-los per un assumpte d'ocultació d'armes.

Entre 1724 i 1730 es construïx la muralla que ha de tancar el recinte conventual. Per a esta època ja s'han construït els principals edificis carmelites. Es tracta d'un convent que combina la vida cenobítica amb edificacions que permeten l'oració i la contemplació individual, un monestir-desert per a la província d'Aragó-València.

El fi de segle va significar un nou canvi a la comunitat. En 1783 es van produir una sèrie de pluges torrencials des de setembre fins a desembre que van produir l'obertura d'avencs a la terra i clavills als murs del convent, just entre dos barrancs i en una terra mal assentada. Les ermites i el convent patixen grans pèrdues, i els monjos s'instal·len en un hostal. Després de demanar consell, es va derrocar el panteó i els edificis de ponent per a aprofitar els materials amb què es va construir el nou convent.

Per a l'emplaçament de les noves edificacions es tria el bancal de la Porteria, i les obres comencen en 1784.

L'encarregat de dirigir les obres serà fra Joaquín del Niño Jesús. Este va obtindre el títol de mestre d'obres a Saragossa, i el d'arquitecte per a tots els edificis que s'oferiren a les cases i als convents de la seua orde el va rebre de la Reial Acadèmia de Sant Carles de València l'1 de febrer de 1789. El projecte del desert li'l va aprovar la dita acadèmia el 16 de gener de 1785.

En 1791 s'iniciava la construcció de l'església i en 1793, la vida eremítica.

L'any 1796 l'església ja s'havia acabat i en 1802 es van traslladar els cadàvers del vell monestir al nou.

En 1811 arriba a la província el general Suchet, de manera que es produïxen els primers abusos. Després es va dur a terme l'inventari de béns del convent d'acord a l'“Embarga-ment de béns nacionals”. Avisat el prior que anava a produir-se este fet, va amagar part dels béns; va aconseguir, a més, que el nomenaren custodi dels béns inventariats.

En 1813, un intent de venda del desert per part de les autoritats va ser frustrat per un informe desfavorable de l'alcalde de Benicàssim. D'esta manera, el convent va mantindre bona part dels seus béns durant la invasió napoleònica.

Poc de temps després, en 1835, es produïx la Reial Orde d'Exclaustració Eclesiàstica decretada pel govern. El poble de Benicàssim, agraït per l'ajuda rebuda pels monjos en la recent epidèmia de còlera, va demanar la supressió per al convent de la dita orde.

En les següents dècades es produïx una reducció en la comunitat religiosa, que arriba en 1873 al prior i a tres o quatre pares.

Amb l'arribada de la restauració de l'orde, la situació de no–exclaustració de la comunitat situa el monestir en una situació destacada a tot Espanya. En 1880 es declara el desert noviciat, amb el consegüent augment de la comunitat.

A fi de superar la penúria econòmica, els monjos comencen a recol·lectar les herbes aromàtiques del desert per a la destil·lació del licor carmelita. Després d'ubicar la planta d'elaboració als soterranis del convent, es va construir un edifici pròxim i, posteriorment, la fàbrica de Benicàssim, que data de 1913.

Els últims esdeveniments que han influenciat en l'evolució de la comunitat monàstica han sigut la Guerra Civil de 1936, en la qual van ser assassinats 16 monjos pertanyents a la comunitat, i en 1971, quan es va crear un centre d'espiritualitat de gran repercussió entre els fidels cristians. També la construcció de la carretera, primer des de Castelló, amb accés al costat de l'ermita de la Magdalena en la nacional 340 i, posteriorment, completada amb l'accés des de Benicàssim, determina la presència massiva de turistes atrets per la bellesa del lloc i per les impressionants vistes de la plana de Castelló.

Finalment, un fet que ha marcat constantment el desert ha sigut la virulència dels nombrosos i continus incendis forestals que han maltractat este paratge natural.

El sòl va ser classificat pel Pla General d'Ordenació Urbana de Benicàssim com a sòl no urbanitzable protegit, i per mitjà del Decret 149/1989, de 16 d'octubre, del Consell de la Generalitat, es va declarar com a Paratge Natural de la Comunitat Valenciana el Desert de les Palmes, en el qual està inclòs el conjunt històric, a l'empara de la Llei 5/1988, de 24 de juny, de la Generalitat, per la qual es regulen els Paratges Naturals de la Comunitat Valenciana. Pel Decret 95/1995, de 16 de maig, el Consell de la Generalitat va aprovar el Pla Rector d'Ús i Gestió del Paratge Natural de la Comunitat Valenciana del Desert de les Palmes, la normativa del qual regula i protegix la flora i la vegetació, la fauna, el sòl, el paisatge i el patrimoni arquitectònic i antropològic, així com les activitats i els usos del desert.

–Tipologies arquitectòniques

Condicionades a la vida eremítica, es van donar una sèrie de construccions adaptades a les necessitats i als consells de la regla carmelita: austeritat, severitat, escassa ornamentació i busca de l'espiritualitat.

La vida del monestir carmelita estava estructurada basant-se en la comunitat, però amb l'excepció que en determinades èpoques i durant períodes relativament llargs es retiraven a les edificacions que ells mateixos alçaven per a entregar-se de ple a la contemplació.

Ja sant Albert, patriarca de Jerusalem entre 1206 i 1214, en la seua Regla Primitiva de l'Orde de la Benaventurada Mare de Déu del Mont Carmel (aprovada per Innocenci IV en la butla denominada Quae Honorem Conditoris d'1 d'octubre de 1247), establix les bases del que serà la vida carmelita fins a la posterior reforma de santa Teresa i sant Joan de la Creu, de manera que tracte aspectes relatius a l'arquitectura, a la disposició de cel·les, a les capelles, etc.

El paper de santa Teresa també serà determinant en l'arquitectura carmelitana. La seua influència es reflectix en un augment en l'austeritat en les edificacions, tal com argumenta en obres com Camí de perfecció (1583) i el Llibre de les Fundacions (1610). D'esta manera s'origina un estil arquitectònic teresià.

Atenent tant a criteris formals com funcionals, es distingixen nou tipologies arquitectòniques distribuïdes, de manera irregular, al llarg de la carretera que travessa la propietat:

1. Antres (grutes, cavernes o coves)

Xicotetes construccions singulars que podrien ser el símbol dels orígens de la vida eremítica al desert. Tenen el seu origen en les primitives coves que buscaven els ermitans per al seu retir espiritual. Degueren servir de residència al germà carmelita durant llargues temporades. Cada ermita solia tindre un d'eixos antres a escassos cent metres de distància. N'hi ha díhuit.

Les seues característiques són: planta rectangular, d'aproximadament quatre per cinc metres, gruixudes i robustes parets que sustenten una xicoteta volta de canó coberta exteriorment per una coberta a dos aigües de teula moruna. La porta era de fusta sense finestres i a la fatxada posseïen un acabament piramidal o curvilini on se situava la creu de ferro.

A l'interior solien tindre un sòcol que eixia, a manera d'altar, al fons, on es depositava la imatge del sant titular, i una espècie de banc corregut a un costat i a l'altre del antre. L'única decoració consistia en unes places de taulellets amb inscripcions en vers relatives a la vida del sant i, a vegades, uns frescos a la capçalera.

2. Ermites

Són capelles on es realitzaven els actes litúrgics i els exercicis espirituals en les llargues temporades en què els germans es retiraven en soledat per a entregar-se de ple a la meditació i al rés. Són deu ermites enumerades posteriorment.

Pareix que el pare prior visitava les ermites una vegada per setmana i, recíprocament, els ermitans havien d'anar al convent els diumenges i les festes per a assistir al capítol de culpes.

Són unes construccions quadrangulars entre set i huit metres de costat, alçades en llocs estratègics de retir i amb vista, que inspiraren el germà carmelita a la meditació i a la contemplació.

Dos barandats s'encreuaven al seu interior deixant a la seua intersecció una perforació per a col·locar la làmpara o el quinqué (que havia d'estar cremant tota la nit), de manera que conformara una compartimentació regular de quatre habitacions iguals destinades a locutori (per a rebre visites del prior), a oratori (per al cap), a estudi-dormitori (per a la lectura, l'estudi i el descans del germà) i a cuina (per als menjars).

La fatxada en testera piramidal amb una xicoteta espadanya que albergava la campana. Disposen d'una porta desplaçada a la dreta, respecte a l'eix de simetria, i d'una finestra a l'esquerra. Com a rematada, una diminuta obertura vertical com a ventilació. Solien tindre també panells o llenços que es col·loquen a la fatxada com a imatges de devoció i que eren l'únic element decoratiu exterior. Els murs laterals no posseïen a penes finestres (com a màxim una o dos).

La coberta era de dos, tres i quatre vessants recobertes de teula àrab.

Els materials estaven en sintonia amb l'austeritat monàstica del Carmel, utilitzaven elements autòctons com gres roig i calcària units per mitjà de morter de calç.

3. Pilars devocionals

Es tracta de pilars de secció quasi quadrangular amb acabament piramidal. Posseïxen un nínxol central amb una imatge original, hui en dia desapareguda pràcticament en tots. N'hi ha nou.

Tenien la missió de despertar la devoció del monjo durant els seus passejos pel bosc a la recerca de la meditació i l'oració.

Estan situats en punts estratègics, com revoltes del camí, esplanades, fonts i brolladors.

4. Estacions

Són molt semblants als pilars devocionals, únicament varia la seua funció. Estes estacions estaven constituïdes en tres grans blocs:

–Viacrucis – calvaris (hi ha 4).

–Dolors de Maria (hi ha 1).

–Dolors i gojos de sant Josep (hi ha 2).

5. Tipologies agropecuàries

Coincidixen tots estos que tenen una caseta de reduïdes dimensions per al pastor, una a l'aire lliure, central, a manera de pati, zones cobertes perimetrals i la utilització de materials autòctons però sense revestiment. Hui en dia hi ha quatre corrals, encara que se sap que en va haver-hi un altre cap al pla de Miravet.

També s'inclouen en esta tipologia els dos horts propis de cada convent, una casa guardaormejos i un pessebre.

6. Convents

Hi ha dos convents: el vell i el segon, el qual fa actualment les funcions de monestir.

El monestir vell es troba en estat ruïnós, amb a penes un mur en peu. Pràcticament va ser tot derrocat, i els seus materials van ser aprofitats per a la construcció del nou convent.

El nou es va construir al bancal de la Porteria, en una esplanada a mitjan camí entre el monestir vell i la porteria Alta. El conjunt consta d'un quadrilàter de 53 x 41 m conformat pel monestir i l'església, de manera que la seua estructura siga molt semblant a la del convent antic. Posseïx tres altures i un soterrani. Les quatre ales tanquen l'edifici rodejant l'església, que s'ubica al mig del claustre. Este comunica amb les ales per mitjà de l'allargament dels seus quatre braços dividint el claustre en quatre.

És un edifici senzill i auster, en el qual els materials emprats són: mur de maçoneria amb pedra de gres roig i morter de calç, fusta, rajola, algeps i teula.

7. Muralla

L'àrea tenia llenços de muralla a les zones de més fàcil accés, de manera que deixava les parts més altes i escarpades sense protecció. Més que una funció defensiva o protectora, complia una funció més intimatòria i de separació de la zona enclaustrada. Els límits anaven des de la porteria Alta en direcció al castell de Montornés, giraven cap al nord per a anar a buscar la porteria Baixa, també anomenada porteria del Mar, i a continuació es dirigien cap al pla de Miravet, on es perdia la pista per la seua banda oest en direcció a la cim del Bartolo.

Queden escassos metres en peu corresponents a la zona de la porteria Alta, el llenç de la muralla està emmerlat. Té una altura pròxima als 3,75 metres i un grossor de 0,70 metres. Presenta xicotetes finestretes per a observar l'exterior, però no es manifesten restes del corredor dels merlets, la qual cosa ens diu que la seua funció devia ser més de tancament que de protecció guerrera.

8. Fonts i brolladors

Formalment presenten notables diferències estilístiques.

La font de major renom és la de Sant Josep, l'aigua de la qual és de major qualitat. Està situada al costat de l'ermita que té el mateix nom i al costat de la carretera que creua el desert. Té planta en forma de “L”, amb la font als peus d'un pilar devocional amb el qual coincidix tipològicament.

La de Sant Joan de la Creu s'assembla formalment a un antre i la seua aigua ha sigut reconduïda per al reg.

La de la Teula posseïx actualment un assortidor, el receptacle i un xicotet banc corregut a la seua esquerra.

La del Panteó és la de més bella factura. Està conformada per un enorme nínxol, en el qual s'inscriu interiorment una gran gerra de la qual brolla l'aigua.

9. Capelles devocionals

Es diferencien dels antres en la seua xicoteta grandària, que els impossibilita com a lloc de retir. Complix les funcions d'oratori cap a la imatge del lloc. N'hi ha quatre.

10. Tipologies funeràries

Al convent vell trobem una església-panteó, junt amb les dependències del bisbe Alcarraz, i un carner a les criptes de l'antiga església.

Al convent nou, al carner de l'església, també anomenat panteó dels màrtirs, se li va afegir en este segle l'actual cementeri, que es troba en un angle de l'horta.

11. Diversos

S'inclouen ací totes les construccions restants. No posseïxen cap relació ni cap semblança entre estes: pou de la Porteria Alta, casa de la Porteria Alta, casa de la Porteria Baixa o del Mar, ruïnes de la Porteria Alta, magatzem de la Immaculada, Antiga Fàbrica de Licor.

12. Béns desapareguts (de situació coneguda)

La primitiva masia de Gavarell, lloc on es va iniciar la vida religiosa.

L'ermita de Sant Antoni, alguns metres davall de la de Sant Josep.

El antre de Sant Jeroni, que es trobava al corredor d'entrada al convent vell i el de Sant Pau, Sant Antoni i Sant Hilarió, on s'alça l'actual botiga del monestir.

13. Edificacions modernes

S'han edificat en l'actualitat la casa d'Oració, el restaurant, la creu del Bartolo i el lloc de venda de records, l'adequació arquitectònica i paisatgística del qual haurà de ser revisada en el pla especial que cal desenvolupar.

5. Relació d'immobles històrics:

Els elements arquitectònics històrics inclosos en el conjunt històric, agrupats per les seues tipologies anteriorment descrites, són:

Antres:

1. Sant Franco.

2. Santa Eufrosina.

3. Santa Eufrosia.

4. Santa Maria Egipciana.

5. Sant Euthimi.

6. Santa Maria Magdalena.

7. Sant Joan Baptista.

8. Sant Bernat de Claravall.

9. Sant Albert de Jerusalem.

10. Sant Joan de la Creu.

11. Eccehomo.

12. Crist orant a l'hort.

13. Crist crucificat.

14. Sepulcre de Crist.

15. Sant Elies.

16. Sant Chariton.

17. Mare de Déu de l'Equilibri.

18. La Mare de Déu del Coromoto.

Ermites

1. Mare de Déu del Carme.

2. Sant Joan Baptista.

3. Desemparats.

4. Àngel Custodi.

5. Sant Josep.

6. Sant Miquel.

7. Mare de Déu de Montserrat.

8. Santa Teresa.

9. Del Naixement.

10. Sant Joan de la Creu.

Pilars devocionals

1. Descans en la fugida a Egipte.

2. Sant Pacomi.

3. Sant Jeroni.

4. Sant Macari.

5. Sant Antoni.

6. Sant Pau.

7. Sant Josep.

8. Sant Simeó i Sant Daniel (convent vell).

9. Sant Simeó i Sant Daniel (convent nou).

Estacions

Calvaris:

1. Convent Nou.

2. Baixada de la Carretera al Convent Vell.

3. Entrada al convent vell.

4. Claustre del convent vell.

Dolors de Maria:

1. Convent nou

Dolors i Gojos de Sant Josep:

1. Convent vell.

2. Convent nou.

Tipologies agropecuàries

1. Corral de la Porteria Alta.

2. Corral del Calvari del convent vell.

3. Corral de Sant Elies.

4. Corrals i cavallerisses del convent vell.

5. Hort del convent vell.

6. Hort del convent nou.

7. Casa guarda-ormejos.

8. Pessebre.

Convents

1. Convent nou.

2. Convent vell.

Muralla

1. Muralla de la Porteria Alta.

Fonts i brolladors

1. Font de Sant Josep.

2. Font de Sant Joan de la Creu.

3. Font de la Teula.

4. Font del Panteó.

5. Font del Crist o de la Bugada.

6. Font de la Providència.

7. Font de l'Esperança.

Capelles devocionals

1. El Crist.

2. Sant Onofre.

3. Sant Joan Baptista.

4. Estacions del Crist.

Tipologies funeràries

1. Panteó del convent vell.

2. Panteó del convent nou.

3. Cementeri.

4. Carner del convent vell.

Diversos

1. Pou de la Porteria Alta.

2. Casa de la Porteria Alta.

3. Casa de la Porteria Baixa o del Mar.

4. Ruïnes de la Porteria Alta.

5. Magatzem de la Immaculada.

6. Antiga fàbrica de Licor.

6. Normativa de protecció del conjunt històric:

Article 1

A excepció de les permeses en l'article 3 de la present normativa i amb la finalitat de preservar el paisatge històric, no s'autoritzaran noves edificacions en l'àmbit del conjunt.

Queden, així mateix, prohibits els moviments de terres i excavacions d'incidència paisatgística, les senyalitzacions de tipus publicitari, l'abocament de residus i la tala d'arbres sense autorització expressa de les conselleries competents en matèria de cultura i medi ambient.

S'haurà de fomentar la repoblació forestal amb varietats autòctones pròpies de l'ecosistema protegit.

Article 2

Totes les intervencions sobre els immobles històrics del conjunt han de preveure les cauteles arqueològiques previstes en l'article 62 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià. En qualsevol cas, les actuacions arqueològiques hauran de ser autoritzades per la conselleria competent en matèria de cultura, d'acord amb l'establert en l'article 60 de l'esmentada norma.

Article 3

Les edificacions autoritzables en l'àmbit protegit són:

– Una ampliació de l'edifici conventual per a usos culturals o científics, l'altura de la qual serà d'una planta (la planta baixa), i la superfície total construïda no excedirà de l'àmbit del primer bancal prop de l'accés a l'església del convent nou, d'una superfície aproximada de 650 metres quadrats, i delimitat pel mur de contenció del Viacrucis i el convent nou.

– Xicotetes edificacions auxiliars de les labors agrícoles o d'usos compatibles amb el conjunt, sempre que no superen els paràmetres següents:

– El màxim d'edificabilitat permés serà de 20 m² construïts per edificació, amb una parcel·la mínima de 100 hectàrees.

– El nombre de plantes màxim serà d'una (la planta baixa).

Article 4

Els usos permesos seran tots els històricament associats al lloc i els que siguen compatibles amb la posada en valor i gaudi patrimonial del conjunt, i contribuïsquen a la consecució d'estos fins.

Article 5

Els immobles històrics del conjunt, especificats en l'apartat 5 d'aquest annex, pel seu alt valor ambiental i testimonial d'unes particulars tipologies que el caracteritzen, no podran ser demolits, i s'haurà de restaurar el seu caràcter originari.

Article 6

L'arquitectura dels edificis de nova planta o de remodelació d'aquells no tradicionals haurà d'adequar el seu caràcter estètic a la tipologia i els acabats de la zona, atenent les disposicions següents:

Fatxades:

– Els buits seran de proporció vertical, de disposició i de dimensions característiques de la zona.

– Els acabats es realitzaran amb materials tradicionals, i es descartaran els que representen la seua imitació.

– Els tancaments seran de fusta.

– Es prohibixen les persianes, exceptuant-ne les persianetes exteriors enrotllables tradicionals.

Cobertes:

La coberta de l'ampliació de l'edifici conventual, referida en l'article 3, es tractarà, singularment, per a la seua millor integració paisatgística a l'entorn. La resta de les cobertes seran, de pendent màxima del 35%, de teula àrab.

Article 7

La casa d'oració, el restaurant, el lloc de venda de records i l'àrea de la Creu del Bartolo, amb les seues infraestructures adjacents, hauran de ser revisats des del punt de vista de la seua adequació arquitectònica i paisatgística en el pla especial que cal desenvolupar, segons el que disposa l'article 34 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià, i/o per mitjà d'un avantprojecte global que se sotmeta a l'autorització preceptiva prevista en l'article 5 d'aquesta llei.

Article 8

El que no es regule en esta normativa es precisarà en l'autorització prèvia a què fa referència l'article 35 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià; la dita autorització s'adequarà als criteris generals previstos en l'article 39 de l'esmentada llei i en esta normativa.

7. Béns de rellevància local: