Decret 174/1994, de 19 d'agost, del Govern Valencià, pel qual s'estableix el currículum del Batxillerat a la Comunitat Valenciana.
(DOGV núm. 2356 de 29.09.1994) Ref. Base de dades 2068/1994
-
Anàlisi jurídica
-
Anàlisi documental
Origen de disposició: Conselleria Educació i Ciència Grup temàtic: Legislació Matèries: Educació Descriptors: Temàtics: programa d'ensenyament, legislació escolar, planificació educativa, ensenyament secundari , batxillerat
DECRET 174/1994, de 19 d'agost, del Govern Valencià, pel qual s'estableix el currículum del Batxillerat a la Comunitat Valenciana. [94/5976]
La Llei Orgànica 1/1990, de 3 d'octubre, d'Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE), estableix en l'article 4 que és competència del Govern fixar els aspectes bàsics del currículum que constitueixen els ensenyaments mínims, amb la finalitat de garantir una formació comuna a tots els alumnes i les alumnes i la validesa dels títols corresponents. El mateix article 4, en el punt 3, determina que les administracions educatives competents establiran el currículum dels diversos nivells, etapes, cicles, graus i modalitats del sistema educatiu, del qual formaran part els esmentats ensenyaments mínims. L'article 3 de la Llei Orgànica citada estableix que el nivell d'Educació Secundària es compon de l'etapa de Secundària Obligatòria, el Batxillerat i la Formació Professional de grau mitjà.
Vist que el Decret 47/1992, de 30 de març, del Govern Valencià, va establir el currículum corresponent de l'Educació Secundària Obligatòria, és procedent ampliar el desplegament dels ensenyaments de Secundària amb els del Batxillerat, a partir dels Reials Decrets 1700/1991, de 29 de novembre, que estableix l'estructura bàsica del Batxillerat, i 1178/1992, de 2 d'octubre, que n'estableix els ensenyaments mínims.
Per tant, correspon ara al Govern Valencià establir el currículum d'aquests ensenyaments a partir dels mínims establerts en el Reial Decret citat i, atenent al que disposa la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d'ús i Ensenyament del Valencià, establir les bases per a un projecte de futur en què el valencià i la cultura que s'hi vehicula esdevinguen un espai integrador per a tots els valencians.
El currículum que s'estableix mitjançant aquest decret ha d'assegurar que es complesquen les finalitats educatives assignades a aquesta etapa: de formació general, d'orientació i preparació de l'alumnat per a estudis superiors, per a la vida activa i per a la convivència i la integració plena en una societat on conviuen dues llengües, en el context d'una Europa plurilingüe.
La finalitat de formació es materialitza en el fet que el batxillerat ha d'afavorir el desenvolupament de la maduresa intel·lectual i humana dels estudiants, i també l'adquisició de coneixements i habilitats que els permeten exercir les funcions socials amb responsabilitat i competència. Atesa la seua finalitat orientadora, el batxillerat ha de contribuir que els estudiants perfilen i desenvolupen projectes formatius, que es concretaran en estudis posteriors i en la vida activa. Per a aconseguir la finalitat preparatòria, el batxillerat ha d'assegurar les bases que capaciten els estudiants tant per a accedir a estudis superiors, universitaris o de Formació Professional, com per a la seua incorporació a la vida activa.
El currículum que s'estableix es concep com obert, flexible i diversificat, com a una resposta pròpia al fet educatiu en la Comunitat Valenciana, configurada per uns trets idiosincràtics singulars (medi geogràfic-natural, estructura scioeconòmica, patrimoni cultural, personalitat històrica i una dinàmica i complexa situació sociolingüística), que atén les peculiaritats i expectatives de l'alumnat, l'existència d'un entorn social en procés de canvi constant i la necessitat de preparar els joves per a la vida activa en una perspectiva de futur. Des d'aquest punt de vista, el centre educatiu esdevé un àmbit privilegiat de consciència i de recuperació lingüística i cultural i, al mateix temps, en l'instrument fonamental per al canvi en la societat.
És igualment un currículum articulat en matèries de diferent tipus: comunes, pròpies de modalitat i optatives, com un pas més en la diferenciació progressiva de sabers iniciada en l'etapa d'Educació Secundària Obligatòria. Aquesta configuració respon a la necessitat d'equilibrar els principis que caracteritzen aquesta etapa: d'unitat, de diversificació i especialització en algun dels grans àmbits del saber, de la cultura i de la professionalització.
La unitat del Batxillerat queda reflectida en els seus objectius educatius, capacitats que aquesta etapa ha de contribuir a desenvolupar i que constitueixen una referència comuna per a totes les matèries: en el conjunt de matèries comunes que cal cursar, que contribueixen a la formació general de l'alumnat i en el propi títol de Batxiller, que serà únic.
La diversificació i especialització es concreta en l'organització de diverses modalitats, amb matèries pròpies, i en les matèries optatives, generals o lligades a les modalitats, que conjuntament proporcionaran a l'alumnat una formació especialitzada, i el prepararà i l'orientarà cap a estudis posteriors o cap a l'activitat professional. Això permet una pluralitat d'itineraris formatius en funció dels diversos interessos personals i professionals dels estudiants.
Aquest decret estableix els objectius de les diverses matèries comunes i pròpies de cada modalitat, i també els continguts i els criteris d'avaluació corresponents a cadascuna.
Els objectius de les diverses matèries deriven de les capacitats que, segons l'article 26 de la LOGSE, el Batxillerat ha de contribuir a desenvolupar. Aquests objectius preveuen capacitats de tipus cognoscitiu, afectiu, motor, de relació interpersonal i d'inserció i actuació sociocultural.
Per a aconseguir les capacitats proposades com a objectius s'han seleccionat aquells continguts que es consideren més adients i que donen sentit a les diverses matèries. Aquests continguts són de naturalesa diferent. Uns es refereixen a conceptes, a coneixements de fets i de principis; d'altres a procediments, és a dir, varietats del saber fer teòric o pràctic en la disciplina corresponent; i, per últim, els que fan referència a actituds, normes i valors.
Els continguts inclouen, per tant, els tres tipus esmentats, ja que contribueixen de la mateixa forma al desenvolupament de les capacitats fonamentals de les diferents matèries, i també a les de l'etapa educativa.
Es presenten agrupats en nuclis en els quals destaca l'existència d'un eix fonamental vertebrador. Aquests nuclis no constitueixen un temari, no han de ser interpretats com a unitats didàctiques o temàtiques, ni tampoc han de ser desplegats necessàriament en l'ordre i amb l'organització que es presenten. És en les programacions on caldrà adoptar les decisions relatives a la seqüència i estructuració en unitats didàctiques.
Els criteris d'avaluació, que consten d'un enunciat i una explicació breu, estableixen el tipus i el grau d'aprenentatge que s'espera que els alumnes i les alumnes hagen assolit com a resultat del procés d'ensenyament i aprenentatge, en relació amb les capacitats indicades en els objectius i amb els continguts de cada matèria. Constitueixen criteris orientadors que caldrà reformular i completar tenint en compte la seqüència de continguts que s'establirà i també el context del centre i les característiques específiques de l'alumnat. Suposen unes normes explícites de referència, però no han de ser entesos com a paràmetres fixes ni com a patrons que permeten mesurar directament les adquisicions dels estudiants.
Aquests criteris d'avaluació han de servir al professorat, igualment, per a avaluar els processos d'ensenyament i la seua pròpia pràctica docent.
L'establiment del currículum del batxillerat no pot fer abstracció dels mètodes pedagògics, ni dels elements metodològics i epistemològics que conformen les matèries. L'especialització disciplinària d'aquests ensenyaments ha d'anar igualada amb l'enfocament didàctic que cada matèria necessita. D'aquesta manera la metodologia didàctica del Batxillerat ha d'afavorir les capacitats investigadora i creadora dels estudiants, i ha de formar-los tant per al treball autònom com per al treball en equip.
Els continguts específics de les diverses matèries han de complementar-se amb un conjunt de continguts educatius que han d'impregnar les disciplines pròpies del Batxillerat. Així, l'educació ambiental, l'educació per a la pau, l'educació per a la salut, l'educació per a la igualtat entre els sexes, l'educació sexual, l'educació del consumidor i l'educació viària no són simples epígrafs secundaris, esdevenen però un autèntic motiu de reflexió, debat i formació des dels camps específics d'aprenentatge.
L'horitzó educatiu, en aquesta etapa, és assolir i completar l'autonomia dels estudiants, no solament en els aspectes cognoscitius o intel·lectuals, sinó en el seu desplegament social i moral. Cal que hi contribuesquen el currículum i tota l'acció educativa, tant la que es desplega en cada matèria concreta com la que s'exerceix mitjançant la tutoria i l'orientació educativa.
Un currículum concebut com obert, flexible i diversificat requereix, d'altra banda, posteriors nivells de concreció per part del professorat. Els equips docents hauran d'elaborar projectes curriculars d'etapa, que concretaran i completaran el currículum oficial en el marc del programa d'educació bilingüe pel qual haja optat cada centre. D'aquests projectes formaran part les programacions didàctiques de cursos i matèries.
Es tracta, per tant, d'un currículum que fomenta l'autonomia pedagògica i organitzativa dels centres educatius, permet la seua adaptació a la realitat del centre dels fins i intencions educatives establerts en la Llei d'ús i Ensenyament del Valencià i en la Llei Orgànica d'Ordenació General del Sistema Educatiu, afavoreix el treball en equip del professorat i la seua activitat investigadora a partir de la pròpia pràctica docent, al temps que garanteix uns ensenyaments comuns al conjunt de la població de la Comunitat Valenciana que curse aquesta etapa educativa.
Un currículum obert, com el que es proposa, ha de ser un dels instruments més valuosos per a respondre a la diversitat. Aquesta diversitat es manifesta en els centres educatius en tres àmbits interrelacionats: capacitat per a aprendre, motivació i interessos.
La capacitat per a aprendre no pot ser considerada com a sinònim de capacitat intel·lectual; també la motivació i els interessos són aspectes fonamentals perquè el suport pedagògic que el professorat ha d'oferir siga al més ajustat possible, de forma que incidesca positivament en el desenvolupament de les persones.
Això no suposa però negar l'existència d'estudiants que manifesten dificultats i de vegades limitacions en la seua capacitat per a aprendre i d'altres que progressen amb major rapidesa que els seus companys i que necessiten igualment una resposta educativa que els permeta progressar segons les seues possibilitats. Els suports pedagògics i les adaptacions curriculars es constitueixen com les mesures adequades per a garantir l'atenció educativa en cada cas.
La finalitat del Batxillerat, com de tota l'educació en general, és contribuir a formar persones capaces de desenvolupar-se amb autonomia progressiva tant en l'àmbit públic com en el privat. Això suposa contribuir al desenvolupament integral de la persona per a, des del seu equilibri personal i afectiu, fomentar la integració social d'una manera crítica i creativa. Aquesta gran meta requereix una intervenció planificada encaminada a aprofundir en les finalitats bàsiques de l'Educació Secundària.
Ha de ser, en conseqüència, una etapa en la qual els estudiants despleguen les seues capacitats per arribar al final en condicions d'integrar-se en l'activitat social, de ser ciutadans capaços d'exercir els seus deures i drets en una societat democràtica i de mantenir actituds crítiques envers aquesta. Això contribuirà a formar persones capaces de viure en una societat cada vegada més multicultural, des del coneixement i l'estima de la pròpia cultura i de la dels altres.
En virtut d'això, a proposta del conseller d'Educació i Ciència, amb la deliberació prèvia del Govern Valencià, en la reunió del dia 19 d'agost de 1994,
DECRETE:
Article primer
1. Aquest decret constitueix el desplegament, per al Batxillerat, d'allò que disposa l'apartat 3 de l'article 4 de la Llei Orgànica 1/1990, de 3 d'octubre, d'Ordenació General del Sistema Educatiu, i integra el que estableix el Reial Decret 1178/1992, de 2 d'octubre, pel qual s'estableixen els ensenyaments mínims corresponents al Batxillerat.
2. Aquest decret serà d'aplicació a l'àmbit territorial de la Comunitat Valenciana.
Article segon
1. El Batxillerat forma part de l'Educació Secundària i comprendrà dos cursos acadèmics, que els estudiants cursaran generalment a partir dels setze anys d'edat.
2. El Batxillerat es desenvoluparà en quatre modalitats: d'Arts, de Ciències de la Natura i de la Salut, d'Humanitats i Ciències Socials i de Tecnologia.
Article tercer
1. Podran accedir als estudis de Batxillerat els qui estiguen en possessió del títol de graduat en Educació Secundària.
2. Podran incorporar-se, també, al primer curs de Batxillerat els qui que es troben en alguna de les situacions següents:
a) Haver superat els estudis del primer cicle del Pla Experimental per a la Reforma dels Ensenyaments Mitjans.
b) Estar en possessió del títol de tècnic auxiliar de Formació Professional de primer grau.
c) Haver aprovat el segon curs de Batxillerat Unificat Polivalent.
d) Haver superat els cursos comuns dels estudis d'Arts Aplicades i Oficis Artístics.
3. Així mateix, de conformitat amb allò que disposen els articles 35.3 i 47 de la Llei Orgànica 1/1990, de 3 d'octubre, d'Ordenació General del Sistema Educatiu, podran accedir directament a les modalitats de Batxillerat que es determinen els qui hagen obtingut el títol de tècnic després de cursar cicles formatius de Formació Professional específica o d'Arts Plàstiques i Disseny de grau mitjà. La Conselleria d'Educació i Ciència regularà l'accés a cadascuna de les modalitats, tenint en compte la relació amb els cicles formatius cursats.
Article quart
1. El Batxillerat tindrà com a finalitat la formació general dels alumnes i de les alumnes, i també la seua orientació i preparació per a assolir una maduresa intel·lectual i humana que els permeta integrar-se en la vida activa o continuar estudis superiors, tant universitaris com de Formació Professional específica de grau superior.
2. Les diverses modalitats de Batxillerat atendran les finalitats indicades en l'apartat anterior en relació amb els corresponents àmbits de saber, de cultura i de professionalització que defineixen cada modalitat.
3. Les diverses modalitats de Batxillerat asseguraran també una formació bàsica de caràcter professional.
Article cinquè
El currículum del Batxillerat tindrà com a objectiu desenvolupar en les alumnes i en els alumnes les capacitats següents:
a) Dominar el valencià i el castellà.
b) Expressar-se amb fluïdesa i correcció en una llengua estrangera.
c) Analitzar i valorar críticament les realitats del món contemporani i els antecedents i factors que hi influeixen.
d) Comprendre els elements fonamentals de la investigació i del mètode científic.
e) Consolidar una maduresa personal, social i moral que els permeta actuar de forma responsable i autònoma.
f) Participar de forma solidària en el desenvolupament i millora del seu entorn social.
g) Dominar els coneixements científics i tecnològics fonamentals i les habilitats bàsiques pròpies de la modalitat escollida.
h) Desenvolupar la sensibilitat artística i literària com a font de formació i enriquiment cultural.
i) Utilitzar l'educació física i l'esport per a afavorir el desenvolupament personal.
Article sisè
1. Als efectes d'allò que disposa aquest decret, s'entén per currículum el conjunt d'objectius, continguts, principis metodològics i criteris d'avaluació que han de regular la pràctica docent en el Batxillerat.
2. El currículum del Batxillerat, en les diverses matèries, és el que s'inclou com a annex d'aquest decret.
3. La Conselleria d'Educació i Ciència establirà l'horari de les diferents matèries del Batxillerat, respectant el que figura en l'annex II del Reial Decret 1178/1992, de 2 d'octubre, pel qual s'estableixen els ensenyaments mínims del Batxillerat.
Article setè
1. La metodologia didàctica del Batxillerat afavorirà la capacitat de l'estudiant per a aprendre per si mateix, per a treballar en equip i per a aplicar mètodes apropiats d'investigació. Així mateix, subratllarà la relació dels aspectes teòrics de les matèries amb les aplicacions pràctiques d'aquests.
2. En la pràctica docent, el professorat atendrà els principis pedagògics que inspiren els ensenyaments del currículum i la didàctica específica de les matèries que imparteix.
Article vuitè
1. El currículum del Batxillerat s'organitzarà en matèries comunes, que haurà de cursar tot l'alumnat, matèries pròpies de cada modalitat i matèries optatives.
2. Per tal d'ampliar els itineraris educatius dels estudiants, la Conselleria d'Educació i Ciència establirà opcions per als dos cursos de cada modalitat de Batxillerat o únicament per al segon, distribuint, per a cadascuna d'aquestes, les matèries pròpies de la modalitat.
3. L'educació moral i cívica, l'educació per a la pau, per a la salut, per a la igualtat entre els sexes, l'educació ambiental, l'educació sexual, l'educació del consumidor i l'educació viària estaran presents en les diverses matèries en el grau pertinent al llarg dels dos cursos del Batxillerat.
Article novè
Les matèries comunes de Batxillerat són les següents:
Primer curs:
Educació Física
Filosofia
Castellà: Llengua i Literatura I
Valencià: Llengua i Literatura I
Llengua Estrangera I
Segon curs:
Història
Castellà: Llengua i Literatura II
Valencià: Llengua i Literatura II
Llengua Estrangera II
Article deu
Són matèries pròpies de la modalitat d'Arts:
En primer curs:
Dibuix Artístic I
Dibuix Tècnic
Volum
En segon curs:
Dibuix Artístic II
Història de l'Art
Imatge
Fonaments del Disseny
Tècniques d'Expressió Gràfico-Plàstica
Article onze
Són matèries pròpies de la modalitat de Ciències de la Natura i de la Salut:
En primer curs:
Biologia i Geologia
Física i Química
Matemàtiques I
En segon curs:
Biologia
Ciències de la Terra i del Medi Ambient
Dibuix Tècnic
Física
Matemàtiques II
Química
Article dotze
Són matèries pròpies de la modalitat d'Humanitats i Ciències Socials:
En primer curs:
Grec
Història del Món Contemporani
Llatí I
Matemàtiques aplicades a les Ciències Socials I
Economia i Organització d'Empreses
En segon curs:
Economia
Geografia
Història de l'Art
Història de la Filosofia
Llatí II
Matemàtiques aplicades a les Ciències Socials II
Article tretze
Són matèries pròpies de la modalitat de Tecnologia:
En primer curs:
Física i Química
Matemàtiques I
Tecnologia Industrial I
En segon curs:
Dibuix Tècnic
Electrotècnia
Física
Matemàtiques II
Mecànica
Tecnologia Industrial II
Article catorze
1. La Conselleria d'Educació i Ciència establirà matèries optatives per al Batxillerat i el currículum d'aquestes.
2. Els centres oferiran les matèries optatives de Batxillerat d'acord amb les demandes dels estudiants i amb la plantilla de professorat.
Article quinze
1. Els estudiants hauran de cursar, en primer curs, les cinc matèries comunes, tres matèries pròpies de la modalitat elegida i una matèria optativa. En segon curs, hauran de cursar les quatre matèries comunes, tres matèries pròpies de la modalitat elegida i dues matèries optatives.
2. Els estudiants podran triar com a matèries optatives:
a) Les matèries pròpies de modalitat no cursades en l'opció escollida.
b) Les matèries pròpies d'una altra modalitat que s'impartesca al centre, sempre que les possibilitats organitzatives d'aquest ho permeten.
c) Les vinculades als cicles formatius de Formació Professional específica de grau superior que s'impartesquen al propi centre.
d) Les que establesca com a optatives la Conselleria d'Educació i Ciència.
3. Seran d'oferta obligada per als centres l'optativa de segon idioma estranger i també, atesa la vinculació amb estudis posteriors, les matèries optatives a què fan referència les lletres a) i c) de l'apartat anterior.
4. La Conselleria d'Educació i Ciència regularà les condicions que hauran de seguir els instituts d'Educació Secundària per a impartir matèries optatives.
Article setze
1. Els centres educatius que impartesquen el Batxillerat ho faran, si més no, en dues de les modalitats i hauran d'oferir totes les matèries pròpies d'aquestes.
2. D'acord amb allò que estableix la disposició addicional cinquena del Reial Decret 389/1992, de 15 d'abril, queden exceptuats de la norma anterior les escoles d'arts que impartesquen la modalitat d'Arts.
Article disset
1. Els centres docents concretaran i completaran el currículum del Batxillerat mitjançant l'elaboració de projectes curriculars que responguen a les necessitats de l'alumnat i que garantesquen una acció coherent i coordinada de l'equip docent i del procés d'ensenyament i aprenentatge.
2. Els projectes curriculars de Batxillerat hauran d'adequar els objectius generals d'aquest al context socioeconòmic, lingüístic i cultural del centre i a les característiques de l'alumnat, adoptaran criteris metodològics generals i decisions sobre el procés d'avaluació i d'orientació dels estudiants i determinaran l'organització de les matèries pròpies de les modalitats que impartesca el centre i l'oferta de les matèries optatives.
3. La Conselleria d'Educació i Ciència fomentarà l'elaboració de projectes i materials de desenvolupament curricular que faciliten i orienten el treball del professorat.
Article divuit
1. Els departaments didàctics elaboraran programacions per a les diverses matèries, d'acord amb el currículum del Batxillerat i en consonància amb el projecte curricular d'aquest, del qual formaran part.
2. Aquestes programacions hauran de contenir una adequació dels objectius de la matèria respectiva al context socioeconòmic, lingüístic i cultural del centre i a les característiques de l'alumnat, la distribució i el desplegament dels continguts, els principis metodològics de caràcter general, els criteris sobre el procés d'avaluació i per a la selecció dels materials curriculars d'ús de l'alumnat.
3. Les decisions relatives a la seqüència de continguts i als materials curriculars seleccionats tindran validesa, per a cada promoció d'estudiants al llarg dels dos cursos de Batxillerat.
Article dinou
1. La funció tutorial i orientadora, que forma part de la funció docent, es desenvoluparà al llarg del Batxillerat.
2. Cada grup d'alumnes tindrà un professor tutor que, sense perjuí d'altres funcions que puguen ser-li encomanades , serà el responsable de coordinar l'avaluació i l'orientació personal dels estudiants amb el suport, si fa al cas, del departament d'orientació del centre.
3. L'orientació educativa i professional tendirà a fer que els estudiants aconseguesquen al final del Batxillerat la maduresa necessària per a realitzar les opcions acadèmiques i professionals més d'acord amb les seues capacitats i els seus interessos.
Article vint
1. L'avaluació dels ensenyaments de Batxillerat es realitzarà tenint en compte els objectius educatius i els criteris d'avaluació establerts en el currículum.
2. El professorat avaluarà els aprenentatges dels alumnes i de les alumnes, el procés d'ensenyament i la pròpia pràctica docent en relació amb els objectius del currículum, amb les necessitats educatives del centre i amb les característiques de l'alumnat, la qual cosa implicarà l'avaluació i revisió, si fa al cas, del projecte curricular i de les programacions didàctiques que estiguen desplegant.
Article vint-i-un
1. L'avaluació de l'aprenentatge serà contínua i diferenciada segons les diverses matèries del currículum. Serà realitzada pel conjunt de professors del grup d'alumnes respectiu, coordinat pel tutor i assessorat, si fa al cas, pel departament d'orientació del centre.
2. Els professors actuaran de manera coordinada en l'adopció de les decisions resultants del procés d'avaluació, decisions que caldrà adoptar tenint en compte el conjunt de les matèries del curs i la maduresa acadèmica dels estudiants en relació amb els objectius del Batxillerat i amb les seues possibilitats de progrés en estudis posteriors.
Article vint-i-dos
1. Per a poder cursar el segon curs de Batxillerat serà necessari haver rebut avaluació positiva en les matèries de primer amb dues excepcions com a màxim.
2. Els estudiants que no promocionen a segon per haver tingut avaluació negativa en més de dues matèries hauran de tornar a cursar totes les matèries de primer curs.
3. Els estudiants que al final del segon curs reben avaluació negativa en més de tres matèries d'ambdós cursos del Batxillerat hauran de repetir la totalitat del segon curs a més d'aquelles matèries que, si fa al cas, tinguen pendents de primer.
4. Els estudiants que al final del segon curs reben avaluació negativa en tres matèries, o menys, d'ambdós cursos del Batxillerat, hauran de cursar solament aqueixes matèries.
5. Als efectes d'allò que disposen els apartats 3 i 4 d'aquest article es considerarà una única matèria la que es cursa amb idèntica denominació en els dos anys de Batxillerat.
6. La permanència en el Batxillerat ocupant un lloc escolar en règim escolaritzat serà de quatre anys, com a màxim.
7. La Conselleria d'Educació i Ciència establirà les condicions per les quals un estudiant que haja cursat el primer curs d'una determinada modalitat de Batxillerat puga passar a segon curs d'una modalitat diferent.
Article vint-i-tres
1. En virtut d'allò que estableix l'article 29 de la Llei Orgànica 1/1990, de 3 d'octubre, els estudiants que cursen satisfactòriament el Batxillerat en qualsevol de les seues modalitats rebran el títol de batxiller. Per a obtenir aquest títol serà necessària l'avaluació positiva en totes les matèries.
2. El títol de batxiller serà únic i en el text d'aquest haurà de constar la modalitat cursada.
3. El títol de Batxiller facultarà per a accedir a la Formació Professional específica de grau superior i als estudis universitaris. En aquest últim cas serà necessària la superació d'una prova d'accés que, juntament a les qualificacions obtingudes en el Batxillerat, valorarà, amb caràcter objectiu, la maduresa acadèmica dels estudiants i els coneixements adquirits en l'etapa.
4. El títol de batxiller facultarà igualment per a accedir a graus i estudis superiors d'ensenyaments artístics, amb la superació prèvia de les proves corresponents que s'establesquen en cada cas.
Article vint-i-quatre
1. D'acord amb allò que estableix l'article 41.2 de la Llei Orgànica 1/1990, de 3 d'octubre, els estudiants que superen el tercer cicle del grau mitjà dels ensenyaments de Música o Dansa i les matèries comunes del Batxillerat rebran el títol de batxiller.
2. Els ensenyaments recollits en l'apartat anterior podran cursar-se simultàniament, sempre que s'estiga en possessió del títol de Graduat en Educació Secundària i s'haja superat el segon cicle del grau mitjà dels ensenyaments de Música o Dansa corresponents. Així mateix, es podrà realitzar els estudis de les matèries comunes del Batxillerat amb posterioritat a la superació del tercer cicle del grau mitjà dels ensenyaments corresponents.
3. La Conselleria d'Educació i Ciència facilitarà la possibilitat de cursar simultàniament els ensenyaments de Música o Dansa i els de Batxillerat mitjançant la coordinació en l'organització i ordenació acadèmica d'ambdós tipus d'estudis.
4. La proposta del títol de batxiller serà realitzada pel centre educatiu en què aquests estudiants hagen cursat i superat les matèries comunes del Batxillerat.
Article vint-i-cinc
1. L'ensenyament de la matèria de Religió i l'organització d'activitats per als estudiants que no cursen aquesta matèria s'ajustaran al que disposa la norma que regula els ensenyaments mínims del Batxillerat.
2. El que estableix aquest article serà d'aplicació a l'ensenyament de la religió evangèlica, jueva i islàmica als centres públics i privats concertats que implanten aquests ensenyaments en virtut d'allò que estableix l'article 10 de les lleis 24, 25 i 26/1992, de 10 de novembre, per les quals s'aproven respectivament els acords de cooperació de l'estat amb la Federació d'Entitats Religioses Evangèliques, la Federació de Comunitats Israelites i la Comissió Islàmica d'Espanya, i també a totes aquelles que puguessen implantar-se als centres esmentats en virtut de posteriors acords de cooperació entre l'estat i altres religions o confessions.
DISPOSICIONS ADDICIONALS
Primera
1. Els alumnes i les alumnes amb necessitats educatives especials que cursen ensenyaments de Batxillerat es regiran, amb caràcter general, pel que estableix aquest decret.
2. La Conselleria d'Educació i Ciència establirà el marc que regule les possibles adaptacions curriculars i podrà autoritzar, si fa al cas, l'exempció total o parcial de l'avaluació en determinades matèries per a estudiants amb problemes greus d'audició, visió, motricitat o d'altres que es determinen.
Segona
1. D'acord amb allò que estableix l'article 53.2 de la Llei Orgànica 1/1990, de 3 d'octubre, la Conselleria d'Educació i Ciència adoptarà les mesures necessàries perquè les persones adultes puguen cursar el Batxillerat en centres docents ordinaris, sempre que tinguen la titulació requerida, i també perquè puguen disposar, per a aquests estudis, d'una oferta específica i d'una organització adequada a les seues característiques, tant en la modalitat d'educació presencial com d'ensenyament a distància.
2. De conformitat amb allò que estableix l'article 10 del Reial Decret 1178/1992, de 2 d'octubre, a les persones adultes que cursen estudis de Batxillerat d'acord amb allò que estableix l'apartat anterior no els seran d'aplicació les disposicions contingudes en els apartats 2, 3 i 6 de l'article 22 d'aquest decret.
3. En virtut d'allò que estableix l'article 53.4 de la Llei Orgànica 1/1990, de 3 d'octubre, i en consonància amb el calendari d'implantació d'aquests ensenyaments, la Conselleria d'Educació i Ciència establirà les condicions i organitzarà les proves corresponents perquè les persones majors de 23 anys puguen obtenir directament el títol de batxiller.
DISPOSICIó TRANSITòRIA
Fins que s'establesca reglamentàriament la nova estructura orgànica dels instituts d'Educació Secundària, les disposicions dictades en aquest decret per als departaments didàctics cal entendre-les referides als seminaris i departaments constituïts als actuals instituts de Batxillerat i Formació Professional, respectivament.
DISPOSICIONS FINALS
Primera
La Conselleria d'Educació i Ciència dictarà les normes que siguen necessàries per a l'aplicació i el desplegament d'aquest decret.
Segona
Aquest decret entrarà en vigor l'endemà de la publicació en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana.
València, 19 d'agost de 1994
El president de la Generalitat Valenciana,
JOAN LERMA I BLASCO
El conseller d'Educació i Ciència,
JOAN ROMERO GONZáLEZ
Imatge
(Batxillerat d'Arts)
I. Introducció
Els estudiants que cursen aquesta matèria disposaran de les capacitats que apareixen com a objectius de l'àrea d'Educació Plàstica i Visual, de l'Educació Secundària Obligatòria, en la qual sols s'ha realitzat una experiència inicial i una primera aproximació a la lectura i a la producció d'imatges. Amb l'ensenyament i l'aprenentatge que es desenvolupen en aquesta matèria haurà d'assolir-se la capacitat d'expressar-se a través d'imatges, i mitjançant la utilització de diversos recursos com la càmera fotogràfica, la de vídeo, el magnetoscopi, la fotocopiadora, i l'ordinador, sense oblidar les tècniques tradicionals d'expressió. S'haurà d'intervenir de manera activa en el muntatge d'imatges i sons, i s'hauran de generar els propis missatges.
El caràcter específic de la matèria Imatge es troba fonamentalment en la identificació amb l'actual producció i manipulació d'imatges, en l'adaptació a la realitat actual i a la modernitat.
Atenent les anteriors consideracions, s'ha cregut convenient atorgar-li unitat i incloure-hi reflexions de caràcter estètic i semiòtic, que permeten establir tant les diferències entre els mitjans que s'hi estudien com les similituds que proporciona la unitat buscada en la matèria, aquestes similituds rauen en la imatge com a mitjà d'expressió estètica.
Si en l'estudi de qualsevol llenguatge la relació amb la realitat es presenta problemàtica, en el cas de la Imatge ho és molt més encara. La facilitat de representar el moviment, l'espai, el temps i el so, que caracteritza aquests mitjans, assoliment laboriós de la història de les arts tradicionals, i el caràcter mecànic per a representar-construir la realitat de la major part dels mitjans que ens ocupen (fotografia, cinema, televisió, vídeo), fan idonis aquests llenguatges per a la manipulació del receptor.
Es tracta, doncs, d'aportar als estudiants, tant un bagatge de coneixements, destreses i actituds, que els permeten expressar-se a través dels mitjans aquí estudiats i que els seran útils per a estudis universitaris o per a la possible inserció en el món professional, com un conjunt de criteris que com a receptor li permeten analitzar críticament els missatges rebuts pels esmentats mitjans.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria contribuirà que l'alumnat adquiresca les següents capacitats:
1. Expressar-se i comunicar-se mitjançant la utilització dels elements conceptuals i tècnics dels mitjans visuals més apropiats per generar un missatge propi.
2. Comprendre el lèxic propi del món de la imatge i expressar-se verbalment amb aquest, i conèixer la seua conceptualització per a ser precisos en el moment de traslladar una activitat de la teoria a la pràctica.
3. Analitzar críticament missatges visuals, propis o aliens, i saber extraure'n els elements estructurals, tècnics, artístics, teòrics i pràctics.
4. Analitzar els distints llenguatges visuals per facilitar la integració dels coneixements propis amb la finalitat de consolidar una forma i un sistema personal d'expressió i de comunicació.
5. Interessar-se en l'adquisició d'una visió multidisciplinària a l'hora de produir, d'emetre i de captar un missatge visual.
6. Crear missatges àudio-visuals dins dels mitjans actuals de comunicació.
7. Discernir i valorar la importància que tenen els mitjans visuals en el camp de la comunicació i en les manifestacions artístiques de la societat actual.
III. Nuclis de continguts
Conceptes i teories de la imatge
La teoria de la imatge ha de fonamentar la resta del continguts, que es refereixen a l'estudi d'algun dels seus aspectes. Cal que aparega ací la complexitat del fenomen «imatge», identificant els seus límits, alhora amples i precisos. Es proposa per a això l'estudi de la naturalesa i el concepte de la imatge per mitjà de la seua anàlisi, que pot expressar-se per la percepció i la seua relació amb la memòria visual i la memòria icònica transitòria, i també per la representació i l'estudi dels elements dinàmics i escalars de la imatge, el seu ordre i composició.
Els apartats d'aquest nucli són:
* Naturalesa i concepte de la imatge. Imatge i iconicitat. Imatge i realitat.
* La percepció: percepció i coneixement. Teories de la percepció.
* La forma: simplicitat estructural, elecció del mitjà de representació.
* Elements escalars i dinàmics de la imatge. Imatge i narració.
* Anàlisi de la imatge. La polisèmia de la imatge. Denotació i connotació.
* Trets comuns i particulars dels diferents llenguatges visuals. Valoració d'aquests llenguatges com a valuosos mitjans d'expressió.
* Paper que exerceixen els mitjans de comunicació de masses en el grau d'acceptació i rebuig de les noves manifestacions artístiques i culturals. Valoració crítica.
* Actitud crítica i de rebuig davant tot tipus de discriminació sexual, social, racial o de creences que pot aparèixer en produccions visuals o àudio-visuals.
Imatge fixa i llenguatges integrats
La teoria de la imatge ha de fonamentar la resta del continguts, que es refereixen a l'estudi d'algun dels seus aspectes. Cal que aparega ací la complexitat del fenomen «imatge», identificant els seus límits, alhora amples i precisos. Es proposa per a això l'estudi de la naturalesa i el concepte de la imatge per mitjà de la seua anàlisi, que pot expressar-se per la percepció i la seua relació amb la memòria visual i la memòria icònica transitòria, i també per la representació i l'estudi dels elements dinàmics i escalars de la imatge, el seu ordre i composició.
Els apartats d'aquest nucli són:
* La fotografia.
- El llenguatge fotogràfic: fonaments. Lectura de la imatge fotogràfica.
- Maneig de la càmera fotogràfica. Elaboració d'imatges fotogràfiques amb diferents intencions comunicatives.
- Manipulació d'imatges fotogràfiques: fotomuntatge i copy art.
* Imatges generades per ordinador.
- Captació i transformació d'imatges. Elaboració d'imatges mitjançant programes específics. Intercanvi d'imatges vídeo-ordinador.
- Aplicacions gràfiques de l'ordinador.
* Diaporama.
- Diapositives a mà i amb càmera. Processos d'elaboració de diaporames. Utilització del projector.
* Còmic.
- El llenguatge del còmic. Convencions sobre el moviment i el temps. La vinyeta: contingut icònic i verbal. El muntatge en el còmic.
- Anàlisi del còmic tenint en compte el seu llenguatge, contingut ideològic i valors estètics.
- Elaboració d'historietes emprant el llenguatge del còmic.
* Disseny gràfic.
- La publicitat gràfica. Imatge i paraula. Objectius i mitjans.
- El cartell. Missatges semàntic i estètic. Els seus codis i funcions. Materials i tècniques per a la seua elaboració.
- La il·lustració. Interacció de dos llenguatges. Tècniques d'il·lustració. La seua elaboració.
Imatge en moviment
Es consideren ací les diferents formes, tant visuals com àudio-visuals, de la imatge en moviment, concretament el cinema en els seus dos vessants, l'artística i cultural, i la publicitària i comercial. Aquesta última, alhora, pot ser cinematogràfica o per a la seua difusió exclusiva per televisió. En ambdós casos s'inclouen la producció de guions literaris i tècnics, les unitats de narració i els diferents tipus de plans. També s'ocupa aquest nucli del vídeo i les seues tècniques, realització de guions literaris i del maneig de la càmera. S'introdueix ací el llenguatge dels dibuixos animats i la seua realització, ja siga amb càmera de vídeo o per ordinador. Per una altra banda, es fa referència a diferents missatges addicionals a la imatge identificada amb els muntatges escènics de teatre, concerts i happenings.
Els continguts d'aquest nucli són:
* Dibuixos animats.
- El llenguatge de l'animació. Tècniques d'animació. Animació per ordinador i/o càmera de vídeo.
* Cinema i vídeo.
- El llenguatge del cinema i del vídeo. Guió literari i guió tècnic. Elaboració de l'story board. Unitats de narració. Planificació i angulació. El moviments en el quadre i de la càmera. L'espai. La profunditat de camp. El fora de camp. El muntatge: elipsis temporals, continuïtat i ritme.
- Elaboració de guions i la seua realització. Utilització de la càmera de vídeo.
* Altres formes d'expressió.
- L'espot publicitari. El vídeo-clip. Multimèdia. Muntatges escènics.
IV. Criteris d'avaluació
1. Diferenciar les distintes percepcions d'una mateixa imatge, a partir de situacions i de receptors diferents.
Aquest criteri avalua si coneixen els principis de la percepció visual i sonora, i de la comunicació; i la diferència entre els diferents mitjans (televisió,cinema, publicitat, fotografia, etc.) en ambdós processos.
2. Buscar distintes alternatives en la comunicació amb imatges, tenint en compte la importància del tipus de missatge i de receptor al qual va dirigida.
Es tracta de comprovar si es relaciona la diferent iconicitat dels mitjans amb el missatge que s'expressa i l'efecte de major o de menor distanciament que es vol aconseguir sobre el receptor.
3. Produir imatges en les quals intervinguen els conceptes, les fases, els elements i les tècniques que constitueixen un procés de realització àudio-visual.
Aquest criteri avalua la importància del treball en equip en la producció àudio-visual, i també l'aplicació, per part de l'alumnat dels conceptes d'expressió, de creació, de comunicació, d'anàlisi i d'apreciació.
4. Identificar paisatges, urbans o rurals, amb diferents diagrames, en les línies directrius de configuració.
Amb aquest criteri s'avalua la capacitat d'aplicar els coneixements sobre el valor estàtic i el dinàmic de les línies i les direccions vertical, horitzontal, trencada, i corba, per a solucionar problemes de composició plantejats prèviament.
5. Aplicar el coneixement sobre l'ús de la llum per a accentuar el missatge plàstic en diversos sentits.
Amb aquest criteri s'avalua si els estudiants relacionen realitat o sentiment amb els diferents valors plàstics expressius del color, i també si coneixen el valor de la llum com a creadora de volum.
6. Elegir entre els diferents tipus de mitjans de producció àudio-visual (fixa i mòbil), i considerar allò que n'hi ha de comú i de diferent, per tal de decidir, en cada cas, quin seria el mitjà d'aplicació més adequat.
Aquest criteri avalua l'adequació del mitjà que s'utilitza a l'efecte estètic que es vol expressar: iconicitat, temporalitat, dinamisme.
7. Experimentar amb l'aspecte cromàtic de les imatges, mitjançant la interposició de filtres entre l'objecte i la llum, l'alteració de fotografies o diapositives, i la utilització de mitjans additius o substractius per aconseguir efectes determinats.
Amb aquest criteri s'avalua si l'alumnat coneix o utilitza les característiques específiques del color-llum i del color-matèria, i les barreges additiva i substractiva.
8. Dissenyar i realitzar diferents planificacions d'una mateixa imatge, i buscar, amb això, múltiples enfocaments i resultats.
Aquest criteri avalua el coneixement del significat estètic que els diferents enquadraments, els angles de visió i la duració dels plans, atorguen a les realitzacions artístiques; i també l'expressió de l'espai i el ritme com a variables de la composició i del muntatge.
9. Descriure, en una imatge en moviment, els diferents desplaçaments de la càmera i el tractament temporal de l'acció.
Es tracta d'avaluar si es coneixen els tipus de moviment de càmera, i si es distingeixen les funcions de seguiment i de relació, i també la forta càrrega enunciativa d'aquesta darrera. També si es coneixen les convencions que expressen el transcurs temporal.
10. Dissenyar i realitzar seqüències d'una història, per mitjà de diferents procediments d'imatge fixa.
Amb aquest criteri s'avalua si l'alumnat coneix les convencions que expressen l'espai, el temps, el moviment, el soroll i el text en els esmentats mitjans.
11. Enregistrar tipus de so diferents quant a l'origen, a la intensitat, al to i al timbre, amb la finalitat d'incorporar-los com a banda sonora d'una història seqüenciada.
Avalua si l'alumnat distingeix les funcions, objectiva i subjectiva, que tenen la música, els sorolls, els diàlegs i la veu en off, i també el silenci, en les diferents realitzacions àudio-visuals.
Llengua i Literatura
(castellà i valencià)
(comuna)
I. Introducció
L'ensenyament de la Llengua i la Literatura té com a objectius primordials l'ampliació de la competència comunicativa dels estudiants de Batxillerat en les dues llengües oficials de la Comunitat, i el desenvolupament de la capacitat de comprensió dels textos literaris mitjançant el coneixement dels aspectes més rellevants de la literatura de cada llengua. Aquestes dues matèries comunes per a totes les modalitats del Batxillerat contribueixen a la formació general de l'alumnat d'acord amb les finalitats educatives establertes per a l'etapa. Així, en concurrència amb les altres matèries, l'ensenyament de la Llengua i la Literatura incideix en el desenvolupament del raonament lògic, en l'adquisició de nous sabers mitjançant l'accés a la documentació i el tractament de la informació, en l'educació de la sensibilitat artística i en l'anàlisi i la valoració crítica de la realitat.
En aquest nivell de definició del currículum, la formulació d'objectius, continguts i criteris d'avaluació és comuna per a l'ensenyament de les dues llengües de la Comunitat. Hi ha només una excepció a aquest tractament conjunt, en els continguts referits al discurs literari que ha de ser objecte de lectura, anàlisi i interpretació: les peculiars característiques de la tradició literària en cadascuna de les llengües obliguen al desglossament d'aqueix bloc de continguts de manera que s'atenga, en tot cas, la literatura de més rellevància.
La resta dels continguts i els objectius i criteris d'avaluació s'entendran en cada assignatura (Castellà: Llengua i Literatura i Valencià: Llengua i Literatura) en relació amb la llengua corresponent i es concretaran per a cadascuna en altres nivells del desenvolupament curricular.
Per una altra banda, la presència de la matèria de Llengua i Literatura en trams educatius anteriors fa necessari delimitar els aprenentatges específics d'aquesta matèria en el Batxillerat. El criteri bàsic per a establir aquests límits deriva de la consideració que el domini progressiu del llenguatge, igual que la seua adquisició, està vinculat a la participació activa de l'individu en pràctiques discursives en els diferents àmbits d'interacció social. Atenent aquest fet, l'educació lingüística específica del Batxillerat es referirà a l'ús de la llengua en aquells àmbits que resulten especialment significatius per a la formació dels estudiants d'aquesta etapa: discurs acadèmic, diferents discursos orientadors de l'opinió i la conducta, discursos que regulen l'activitat social i discurs literari.
Cal que en aquesta etapa educativa s'atenga l'aprenentatge de la producció oral i escrita de les formes convencionals del discurs acadèmic (memòries, informes, monografies, exposicions orals, etc.) i dels esquemes textuals predominants en aquests gèneres discursius. Aquests aprenentatges impliquen l'anàlisi i la interpretació de textos de divulgació científica, estudis de crítica literària, assaigs, etc., i també la utilització d'estratègies per a seleccionar la informació i per a reelaborar-la mitjançant esquemes, resums, fitxes, quadres sinòptics, bases de dades, etc. Juntament amb el discurs acadèmic, és important que els alumnes es familiaritzen amb els discursos orientadors de l'opinió i la conducta. Tot i ser usos lingüístics que es manifesten en diversos àmbits (polític, periodístic, religiós, publicitari, etc.) i es transmeten mitjançant canals i suports diversos -diaris, cartells, ràdio, pamflets, etc., adquireix rellevància especial l'expressió de l'opinió en els mitjans de comunicació social. En totes aquestes modalitats discursives interessarà fonamentalment analitzar i posar en pràctica els esquemes argumentatius i les estratègies orientades a la persuasió. Pel que fa als discursos reguladors de la vida social, aquests es localitzen fonamentalment en l'àmbit de les institucions, tant públiques com privades. Hi interessa l'anàlisi i la comprensió d'aquells textos que poden afectar d'un mode més directe els joves com a ciutadans.
Respecte al discurs literari, l'objectiu bàsic d'aquesta etapa consisteix en l'ampliació de la competència literària entesa com a capacitat per a llegir i interpretar textos produïts amb intencionalitat artística o considerats actualment com a literaris. Aquest objectiu implica consolidar l'hàbit de lectura, aprofundir en el coneixement de les convencions de la tradició literària, ampliar els sabers relatius al context cultural, ideològic i lingüístic en què s'han produït els textos literaris, i saber aplicar aquests coneixements a llur anàlisi i interpretació. Respecte a l'etapa anterior, la progressió en l'aprenentatge radicarà en els coneixements sobre la configuració i les transformacions històriques dels gèneres encunyats per la tradició i en la reflexió sobre els límits i les interseccions entre aquests gèneres, en la sistematització de coneixements sobre la història de les formes literàries i sobre llurs contextos culturals, en l'ús crític de fonts bibliogràfiques i documentals amb finalitat interpretativa, i, en general, en la reflexió sobre el tipus especial de comunicació que representa el discurs literari.
En aquests àmbits d'ús serà objecte d'aprenentatge en les dues llengües un conjunt de sabers procedimentals i conceptuals situats en els nivells següents: relació dels textos amb el context físic i social en què es produeixen, estructuració dels continguts segons esquemes convencionals, articulació dels enunciats mitjançant procediments de cohesió lèxics i gramaticals, i organització de les oracions. La reflexió sobre les unitats lingüístiques implicades en els nivells assenyalats és un dels components bàsics del Batxillerat. L'enfocament d'aquesta reflexió des de la perspectiva del funcionament de les unitats lingüístiques en les diverses pràctiques discursives és una condició perquè l'activitat gramatical siga un component dels processos de comprensió i producció de textos i contribuesca al desenvolupament d'aquestes capacitats. La reflexió gramatical haurà de contribuir, a més, a sistematitzar i consolidar els aprenentatges sobre l'estructura de la llengua realitzats en etapes anteriors, i també a ampliar aquests coneixements en la mesura en què la reflexió sobre la llengua s'escomet en relació amb pràctiques discursives més complexes.
L'educació lingüística dels alumnes del Batxillerat ha de referir-se també al coneixement de la varietat lingüística segons factors geogràfics o històrics, i també de la variació en relació amb l'ús. Aquest coneixement de la variació i de les seues repercussions en l'intercanvi comunicatiu ha d'incloure, en un context de llengües en contacte, els fenòmens de canvi de llengua que corresponen a allò que en comunitats monolingües es manifesta com a canvi de registre per a representar diverses situacions socials o diferències en l'estatut social dels participants. La reflexió sobre la diversitat dels comportaments verbals no solament és un requisit per a la interpretació i la producció planificada del discurs; els coneixements referits a la variació en la llengua i en l'ús són rellevants per eradicar prejudicis i estereotips responsables d'actituds negatives envers les llengües i envers qui les fa servir, i, amb açò, per promoure canvis afectius i de conducta que afavoresquen una convivència democràtica.
Com a conclusió, l'educació lingüística i literària en el Batxillerat s'orientarà al desenvolupament de la capacitat comunicativa en les dues llengües oficials de la Comunitat, en contextos socialment significatius en la vida del ciutadà adult. Aquesta capacitat fa referència bàsicament a l'anàlisi crítica, la interpretació, la reelaboració i la producció del discurs literari, dels discursos propis de l'àmbit acadèmic, dels discursos orientadors de l'opinió i la conducta, dels que regulen la vida social i del discurs literari. En relació amb els aprenentatges referits al domini dels procediments implicats en l'ús, se sistematitzarà la reflexió sobre les unitats de la llengua i llurs funcions en l'àmbit de l'adequació del text amb el context, en la cohesió del text i en la construcció acceptable dels enunciats. Finalment, el coneixement dels fenòmens de la variació en la llengua i en els usos haurà de contribuir a eradicar prejudicis sociolingüístics i a promoure actituds crítiques envers els usos del llenguatge que representen comportaments discriminatoris.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria ha de contribuir que les alumnes i els alumnes adquiresquen les següents capacitats:
1. Comprendre discursos orals i escrits socialment significatius, atenent els elements del context social que condicionen una adequada interpretació.
2. Expressar-se oralment i per escrit mitjançant discursos adequats a situacions de comunicació formals, respectant les normes lingüístiques i sòcio-comunicatives que regulen l'ús de la llengua.
3. Conèixer i valorar la realitat plurilingüe i pluridialectal de la Comunitat Valenciana i de l'estat espanyol, analitzant la diversitat lingüística al nostre context més pròxim i a la resta del món com a manifestació de la naturalesa social del llenguatge i de la història dels pobles, afavorint una actitud respectuosa amb la riquesa pluricultural, que supere els prejudicis relatius a les llengües o a llurs parlants.
4. Conèixer el procés històric de consolidació de les llengües del nostre entorn i valorar la importància de la normalització del valencià, símbol d'identitat cultural i mitjà per entendre la realitat i per accedir al patrimoni cultural propi.
5. Analitzar críticament els discursos orientadors de l'opinió i de la conducta i els reguladors de la vida social, i valorar la importància de l'apropament als discursos suara esmentats per al coneixement de la realitat.
6. Fer servir adequadament el llenguatge com a instrument per l'adquisició de nous sabers i produir i interpretar textos propis de l'àmbit acadèmic.
7. Interpretar i valorar críticament les obres literàries a partir del coneixement de llurs formes convencionals específiques (gèneres, procediments retòrics, etc.) i de la informació pertinent sobre el context històrico-cultural de producció i també sobre les condicions actuals de recepció.
8. Conèixer els trets identificadors dels grans períodes de les literatures hispàniques, i també d'obres i autors significatius utilitzant de forma crítica les fonts bibliogràfiques i documentals adequades per a llur estudi.
9. Valorar les obres literàries com a forma de coneixement, com a manifestacions de la sensibilitat artística de l'ésser humà i com a expressió de la identitat cultural dels pobles.
10. Sistematitzar les reflexions sobre l'estructura interna de la llengua i les seues condicions d'ús, ampliant el metallenguatge bàsic adquirit en l'etapa anterior i aplicant aquestes reflexions en la regulació de les pròpies produccions.
11. Analitzar críticament, i evitar en les pròpies produccions, els usos de la llengua que manifesten actituds discriminatòries o d'abús de poder en relació amb el gènere social, amb la llengua que es parla o amb grups socials marginats en el nostre entorn social.
III. Nuclis de continguts
D'acord amb els objectius fixats per a l'ensenyament i l'aprenentatge de la Llengua i la Literatura en el Batxillerat, s'estableixen tres tipus de continguts:
a) procediments que es refereixen a destreses per a la producció i la interpretació del discurs, i també per a la reflexió sobre el funcionament de la llengua i per a la sistematització i l'aplicació dels coneixements gramaticals i literaris.
b) conceptes o coneixements explícits i organitzats sobre les unitats lingüístiques i llur funcionament en el discurs, sobre la variació de la llengua i en els usos, i sobre les convencions del discurs literari i el seus contextos de producció i recepció.
c) actituds afavoridores de la normalització de l'ús del valencià d'un comportament lingüístic no discriminador i, en general, de la interacció comunicativa satisfactòria.
Aquests tres tipus de continguts s'apliquen als quatre nuclis següents:
La varietat dels discursos.
El discurs literari.
La llengua com a objecte de coneixement.
Les llengües i els parlants.
La distribució dels continguts en aquests quatre nuclis i l'ordre dels epígrafs no s'ha d'interpretar com a proposta de temari. Ans al contrari, la interrelació dels continguts és un factor que caldrà tenir en compte en llur seqüenciació al llarg d'aquesta etapa educativa, en l'elaboració de materials didàctics, en la planificació de les activitats i de les tasques per a l'aula i en l'avaluació dels processos d'ensenyament i d'aprenentatge.
La varietat dels discursos
Els continguts d'aquest nucli fan referència als aprenentatges programats per a la progressió en el domini de la varietat de discursos socialment significatius, especialment els propis de l'àmbit acadèmic implicats en el procés d'aprenentatge, els que orienten l'opinió i la conducta (des dels mitjans de comunicació social i d'altres àmbits institucionals) i aquells que regulen la vida social mitjançant normes, lleis, instruccions.
Els continguts del nucli es basen en la consideració del llenguatge com a activitat de naturalesa social que es realitza mitjançant textos, presentats segons les formes convencionals dels diversos gèneres d'acord amb la varietat dels contextos i de les pràctiques discursives que hi tenen lloc. Sobre aquesta concepció del llenguatge descansa la progressió dels aprenentatges exigits per a l'anàlisi, la comprensió i la producció de textos orals i escrits. En el vessant de la comprensió, el component pragmàtic destaca com a requisit tant per a l'aprehensió dels significats globals dels textos com per a l'anàlisi crítica del component ideològic de l'activitat discursiva. Un aspecte important d'aquesta anàlisi es refereix als comportaments verbals discriminatoris en els diversos àmbits d'ús. En el vessant de la producció, l'apropiació dels factors pragmàtics es planteja com un principi regulador del procés de composició de textos. Així, la planificació del text d'acord amb els factors del context físic i social presideix els altres nivells de la producció: la selecció i l'articulació dels significats, l'elecció dels esquemes textuals i llur presentació segons les formes convencionals dels diferents gèneres, l'encadenament semàntic de les oracions mitjançant procediments de cohesió, la selecció de les fórmules modalitzadores i del registre lèxic, etc.
Aquest nucli reuneix, doncs, un conjunt de continguts que es refereixen als dominis discursius considerats especialment rellevants en aquesta etapa educativa. Respecte de l'àmbit acadèmic, s'estableixen com a continguts específics els procediments per a obtenir, tractar i reelaborar la informació, i per a produir els diferents textos propis d'aquest àmbit discursiu, juntament amb els coneixements explícits que aquests sabers pràctics impliquen. Quant als discursos que orienten l'opinió i la conducta, ressalta en el bloc la importància de l'anàlisi crítica dels procediments usats com a estratègies per a aconseguir les finalitats comunicatives pròpies d'aquests discursos, principalment la persuasió per tal de mantenir o alterar tant l'opinió com la disposició per a actuar.
Finalment, s'insisteix en els continguts de l'etapa anterior que al·ludeixen a l'actitud positiva respecte de l'ús del valencià com a instrument d'aprenentatge i en situacions de comunicació formals, objectiu constant en les diverses etapes educatives.
Els continguts d'aquest nucli són els següents:
- Reconeixement dels diversos discursos com a pràctiques socials i culturals diferents que s'inscriuen en àmbits d'ús i es manifesten mitjançant formes convencionals diverses, (orals, escrites o icònico-verbals).
- Comprensió de textos (orals, escrits, icònico-verbals) procedents de diversos àmbits d'ús, especialment del discurs acadèmic, dels discursos orientadors de l'opinió i de la conducta, i els que regulen la vida social atenent als factors de la comunicació, a la selecció i organització dels seus continguts.
- Producció de textos -orals i escrits- pertanyents al discurs acadèmic i als discursos orientadors de l'opinió i de la conducta, atenent els factors del context físic i social, la planificació del significat, l'adequada elecció dels esquemes textuals i el respecte a la normativa.
- Utilització dels procediments per a obtenir i tractar adequadament la informació en relació amb les necessitats d'interpretació i producció de textos propis del discurs acadèmic i dels discursos orientadors de l'opinió i de la conducta.
- Reelaboració de la informació obtinguda en fonts documentals (mitjançant esquemes, resums, fitxes, quadres sinòptics, bases de dades, etc.) com a requisit per a la composició de textos informatius propis de l'àmbit acadèmic, com ara memòries, exposicions orals, informes, o monografies, etc.
- Anàlisi crítica dels procediments (lingüístics i no lingüístics) utilitzats en els discursos orientadors de l'opinió i de la conducta, per a transmetre, interpretar o valorar la informació i també per a crear estats d'opinió.
- Actitud positiva respecte de l'ús del valencià com a llengua d'aprenentatge i en situacions de comunicació formals, amb la finalitat de desenvolupar hàbits que contribuesquen a modificar la desigual distribució d'usos i funcions entre les dues llengües en contacte.
- Anàlisi crítica de les expressions lingüístiques que manifesten actituds discriminatòries envers els individus, els grups socials o els pobles, atenent especialment les que evidencien abús de poder, sexisme, racisme o qualsevol altra forma de marginació social.
- Reconeixement de la relació entre saber, ideologia, valors i interessos socials que es manifesten (implícitament o explícita) en el discurs acadèmic, en els discursos orientadors de l'opinió i de la conducta, i en els reguladors de la vida social.
El discurs literari
El progrés en el desenvolupament de la competència literària requereix consolidar l'hàbit de lectura, aprofundir en el coneixement de les convencions de la tradició literària, ampliar els sabers relatius al context cultural, ideològic i lingüístic en el qual s'han produït els textos, i saber aplicar aquests coneixements a l'anàlisi i la interpretació dels textos. Per aquesta raó, la lectura, l'anàlisi i la interpretació d'obres literàries i significatives constitueix l'eix dels continguts d'aquest nucli.
En aquesta etapa educativa, es pretén, a més, que els alumnes comprenguen el discurs literari com a un tipus especial de comunicació, caracteritzada pels trets següents: distància (espacial, temporal, històrica, cultural, etc.) entre l'emissor i els seus potencials receptors, que condiciona la lectura i el desxiframent; variacions de l'estatut de l'emissor i del receptor d'acord amb els diferents contextos socioculturals; interpretació del missatge sotmesa a factors com el coneixement de les convencions poètiques i retòriques, i de llur configuració al llarg de la història literària, la interrelació del text amb d'altres textos tant literaris com no literaris, etc.
El coneixement de l'especificitat de la literatura com a activitat comunicativa afavorirà una adequada actitud en l'aproximació als textos pertanyents al discurs literari i proporcionarà criteris per tal de situar-los amb relació a textos d'altres àmbits, especialment pel que fa a les influències mútues entre aquests (com s'esdevé entre literatura i periodisme). A més, des d'aquesta consideració de la literatura com a comunicació és possible d'analitzar i reconèixer els factors sociopolítics, econòmics o sociolingüístics que condicionen la producció i la recepció de l'obra literària.
Els continguts del nucli se sistematitzen prenent com a eix els gèneres concebuts com a tradició temàtica i formal i com a norma històrica de recepció i producció. Aquest punt de vista permet de conjugar l'anàlisi de les formes literàries específiques per a representar i comunicar l'experiència amb l'estudi de la configuració i els canvis d'aquestes formes al llarg de la història literària. Serà rellevant en aquest estudi el contrast entre tradició i avantguarda, imitació i originalitat, classicisme i obertura a d'altres codis estètics, etc. Aquest eix permet, igualment, d'aproximar-se a les transformacions experimentades pels gèneres en la literatura contemporània.
La lectura, l'anàlisi i la interpretació d'obres exemplars tot seguint la història dels gèneres han de permetre, per una altra banda, el coneixement de trets identificadors dels grans períodes de les literatures de les dues llengües oficials de la Comunitat, i dels seus autors i obres significatives. L'especificitat d'aquests aprenentatges, en relació amb la producció literària en l'una o l'altra llengua, aconsella establir per separat els continguts del nucli, de manera que en un primer apartat es presenten els continguts que inclou el nucli per a l'assignatura de Valencià: Llengua i Literatura, i en un segon apartat els continguts que inclou el nucli per a l'assignatura de Castellà: Llengua i Literatura. Aquesta divisió no ha de suposar, això no obstant, un plantejament didàctic que oblide la relació entre ambdues literatures i la consideració d'aquestes en el context de tradicions i entorns més amplis.
D'acord amb allò assenyalat en el paràgraf anterior, s'estableixen els següents continguts:
Llengua i Literatura: Valencià
- Observació i anàlisi del procés comunicatiu representat pels textos literaris amb la finalitat d'establir la distinció entre textos literaris i no literaris.
- Lectura, anàlisi i interpretació d'obres literàries significatives pertanyents als gèneres:
* Narrativa:
- Formes narratives medievals i llur transformació durant l'època d'esplendor (segle XV).
- Transformació de la narrativa fins a la Renaixença i la novel·la de caire naturalista: Narcís Oller.
- El conte i la novel·la en el modernisme.
- Formes i temes en la narrativa del segle XX. Els grans novel·listes: Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga.
- Darreres tendències de la novel·la i el conte.
* Poesia:
- Formes de l'expressió poètica des dels trobadors a l'època d'esplendor (segle. XV).
- Els gèneres populars i tradicionals fins a la Renaixença; la poesia de la Renaixença i del modernisme.
- Confluència d'avantguarda i tradició en la poesia del segle XX.
- La poesia des de Carles Riba a Salvador Espriu i Vicent Andrés Estellés.
- El realisme social i les darreres tendències poètiques.
* Teatre:
- Formes dramàtiques medievals i llur pervivència actual.
- Teatre culte i de tradició popular en els segles XVI, XVII i XVIII.
- El teatre de la Renaixença i del modernisme.
- Transformacions del teatre durant el segle XX; darrers corrents; textos i espectacles teatrals.
* Textos situats en la frontera entre el que és literari i el que no ho és (dietaris, epistolaris, memòries d'escriptors rellevants, textos que manifesten influències mútues entre periodisme i literatura, etc.)
- La prosa medieval: Ramon Llull, les cròniques, etc.
- L'assaig contemporani: Joan Fuster.
- Aplicació d'instruments adequats per a la interpretació de les obres tant els propis de l'anàlisi literària com les informacions sobre el context històric i cultural pertinents.
- Reconeixement i valoració crítica dels factors sociopolítics, econòmics o sociolingüístics que condicionen la recepció de l'obra literària.
- Reconeixement del contingut ideològic, manifest o implícit, de les obres literàries en relació amb els valors de la societat actual.
Llengua i Literatura: Castellà.
- Observació i anàlisi del procés comunicatiu representat per textos literaris amb la finalitat d'establir la distinció entre textos literaris i no literaris.
- Lectura, anàlisi i interpretació d'obres literàries significatives pertanyents als gèneres:
* Narrativa:
- Formes tradicionals del relat i llur transformació fins al segle XVII: naixement de la novel·la moderna.
- La narrativa del segle XIX.
- Noves formes narratives del segle XX.
* Poesia:
- L'expressió poètica popular i culta medievals i les noves formes poètiques renaixentistes i barroques.
- Concepte romàntic de poesia.
- Confluència d'avantguarda i tradició en la poesia del segle XX.
* Teatre:
- El teatre barroc.
- Classicisme i romanticisme en el teatre espanyol.
- Tradició i renovació en el teatre del segle XX.
* Textos situats en la frontera entre el que és literari i el que no ho és: assaigs, textos que manifesten influències mútues entre periodisme i literatura, diaris, epistolaris i memòries d'escriptors rellevants.
- Aplicació d'instruments adequats per a la interpretació de les obres tant els propis de l'anàlisi literària com les informacions sobre el context històric i cultural pertinents.
- Reconeixement i valoració crítica dels factors sòciopolítics, econòmics o sociolingüístics que condicionen la recepció de l'obra literària.
- Reconeixement del contingut ideològic, manifest o implícit, de les obres literàries en relació amb els valors de la societat actual.
La llengua com a objecte de coneixement
Els continguts que es recullen en aquest nucli pretenen que l'alumne consolide i sistematitze els aprenentatges sobre l'estructura de la llengua realitzats en etapes anteriors. Aquests continguts, nous o recurrents, han de contribuir al desenvolupament de les capacitats de comprensió i producció de textos orals i escrits, en assegurar una reflexió explícita sobre els mecanismes de la llengua i el coneixement d'un metallenguatge suficient per a analitzar els fets lingüístics, la diversitat de discursos i les pròpies produccions, de forma conscient i autònoma.
En incidir aquesta etapa en els discursos propis de situacions formals, cal la reflexió sobre aquesta etapa en els discursos propis d'àmbits d'ús de caràcter formal exigeix la reflexió sobre les formes lingüístiques que permeten d'identificar en el text el context social d'enunciació (convencions de l'àmbit social on s'inscriu, finalitat de la comunicació, funció social dels participants, etc.) i que contribueixen a la seua adequació pragmàtica. Així, la impersonalitat, les formes que manifesten el grau d'adhesió de l'emissor respecte del seu enunciat (verbs modals, perífrasis, lèxic valoratiu, etc.), la modalitat oracional en relació amb la intenció i la funció social de l'enunciat i els recursos per a introduir el discurs citat, seran entre d'altres objecte d'atenció en aquest nivell de reflexió lingüística (relació del text amb el context).
La configuració semàntica del text, com a unitat global de significat, suposa atendre, com a objecte de reflexió i manipulació, procediments de cohesió (que estableixen relacions semàntiques entre elements d'un text i que són indiferents als límits oracionals) com la connexió (especialment la que estableix relacions lògiques entre els enunciats), l'anàfora, o les relacions temporals i també a procediments lèxico-semàntics (hiperonímia, sinonímia, etc.) i pragmàtics que contribuesquen a la significació del text.
Juntament a la reflexió sobre el text com a unitat lingüística, es fa necessària en aquesta etapa la sistematització de conceptes bàsics sobre d'altres unitats de l'estructura de la llengua, tals com l'oració o la paraula i llurs elements constitutius. Aquest conjunt de reflexions sobre la forma en què s'estructura la llengua ha de servir d'element de referència per a l'ús correcte d'aquestes unitats quan s'actualitzen en les diverses realitzacions discursives. L'objectiu, en tots els casos és l'ús reflexiu de la llengua de manera que els alumnes siguen capaços de valorar la gramaticalitat i l'acceptabilitat dels enunciats i de jutjar-ne la correcció respecte de la norma.
La reflexió sobre els procediments de formació lèxica, per últim, té com a objecte permetre el coneixement dels criteris configuradors dels diferents vocabularis tècnics que constitueixen el metallenguatge bàsic de les diferents àrees de coneixement a fi de facilitar-hi l'accés. Entre aquests procediments es pot esmentar la formació de paraules noves mitjançant prefixos, sufixos o ètims de les llengües clàssiques, l'adaptació fonètica i gràfica de barbarismes, la composició de paraules, etc.
D'acord amb aquest plantejament, els continguts del nucli són els següents:
- Marques lingüístiques que identifiquen en el text els participants en la comunicació, manifesten la relació social que s'estableix entre ells i senyalen el temps i l'espai de l'enunciació.
- Expressió lingüística de la modalitat oracional en relació amb la intenció de l'emissor i amb el tipus d'interacció social que es pretén d'establir.
- Formes lingüístiques que permeten l'emissor modalitzar el seu enunciat, és a dir, expressar-ne diferents graus de certesa, valoració o obligació.
- Procediments, lingüístics i paralingüístics per a inscriure altres discursos en el discurs propi.
- Anàlisi del significat dels enunciats acudint a procediments lèxico-semàntics (homonímia, hiperonímia, polisèmia, sinonímia), a allò que l'emissor i el receptor pressuposen i a allò que el receptor infereix, d'acord amb el context social d'enunciació i de l'entorn cultural on s'inscriu.
- Procediments de connexió (conjuncions, adverbis, locucions conjuntives o adverbials, expressions de funció adverbial) que permeten d'establir relacions semàntiques entre enunciats i que contribueixen a la cohesió del text, incidint especialment en les relacions lògiques (de causa, conseqüència, concessió, finalitat, etc.).
- Procediments anafòrics (tant de caràcter lèxic com gramatical) que permeten d'establir relacions semàntiques entre enunciats, contribuint així a la cohesió del text.
- Relacions que s'estableixen entre els temps verbals com a procediment de cohesió del text.
- Sistematització de conceptes relatius a l'estructura oracional (semàntica i sintàctica) que permeten de reconèixer realitzacions diverses en diferents contextos lingüístics i de comunicació.
- Procediments de formació lèxica d'especial importància en la configuració del vocabulari tècnic propi dels diferents sabers acadèmics i dels discursos orientadors de l'opinió i de la conducta.
- Reconeixement dels trets configuradors del sistema fonològic en relació amb el contrast entre llengües, amb les varietats sincròniques o diacròniques d'una llengua i amb les convencions ortogràfiques.
Les llengües i els parlants
La variació lingüística en relació amb criteris geogràfics (varietats diatòpiques) o històrics (evolució diacrònica) concorre amb la variació en relació amb l'ús (dialectes socials i registres). A més, la variació que en una comunitat monolingüe s'estableix entre diferents registres (que reflecteixen usos diversos de la llengua segons el grau de formalitat de l'àmbit en què s'usa, l'estatus social dels participants, etc.) en situacions de contacte de llengües, com és el cas de la Comunitat Valenciana, comporta amb freqüència el canvi de llengua i, per tant, la desigual distribució d'usos i funcions.
Lluny de ser excepcional, el contacte de llengües és una realitat freqüent tant en el món contemporani com al llarg de la història. La consolidació d'una llengua ha anat acompanyada, en la seua evolució històrica, d'intervencions normalitzadores, per part d'instàncies tant polítiques com culturals, referides a aspectes com ara la configuració d'una norma culta, el procés d'estandardització o una planificació lingüística per tal d'estendre l'ús de la llengua als diferents àmbits de l'activitat comunicativa.
Entendre la realitat lingüística del món contemporani suposa reconèixer la varietat com a tret característic: varietat de llengües i varietat dins d'una mateixa llengua. I suposa reconèixer les relacions complexes que les llengües hi estableixen, analitzades des del context històric que les determinen.
Reflexionar sobre la situació de les llengües en la nostra Comunitat no pot reduir-se al coneixement de les diferents varietats, bé siguen geogràfiques o històriques, de cada llengua. Aquesta reflexió ha de preveure la necessitat de la varietat estàndard com a varietat comuna de tots els parlants d'una comunitat lingüística, pròpia d'àmbits formals i imprescindible perquè una llengua puga assumir totes les funcions. Així mateix, l'anàlisi de les manifestacions de transferència entre llengües no pot reduir-se a la mera enumeració d'incorporacions fòniques, lèxiques o morfosintàctiques, sinó que ha de preveure la formació d'una consciència crítica en relació amb aquest fenomen. En el mateix sentit caldrà incidir en l'anàlisi del significat social que comporta l'alternança de codis en la comunicació entre parlants que viuen en una situació de contacte de llengües.
És, doncs, responsabilitat de la matèria Llengua i Literatura aportar criteris rigorosos per a l'anàlisi de la diversitat lingüística i de les relacions de contacte de llengües, de manera que continguts marcadament actitudinals se sustenten en els coneixements que aporten les ciències del llenguatge. Es tracta, per tant, d'assegurar el coneixement de la situació sociolingüística de la Comunitat Valenciana dins de l'estat espanyol i d'oferir a l'alumne instruments per analitzar i comprendre aquesta i d'altres realitats, igualment complexes, més o menys immediates. Aquests coneixements permetran de revisar i combatre els prejudicis i estereotips responsables d'actituds negatives envers les llengües i envers els parlants que les fan servir amb la finalitat de desenvolupar hàbits d'ús que contribuesquen a la normalització del valencià en tots els àmbits.
Aquests continguts es desglossen en els epígrafs següents:
- Coneixement de la realitat plurilingüe i pluricultural del món contemporani, amb especial atenció als antecedents històrics a la situació actual de la Comunitat Valenciana, l'estat espanyol i els altres àmbits d'extensió de les nostres llengües.
- Sistematització de nocions bàsiques per al coneixement de la diversitat lingüística i dels fenòmens de contacte de llengües i aplicació a l'anàlisi de la situació sociolingüística de la Comunitat Valenciana.
- Coneixement i anàlisi de diferents processos de normalització de llengües, en relació amb l'evolució diacrònica i referits al moment actual, amb especial incidència en el context de la Comunitat Valenciana, amb la finalitat de promoure actituds positives i actives respecte de la normalització del valencià en tots els àmbits d'ús.
- Reconeixement de les principals varietats diatòpiques de les dues llengües oficials de la nostra comunitat i domini de la varietat estàndard, com a variant comuna que garanteix la comunicació formal al si de la comunitat lingüística.
- Valoració crítica de la incorporació d'elements fònics, lèxics i morfosintàctics procedents de llengües de major difusió o prestigi, especialment en els àmbits d'ús de caràcter formal.
IV. Criteris d'avaluació
1. Analitzar, interpretar i valorar textos (orals, escrits, icònico-verbals) pertanyents a situacions de comunicació formals, tot tenint en compte la funció social que exerceixen, la tradició cultural en què s'inscriuen, la seua estructura (narrativa, descriptiva, expositiva, argumentativa, etc,) i els valors que transmeten. Aquest criteri pretén valorar la capacitat per a interpretar el sentit d'un text a partir de l'anàlisi de la seua estructura semàntica, del coneixement dels esquemes textuals i de les dades rellevants sobre la situació de comunicació. S'ha de tenir en compte, així mateix, la capacitat per a analitzar els valors, implícits o manifests, del text (en especial els que reflecteixen usos discriminatoris) i per a reflexionar-hi críticament.
2. Realitzar, de forma oral, una exposició acadèmica sobre un tema, planificant-la prèviament i adoptant l'estratègia comunicativa adequada.
El criteri centra la seua atenció en el desenvolupament de la capacitat per a planificar, organitzar i realitzar una breu exposició oral, pròpia de l'àmbit acadèmic. En aquesta mena d'exposicions s'hauran de valorar els aspectes següents: la selecció adequada de la informació després de la consulta de les fonts apropiades, l'estructuració del contingut de l'exposició segons la finalitat d'aquesta i l'elecció i l'ús correcte del registre apropiat per a una exposició acadèmica (aspectes lingüístics i paralingüístics relacionats amb la claredat i la fluïdesa, i la correcció en l'ús de la varietat estàndard).
3. Produir textos escrits pertanyents a situacions de comunicació de caràcter formal (exposicions, argumentacions, instruccions, etc.), coherents, correctes i adequats a les convencions del context social de comunicació.
El criteri valora el desenvolupament de la capacitat dels alumnes per a elaborar textos formals, de caràcter acadèmic, orientadors de l'opinió i de la conducta o reguladors de la vida social. Caldrà valorar en aquestes produccions la selecció i l'estructuració de la informació d'acord amb la situació comunicativa i amb els esquemes textuals bàsics del text que es vulga produir (exposició, argumentació, instrucció, etc.). També es tindrà en compte la capacitat per a situar-se com a emissor (per exemple, distanciant-se mitjançant formes impersonals o despersonalitzadores, mitjançant l'absència de modalització, etc.), per a utilitzar procediments que garantesquen la cohesió i per a fer servir correctament la varietat estàndard de la llengua i també els elements paralingüístics propis de cada tipus d'escrit.
4. Identificar en intercanvis comunicatius de tota mena, especialment en textos propis d'àmbits d'ús formal, expressions i valoracions que denoten usos discriminatoris (en relació amb el gènere social, amb la llengua, amb el grup ètnic o amb la pertinença a grups considerats marginals en la nostra societat), reflexionar críticament sobre aquestes i evitar-les en les produccions pròpies.
El criteri pretén comprovar la capacitat per a reconèixer en els usos lingüístics, com a forma del comportament humà, els prejudicis i les valoracions pejoratives que revelen les relacions socials entre els membres d'una comunitat de parlants. S'ha de valorar així mateix la capacitat per a reflexionar explícitament sobre aquests usos i per a evitar-los, de manera autònoma i conscient, en les produccions pròpies.
5. Elaborar memòries, informes, treballs d'investigació, etc. utilitzant els procediments de documentació i tractament de la informació propis de l'àmbit acadèmic.
Aquest criteri orienta la valoració de la capacitat per a accedir de forma autònoma a les fonts d'informació, seleccionar-hi les dades pertinents mitjançant fitxes, resums, esquemes, etc. i reutilitzar-los en l'elaboració de textos propis de l'àmbit acadèmic, independentment del tema que tracten. S'atendrà, per tant, en la valoració dels textos produïts pels alumnes (memòries, treballs d'investigació, etc.), tant la coherència d'aquests, com l'ús apropiat de procediments de citació (notes a peu de pàgina, cometes, etc.), la inclusió correcta de la bibliografia consultada i l'elaboració d'índexs sobre el contingut dels textos, respectant les convencions pròpies de l'àmbit acadèmic.
6. Interpretar el contingut d'obres literàries significatives, relacionant-lo amb les estructures de gènere i amb els procediments retòrics utilitzats.
El criteri pretén valorar la capacitat per interpretar obres literàries en relació amb el gènere al qual s'adscriuen convencionalment i amb els procediments retòrics que les singularitzen, d'acord amb la tradició literària i els codis estètics. Hi serà necessària la lectura d'obres literàries completes o de fragments extensos, el sentit unitari dels quals no contradiga el sentit de l'obra completa.
7. Aplicar a la interpretació d'obres literàries informacions rellevants sobre autors o períodes significatius de la tradició literària en què s'inscriuen,i també sobre el context històrico-cultural en què es van produir.
Es tracta de valorar, d'acord amb aquest criteri, la capacitat per comprendre el fenomen literari com a producte cultural situat en un context sociohistòric determinat. Caldrà tenir-hi en compte en quina mesura l'alumne és capaç de fer servir de forma crítica i autònoma les fonts d'informació adequades i sap aplicar la informació obtinguda a la interpretació d'obres literàries.
8. Reconèixer el contingut ideològic (manifest o implícit) de les obres literàries, relacionant-lo amb el context actual de recepció, amb l'objecte d'establir-ne un judici crític sobre llur significació en la societat actual.
En aquest criteri es pretén comprovar la capacitat per valorar críticament el significat i la importància de les obres literàries en la societat actual. S'hi atendrà la capacitat per reconèixer la ideologia subjacent en tota obra literària (expressada mitjançant valoracions o modalitzacions o transmesa de manera implícita) i per contrastar-la , tot tenint en compte la distància històrico-cultural entre el moment de producció i el de recepció, amb les idees i les creences de la societat contemporània. També, es tindrà en compte si l'alumne acudeix tant a les obres literàries com a la consulta de documents, estudis o informes que proporcionen informació sobre la intenció de l'autor en compondre l'obra, sobre el context històrico-cultural en què s'inscriu i sobre les interpretacions que suscita en l'actualitat.
9. Utilitzar, reflexivament i autònomament, en la interpretació de textos i en la regulació de les pròpies produccions, els coneixements sobre els mecanismes i les unitats de la llengua que inscriuen el text en la situació de comunicació i contribueixen a la cohesió dels seus enunciats.
Aquest criteri pretén orientar la valoració de la capacitat per a utilitzar la reflexió lingüística en la millora de la comprensió dels textos i en la millora de la composició i la revisió de les seues pròpies produccions. Per a la qual cosa s'atendrà el domini dels procediments que inscriuen el text en la situació de comunicació (dixi de persona i dixi social, modalització i valoració, incorporació del discurs citat, etc.), que configuren el seu significat global (organització lèxica, pressuposicions i implícits, etc.) o que articulen els seus enunciats (connexió, anàfora, correlacions temporals, organització oracional, etc.).
10. Explicar aspectes sistemàtics de l'ús de la llengua, significatius per a la comprensió i la producció de discursos, fent servir procediments i conceptes propis de les disciplines lingüístiques.
En aquest criteri s'al·ludeix a la valoració de la capacitat per a conceptualitzar fets lingüístics, especialment en relació amb les unitats del sistema que intervenen en els procediments per a inscriure el text en la situació de comunicació i per articular semànticament i sintàctica els seus enunciats. Es tindrà en compte, per tant, en quina mesura l'alumne sap fer explícita la reflexió sobre el metallenguatge utilitzat i sobre la relació entre elements del sistema i les condicions d'ús.
11. Analitzar críticament els mecanismes d'incorporació d'elements fònics, morfosintàctics i lèxics com a conseqüència de les relacions entre les llengües.
Amb aquest criteri es pretén valorar la capacitat per a reconèixer i explicar els mecanismes que desenvolupen les llengües per adaptar o rebutjar elements d'altres (adaptació fònica, substitució per termes propis amb canvi de significat, etc.). També, s'atendrà el reconeixement i la valoració crítica dels factors lingüístics i socials (com ara mancances lèxiques per a designar realitats noves, substitució de paraules considerades tabús, major difusió o prestigi d'una llengua sobre una altra, etc.) que intervenen en la incorporació per part d'una llengua d'elements procedents d'una altra.
12. Analitzar en activitats discursives diverses (orals, escrites, icònico-verbals) les varietats lingüístiques emprades i les actituds sociolingüístiques que s'hi manifesten, i també els diferents sentits que pot tenir l'elecció en una situació de contacte de llengües o l'alternança de codis en un mateix discurs.
El criteri se centra en la capacitat per a utilitzar en l'anàlisi de l'activitat comunicativa la informació que determinades marques lingüístiques proporcionen sobre l'origen geogràfic dels parlants, sobre llur pertinença a un grup social i sobre el moment històric en què es produeix el discurs. De la mateixa manera, el criteri atén la capacitat d'analitzar i valorar el significat que té l'alternança de codis en una situació de llengües en contacte, tant en els casos d'adopció d'una de les llengües per a situacions comunicatives determinades com en els casos d'alternança de codis dins d'un mateix discurs (valor retòric en el discurs citat, valors connotats per expressions d'una determinada llengua o per l'alternança de llengües en una conversa, etc.). En tots els casos s'atendrà l'anàlisi crítica de les actituds sobre la llengua i els parlants que comporta l'elecció d'una llengua o d'una varietat determinada, i també les implicades en el canvi de llengües.
13. Analitzar i valorar els aspectes que intervenen en la consolidació d'una llengua en els diferents àmbits d'ús, les raons que motiven intervencions normalitzadores d'instàncies polítiques o culturals i també els factors que determinen la pèrdua o la substitució de llengües.
El criteri se centra en la valoració del coneixement dels trets generals dels processos de consolidació, normalització i substitució de llengües i de la seua aplicació a l'anàlisi crítica de la realitat del nostre entorn. Caldrà atendre tant els aspectes lingüístics com als condicionants sociopolítics, en èpoques passades i en el món contemporani, implicats en aquests processos (per exemple en la fixació de la norma culta, en la configuració i la consolidació de l'estàndard, etc.). També, s'analitzarà i es valorarà la normalització lingüística com a procés oposat al de la substitució i necessari per a detenir la pèrdua de vitalitat del valencià.
Matemàtiques I i II
(Batxillerat de Tecnologia)
I. Introducció
Les matemàtiques proporcionen els mètodes de raonament i el llenguatge que necessita la ciència per a la comprensió dels fenòmens de la naturalesa. L'aplicació dels mètodes matemàtics a l'àmbit científic produeix resultats teòrics i pràctics importants, tant en l'elaboració de models explicatius dels fenòmens naturals com en la recollida i l'anàlisi de les dades necessàries per a la validació de les teories científiques i la posada a punt de les tecnologies que aquestes generen.
Al mateix temps, les matemàtiques contribueixen de manera essencial al desenvolupament de capacitats i d'actituds de caràcter molt general, necessàries per al desenvolupament d'una visió científica del món, adients per a l'exercici de futures activitats professionals i imprescindibles per fonamentar eventuals estudis científico-tècnics especialitzats. Així, les matemàtiques permeten de manera natural desplegar les capacitats d'abstracció, de raonament lògic i d'anàlisi; ajuden a enfortir l'hàbit i la predisposició a resoldre problemes i emprendre investigacions, i propicien actituds orientades a valorar la simplicitat, l'elegància, l'harmonia i la creativitat.
A més, el coneixement matemàtic s'organitza peculiarment en forma de sistema deductiu, de manera que postulats, definicions, propietats, teoremes i mètodes s'articulen lògicament mitjançant encadenaments conceptuals i demostracions que justifiquen i, en última instància, donen validesa a les intuïcions i a les tècniques matemàtiques.
L'aprenentatge de la matemàtica ha de ser entès com el procés d'assimilació dels elements conceptuals necessaris per a enunciar, resoldre i interpretar els problemes que planteja l'estudi dels fenòmens propis de la ciència i la tècnica.
Per a dotar de significat els coneixements matemàtics i enfortir les intuïcions que els sustenten, és imprescindible un convenciment explícit de la capacitat de síntesi de les abstraccions, de les generalitzacions i de les formalitzacions, com de la solidesa i de la garantia que proporciona el raonament lògic, en definitiva de la utilitat i potència de les matemàtiques.
Aquest convenciment s'adquireix lentament amb una actuació matemàtica continuada, ja iniciada en l'ensenyament obligatori, sobre situacions concretes i particulars que proveesquen l'estudiant d'un bagatge ampli d'experiències i de contextos, condició necessària perquè la teorització i l'abstracció matemàtica siga possible. Les matemàtiques del Batxillerat introdueixen nous conceptes, relacions i mètodes de raonament, al mateix temps que permeten establir riques connexions entre ells mateixos, amb el refinament i la sistematització dels resultats coneguts i el plantejament i la resolució de nous problemes.
Les abstraccions, les generalitzacions i les formalitzacions que caracteritzen a la teorització matemàtica, s'han de dosificar convenientment, cal entendre-les més com a la culminació de l'estudi que com el punt de partida. Així, el procés de generalització requereix una certa familiarització prèvia amb casos particulars i la tasca de formalització pressuposa un coneixement intuïtiu dels conceptes en consideració.
Els aspectes essencials de l'activitat matemàtica queden recollits en la resolució de problemes, entesos aquests en un sentit ampli que exigesca la presa de decisions per a enquadrar o plantejar matemàticament la situació, el disseny de l'estratègia d'actuació, la utilització adequada de procediments i tècniques, la verificació de la versemblança de la solució (o de les solucions, o de l'absència de solucions), la interpretació dels resultats i, en algunes ocasions, el plantejament de nous problemes.
Per a adquirir la convicció que les matemàtiques són útils, en termes pragmàtics i científics, els estudiants han de constatar com proporcionen una millora substancial dels coneixements adquirits per procediments intuïtius, qualitatius o experimentals. És preferible aleshores, en lloc d'invertir molt de temps en l'exposició de llargues llistes de tècniques i de procediments particulars, mirar de dotar de significat un grup reduït representatiu d'aquestes, de manera que es formen les bases perquè l'estudiant, quan es requeresca, puga afrontar amb èxit altres situacions.
Els recursos tecnològics, especialment la calculadora i l'ordinador, permeten plantejar i abordar problemes amb dades i amb contextos realistes, accelerar els càlculs pesats, visualitzar els conceptes, experimentar i simular. Totes aquestes qualitats són aprofitables per a ressaltar l'interès i la potència de les idees matemàtiques, alhora que obliguen a precisar l'expressió matemàtica necessària per a utilitzar-los adequadament.
Els continguts de les assignatures Matemàtiques I i Matemàtiques II s'exposen agrupats en nuclis, presentats sense prelació significativa, amb una gran quantitat de connexions mútues que permeten diversos tractaments. La riquesa de les interdependències existents permetrà ressaltar la unitat intrínseca de la matemàtica, que es manifestarà especialment mitjançant la resolució de problemes.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria contribuirà a l'adquisició de les capacitats següents per part de les alumnes i dels alumnes:
1. Conèixer i comprendre els conceptes, els procediments i les estratègies matemàtiques que permeten adquirir una formació científica general.
2. Comprendre que les matemàtiques proporcionen models teòrics que abstrauen i sintetitzen el comportament dels fenòmens científics i tecnològics.
3. Mostrar hàbits propis de l'activitat matemàtica, com ara la formulació d'hipòtesis i de conjectures, la construcció d'exemples i de contraexemples, la justificació de les afirmacions que es fan, la comprovació de la versemblança dels resultats que s'obtenen, el plantejament de problemes i l'exploració de propietats.
4. Plantejar i resoldre problemes i situacions característiques de l'activitat quotidiana, científica i tecnològica, que requeresquen posar en joc els coneixements matemàtics.
5. Comprendre la forma d'organització dels coneixements pròpia de la matemàtica: establiment de definicions precises, demostració lògico-deductiva de propietats, enunciació de teoremes i justificació de procediments, tècniques i fórmules.
6. Comprendre i utilitzar les tècniques d'expressió orals, escrites i gràfiques apropiades per a analitzar i comunicar informació susceptible de ser tractada en termes matemàtics.
7. Valorar les actituds associades al treball científic i matemàtic, com l'anàlisi crítica de les assercions, la recerca de la simplicitat i de la precisió, i el qüestionament de les idees intuïtives.
8. Apreciar els avantatges i les limitacions que comporta l'ús de recursos tecnològics com la calculadora i l'ordinador a l'hora de resoldre problemes, de realitzar investigacions o d'executar càlculs.
9. Apreciar la utilitat de les matemàtiques per a comprendre els fenòmens científics i tecnològics i per a descriure i comunicar els resultats de l'activitat científico-tècnica.
A. Matemàtiques I
III. Nuclis de continguts
Resolució de problemes
Al mateix temps que es resolen els problemes que permeten plantejar els conceptes i les tècniques matemàtiques que es proposen en els altres nuclis de continguts, resulta útil reflexionar sobre els procediments i els mètodes emprats, en especial els que han resultat eficaços en cada cas concret. L'explicitació de les distintes fases que ha suposat la resolució d'un problema i la sistematització de les estratègies heurístiques emprades amb èxit, constitueix una ajuda i una guia per a actuar davant de noves situacions problemàtiques i per a revisar críticament els problemes ja resolts. En conseqüència, aquest nucli té un caràcter transversal i els seus continguts es tindran en compte exclusivament en connexió amb el desenvolupament de la resta dels continguts.
Els continguts d'aquest nucli són:
* Fases en la resolució de problemes: formulació, elaboració de conjectures, disseny i execució de l'estratègia d'actuació, interpretació dels resultats possibles.
* Algunes estratègies d'actuació: simplificació, analogia, particularització, generalització, inducció, raonament per reducció a l'absurd, anàlisi de les possibilitats.
Estadística descriptiva i probabilitat
Les idees bàsiques de l'estadística descriptiva han estat ja introduïdes a l'Educació Secundària Obligatòria. Ara se sistematitzen i amplien, tot incidint especialment en la mesura de la dispersió, permetent una aproximació intuïtiva a l'estudi de les distribucions bidimensionals. Les lleis de la probabilitat s'analitzen de manera senzilla amb la confecció de diagrames en arbre i de taules de contingència i amb l'aplicació del càlcul de probabilitats.
Els continguts d'aquest nucli són:
* Conceptes bàsics en el tractament de dades de mostra.
- Distribucions unidimensionals. Mesura de la dispersió.
- Distribucions bidimensionals.
- Representació gràfica de les distribucions bidimensionals: núvols de punts.
- Significat intuïtiu de correlació.
- Ajustament intuïtiu d'una recta a un núvol de punts.
* Probabilitat.
- Mesura de la incertesa. Assignació de probabilitats.
- Experiències aleatòries compostes. Independència de successos.
- Taules de contingència i diagrames en arbre.
- Lleis de la probabilitat. Probabilitat condicionada. Probabilitat total. Probabilitat a posteriori.
Geometria
Amb l'aprofitament de l'experiència prèvia dels estudiants i la seua intuïció geomètrica pretenem mostrar de quina manera els mètodes analítics serveixen de model del comportament geomètric del món físic. La idea bàsica de la geometria analítica -la representació dels elements geomètrics per equacions- requereix un tractament pausat, sense la necessitat de forçar el recurs prematur a tècniques allunyades de la intuïció. Es proposa una introducció simultània a les idees bàsiques de la geometria analítica plana i de l'espai que faça significatiu el concepte de dimensió.
Els continguts d'aquest nucli són:
* Trigonometria.
- Estudi de les raons trigonomètriques a partir de la proporcionalitat en triangles rectangles. Aplicació a la resolució de problemes de mesura indirecta.
* Coordenades i vectors.
- Sistemes de referència en la recta, el pla, l'espai i l'esfera.
- Coordenades cartesianes i polars.
- Translacions en el pla i en l'espai: vectors.
- Composició de translacions: suma de vectors.
- Homotècies en el pla i en l'espai: multiplicació d'un vector per un escalar.
- Distància entre punts del pla i de l'espai. Mòdul de vectors.
* Introducció als mètodes de la geometria analítica.
- Representació analítica d'alguns elements geomètrics de l'espai, com els eixos i els plans coordenats, les rectes paral·leles als eixos, i els plans paral·lels a les coordenades.
- Equació de la circumferència i de la recta en el pla. Resolució de problemes mètrics i de posicions relatives en el pla.
Anàlisi de funcions
L'estudi de les funcions i les seues representacions gràfiques es poden realitzar en un doble vessant. D'una banda, amb el coneixement i l'exploració (amb les possibilitats que permet el recurs a calculadores i a ordinadors) la representació analítica i gràfica d'algunes famílies de funcions a fi de poder recórrer-hi per a descriure i per a analitzar el comportament de situacions i de fenòmens propis de la ciència i de la tècnica. D'una altra banda, amb l'anàlisi de la representació analítica i la representació gràfica de les funcions per a descriure i per a interpretar les seues característiques globals i, en definitiva, per a extraure informació rellevant sobre els fenòmens per als quals estableixen models.
Els continguts d'aquest nucli són:
* Funcions.
- Descripcions verbals, taules, gràfics i fórmules funcionals.
- Propietats de les funcions i la seua interpretació gràfica: domini, recorregut, continuïtat, creixement i decreixement, punts estacionaris, comportament en l'infinit.
- Mesura de la variació en un interval: taxa de variació mitjana.
* Estudi d'algunes famílies de funcions.
- Funcions lineals. Pendent de la recta.
- Funcions quadràtiques. La paràbola i l'equació de segon grau.
- Funcions polinòmiques.
- Funcions racionals.
- Funcions exponencials.
- Funcions logarítmiques.
- Funcions circulars. Extensió de les raons trigonomètriques a qualsevol angle. Concepte de periodicitat.
* Introducció a les derivades.
- Introducció intuïtiva al concepte de límit.
- Mesura de la variació instantània: introducció intuïtiva a la derivada.
- La derivada i la pendent de la recta tangent a la gràfica en un punt: relació entre derivada, creixement i decreixement.
Aritmètica i àlgebra
El nucli agrupa els continguts que permeten ampliar els recursos numèrics i algebraics necessaris per al plantejament, la resolució i l'expressió de les solucions de problemes.
Els continguts són:
* Nombres combinatoris. Binomi de Newton.
* Resolució d'equacions i sistemes d'equacions.
* Mesures i equacions amb solucions que no poden expressar-se amb nombres racionals: introducció al nombre real.
IV. Criteris d'avaluació
1. Utilitzar tècniques de compte directe, recursos combinatoris i lleis elementals de la probabilitat per a assignar probabilitats a successos aleatoris simples i compostos.
Es pretén avaluar la capacitat d'assenyalar l'existència de successos amb l'ocurrència subjecta a la incertesa en problemes contextualitzats, i valorar la destresa adquirida per a mesurar i interpretar coherentment la seua versemblança.
2. Interpretar el grau de relació entre les variables d'una distribució bidimensional i ajustar gràficament una recta al corresponent núvol de punts per a formular i interpretar prediccions i interpolacions.
Es pretén avaluar la capacitat d'interpretar la relació existent entre dues variables i la destresa per a ajustar intuïtivament de manera gràfica una recta que permeta extraure conclusions quantitatives no incloses en les dades inicials.
3. Esquematitzar geomètricament situacions problemàtiques i aplicar tècniques trigonomètriques a la mesura d'angles i de longituds per a trobar, valorar i interpretar les solucions possibles.
Es pretén comprovar l'habilitat assolida per a seleccionar i utilitzar les eines trigonomètriques adequades en la resolució i interpretació de les solucions de problemes pràctics de mesura indirecta.
4. Reconèixer les famílies més elementals de funcions i utilitzar-les per descriure i interpretar fenòmens de la naturalesa i de la tècnica amb gràfiques i fórmules algebraiques funcionals.
Es pretén verificar la capacitació per a analitzar i interpretar quantitativament i qualitativa situacions en les quals existesca relació funcional entre dues variables.
5. Interpretar informacions i elaborar informes sobre situacions realistes, susceptibles de ser presentades en forma de gràfiques i que exigesquen tenir en compte intervals de creixement i de decreixement, màxims i mínims, tendències d'evolució i de continuïtat.
Es pretén avaluar la capacitat d'extraure conclusions mitjançant l'estudi local de les funcions. Específicament, es contrastarà la capacitació per a resoldre problemes contextualitzats d'optimació i tendències de relacions funcionals.
6. Abordar problemes que requeresquen plantejar, analitzar i resoldre equacions i sistemes d'equacions i interpretar els resultats obtinguts.
Es pretén comprovar la destresa adquirida en la resolució i interpretació de problemes susceptibles de ser plantejats algebraicament.
7. Utilitzar els nombres, la notació numèrica i les operacions adequades per a comprendre i comunicar informació quantitativa.
Es pretén avaluar la capacitat d'utilitzar adequadament els nombres i les seues operacions i de recórrer a la notació numèrica més convenient per a expressar els resultats d'estimacions, mesures, càlculs i problemes.
8. Utilitzar coordenades i vectors com a eines per a, respectivament, localitzar punts i descriure transformacions geomètriques. Es pretén comprovar l'habilitat aconseguida en l'elecció avantatjosa de sistemes de referència per a descriure la posició de punts en la recta, el pla, la superfície esfèrica i l'espai. Així mateix es pretén comprovar l'habilitat aconseguida per a utilitzar el llenguatge vectorial en la descripció formal de translacions i homotècies.
9. Representar i identificar analíticament elements geomètrics simples de l'espai i resoldre problemes de posicions relatives i mètriques en el pla.
Es pretén avaluar la destresa aconseguida en la representació analítica d'elements geomètrics simples de l'espai, com ara eixos i plans coordenats, rectes paral·leles als eixos i plans paral·lels a les coordenades. En el cas del pla es pretén també comprovar l'habilitat aconseguida per a utilitzar la representació analítica de rectes i circumferències en la resolució de problemes geomètrics.
10. Organitzar i codificar informacions; seleccionar, comparar i valorar estratègies; enfrontar-se a situacions noves amb eficàcia i utilitzar les eines matemàtiques. Es pretén avaluar la destresa aconseguida en la reflexió lògica-deductiva, els modes d'argumentació propis de les matemàtiques, la resolució de problemes i la realització d'investigacions.
B. Matemàtiques II
III. Nuclis de continguts
Resolució de problemes
En aquest nucli prossegueix la reflexió sobre les pautes d'actuació i les fases que comporta el procés de resolució de problemes.
Els continguts són el mateixos que s'exposen en els nuclis corresponents de Matemàtiques I i seran tractats exclusivament en relació amb els problemes que permeten plantejar els conceptes i les tècniques matemàtiques proposades en els altres nuclis de l'assignatura.
Geometria
En aquest nucli es proposa la sistematització de les idees bàsiques de la geometria analítica, per a possibilitar la comprensió de tècniques elaborades que simplifiquen i resolen els problemes mètrics del pla i de l'espai. L'estudi de llocs geomètrics del pla és concebut com una introducció als mètodes que permeten construir equacions i identificar corbes definides per propietats mètriques.
Els continguts d'aquest nucli són:
* Problemes mètrics
- Resolució de problemes sobre posicions relatives i qüestions mètriques en el pla i l'espai. Aplicacions del càlcul vectorial.
* Introducció a l'estudi analític de les formes geomètriques.
- Relació entre equació i característiques geomètriques de les corbes i de les superfícies més simples.
- Idea de lloc geomètric del pla. En particular, introducció a l'estudi de les còniques.
Anàlisi
El concepte de derivada i les tècniques elementals de derivació permetran aprofundir l'estudi local de les funcions. La resolució de problemes d'optimació constitueix una exemplificació rica de l'aplicabilitat dels mètodes matemàtics, sobretot si el seu estudi és concebut com un procés que, tot partint d'enunciats formulats en contextos científics o tècnics, permet la construcció de fórmules funcionals, l'anàlisi global de les funcions construïdes, la representació de les seues gràfiques i, quan siga possible, el càlcul dels valors òptims i la seua interpretació.
Els continguts del nucli són:
* La derivada.
- La funció derivada.
- Derivada de la suma, producte, quocient i composició de funcions.
- Derivada de les famílies principals funcionals.
- Resolució de problemes d'optimació.
* La integral.
- Introducció al concepte d'integral definida.
- Aproximació intuïtiva al teorema fonamental del càlcul integral.
- Noció de primitiva. Tècniques elementals d'integració: canvis de variable senzills, fórmula de les parts.
- Aplicacions de la integral definida.
Estadística i probabilitat
A partir de les idees bàsiques de les distribucions bidimensionals, s'estudiaran ara les rectes de regressió i el coeficient de correlació, si bé ara recorrerem als ordinadors o a les calculadores per alleugerir els còmputs i així centrar l'atenció en la interpretació dels resultats i en la seua utilització per a interpolar i predir.
Per una altra banda, les distribucions binomial i normal, que es poden presentar com a idealitzacions de distribucions de freqüència, permetran el càlcul de probabilitats recorrent a tabulacions.
Els continguts d'aquest nucli són:
* Regressió lineal i correlació.
- El coeficient de correlació lineal.
- Regressió lineal. Rectes de regressió.
- Aplicacions de les rectes de regressió a la resolució de problemes. Interpolació i predicció en les distribucions estadístiques bidimensionals.
* Distribucions de probabilitat.
- Introducció intuïtiva al concepte de distribució de probabilitat.
- La distribució binomial i la distribució normal.
- Utilització de taules de la distribució binomial i de la distribució normal en la resolució de problemes de càlcul probabilístic.
àlgebra lineal
El nucli proposa la sistematització de l'estudi i la resolució dels sistemes d'equacions lineals, i l'abstracció dels conceptes de matriu i de determinant.
Els continguts del nucli són:
* Representació matricial dels sistemes d'equacions lineals.
* Estudi de les matrius com a eina per a emprar dades estructurades en taules i gràfics.
* Suma i producte de matrius. Matriu inversa. Interpretació de les operacions amb matrius. Aplicacions de les matrius a la resolució de sistemes d'equacions.
* Determinant d'una matriu: aplicació a la resolució de sistemes d'equacions.
IV. Criteris d'avaluació
1. Plantejar en termes vectorials problemes formulats en contextos de les ciències de la naturalesa, la tècnica i la geometria, i utilitzar el càlcul vectorial per a resoldre'ls i interpretar-ne les solucions.
Es pretén avaluar la capacitació assolida en la utilització de vectors i en operacions amb vectors per a resoldre problemes i interpretar les solucions obtingudes.
2. Interpretar, reconèixer i analitzar expressions analítiques que poden ser associades a rectes, plans, corbes o superfícies.
Es pretén comprovar la destresa adquirida en el reconeixement i la visualització de formes geomètriques a partir d'expressions analítiques.
3. Identificar llocs geomètrics definits per mitjà de propietats mètriques.
Es pretén valorar l'experiència i l'habilitat adquirida en la determinació i la identificació de llocs geomètrics senzills definits per propietats mètriques.
4. Utilitzar les matrius i les seues operacions per a resoldre sistemes d'equacions lineals i per a representar i interpretar taules i grafos.
Es pretén avaluar la capacitat d'utilitzar les matrius i les seues operacions per a resoldre problemes plantejables en forma de sistemes d'equacions lineals, problemes relacionats amb la geometria analítica i problemes que requeresquen representar dades amb taules o grafos.
5. Utilitzar tècniques algebraiques per a resoldre problemes i interpretar les seues solucions.
Es pretén comprovar la destresa adquirida en la formulació i la resolució algebraica de problemes.
6. Utilitzar el concepte i càlcul de límits i derivades per trobar i interpretar característiques destacades de funcions expressades en forma explícita.
Es pretén comprovar amb aquest criteri que els alumnes són capaços d'utilitzar els conceptes bàsics de l'anàlisi, han adquirit el coneixement de la terminologia adequada i desenvolupat les destreses en l'ús de les tècniques usuals del càlcul de límits i derivades. El càlcul de derivades es limitarà a les famílies de funcions conegudes i amb no més de dues composicions. Pel que fa als límits, sols es consideraran aquells que corresponguen a indeterminacions senzilles.
7. Aplicar el càlcul de límits, derivades i integrals a l'estudi de fenòmens naturals i tecnològics, i també a la resolució de problemes d'optimació i mesura.
Aquest criteri pretén d'avaluar la capacitat de l'alumne per a interpretar i aplicar a situacions del món natural, geomètric i tecnològic, la informació subministrada per l'estudi analític de les funcions. Respecte a aquest criteri valen les mateixes acotacions incloses en el criteri anterior quant al càlcul de límits i derivades. El càlcul d'integrals es limitarà als mètodes generals d'integració i, en tot cas, amb canvis de variable simples.
8. Aplicar mètodes analítics a l'estudi de funcions i a la interpretació de fenòmens de la naturalesa i de la tècnica.
Es pretén verificar la capacitat d'utilització dels conceptes i les tècniques bàsiques del càlcul diferencial per a estudiar i interpretar fenòmens de la naturalesa i de la tècnica expressables mitjançant relacions funcionals.
9. Utilitzar tècniques analítiques per a estudiar les propietats de les funcions i per a resoldre problemes d'optimació.
Es pretén avaluar la capacitat per a l'obtenció a partir de problemes que requeresquen l'obtenció de valors òptims, construir les funcions necessàries i estudiar-les amb tècniques analítiques.
10. Calcular i interpretar el coeficient de correlació d'una distribució bidimensional i calcular i interpretar els paràmetres de les rectes de regressió de la distribució per a formular prediccions i interpolacions.
Es pretén avaluar la capacitació per a utilitzar el coeficient de correlació i les rectes de regressió en la determinació del grau de relació entre les variables de distribucions bidimensionals i en el càlcul de prediccions quantitatives sobre situacions apropiadament contextualitzades.
11. Utilitzar els models probabilístics binomial i normal per a assignar probabilitats a successos aleatoris.
Es pretén valorar la destresa adquirida per a mesurar i interpretar coherentment la versemblança de successos que presenten una ocurrència subjecta a la incertesa, tot fent ús de les taules de les distribucions binomial i normal.
12. Resoldre problemes que requeresquen codificar informacions, seleccionar, comparar i valorar estratègies i elegir les eines matemàtiques adequades per a l'obtenció de solucions en cada cas.
Es pretén avaluar la capacitat d'aplicar els coneixements matemàtics generals i la capacitat de prendre decisions en el marc general de la resolució de problemes.
MECàNICA
(Batxillerat de Tecnologia)
I. Introducció
La mecànica és la part de la física que tracta de l'equilibri i del moviment dels cossos sotmesos a qualsevol força. Llavors, ha de col·laborar a identificar i fonamentar la manera de fer tecnològica, aportant eines determinades. Per a això, ha de portar la teoria fins a les aplicacions concretes i ha de trobar els fonaments teòrics en les realitzacions pràctiques. I tot això dins d'un paradigma científic coherent.
En el desenvolupament de la matèria s'ha d'arribar a comprendre i a articular la diferència entre el coneixement teòric de les lleis que regeixen un fenomen (sabers pertanyents a l'àmbit dels conceptes) i l'elaboració de les diverses estratègies que permeten d'obtenir solucions aplicant les esmentades lleis a problemes pràctics (dins del domini dels procediments, és a dir, del saber fer pràctic). Tot això pareix possible, per al nivell de Batxillerat, entenent per Mecànica una visió aplicada de la mecànica de Newton. Té, per tant, principalment, un caràcter de ciència aplicada, estant més a prop a la tecnologia que a les ciències físiques.
Al ser objecte de la mecànica l'estudi de les forces i moviments que obren sobre els cossos, aquesta matèria comprendrà l'estàtica, que s'ocupa de les condicions d'equilibri dels cossos; la cinemàtica, que estudia el moviment d'aquests prescindint de les forces que el produeixen, i la dinàmica, que examina el moviment dels cossos en relació amb les forces a ells aplicades. Un quart subconjunt de sabers el constitueix la resistència de materials, que s'ocupa del comportament d'elements d'estructures i màquines sota l'acció de càrregues exteriors, posant en relació les forces internes creades i les deformacions produïdes. I per últim la hidràulica tècnica que s'ocupa de les propietats dels fluids.
Al ser les forces i els moviments elements quotidians i propers a l'alumne, l'aprenentatge de les lleis i models que els relacionen resulta més fàcil d'escometre que la comprensió d'altres paradigmes científics. Això fa de la Mecànica una matèria de gran valor formatiu, al ser una eina privilegiada per relacionar lleis abstractes amb fets i resultats concrets. La seua estructura relativament reduïda de coneixements, l'àmplia casuística de problemes executables des d'ells, i també la seua coherència interna fàcilment comprovable, la col·loquen en situació privilegiada per exemplaritzar el paper de la ciència i clarificar la seua relació amb la tecnologia.
En el desenvolupament d'aquesta matèria cal valorar la seua posició i el seu paper específic. Al destacar el seu caràcter aplicat s'evita que els alumnes hagen d'estudiar tota la seua construcció teòrica, potenciant, en canvi, que siguen capaços de convertir un conjunt de lleis en eines d'anàlisi i transformació de la realitat mitjançant la seua aplicació a casos concrets.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria contribuirà que els alumnes i les alumnes adqueresquen les següents capacitats:
1. Desenvolupar, a través del raonament amb les lleis de la mecànica, la «intuïció mecànica» bàsica que permeta tant generar estratègies d'aplicació de les esmentades lleis, com fonamentar-ne futures generalitzacions.
2. Valorar la capacitat d'explicació i de predicció de la Mecànica sobre el comportament dels mecanismes, i apreciar les seues limitacions.
3. Analitzar i resoldre problemes mitjançant l'aplicació de les lleis de la mecànica tenint en compte els límits imposats per la realitat.
4. Relacionar les formes, les dimensions, els materials i, en general, el disseny dels objectes tècnics amb les sol·licituds mecàniques a què estan sotmesos.
5. Conèixer el comportament dels fluids i també dels circuits hidràulics.
6. Utilitzar amb propietat el vocabulari específic propi de la mecànica.
7. Valorar la importància de l'ús del sistema internacional d'unitats i la correcta aplicació a les magnituds corresponents.
8. Identificar en els sòlids rígids i en els sistemes mecànics més complexos les accions que hi concorren i la seua interrelació.
9. Reduir a esquemes elements, estructures o sistemes mecànics de la realitat sotmesos a sol·licitacions també reals.
III. Nuclis de continguts
Mecànica: evolució i magnituds
- La mecànica racional.
- Introducció històrica.
- Mecànica relativista.
- Situació de la mecànica en el context de la física.
- Magnituds i dimensions en mecànica racional.
- Sistemes d'unitats en mecànica.
- El sistema internacional.
Estàtica.
- Sistema tridimensional de referència. Coordenades d'un vector.
- Operacions bàsiques amb vectors: addició, substracció, producte escalar i producte vectorial.
- Sistemes de vector concurrents. Resultant general i moment resultant. Teorema de Varignon.
- Introducció a un sistema general de vectors.
- L'estàtica com a cas particular de la dinàmica. Estàtica del punt material. Condicions d'equilibri.
- Estudi de l'equilibri d'un sistema. Aplicació al cas del sòlid rígid.
- Equilibri de màquines: palanca, politja fixa, politja mòbil, polipast, caragol, torn, pla inclinat, caragol sense fi.
- Introducció a la dinàmica de màquines.
- Sistemes isostàtics i hiperestàtics.
- Polígon funicular: condicions d'equilibri.
- El mètode de Cremona. Aplicació a cintres metàl·liques.
Resistència de materials
- Medis elàstics no deformables. Llei de Hooke.
- Diversos tipus d'accions: esforç de compressió, de tracció, tallant i de flexió.
- Paràmetres característics de les peces metàl·liques. Maneig de catàlegs.
- Diversos tipus de càrregues: concentrades i/o repartides.
- Diagrama de moments flectors. Diagrama d'esforços tallants. Aplicació a bigues simplement recolzades i voladisses amb càrregues puntuals mitjançant la utilització de taules de perfils. Ordres de magnitud de càrregues. Coeficients de treball i coeficients de seguretat.
- Introducció a les diferents normatives d'edificació per a la formulació d'hipòtesis de càrrega.
- Dimensionat d'algunes peces simples, i també de cintres metàl·liques.
- La torsió en arbres massissos de secció circular.
Cinemàtica
- Moviment del punt, mètodes analítics per al càlcul de velocitats i d'acceleracions: moviment uniforme i uniformement accelerat. Moviment periòdic. Representació cartesiana, vectorial i intrínseca de les variables cinemàtiques bàsiques.
- Moviment del sòlid rígid: anàlisi general del moviment.
- Anàlisi de velocitats en el moviment pla. Rotació i lliscament. Diferències bàsiques.
- Cinemàtica del moviment pla. Rodeta fixa i mòbil. Centre instantani.
- Cinemàtica aplicada a màquines simples.
- Transmissió per corretges, per fricció i per engranatge.
- Mecanisme biela-maneta.
Dinàmica
- Dinàmica del punt material. Igualtat fonamental de la dinàmica. Equacions del moviment en formes intrínseca i cartesiana. Concepte de quantitat de moviment i de moment cinètic.
- Concepte de centre de gravetat. Càlcul de centres de gravetat bàsics.
- Concepte de moment d'inèrcia. Càlcul de moments d'inèrcia de cossos amb geometries simples.
- Generalització dels conceptes de quantitat de moviment i de moment cinètic.
- Equacions de la dinàmica de translació de sòlids rígids.
- Dinàmica de la rotació d'un sòlid al voltant d'un eix fix. Rotació d'un cilindre al voltant d'un pla inclinat.
- Principi de conservació de l'energia.
- Balanços energètics en diversos problemes mecànics. Punt material: conservació de la quantitat de moviment. Sòlid rígid: conservació del moment cinètic.
- Forces de fricció en casos reals, lliscament i rodament.
- Introducció al concepte de rendiment d'una màquina. Exemples pràctics senzills.
Hidràulica tècnica
- Propietats bàsiques dels fluids. Forces sobre àrees planes, forces sobre àrees curvilínies.
- Premses hidràuliques.
- Dinàmica de fluids: equació de continuïtat, equació del moviment, equació de l'energia. Introducció al flux real de fluids amb pèrdues de càrrega.
- Bombes. Distints tipus. Caracterització.
- Vàlvules. Distints tipus.
- Materials utilitzats en canonades.
- Maneig de catàlegs.
- Elements bàsics d'un circuit oleohidràulic. Anàlisi funcional d'esquemes reals.
IV. Criteris d'avaluació
1. Esquematitzar una estructura o un sistema mecànic real, identificar les càrregues que hi són aplicades i calcular tant les forces que suporten els seus distints elements, com, si s'escau, les reaccions en els suports, per arribar a raonar el perquè del seu disseny.
Es tracta de comprovar si els estudiants coneixen i comprenen el concepte d'equilibri de forces en sistemes estructurals isostàtics, plans o reduïbles a plans, i també si posseeixen les destreses de càlcul necessàries per a determinar el valor de les forces. També es tracta de comprovar si apliquen aquests coneixements a situacions reals, detectar si els identifiquen en conjunts mecànics reals i valorar el raonament que utilitzen per explicar el seu disseny.
2.Valorar la importància de l'ús del sistema internacional d'unitats.
Es tracta de comprovar si s'ha adquirit un coneixement ple i operatiu de l'ús del sistema internacional d'unitats, tenint en compte que la matèria pretén ser aplicada i no pot materialitzar-se cap aplicació concreta sense el coneixement perfecte d'un sistema d'unitats coherent i compacte.
3. Estructurar i esquematitzar els fonaments d'un sistema mecànic real, calcular les forces (tracció, compressió, tallament, flexió, torsió) i identificar les càrregues que són aplicades als distints elements.
L'estàtica és una de les parts més clàssiques de la mecànica racional, amb infinitat d'aplicacions pràctiques que poden ser contrastades amb senzillesa relativa de manera experimental. És, a més a més, una de les àrees en què es poden proposar exemples molt senzills, extrets de la vida real. Per tot això, cal un repàs del càlcul vectorial que ajude a representar i a determinar els valors i els fonaments de l'estàtica, que posteriorment s'hauran d'aplicar a l'equilibri de màquines i a l'anàlisi d'estructures isostàtiques.
4. Calcular els distints esforços que poden actuar sobre un conjunt d'elements, i també d'estructures o de conjunts mecànics, mitjançant la utilització dels raonaments i dels càlculs de càrregues aplicades sobre aquests.
Es tracta de comprovar que els estudiants puguen conèixer i comprendre els dissenys dels elements que componen les estructures o els conjunts mecànics, i també puguen calcular-ne la resistència.
5. Descriure i identificar els diversos tipus de moviments que concorren en els elements rígids de qualsevol conjunt mecànic en moviment, i descriure qualitativament les seues característiques cinemàtiques.
Els estudiants han d'aconseguir una comprensió perfecta dels diversos tipus de moviments que en la pràctica poden presentar-se. L'aplicació de la cinemàtica a diferents mecanismes permet, perfectament, entendre la importància d'aquests conceptes teòrics.
6. Calcular el valor de diverses magnituds (espais, angles, temps, velocitats, acceleracions) utilitzats sobre un esquema prèviament realitzat, d'un moviment real, i en un punt significatiu del seu funcionament.
Es tracta de comprovar si els estudiants són capaços d'esquematitzar un moviment real, elegit entre els moviments estudiats, i si saben establir relacions entre les seues variables cinemàtiques per determinar uns valors a partir d'uns altres coneguts.
7. Identificar, en un sistema mecànic donat, els moments d'inèrcia dels elements en rotació i comprovar com es veuen afectats aquests moviments quan varien els moments d'inèrcia.
Realitzada la descripció dels moviments, si es prescindeix de les causes que els motiven, convé relacionar causes amb efectes. De fet, la dinàmica ens haurà de permetre determinar, a partir d'unes accions concretes, el resultat cinemàtic que se n'ha d'esperar. Els alumnes han de distingir formalment i conceptual entre la dinàmica del punt i del sòlid, i també la generalització que, dels principis bàsics, es duu a terme per poder plantejar un tractament similar. En aquest ordre de coses, els conceptes de centre de gravetat i de moment d'inèrcia resulten fonamentals, molt més des de la perspectiva física que permet comprendre el paper que tenen a partir de la formulació matemàtica de les seues expressions. Les anàlisis energètiques són, finalment, una via alternativa molt encertada de comprendre la dinàmica.
8. Relacionar les magnituds de potència, parell i velocitat de gir en una transmissió amb elements en rotació, i calcular els seus valors i la influència de la fricció.
Es pretén que els alumnes apliquen els conceptes esmentats a un cas real, i raonen com els mecanismes transmeten la seua potència, tenint en compte la fricció i també els càlculs adequats i magnituds que es presenten.
9. Aplicar el principi de conservació del moment cinètic a un sistema o conjunt de sistemes reals, i calcular els seus valors. Els alumnes han de conèixer el moment cinètic mitjançant la descripció d'un funcionament real, en el que s'acomplesca el principi de conservació, i mitjançant la realització dels càlculs corresponents.
10. Conèixer les propietats bàsiques dels fluids i el comportament d'aquests, i també el conjunt d'elements complementaris dels circuits hidràulics.
La hidràulica tècnica ofereix cada vegada un major nombre d'aplicacions a la mecànica racional tant per la necessitat de transport de fluids, com pel suport que l'oleohidràulica ofereix a no poques màquines-eina.
Aquests són els dos aspectes principals on una vegada més el coneixement d'ordres de magnitud (pressions, velocitats de líquids en canonades, diàmetres utilitzats, etc.) resulta fonamental per a arribar a una comprensió raonable que, abans de tot, ha de respondre al qualificatiu d'aplicada.
11. Aplicar els mètodes d'equilibrat de masses giratòries, analític i gràfic, al cas de dues masses en un mateix pla.
Es tracta d'avaluar tant el grau d'assimilació del concepte d'equilibrat en rotació com ara el domini dels procediments per equilibrar masses desequilibrades.
Tècniques d'expressió gràfico-plàstica
(Batxillerat d'Arts)
I. Introducció
L'objecte de coneixement d'aquesta matèria es refereix als recursos, a les tècniques, als mètodes i a les aplicacions instrumentals que fan possible el fet artístic, concretament en el camp de l'expressió plàstica, gràfica i visual.
La finalitat és l'adquisició i el coneixement de les tècniques i dels procediments per a expressar-se amb llibertat, eficàcia i adequació a través del llenguatge de les formes visuals gràfico-plàstiques bidimensionals.
El sentit rau en la forma com manejar formes i colors, matèries i textures quan es tracta d'expressar alguna cosa estèticament. De la mateixa manera que imaginació i creativitat busquen el plaer estètic mitjançant la sensibilitat, les formes de portar a terme qualsevol tipus d'expressió plàstica, gràfica o visual, i els procediments materials, han de ser les vies que faciliten o verifiquen aquest fet artístic i expressiu.
Com que tot llenguatge respon a unes necessitats individuals i d'interrelació personal i col·lectiva, tant en l'àmbit psicoafectiu com en el funcional-comunicatiu, l'adquisició dels rudiments bàsics per a fer-ho possible i l'aprofundiment i l'ampliació d'aquests, justifiquen plenament i donen consistència a aquesta matèria.
Els continguts de l'assignatura responen a una triple funció:
a) de desenvolupament d'unes habilitats de tipus creatiu, mitjançant tècniques o instruments d'expressió.
b) d'aplicació a la comunicació amb les diverses formes de llenguatge.
c) de sensibilització estètica, ja que l'estudi i la pràctica d'aquesta matèria assoleixen un grau màxim d'expressió en l'art.
Dins de la modalitat d'Arts, aquesta matèria facilita el procés creatiu operativament i instrumental, ja que aporta recursos nous al llenguatge bidimensional per la seua funcionalitat. Els procediments són aplicables tant a la comunicació com a l'estètica i la pràctica.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria contribuirà que l'alumnat adquiresca les següents capacitats:
1. Conèixer els materials i les tècniques d'expressió gràfico-plàstiques, mitjançant l'anàlisi dels fonaments i el comportament dels materials en els suports respectius.
2. Conèixer i diferenciar els recursos expressius i comunicatius que proporcionen les diverses tècniques.
3. Identificar unes tècniques determinades, mitjançant la relació amb uns estils situats en un moment o en una cultura determinats.
4. Manejar els materials oportuns en el procés d'elaboració d'una obra, mitjançant l'experimentació de distintes possibilitats i combinacions.
5. Desenvolupar la capacitat creativa i d'expressió formal i plàstica, amb la selecció dels procediments més adequats a la representació.
6. Analitzar una obra d'art, mitjançant l'observació de característiques i diferències inferides de les tècniques i formes d'expressió usades.
7. Interessar-se pels nous mitjans d'expressió i pels valors plàstics en les tecnologies, gaudir-ne amb la utilització i valorar-ne les possibilitats amb vista al futur.
8. Valorar el procés creatiu com un mitjà d'expressió personal i social, i actuar d'acord amb les possibilitats d'interacció que aporta el treball en equip.
9. Sensibilitzar-se davant del fet estètic en la cultura, mitjançant l'estima i el respecte del valor de les tècniques tradicionals i del sentit de les noves tècniques en les diferents tendències i manifestacions artístiques.
10. Analitzar les possibilitats descriptives del color en el camp de la representació bidimensional.
III. Nuclis de continguts
Fonaments del llenguatge visual gràfico-plàstic. Recursos i aplicacions.
En aquest nucli es consideren els factors que determinen l'existència del llenguatge visual gràfico-plàstic, els fonaments emprats en tot missatge visual i, posteriorment, la seua articulació en el pla o camp visual.
Els apartats d'aquest nucli són:
- Factors que determinen l'existència del llenguatge visual gràfico-plàstic.
- Estudi analític dels agents morfològics que els defineixen i de les seues relacions estructurals: forma, color, textura i composició.
- Estudi sistemàtic de les relacions estructurals d'aquests agents morfològics entre si, i en el seu camp visual. La seua articulació en el pla i els seus modes d'interrelació.
- Sintaxi de la forma i de la composició.
Modes d'expressió i processos de realització en el llenguatge visual gràfico-plàstic
Es consideren en aquest nucli: l'aplicació de les diferents tècniques d'expressió amb els seus recursos, procediments i suports, i també les característiques i funció d'aquestes; els utensilis i suports del dibuix, el pigments i aglutinants de la pintura; els materials i les tècniques pròpies de l'obra gràfica, i també les noves tècniques i materials aparegudes al segle XX i la seua utilització.
Els apartats d'aquest nucli són:
- El dibuix, esbós i apunt. Diferents materials, utensilis i suports.
- Pintura. Estudi de pigments i aglutinants, el seu comportament i adaptació entre aquests i el suport. Tipus de suports. Diferents instruments, materials i tècniques.
- Gravat i sistemes d'estampació: xilografia, calcografia, litografia i serigrafia. Diferents matrius, instruments, materials i tècniques per a la seua realització. Processos d'estampació.
- Altres modes d'expressió: fotografia, reprografia, aerografia, ordinador, electrografia i infografia.
- Selecció i utilització de diferents materials, suports i instruments segons l'obra que es realitze, experimentant distints resultats plàstics i visuals.
- Utilització dels nous mitjans d'expressió en l'àmbit de les arts plàstiques.
- Maneig correcte i conservació del material. Valoració de l'ordre i neteja en l'elaboració d'obres gràfico-plàstiques.
Incidència de les tècniques en el procés artístico-cultural
Aquest nucli tracta de l'evolució de les tècniques d'expressió gràfico-plàstica al llarg de la història, des dels rudiments primitius fins les tècniques actuals més sofisticades; des del sentit utilitari i ritual de l'art fins els conceptes i les relacions d'art i funció, i art i comunicació.
Els apartats d'aquest nucli són:
- Les tècniques a través de la història. La seua evolució.
- La incorporació de nous materials a l'art actual. La seua incidència en la comunicació de masses. L'art per al consum.
- Anàlisi d'una obra d'art tenint en compte la tècnica i suport d'aquesta i la seua incardinació en un moment determinat de la història de l'art.
- La incorporació del desenvolupament tecnològic i les innovacions tècniques i les seues repercussions sobre el món de l'art.
- Comparació entre les diverses tècniques i formes de fer tradicionals junt a les actuals com a vies expressives de l'art i la comunicació.
IV. Criteris d'avaluació
1. Utilitzar les tècniques i els materials específics que habitualment s'usen en la comunicació artística i visual, analitzar-ne la composició i observar-ne el comportament sobre un suport bidimensional.
Aquest criteri haurà de permetre comprovar si els estudiants coneixen els mitjans i els recursos bàsics dels quals poden disposar per expressar-se artísticament i adequada sobre una superfície plana.
Mitjançant aquest criteri s'avaluarà l'estudi analític dels materials gràfics, plàstics i visuals més comuns, els pigments i els aglutinants, les maneres que tenen d'adaptar-se als distints suports i també la naturalesa i les qualitats d'aquests.
2. Aplicar un tipus de tècnica específica a la resolució gràfico-plàstica d'un tema concret, mitjançant la selecció dels materials oportuns. Mitjançant aquest criteri s'avaluarà l'ús dels coneixements teòrics i tècnics adquirits en la pràctica artística, l'adequació dels materials a la intenció expressiva, i la destresa en la utilització de procediments, formes, color, formats i grandàries, i també de distints materials en una mateixa obra.
3. Situar unes tècniques concretes en un context històric, mitjançant la identificació de materials i de processos amb estils i èpoques, i mitjançant l'explicació de l'evolució i les influències.
S'haurà d'avaluar el coneixement sobre el tipus de material i procediments usats en una obra, dins d'unes coordenades espàcio-temporals, les possibles motivacions de la seua gènesi, la seua repercussió en uns altres àmbits i en el propi, per mitjà d'una anàlisi objectiva i la inferència de la cultura o la societat concreta a què correspon l'esmentada tècnica i la comprovació de les altres cultures o moments històrics on es manifesta al seu torn.
4. Utilitzar diferents materials en l'execució d'un dibuix, d'una pintura, d'una obra gràfica o de disseny, i experimentar distints resultats plàstics i visuals.
Mitjançant aquest criteri s'avaluarà la capacitat d'anàlisi, experimentació i investigació enfront d'una gamma de recursos adquirits com a mitjans d'expressió davant d'un treball concret, original o suggerit. També s'avaluarà la selecció del material convenient, mitjançant la resolució dels possibles problemes derivats del seu comportament i de la seua manipulació.
5. Planificar un projecte visual artístic, mitjançant la indicació des dels materials i procediments fins a la seua finalitat, i l'organització de les fases en la seua realització.
Amb aquest criteri s'avaluarà la capacitat per a preveure què cal per a desenvolupar un projecte gràfico-plàstic i portar-lo a bon terme, mitjançant l'avanç de dades sobre el tipus de material necessari i la seua utilització, d'acord amb una intenció creativa, i mitjançant la demostració de la destresa per aplicar els coneixements adquirits a unes finalitats determinades.
6. Construir i organitzar el propi banc de dades mitjançant imatges i materials específics, i manipular formes i procediments d'acord amb uns resultats expressius concrets.
Els estudiants hauran de saber com dur a terme un projecte artístic amb un mínim criteri selectiu, quant a la procedència i les aplicacions de les seues imatges, i haurà de tractar de combinar-les amb una certa estètica i estil, i haurà de revelar en el seu maneig els coneixements que en posseeix.
7. Integrar en un mateix procés diversos llenguatges visuals (gràfics, plàstics i visuals), mitjançant la utilització de les possibilitats de cooperació i treball en equip que això suposa.
S'haurà d'avaluar amb aquest criteri la capacitat de relacionar tècniques i llenguatges visuals (esquemes, dibuixos, fotografies, dissenys gràfics, pintures, etc.) sintetitzats en un muntatge amb una finalitat i en el qual puguen col·laborar distintes persones d'un equip, especialitzant-se cadascú en una comesa, per tal d'aconseguir el màxim rendiment en el treball.
8. Comparar les tècniques i reconèixer les maneres de fer tradicionals al costat de les actuals, com a vies expressives de l'art i de la comunicació.
Es tractarà d'avaluar amb aquest criteri l'assimilació que ha realitzat l'alumnat quant al sentit de les manifestacions artístiques, segons el procediment i el material amb què han estat tractades al llarg de la història i en l'actualitat.
VOLUM
(Batxillerat d'Arts)
I. Introducció
L'assignatura de Volum ha d'introduir l'alumnat en l'estudi i en l'anàlisi de les formes i les manifestacions de caràcter tridimensional, per completar la seua visió plàstica i contribuir al desenvolupament de la seua formació.
A partir dels aspectes bàsics que configuren els continguts, ha de posar l'alumnat en contacte amb les formes modulars que comporten la formació d'estructures, els elements constructius, els materials, les tècniques, etc., amb la finalitat d'ensenyar-los a veure, a conèixer i a gaudir de les formes volumètriques que hi ha al seu voltant.
Com que el món que ens envolta és tridimensional, cal que els alumnes prenguen consciència dels problemes de l'espai i del temps, que li revelen les particularitats, de manera que els resulte més grata la relació amb l'entorn físic i social.
El conjunt de l'assignatura de Volum contribueix a la preparació dels estudiants, desenvolupa les seues habilitats i capacitats creatives, el dota de conceptes tècnics i d'experiències suficients per a poder ser conscients de les múltiples facetes que amaga l'art i fomenta les seues actituds crítiques davant d'aquestes.
La matèria de Volum contribueix a enriquir la formació de l'alumnat, perquè exercita els mecanismes de percepció de les formes volumètriques, mitjançant l'anàlisi dels elements formals, i el coneixement del llenguatge icònic, que facilita normes per a la comunicació amb el medi.
En definitiva, és competència d'aquesta matèria promoure el desenvolupament de la capacitat creadora, ja que potencia la producció divergent. Això permet a l'individu aportar solucions pròpies, noves i originals.
L'activitat artística té un paper primordial en el desenvolupament de l'assignatura i en la formació harmònica de l'individu, perquè fomenta una postura activa davant de la societat i de la natura, i perquè promou, al mateix temps, activitats receptives respecte a la informació que li arriba de l'entorn, i desenvolupa, d'aquesta manera, la sensibilitat.
L'existència de la llum és una condició imprescindible en la percepció i en la configuració dels objectes. Cal promoure'n l'estudi per poder contemplar les coses i gaudir-ne, sobretot dels volums escultòrics, des dels angles més adequats, i amb diferents tipus d'il·luminació, capaços de fer visualitzar de forma que canvien els volums, factors que en la majoria dels casos, l'artista va tenir presents.
El coneixement de la concepció de l'espai escultòric, sobretot del segle XIX i del segle XX, ajudarà a entendre el canvi radical experimentat en les darreres dècades.
La investigació del moviment virtual, generador, juntament amb la llum, del volum, contribueix a la realització de volums a partir de superfícies planes desplaçades, i mostra a l'alumne les possibilitats del modelatge fluctuant i la distribució de volums en les manifestacions escultòriques.
Cal el coneixement i l'ús dels materials més diversos (fang, fusta, pedra, marbre, bronze, ferro, escaiola, plàstics, formigó, etc.), i també de les tècniques de la terra cuita, de la cera perduda, el bronze fos, la talla directa, l'estofament, l'argamassa, la tècnica mixta i els estris o eines adequats per a cada cas.
Les solucions pràctiques que històricament poden estudiar-se es redueixen bàsicament a la silueta rodona o escultura exempta i relleu. En l'actualitat, assistim a l'ús de tècniques revolucionàries: «escultures inflables amb aire calent», «moviment real en l'escultura», «objectes trobats», «demostracions amb el propi cos i amb accions pròpies», «simulació de volums generada per ordinador», etc. El coneixement d'aquestes tècniques és molt important per als estudiants.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria contribuirà que els alumnes i les alumnes adqueresquen les següents capacitats:
1. Conèixer i comprendre el llenguatge tridimensional, mitjançant l'adquisició dels procediments artístics bàsics, aplicats a la creació d'obres i d'objectes de caràcter volumètric.
2. Utilitzar de manera eficaç els procediments de percepció en relació amb les manifestacions tridimensionals desenvolupades en l'espai, tant si són aquestes productes del medi natural, com de l'activitat humana, artística o industrial.
3. Aplicar amb destresa una visió analítica i sintètica quan hom s'enfronta a l'estudi d'objectes i d'obres d'art de caràcter tridimensional.
4. Analitzar l'entorn per a la recerca d'aquelles configuracions susceptibles de ser tractades o enteses com a missatges de caràcter tridimensional, dins del sistema icònic del medi cultural.
5. Desenvolupar una actitud reflexiva i creativa en relació amb les qüestions formals i conceptuals de la cultura visual de la societat actual.
6. Saber harmonitzar els coneixements teòrico-pràctics que formen la capacitat per a emetre valoracions constructives i la capacitat d'autocrítica per tal de desenvolupar el sentit estètic.
III. Nuclis de continguts
Valoració expressiva i creativa de la forma tridimensional
En aquest nucli s'articulen diversos continguts que permeten a l'alumne apropar-se a la realitat tridimensional, prenent com a punt d'origen una superfície bidimensional que valga de recolzament a l'estudi individualitzat dels conceptes i mecanismes més primaris i elementals que s'apliquen en l'elaboració de formes tridimensionals. Amb això s'estimularà el desenvolupament d'una actitud d'exploració de l'entorn quotidià, actitud que ha d'estar presidida per un esperit reflexiu i creatiu.
Els continguts d'aquest nucli són els següents:
- Percepció visual de l'espai i de la forma.
- Lleis físico-matemàtiques.
- Diferències entre geometria en el pla i generació del volum.
- Superposició de plans. Modulacions espacials rítmiques. Construcció de figures geomètriques a partir dels desenvolupaments plans.
- Deformacions de superfícies planes com a gènesi de la tercera dimensió.
- Anàlisis d'objectes de l'entorn, tenint en compte els aspectes més notables de la seua configuració tridimensional.
- Obtenció de formes volumètriques a partir del pla.
- Disseny i construcció de mòduls tridimensionals que permeten posteriorment composar-los de manera rítmica.
Estudi constructiu. Estudi d'elements estructurals
Els continguts que en aquest nucli es recullen van encaminats fonamentalment a l'estudi, valoració o utilització dels materials i instruments d'ús escultòric, i també als sistemes de construcció i als sistemes de reproducció; el coneixement de tot això permetrà, a més a més, a l'estudiant aportar soluciones tècniques i materials als diferents problemes formals que se li plantegen.
Són continguts d'aquest nucli els següents:
- Elements constructius: el punt, la línia i el pla.
- Materials i instruments d'ús escultòric.
- El tacte. Valoració de la qualitat expressiva dels materials: textura.
- Sistema de construcció de relleus i de formes exemptes: per addició, per sostracció.
- Tècniques de reproducció: sistemes de motles.
- Elaboració d'obres, utilitzant el modelat en relleu, en embalum rodó, i buidatge a motle perdut.
- Valoració i utilització de les possibilitats expressives de les textures, acabats i tractaments cromàtics en l'elaboració d'obres volumètriques.
Estudi formal. Realització de projectes
Els continguts agrupats en aquest nucli tenen una doble finalitat. Per una banda, l'aïllament de la forma volumètrica i la seua anàlisi basat en la perspectiva formal (formes obertes, tancades, còncaves, convexes, buides, etc.), i també el buidatge com a element expressiu i d'estudi. Per una altra, l'apreciació dels objectes del món quotidià com a organitzacions formals de caràcter tridimensional. En aquest cas els problemes formals i tècnics estan íntimament lligats a un nou concepte: la funció. La creació de formes volumètriques adaptades al disseny d'objectes elementals d'ús comú no constitueix una finalitat en si mateix, sinó un medi d'estudi i d'anàlisi.
- La forma volumètrica. Volum massa i volum virtual. Formes obertes, tancades, còncaves, convexes, buides, rectilínies, de revolució. Deformació de la forma volumètrica.
- Forma i espai: positiu i negatiu. El buit com a element expressiu de la forma i la seua manipulació.
- La creació i el disseny d'objectes. L'objecte: les seues característiques i funció. El projecte: el seu desenvolupament.
- Recerca i elaboració d'alternatives a la configuració tridimensional d'un objecte o peça de caràcter escultòric.
IV. Criteris d'avaluació
1. Utilitzar els mitjans elementals (modelatge en relleu i en silueta rodona amb estructures senzilles i buidatge a motlle perdut de composicions en relleu) i els materials bàsics (argila, escaiola, porexpan, etc.) en l'elaboració de composicions tridimensionals d'escassa complexitat.
Amb aquest criteri es tracta d'avaluar si els estudiants són capaços d'organitzar coherentment l'elaboració de composicions volumètriques, i de seleccionar i d'aplicar adequadament els instruments, els materials i les tècniques, i valorar les seues possibilitats expressives i identificar el lèxic dels seus elements constitutius.
2. Analitzar des del punt de vista formal i funcional objectes presents en la vida quotidiana, mitjançant la identificació i la valoració dels aspectes més notables de la seua configuració tridimensional i la relació que s'estableix entre la forma i la funció.
Amb aquest criteri es tracta de comprovar si els estudiants coneixen i relacionen els elements que intervenen en la configuració formal dels objectes i en la seua funcionalitat, i si és capaç de descobrir la lògica que guia la realització del seu disseny.
3. Valorar i utilitzar, de forma creativa i d'acord amb les intencions plàstiques, les possibilitats expressives de les textures, els acabats i els tractaments cromàtics en l'elaboració de composicions tridimensionals simples.
Amb aquest criteri es tracta d'avaluar la capacitat per aconseguir acabats coherents plàsticament en les seues realitzacions volumètriques, mitjançant la utilització, per a sensibilitzar les superfícies de les distintes textures i dels tractaments cromàtics presents en la realitat quotidiana, com a elements expressius capaços de potenciar els valors plàstics de la forma; al mateix temps que es tracta d'avaluar la capacitat de detectar-los en qualsevol missatge proposat.
4. Produir tridimensionalment objectes de l'entorn quotidià, mitjançant l'aplicació d'una visió sintètica que evidencie la seua estructura formal bàsica.
Aquest criteri tracta de valorar la capacitat de representar missatges visuals de caràcter tridimensional a partir de la síntesi de configuracions volumètriques donades, i de les característiques estructurals essencials. S'haurà de prescindir dels aspectes accidentals, per arribar a la interpretació de la realitat.
5. Buscar i elaborar alternatives a la configuració tridimensional d'un objecte o d'una peça de caràcter escultòric, descompondre'l en unitats elementals i reorganitzar les esmentades unitats fins aconseguir composicions plàsticament expressives, equilibrades i originals.
Amb aquest criteri es tracta de comprovar la capacitat dels estudiants per a aportar solucions múltiples i originals davant un problema compositiu de caràcter tridimensional i buscar alternatives en l'organització de formes volumètriques, s'avalua, així, el desenvolupament assolit en les formes de pensament divergents, i la creativitat per trobar solucions noves.
6. Saber valorar les diferències que hi ha entre les configuracions tridimensionals de caràcter figuratiu i les de caràcter abstracte. Amb aquest criteri
Es pretén comprovar si es comprenen i desenvolupen els mecanismes bàsics que actuen en els processos de representació i si es coneixen i valoren els distints nivells d'abstracció que s'hi poden produir, i l'aplicació en exercicis a partir de característiques essencials.
7. Dissenyar i construir mòduls tridimensionals que permeten estructurar de forma lògica, racional i variable, l'espai volumètric, mitjançant la presa dels esmentats mòduls com a unitats elementals de ritme i d'organització. Amb aquest criteri
Es pretén conèixer si els estudiants dominen el concepte de mòdul tridimensional, si l'identifiquen en produccions naturals o creades per l'home i si són capaços d'utilitzar-lo com a mitjà expressiu bàsic dins del llenguatge tridimensional, resolvent problemes de configuració espacial des d'una perspectiva lògica i racional, creant unitats elementals la combinació de les quals (repetició, alternança, canvi de direcció i de simetria) genere estructures tridimensionals rítmiques i versàtils.
8. Crear configuracions tridimensionals dotades de significat on s'establesca una relació entre la imatge i el contingut.
Amb aquest criteri s'avalua la capacitat de l'alumnat per a generar missatges visuals de caràcter tridimensional, equilibrats quant a la forma com a tal (la selecció i la utilització de mitjans expressius, l'organització sintàctica, les tècniques i els materials usats) i quant al significat dels esmentats missatges. S'avalua també la seua capacitat d'analitzar una imatge tenint en compte els elements bàsics de la sintaxi visual i s'haurà d'establir la relació entre imatge i contingut.
LLATí I i II
(Batxillerat d'Humanitats i Ciències Socials)
I. Introducció
L'estudi de la llengua i cultura llatines és necessari per a la formació de l'alumnat que ha optat, dins el Batxillerat, per un apropament i aprofundiment inicials en el camp de la Lingüística, de les Humanitats i de les Ciències Socials.
Atès que les llengües parlades per l'alumnat de la Comunitat Valenciana es deriven de la llengua llatina, sens dubte, el llatí contribuirà, molt directament, al major domini en aportar els coneixements sobre les estructures morfològiques, sintàctiques i lèxiques de la llengua origen i sobre l'evolució de l'esmentada llengua en cadascuna de les romàniques, com també sobre la relació que s'hi estableix per l'origen comú.
Un estudi del lèxic llatí d'ús més freqüent i amb més aprofitament en l'evolució en les llengües romàniques, junt a l'estudi dels mecanismes d'aquesta evolució, afavorirà l'enriquiment del lèxic utilitzat en la pròpia llengua i la facilitat de modificació, derivació i composició.
El coneixement dels fonaments i de l'origen de tan gran nombre d'institucions que en el món occidental deriven directament del món clàssic, col·laborarà a l'anàlisi crítica de realitats del món contemporani. És per això que l'estudi que es proposa en aquest currículum no siga exclusivament lingüístic, sinó també cultural i institucional.
L'apropament a la llengua i cultura de Roma, que, junt amb la de Grècia, és la base de la nostra civilització occidental, caldrà que es configure principalment al voltant de l'anàlisi, traducció i interpretació de textos en llatí, combinat amb la lectura i comentari de textos traduïts a les llengües de la Comunitat Valenciana que permeta una introducció més ràpida al món clàssic.
L'estudi científic de qualsevol llengua es veu ajudat per l'estudi de la llengua que constitueix el seu origen.Així, l'estudi de la llengua llatina facilitarà l'estudi sistemàtic i científic no sols de la llengua pròpia sinó també de totes aquelles sobre les quals ha exercit una influència remarcable.
En conclusió, les finalitats que es persegueixen amb la presència de l'estudi de la llengua llatina en el Batxillerat són:
- Aprenentatge mitjançant textos que caldrà traduir, llegir i interpretar, de la llengua de la qual deriven les llengües romàniques de l'Estat.
- Reflexió referida a les relacions entre les estructures de la llengua llatina i les de les llengües romàniques, en els nivells lèxic, fonètic morfosintàctic i pragmàtic, per a millorar llur coneixement.
- Augment del domini del lèxic de llengües modernes que l'alumnat utilitze i estudie, mitjançant l'estudi de la derivació del llatí en aquestes llengües i la comparació contínua prenent com a base la llengua llatina.
- Contribució a l'establiment d'una base científica per a l'estudi de les llengües en el Batxillerat.
- Contacte profund amb el món clàssic en el qual, es va desenvolupar la llengua llatina, i reconeixement de la seua continuació en el món actual.
L'assoliment d'aquestes finalitats s'hauran d'efectuar en dos cursos, Llatí I i Llatí II. Si bé l'estudi del lèxic i la traducció de textos ha d'intentar-se des del primer moment, lògicament és al primer curs on s'estudiaran les estructures regulars, les més freqüents i les més senzilles, en textos adequats, i també la sintaxi més simple; en el segon curs s'estudiaran més sistemàticament la subordinació i la morfologia irregular i s'introduirà l'alumnat en la traducció de textos més complexos sintàcticament i conceptualment.
II. Objectius generals
El desplegament d'aquesta matèria contribuirà a què les alumnes i els alumnes adqueresquen les següents capacitats:
1. Conèixer i utilitzar els aspectes morfològics, sintàctiques i lèxiques de la llengua llatina, iniciant-se en la interpretació i traducció de textos senzills.
2. Reflexionar sobre els elements substancials que conformen les llengües, tot relacionant la llengua llatina amb algunes de les que se'n deriven, i reconeixent components significatius d'aquesta herència (flexió nominal, pronominal i verbal).
3. Analitzar textos diversos, traduïts i originals, mitjançant una lectura comprensiva, distingint entre els gèneres literaris, llurs característiques essencials i evolució.
4. Ordenar els conceptes lingüístics, establint categories, jerarquies, oposicions i relacions entre àmbits lingüístics diversos.
5. Reconèixer alguns dels elements de l'herència llatina que romanen en el món actual i considerar-los com una de les claus per a la interpretació d'aquest.
6. Cercar i indagar en documents i fonts d'informació diverses, relacionant elements dispersos i analitzar-ne críticament les aportacions.
7. Identificar i valorar les principals aportacions de la civilització romana i de la llengua llatina com a instrument transmissor de la seua cultura.
8. Valorar les aportacions de l'esperit clàssic com a element integrador de diferents corrents de pensaments i actituds (ètics, estètics) que conformen l'àmbit cultural europeu al qual l'alumnat pertany.
Llatí I
III. Nuclis de continguts
Es pretén que la relació de continguts assenyalats en aquest curs, per tal de poder realitzar satisfactòriament el procés d'ensenyament-aprenentatge, oferesca la possibilitat d'aconseguir els objectius enunciats i desenvolupar les capacitats expressades per un camí en el qual, naturalment, l'estudi de la llengua llatina ha d'anar sempre íntimament unit a l'estudi de la cultura clàssica i a la relació contínua entre el llatí, les llengües actuals i llurs cultures.
És per tot això que s'han d'ordenar els continguts en relació als objectius que es proposen, però el desenvolupament i, fins i tot, algun eventual canvi han de ser potestatiu de cada grup d'alumnes-professor, departament, seminari o centre en els quals es despleguen els estudis dissenyats.
La llengua llatina
- Les llengües indoeuropees. L'origen del llatí. L'abecedari i la pronunciació clàssica. Quantitat i accentuació.
- Concepte de llengua flexiva. Conceptes de flexió, funció i cas, com a punt de partida per a la comprensió d'una llengua flexiva.
- La declinació. Els casos i les funcions que realitzen en els substantius i adjectius nominals i verbals dels diferents temes en llatí.
- La flexió pronominal. Les sèries pronominals en llatí.
- La flexió verbal. Les categories verbals. La conjugació regular i la dels verbs irregulars més utilitzats: SUM, EO, FERO, FIO i VOLO.
- Els elements que no tenen flexió en llatí: preposicions i conjuncions més freqüents. Els adverbis: la relació que mantenen amb els adjectius i amb les sèries pronominals.
- Concepte i estructura de l'oració. Les modalitats oracionals enunciatives i llurs recursos. Constituents que configuren les oracions. Les relacions sintàctiques: la concordança, la recció i l'ordre de les paraules.
- L'oració simple i la composta. Classes d'oracions simples per l'estructura del predicat. La coordinació. Estudi de les proposicions subordinades més usuals en llatí i dels corresponents procediments de subordinació.
- Aprenentatge del vocabulari llatí bàsic. Grups temàtics. Famílies de paraules.
Aquest conjunt de continguts de cap manera ha de plantejar-se aïlladament dels textos, sinó sempre a instrument per l'anàlisi, comprensió, traducció i interpretació d'aquests. Abans de l'anàlisi i la traducció convé la realització d'una lectura dels textos per part de l'alumnat, per tal d'aconseguir-ne una correcta pronunciació i una comprensió intuïtiva inicial.
El reforçament del coneixement de les formes i estructures s'aconsegueix més fàcilment amb la pràctica de la traducció inversa. Aquesta activitat s'ha de completar amb exercicis relatius a la commutació de nombre, gènere, i cas, i a l'establiment de les concordances corresponents en les estructures nominals i en les verbals que queden afectades pels canvis.
La traducció i interpretació de textos.
- Domini de les eines, tècniques i estratègies que condueixen a la traducció i interpretació d'un text llatí.
- Anàlisi gramatical com a estratègia necessària per a la traducció. Especial atenció a l'anàlisi de les categories nominals i verbals i als mecanismes de relació sintàctica; concordança, recció i ordre de les paraules.
- Estudi comparatiu entre la sintaxi d'un text en llatí i la de la corresponent traducció.
- Lectura comprensiva d'obres o fragments traduïts.
- Apropament al context històric, social i cultural dels textos utilitzats en la lectura o en la traducció.
Evolució del lèxic i de les estructures gramaticals del llatí a les llengües romàniques.
- Estudi de l'evolució de les paraules llatines i dels formants de major rendiment en les llengües romàniques dins dels diferents registres d'ús. Especial atenció a les llengües cooficials de la Comunitat Valenciana.
- Evolució fonètica. Regles fonamentals de derivació al castellà i al valencià.
- Evolució morfosintàctica. Desaparició de la flexió nominal. Especialització en gèneres dels temes nominals llatins. Pervivència de la flexió pronominal.Comparació de les formes verbals llatines amb les romàniques.
- Evolució semàntica. Principals canvis semàntics operats en les paraules llatines heretades objecte d'estudi.
- Expressions llatines incorporades al llenguatge habitual, al tècnic o al culte.
Hom procurarà aprofitar els mateixos textos que s'analitzen i tradueixen per tal de realitzar una comparació contínua entre el llatí i les llengües, que l'alumnat coneix o estudia. Aquesta comparació no s'ha de fer solament en relació al lèxic i a l'evolució fonètica, sinó també en allò relatiu als canvis morfològics, sintàctics i semàntics.
Roma i el seu llegat.
- Desplegament de Roma com a potència mediterrània i continental. Sinopsi històrica del procés de formació i de decadència de l'Imperi Romà.
- Organització social de Roma i institucions polítiques i militars.
- Aspectes més rellevants de la vida quotidiana dels romans.
- Religió i mitologia.
- La romanització d'Hispània. Projecció actual. Especial atenció als processos de romanització operats en la Comunitat Valenciana. Llurs petjades.
La consecució de l'aprenetatge d'aquest nucli de continguts es basarà en el comentari dels textos que es proposaran per a traduir, i sobretot en el de textos ja traduïts, els quals es posaran a disposició de l'alumnat al mateix temps per a la lectura comprensiva i per a la comparació gramatical. Així mateix hom aprofitarà l'estudi d'aquests continguts per a fomentar la recerca de diferents fonts d'informació i l'anàlisi crítica de les aportacions.
IV. Criteris d'avaluació
1. Identificar en textos senzills, originals o adaptats, els elements bàsics de la morfologia i sintaxi llatines corresponents al nucli de contingut de llengua llatina, i comparar els esmentats elements amb els d'altres llengües que l'alumnat conega o estudie.
Aquest criteri pretén de comprovar si s'han adquirit uns coneixements lingüístics bàsics de la llengua llatina, que permeten l'anàlisi gramatical dels textos per a la traducció i interpretació.
Aquest criteri fa referència al reconeixement dels distints elements que configuren les oracions, de llur organització i, sobre la base d'exercicis de commutació de categories, de l'existència de relacions sintàctiques establertes per concordança o recció.
La comparació dels constituents propis de la llengua llatina amb els d'altres llengües es farà, a més a més, mitjançant l'acarament del text llatí i de la corresponent traducció literal, de manera que es puguen identificar adientment les variacions i les coincidències d'ambdues llengües.
2. Exposar, oralment o per escrit, el contingut de textos llatins, preferentment narratius, i delimitar les parts de què consten.
Aquest criteri tracta d'avaluar la capacitat de comprendre el contingut d'un text i de definir-ne les parts més importants. Els textos seran adaptats o originals, preferentment narratius i de sintaxi fàcil. L'alumne podrà manifestar la competència mitjançant tasques tals com exercicis de lectura, anàlisi, resum del text i explicació en la llengua pròpia del contingut global, amb les oportunes indicacions gramaticals i lèxiques per part del professorat, però sense utilitzar-hi el diccionari.
3. Traduir a la lengua d'ús de l'alumnat, amb la major fidelitat possible, textos llatins breus, preferentment narratius, originals o, si sembla oportú, facilitats o elaborats.
Al llarg d'aquest curs l'alumnat ha de demostrar l'avanç en la traducció i interpretació de textos escrits en llatí. Aquests han de reunir unes característiques gramaticals estretament relacionades amb la teoria que els alumnes vagen adquirint, de manera que el nivell dels coneixements gramaticals i la pràctica de l'anàlisi lingüística es mantinguen vinculats a la interpretació dels textos treballats.
Així mateix, s'ha de demostrar l'aprenentatge del lèxic llatí. Per la qual cosa, els exercicis de traducció seran en principi realitzats sense diccionari, no obstant haurà de facilitar-se la comprensió d'aquells termes el significat i característiques gramaticals dels quals no hagen estat considerats d'estudi obligatori.
4. Traduir al llatí frases senzilles escrites en la llengua d'ús de l'alumnat, de característiques semblants a les que siguen objecte de traducció des del llatí a la llengua pròpia.
Aquest criteri pretén comprovar el coneixement dels aspectes morfològics i sintàctics de la llengua llatina emprats fins el moment i serà molt útil per reforçar els avenços de l'alumnat en la comparació de les estructures gramaticals i lèxiques de la llengua llatina i de les que l'alumnat conega o utilitze.
5. Reconèixer en el lèxic de les llengües romàniques parlades a la Península, especialment en el de les cooficials de la Comunitat Valenciana, i en paraules de clara relació etimològica, l'origen llatí, i explicar l'evolució fonètica, morfològica i semàntica.
Aquest criteri tracta de comprovar si l'alumnat té consciència que la llengua que parla i escriu és fruit d'una evolució a partir, fonamentalment, del llatí. L'alumnat haurà de relacionar paraules de llengües romàniques amb les corresponents llatines i identificar els canvis produïts al llarg de llur evolució, observant com aquesta es manifesta en la fonètica, la morfologia i la semàntica.
6. Identificar els aspectes més importants de la història del poble romà i de la seua presència en la península Ibèrica i en la Comunitat Valenciana i reconèixer les empremtes de la cultura clàssica en diferents aspectes de la civilització actual.
Aquest criteri pretén de comprovar el coneixement del passat romà, especialment centrat en la península Ibèrica i en la Comunitat Valenciana, i de la pervivència dels elements socioculturals en el món actual. Possibles activitats sobre això són el treball sobre fonts escrites, la recerca als mitjans de comunicació de referències al món clàssic i de citacions llatines, o l'anàlisi de textos d'autors grecs o llatins traduïts, prèviament seleccionats i contextualitzats pel professorat.
7. Realitzar amb l'ajuda del professor alguna investigació sobre l'empremta de la romanització en el medi pròxim a l'alumnat, amb una tasca d'indagació directa (fonts i restes arqueològiques, fonts primàries, etc.) i la consulta d'informació complementària, i comunicar de forma coherent i organitzada els resultats de l'estudi.
Aquest criteri pretén de comprovar que l'alumnat distingeix al seu entorn els elements del món clàssic i que els reconeix com a herència del nostre propi passat i els interpreta segons els coneixements que ja té sobre la cultura clàssica, mitjançant la utilització selectiva de fonts arqueològiques o d'altres. Es proposa com a tasca possible un treball de grup, realitzat amb l'ajuda del professorat, sobre temes de l'entorn, cosa que permetrà una integració més activa d'aquesta investigació en la realitat immediata, gràcies al contacte directe amb les restes materials.
Llatí II
III. Nuclis de continguts
La llengua llatina
- Les modalitats oracionals: la modalitat declarativa. Estructura i constituents de l'oració. Classes d'oració per l'estructura del predicat. Les relacions sintàctiques: concordança, recció i ordre de paraules. Casos especials de concordança.
- El sintagma nominal: estructura i constituents. Funcions del sintagma nominal. Les declinacions: els casos. Formes especials o irregulars de les diferents declinacions.
- El sintagma adjectiu: estructura i constituents. Funcions del sintagma adjectiu. Flexió dels adjectius. Graus de l'adjectiu. La formació d'adverbis a partir d'adjectius qualificatius: funcions.
- Els pronoms: flexió. Usos deíctic, fòric i emfàtic. Adverbis corresponents a les diferents sèries pronominals.
- El sintagma preposicional. Estudi de l'ús de les preposicions.
- Les categories verbals: veu, aspecte, mode, temps, nombre i persona. L'organització temàtica del verb llatí. Les conjugacions regulars en activa i mitjana-passiva. L'estructura de les oracions actives, passives i mitjanes. L'impersonal. Verbs irregulars i defectius.
- Estudi de les principals variants de les modalitats expressiva i impressiva.: la interrogació directa, l'expressió del desig i de la lamentació, els mandats i les prohibicions.
- Les formes nominals del verb: classes i funcions. Perífrasis verbals, modals i aspectuals.
- L'oració composta: la juxtaposició i la coordinació. La subordinació: procediments. La proposició relativa. La proposició d'infinitiu. La subordinació conjuntiva: estudi dels nexes subordinants i de les proposicions per ells introduïdes. Funcions de les proposicions subordinades.
- L'expressió d'enunciats indirectes: subordinació i estil indirecte.
La interpretació de textos.
- Lectura comprensiva i comentada d'obres completes o de fragments amb sentit complet, traduïdes del llatí.
- Interpretació de textos llatins de diferents modalitats, mitjançant l'aplicació de les distintes tècniques de traducció i de la utilització correcta d'instruments de treball com el diccionari, prèvia l'anàlisi gramatical pertinent.
- Comparació entre les estructures gramaticals i les corresponents de les llengües conegudes per l'alumnat, mitjançant la confrontació de textos llatins i la traducció.
- Comentari dels aspectes culturals, socials, polítics i històrics continguts en els textos objecte de lectura i de traducció. Apropament al món clàssic reflectit en els textos i constatació de la seua pervivència en èpoques posteriors i en l'actual.
- Estudi de les característiques lingüístiques dels textos dels diferents gèneres literaris i dels recursos utilitzats en llur configuració.
- Comentari de textos. Els textos com a font de dades i d'informació.
Hom procurarà que els textos que s'han de llegir o traduir siguen de diferents èpoques i de diversos gèneres literaris per tal que l'alumnat copse el fet que el llatí ha estat aclaparadorament la llengua de cultura d'Europa durant llargs períodes de la història. En aquest sentit s'han de poder proposar als estudiants textos que relacionen la llengua clàssica amb el seu entorn geogràfic i històric.
Formació i evolució del lèxic llatí a les llengües romàniques.
- Formació de paraules llatines. Modificació, derivació, i composició. Estudi dels formants d'origen llatí més productius en la formació de paraules en les llengües modernes conegudes o emprades per l'alumnat.
- Característiques diferencials del llatí front a les llengües romàniques i a l'anglès.
- Vocabulari específic d'origen greco-llatí usual en les disciplines que s'estudien en el Batxillerat.
- Expressions llatines incorporades al llenguatge habitual i culte.
Roma i el seu llegat.
- Transmissió de la literatura clàssica.
- Els gèneres literaris llatins. Influència en les manifestacions literàries d'èpoques posteriors.
- La mitologia clàssica i la seua influència en tota la cultura occidental.
- Pervivència del Dret romà.
- El llegat de Roma a Hispània. Restes romanes a la Comunitat Valenciana. Vestigis en jaciments i museus.
IV. Criteris d'avaluació
1. Identificar, analitzar i comentar els elements que constitueixen les diferents estructures morfològiques i sintàctiques de textos llatins originals, destacant les variacions i coincidències amb altres llengües conegudes. Aquesta anàlisi ha de comprendre les formes poc freqüents i irregulars, si es presenten, i també qualsevol tipus de proposició subordinada.
Aquest criteri pretén de comprovar l'aprofundiment en l'aprenentatge de la morfologia regular, que ha de quedar pregonament assimilada i la iniciació a la irregular, tan nominal com pronominal i verbal. Però sobre tot l'alumnat ha de demostrar la seua competència en l'anàlisi de les proposicions subordinades, especialment d'aquelles que presenten procediments de subordinació o estructures diferents als utilitzats per les llengües conegudes per l'alumnat.
2. Exposar, oralment o per escrit, textos llatins originals de diversos gèneres literaris, elaborant esquemes bàsics de continguts i diferenciant les idees bàsiques de les secundàries, usant la traducció si cal per a completar-ne la comprensió.
Amb aquest criteri tracta d'avaluar el grau de comprensió del contingut essencial d'un text. En aquest curs hom treballarà textos originals de major complexitat que els treballats el curs anterior pertanyents a diferents gèneres literaris, sobre els quals es realitzaran exercicis de lectura, d'anàlisi i de resum del contingut, acudint, si escau, a traduccions que en faciliten la comprensió.
3. Traduir a la llengua d'ús de l'alumnat textos originalment escrits en llatí de diferents gèneres literaris.
Aquest criteri tracta de comprovar que l'alumnat ha progressat adequadament en l'assimilació de les estructures de la llengua llatina i que partint de l'anàlisi del text és capaç d'arribar a la comprensió reflexiva que suposa la traducció. La versió de les traduccions tot i mantenir la fidelitat al text s'intentarà que siga més literària i elegant. Hom podrà utilitzar el diccionari.
4. Produir textos breus escrits en llatí de moderada dificultat utilitzant correctament les estructures de la llengua llatina que siguen estudiades per l'alumnat.
S'utilitzarà aquest criteri d'avaluació per comprovar el coneixement assolit del lèxic i de les diferents estructures morfològiques i sintàctiques estudiades, especialment les relacionades amb la configuració de les diferents modalitats de frase, l'ús dels casos i la subordinació. La traducció inversa, realitzada ja en Llatí I, podrà generalitzar-se en aquest curs.
5. Comparar el lèxic llatí i greco-llatí amb el d'altres llengües que conega l'alumnat, i deduir les regles bàsiques de modificació, derivació i composició de paraules.
Aquest criteri ha de tendir a verificar no sols el domini del lèxic d'aprenentatge obligatori sinó també els dels mecanismes de formació de paraules, en els que juga un paper important els formants d'origen greco-llatí, i també el reconeixement dels esmentats mecanismes en les llengües conegudes per l'alumnat. Podrà proposar-se estudis comparatius de lèxic (etimologia i evolució), reconstrucció de famílies semàntiques (parentiu, calendari, etc.), anàlisi de les variacions semàntiques que aporten els distints prefixos i sufixos greco-llatins i estudis sobre paraules utilitzades en altres disciplines.
6. Comparar els components (fonètic, morfològic, sintàctic, semàntic i pragmàtic) fonamentals constitutius del llatí i d'altres llengües conegudes per l'alumnat.
Amb aquest criteri es pretén de comprovar si l'alumnat estableix relacions entre les llengües que estudia i parla, i aprofitant els coneixements lingüístics i científics obtinguts de l'estudi de cadascuna d'elles per a projectar-los en les altres, passant així a un coneixement del llenguatge més complex i abstracte.
7. Identificar i comentar els elements essencials de textos de diferents gèneres literaris, amb sentit complet i traduïts, i reconèixer les estructures bàsiques diferenciadores.
Aquest criteri pretén que l'alumnat identifique els elements essencials del text literari (argument, estructura, dimensió espai-temps, personatges, recursos estilístics, etc.) i caracteritze els diferents gèneres pels trets diferenciadors. Es proposa el treball sobre textos amb sentit complet pertanyents a diversos gèneres literaris (èpics, dramàtics, historiogràfics, etc.) originals i traduïts, que poden ser contrastats amb textos de la literatura actual, de manera especial amb els escrits en les llengües conegudes pels estudiants.
8. Planificar i realitzar senzilles investigacions sobre temes monogràfics, utilitzant fonts de diversa índole: restes arqueològiques, inscripcions, índex, lèxics, articles específics, etc.
Aquest criteri tracta de comprovaar la capacitat creativa en la planificació, recerca, recopilació i sistematització de la informació, i també el grau de adequació i correcció en l'expressió oral i escrita. Els estudiants, conduïts pel professor, planificaran l'activitat, organitzaran la informació, la contrastaran per deduir-ne conclusions que els permeten d'elaborar hipòtesis explicatives.
MATEMàTIQUES APLICADES
A LES CIèNCIES SOCIALS I i II
(Batxillerat d'Humanitats i Ciències Socials)
I. Introducció
L'ampliació constant del rang d'aplicacions de les matemàtiques, que han demostrat ser eficaces per a descriure, analitzar i comprendre les pautes subjacents en un nombre creixent de fenòmens socials, fa convenient que els estudiants de la modalitat d'Humanitats i Ciències Socials assolesquen la formació suficient per a comprendre determinats mètodes matemàtics i dominar les destreses necessàries per a poder aplicar-los.
Les matemàtiques proporcionen el llenguatge adequat per a descriure científicament certs aspectes de la realitat i disposen de mètodes que permeten analitzar-los i comprendre'ls amb profunditat. En conseqüència, les matemàtiques resulten tenir un caràcter instrumental que es tradueix en una utilització profusa per a representar, sintetitzar i comunicar (per mitjà de gràfiques, taules i models abstractes) la informació quantitativa rellevant de molts dels fenòmens estudiats per les ciències socials. La utilització de les matemàtiques es dóna en molta major mesura en les ciències relacionades amb el món de l'economia, ja siga perquè són quantificables més directament, ja siga perquè el seu desenvolupament històric s'ha dirigit més prompte en aquesta direcció.
Aquesta utilitat versàtil de les matemàtiques ha de ser expressament posada de manifest en el desenvolupament del currículum, que orbitarà al voltant de continguts tan bàsics com per a permetre l'experimentació àmplia d'aquest caràcter funcional i instrumental.
Per a la utilització efectiva de les matemàtiques, tan importants com els mateixos continguts conceptuals són els procediments, les habilitats, els hàbits, les estructures i les actituds que caracteritzen l'activitat matemàtica: el disseny d'estratègies d'actuació; la presa de decisions sobre els conceptes i les tècniques que s'utilitzaran, l'explicitació de les hipòtesis que admeten, la formulació, la comprovació i la refutació de conjectures, la recerca de regularitats, l'aplicació d'algoritmes concrets, l'execució de càlculs i la comprensió, la interpretació i la comunicació dels resultats. Precisament, aquest manera particular de fer de les matemàtiques conté valors formatius molt generals que contribueixen a crear hàbits, estructures mentals i actituds que transcendeixen les mateixes matemàtiques per a formar part d'una concepció àmplia i científica de la realitat.
La resolució de problemes, entesa com un procés obert d'indagació, de formulació de preguntes interessants i de recerca creativa de resultats, conté totes les característiques pròpies de l'activitat matemàtica i, en conseqüència, ha d'estar present contínuament en el desenvolupament de les Matemàtiques Aplicades a les Ciències Socials en els dos cursos del batxillerat.
En el marc d'aquesta articulació general al voltant de la resolució de problemes, les Matemàtiques Aplicades a les Ciències Socials I seran eminentment pràctiques i centraran l'atenció en el coneixement i en l'ús de les diverses formes d'expressió matemàtica que permeten comprendre, relacionar, comunicar i extraure conclusions de situacions expressades o expressables en termes matemàtics. En aquest sentit, tenen especial interès les possibilitats que s'obrin i les necessitats que es plantegen amb l'ús de recursos tècnics com la calculadora i l'ordinador.
Les Matemàtiques aplicades a les Ciències Socials II, a més de plantejar i analitzar situacions més complexes i recórrer a tècniques i conceptes matemàtics més sofisticats, prestaran atenció també a la reflexió teòrica, per a fonamentar amb certa solidesa els mètodes utilitzats i per a comprendre justament l'extensió i les limitacions que comporten. Tanmateix, cal deixar constància que el raonament precís, la demostració formal i la simbolització abstracta, són fruit de processos que forçosament han d'estar ancorats fortament en la intuïció, a no ser que es vulga córrer el risc que el rigor es convertesca en un obstacle per al progrés en el coneixement matemàtic.
Els continguts de les assignatures s'exposen agrupats en nuclis, presentats sense prelació significativa, gaudint de múltiples connexions mútues i tolerant diversos tractaments. La riquesa de les interdependències existents permetrà ressaltar la unitat intrínseca de les matemàtiques, que es manifestarà de manera especial mitjançant la resolució de problemes.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria ha de contribuir a l'assoliment de les capacitats següents per parts de les alumnes i dels alumnes:
1. Utilitzar els coneixements matemàtics adquirits per a interpretar críticament els missatges, dades i informacions que apareguen als mitjans de comunicació i altres àmbits sobre qüestions econòmiques i socials de l'actualitat.
2. Reconèixer la utilitat pràctica i teòrica de descriure i interpretar matemàticament els fenòmens quantificables objecte d'estudi de les ciències humanes i socials.
3. Elaborar judicis i formar criteris propis sobre fenòmens socials i econòmics, utilitzant tractaments matemàtics, i expressar críticament opinions, argumentant amb precisió i rigor i acceptant la discrepància i els punts de vista diferents.
4. Comprendre i utilitzar les tècniques d'expressió orals, escrites i gràfiques apropiades per a analitzar i comunicar informació susceptible de ser tractada matemàticament.
5. Aplicar els seus coneixements matemàtics a situacions diverses, utilitzant-los, en particular, en la interpretació de fenòmens i processos de les ciències socials i humanes i en les activitats quotidianes.
6. Utilitzar i contrastar estratègies diverses per a la resolució de problemes, de forma que els permeta enfrontar-se a situacions noves amb autonomia, eficàcia i creativitat.
7. Mostrar hàbits i actituds propis de l'activitat matemàtica, com l'explicitació d'hipòtesis, la formulació de conjectures, la construcció d'exemples i contraexemples, la justificació de les afirmacions que es formulen, la comprovació de la versemblança dels resultats que s'obtenen, la valoració de la precisió, el qüestionament de les apreciacions intuïtives i l'obertura a noves idees.
8. Comprendre que determinats fenòmens aleatoris són comprensibles i susceptibles de quantificació i adscripció a models.
9. Apreciar la utilitat i les limitacions dels recursos mecànics de càlcul i també la necessitat de sotmetre a revisió crítica els resultats obtinguts per aquests procediments.
10. Comprendre la forma d'organització dels coneixements pròpia de les matemàtiques: establiment de definicions precises, demostració de les propietats relacionades amb els conceptes definits i justificació dels procediments, de les tècniques i de les fórmules que simplifiquen la resolució de problemes.
11. Establir relacions entre les matemàtiques i l'entorn social, cultural i econòmic, apreciant el seu lloc com a part de la nostra cultura.
A. Matemàtiques aplicades a les Ciències Socials I
III. Nuclis de continguts
Resolució de problemes
Al mateix temps que es resolen els problemes que permeten plantejar els conceptes i les tècniques matemàtiques que es proposen en els altres nuclis de continguts, resulta útil reflexionar sobre els procediments i els mètodes utilitzats. L'explicació de les diverses fases que ha suposat la resolució d'un problema i la sistematització de les estratègies heurístiques utilitzades amb èxit, constitueixen una ajuda i una guia per a actuar davant de noves situacions problemàtiques i per a revisar críticament els problemes ja resolts. En conseqüència, aquest nucli té un caràcter transversal i els continguts seran presos en compte exclusivament en connexió amb el desenvolupament de la resta dels continguts.
Els continguts d'aquest nucli són:
* Fases en la resolució de problemes: formulació, elaboració de conjectures, disseny i execució de l'estratègia d'actuació, interpretació dels resultats possibles.
* Algunes estratègies d'actuació: simplificació, analogia, particularització, generalització, inducció, raonament per reducció a l'absurd, anàlisi de les possibilitats, etc.
álgebra, funcions i gràfiques.
Aquest nucli agrupa els elements conceptuals bàsics relatius a les diverses representacions funcionals i al plantejament i a la resolució algebraica de problemes.
L'anàlisi qualitativa de gràfiques funcionals, facilitarà la comprensió de la informació transmesa per les característiques globals com màxims, mínims, discontinuïtats, periodicitat, increments, decreixements i taxes de variació.
El coneixement i l'exploració de les principals famílies funcionals permetrà utilitzar-les per a descriure i interpretar matemàticament el comportament de situacions i fenòmens propis de les Ciències Humanes i Socials.
La calculadora pot alleugerir els còmputs necessaris per a la resolució dels problemes plantejats i desplaçar l'atenció dels càlculs rutinaris a la interpretació dels resultats i a la comprensió del procés d'establiment de models en conjunt.
Els continguts d'aquest nucli són:
* Equacions i sistemes d'equacions
- Resolució de problemes que requereixen formular equacions o sistemes d'equacions.
- Utilització dels nuclis i les notacions adequades per a expressar les solucions d'equacions, de sistemes d'equacions i els resultats de mesuraments.
* Funcions
- Descripció i interpretació de fenòmens funcionals per mitjà de gràfiques i taules.
- Propietats de les funcions i interpretació gràfica: domini, recorregut, continuïtat, creixement i decreixement, punts estacionaris.
- Introducció a la mesura de la variació d'una funció. La taxa de variació mitjana. Interpretació geomètrica.
* Models funcionals
- Funcions lineals.
- Funcions polinòmiques.
- Funcions de proporcionalitat inversa.
- Funcions exponencials.
- Funcions logarítmiques.
- Funcions logístiques.
- Descripció de les taxes de variació mitjana dels models funcionals anteriors.
- Identificació dels models funcionals apropiats per a descriure i interpretar matemàticament diversos fenòmens propis de les ciències Humanes i Socials.
- Determinació dels paràmetres dels models funcionals.
Estadística.
En tant que les idees bàsiques de l'estadística ja són conegudes pels estudiants, es tracta ara de realitzar una sistematització que incidesca especialment en la comprensió del significat de les mesures de centralització i dispersió de les distribucions unidimensionals.
Els continguts centrals d'aquest nucli són, no obstant això, els conceptes de distribucions bidimensionals, de regressió i de correlació. Aquests últims poden introduir-se paulatinament a partir de la idea intuïtiva que sembla raonable resumir o ajustar les dades d'algunes distribucions amb una recta.
Per a impedir que l'extensió dels càlculs obstaculitze la comprensió de les idees bàsiques, l'ajust pot realitzar-se inicialment de manera gràfica, amb l'estimació de l'equació d'una recta traçada aproximadament sobre la representació en forma de núvol de punts de les dades. Posteriorment, es poden descriure els còmputs necessaris per a l'obtenció dels paràmetres de les rectes de regressió i s'hi introduirà el coeficient de correlació com una mesura de la bona qualitat de l'ajust.
L'ús adequat dels recursos que proporcionen les calculadores, incloses les funcions estadístiques de què disposen algunes màquines, pot contribuir de manera decisiva a la comprensió dels conceptes subjacents a la regressió i a la correlació, en permetre centrar l'atenció en la interpretació dels resultats obtinguts mecànicament i en la verificació de la versemblança d'aquests resultats.
L'ús de les rectes de regressió per a interpolar i predir ha de ser il·lustrat àmpliament en situacions realistes; en qualsevol cas s'haurà de subratllar el caràcter estimatiu d'aquestes conclusions i el valor relatiu de les prediccions allunyades del rang de dades disponibles.
* Terminologia i conceptes bàsics de l'estadística:
- Individu, població, mostra, variable estadística.
- Organització de les dades: gràfics i taules de freqüències.
- Distribució de freqüències.
- Paràmetres estadístics: mesura i desviació típica. Significat i càlcul.
* Regressió lineal i correlació:
- Distribucions bidimensionals.
- Representació gràfica de les distribucions bidimensionals: núvols de punts.
- Significat intuïtiu de correlació.
- Ajust intuïtiu d'una recta a un núvol de punts.
- Coeficient de correlació lineal. Interpretació i càlcul.
- Regressió lineal. Càlcul de les rectes de regressió.
- Utilització de les rectes de regressió per a interpolar i predir.
Probabilitat.
Aquest nucli proposa la sistematització i la utilització de forma clara i senzilla, per exemple recorrent a la confecció de diagrames en arbre, de les lleis probabilístiques.
Les distribucions binominal i normal, que poden presentar-se com a idealitzacions de distribucions de freqüències, permetran el càlcul de probabilitats, recorrent a tabulacions d'aquestes distribucions, en situacions susceptibles de ser descrites mitjançant models per aquestes.
Els continguts d'aquest nucli són:
* Mesura de la incertesa. Assignació de probabilitats.
* Lleis de la probabilitat.
* Experiències aleatòries compostes.
* Taules de contingència i diagrames en arbre.
* Probabilitat condicionada.
* Probabilitat total.
* Probabilitat a posteriori.
* La distribució binominal.
* La distribució normal.
* Utilització de taules de la distribució binominal i de la distribució normal en la resolució de problemes que requeresquen càlculs probabilístics.
IV. Criteris d'avaluació
1. Utilitzar els números, la notació numèrica i les operacions adequades per a comprendre i comunicar informació quantitativa.
Es pretén avaluar la capacitat d'utilitzar adequadament els número i les seues operacions i de recórrer a la notació numèrica més adient per a expressar els resultats d'estimacions, càlculs i problemes.
2. Transcriure problemes al llenguatge algebraic, utilitzar les tècniques matemàtiques apropiades en cada cas per a resoldre'ls, presentar adequadament les solucions obtingudes i interpretar-les en els seus contextos.
Es pretén avaluar el grau de destresa copsat en la resolució de problemes en general, preferiblement plantejats en contextos o situacions pròpies de les ciències socials, i específicament d'aquells problemes que puguen requerir un plantejament i una resolució algebraica. Es valorarà també la capacitat de justificar l'estratègia dissenyada per a resoldre el problema, la correcció dels raonaments, l'elecció dels tipus de números adequats per a expressar la solució i la interpretació dels resultats obtinguts en coherència amb el context o situació plantejada.
3. Interpretar quantitativament i qualitativa fenòmens econòmics i socials descrits mitjançant relacions funcionals expressades en forma verbal, gràfica, numèrica o algebraica.
Es pretén avaluar la capacitat de descriure i d'interpretar el comportament global de fenòmens funcionals característics de les ciències humanes i socials quan la relació entre les variables d'interès és presentada indistintament en forma de descripció verbal, de taula numèrica, de gràfica o d'expressió algebraica. Es contrastarà, així mateix, la destresa assolida en la traducció global entre les quatre formes de representació funcional i l'habilitat per a identificar i distingir els models funcionals més simples a partir de les característiques globals.
4.Utilitzar taules i gràfiques com a instrument per a l'estudi de situacions empíriques, ajustar-hi raonablement un model funcional, estimar els paràmetres i recórrer a mètodes d'interpolació i d'extrapolació per a l'obtenció d'informació suplementària sobre la situació.
Es pretén avaluar l'habilitat assolida en la utilització de dades numèriques provinents de situacions empíriques en les quals la relació entre les variables no vinga expressada analíticament. Aquesta habilitat es manifestarà en la utilització de les tècniques numèriques adequades per a l'obtenció d'informacions quantitatives suplementàries sobre la situació, en l'elecció raonada d'una família funcional apropiada per a configurar a un model matemàtic la situació i en l'execució dels càlculs necessaris per a estimar els paràmetres del model elegit.
5. Interpretar i elaborar informes sobre situacions susceptibles de ser presentades en forma de gràfica funcional i que exigesquen tenir en compte intervals de creixement i de decreixement, màxims i mínims i tendències d'evolució.
Es pretén avaluar la capacitat d'analitzar gràficament les propietats locals de les funcions i l'habilitat assolida per a utilitzar aquesta anàlisi en la interpretació del context al qual es referirà la gràfica funcional.
6. Analitzar la representació gràfica, extraure conclusions de tipus qualitatiu i apreciar el grau i tipus de relació existent entre les variables d'una distribució bidimensional.
Es pretén valorar la destresa assolida en l'anàlisi qualitativa de la informació gràfica subministrada per núvols de punts i la capacitat de discutir si raonablement es pot suposar una relació funcional o una relació estocàstica entre les variables representades.
7. Utilitzar el coeficient de correlació i les rectes de regressió per a mesurar el grau de relació entre les variables de distribucions bidimensionals i per a extraure conclusions quantitatives sobre situacions formulades en context.
Es pretén comprovar la comprensió del coeficient de correlació com a mesura del grau de relació lineal existent entre dues variables i la capacitat per a associar valors concrets dels paràmetres de les rectes de regressió a conjunts de dades o a núvols de punts corresponents. S'avaluarà també la soltesa assolida en la utilització de les rectes de regressió com a model matemàtic que permet realitzar interpolacions i extrapolacions.
8. Assignar probabilitats a esdeveniments aleatoris simples i compostos, aplicar les lleis elementals de la probabilitat i utilitzar taules dels models probabilístics binominal i normal.
Es pretén avaluar la capacitat d'assenyalar l'existència de fets l'ocurrència dels quals està subjecta a incertesa en problemes contextualitzats; valorar la destresa assolida per a mesurar i interpretar coherentment la versemblança, fent ús, si escau, de taules de les distribucions binomial i normal, preferentment en contextos socials o econòmics.
9. Organitzar i codificar informacions; seleccionar, comparar i valorar estratègies; enfrontar-se a situacions noves amb eficàcia i utilitzar les eines matemàtiques adquirides.
Es pretén avaluar la destresa copsada en la reflexió lògico-deductiva, els modes d'argumentació propis de les matemàtiques, la resolució de problemes i la realització d'investigacions.
B. Matemàtiques aplicades a les Ciències Socials II
III. Nuclis de continguts
Resolució de problemes.
En aquest curs es proseguirà la reflexió sobre les pautes d'actuació i les fases que comporta el procés de resolució de problemes.
Els continguts són els mateixos que s'exposen en el nucli corresponent de Matemàtiques aplicades a les Ciències Socials I i seran tractats exclusivament en relació amb els problemes que permeten plantejar els conceptes i les tècniques matemàtiques propostes en la resta de nuclis de la matèria.
àlgebra lineal.
El nucli es concep com una introducció a les idees bàsiques de l'àlgebra lineal. Les matrius poden introduir-se com una estructura abstracta que permet representar taules i gràfics en general i sistemes d'equacions lineals en particular. Es procurarà dotar de significat les operacions amb matrius i justificar les definicions mitjançant situacions contextualitzades que en permeten interpretacions.
L'estudi dels fonaments de la geometria analítica del pla permetrà la interpretació geomètrica dels sistemes d'equacions lineals de dues incògnites, aplicable a la resolució gràfica de problemes de programació lineal, entesa com un mètode d'optimació complementari al facilitat pel càlcul diferencial.
Els continguts d'aquest nucli són:
* Matrius i sistemes
- Representació matricial dels sistemes d'equacions lineals.
- Estudi de les matrius com a eina per a representar dades estructurades en taules i gràfics.
- Operacions amb matrius: suma, producte, inversa. Interpretació de les operacions i de les propietats.
- Determinant d'una matriu. Aplicacions de les matrius i els determinants a la resolució de sistemes d'equacions lineals.
* Fonaments de la geometria analítica aplicada
- Equacions de la recta en el pla.
- Incidència i paral·lelisme: posicions relatives de rectes en el pla.
- Interpretació geomètrica dels sistemes d'equacions lineals amb dues incògnites.
- Inequacions i sistemes d'inequacions lineals amb dues incògnites. Interpretació geomètrica.
* Introducció a la programació lineal
- Noció d'optimació.
- Conceptes generals: la funció objectiu i les restriccions.
- Mètode gràfic per a la resolució de problemes de programació lineal.
- Resolució de problemes de programació lineal aplicats a l'economia, a l'administració i a la gestió.
Funcions.
El nucli proposa l'aprofundiment en el coneixement dels models funcionals iniciat en el primer curs, aprofundir en les tècniques algebraiques necessàries per a una comprensió millor de les relacions funcionals i introduir conceptes més sofisticats.
La introducció del concepte de derivada i les regles elementals de la derivació, permeten la resolució sistemàtica de problemes d'optimació, eix central del nucli. Es posarà especial cura en què l'optimació siga concebuda com tot un procés que, a partir d'enunciats versemblants, permeta la construcció de fórmules funcionals, l'anàlisi global de les funcions, la representació de les seues gràfiques, la senyalització dels dominis rellevants i, quan escaurà, el càlcul dels valors òptims i la interpretació en el context del problema plantejat.
Les tècniques d'integració que es consideren són les més elementals. Es tracta de donar una idea dels problemes que resol el càlcul integral sense necessitat d'invertir massa temps a estudiar mètodes d'integració molt específics.
* La derivada:
- Concepte intuïtiu de límit.
- Mesura del canvi instantani: introducció intuïtiva a la derivada.
- La derivada i la pendent de la recta tangent a la gràfica en un punt: relació entre derivada, creixement i decreixement.
- Aportacions de la derivada i dels límits al coneixement i a la interpretació de les propietats locals dels models funcionals.
- Aplicació del càlcul de derivades elementals (polinòmiques, exponencials, logarítmiques, productes i quocients) a la resolució de problemes d'optimació en contextos de l'economia, de l'administració i de la gestió.
* La integral:
- Introducció al concepte d'integral definida.
Estadística i probabilitat.
El nucli es dedica, d'una banda, a les lleis de la probabilitat, especialment les relatives als conceptes de probabilitat composta, condicionada i a posteriori, i, d'una altra banda, a la introducció a les idees que permeten aplicar el càlcul de probabilitats a l'estadística.
Els continguts d'aquest nucli són:
* Aprofundiment en les lleis de la probabilitat.
* Resolució de problemes que requeresquen els conceptes de probabilitat composta, condicionada i a posteriori.
* Introducció a les aplicacions del càlcul de probabilitats a l'estadística.
* Anàlisi de les conclusions que cal extraure de conjunts mostrals. Problemes plantejats en l'elecció representativa de mostres.
* Introducció intuïtiva al contrast d'hipòtesis.
IV. Criteris d'avaluació
1. Utilitzar les matrius i les operacions com a instrument per a la resolució de sistemes d'equacions lineals i per a representar i interpretar taules i gràfics.
Es pretén avaluar la capacitat d'organitzar en forma matricial la informació disponible en situacions apropiades, de realitzar les operacions oportunes amb matrius i d'interpretar-ne adequadament els resultats.
2. Transcriure problemes al llenguatge algebraic i utilitzar les tècniques algebraiques apropiades (matrius, sistemes d'equacions, programació lineal bidimensional, etc.) per a resoldre'ls.
Es pretén avaluar la soltesa assolida en la utilització del llenguatge algebraic, en l'elecció de les eines algebraiques apropiades per a resoldre problemes i en la interpretació de les solucions obtingudes.
3. Interpretar quantitativament i qualitativa fenòmens econòmics i socials i comprendre les propietats locals de les funcions que els descriuen.
Es pretén comprovar la capacitat d'interpretar fenòmens o contextos propis de les ciències econòmiques i socials amb l'estudi analític de les propietats locals de les funcions que els descriuen mitjançant models.
4. Utilitzar el càlcul de derivades com a eina per a resoldre problemes d'optimació aplicats a fenòmens de les ciències humanes i socials.
Es pretén valorar la destresa assolida en l'aplicació de les tècniques del càlcul diferencial per a l'obtenció de valors òptims en problemes relacionats amb les ciències econòmiques i socials. Es valorarà també la capacitat d'interpretar els resultats obtinguts en el context del problema formulat.
5. Assignar probabilitats a fets aleatoris simples i compostos, dependents i independents, i interpretar-les; utilitzar tècniques de compte directe, diagrames d'arbre, càlculs simples o taules de distribucions.
Es pretén comprovar la capacitat de realitzar estudis probabilístics en situacions subjectes a incertesa i d'utilitzar en cada cas les tècniques adequades, entre les que s'inclou l'ús de les taules de distribucions binomial i normal.
6. Planificar i realitzar estudis concrets: elaborar formulació d'enquestes, seleccionar mostres i estudiar les dades obtingudes i inferir intuïtivament conclusions sobre les característiques de la població.
Es pretén verificar la comprensió del procés estadístic en conjunt i la capacitat d'obtenir informació sobre una població a partir de la interpretació de les dades obtingudes mitjançant mostratges simples.
7. Analitzar de forma crítica informes estadístics utilitzats en els mitjans de comunicació o en publicacions relacionades amb les ciències humanes i socials.
Es pretén avaluar la capacitació per a analitzar críticament i interpretar informes o informacions que utilitzen taules i gràfiques estadístiques per a presentar o discutir els resultats d'enquestes i censos.
8. Resoldre problemes que requeresquen codificar informacions, seleccionar, comparar i valorar estratègies i elegir les eines matemàtiques adequades per a la recerca de solucions en cada cas.
Es pretén avaluar la capacitat d'aplicar els coneixements matemàtics generals per a resoldre problemes plantejats en situacions pràctiques.
MATEMàTIQUES I i II
(Batxillerat de Ciències de la Natura i de la Salut)
I. Introducció
Les matemàtiques proporcionen els mètodes de raonament i el llenguatge que necessita la ciència per a la comprensió dels fenòmens de la naturalesa. L'aplicació dels mètodes matemàtics a l'àmbit científic produeix resultats teòrics i pràctics importants, tant en l'elaboració de models explicatius dels fenòmens naturals com en la recollida i l'anàlisi de les dades necessàries per a la validació de les teories científiques i la posada a punt de les tecnologies que aquestes generen.
Al mateix temps, les matemàtiques contribueixen de manera essencial al desenvolupament de capacitats i d'actituds de caràcter molt general, necessàries per al desenvolupament d'una visió científica del món, adients per a l'exercici de futures activitats professionals i imprescindibles per fonamentar eventuals estudis científico-tècnics especialitzats. Així, les matemàtiques permeten de manera natural desplegar les capacitats d'abstracció, de raonament lògic i d'anàlisi; ajuden a enfortir l'hàbit i la predisposició a resoldre problemes i emprendre investigacions, i propicien actituds tendents a valorar la simplicitat, l'elegància, l'harmonia i la creativitat.
A més, el coneixement matemàtic s'organitza peculiarment en forma de sistema deductiu, de manera que postulats, definicions, propietats, teoremes i mètodes s'articulen lògicament mitjançant encadenaments conceptuals i demostracions que justifiquen i, en última instància, donen validesa a les intuïcions i a les tècniques matemàtiques.
L'aprenentatge de la matemàtica ha de ser entès com el procés d'assimilació dels elements conceptuals necessaris per a enunciar, resoldre i interpretar els problemes que planteja l'estudi dels fenòmens propis de la ciència i la tècnica.
Per a dotar de significat els coneixements matemàtics i enfortir les intuïcions que els sustenten, és imprescindible un convenciment explícit de la capacitat de síntesi de les abstraccions, de les generalitzacions i de les formalitzacions, com de la solidesa i de la garantia que proporciona el raonament lògic, en definitiva de la utilitat i potència de les matemàtiques.
Aquest convenciment s'adquireix lentament amb una actuació matemàtica continuada, ja iniciada a l'ensenyament obligatori, sobre situacions concretes i particulars que proveesquen l'estudiant d'un bagatge ampli d'experiències i de contextos, condició necessària perquè la teorització i l'abstracció matemàtica siga possible. Les matemàtiques del batxillerat introdueixen nous conceptes, relacions i mètodes de raonament, al mateix temps que permeten establir riques connexions entre ells mateixos, amb el refinament i la sistematització dels resultats coneguts i el plantejament i la resolució de nous problemes.
Les abstraccions, les generalitzacions i les formalitzacions que caracteritzen a la teorització matemàtica, s'han de dosificar convenientment, cal entendre-les més com a la culminació de l'estudi que com el punt de partida. Així, el procés de generalització requereix una certa familiarització prèvia amb casos particulars i la tasca de formalització pressuposa un coneixement intuïtiu dels conceptes en consideració.
Els aspectes essencials de l'activitat matemàtica queden recollits en la resolució de problemes, entesos aquests en un sentit ampli que exigesca la presa de decisions per a enquadrar o plantejar matemàticament la situació, el disseny de l'estratègia d'actuació, la utilització adequada de procediments i tècniques, la verificació de la versemblança de la solució (o de les solucions, o de l'absència de solucions), la interpretació dels resultats i, en algunes ocasions, el plantejament de nous problemes.
Per a adquirir la convicció que les matemàtiques són útils, en termes pragmàtics i científics, els estudiants han de constatar com proporcionen una millora substancial dels coneixements adquirits per procediments intuïtius, qualitatius o experimentals. És preferible aleshores, en lloc d'invertir molt de temps en l'exposició de llargues llistes de tècniques i de procediments particulars, mirar de dotar de significat un grup reduït representatiu d'aquestes, de manera que es formen les bases perquè l'estudiant, quan es requeresca, puga fer front amb èxit a d'altres situacions.
Els recursos tecnològics, especialment la calculadora i l'ordinador, permeten plantejar i abordar problemes amb dades i amb contextos realistes, accelerar els càlculs pesats, visualitzar els conceptes, experimentar i simular. Totes aquestes qualitats són aprofitables per a ressaltar l'interès i la potència de les idees matemàtiques, alhora que obliguen a precisar l'expressió matemàtica necessària per a utilitzar-los adequadament.
Els continguts de les assignatures Matemàtiques I i Matemàtiques II s'exposen agrupats en nuclis, presentats sense prelació significativa, amb una gran quantitat de connexions mútues que permeten diversos tractaments. La riquesa de les interdependències existents permetrà ressaltar la unitat intrínseca de la matemàtica, que es manifestarà especialment mitjançant la resolució de problemes.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria contribuirà a l'adquisició de les capacitats següents per part de les alumnes i dels alumnes:
1. Conèixer i comprendre els conceptes, els procediments i les estratègies matemàtiques que permeten adquirir una formació científica general.
2. Comprendre que les matemàtiques proporcionen models teòrics que abstrauen i sintetitzen el comportament dels fenòmens científics i tecnològics.
3. Mostrar hàbits propis de l'activitat matemàtica, com ara la formulació d'hipòtesis i de conjectures, la construcció d'exemples i de contraexemples, la justificació de les afirmacions que es fan, la comprovació de la versemblança dels resultats que s'obtenen, el plantejament de problemes i l'exploració de propietats.
4. Plantejar i resoldre problemes i situacions característiques de l'activitat quotidiana, científica i tecnològica, que requeresquen posar en joc els coneixements matemàtics.
5. Comprendre la forma d'organització dels coneixements pròpia de la matemàtica: establiment de definicions precises, demostració lògico-deductiva de propietats, enunciació de teoremes i justificació de procediments, tècniques i fórmules.
6. Comprendre i utilitzar les tècniques d'expressió orals, escrites i gràfiques apropiades per a analitzar i comunicar informació susceptible de ser tractada en termes matemàtics.
7. Valorar les actituds associades al treball científic i matemàtic, com l'anàlisi crítica de les assercions, la recerca de la simplicitat i de la precisió, i el qüestionament de les idees intuïtives.
8. Apreciar els avantatges i les limitacions que comporta l'ús de recursos tecnològics com la calculadora i l'ordinador a l'hora de resoldre problemes, de realitzar investigacions o d'executar càlculs.
9. Apreciar la utilitat de les matemàtiques per a comprendre els fenòmens científics i tecnològics i per a descriure i comunicar els resultats de l'activitat científico-tècnica.
A. Matemàtiques I
III. Nuclis de continguts
Resolució de problemes
Al mateix temps que es resolen els problemes que permeten plantejar els conceptes i les tècniques matemàtiques que es proposen en els altres nuclis de continguts, resulta útil reflexionar sobre els procediments i els mètodes emprats, en especial els que han resultat eficaços en cada cas concret. L'explicitació de les distintes fases que ha suposat la resolució d'un problema i la sistematització de les estratègies heurístiques emprades amb èxit, constitueix una ajuda i una guia per a actuar davant de noves situacions problemàtiques i per a revisar críticament els problemes ja resolts. En conseqüència, aquest nucli té un caràcter transversal i els seus continguts es tindran en compte exclusivament en connexió amb el desenvolupament de la resta dels continguts.
Els continguts d'aquest nucli són:
* Fases en la resolució de problemes: formulació, elaboració de conjectures, disseny i execució de l'estratègia d'actuació, interpretació dels resultats possibles.
* Algunes estratègies d'actuació: simplificació, analogia, particularització, generalització, inducció, raonament per reducció a l'absurd, anàlisi de les possibilitats.
Estadística descriptiva i probabilitat
Les idees bàsiques de l'estadística descriptiva han estat ja introduïdes a l'Educació Secundària Obligatòria. Ara se sistematitzen i amplien, tot incidint especialment en la mesura de la dispersió, permetent una aproximació intuïtiva a l'estudi de les distribucions bidimensionals. Les lleis de la probabilitat s'analitzen de manera senzilla amb la confecció de diagrames en arbre i de taules de contingència i amb l'aplicació del càlcul de probabilitats.
Els continguts d'aquest nucli són:
* Conceptes bàsics en el tractament de dades de mostra.
- Distribucions unidimensionals. Mesura de la dispersió.
- Distribucions bidimensionals.
- Representació gràfica de les distribucions bidimensionals: núvols de punts.
- Significat intuïtiu de correlació.
- Ajustament intuïtiu d'una recta a un núvol de punts.
* Probabilitat.
- Mesura de la incertesa. Assignació de probabilitats.
- Experiències aleatòries compostes. Independència de successos.
- Taules de contingència i diagrames en arbre.
- Lleis de la probabilitat. Probabilitat condicionada. Probabilitat total. Probabilitat a posteriori.
Geometria
Amb l'aprofitament de l'experiència prèvia dels estudiants i la seua intuïció geomètrica pretenem mostrar de quina manera els mètodes analítics serveixen de model del comportament geomètric del món físic. La idea bàsica de la geometria analítica -la representació dels elements geomètrics per equacions- requereix un tractament pausat, sense la necessitat de forçar el recurs prematur a tècniques allunyades de la intuïció. Es proposa una introducció simultània a les idees bàsiques de la geometria analítica plana i de l'espai que faça significatiu el concepte de dimensió.
Els continguts d'aquest nucli són:
* Trigonometria.
- Estudi de les raons trigonomètriques a partir de la proporcionalitat en triangles rectangles. Aplicació a la resolució de problemes de mesurament indirecte.
* Coordenades i vectors.
- Sistemes de referència en la recta, el pla, l'espai i l'esfera.
- Coordenades cartesianes i polars.
- Translacions en el pla i en l'espai: vectors.
- Composició de translacions: suma de vectors.
- Homotècies en el pla i en l'espai: multiplicació d'un vector per un escalar.
- Distància entre punts del pla i de l'espai. Mòdul de vectors.
* Introducció als mètodes de la geometria analítica.
- Representació analítica d'alguns elements geomètrics de l'espai, com els eixos i els plans coordenats, les rectes paral·leles als eixos, i els plans paral·lels a les coordenades.
- Equació de la circumferència i de la recta en el pla. Resolució de problemes mètrics i de posicions relatives en el pla.
Anàlisi de funcions
L'estudi de les funcions i les seues representacions gràfiques es poden realitzar en una doble vessant. D'una banda, amb el coneixement i l'exploració (amb les possibilitats que permet el recurs a calculadores i a ordinadors) la representació analítica i gràfica d'algunes famílies de funcions amb l'objecte de poder recórrer-hi per a descriure i per a analitzar el comportament de situacions i de fenòmens propis de la ciència i de la tècnica. D'una altra banda, amb l'anàlisi de la representació analítica i la representació gràfica de les funcions per a descriure i per a interpretar les seues característiques globals i, en definitiva, per a extraure informació rellevant sobre els fenòmens per als quals estableixen models.
Els continguts d'aquest nucli són:
* Funcions.
- Descripcions verbals, taules, gràfics i fórmules funcionals.
- Propietats de les funcions i la seua interpretació gràfica: domini, recorregut, continuïtat, creixement i decreixement, punts estacionaris, comportament en l'infinit.
- Mesura de la variació en un interval: taxa de variació mitjana.
* Estudi d'algunes famílies de funcions.
- Funcions lineals. Pendent de la recta.
- Funcions quadràtiques. La paràbola i l'equació de segon grau.
- Funcions polinòmiques.
- Funcions racionals.
- Funcions exponencials.
- Funcions logarítmiques.
- Funcions circulars. Extensió de les raons trigonomètriques a qualsevol angle. Concepte de periodicitat.
* Introducció a les derivades.
- Introducció intuïtiva al concepte de límit.
- Mesura de la variació instantània: introducció intuïtiva a la derivada.
- La derivada i la pendent de la recta tangent a la gràfica en un punt: relació entre derivada, creixement i decreixement.
Aritmètica i àlgebra
El nucli agrupa els continguts que permeten ampliar els recursos numèrics i algebraics necessaris per al plantejament, la resolució i l'expressió de les solucions de problemes.
Els continguts són:
* Nombres combinatoris. Binomi de Newton.
* Resolució d'equacions i sistemes d'equacions.
* Mesures i equacions amb solucions que no poden expressar-se amb nombres racionals: introducció al nombre real.
IV. Criteris d'avaluació
1. Utilitzar tècniques de compte directe, recursos combinatoris i lleis elementals de la probabilitat per a assignar probabilitats a successos aleatoris simples i compostos.
Es pretén avaluar la capacitat d'assenyalar l'existència de successos amb l'ocurrència subjecta a la incertesa en problemes contextualitzats, i valorar la destresa adquirida per a mesurar i interpretar coherentment la seua versemblança.
2. Interpretar el grau de relació entre les variables d'una distribució bidimensional i ajustar gràficament una recta al corresponent núvol de punts per a formular i interpretar prediccions i interpolacions.
Es pretén avaluar la capacitat d'interpretar la relació existent entre dues variables i la destresa per a ajustar intuïtivament de manera gràfica una recta que permeta extraure conclusions quantitatives no incloses en les dades inicials.
3. Esquematitzar geomètricament situacions problemàtiques i aplicar tècniques trigonomètriques a la mesura d'angles i de longituds per a trobar, valorar i interpretar les solucions possibles.
Es pretén comprovar l'habilitat assolida per a seleccionar i utilitzar les eines trigonomètriques adequades en la resolució i interpretació de les solucions de problemes pràctics de mesura indirecta.
4. Reconèixer les famílies més elementals de funcions i utilitzar-les per a descriure i interpretar fenòmens de la naturalesa i de la tècnica amb gràfiques i fórmules algebraiques funcionals.
Es pretén verificar la capacitació per a analitzar i interpretar quantitativament i qualitativa situacions en les quals existesca relació funcional entre dues variables.
5. Interpretar informacions i elaborar informes sobre situacions realistes, susceptibles de ser presentades en forma de gràfiques i que exigesquen tenir en compte intervals de creixement i de decreixement, màxims i mínims, tendències d'evolució i de continuïtat.
Es pretén avaluar la capacitat d'extraure conclusions mitjançant l'estudi local de les funcions. Específicament, es contrastarà la capacitació per a resoldre problemes contextualitzats d'optimació i tendències de relacions funcionals.
6. Abordar problemes que requeresquen plantejar, analitzar i resoldre equacions i sistemes d'equacions i interpretar els resultats obtinguts.
Es pretén comprovar la destresa adquirida en la resolució i interpretació de problemes susceptibles de ser plantejats algebraicament.
7.Utilitzar els nombres, la notació numèrica i les operacions adequades per a comprendre i comunicar informació quantitativa.
Es pretén avaluar la capacitat d'utilitzar adequadament els nombres i les seues operacions i de recórrer a la notació numèrica més convenient per a expressar els resultats d'estimacions, mesures, càlculs i problemes.
8. Utilitzar coordenades i vectors com a eines per a, respectivament, localitzar punts i descriure transformacions geomètriques.
Es pretén comprovar l'habilitat aconseguida en l'elecció avantatjosa de sistemes de referència per a descriure la posició de punts en la recta, el pla, la superfície esfèrica i l'espai. Així mateix es pretén comprovar l'habilitat aconseguida per a utilitzar el llenguatge vectorial en la descripció formal de translacions i homotècies.
9. Representar i identificar analíticament elements geomètrics simples de l'espai i resoldre problemes de posicions relatives i mètriques en el pla.
Es pretén avaluar la destresa aconseguida en la representació analítica d'elements geomètrics simples de l'espai, com ara eixos i plans coordenats, rectes paral·leles als eixos i plans paral·lels a les coordenades. En el cas del pla es pretén també comprovar l'habilitat aconseguida per a utilitzar la representació analítica de rectes i circumferències en la resolució de problemes geomètrics.
10. Organitzar i codificar informacions; seleccionar, comparar i valorar estratègies; enfrontar-se a situacions noves amb eficàcia i utilitzar les eines matemàtiques.
Es pretén avaluar la destresa aconseguida en la reflexió lògica-deductiva, els modes d'argumentació propis de les matemàtiques, la resolució de problemes i la realització d'investigacions.
B. Matemàtiques II
III. Nuclis de continguts
Resolució de problemes
En aquest nucli prossegueix la reflexió sobre les pautes d'actuació i les fases que comporta el procés de resolució de problemes. Els continguts són el mateixos que s'exposen en els nuclis corresponents de Matemàtiques I i seran tractats exclusivament en relació amb els problemes que permeten plantejar els conceptes i les tècniques matemàtiques proposades en els altres nuclis de l'assignatura.
Geometria
En aquest nucli es proposa la sistematització de les idees bàsiques de la geometria analítica, per a possibilitar la comprensió de tècniques elaborades que simplifiquen i resolen els problemes mètrics del pla i de l'espai. L'estudi de llocs geomètrics del pla és concebut com una introducció als mètodes que permeten construir equacions i identificar corbes definides per propietats mètriques.
Els continguts d'aquest nucli són:
* Problemes mètrics
- Resolució de problemes sobre posicions relatives i qüestions mètriques en el pla i l'espai. Aplicacions del càlcul vectorial.
* Introducció a l'estudi analític de les formes geomètriques.
- Relació entre equació i característiques geomètriques de les corbes i de les superfícies més simples.
- Idea de lloc geomètric del pla. En particular, introducció a l'estudi de les còniques.
Anàlisi
El concepte de derivada i les tècniques elementals de derivació permetran aprofundir l'estudi local de les funcions. La resolució de problemes d'optimació constitueix una exemplificació rica de l'aplicabilitat dels mètodes matemàtics, sobretot si el seu estudi és concebut com un procés que, tot partint d'enunciats formulats en contextos científics o tècnics, permet la construcció de fórmules funcionals, l'anàlisi global de les funcions construïdes, la representació de les seues gràfiques i, quan siga possible, el càlcul dels valors òptims i la seua interpretació.
Els continguts del nucli són:
* La derivada.
- La funció derivada.
- Derivada de la suma, producte, quocient i composició de funcions.
- Derivada de les famílies principals funcionals.
- Resolució de problemes d'optimació.
* La integral.
- Introducció al concepte d'integral definida.
- Aproximació intuïtiva al teorema fonamental del càlcul integral.
- Noció de primitiva. Tècniques elementals d'integració: canvis de variable senzills, fórmula de les parts.
- Aplicacions de la integral definida.
Estadística i probabilitat
A partir de les idees bàsiques de les distribucions bidimensionals, s'estudiaran ara les rectes de regressió i el coeficient de correlació, si bé ara recorrerem als ordinadors o a les calculadores per alleugerir els còmputs i així centrar l'atenció en la interpretació dels resultats i en la seua utilització per a interpolar i predir.
Per una altra banda, les distribucions binomial i normal, que es poden presentar com a idealitzacions de distribucions de freqüència, permetran el càlcul de probabilitats recorrent a tabulacions.
Els continguts d'aquest nucli són:
* Regressió lineal i correlació.
- El coeficient de correlació lineal.
- Regressió lineal. Rectes de regressió.
- Aplicacions de les rectes de regressió a la resolució de problemes. Interpolació i predicció en les distribucions estadístiques bidimensionals.
* Distribucions de probabilitat.
- Introducció intuïtiva al concepte de distribució de probabilitat.
- La distribució binomial i la distribució normal.
- Utilització de taules de la distribució binomial i de la distribució normal en la resolució de problemes de càlcul probabilístic.
àlgebra lineal
El nucli proposa la sistematització de l'estudi i la resolució dels sistemes d'equacions lineals, i l'abstracció dels conceptes de matriu i de determinant.
Els continguts del nucli són:
* Representació matricial dels sistemes d'equacions lineals.
* Estudi de les matrius com a eina per a emprar dades estructurades en taules i gràfics.
* Suma i producte de matrius. Matriu inversa. Interpretació de les operacions amb matrius. Aplicacions de les matrius a la resolució de sistemes d'equacions.
* Determinant d'una matriu: aplicació a la resolució de sistemes d'equacions.
IV. Criteris d'avaluació
1. Plantejar en termes vectorials problemes formulats en contextos de les ciències de la naturalesa, la tècnica i la geometria, i utilitzar el càlcul vectorial per a resoldre'ls i interpretar-ne les solucions.
Es pretén avaluar la capacitació assolida en la utilització de vectors i en operacions amb vectors per a resoldre problemes i interpretar les solucions obtingudes.
2. Interpretar, reconèixer i analitzar expressions analítiques que poden ser associades a rectes, plans, corbes o superfícies.
Es pretén comprovar la destresa adquirida en el reconeixement i la visualització de formes geomètriques a partir d'expressions analítiques.
3. Identificar llocs geomètrics definits per mitjà de propietats mètriques.
Es pretén valorar l'experiència i l'habilitat adquirida en la determinació i la identificació de llocs geomètrics senzills definits per propietats mètriques.
4. Utilitzar les matrius i les seues operacions per a resoldre sistemes d'equacions lineals i per a representar i interpretar taules i grafos.
Es pretén avaluar la capacitat d'utilitzar les matrius i les seues operacions per a resoldre problemes plantejables en forma de sistemes d'equacions lineals, problemes relacionats amb la geometria analítica i problemes que requeresquen representar dades amb taules o grafos.
5. Utilitzar tècniques algebraiques per a resoldre problemes i interpretar les seues solucions.
Es pretén comprovar la destresa adquirida en la formulació i la resolució algebraica de problemes.
6. Utilitzar el concepte i càlcul de límits i derivades per trobar i interpretar característiques destacades de funcions expressades en forma explícita.
Es pretén comprovar amb aquest criteri que els alumnes són capaços d'utilitzar els conceptes bàsics de l'anàlisi, han adquirit el coneixement de la terminologia adequada i desenvolupat les destreses en l'ús de les tècniques usuals del càlcul de límits i derivades. El càlcul de derivades es limitarà a les famílies de funcions conegudes i amb no més de dues composicions. Pel que fa als límits, sols es consideraran aquells que corresponguen a indeterminacions senzilles.
7. Aplicar el càlcul de límits, derivades i integrals a l'estudi de fenòmens naturals i tecnològics, i també a la resolució de problemes d'optimació i mesura.
Aquest criteri pretén d'avaluar la capacitat de l'alumne per a interpretar i aplicar a situacions del món natural, geomètric i tecnològic, la informació subministrada per l'estudi analític de les funcions. Respecte a aquest criteri valen les mateixes acotacions incloses en el criteri anterior quant al càlcul de límits i derivades. El càlcul d'integrals es limitarà als mètodes generals d'integració i, en tot cas, amb canvis de variable simples.
8. Aplicar mètodes analítics a l'estudi de funcions i a la interpretació de fenòmens de la naturalesa i de la tècnica.
Es pretén verificar la capacitat d'utilització dels conceptes i les tècniques bàsiques del càlcul diferencial per a estudiar i interpretar fenòmens de la naturalesa i de la tècnica expressables mitjançant relacions funcionals.
9. Utilitzar tècniques analítiques per a estudiar les propietats de les funcions i per a resoldre problemes d'optimació.
Es pretén avaluar la capacitat per a l'obtenció a partir de problemes que requeresquen l'obtenció de valors òptims, construir les funcions necessàries i estudiar-les amb tècniques analítiques.
10. Calcular i interpretar el coeficient de correlació d'una distribució bidimensional i calcular i interpretar els paràmetres de les rectes de regressió de la distribució per a formular prediccions i interpolacions.
Es pretén avaluar la capacitació per a utilitzar el coeficient de correlació i les rectes de regressió en la determinació del grau de relació entre les variables de distribucions bidimensionals i en el càlcul de prediccions quantitatives sobre situacions apropiadament contextualitzades.
11. Utilitzar els models probabilístics binominal i normal per a assignar probabilitats a successos aleatoris.
Es pretén valorar la destresa adquirida per a mesurar i interpretar coherentment la versemblança de successos que presenten una ocurrència subjecta a la incertesa, tot fent ús de les taules de les distribucions binomial i normal.
12. Resoldre problemes que requeresquen codificar informacions, seleccionar, comparar i valorar estratègies i elegir les eines matemàtiques adequades per a l'obtenció de solucions en cada cas.
Es pretén avaluar la capacitat d'aplicar els coneixements matemàtics generals i la capacitat de prendre decisions en el marc general de la resolució de problemes.
QUíMICA
(Batxillerat de Ciències de la Natura i de la Salut)
I. Introducció
L'esforç de la humanitat al llarg de la història per comprendre i dominar la matèria, la seua estructura i les seues transformacions, ha contribuït al gran desenvolupament de la Química i a les seues múltiples aplicacions en la nostra societat. Els químics, juntament amb els enginyers químics, fabriquen els plàstics i moltes fibres útils; col·laboren en les refineries de petroli i en les fàbriques de paper i de tinta; controlen la puresa dels aliments, de les begudes, dels cosmètics i dels medicaments; analitzen i regulen els agents que contaminen l'aire i les aigües; creen nous medicaments per a les persones i nous productes per combatre les pestes agrícoles i regular el creixement de les plantes, i asseguren així l'abastament suficient d'aliments per a una població mundial en augment. En resum, és difícil imaginar el món actual sense disposar de medicaments, adobs per al camp, colorants o plàstics.
Totes aquestes aplicacions justifiquen que la Química siga una matèria bàsica per a moltes carreres de ciències i tècniques i per a la Formació Professional de grau superior, i també per ajudar a la formació científica necessària dels ciutadans per tenir una visió crítica i al mateix temps objectiva, de la ciència, tant en els aspectes positius com, en ocasions, els negatius provocats per un ús inadequat dels coneixements i de les tècniques.
En el Batxillerat, aquest estudi s'organitza i s'acota en tres grans apartats. El primer correspon a l'estudi dels aspectes energètics i estequiomètrics de les reaccions químiques, escometent alguns tipus específics d'aquestes, i pertany a la part coneguda com a química general. En el segon es presenten els aspectes de la nova visió del comportament de la matèria, amb les solucions de la física quàntica al problema de l'àtom i les seues unions. Per últim, s'introdueixen la química del carboni i la química industrial, en les que es donen a conèixer substàncies que tenen gran interès biològic i industrial.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria contribuirà al fet que els alumnes adquiresquen les següents capacitats:
1. Comprendre els principals conceptes de les ciències químiques i com aquests s'articulen en lleis, models o teories.
2. Aplicar aquests conceptes a l'explicació de certs fenòmens químics i a l'anàlisi d'alguns dels usos tecnològics més quotidians de les ciències químiques.
3. Discutir i analitzar críticament hipòtesis i teories contraposades que permeten desenvolupar el pensament crític, i valorar les seues aportacions al desenvolupament de la Química.
4. Utilitzar autònomament les estratègies pròpies de la investigació científica, per resoldre problemes, realitzar treballs pràctics i, en general, explorar situacions i fenòmens desconeguts per a ells.
5. Comprendre la naturalesa de la Química i les seues limitacions, i també les seus complexes interaccions amb la tecnologia i la societat, valorant la necessitat de preservar el medi ambient i de treballar per aconseguir una millora de les condicions de vida actuals.
6. Valorar la informació provenient de diferents fonts per a formar-se una opinió pròpia, la qual els permeta expressar-se críticament sobre problemes actuals relacionats amb la Química.
7. Comprendre que el desenvolupament de la Química suposa un procés canviant i dinàmic, mostrant una actitud flexible i oberta front a opinions diverses.
8. Manipular amb confiança en el laboratori l'instrumental bàsic fent-ne ús d'acord amb les normes de seguretat de les seues instal·lacions.
9. Desenvolupar actituds positives cap a la Química i el seu aprenentatge, que augmenten l'interès i autoconfiança dels alumnes en la realització d'activitats d'aquesta ciència.
III. Nuclis de continguts
Els dos primers nuclis presenten continguts sobre procediments i actituds. No han de ser tractats per separat, sinó que s'han de desenvolupar, de manera integrada, en la resta dels nuclis.
El tercer nucli de continguts fa referència a l'estudi de les substàncies químiques que apareixen en el desenvolupament de la resta de nuclis.
Aproximació al treball científic.
- Procediments que constitueixen la base del treball científic: plantejament de problemes, formulació i contrastació d'hipòtesis, disseny i desenvolupament d'experiments, interpretació de resultats, comunicació científica, estimació de la incertesa de la mesura, utilització de fonts d'informació.
- Importància de les teories i models dins dels quals es duu a terme la investigació.
- Actituds en el treball científic: qüestionament d'allò obvi, necessitat de comprovació, de rigor i de precisió, obertura davant de noves idees.
- Hàbits de treball i d'indagació intel·lectual.
Química-tècnica-societat.
- Anàlisi de la naturalesa de la Química com a ciència: avanços i limitacions, caràcter temptatiu i de contínua recerca, evolució, i interpretació de la realitat a través de models.
- Relacions de la Química amb la tècnica i les seues implicacions en la societat: conseqüències en les condicions de la vida humana i en el medi ambient. Valoració crítica.
- Influències mútues entre la societat, la Química i la tècnica. Valoració crítica.
Química descriptiva.
- Estudi de les substàncies que apareguen en el desenvolupament dels nuclis, especialment aquelles que per motius socials, econòmics, ambientals o històrics, es consideren importants.
Termoquímica.
- Primer principi de la termodinàmica. Aplicació a l'estudi de reaccions químiques que transcorren a pressió constant.
- Conceptes d'entalpia i d'energia d'enllaç. Càlcul d'entalpies de reacció utilitzant la llei de Hess i a partir de la taula d'energies d'enllaç.
Equilibris químics.
- Aspecte dinàmic de les reaccions químiques: concepte dinàmic d'equilibri, a partir del model de reacció.
- Expressió de la constant d'equilibri com a propietat que el caracteritza. Relació entre les constants Kc i Kp. Aplicacions al cas de substàncies gasoses i dissolucions.
- Estudi qualitatiu del desplaçament de l'equilibri mitjançant accions externes: principi de Le Chatelier. Algunes reaccions que corresponguen a equilibris heterogenis, especialment els de dissolució-precipitació, llur importància industrial.
Reaccions de transferència de protons.
- Definició d'Arrhenius i de Brönsted-Lowry, les seues limitacions, i aplicacions.
- Reaccions entre àcids i bases; formulació i nomenclatura de totes les espècies que hi intervenen; introducció al concepte d'àcids i bases fortes i dèbils; el significat del pH.
- Realització d'exercicis sobre l'estequiometria i problemes d'aquestes reaccions on intervinguen els aspectes esmentats. Estudi qualitatiu del procés de dissolució de les sals en aigua.
Reaccions de transferència d'electrons.
- Definició general de reaccions d'oxidació-reducció a partir de la comprovació que algunes reaccions on no intervé l'oxigen tenen les seues mateixes característiques.
- Reaccions redox: exercicis d'estequiometria i ajustament d'aquestes reaccions dins d'un context determinat.
- Substàncies oxidants i reductores. Realització experimental de reaccions entre metalls i ions d'altres metalls (per exemple el Fe i el Cu+2 ). Recerca d'una escala qualitativa d'oxidants i reductors que s'use en la predicció d'una reacció determinada.
- Aplicació de les dades extretes a la corrosió de metalls, importància industrial i econòmica d'aquest fenomen.
- Estudi, de forma elemental, de les piles elèctriques i de l'electròlisi. Interpretació quàntica de l'àtom.
- Estudi qualitatiu del model atòmic de Böhr.
- Introducció al model quàntic, associat al concepte de probabilitat, a partir de la dificultat d'interpretar àtoms més complexos que l'hidrogen. Aparició dels números quàntics.
- Estructura electrònica, reactivitat dels elements i justificació del sistema periòdic. Estudi descriptiu d'algunes propietats dels elements i la seua variació en el sistema periòdic. Aplicació experimental a l'estudi d'algun dels grups representatius.
L'enllaç químic segons la Química moderna.
- Introducció de l'enllaç covalent a partir del model de solapament d'orbitals atòmics. Geometria de les molècules utilitzant el model de repulsió de parelles d'electrons. Concepte de polaritat. Interpretació d'alguna de les propietats associades a substàncies que presenten enllaç covalent.
- Enllaç iònic. Justificació de l'existència de la retícula en els compostos iònics. Concepte d'índex de coordinació i factors dels quals depén. Introducció del cicle de Born-Haber.
- Els enllaços intermoleculars.
- Estudi qualitatiu de l'enllaç metàl·lic a partir del model dels orbitals moleculars aplicat a elements amb pocs electrons de valència i a la consegüent existència de nivells energètics pròxims.
Introducció a la química industrial: la química de l'amoníac i de l'àcid nítric.
- Diferències fonamentals entre la química que es realitza en el laboratori i la industrial. Importància econòmica que té la química per al desenvolupament d'un país, efectes nocius que ocasiona la falta de racionalització del seu ús.
- La química de l'amoníac i de l'àcid nítric: estudi descriptiu de les substàncies que es necessiten per a l'obtenció de l'amoníac (hidrogen i nitrogen), les característiques essencials de l'obtenció industrial de l'amoníac i de l'àcid nítric; controls necessaris dels seus vessaments per la influència que tenen en el medi ambient.
La química del carboni.
- Principals funcions orgàniques, les seues propietats i característiques. Formulació i nomenclatura dels compostos més senzills i coneguts.
- Importància biològica d'algunes macromolècules naturals com els greixos, els glúcids i les proteïnes com a compostos bàsics.
- Polímers: significat del terme i exemples d'aquest grup com els plàstics, el niló, el cautxú, etc. Importància social i econòmica.
- Els aminoàcids com a components de les proteïnes. Importància que aquestes tenen per a la vida.
IV. Criteris d'avaluació
1. Determinar la gran influència que la Química té actualment, les raons que l'expliquen i la seua repercussió en el medi ambient.
Es tracta que els estudiants siguen conscients de la influència que exerceix la Química en els àmbits de la nostra societat, com ara l'alimentació, els medicaments, tot tipus d'indústries, la creació de nous materials, etc. a l'igual que la seua importància en la recerca de mitjans per a la conservació del medi ambient, moltes vegades fet malbé per les mateixes indústries. Hauran de ser capaços de deduir les relacions que presenta la Química amb la Tecnologia i poder realitzar valoracions crítiques sobre les seues repercussions econòmiques.
2. Conèixer el mode de creixement de la ciència a partir de casos concrets com l'evolució dels models sobre l'estructura atòmica, i analitzar les raons, tant de tipus científic com social, que obligaren i/o dificultaren els successius canvis del paradigma proposat.
Es pretén que es coneguen els diferents models utilitzats històricament per a la interpretació del comportament atòmic de la matèria, i es valoren les influències, tant de tipus científic com de tipus social, que obligaren a un canvi necessari dels models existents, i les consegüents crisis que això va comportar.
3. Reconèixer substàncies representatives des d'un punt de vista social, econòmic, històric, etc., estudiades en els diferents nuclis, a partir del nom vulgar o del químic, i determinar-ne la utilització quotidiana a partir de les seues propietats.
Amb aquest criteri es pretén constatar que es coneguen, des del punt de vista químic, substàncies d'ús quotidià com el vinagre, la calç viva, el salfumant, la sosa càustica, etc. i altres de marcat ús industrial com l'amoníac, l'àcid sulfúric, el cautxú, etc.; i és capaç d'interpretar-ne els diferents usos i aplicacions a partir de les seues propietats.
4. Determinar l'entalpia d'una reacció química a partir de les seues energies d'enllaç o mitjançant l'aplicació de la llei de Hess.
Es tracta que els estudiants siguen capaços de calcular l'entalpia (a pressió constant) de reaccions químiques (si és possible reaccions bàsiques de processos industrials d'importància social, o reaccions la finalitat de les quals siga l'aprofitament energètic), mitjançant l'aplicació de la llei de Hess o a partir de taules d'energies d'enllaç.
5. Aplicar els conceptes d'estequiometria d'una reacció i d'equilibri químic al càlcul de les quantitats de reactius i productes presents en reaccions d'aquest tipus i en reaccions teòricament irreversibles.
Es pretén que els estudiants coneguen el concepte dinàmic d'equilibri químic, i també la manera d'actuar sobre l'evolució d'una reacció determinada mitjançant la modificació de les condicions externes, juntament amb les conseqüències importants que implica a nivell industrial. En vista d'aquests coneixements, els alumnes han de poder resoldre exercicis relacionats amb el càlcul de les quantitats finals que es poden obtenir en un procés d'aquest tipus.
6. Aplicar els conceptes d'àcid i de base d'Arrhenius i Brönsted, per reconèixer substàncies que poden actuar com a tals i algunes de les seues aplicacions pràctiques, i calcular les quantitats presents de totes les substàncies en aquestes reaccions.
Es tracta de comprovar el coneixement del caràcter àcid o bàsic de substàncies que habitualment sorgeixen en el marc quotidià, siguen d'Arrhenius o (en un sentit més ampli) de Brönsted, i també les seus propietats. També s'avaluarà la capacitat a l'hora de calcular les concentracions de les espècies presents en l'equilibri i el pH.
7. Identificar les reaccions d'oxidació-reducció, i estudiar la seua estequiometria i algunes de les seues aplicacions industrials.
Es tracta que els estudiants reconeguen aquest tipus de reaccions, siguen capaços d'ajustar-les i escriure-les correctament en casos senzills, i puguen resoldre els respectius problemes estequiomètrics, especialment els que es refereixen a les piles electroquímiques i l'electròlisi, el funcionament dels quals han de conèixer. També han de ser capaços de predir si es produirà o no una determinada reacció a partir de les taules de potencials redox.
8. Aplicar el model quàntic d'estructura atòmica per justificar el sistema periòdic i la variació periòdica d'algunes propietats dels seus elements.
Es tracta que els alumnes coneguen qualitativament el model quàntic, que descriu l'estructura interna dels àtoms i permet justificar l'ordenació periòdica dels elements i les seues propietats, com ara els radis atòmics i iònics, les energies d'ionització i electronegativitats.
9. Aplicar el concepte d'enllaç a diferents substàncies, i deduir en cada cas l'estructura que cap esperar i algunes de les seues propietats, com per exemple, l'estat físic, la duresa i la conductivitat.
Amb aquest criteri es pretén comprovar que els estudiants coneguen la causa de formació dels enllaços (forces electromagnètiques) i els diferents models d'enllaç -iònic, covalent i de bandes (aquest últim a nivell qualitatiu)- i, mitjançant la seua aplicació, siguen capaços de deduir l'estructura de les substàncies a partir de la seua composició atòmica, sent conscient de les aproximacions realitzades. També si són capaços de comprendre l'estructura cristal·lina de metalls i compostos iònics i la forma geomètrica de les molècules binàries.
10. Comparar els processos químics realitzats en un laboratori i els realitzats a nivell industrial (sobre tot els de transformació de les primeres matèries), i analitzar els factors que s'han de tenir en compte en ambdós casos i especialment la influència que els vessament industrials poden exercir en el medi ambient.
Amb aquest criteri es pretén comprovar que els alumnes coneguen alguns dels processos industrials del seu entorn, i són capaços d'analitzar els problemes de tot tipus (econòmics en general, rendiments, control de vessaments, etc.) que comporten, i els comparen amb els realitzats en laboratoris.
11. Descriure l'estructura general d'alguns polímers naturals i artificials, i conèixer el seu interès des del punt de vista econòmic, biològic o industrial.
Es tracta de comprovar que els estudiants identifiquen alguns dels polímers que habitualment es presenten en la seua vida quotidiana, tant naturals (proteïnes, glúcids...) com artificials (cautxú, niló, baquelita), coneguen la seua estructura, procés de formació i la seua importància per a la vida i per a la indústria.
12. Analitzar com actuen els contaminants comuns en l'ecosistema terrestre, i també la influència que hi tenen.
Es tracta de comprovar si els alumnes són capaços d'analitzar els processos més comuns mitjançant els quals es produeix la contaminació del medi ambient, tant en els sòls com en l'atmosfera o en els aqüífers, i també els seus efectes per a la vida dels éssers vius.
TECNOLOGIA INDUSTRIAL I i II
(Batxillerat de Tecnologia)
I. Introducció
La utilització de la tècnica ha estat una constant de l'ésser humà des de l'aparició sobre la terra, i la missió que té aquesta recerca és doble. D'una banda es tracta d'evitar, o almenys disminuir al màxim, tots aquells treballs laboriosos, feixucs i perillosos, i d'altra banda de dominar tots aquells treballs repetitius.
Els principals avantatges que es pretenen aconseguir amb l'aplicació de la tècnica són, doncs, clars: d'una banda, disminuir l'esforç humà i eliminar aquells tipus de treballs que comporten perillositat i d'altra banda, disposar de major temps lliure.
En l'actualitat, gràcies als avanços científics i tecnològics i, com a conseqüència de l'aplicació de la tècnica a la fabricació, apareixen uns altres avantatges que, encara que són secundaris, no deixen de tenir importància: les màquines poden ser programades per a grans sèries de fabricació, amb la qual cosa s'abarateixen els costos, i els objectes construïts poden arribar a major quantitat d'usuaris. Amb això, si s'amplien les sèries de fabricació i si es mouen capitals, les indústries poden fer majors inversions en maquinària, i així aconseguir també millors qualitats en els productes obtinguts.
Una de les finalitats que es persegueixen amb aquesta matèria és la de preparar l'alumnat per a futurs estudis de Formació Professional. Per tant, els continguts han de connectar amb les diverses branques de la tècnica i estudiar-ne tant els aspectes teòrics fonamentals com les aplicacions pràctiques en el laboratori, sense entrar en excessives especificacions. Així doncs, els continguts han de donar una visió global, tant teòrica com pràctica, de les distintes tècniques de la indústria actual, i abastaran: mecànica, electricitat, electrònica i automatismes.
A aquesta assignatura correspon el paper d'enllaç amb la seua homònima en l'Educació Secundària Obligatòria i, per tant, els continguts han de seguir un camí progressiu per a l'avanç en els coneixements de la matèria. Així doncs, la Tecnologia Industrial es considera com una assignatura pont entre els coneixements adquirits en l'Educació Secundària Obligatòria i els coneixements que l'alumnat necessitarà per a escometre, amb les garanties necessàries un altre tipus d'assignatures més específiques. En aquest sentit, es pretén que l'alumnat adquiresca uns coneixements científico-tècnics que li facen entendre els aspectes bàsics de l'assignatura i el predisposen per poder aconseguir nivells superiors.
Aquesta assignatura està encarrilada a relacionar-se amb el món de la indústria. Per tant, els continguts han d'orientar-se també cap al camp de la fabricació, de l'ús i del manteniment dels instruments tècnics.
A més a més, ha de preparar l'alumnat i establir unes bases científico-tècniques que el predisposen per a uns itineraris formatius d'estudis posteriors.
S'entén com estava la tecnologia com un conjunt de coneixements científico-tècnics i la tècnica haurà de ser com la posada en marxa d'aquests coneixements. L'assignatura ha de contemplar els dos aspectes. En aquest sentit, en cadascun dels nuclis, l'alumnat caldrà que pose en pràctica, o que comprove en el laboratori, els aspectes anomenats teòrics adquirits.
És necessari no separar la Tecnologia de la Tècnica en el desenvolupament dels nuclis de l'assignatura; no és convenient que les exposicions teòriques es queden en una mera exposició o com una lliçó magistral, ja que això aniria en contra de tot el que ha inspirat l'educació secundària obligatòria en l'àrea de Tecnologia. Per tant, allò adequat haurà de ser que l'alumnat, en alguns casos, comprove o experimente en el laboratori les fórmules o les lleis exposades, i en altres, que siga la pròpia experimentació la que duga l'alumnat a enunciar les lleis o a establir les fórmules, és a dir, plantejar la Tecnologia i Tècnica formant, sempre que siga possible, un tot homogeni.
La Tecnologia Industrial II s'ha programat perquè s'ha pensat en un suport tècnic de coneixements lligats a l'electricitat, l'electrònica i la pneumàtica. És conegut que, en qualsevol procés industrial, es produeix una barreja de dispositius elèctrico-electrònics-pneumàtics. Per tant, l'alumnat ha de conèixer els elements fonamentals que formen part d'aquests processos.
D'altra banda, la Tecnologia II té un caràcter més funcional que la Tecnologia I. És a dir, hi primen els aspectes pràctics sobre els teòrics, la Tècnica sobre la Tecnologia.
Donada la gamma tan variada d'ofertes de Formació Professional que s'entreveuen, la matèria ha d'abastar uns continguts amb direccions múltiples, entre els quals destaquen per la seua importància els següents: electrohidràulica, electrònica, màquines i control i programació de sistemes automàtics.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria contribuirà que l'alumnat adquiresca les següents capacitats:
1. Comprendre el paper de l'energia en els processos tecnològics, les distintes transformacions i aplicacions; adoptar actituds d'estalvi i valoració de l'eficiència energètica.
2. Comprendre i explicar com s'organitzen i desenvolupen processos tecnològics concrets, mitjançant la identificació i la descripció de les tècniques i els factors econòmics i socials que concorren en cada cas.
3. Analitzar de forma sistemàtica aparells i productes de l'activitat tècnica per explicar el seu funcionament, la utilització i la forma de control, i avaluar la seua qualitat.
4. Valorar críticament, mitjançant l'aplicació dels coneixements adquirits, les repercussions de l'activitat tecnològica en la vida quotidiana i en la qualitat de vida; manifestar i argumentar les seues idees i opinions.
5. Expressar amb precisió les seues idees i les opinions sobre processos o productes tecnològics concrets, amb la utilització del vocabulari, dels símbols i de les formes d'expressió adients.
6. Participar en la planificació i el desenvolupament de projectes tècnics en equips, mitjançant l'aportació d'idees i d'opinions, la responsabilitat de tasques i el compliment dels compromisos.
7. Actuar amb autonomia i confiança quan s'inspeccione, es manipule i s'intervinga en màquines, en sistemes i en processos tècnics per a comprendre'n el funcionament.
8. Desenvolupar petits projectes tècnics en els quals intervinguen elements bàsics.
A. Tecnología Industrial I
III. Nuclis de continguts
Fonts energètiques.
- Característiques de les principals fonts primàries d'energia. La seua obtenció i transformació.
- Muntatge i experimentació d'instal·lacions senzilles de transformació d'energia.
- Consum energètic. Aplicació i càlcul d'energia en un procés real i estalvi en el consum.
Materials.
- Estat natural, característiques i obtenció dels materials més utilitzats en l'àmbit industrial.
- Aplicacions i propietats més rellevants d'aquests materials.
- Impacte ambiental produït per l'obtenció, la transformació i el rebuig dels materials.
Elements de màquines i sistemes.
- Transmissió i transformació de moviments. Suport i unió d'elements mecànics.
- Muntatge i experimentació de mecanismes característics.
- Elements d'un circuit genèric: generador, conductor, dispositius de regulació i control, receptors de consum i utilització.
- Representació esquematitzada de circuits. Simbologia. Interpretació de plans i esquemes.
- Corrent continu; magnituds fonamentals. Circuits en corrent continu; càlcul de magnituds fonamentals.
- Muntatge i experimentació d'alguns circuits elèctrics i pneumàtics característics.
Procediments de fabricació.
- Classificació de les tècniques de fabricació: tall, arrencada de material, conformació en fred i en calent, unió i teixit de materials.
- Màquines i eines adequades per a cada procediment. Criteris d'ús i de manteniment d'eines.
- Mesures de salut i de seguretat en el treball. Normes de salut i de seguretat en el centre de treball.
- Impacte ambiental dels procediments de fabricació.
El procés i els productes de la tecnologia.
- Procés de disseny i millora de productes.
- Distribució de productes. El mercat i les seues lleis bàsiques.
- Control de qualitat. Aplicació tècnica del control de qualitat.
- Normalització de productes.
- Planificació i desenvolupament d'un projecte de disseny i de comercialització d'un producte.
IV. Criteris d'avaluació
1. Calcular, a partir d'informació adequada el cost energètic del funcionament ordinari del centre docent o de l'habitatge, i suggerir possibles alternatives d'estalvi.
Els alumnes han de ser capaços d'estimar la càrrega econòmica que suposa el consum quotidià d'energia, mitjançant la utilització d'informació comercial, factures de serveis energètics i càlculs efectuats sobre les característiques tècniques, l'ús i el consum de les instal·lacions. Aquesta capacitat ha de derivar en la identificació de possibles vies de reducció de costos.
2. Estudiar les distintes situacions en les quals la societat actual usa l'energia.
Per realitzar qualsevol tipus de treball en la vida, s'usa l'energia; l'alumnat ha de conèixer les principals fonts d'energia i les possibles formes d'aplicació d'aquesta, i també el procés des de l'obtenció fins al consum.
3. Descriure els processos de fabricació i característiques dels materials més importants que la indústria actual demana, i estimar les repercussions econòmiques i ambientals de la seua producció, ús i rebuig.
Els estudiants hauran de conèixer les propietats físico-químiques, i també els procediments d'obtenció i les aplicacions dels materials més utilitzats en la indústria actual, com els metalls, els plàstics, els aïllants i els semiconductors. Així mateix hauran d'elaborar judicis de valor sobre els factors no estrictament tècnics de la seua producció i ús.
4. Usar aparells de mesura i efectuar mesures correctament.
A l'hora de dissenyar qualsevol projecte ens trobem contínuament amb grandàries i escales d'objectes i plans, i també de magnituds més complexes per efectuar càlculs de seccions que han de suportar esforços de tracció i també de conductors de línies elèctriques. Per tant, s'haurà de conèixer l'ús de metres, de calibres, d'amperímetres, de voltímetres i de vatímetres.
5. Identificar els elements funcionals que componen un producte tècnic d'ús conegut, i assenyalar el paper que en fa cadascun en el funcionament del conjunt.
Els estudiants han de ser capaços de desarmar un artefacte, reconèixer quines són les peces i els subconjunts més importants i quins són els accessoris des del punt de vista funcional, i descriure el paper de cada component en el funcionament del conjunt.
6. Avaluar les repercussions que, sobre la qualitat de vida té la producció i la utilització d'un producte o d'un servei tècnic quotidià, i suggerir possibles alternatives de millora, tant tècniques com d'un altre ordre.
La capacitat de valorar l'equilibri que hi ha entre els avantatges i els inconvenients de l'activitat tècnica ha d'estendre's sobre els factors no estrictament tècnics, i ha de traduir-se en una major capacitat de concebre unes altres solucions, tant tècniques com d'un altre ordre. S'usaran materials, principis de funcionament i tècniques de producció distintes o es modificaran la manera d'ús, la ubicació i els hàbits de consum.
7. Utilitzar un vocabulari adequat per descriure els instruments i les tècniques usades en un procés de producció o la composició d'un artefacte o d'una instal·lació tècnica comuna.
Aquest criteri busca valorar en quin grau s'han incorporat al vocabulari dels estudiants termes específics i formes d'expressió, tècnicament adients, per descriure verbalment els processos industrials o per descriure correctament els elements o les màquines.
8. Muntar un circuit elèctric o pneumàtic, a partir del pla o de l'esquema d'una instal·lació característica.
Es pretén verificar que els estudiants són capaços d'interpretar el pla d'una instal·lació, reconèixer el significat dels símbols, seleccionar els components corresponents i connectar-los sobre una carcassa o un simulador, d'acord amb les indicacions del pla per compondre un circuit que té una unitat determinada.
9. Aportar i argumentar idees i opinions pròpies de l'equip de treball; valorar i adoptar, si escau, idees alienes.
Es tracta de valorar la capacitat de contribuir amb esforços personals a les tasques del grup i prendre la iniciativa per exposar i defensar amb disposició flexible el propi punt de vista.
B. Tecnología Industrial II
III. Nuclis de continguts
Materials.
- Estructura interna i propietats dels materials. Tècniques de modificació de les propietats. Oxidació i corrosió. Tractaments superficials.
- Distints procediments d'assaig i mesura de materials.
- Procediments de reciclatge de materials; importància econòmica.
- Normes de precaució i de seguretat en el maneig de materials.
Principis de màquines.
- Motors tèrmics. Motors rotatius i alternatius. Aplicacions.
- Motors elèctrics; tipus i aplicacions.
- Circuit frigorífic. Bomba de calor. Elements i aplicacions.
- Energia útil. Potència d'una màquina. Parell motor en l'eix. Pèrdues d'energia en les màquines. Rendiment.
Sistemes automàtics.
- Elements que componen un sistema de control: transductors i captadors de posició, proximitat, moviment, velocitat, pressió i temperatura. Actuadors.
- Estructura d'un sistema automàtic. Entrada, procés, eixida. Sistemes de llaç obert. Sistemes realimentats de control. Comparadors.
- Muntatge i experimentació de circuits de control senzills.
Circuits pneumàtics i oleohidràulics.
- Circuits pneumàtics. Bombes i compressors d'aire. Circuits hidràulics. Fluids per a circuits hidràulics. Conducció de fluids. Cabal. Pressió interior. Pèrdues. Tècniques de depuració i de filtrat.
- Elements d'accionament. Elements de regulació i de control. Simbologia i funcionament.
- Circuits característics d'aplicació. Interpretació d'esquemes. Muntatge i instal·lació de circuits.
Control i programació de sistemes automàtics.
- Control analògic de sistemes. Exemples pràctics.
- Circuits lògics combinacionals. Portes i funcions lògiques. Procediments de simplificació de circuits lògics. Aplicació al control del funcionament d'un dispositiu.
- Circuits lògics seqüencials. Rellotge. Memòria. Registres. Diagrama de fases. Aplicació al control programat d'un mecanisme.
IV. Criteris d'avaluació
1. Seleccionar materials per a una aplicació pràctica determinada, amb la consideració, al costat de les propietats intrínseques, de factors tècnics, econòmics i ambientals.
Es tracta de comprovar si els estudiants saben aplicar els conceptes relatius a l'estructura interna i les tècniques d'assaig i de mesura de propietats per seleccionar un material idoni per a una aplicació real, i conjugar amb criteris d'equilibri els diversos factors que caracteritzen l'esmentada situació.
2. Dissenyar un procediment de prova i de mesura de les característiques d'una màquina o d'una instal·lació, en condicions nominals i d'ús normal.
Amb aquest criteri es pot establir si els estudiants són capaços d'identificar els paràmetres principals del funcionament d'un artefacte o d'una instal·lació en règim normal, i comprovar el comportament de dispositius similars, mitjançant la submissió a proves metòdiques per formar-se una opinió pròpia sobre la qualitat d'un producte.
3. Analitzar la composició d'una màquina o sistema automàtic d'ús comú, i identificar els elements de comandament, de control i de potència. Els estudiants han de poder identificar, en un aparell mitjanament complex, els elements que desenvolupen les funcions principals i, entre ells, els responsables del control i, si escau, la programació del funcionament.
4. Aplicar els recursos gràfics i verbals adequats a la descripció de la composició i del funcionament d'una màquina, un circuit o un sistema tecnològic concret.
Amb aquest criteri es vol valorar en quina mesura els estudiants utilitzen no sols un vocabulari adient, sinó també els coneixements adquirits sobre simbologia i representació normalitzada de circuits, representació esquemàtica d'idees, relacions entre elements i seqüències d'efectes en un sistema.
5. Muntar un sistema de control automàtic per a l'aplicació a una màquina a partir d'un pla o d'un esquema.
Els estudiants hauran d'aplicar els distints aparells de maniobra i de protecció de tipus electromecànic, electrònic, pneumàtic i hidràulic estudiats als sistemes automàtics.
En cada cas, els alumnes realitzaran una memòria descriptiva, un esquema de funcionament i un muntatge pràctic del sistema.
BIOLOGIA I GEOLOGIA
(Batxillerat de Ciències de la Natura i de la Salut)
I. Introducció
La societat actual es caracteritza pel fet d'estar intensament influïda per la ciència. La nostra vida quotidiana és plena d'activitats i de fets que exigeixen ser entesos des d'una posició documentada, racional i científica, il·lustrada per les ciències de la natura. Els conceptes i els instruments bàsics, necessaris per a la interpretació de molts fenòmens de la vida quotidiana en l'actualitat, provenen de les ciències de la natura, concretament de la biologia i de la geologia. La finalitat propedèutica i orientadora del Batxillerat reclama millorar i ampliar la base científica dels alumnes pel que fa als conceptes, principis, lleis, teories i procediments, difícils d'escometre en l'etapa anterior.
L'objectiu d'aquesta disciplina és comprendre la natura, posar ordre i donar significat a l'ampli camp de fenòmens que es presenten com un caos davant l'observació humana, en definitiva, coordinar, organitzar i explicar el món de l'experiència en un sistema coherent.
La matèria de Biologia i Geologia aprofundeix i completa els coneixements de l'àrea de Ciències de la Natura de l'etapa Secundària Obligatòria, amb la qual ha de tenir un bon enllaç. En el Batxillerat, les principals disciplines que integraven l'àrea de Ciències de la Natura (Biologia, Geologia, Física i Química) adquireixen entitat curricular plena i desenvolupament educatiu propi. Són matèries que comparteixen algunes característiques comunes, relatives a l'espai epistemològic, als mètodes, a alguns dels nuclis temàtics, al seu valor funcional i educatiu, i a les connexions amb estudis superiors. Totes elles han conegut importants canvis en el nostre temps: juntament amb adquisicions científiques d'altres èpoques, configurades en les teories «clàssiques» de les matèries respectives, en els últims anys o decennis s'han produït progressos científics revolucionaris que, sovint, sense alterar els principis de la «ciència clàssica», han modificat del tot la nostra visió del món, sobretot donant-nos una percepció més clara de la complexitat dels fenòmens de la natura.
Aquesta matèria incorpora, encara a nivell general, alguns dels coneixements de la biologia i geologia actuals, coneixements que reuneixen la triple característica de ser bàsics, de correspondre's amb l'estat actual d'aquestes ciències i de posseir gran poder explicatiu.
Els nuclis de continguts provenen de les dues ciències que s'apleguen en aquesta assignatura. Els continguts de Geologia fan referència a l'estructura i a la dinàmica de la Terra. En aquest curs es pretén realitzar una aproximació al coneixement dels paràmetres físics i de la constitució de la Terra, i a les causes i mecanismes de la seua activitat interna. S'hi consideren les hipòtesis i teories que donen resposta a moltes de les preguntes més immediates i importants sobre el nostre planeta, tant les que fan referència a la seua composició i origen, com les relatives a la seua dinàmica superficial, s'analitzen, des de les hipòtesis sobre l'origen de la Terra, fins el paradigma bàsic de les ciències geològiques: la Tectònica global, que és la que millor representa, des d'un punt de vista unificat, el canvi continuat a través dels temps.
Pel que fa a la Biologia, els continguts seleccionats es refereixen als orígens i evolució dels éssers vius i als processos de la vida. L'estudi d'aquests aspectes apareix amb l'origen de la Biologia com a ciència autònoma al començament del segle XIX, i, a través seu, aquesta ha arribat a constituir el seu cos de coneixements com a ciència. És una biologia de l'organisme com a sistema, un enfocament globalitzador que considera l'ésser viu en el seu conjunt: estructures, funcions i interaccions internes i externes que en caracteritzen el funcionament. Això esmentat no apareix en un enfocament taxonòmic, que no dóna idea de la unitat dels éssers vius quant als tipus d'intercanvis de matèria i energia, transferència d'informació o perpetuació d'ells mateixos.
Per una altra banda, no s'escomet amb detall les explicacions físico-químiques dels processos vitals, ni s'entra en el nivell cel·lular i sota-cel·lular, que són objecte d'estudi del curs següent.
Superposada a aquesta visió, es suggereix un enfocament evolucionista, ja que l'estudi de l'origen i evolució dels sers vius pot ser el model explicatiu que done sentit a moltes de les estructures i funcions que seran analitzades. Els orígens de les espècies, les adaptacions, la pressió ambiental i la selecció natural estan estretament lligades a la història de la Terra i a la seua dinàmica. D'aquesta manera pot desenvolupar-se un plantejament coherent i unitari de les dues ciències, relacionades amb determinats nivells conceptuals, sense perjudici de poder treballar per separat aquells aspectes que, per la seua naturalesa exclusivament biològica o geològica, així ho requereixen.
Respecte a aquests nuclis, cal dir que no són equivalents quant a l'extensió, i que es tracta de nuclis conceptuals centrals, al voltant dels quals es poden articular diversos continguts sobre procediments i actituds que permeten mostrar les ciències com un procés de construcció de coneixements i en contínua interacció amb la tecnologia i amb altres activitats humanes i socials.
El paper formatiu de l'assignatura consisteix a l'ampliació i aprofundiment dels coneixements biològics i geològics de l'etapa anterior, la qual cosa permetrà escometre amb major complexitat l'estudi de l'organisme viu com un punt de vista globalitzador i unitari, així com el d'una imatge més avançada de la Terra com a planeta actiu.
Per als alumnes de Batxillerat, aquestes ciències han d'aparèixer amb el seu caràcter empíric i experimental, i alhora com a construcció teòrica i de models. Han d'afavorir la familiarització amb les característiques de la investigació científica i la seua aplicació a la resolució de problemes concrets, la forma d'avenç de les ciències, el paper acomplert per les diferents teories i la importància dels models teòrics com a representacions interpretatives de la realitat. També convé que el seu desenvolupament mostre els usos aplicats d'aquestes ciències i les seues aplicacions tecnològiques i sociològiques. Per tot això, es proposen dos nuclis de continguts transversals i comuns a totes les matèries dels dos cursos. Són nuclis principalment de procediments i d'actituds que fan referència a una aproximació, ja iniciada a l'etapa anterior més formalitzada al treball científic i a la naturalesa de la ciència, en ella mateixa i en les seues relacions amb la societat i amb la tecnologia.
En fi, ha de fer-se explícit l'aspecte, tant formatiu com orientador i propedèutic, respecte d'estudis superiors, siguen carreres universitàries siguen cicles formatius o professionals.
D'altra banda, s'ha de tenir en compte que els estudiants tenen concepcions prèvies sobre moltes de les qüestions que es proposen per treballar, també un desenvolupament psicològic superior al de l'Educació Secundària Obligatòria, i interessos i necessitats personals diferents. En aquesta etapa, els estudiants poden arribar a coneixements més abstractes que en l'etapa anterior i poden aprofundir en la realització d'una sèrie de tasques intel·lectuals, com ara el maneig de símbols, el raonament lògic, la capacitat de generalització, etc.; perquè això es produesca realment, caldrà partir de conceptes o representacions més concrets, com en qualsevol edat, i establir un pont entre els seus conceptes previs i els nous. De manera que es podrà produir un vertader aprenentatge significatiu, construcció de coneixements, que facilitarà el desenvolupament del pensament formal. Es important també que els estudiants tinguen l'oportunitat d'aplicar els nous coneixements adquirits a noves situacions teòriques o pràctiques, per potenciar la transferència del seu aprenentatge.
Finalment, els projectes curriculars que es realitzen, hauran de tenir en compte els interessos i necessitats esmentats abans, segons el medi dels alumnes, de manera que intenten satisfer al màxim les seues expectatives professionals futures i les seues inquietuds personals, dins del triple caràcter formatiu, orientador i propedèutic que ha de tenir el Batxillerat.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria ha de contribuir al fet que les i els alumnes adquiresquen les següents capacitats:
1. Comprendre els conceptes, les lleis, les teories i els models més importants i generals de la Biologia i de la Geologia que els permeten tenir una visió global i una formació científica bàsica i desenvolupar estudis posteriors més específics.
2. Aplicar els conceptes, les lleis, les teories i els models apresos a situacions reals i quotidianes.
3. Analitzar críticament hipòtesis i teories contraposades que permeten desenvolupar el pensament crític i valorar les seues aportacions al desenvolupament de la Biologia i Geologia.
4. Utilitzar amb certa autonomia destreses investigadores, tant documentals com experimentals (plantejar problemes, formular i contrastar hipòtesis, realitzar experiències, interpretar i comunicar resultats, i utilitzar fonts d'informació), i reconèixer el caràcter de la ciència com a procés canviant i dinàmic.
5. Desenvolupar actituds que solen associar-se al treball científic, com ara la recerca d'informació exhaustiva, la capacitat crítica, la necessitat de verificació dels fets, el qüestionament d'allò obvi i l'obertura davant noves idees.
6. Integrar la dimensió social i tecnològica de la Biologia i Geologia, interessant-se per les realitzacions científiques i tecnològiques i comprenent els avantatges i els problemes que la seua evolució planteja a la natura, a l'ésser humà, a la societat i a la comunitat internacional.
7. Comprendre el sentit de les teories i models biològics i geològics com a interpretació dels fenòmens naturals, i valorar la seua aportació al desenvolupament d'aquestes disciplines.
8. Explicar expressions científiques del llenguatge quotidià segons els coneixements biològics i geològics adquirits, relacionant l'experiència diària amb la científica.
III. Nuclis de continguts
En Biologia i Geologia, els dos primers nuclis presenten continguts transversals que han d'estar presents i impregnar els altres nuclis, els continguts dels quals fan referència a l'àmbit específic de la disciplina. No es tractaran, per tant, aïlladament, sinó que adquiriran significat en concretar-los amb els continguts de la resta de nuclis.
Aproximació al treball científic.
Els alumnes han d'anar avançant en la comprensió i utilització dels aspectes intel·lectuals i pràctics que els permeten escometre els problemes des d'un punt de vista científic i augmentar la seua comprensió de la manera com es produeixen i canvien els coneixements científics.
Aquest nucli i el següent han de promoure el desenvolupament d'actituds com: curiositat, perseverança, disposició a l'anàlisi reflexiva, precisió, disposició a la consideració i valoració d'arguments distints dels propis, auto-confiança, imaginació, creativitat, respecte i sensibilitat cap al medi ambient, disposició a cooperar amb els altres; aquestes actituds que contribueixen a la formació integral de l'alumnat alhora que generen actituds positives cap a la ciència i el seu aprenentatge.
Els continguts d'aquest nucli són els següents:
- Procediments que constitueixen la base del treball científic: plantejament de problemes, formulació i contrastació d'hipòtesis, disseny i desenvolupament d'experiments, interpretació de resultats, comunicació científica, i utilització de fonts d'informació.
- Importància de les teories i models dins els quals es duu a terme una investigació.
- Actituds pròpies del treball científic: qüestionament d'allò obvi, necessitat de comprovació, de rigor i de precisió, i obertura davant noves idees.
- Hàbits de treball i d'indagació intel·lectual.
Naturalesa de la ciència i relació amb la tecnologia i amb la societat.
S'escometrà l'estudi de la naturalesa de la ciència i dels seus èxits i limitacions. Això implica modificar la imatge tradicional de ciència: exacta, lògica, de solucions úniques, lliure d'ambigüitat, absoluta, immutable; és a dir, avançar en la comprensió del procediment d'elaboració de les idees científiques, com evolucionen i canvien amb el temps (naturalesa temporal i provisional de les teories i models científics) i també com s'interrelaciona la ciència amb la tècnica i la societat, tant en l'àmbit públic com en el privat.
Per a això cal que, en els nuclis de continguts específics, l'alumnat realitze activitats que:
* Mostren el caràcter d'invenció i de temptativa de les teories i models científics.
* Presenten algunes teories i models que es varen mantenir en determinades èpoques, les causes del manteniment i de l'abandó i les teories i models que les sostingueren, per fer palès el caràcter evolutiu dels conceptes.
* Mostren les mútues relacions entre la ciència i la tècnica, analitzant situacions o processos tècnics basats en idees científiques, i també la incidència en el desenvolupament científic d'alguns avenços tècnics.
* Presenten les conseqüències dels avenços científico-tècnics en la modificació del medi, i també les propostes que intenten corregir alguns problemes plantejats.
* Mostren les aplicacions de la ciència i de la tècnica en diferents aspectes de la vida social: l'economia, la política, les ideologies, l'ètica.
* Escometen les pregones influències de la societat en el desenvolupament científic: elecció de temes d'investigació, assignació de pressupostos, etc.
* Permeten fer la valoració que l'aspecte científic és solament un dels múltiples factors que s'han de tenir en compte per solucionar els problemes que es planteja la societat actual i que, en la presa de decisions, cal considerar implicacions diverses.
Els continguts d'aquest nucli són els següents:
- Anàlisi de la naturalesa de la ciència: èxits i limitacions, el seu caràcter de recerca contínua i de temptativa, evolució, i interpretació de la realitat a través de models.
- Relacions de la ciència amb la tecnologia i les implicacions d'ambdues en la societat: conseqüències en les condicions de la vida humana i en el medi ambient. Valoració crítica.
- Influències de la societat en el desenvolupament de la ciència i la tecnologia. Valoració crítica.
La Terra. Origen i evolució.
En aquest nucli es proposa fer una anàlisi de la teoria actual sobre l'origen de la Terra en relació amb els altres components del sistema solar. També s'estudiarà el fenomen de la constant diferenciació química dels seus components tot al llarg del temps, fruit de la seua constitució i composició primitives. Igualment, es tractaran algunes de les propietats i característiques físiques i geològiques de la Terra, la seua estructura i composició química, i s'avançarà en la comprensió del fet que l'evolució d'aquests coneixements està en relació amb el progrés dels mètodes utilitzats en Geologia, com ara la refracció sísmica o l'estudi dels meteorits.
Els continguts d'aquest nucli són els següents:
- Origen i evolució de la Terra. Diferenciació en capes.
- Hipòtesi sobre l'estructura i la naturalesa físico-química de l'interior de la Terra. Diferents mètodes d'estudi.
- Interpretació de dades proporcionades pels diferents mètodes per a la reconstrucció de models de l'estructura de la Terra.
- Valorar la importància dels mètodes tècnics en l'avenç del coneixement sobre l'interior de la Terra.
Dinàmica i evolució de la litosfera.
Amb els continguts d'aquest nucli es pretén l'estudi de la tectònica global com a teoria que aglutina hipòtesis i observacions de forma coherent, de manera que la geologia adquireix amb ella el seu caràcter de ciència avançada. També, la valoració de la teoria com a síntesi d'altres anteriors, com ara la deriva continental o l'expansió del fons oceànic. Es per això que la presentació d'aquesta teoria des d'un punt de vista històric pot ser de màxim interès, i constitueix a més una oportunitat per valorar el caràcter canviant de les teories i la seua capacitat, cada vegada més simplificada i global, d'explicar els fenòmens i de fer prediccions.
Es desenvoluparà la distribució actual de plaques, les seues manifestacions superficials més importants (sismicitat, vulcanisme, renovació dels fons oceànics, formació o distribució de serralades, etc.) i es mostraran i estudiaran exemples de distintes distribucions de mars i continents com a conseqüència de la dinàmica de plaques en el passat.
Els continguts d'aquest nucli són els següents:
- Teories geològiques anteriors al segle XX: uniformisme i catastrofisme. La teoria de Wegener. La teoria de l'expansió del fons oceànic. Utilització de fonts documentals en l'anàlisi històrica d'aquestes teories.
- Concepte de litosfera. Característiques de les plaques, moviments relatius i tipus de límits entre les plaques litosfèriques.
- La teoria de la tectònica global com a teoria que explica i prediu actualment la major part de les manifestacions de la dinàmica litosfèrica. Cicle del relleu i tectònica global.
- Realització de perfils estructurals aproximats a nivell intercontinental (estructura vertical i horitzontal de l'escorça) on s'indiquen les zones més rellevants i els materials que les formen.
Origen i evolució dels éssers vius.
Per escometre científicament l'estudi dels éssers vius, és convenient partir d'un marc teòric que done sentit a tota una sèrie de conceptes com ara l'adaptació, l'homologia, l'analogia, etc. Aquesta base teòrica no és altra que la teoria de l'evolució en les seues formulacions darwinistes, neodarwinistes i posteriors.
El concepte d'evolució és un principi unificador que ajuda a comprendre la vida de la Terra, les relacions entre els éssers vius i la interdependència de la vida i el medi físic. Partint d'aquest model explicatiu es pot escometre l'estudi de les estructures i les funcions vitals, i també el parentiu filogenètic, de gran ajuda en les classificacions biològiques actuals.
La reflexió sobre l'origen i l'evolució dels éssers vius sobre la Terra, els problemes que ha suscitat el seu estudi, les diferents hipòtesis que s'han donat tot al llarg del progrés de la biologia i el coneixement de l'explicació científica actual, poden mostrar la importància de les pressions socials i dels sistemes de creences en l'avenç de les ciències.
Els continguts d'aquest nucli són els següents:
- Distintes concepcions sobre l'origen de la vida. Explicacions científiques actuals.
- Explicacions sobre la diversitat dels éssers vius: fixisme i evolucionisme. Algunes característiques de la polèmica i la influència de factors extracientífics.
- La teoria de l'evolució: el seu poder explicatiu. El mecanisme de la selecció natural i el seu sentit davant dels coneixements genètics. Concepte de variabilitat i de mutació. El neodarwinsime i les seues limitacions.
- Utilització de fonts documentals en l'anàlisi històrica de les teories anteriors.
- El problema de les relacions filogenètiques i la classificació. Aprofundiment en els criteris que s'utilitzen en l'estudi comparat dels diferents grups d'éssers vius.
El manteniment de la vida.
L'estudi dels organismes vius, de la seua estructura i funció, ha de partir de la idea de l'organisme com a sistema constituït per diverses parts, relacionades entre elles i amb el medi extern mitjançant transferències d'energia i de matèria i transferències d'informació.
En escometre l'estudi del manteniment d'aquest sistema cal tenir en compte que, malgrat la gran varietat de models organitzatius d'animals i plantes, les operacions bàsiques segueixen pautes elementals reduïbles a uns pocs casos. És per això que es proposa, no un estudi morfològic detallat dels diferents grups taxonòmics, sinó les pautes generals de nutrició i relació dels diferents organismes, que donen un sentit més total i unificador als processos biològics. No obstant això, es pot plantejar d'una forma senzilla la comparació de les funcions entre els grans grups d'éssers vius, usant el model explicatiu de la teoria de l'evolució.
Aquest nucli, i el següent, constitueixen una excel·lent oportunitat per a la utilització de procediments d'investigació de fenòmens fisiològics i per al desenvolupament de determinats valors i actituds sobre els éssers vius.
Els continguts d'aquest nucli són els següents:
- Unicel·lularitat i pluricel·lularitat. Diferents nivells d'organització en un ésser pluricel·lular (sistemes, aparells, òrgans, teixits, cèl·lules) i relació amb els processos biològics bàsics. La diferenciació cel·lular.
- Els éssers vius com a sistemes que interaccionen amb el medi. Funcions dels éssers vius. Concepte d'homeòstasi.
- Algunes relacions entre la presència de determinats estructures i les funciones.
- Distintes estratègies d'adaptació al medi en animals i vegetals. Discussió d'alguns exemples que les posen de manifest.
- Els éssers vius i l'energia. Els aliments, matèria i energia per a les cèl·lules: respiració i fermentació. La síntesi de matèria orgànica: la fotosíntesi.
- El processament dels aliments en els animals. L'intercanvi de gasos. L'absorció i el transport de nutrients. L'excreció.
- Planificació i realització d'investigacions que intenten resoldre algun problema relacionat amb la nutrició o amb la relació. Discussió d'experiències que van permetre estudiar alguns processos relacionats amb la nutrició o la regulació, usant fonts documentals vàries.
- Regulació i control dels processos fisiològics en animals: coordinació nerviosa i endocrina i la seua interdependència. La regulació en els vegetals.
- Algunes tècniques que són l'aplicació dels coneixements sobre nutrició i relació en plantes i animals: l'ús d'hormones en el creixement i engreix dels animals i l'actuació de les hormones en hortifruticultura.
La perpetuació de la vida.
Els organismes es caracteritzen per la seua capacitat de produir còpies d'ells mateixos i, d'aquesta manera, perpetuar-se sobre la Terra. L'objecte d'aquest nucli és conèixer els mecanismes fonamentals de la reproducció i d'algunes pautes que segueix el desenvolupament dels organismes. Igual que en el nucli anterior, es pot fer un succint estudi comparat de les característiques de la reproducció i dels cicles vitals en els grans grups d'éssers vius, i introduir el model evolutiu com a forma explicativa de les funcions vitals. Es poden també interpretar molts dels fenòmens importants relacionats amb la intervenció humana en la reproducció d'animals i vegetals, la qual pot tenir incidència ecològica, agrícola, ramadera i mèdica, i també implicacions ètiques.
Els continguts d'aquest nucli són els següents:
- El cicle vital dels éssers vius. Reproducció i desenvolupament.
- La reproducció sexual i asexual. Diferències, avantatges i inconvenients. Alguns models de cicles reproductors. Valoració dels trets d'adaptació d'aquests models i importància en l'evolució dels diferents grups.
- Discussió d'experiències que van permetre resoldre alguns problemes relacionats amb la reproducció i el desenvolupament animal o vegetal, usant fonts documentals vàries. Planificació i realització d'investigacions per estudiar algun problema relacionat amb la reproducció o creixement animal i vegetal.
- La intervenció humana en els cicles vitals dels éssers vius: repercussions ecològiques, socials i econòmiques. Implicacions ètiques d'aquesta intervenció en el cicle reproductor humà.
L'herència: un enfocament mendelià.
Es proposa un estudi de la transmissió de caràcters basat sobretot en les experiències mendelianes, fet que permet considerar l'herència des d'un punt de vista històric, i, per completar-lo, se suggereix una aproximació als processos cel·lulars amb la introducció de la teoria cromosòmica de l'herència.
Interessa destacar que la transmissió de caràcters hereditaris obeeix a certes regularitats que es poden estudiar científicament i que, encara que hi ha hagut distintes temptatives, des de l'antiguitat, d'explicar l'herència, els treballs de Mendel s'han revelat molt importants per interpretar els mecanismes de l'herència i per desenvolupar un nou camp d'estudi dins de la biologia: la genètica.
Les idees més importants d'aquest nucli van necessàriament unides a destreses de pensament lògic i estadístic i, en general, a les de resolució de problemes.
Els continguts d'aquest nucli són els següents:
- Aportacions de Mendel a l'estudi de l'herència: hipòtesi sobre la transmissió de caràcters hereditaris, incorporació de la interpretació estadística de dades.
- Interpretació de resultats obtinguts per Mendel en els seus experiments d'hibridació.
- Utilització dels principis de Mendel per predir els descendents d'un encreuament o per esbrinar com han de ser els caràcters dels progenitors a partir dels de la seua descendència, o per elaborar genealogies.
- Teoria cromosòmica de l'herència. L'herència del sexe i l'herència lligada al sexe. Resolució de problemes d'herència en casos on intervinguen gens lligats.
- Algunes aplicacions de la genètica en la societat actual, en la millora d'espècies i en el tractament de malalties.
IV. Criteris d'avaluació
1. Aplicar les principals teories sobre l'origen i l'evolució de la Terra per explicar-ne les característiques geològiques.
Es tracta de comprovar que els estudiants no solament comprenen les principals teories actuals sobre l'origen de la Terra, sinó que les utilitzen per interpretar dades sobre les seues característiques geològiques, com ara l'estructura concèntrica del planeta, el nucli predominantment de ferro, conseqüència de la diferenciació original en capes, o la relació entre la formació de la Terra i la formació de l'atmosfera o de la hidrosfera.
2. Aplicar les estratègies pròpies del treball científic per resoldre problemes relatius a l'estructura i composició de la Terra.
Es tracta de comprovar el progrés de l'alumnat en la capacitat de resoldre problemes relatius a l'estructura i composició de la Terra, a partir de dades de diferent naturalesa, com ara els canvis de velocitat de les ones sísmiques o la densitat dels materials, plantejant l'estudi qualitatiu de la situació, emetent hipòtesis, analitzant els resultats, etc.
3. Aplicar la teoria de la tectònica global a diverses situacions, sent conscients del seu valor com a teoria de síntesi d'ampli poder explicatiu, tenint-ne en compte les limitacions i el camp d'actuació.
Els estudiants han de conèixer les idees principals de la teoria de la tectònica global, que va comportar una revolució en la comprensió de l'activitat de la superfície terrestre, per poder aplicar-les a la interpretació d'alguns aspectes actuals de la Terra. A partir de l'anàlisi de les característiques de les plaques litosfèriques: vorades, moviments, etc. hauran d'explicar la presència de volcans, l'expansió d'oceans, la formació de serralades, etc., hauran de considerar el caràcter canviant i dinàmic de les teories científiques a través de l'anàlisi de la tectònica global com a síntesi de teories anteriors, com ara la teoria de l'expansió del fons oceànic, la teoria de la deriva continental o la teoria de la convecció. Han de ser conscients, a més, que existeixen fenòmens que aquesta teoria no és capaç d'explicar.
4. Comparar les diferents teories sobre l'origen de la vida, i aportar dades sobre les consideracions que es tenen actualment del problema.
Els alumnes hauran de comprendre quines són les diferències bàsiques entre les teories, hauran de distingir entre el concepte d'espontaneïtat de la teoria de la generació espontània i el de les teories actuals. Després de la refutació d'aquesta teoria queda per resoldre el problema de la primera aparició dels éssers vius on sí s'admet una primera generació espontània de característiques diferents a la postulada fins el segle XIX; hauran d'explicar algunes experiències i reflexions que sobre l'origen de la vida fa servir la comunitat científica actualment.
5. Aplicar els mecanismes de transmissió dels caràcters hereditaris, segons les hipòtesis mendelianes i la teoria cromosòmica de l'herència, a la interpretació i resolució de problemes relacionats amb l'herència.
Es tracta de comprovar si l'alumnat avança en la comprensió dels fenòmens hereditaris i la seua explicació científica, i si comprèn l'interès històric de les aportacions mendelianes i la teoria cromosòmica de l'herència, fet que permetrà arribar a un plantejament molecular en el curs següent. També es tracta de comprovar si pot aplicar aquests coneixements a problemes concrets d'herència humana, d'animals i plantes, que tinguen un interès social i econòmic.
6. Explicar el concepte de cicle vital, el significat de la reproducció i del desenvolupament dins d'ell, posar exemples de models de cicles reproductors, i valorar els trets adaptatius d'aquests models i la seua importància en l'evolució.
Es tracta de comprovar si l'alumnat ha avançat en la comprensió del cicle vital dels organismes, i es capaç de distingir els aspectes de la reproducció, del creixement i del desenvolupament, com ara la diferenciació cel·lular i la morfogènesi. També, si pot descriure algun exemple de cicle reproductor d'animals i plantes, i valorar la seua importància en l'evolució.
7. Indicar els avantatges que aporta la reproducció sexual sobre la asexual, i determinar algunes aplicacions pràctiques que es deriven del coneixement del procés reproductor en els éssers vius.
Es tracta de comprovar que l'alumnat progressa en la comprensió de les diferències entre els dos grans models de reproducció en els seus aspectes bàsics: necessitat d'un o dos individus, i característiques dels seus fills. I si entén els avantatges que comporta per a la supervivència i evolució de les espècies l'aportació genètica d'ambdues gàmetes; si és capaç de comprendre algunes aplicacions pràctiques que es deriven del coneixement de la reproducció dels éssers vius, com per exemple la fertilització assistida en medicina o ramaderia, i el clonatge de les plantes en agricultura. També, si valora les implicacions ecològiques, socials, econòmiques o ètiques d'aquestes aplicacions.
8. Explicar els mecanismes bàsics que incideixen en el procés d'ingestió i digestió d'aliments, en l'assimilació, distribució i producció de deixalles, i relacionar aquests processos amb la presència de determinades estructures que els fan possibles.
Es tracta de saber si els estudiants entenen els mecanismes bàsics del procés de nutrició animal, com la digestió mecànica i química, el fenomen de l'absorció dels nutrients, la seua distribució i utilització, i el mecanisme d'extracció dels productes de rebuig i la posterior eliminació. A més, si avancen en la capacitat de relacionar els diferents processos de la nutrició amb l'existència en els organismes d'estructures adequades, com ara sistemes de masticació, presència de glàndules, longitud dels tubs, existència de líquids especialitzats, de cor o d'unitats filtradores.
9. Explicar les característiques bàsiques de la nutrició vegetal, i diferenciar-la de l'animal: absorció i transport de nutrients i síntesi de matèria orgànica.
Es tracta que els alumnes mostren els seus progressos en la comprensió de les diferències entre la nutrició autòtrofa i heteròtrofa, i de les principals característiques de la primera, en les plantes amb flors, com ara la fotosíntesi o l'absorció i transport d'aigua i sals minerals, però sense entrar en els detalls dels processos físico-químics.
10. Explicar el manteniment de les constants vitals dels organismes a partir de la comprensió del procés de coordinació neuro-endocrina, i indicar-ne també algunes aplicacions en agricultura i en medicina que es deriven del coneixement de les hormones.
Els estudiants han de comprendre la relació que hi ha entre el sistema nerviós i l'endocrí: han de ser capaços d'explicar com es desencadena la seua acció davant l'aparició d'estímuls, recollits per receptors externs i interns, per mantenir algunes constants vitals, com ara els nivells de glucosa o d'aigua. També han de conèixer algunes aplicacions pràctiques de les hormones en la millora del rendiment ramader i agrícola o en el control de la reproducció. A més, han de valorar críticament aquestes aplicacions.
11. Dissenyar i realitzar investigacions senzilles sobre les funcions dels éssers vius, utilitzant alguns procediments propis del treball científic: plantejament precís del problema, formulació d'hipòtesis contrastables, disseny i realització d'experiències i anàlisi i comunicació de resultats.
Es tracta de comprovar la progressió de l'estudiant en el desenvolupament de destreses científiques, des del plantejament del problema fins a la comunicació de resultats, i d'actituds, com ara el rigor, la precisió, l'objectivitat, el qüestionament d'allò obvi, la creativitat, la imaginació, etc., en el camp concret dels processos fisiològics. Tot això permetrà constatar l'avenç no solament en el terreny conceptual, sinó també en el metodològic i en el de les actituds.
12. Explicar el caràcter provisional de les explicacions científiques a partir de l'anàlisi de les distintes concepcions que han existit sobre els problemes de l'origen de la vida i de la Terra, i indicar el pes de les raons extracientífiques en el manteniment d'algunes d'aquestes concepcions.
Es tracta de comprovar que els alumnes, davant les distintes explicacions que es donen d'un problema científic, són capaços de comprendre el caràcter provisional de cadascuna d'elles, dins del paradigma vigent. Han de ser conscients que cap explicació es pot considerar definitiva, sinó que està sotmesa a revisions contínues. També han de comprendre que el manteniment d'una determinada concepció pot dependre, en part, de condicionaments socials, polítics i econòmics del moment, i que ella pot influir, al seu torn, en el desenvolupament tecnològic i social.
13. Contrastar diferents fonts d'informació i elaborar informes en relació a problemes biològics i geològics rellevants en la societat.
Es pretén saber si els estudiants són capaços de buscar bibliografia, adequada a la seua preparació, referent a temes d'actualitat, com ara la conservació d'espècies o la intervenció humana en la reproducció; i si són capaços d'estructurar el treball adequadament, a manera d'informes. També, si pot analitzar críticament textos científics originals, històrics o actuals, en l'estudi de problemes biològics o geològics rellevants, com ara l'evolució de les espècies o la deriva continental de Wegener.
CIèNCIES DE LA TERRA
I DEL MEDI AMBIENT
(Batxillerat de Ciències de la Natura i de la Salut)
I. Introducció
Des dels orígens del nostre planeta les catàstrofes naturals s'han succeït al llarg del temps, han causat canvis importants en la superfície i han afectat les diverses espècies; han provocat fins i tot l'extinció d'algunes, com la dels grans rèptils al final del cretaci. També, des de la prehistòria, l'ésser humà ha patit les conseqüències d'algunes de les catàstrofes naturals, ha incidit sobre la natura per obtenir aliments o per defensar-se'n i, progressivament, ha anat dominant-la fins a aconseguir nivells de desenvolupament cada vegada més alts. D'aquesta manera, les alteracions ambientals originades per l'ésser humà són tan antigues com aquest; el que tal vegada ha canviat més pregonament és l'enorme dimensió que tenen actualment per causes diverses: l'elevat creixement demogràfic, el gran desenvolupament tecnològic industrial, l'elevada urbanització, les grans migracions humanes a causa de la millora de les comunicacions, etc.
Fins fa uns anys, la societat ha reclamat de la ciència orientacions per obtenir primeres matèries i energia i per pal·liar els riscs naturals; més recentment, ha demanat sistemes per evitar o disminuir els riscs derivats del desenvolupament tecnològic. Al final dels anys seixanta, començà a notar-se un interès generalitzat pels temes ambientals, encara que aquests tenien un significat diferent segons es tractés de països desenvolupats o en vies de desenvolupament. Per als primers, allò que més preocupava era la contaminació; per als segons, eren problemes molt més amplis, de caràcter socioeconòmic i polític més que tecnològic, lligats al subdesenvolupament, com ara problemes sanitaris, falta d'habitatge, les deficiències de nutrició, la mala explotació dels recursos naturals, etc.
Actualment, els temes ambientals tenen una acceptació similar en quasi tots els països: la problemàtica és semblant, la qualitat de vida que s'hi pretén també, i alguns fenòmens són universals, per exemple l'augment de l'efecte hivernacle, el forat d'ozó, o el perill nuclear, encara que és cert que molts dels problemes ambientals dels països en vies de desenvolupament són per raó de la seua mancança.
El dilema entre la protecció del medi ambient i el creixement econòmic pesa avui sobre el desenvolupament industrial i provoca conflictes socials, sobretot en el sector de la producció d'energia. Davant d'aquest dilema, s'han pronunciat moltes vegades diverses organitzacions, convencions i organismes internacionals.
L'àmbit propi d'estudi de les Ciències de la Terra i del Medi Ambient es configura al voltant dels dos grans aspectes assenyalats en el seu títol: l'estudi dels sistemes terrestres, de les seues interaccions entre ells i amb el sistema humà, que donen lloc al medi ambient.
La presència d'aquesta matèria en el currículum de Batxillerat pretén cobrir una necessitat social: promoure una reflexió científica sobre els problemes ambientals, dels quals la humanitat pot ser inductora o víctima. Sembla necessària una matèria de síntesi en l'Educació Secundària que, aplicant els coneixements i mètodes de l'anàlisi científica als riscs naturals i als problemes ecològics, eleve el nivell d'educació ambiental i genere actituds responsables cap al medi ambient i amb l'aprofitament dels recursos.
La matèria de les Ciències de la Terra i del Medi Ambient pretén aprofundir en les aportacions científiques, iniciades en l'Educació Secundària Obligatòria, a la solució dels problemes ambientals generats pels riscs naturals i per l'explotació dels recursos naturals. Es tracta, doncs, d'una matèria d'aplicació d'altres, entre les quals destaquen, com a ciències de la natura, la Geologia, l'Ecologia, la Química i la Física, juntament amb altres com la Geografia, o fins i tot la Història, la Filosofia o la Psicologia, procedents del camp de les ciències socials i de les humanitats. El tractament de problemes com la contaminació de l'aire i de l'aigua i les seues repercussions econòmiques i sanitàries, els impactes ambientals en una comarca, la percepció estètica dels paisatges, són exemples de la necessitat d'utilitzar procediments de vàries disciplines per desenvolupar la matèria.
Les Ciències de la Terra i del Medi Ambient es constitueixen així en un instrument apte per entendre d'una manera global i sistèmica la realitat que ens envolta i les relacions interdisciplinars, i com un mitjà per augmentar la capacitat de percepció i valoració de l'entorn i dels problemes relacionats amb la seua explotació per l'ésser humà.
Els continguts d'aquesta matèria en el Batxillerat es concreten en quatre nuclis que plantegen el concepte de medi ambient i l'enfocament de la teoria de sistemes que el sol acompanyar, estudien els sistemes terrestres i les seues interfases, així com les modificacions que hi tenen lloc en tres grans vessants: riscs geològics, climàtics i biològics, recursos naturals i culturals, i impactes ambientals. Un quart nucli, d'enfocament polític, social i econòmic, es centra en models alternatius de desenvolupament i en els controls i bases per a l'ordenació del territori i la qualitat ambiental, i dóna lloc a una matèria clarament interdisciplinar i sistèmica. Hi ha també un nucli que presenta continguts comuns a tots els altres. Aquests continguts es refereixen principalment a procediments i actituds, i fan referència a un aprofundiment en els mètodes de treball dels científics.
Així doncs, aquesta matèria tracta dels problemes mediambientals plantejats a nivell mundial, regional i local, es nodreix de les aportacions científiques i té en compte les directrius internacionals i la legislació del nostre país.
Aquesta disciplina, en suma, és una conseqüència de l'aplicació als problemes ambientals dels models teòrics i dels procediments científics, davant l'augment de la consciència dels riscs naturals o induïts per l'activitat humana. El seu paper formatiu en el Batxillerat és promoure una reflexió científica sobre els problemes mediambientals i, per tant, augmentar el nivell d'educació ambiental i generar actituds responsables per poder prevenir millor els riscs i aprofitar més eficaçment els recursos. En definitiva, es tracta que els alumnes puguen adquirir una nova estructura conceptual de la problemàtica ambiental, en integrar les aportacions parcials de diferents disciplines.
Com a conseqüència, s'ha d'esperar que els estudiants arriben a estimar l'alta rendibilitat social i humana, i per tant econòmica, dels valors ecològics (neteja de l'aire i de l'aigua, conservació o restauració dels cicles naturals), biològics (riquesa genètica) i estètics (paisatges urbans i naturals no degradats). Al mateix temps, el desenvolupament d'hàbits i actituds personals congruents amb aquests criteris.
Amb aquesta finalitat, caldrà partir com sempre de les concepcions prèvies dels alumnes, en aquest cas sobre el medi ambient, i anar avançant des d'una concepció del medi globalitzadora, indiferenciada i pre-científica, passant per una concepció més analítica i experimentalista, fins aplegar a la concepció científica del medi, totalitzant, i sistèmica (ecosistema). Aquest procés de construcció del concepte de medi ambient ha d'haver-se iniciat en l'Educació Secundària Obligatòria i els estudiants poden estar en distintes fases d'aquest, per la qual cosa és fa necessària, en la confecció dels projectes curriculars, la planificació d'activitats que permeten detectar els distints nivells i la superació progressiva d'aquests.
Finalment, els projectes curriculars que es realitzen, hauran de tenir en compte els interessos i les necessitats mencionats abans, segons el medi dels alumnes, de manera que intenten satisfer al màxim les seues expectatives professionals futures i les seues inquietuds personals, dins del triple caràcter formatiu, orientador i propedèutic que ha de tenir el Batxillerat.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria ha de contribuir al fet que els alumnes adquiresquen les següents capacitats:
1. Comprendre el funcionament dels sistemes terrestres, i les interaccions que hi ha entre ells, i explicar les repercussions mundials d'alguns fets aparentment locals.
2. Analitzar les causes que originen els riscs naturals i conèixer alguna mesura per previndre'ls o corregir-los.
3. Conèixer l'existència de límits per a l'explotació d'alguns recursos, i valorar la necessitat d'adaptar-ne l'ús a les possibilitats de renovació.
4. Avaluar la rendibilitat global de l'explotació dels recursos naturals, les seues possibles utilitats i els impactes provocats.
5. Investigar els problemes ambientals, utilitzant mètodes científics, sociològics i històrics: recollida de dades de diverses fonts, anàlisi de dades i elaboració de conclusions i de propostes alternatives, i realització d'un informe final.
6. Utilitzar tècniques variades per escometre problemes ambientals, de tipus químic, biològic, geològic i estadístic.
7. Prendre consciència que la natura té els seus límits i que, per assegurar la supervivència, no s'ha de dominar la natura, sinó aprofitar-la respectant les seues lleis.
8. Mostrar actituds per protegir el medi ambient escolar, familiar i local; per exemple criticar raonadament mesures que siguen inadequades o recolzar les propostes que ajuden a millorar-lo.
III. Nuclis de continguts
El primer nucli presenta continguts transversals que han d'estar presents i impregnar els altres nuclis, els continguts dels quals fan referència a l'àmbit específic de la disciplina. No es tractarà, per tant, aïlladament, sinó que adquirirà significat en concretar-lo amb els continguts de la resta de nuclis.
Aproximació al treball científic.
Els alumnes han d'anar avançant en la comprensió i utilització dels aspectes intel·lectuals i pràctics que els permeten escometre els problemes des d'un punt de vista científic i augmentar la seua comprensió de la manera en què es produeixen i canvien els coneixements científics.
Això es pot dur a terme realitzant, en els nuclis de continguts específics, activitats que permeten:
* Desenvolupar una educació ambiental basada en una estructura conceptual científica i que utilitze procediments adequats per analitzar els processos naturals, l'explotació de recursos, la incidència de riscs, i les interaccions entre la societat i la naturalesa.
* Desmitificar la confiança en el poder de la ciència i de la tècnica per aconseguir un creixement econòmic i un consum il·limitat. Tota transformació de la natura té els seus costos: augmenta els riscs, el treball i l'energia necessària per mantenir el sistema en funcionament.
* Desenvolupar actituds com: curiositat, disposició a l'anàlisi reflexiva, precisió, disposició a la consideració i valoració d'arguments distints dels propis, auto-confiança, imaginació, creativitat, i disposició a cooperar amb els altres, actituds que contribueixen a la formació integral de l'alumnat alhora que generen actituds positives cap a la ciència i el seu aprenentatge.
Els continguts d'aquest nucli són els següents:
- Procediments que constitueixen la base del treball científic: plantejament de problemes, formulació i contrastació d'hipòtesis, disseny i desenvolupament d'experiments, interpretació de resultats, comunicació científica, utilització de fonts d'informació.
- Importància de les teories i models dins els quals es duu a terme una investigació.
- Actituds pròpies del treball científic: qüestionament d'allò obvi, necessitat de comprovació, de rigor i de precisió, obertura davant noves idees.
- Hàbits de treball i d'indagació intel·lectual.
El medi ambient.
L'estudi del medi ambient ha evolucionat al llarg de la història de la ciència, des de la idea de l'organització de la natura de Linneo, passant per la geografia de les plantes de Humboldt, i el concepte d'Ecosistema de Lindeman, fins aplegar a la teoria de sistemes i a algunes hipòtesis actuals, com la hipòtesi Gaia.
En aquest nucli es tracta d'aprofundir en el concepte de medi ambient, encetat a etapes anteriors, per a arribar a una concepció del medi totalitzant i sistèmica, la qual cosa implica introduir la teoria de sistemes com a model de funcionament del nostre planeta, tot considerant la interdependència de tots els elements biòtics i abiòtics. Al mateix temps, i relacionat amb el que s'ha dit, es pot introduir la concepció del medi ambient acceptada internacionalment. Això suposa considerar-lo com a resultat de les interaccions entre els sistemes terrestres i els sistemes socials.
També es proposa escometre en aquest nucli l'estudi d'alguns canvis ambientals en la història de la Terra, com a conseqüència de les interaccions entre els sistemes terrestres.
Les interaccions entre els sistemes terrestres i els sistemes socials donen com a resultat l'estat del medi ambient en un moment històric determinat; per això es proposa un petit esbós de l'evolució d'aquestes relacions al llarg de la història.
Els continguts d'aquest nucli són els següents:
- Concepte de medi ambient. Aproximació a la teoria de sistemes.
- Alguns aspectes dels canvis ambientals en la història de la Terra com a resultat de les interaccions entre l'atmosfera, la hidrosfera, la biosfera i la geosfera.
- Evolució de les relacions entre la humanitat i la naturalesa.
Els sistemes terrestres.
Es proposa en aquest nucli aprofundir en l'estudi dels sistemes terrestres amb la finalitat de saber-ne les característiques, els processos i les interrelacions, coneixements que s'aplicaran en els nuclis següents. No es tracta ací d'escometre tots els elements conceptuals de la geologia i de l'ecologia, sinó solament aquells que puguen ser utilitzats com a instruments d'estudi i interpretació dels riscs naturals, dels recursos i de l'impacte ambiental.
Els continguts d'aquest nucli són els següents:
- La geosfera
* Balanç energètic de la Terra: calor extern i calor intern terrestre. Processos derivats de cada font d'energia.
* Conseqüències de l'energia de la Terra: processos lents d'alliberament d'energia i processos paroxísmics.
- L'atmosfera i la hidrosfera
* Funció reguladora i protectora de l'atmosfera.
* El clima i les grans zones climàtiques.
* La hidrosfera: la seua dinàmica i balanç hidrològic.
- La biosfera
* La utilització de l'energia en els ecosistemes. Cicles biogeoquímics. La productivitat biològica. Cadenes i xarxes tròfiques.
* Eficiència ecològica: piràmides de número, de biomassa i d'energia.
* Autorregulació de l'ecosistema.
- Les interfases entre les capes terrestres
* El sòl i les zones litorals. Usos potencials i fragilitat dels medis.
- Planificació i realització d'investigacions, per escometre problemes relacionats amb la dinàmica dels sistemes terrestres: erosió dels relleus, canvis climàtics, funcionament dels ecosistemes o les interaccions en els sòls, usant fonts documentals vàries.
Les relacions entre la humanitat i la naturalesa.
En aquest nucli s'escomet el problema dels recursos, com ara l'aigua, la producció d'aliments, l'energia, i el patrimoni paisatgístic, els seus usos i sistemes per millorar-ne l'aprofitament. Així, en el camp de la producció d'aliments i energia, es poden plantejar noves alternatives de futur més racionals, que disminuesquen l'impacte
ambiental, per exemple l'energia solar i derivats, l'energia eòlica i la de biomassa, que poden ser competitives en un futur proper.
També es proposa l'estudi dels processos naturals com a factors de risc, l'estudi del fonament i fiabilitat dels mètodes de predicció temporal i espacial, i els factors que intensifiquen els riscs i les mesures per evitar danys.
Finalment, es proposa tractar els tipus d'impacte ambiental com a resultat de les accions humanes en l'explotació de recursos, en la satisfacció de necessitats socials, o per interessos econòmics i polítics. Caldria destacar els grans problemes mundials: l'alteració de la capa d'ozó, l'explosió demogràfica, l'efecte hivernacle i la pèrdua de biodiversitat.
Els continguts que s'hi proposen són els següents:
- Els recursos. Tipus, aprofitament i alternatives.
* Els recursos hídrics, minerals, alimentaris, energètics, i recreatius i culturals. Recursos marins. Els boscos i el sòl com a recursos.
* Recursos renovables i no renovables.
* Concienciar-se sobre la limitació dels recursos i sobre la necessitat del seu ús racional.
- Els riscs naturals.
* Riscs derivats dels processos geològics interns i externs. Riscs climàtics.
* Mesures de prevenció i protecció.
- Els impactes ambientals.
* L'erosió del sòl. El problema de la desertització dels països mediterranis i les seues repercussions.
* La contaminació de les aigües i de l'aire. L'eutrofització. El problema de la salinització dels aqüífers. Sobreexplotació.
* Els grans impactes globals. L'augment de CO2, en l'atmosfera, i el seu possible efecte sobre el clima. L'alteració de la capa d'ozó. La progressiva pèrdua de biodiversitat en els ecosistemes. La deforestació. La pluja àcida. Els riscs nuclears. L'explosió demogràfica.
* Altres impactes: contaminació acústica i tèrmica. Els residus sòlids.
* Tècniques de detecció. Mesures de conservació i correcció.
- Planificació i realització d'investigacions que avaluen els recursos que s'utilitzen en una zona, en valoren els límits, així com els riscs naturals i els impactes ambientals, per proposar possibles mesures que els eviten; tot això mitjançant l'ús de tècniques experimentals i fonts documentals vàries.
Medi ambient i desenvolupament sostenible.
En aquest nucli es tracten d'escometre les incidències polítiques, econòmiques i socials dels problemes ambientals assenyalats en el nucli anterior, i també debatre els pros i els contres dels plantejaments generals sobre el medi ambient: el conservacionista i el del desenvolupament sostenible.
D'altra banda, es pretén també que els alumnes s'inicien en la comprensió del que implica l'avaluació de l'impacte ambiental de determinats projectes, i coneguen alguns mètodes d'avaluació d'impactes, dels quals poden utilitzar-ne algun senzill per estudiar l'alteració d'una zona concreta.
També s'escometran alguns aspectes de la legislació sobre el medi ambient a Espanya i a la Comunitat Valenciana, ja que la informació és la base de les possibles preses de postura crítica sobre determinats projectes que alteren el medi ambient o sobre la pròpia legislació.
D'altra banda, s'estudiaran algunes estratègies que puguen augmentar la consciència de la protecció del medi ambient i promoure la qualitat de vida de la població, o siga, estratègies d'educació ambiental, perquè els ciutadans puguen recolzar o reclamar mesures legals sobre l'aprofitament de recursos, i coneguen els criteris d'avaluació de les capacitats naturals de cada territori, tenint en compte no solament els interessos econòmics sinó també els ecològics, estètics i culturals.
Els continguts proposats es descriuen tot seguit:
- Els problemes ambientals i les seues repercussions polítiques, econòmiques i socials. Salut ambiental i qualitat de vida. El model conservacionista i el del desenvolupament sostenible.
- Discussió dels pros i els contres de l'aplicació de cada model davant d'un problema ambiental, a partir de fonts documentals diverses.
- L'avaluació de l'impacte ambiental. L'ordenació del territori.
- L'educació ambiental. Els grans temes ambientals del futur. Alguns aspectes de la legislació ambiental a Espanya i a la Comunitat Valenciana.
- Avaluació de l'impacte ambiental d'un projecte en una zona utilitzant matrius d'avaluació d'impactes.
IV. Criteris d'avaluació
1. Explicar algunes repercussions que les alteracions ambientals provocades per l'ésser humà poden produir en la natura.
Es tracta de comprovar si els estudiants progressen en la comprensió de la profunda interdependència de tots el processos que ocorren en la terra i poden enumerar una sèrie de repercussions en cadena d'un fet concret, com per exemple la influència que pot tenir per a la vida la desaparició de les masses forestals a causa de la tala o dels incendis, o el perill que comporta la pèrdua de la capa d'ozó de l'atmosfera.
2. Indicar algunes variables que incideixen en la capacitat de l'atmosfera per difondre contaminants, i raonar, en conseqüència, quines són les condicions meteorològiques que provoquen major perill de contaminació.
Es tracta d'avaluar si els estudiants entenen que l'atmosfera té una gran capacitat difusora de les partícules que la humanitat expulsa contínuament, com a resultat de les seues activitats, també, que hi ha algunes variables, com la pressió atmosfèrica o la topografia, que poden modificar-la, i augmentar així la contaminació i els efectes sobre la població.
3. Planificar una investigació per avaluar els riscs més freqüents que pot patir una zona geogràfica del nostre país, tenint en compte les seues característiques climàtiques, litològiques, estructurals i les causades per l'impacte ambiental; i realitzar un informe on apareguen algunes mesures per mitigar els riscs.
Es tracta de comprovar que els estudiants han avançat en la utilització de les destreses científiques a partir de l'estudi d'un problema concret, per exemple els riscs d'una zona causats per les pluges torrencials que provoquen inundacions. A més, es pretén comprovar si han aplegat a entendre que els riscs no ocorren simplement per atzar, sinó que tenen generalment unes causes concretes i mesurables, i que el seu coneixement és el punt de partida per dissenyar mesures que disminuesquen els riscs.
4. Explicar en una cadena tròfica com es produeix el flux d'energia i el rendiment energètic de cada nivell, i deduir les conseqüències pràctiques que han de tenir-se en compte per a l'aprofitament d'alguns recursos.
Es pretén avaluar si els estudiants avancen en la comprensió del fet que les pèrdues en forma de calor fan disminuir el rendiment energètic de cada nivell tròfic, i si són capaços d'extrapolar les repercussions pràctiques que té, per exemple, el fet de consumir aliments dels darrers nivells tròfics.
5. Enumerar les raons per les quals hi ha a Espanya zones sotmeses a una progressiva desertització, i proposar algunes mesures raonades per pal·liar-ne els efectes.
Es tracta de comprovar si l'alumnat ha comprés la influència de factors com el tipus de precipitació, el relleu, la litologia, la cobertura vegetal o l'acció humana en els processos erosius, i coneix algunes mesures de protecció dels nostres sòls per evitar la desertització, com per exemple plantar determinades espècies vegetals que fixen el sòl, o realitzar campanyes contra els incendis forestals.
6. Utilitzar tècniques químiques i biològiques per detectar el grau de contaminació present en mostres d'aigua, i valorar el nivell d'adequació per al desenvolupament de la vida i el consum humà.
Es tracta d'avaluar si els alumnes, en el si d'una senzilla investigació sobre la qualitat de les aigües d'una zona, adquireixen algunes destreses tècniques de mesura del grau de contaminació i poden calcular alguns dels paràmetres que avui s'usen, com el DBO, l'O2 dissolt, la presència de matèria orgànica, de microorganismes, o les espècies biològiques indicadores de contaminació; i a partir d'ells cal que sàpiguen diagnosticar el grau d'adequació per al desenvolupament de la vida o el consum humà.
7. Investigar les fonts d'energia que s'utilitzen actualment a Espanya, i avaluar el seu futur i el d'altres alternatives energètiques.
Aquest criteri pretén comprovar si els alumnes progressen en la realització d'investigacions senzilles, recollint informació sobre les fonts d'energia utilitzades al nostre país i el seu futur, i avaluant la rendibilitat econòmica i social d'aquelles que s'utilitzen a nivell local (eòlica, solar, geotèrmica, de l'onatge), i les de nivell mundial: nuclear i tèrmica.
8. Indicar les repercussions de la progressiva pèrdua de biodiversitat, i enumerar algunes noves alternatives per a l'aprofitament de la biota mundial.
Es tracta d'avaluar si els estudiants avancen en la comprensió del fet que la biodiversitat és un llegat, fruit de milions d'anys d'evolució, que és necessari preservar, com la llengua i la cultura, i que la pèrdua de determinades espècies pot arribar a greus alteracions de l'equilibri ecològic. També, es tracta de valorar si comprenen que la biota és font potencial d'immenses riqueses materials sense explotar en forma d'aliments, medicaments i altres primeres matèries.
9. Avaluar l'impacte ambiental d'un projecte on es definesquen algunes accions que poden causar efectes ambientals.
Es tracta de comprovar si els alumnes comprenen en què consisteixen els mètodes d'avaluació de l'impacte ambiental d'un projecte (fàbrica, incineradora, etc.) i saben utilitzar-ne algun senzill com la matriu causa-efecte de Leopold, determinant la intersecció entre les accions humanes i els efectes ambientals, i obtenen com a resultat global una valoració qualitativa de l'impacte.
10. Diferenciar davant d'un problema ambiental els arguments del model conservacionista i els del desenvolupament sostenible.
Es tracta de comprovar en quina mesura els estudiants han comprés que la visió dels problemes ambientals varia segons el grau de desenvolupament i té en compte els diferents interessos i criteris socials, polítics i econòmics implicats; es poden discutir els pros i els contres de l'aplicació d'ambdós models, davant d'un model ambiental, o diferenciar en un text o en informacions de premsa, els arguments d'ambdós models.
11. Proposar una sèrie de mesures de tipus comunitari que puga seguir la població, amb l'objectiu d'aprofitar millor els recursos, disminuir els impactes, mitigar els riscs i aconseguir un medi ambient més saludable.
Es tracta d'avaluar que els estudiants avancen en la capacitat de transferir el seu aprenentatge, és a dir, que són capaços de convertir les grans alternatives mundials que serveixen per aprofitar millor els recursos i disminuir els impactes, en orientacions que poden ser seguides per una comunitat, com per exemple les referides a l'estalvi d'energia i d'aigua, la disminució d'impactes per efectes dels aerosols, la participació en accions ciutadanes que persegueixen la protecció del medi ambient o la prevenció de situacions de risc, com les inundacions o els sismes.
DIBUIX TèCNIC
(Batxillerat d'Arts)
I. Introducció
El dibuix és inherent a la humanitat per una elemental necessitat de comunicació, que és la seua funció primària. El dibuix tècnic és un mitjà d'expressió i comunicació indispensable en el desenvolupament de processos d'investigació científica, de projectes tecnològics i d'actuació científica el fi últim dels quals siga la creació d'un producte industrial o artístic. La seua funció essencial és formalitzar o veure allò que s'està dissenyant o descobrint, i proporcionar des d'un primera concreció de possibles solucions, fins a l'última fase del desenvolupament, on es presenten els resultats en plànols definitius. És un llenguatge obligatori per a totes aquelles persones que es relacionen tècnicament a qualsevol nivell i vulguen convertir el seu treball en una activitat creadora. Contribueix eficaçment a comunicar les idees en qualsevol moment del seu desenvolupament; en fase d'esbós és un instrument ideal per desenvolupar, mitjançant la confrontació d'opinions, treballs d'investigació o propostes de dissenys. Aquesta funció de comunicació que caracteritza el dibuix tècnic, afavoreix les fases de creació i la posterior difusió informativa de l'objecte dissenyat, cosa que fa d'ell un instrument insubstituïble per al desenvolupament de l'activitat científica, tecnològica, i artística. Permet, a més a més, un diàleg fluid entre projectista, fabricant i usuari, mitjançant un conjunt de convencions i normes que caracteritzen el llenguatge específic del dibuix tècnic i que li donen caràcter objectiu, fiable i universal.
El dibuix tècnic s'ha de veure també des del punt de vista de la lectura i comprensió d'idees i projectes d'altres. La correcta interpretació de dades de caràcter gràfic és absolutament necessària per a l'adquisició de sabers bàsics per a la maduresa i progrés en l'Ensenyament Secundari. En ell es troben perfectament definides les funcions instrumentals d'anàlisi, investigació, expressió i comunicació al voltant dels aspectes visuals de les idees i de les formes. El desenvolupament de les capacitats vinculades a aquestes funcions constitueix l'objectiu educatiu de la matèria. Perquè la comunicació siga efectiva cal que els usuaris es posen d'acord sobre les relacions existents entre els signes gràfics i els aspectes de la realitat a què es refereixen. L'expressió gràfica, en els seus aspectes instrumental i formatiu, permet representar gràficament idees, comunicar-les a altres de forma concisa, i detallar propostes abans de realitzar solucions finals. El domini de les regles i dels aspectes normatius del dibuix tècnic és una garantia de posseir la competència adequada en el terreny de la comunicació tècnica o artística.
Com a aquesta matèria, el dibuix tècnic ha de procurar el desenvolupament de les capacitats i de les destreses adequades per resoldre les representacions de formes pertanyents al camp de la indústria, del disseny o de l'art, alhora que ha d'afavorir el discerniment del valor i del lloc que ocupa la representació tècnica en el procés artístic del disseny i de la cultura contemporanis.
És necessari mantenir continguts tradicionalment bàsics juntament amb continguts educatius nous reclamats per l'evolució social i pels avanços científico-tècnics. Les activitats de dibuix no poden dissenyar-se com a models abstractes allunyats de la vida quotidiana.
L'adquisició d'habilitats, destreses i coneixements teòrics s'aconsegueix a través de l'acció constructiva dels alumnes. Els alumnes posseeixen esquemes previs que se solen manifestar en forma d'errors o faltes de matisació; de l'anàlisi d'això, el professor pot programar tasques que permeten superar estadis anteriors. És important que els progressos dels estudiants es consideren més en relació amb la seua pròpia situació de partida, que no en funció d'un producte de l'aprenentatge inicialment establert.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria contribuirà a fer que els alumnes adquiresquen les següents capacitats:
1. Valorar les possibilitats del dibuix tècnic com a instrument d'investigació, apreciant la universalitat del llenguatge objectiu en la transmissió i comprensió d'informacions.
2. Conèixer i comprendre els fonaments del dibuix tècnic per aplicar-los a la lectura i interpretació de dissenys, plànols i productes artístics, i per elaborar solucions raonades davant de problemes geomètrics en el camp de la tècnica i de l'art, tant en el plànol com en l'espai.
3. Valorar la normalització com a convencionalisme idoni per simplificar, no solament la producció, sinó també la comunicació, i donar-li un caràcter cada vegada més universal.
4. Integrar les activitats del Dibuix Tècnic en un camp cultural on aparega la rellevància dels aspectes estètics.
5. Comprendre i representar formes mitjançant croquis acotats, atenent-se a les normes UNE i ISO.
6. Apreciar l'enriquiment que la diversitat de tècniques plàstiques proporciona a la concepció convencional del dibuix tècnic.
7. Integrar els coneixements que el Dibuix Tècnic proporciona dins dels processos d'investigació, ja siguen aquestos científics, artístics o tecnològics.
8. Desenvolupar destreses i habilitats que permeten expressar amb precisió, claredat i objectivitat solucions gràfiques.
9. Utilitzar amb destresa els instruments específics del dibuix tècnic i valorar el correcte acabat del dibuix, així com les millores que puguen introduir les diverses tècniques gràfiques en la representació.
III. Nuclis de continguts
Geometria
En aquest nucli s'arrepleguen els traçats geomètrics necessaris per a la representació de les formes en el pla, és a dir, tot allò relatiu a les qüestions essencials sobre traçats poligonals, estudis de tangències i d'aquelles transformacions més usuals que convinguen per als objectius proposats.
Els apartats d'aquest nucli són:
- Traçats fonamentals en el pla: paral·leles, perpendiculars, mediatrius. Operacions amb angles. Arc capaç.
- Construcció de formes poligonals: triangles, quadrilàters. Polígons regulars i irregulars. Disseny de xarxes.
- Proporcionalitat i semblança: conceptes fonamentals. Determinació de la mitjana geomètrica o proporcional. Escales. Construcció d'escales gràfiques i volants per a la resolució de problemes específics.
- Potència. Eix radical i centre radical.
- Transformacions geomètriques: translacions, girs i simetries. Homotècia i inversió.
- Estudi gràfic i traçat de les còniques.
- Sistematització dels problemes de tangències. Estudi dels casos més rellevants en la pràctica del dibuix tècnic.
- Construcció de corbes especials d'interès en el disseny i en l'art.
Sistemes de representació
Aquest nucli es refereix al conjunt més significatiu dels sistemes de representació propis de la geometria descriptiva, que persegueixen, sobre tot, l'exposició formal dels objectes. També es contempla l'evolució de la representació de l'espai al llarg de la història.
Els apartats d'aquest nucli són:
- Fonaments dels sistemes de representació. Característiques diferencials. Utilització òptima de cada un d'ells.
- Sistema dièdric. Representació del punt, recta i plànol; les seues relacions i transformacions més usuals. Sòlids. Seccions i desenvolupaments.
- Sistemes axonomètrics: ortogonal i oblic. Isomètrica i cavallera. Representació de sòlids.
- Sistema cònic. Fonaments. Perspectiva frontal i obliqua amb dos punts d'eixida. Representació de sòlids.
- Comparació i elaboració de conclusions sobre l'ús dels diferents sistemes per representar un mateix objecte en diverses posicions.
- La representació de l'espai al llarg de la història.
Normalització i croquització
Aquest nucli fa referència a tots els convencionalismes que permeten que el llenguatge gràfic, específic del dibuix tècnic, tinga una interpretació única i universal. Junt amb els dos anteriors, forma un conjunt que podem denominar «elements de representació». Amb ells s'obté un panorama complet dels elements que fan possible l'execució del plànol o projecte per què puga ser dissenyada qualsevol forma.
Els apartats d'aquest nucli són:
- La normalització com a factor que afavoreix el caràcter universal del llenguatge gràfic. Normes ISO, DIN, UNE i ASA. ús de les fonamentals UNE, ISO.
- Principals aspectes que la norma imposa en el dibuix tècnic.
- El croquis a mà alçada. La croquització normalitzada. L'esbós i la seua gestació creativa.
- L'acotació. Normes generals. Tipus de cotes. sistemes d'acotació.
- Maneig d'instruments de mesura.
Instruments, materials i tècniques
En aquest nucli s'escometen tots aquells aspectes relatius als instruments, materials i tècniques de dibuix que es poden utilitzar en el dibuix tècnic, formant un ample i ric repertori que permeta el correcte acabat i la millor representació dels projectes, adequant-se en cada cas al treball que es realitzarà i a l'espectador al qual es dirigeix.
Els apartats d'aquest nucli són:
- El material fonamental i els seus usos. Llapis, plantilles, regles, compassos i bigoteres, estilògrafs.
- Coneixement i utilització dels suports. Papers. Vegetals i acetats. Cartolines especials.
- Tècniques d'esborrat i de restauració. Eliminació d'errades.
- ús del material transferible. Lletres, línies, trames. Textures i color.
- Aplicacions de les noves tecnologies al dibuix tècnic.
- Qualitat en l'acabat i en la presentació de tot el treball.
- ús correcte, cura i conservació de tot el material que s'utilitza en el dibuix tècnic.
Art i Dibuix Tècnic
Aquest nucli es refereix a les relacions existents entre l'estètica i el dibuix tècnic. Per una banda, s'han de tractar les relacions entre la geometria i l'art al llarg de la història i, per una altra, les relacions matemàtiques que propicien aconseguiments d'abast estètic. A més en aquest nucli s'inclouen els aspectes que són determinants en l'acabament de qualsevol dibuix i/o projecte i en la representació d'aquests.
Els apartats d'aquest nucli són:
- Principals fites històriques del dibuix tècnic i la seua contextualització en la cultura general de cada època.
- La geometria en l'art: relacions matemàtiques i geomètriques d'ús més freqüent pels artistes al llarg de la història.
- Recerca de relacions geomètriques en productes del disseny i en obres d'art que les continguen.
- Apreciació de l'estètica del dibuix tècnic.
IV. Criteris d'avaluació
1. Resoldre problemes de configuració de formes amb traçaments poligonals i amb aplicació de recursos de transformacions geomètriques sobre el plànol: girs, translacions, simetries o homotècia.
Amb aquest criteri es pretén saber si els alumnes han comprés la naturalesa i abast de les transformacions en el plànol, copiant formes donades, introduint modificacions o creant formes inèdites.
2. Construir escales i utilitzar-les en l'execució d'exercicis concrets i en la lectura i interpretació de mesures reals sobre plànols ja dibuixats.
Amb això es tracta de valorar en quina mesura els alumnes han comprés el fonament de les escales, sobretot en l'aplicació a la configuració dels seus propis dibuixos, resolts a distinta grandària de la realitat, i a la comprensió dels plànols tècnics, mapes, diagrames, etc., i en general, a la lectura de mesures d'informació visual proporcionada a distintes escales. És important avaluar la construcció i l'ús d'escales volants per dibuixar a escala un objecte donat i per llegir les mesures d'un dibuix fet a escala.
3. Dissenyar objectes d'ús comú en els quals intervinguen problemes de tangències entre circumferències, arcs i rectes indistintament.
S'intenta conèixer, d'aquesta forma, si els alumnes utilitzen amb fonament la teoria bàsica sobre tangències, i són capaços de representar formes concretes en les quals es donen problemes del tipus esmentat, amb un nivell acceptable en la qualitat de l'acabat en la resolució dels enllaços. A l'hora de fer servir aquest criteri, ha de tenir-se en compte el dibuix realitzat a partir d'un objecte real on hagen hagut de calcular radis, deduir centres i determinar punts de tangència. Els alumnes indicaran el procés seguit per a la resolució del problema, inclosa la ubicació dels diversos punts de tangència que n'hagueren resultat.
4. Aplicar tangències a corbes mitjançant procediments geomètrics o amb l'ajuda d'instruments adequats de traçament: plantilles.
La proposta d'aquest criteri és la conveniència de jutjar les destreses aconseguides en el maneig del material específic per als traçaments a l'hora de configurar corbes d'aparença complexa. Ha de valorar-se no solament com a instrument per mesurar l'habilitat aconseguida en la resolució de corbes proposades, sinó també en la del disseny de corbes creades pels alumnes.
5. Obtenir la definició gràfica d'una cònica a partir del coneixement dels seus eixos, que, en el cas de l'el·lipse, poden ser reals o conjugats.
La principal intenció d'aquest criteri és la de valorar la capacitat per a configurar gràficament una cònica, tant per la comprensió que s'haja adquirit com per la destresa aconseguida en l'ús dels instruments específics per a configurar-la.
6. Realitzar el croquis acotat, en el sistema dièdric, d'objectes comuns i senzills, ajustant-se a normes UNE o ISO.
Es pretén, amb aquest criteri, comprovar si els alumnes són capaços d'utilitzar el sistema dièdric amb una finalitat utilitària. Per a això, hauran de ser capaços de resoldre exercicis per a obtenir vistes d'objectes senzills d'ús quotidià incloent els tallaments, les seccions o les trencadures escaients, així com de col·locar les cotes necessàries per a la comprensió de l'objecte representat.
7. Aplicar el sistema dièdric i la normalització per a la representació de plànols tècnics necessaris per descriure i poder fabricar objectes amb cares obliqües als plànols de projecció.
Amb aquest criteri es vol valorar el nivell aconseguit en el coneixement del sistema dièdric aplicat, intencionadament, a la normalització referida a les qüestions essencials sobre acotació, talls, trencaments, etc. En la realitat, el sistema dièdric serveix per realitzar plànols tècnics i aquests no tenen sentit si no van proveïts de cotes i no recorren a certs convencionalismes que simplifiquen la representació i faciliten la lectura. Davant d'aquest criteri resulta imprescindible recórrer a objectes reals.
8. A partir de la seua representació dièdrica, desenvolupar i construir un sòlid, polièdric o de revolució, fer-li un tall oblic als plànols fonamentals i representar-lo axonomètricament.
La intenció és avaluar la capacitat de comprensió de l'espai i d'anàlisi de la forma, alhora que valorar el grau de comprensió aconseguit en la relació i correspondència entre els diversos sistemes de representació estudiats. Indubtablement, el criteri incorpora una certa destresa, necessària per a la materialització visual del sòlid, la qual, si és de revolució, encara resulta d'un nivell més alt.
9. Analitzar el muntatge d'objectes compostos utilitzant el dibuix isomètric i les normes sobre acotació ajustades a aquest sistema.
Es proposa aquest criteri com a mitjà insubstituïble per mesurar el nivell aconseguit en l'expressió i comprensió del sistema en el seu vessant de visió espacial, sobretot en l'ús de la perspectiva d'explosió o expansió, en la qual els components del conjunt es mantenen relacionats axialment entre ells, però suficientment separats perquè la representació d'uns no impedesca la lectura dels altres; d'aquesta manera es fa palès l'ordre de muntatge i encaix. El nivell de dificultat no ha de ser molt alt ja que el treball és ardu. En general, serà suficient un conjunt amb quatre o cinc components.
10. Dibuixar en perspectiva cònica i, preferentment, a mà alçada formes de l'entorn amb distints punts de vista, tant dels seus aspectes externs com, si cal, dels interns.
L'ús d'aquest criteri permet esbrinar el nivell desenvolupat quant a la seua capacitat per a comprendre l'espai, així com valorar la destresa aconseguida en quant a facilitat de traç i qualitat gràfica d'aquest. Per altra banda, el present criteri facilita, millor que cap altre, el coneixement de les habilitats aconseguides pels alumnes en l'ús de les distintes tècniques gràfiques que poden anar des de les purament lineals fins a les que requeresquen un gran contingut de textures o de color.
11. Diferenciar les possibilitats de comunicació i d'anàlisi dels principals sistemes de representació (dièdric, axonomètric i cònic) en relació amb el receptor.
Mitjançant aquest criteri es pretén mesurar el nivell d'enteniment respecte a les finalitats pràctiques que persegueixen els distints sistemes de representació, en dues direccions. La primera contempla la comprensió de cada sistema per l'usuari (l'emissor) i la segona, la comprensió del sistema utilitzat per qui ho llegeix (el receptor). Igualment haurà de poder valorar-se la capacitat dels alumnes per a realitzar l'elecció correcta d'un sistema o d'un altre, mitjançant l'adequació dels coneixements a la millor expressió i comprensió dels seus projectes.
12. Utilitzar recursos gràfics com el color, les textures, lletres, signes o símbols transferibles, trames, etc. per exposar amb major evidència les dades i la informació que el dibuix tècnic propicia tant tècnicament com científica.
La finalitat d'aquest criteri és jutjar si ha comprés l'aportació que en el camp de la comunicació o de l'estètica implica recórrer a les tècniques gràfiques esmentades. La qüestió és més important pel fet que, tradicionalment, aquests aspectes gràfics s'han descurat en el Dibuix Tècnic. D'altra banda, serveix per mesurar el nivell de destreses aconseguit i l'interès per la bona qualitat en l'acabat i presentació dels treballs.
13. Identificar en obres d'art elements del dibuix tècnic, i poder establir així uns nivells elementals d'integració que faciliten la comprensió dels aspectes artístics i tècnics del dibuix.
S'intenta conèixer, amb aquest criteri, la capacitat per a assumir el concepte de dibuix tècnic en la seua totalitat, i especialment respecte a la implicació que té en l'art (no sols actual, sinó de tots els temps) i també l'aportació de la geometria i les matemàtiques a l'art, i de l'art al dibuix tècnic.
DIBUIX TèCNIC
(Batxillerat de Ciències de la Natura i de la Salut)
I. Introducció
El dibuix és inherent a la humanitat per una elemental necessitat de comunicació, que és la seua funció primària. El dibuix tècnic és un mitjà d'expressió i comunicació indispensable en el desenvolupament de processos d'investigació científica, de projectes tecnològics i d'actuació científica el fi últim dels quals siga la creació d'un producte industrial o artístic. La seua funció essencial és formalitzar o veure allò que s'està dissenyant o descobrint, i proporcionar des d'un primera concreció de possibles solucions, fins a l'última fase del desenvolupament, on es presenten els resultats en plànols definitius. És un llenguatge obligatori per a totes aquelles persones que es relacionen tècnicament a qualsevol nivell i vulguen convertir el seu treball en una activitat creadora. Contribueix eficaçment a comunicar les idees en qualsevol moment del seu desenvolupament; en fase d'esbós és un instrument ideal per desenvolupar, mitjançant la confrontació d'opinions, treballs d'investigació o propostes de dissenys. Aquesta funció de comunicació que caracteritza el dibuix tècnic, afavoreix les fases de creació i la posterior difusió informativa de l'objecte dissenyat, cosa que fa d'ell un instrument insubstituïble per al desenvolupament de l'activitat científica, tecnològica, i artística. Permet, a més a més, un diàleg fluid entre projectista, fabricant i usuari, mitjançant un conjunt de convencions i normes que caracteritzen el llenguatge específic del dibuix tècnic i que li donen caràcter objectiu, fiable i universal.
El dibuix tècnic s'ha de veure també des del punt de vista de la lectura i comprensió d'idees i projectes d'altres. La correcta interpretació de dades de caràcter gràfic és absolutament necessària per a l'adquisició de sabers bàsics per a la maduresa i progrés en l'Ensenyament Secundari. En ell es troben perfectament definides les funcions instrumentals d'anàlisi, investigació, expressió i comunicació al voltant dels aspectes visuals de les idees i de les formes. El desenvolupament de les capacitats vinculades a aquestes funcions constitueix l'objectiu educatiu de la matèria. Perquè la comunicació siga efectiva cal que els usuaris es posen d'acord sobre les relacions existents entre els signes gràfics i els aspectes de la realitat a què es refereixen. L'expressió gràfica, en els seus aspectes instrumental i formatiu, permet representar gràficament idees, comunicar-les a altres de forma concisa, i detallar propostes abans de realitzar solucions finals. El domini de les regles i dels aspectes normatius del dibuix tècnic és una garantia de posseir la competència adequada en el terreny de la comunicació tècnica o artística.
Com a aquesta matèria, el dibuix tècnic ha de procurar el desenvolupament de les capacitats i de les destreses adequades per resoldre les representacions de formes pertanyents al camp de la indústria, del disseny o de l'art, alhora que ha d'afavorir el discerniment del valor i del lloc que ocupa la representació tècnica en el procés artístic del disseny i de la cultura contemporanis.
És necessari mantenir continguts tradicionalment bàsics juntament amb continguts educatius nous reclamats per l'evolució social i pels avanços científico-tècnics. Les activitats de dibuix no poden dissenyar-se com a models abstractes allunyats de la vida quotidiana.
L'adquisició d'habilitats, destreses i coneixements teòrics s'aconsegueix a través de l'acció constructiva dels alumnes. Els alumnes posseeixen esquemes previs que se solen manifestar en forma d'errors o faltes de matisació; de l'anàlisi d'això, el professor pot programar tasques que permeten superar estadis anteriors. És important que els progressos dels estudiants es consideren més en relació amb la seua pròpia situació de partida, que no en funció d'un producte de l'aprenentatge inicialment establert.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria contribuirà a fer que els alumnes adquiresquen les següents capacitats:
1. Valorar les possibilitats del dibuix tècnic com a instrument d'investigació, apreciant la universalitat del llenguatge objectiu en la transmissió i comprensió d'informacions.
2. Conèixer i comprendre els fonaments del dibuix tècnic per aplicar-los a la lectura i interpretació de dissenys, plànols i productes artístics, i per elaborar solucions raonades davant de problemes geomètrics en el camp de la tècnica i de l'art, tant en el plànol com en l'espai.
3. Valorar la normalització com a convencionalisme idoni per simplificar, no solament la producció, sinó també la comunicació, i donar-li un caràcter cada vegada més universal.
4. Integrar les activitats del Dibuix Tècnic en un camp cultural on aparega la rellevància dels aspectes estètics.
5. Comprendre i representar formes mitjançant croquis acotats, atenent-se a les normes UNE i ISO.
6. Apreciar l'enriquiment que la diversitat de tècniques plàstiques proporciona a la concepció convencional del dibuix tècnic.
7. Integrar els coneixements que el Dibuix Tècnic proporciona dins dels processos d'investigació, ja siguen aquests científics, artístics o tecnològics.
8. Desenvolupar destreses i habilitats que permeten expressar amb precisió, claredat i objectivitat solucions gràfiques.
9. Utilitzar amb destresa els instruments específics del dibuix tècnic i valorar el correcte acabat del dibuix, així com les millores que puguen introduir les diverses tècniques gràfiques en la representació.
III. Nuclis de continguts
Geometria
En aquest nucli s'arrepleguen els traçats geomètrics necessaris per a la representació de les formes en el pla, és a dir, tot allò relatiu a les qüestions essencials sobre traçats poligonals, estudis de tangències i d'aquelles transformacions més usuals que convinguen per als objectius proposats.
Els apartats d'aquest nucli són:
- Traçats fonamentals en el pla: paral·leles, perpendiculars, mediatrius. Operacions amb angles. Arc capaç.
- Construcció de formes poligonals: triangles, quadrilàters. Polígons regulars i irregulars. Disseny de xarxes.
- Proporcionalitat i semblança: conceptes fonamentals. Determinació de la mitjana geomètrica o proporcional. Escales. Construcció d'escales gràfiques i volants per a la resolució de problemes específics.
- Potència. Eix radical i centre radical.
- Transformacions geomètriques: translacions, girs i simetries. Homotècia i inversió.
- Estudi gràfic i traçat de les còniques.
- Sistematització dels problemes de tangències. Estudi dels casos més rellevants en la pràctica del dibuix tècnic.
- Construcció de corbes especials d'interès en el disseny i en l'art.
Sistemes de representació
Aquest nucli es refereix al conjunt més significatiu dels sistemes de representació propis de la geometria descriptiva, que persegueixen, sobre tot, l'exposició formal dels objectes. També es contempla l'evolució de la representació de l'espai al llarg de la història.
Els apartats d'aquest nucli són:
- Fonaments dels sistemes de representació. Característiques diferencials. Utilització òptima de cada un d'ells.
- Sistema dièdric. Representació del punt, recta i plànol; les seues relacions i transformacions més usuals. Sòlids. Seccions i desenvolupaments.
- Sistemes axonomètrics: ortogonal i oblic. Isomètrica i cavallera. Representació de sòlids.
- Sistema cònic. Fonaments. Perspectiva frontal i obliqua amb dos punts d'eixida. Representació de sòlids.
- Comparació i elaboració de conclusions sobre l'ús dels diferents sistemes per representar un mateix objecte en diverses posicions.
- La representació de l'espai al llarg de la història.
Normalització i croquització
Aquest nucli fa referència a tots els convencionalismes que permeten que el llenguatge gràfic, específic del dibuix tècnic, tinga una interpretació única i universal. Junt amb els dos anteriors, forma un conjunt que podem denominar «elements de representació». Amb ells s'obté un panorama complet dels elements que fan possible l'execució del plànol o projecte per què puga ser dissenyada qualsevol forma.
Els apartats d'aquest nucli són:
- La normalització com a factor que afavoreix el caràcter universal del llenguatge gràfic. Normes ISO, DIN, UNE i ASA. ºs de les fonamentals UNE, ISO.
- Principals aspectes que la norma imposa en el dibuix tècnic.
- El croquis a mà alçada. La croquització normalitzada. L'esbós i la seua gestació creativa.
- L'acotació. Normes generals. Tipus de cotes. sistemes d'acotació.
- Maneig d'instruments de mesura.
Instruments, materials i tècniques
En aquest nucli s'escometen tots aquells aspectes relatius als instruments, materials i tècniques de dibuix que es poden utilitzar en el dibuix tècnic, formant un ample i ric repertori que permeta el correcte acabat i la millor representació dels projectes, adequant-se en cada cas al treball que es realitzarà i a l'espectador al qual es dirigeix.
Els apartats d'aquest nucli són:
- El material fonamental i els seus usos. Llapis, plantilles, regles, compassos i bigoteres, estilògrafs.
- Coneixement i utilització dels suports. Papers. Vegetals i acetats. Cartolines especials.
- Tècniques d'esborrat i de restauració. Eliminació d'errades.
- ús del material transferible. Lletres, línies, trames. Textures i color.
- Aplicacions de les noves tecnologies al dibuix tècnic.
- Qualitat en l'acabat i en la presentació de tot el treball.
- ús correcte, cura i conservació de tot el material que s'utilitza en el dibuix tècnic.
Art i Dibuix Tècnic
Aquest nucli es refereix a les relacions existents entre l'estètica i el dibuix tècnic. Per una banda, s'han de tractar les relacions entre la geometria i l'art al llarg de la història i, per una altra, les relacions matemàtiques que propicien aconseguiments d'abast estètic. A més en aquest nucli s'inclouen els aspectes que són determinants en l'acabament de qualsevol dibuix i/o projecte i en la representació d'aquests.
Els apartats d'aquest nucli són:
- Principals fites històriques del dibuix tècnic i la seua contextualització en la cultura general de cada època.
- La geometria en l'art: relacions matemàtiques i geomètriques d'ús més freqüent pels artistes al llarg de la història.
- Recerca de relacions geomètriques en productes del disseny i en obres d'art que les continguen.
- Apreciació de l'estètica del dibuix tècnic.
IV. Criteris d'avaluació
1. Resoldre problemes de configuració de formes amb traçaments poligonals i amb aplicació de recursos de transformacions geomètriques sobre el plànol: girs, translacions, simetries o homotècia.
Amb aquest criteri es pretén saber si els alumnes han comprés la naturalesa i abast de les transformacions en el plànol, copiant formes donades, introduint modificacions o creant formes inèdites.
2. Construir escales i utilitzar-les en l'execució d'exercicis concrets i en la lectura i interpretació de mesures reals sobre plànols ja dibuixats.
Amb això es tracta de valorar en quina mesura els alumnes han comprés el fonament de les escales, sobretot en l'aplicació a la configuració dels seus propis dibuixos, resolts a distinta grandària de la realitat, i a la comprensió dels plànols tècnics, mapes, diagrames, etc., i en general, a la lectura de mesures d'informació visual proporcionada a distintes escales. És important avaluar la construcció i l'ús d'escales volants per dibuixar a escala un objecte donat i per llegir les mesures d'un dibuix fet a escala.
3. Dissenyar objectes d'ús comú en els quals intervinguen problemes de tangències entre circumferències, arcs i rectes indistintament.
S'intenta conèixer, d'aquesta forma, si els alumnes utilitzen amb fonament la teoria bàsica sobre tangències, i són capaços de representar formes concretes en les quals es donen problemes del tipus esmentat, amb un nivell acceptable en la qualitat de l'acabat en la resolució dels enllaços. A l'hora de fer servir aquest criteri, ha de tenir-se en compte el dibuix realitzat a partir d'un objecte real on hagen hagut de calcular radis, deduir centres i determinar punts de tangència. Els alumnes indicaran el procés seguit per a la resolució del problema, inclosa la ubicació dels diversos punts de tangència que n'haguessen resultat.
4. Aplicar tangències a corbes mitjançant procediments geomètrics o amb l'ajuda d'instruments adequats de traçament: plantilles.
La proposta d'aquest criteri és la conveniència de jutjar les destreses aconseguides en el maneig del material específic per als traçaments a l'hora de configurar corbes d'aparença complexa. Ha de valorar-se no solament com a instrument per mesurar l'habilitat aconseguida en la resolució de corbes proposades, sinó també en la del disseny de corbes creades pels alumnes.
5. Obtenir la definició gràfica d'una cònica a partir del coneixement dels seus eixos, que, en el cas de l'el·lipse, poden ser reals o conjugats.
La principal intenció d'aquest criteri és la de valorar la capacitat per a configurar gràficament una cònica, tant per la comprensió que s'haja adquirit com per la destresa aconseguida en l'ús dels instruments específics per a configurar-la.
6. Realitzar el croquis acotat, en el sistema dièdric, d'objectes comuns i senzills, ajustant-se a normes UNE o ISO.
Es pretén, amb aquest criteri, comprovar si els alumnes són capaços d'utilitzar el sistema dièdric amb una finalitat utilitària. Per a això, hauran de ser capaços de resoldre exercicis per a obtenir vistes d'objectes senzills d'ús quootidià incloent els tallaments, les seccions o les trencadures escaients, així com de col·locar les cotes necessàries per a la comprensió de l'objecte representat.
7. Aplicar el sistema dièdric i la normalització per a la representació de plànols tècnics necessaris per descriure i poder fabricar objectes amb cares obliqües als plànols de projecció.
Amb aquest criteri es vol valorar el nivell aconseguit en el coneixement del sistema dièdric aplicat, intencionadament, a la normalització referida a les qüestions essencials sobre acotació, talls, trencaments, etc. En la realitat, el sistema dièdric serveix per realitzar plànols tècnics i aquests no tenen sentit si no van proveïts de cotes i no recorren a certs convencionalismes que simplifiquen la representació i faciliten la lectura. Davant d'aquest criteri resulta imprescindible recórrer a objectes reals.
8. A partir de la seua representació dièdrica, desenvolupar i construir un sòlid, polièdric o de revolució, fer-li un tall oblic als plànols fonamentals i representar-lo axonomè-tricament.
La intenció és avaluar la capacitat de comprensió de l'espai i d'anàlisi de la forma, alhora que valorar el grau de comprensió aconseguit en la relació i correspondència entre els diversos sistemes de representació estudiats. Indubtablement, el criteri incorpora una certa destresa, necessària per a la materialització visual del sòlid, la qual, si és de revolució, encara resulta d'un nivell més alt.
9. Analitzar el muntatge d'objectes compostos utilitzant el dibuix isomètric i les normes sobre acotació ajustades a aquest sistema.
Es proposa aquest criteri com a mitjà insubstituïble per mesurar el nivell aconseguit en l'expressió i comprensió del sistema en el seu vessant de visió espacial, sobretot en l'ús de la perspectiva d'explosió o expansió, en la qual els components del conjunt es mantenen relacionats axialment entre ells, però suficientment separats perquè la representació d'uns no impedesca la lectura dels altres; d'aquesta manera es fa palès l'ordre de muntatge i encaix. El nivell de dificultat no ha de ser molt alt ja que el treball és ardu. En general, serà suficient un conjunt amb quatre o cinc components.
10. Dibuixar en perspectiva cònica i, preferentment, a mà alçada formes de l'entorn amb distints punts de vista, tant dels seus aspectes externs com, si cal, dels interns.
L'ús d'aquest criteri permet esbrinar el nivell desenvolupat quant a la seua capacitat per a comprendre l'espai, així com valorar la destresa aconseguida en quant a facilitat de traç i qualitat gràfica d'aquest. Per altra banda, el present criteri facilita, millor que cap altre, el coneixement de les habilitats aconseguides pels alumnes en l'ús de les distintes tècniques gràfiques que poden anar des de les purament lineals fins a les que requeresquen un gran contingut de textures o de color.
11. Diferenciar les possibilitats de comunicació i d'anàlisi dels principals sistemes de representació (dièdric, axonomètric i cònic) en relació amb el receptor.
Mitjançant aquest criteri es pretén mesurar el nivell d'enteniment respecte a les finalitats pràctiques que persegueixen els distints sistemes de representació, en dues direccions. La primera contempla la comprensió de cada sistema per l'usuari (l'emissor) i la segona, la comprensió del sistema utilitzat per qui ho llegeix (el receptor). Igualment haurà de poder valorar-se la capacitat dels alumnes per a realitzar l'elecció correcta d'un sistema o d'un altre, mitjançant l'adequació dels coneixements a la millor expressió i comprensió dels seus projectes.
12. Utilitzar recursos gràfics com el color, les textures, lletres, signes o símbols transferibles, trames, etc. per exposar amb major evidència les dades i la informació que el dibuix tècnic propicia tant tècnicament com científica.
La finalitat d'aquest criteri és jutjar si ha comprés l'aportació que en el camp de la comunicació o de l'estètica implica recórrer a les tècniques gràfiques esmentades. La qüestió és més important pel fet que, tradicionalment, aquests aspectes gràfics s'han descurat en el Dibuix Tècnic. D'altra banda, serveix per mesurar el nivell de destreses aconseguit i l'interès per la bona qualitat en l'acabat i presentació dels treballs.
13. Identificar en obres d'art elements del dibuix tècnic, i poder establir així uns nivells elementals d'integració que faciliten la comprensió dels aspectes artístics i tècnics del dibuix.
S'intenta conèixer, amb aquest criteri, la capacitat per a assumir el concepte de dibuix tècnic en la seua totalitat, i especialment respecte a la implicació que té en l'art (no sols actual, sinó de tots els temps) i també l'aportació de la geometria i les matemàtiques a l'art, i de l'art al dibuix tècnic.
ECONOMIA I ORGANITZACIó D'EMPRESES
(Batxillerat d'Humanitats i Ciències Socials)
I. Introducción
L'objecte d'estudi d'aquesta assignatura el constitueix l'empresa com a realitat fonamental de l'estructura sòcio-econòmica contemporània; s'inclou en aquest estudi tant l'anàlisi del seu interior com a sistema organitzat i amb funcions i objectius establerts, com el de les relacions amb l'entorn en què projecta la seua influència i del qual rep contínues exigències d'actualització i d'adaptació.
La problemàtica de l'empresa en el nostres dies és molt àmplia i no exclusivament econòmica. Com a institució desenvolupa l'activitat dins un ordre social i jurídic del qual participa en les normes, els valors i les relacions de poder; la progressiva complexitat tecnològica en l'empresa es correspon amb importants canvis en l'organització i en les noves formes de gestió de la informació; la formació professional i cultural del factor humà és cada vegada major i es reflecteix en canvis de valors, d'actituds i de necessitats psicològiques i socials, que es tradueixen en majors demandes de participació i de satisfacció en el treball; la legislació reflecteix cada vegada més la consciència que l'ús que es farà dels recursos naturals escassos, com els costos que es generaran sobre el medi ambient, han de ser regulats i controlats.
En aquest sentit, la matèria específica d'Economia i Organització d'Empreses ha de contribuir a la formació dels alumnes en un camp especialitzat del saber, amb un enfocament multidisciplinari i que puga reunir organitzadament continguts que corresponen a economia de l'empresa, teoria de l'organització, càlcul financer, teoria i tractament de la informació i comptabilitat.
Com a matèria específica de la modalitat ha de contribuir a la formació general i ha d'orientar alhora l'elecció d'estudis posteriors de l'àmbit universitari i de la formació professional específica.
A més a més, l'estudi de l'economia de l'empresa i de la comptabilitat ha d'emmarcar-se en les finalitats pròpies d'aquesta etapa i, com a formació professional de base, ha de contribuir a la formació integral de les persones, sense pretendre ocupar el camp de la formació professional específica, organitzada en cicles formatius propis i amb funcions i objectius ben definits.
Els continguts d'Economia i Organització d'Empreses s'estructuren en tres apartats. D'una banda, hi ha aquells de naturalesa econòmica i normativa més relacionats amb l'empresa en l'accepció més freqüent, és a dir, com aquelles organitzacions les funcions de les quals són les de produir i comercialitzar idees, béns i serveis, i la finalitat de les quals és l'obtenció de beneficis. Aquest ha de ser el referent disciplinari central al qual estiguen referits la resta de nuclis. Són els continguts relatius als nuclis de «L'empresa com a element del sistema econòmic i social i el seu marc extern», «Funcionament econòmic de les empreses» i «Estructura i anàlisi patrimonial». Es considera necessari l'estudi de la comptabilitat amb un nivell de desenvolupament suficient perquè els estudiants puguen llegir i interpretar balanços i comptes anuals.
Un segon apartat de continguts inclou un conjunt de principis teòrics i pràctics i una sèrie de procediments i d'actituds que, a banda de ser vàlids per a les organitzacions empresarials, són també aplicables a qualsevol tipus d'organitzacions. En aquest sentit ampli, una empresa és tot grup o associació que s'organitza amb l'objectiu d'emprendre alguna cosa i, amb això, obtenir determinades finalitats. Des d'aquest punt de vista, una empresa pot ser una institució, una entitat financera, un centre cultural, un grup polític o sindical, un centre d'investigació, una dependència de l'administració pública, etc. Els continguts que es recullen en aquest apartat, fonamentalment procedimentals, fan referència al funcionament de les organitzacions, de les persones i dels grups en les organitzacions, com es relacionen i es comuniquen entre si les persones i les organitzacions, els sistemes de registre i de tractament de la informació, les tècniques aplicades, etc., referits especialment a l'empresa com a organització tipus.
Un tercer apartat es justifica per la necessitat d'atendre demandes relacionades amb les noves formes de transició de vida activa, caracteritzades per la complexitat, la incertesa i les noves formes de treball que comencen a ser possibles, i ho seran més en el futur, i que plantegen en el sistema educatiu noves necessitats de formació: foment de la iniciativa en l'elaboració d'un projecte de desenvolupament personal o professional, desenvolupament de capacitats creatives i emprenedores, etc. Aquesta orientació es pot dur a terme si optem per un model pedagògic que integre i articule els continguts propis de l'economia de l'empresa al voltant d'un projecte de viabilitat empresarial, en el qual adquireixen sentit i aplicació la resta de nuclis de contingut. Des d'aquesta perspectiva, adquireixen especial rellevància els continguts relacionats amb els procediments i les actituds que integren el tercer apartat de continguts que es concreta en el nucli d'«El projecte d'iniciativa empresarial». Aquest nucli té un paper transversal respecte de la resta de continguts, dels quals ha de ser el referent i on adquireixen sentit els continguts dels altres nuclis, ja que s'hi incorporen els conceptes i els procediments continguts en altres nuclis, on es contrasten amb iniciatives concretes, on s'interpreten a la llum dels problemes pràctics que es presenten i, fonamentalment, on s'apliquen i adquireixen funcionalitat.
Des d'aquesta selecció de continguts s'atén parcialment la gran demanda de formació en el camp econòmic administratiu que la societat reclama.
Ha d'atendre també les demandes d'un altre tipus d'itineraris per als quals resulten cada vegada més necessàries les capacitats de relació i de comunicació, d'utilització de tècniques racionals de tractament de la informació, d'iniciativa i d'autonomia, de conèixer i d'interpretar estats de comptes i memòries anuals, etc. No s'ha d'oblidar, finalment, la contribució a la formació comuna dels alumnes a partir del desenvolupament d'habilitats socials d'integració en grups i organitzacions i, en general, de capacitats que afavoreixen la transició a la vida activa i adulta.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria contribuirà a fer que els alumnes i les alumnes assolesquen les capacitats següents:
1. Identificar la naturalesa, les funcions i les característiques principals de diferents tipus d'empreses.
2. Analitzar les diferents àrees funcionals i les funcions específiques, les relacions internes i externes i el funcionament global de les empreses.
3. Conèixer i utilitzar la comptabilitat com a font d'informació bàsica de l'empresa a partir de la qual interpretar estats de comptes anuals d'empreses petites o mitjanes, identificar els desequilibris econòmics i financers i proposar i avaluar mesures correctores, si cal.
4. Abordar amb autonomia i creativitat la planificació de projectes senzills d'iniciativa empresarial i avaluar els recursos necessaris i els diferents aspectes clau que s'han de tenir en compte a l'hora de crear i d'organitzar una empresa.
5. Reconèixer la diversitat de contribucions econòmiques i socials dels diversos tipus d'empreses i valorar críticament l'aportació al producte social, els efectes sobre el medi ambient i la incidència en la qualitat de vida de les persones.
6. Conèixer els mecanismes i els valors que regeixen la vida de les organitzacions i analitzar les raons de les disfuncions i dels conflictes que s'hi presenten, a partir de l'elaboració de judicis i de criteris personals.
7. Obtenir, seleccionar i interpretar informació relativa al món econòmic i empresarial, tractar-la de forma autònoma, a partir de l'adopció de mètodes adequats a cada situació particular, i aplicar-la a la resolució de problemes pràctics.
8. Transmetre i comunicar informacions de forma organitzada i intel·ligible, seleccionar el format i el canal tècnic més adequat en funció del contingut, de les intencions del missatge i de les característiques del receptor, i fomentar l'ús de mitjans informàtics.
9. Actuar amb flexibilitat i confiança i participar en els processos de presa de decisions a partir d'una planificació rigorosa, contrastada i documentada.
III. Nuclis de continguts
L'empresa i el marc extern.
L'empresa com a unitat econòmica.
Concepte d'empresa.
L'empresa i la realitat sòcio-econòmica.
Evolució de l'empresa: Tendències actuals d'integració d'empreses i reptes de les petites i mitjanes empreses.
Objectius i funcions de l'empresa.
L'empresa com a sistema.
Amb aquests continguts es pretén iniciar els estudiants en el coneixement de les organitzacions de tipus empresarial i dels objectius i les funcions d'un determinat context econòmic i social.
Projecte d'iniciativa empresarial: anàlisi i creació de l'empresa.
Anàlisi de la idea de negoci.
Elements per a l'anàlisi: Factors de localització espacial i dimensió.
Aspectes claus de gestió.
Procés de creació d'una empresa.
Tràmits de posada en marxa.
Amb l'objectiu de fomentar la iniciativa dels estudiants i per centrar l'objecte d'estudi en l'empresa s'aborda en aquest nucli el procés de creació d'una empresa, des de la concepció de la idea fins a l'elaboració d'una anàlisi esquemàtica de viabilitat.
àrea d'organització de l'empresa.
Estructura i organització de l'empresa.
àrees bàsiques d'activitat i la seua interdependència.
Teories i funcions de la direcció.
Procés de presa de decisions.
El sistema d'informació intern i extern de l'empresa: secretaria i arxiu.
Abans d'abordar l'estudi de la comptabilitat com a font d'informació, és important realitzar un estudi dels models organitzatius més rellevants i conèixer el procés de presa de decisions en l'empresa, i també realitzar exercicis d'aplicació de registre i d'arxiu d'informació.
Estructura i anàlisi econòmico-financer.
Importància i necessitat de la informació econòmica com a suport per a la gestió empresarial.
El patrimoni: composició i valoració.
El procés comptable.
Els comptes anuals: Lectura, Interpretació i Instruments elementals d'anàlisi de l'equilibri financer.
El balanç social.
Es tracta d'estudiar el procés comptable amb l'objectiu d'iniciar l'alumne en el sistema d'informació empresarial per excel·lència (la comptabilitat) sense pretendre professionalitzar-lo, però proporcionant-li les claus necessàries per a conèixer la importància de la comptabilitat i entendre els comptes anuals i de resultats. El propòsit no és formar tècnics comptables i, per tant, es farà referència a conceptes i a procediments bàsics: mètode comptable, determinació del resultat comptable i anàlisi de comptes anuals.
àrees funcionals de l'empresa.
Aprovisionament i gestió d'existències.
Producció i comercialització.
Inversió i finançament. Relació entre l'estructura financera i les seues aplicacions.
Recursos humans.
Amb aquests continguts es pretén la descripció de cadascuna de les àrees operatives de l'empresa i el reflex comptable: procés d'aprovisionament i emmagatzematge, mètodes de valoració d'existències, fixació de preus i marges comercials, càlcul del llindar de rendibilitat, funció i procediments d'amortització, estudi de les fonts de finançament, estudi de les necessitats de personal i introducció a la legislació laboral bàsica.
IV. Criteris d'avaluació
1. Identificar els diversos factors externs que influeixen en l'empresa, assenyalar exemples representatius i circumstàncies que il·lustren aquesta incidència i analitzar en algun cas concret aquest procés d'interacció.
Amb aquest criteri es pretén comprovar que els estudiants reconeixen les relacions d'interdependència de l'empresa amb l'entorn, que identifiquen els agents econòmics i els factors més importants (poders públics, conjuntura econòmica, evolució tecnològica, organitzacions empresarials, sindicats, consumidors, dinàmica de la població, localització industrial, relació amb el medi ambient, entre d'altres) i que són capaços d'elegir exemples concrets en els quals es pose de manifest aquesta relació. També es pretén que analitzen amb més detall un procés concret de canvi en l'empresa produït per factors externs.
2. Classificar els diferents tipus d'empreses, assenyalar els trets diferencials i analitzar els avantatges i els inconvenients de la dimensió major o menor de l'empresa i del caràcter públic o privat.
Es tracta de comprovar que els estudiants coneixen els diversos criteris de classificació d'empreses (naturalesa de l'activitat que desenvolupen, dimensió, nivell tecnològic, tipus de mercat en el qual operen, fórmula jurídica que adopten, caràcter públic o privat) i que identifiquen les diverses possibilitats respecte de cadascun d'aquests criteris. També es pretén comprovar si són capaços d'analitzar i de valorar els factors positius i negatius, tant econòmics com socials, de les opcions de dimensions i de propietat de les empreses.
3. Caracteritzar les àrees bàsiques d'activitat de l'empresa, assenyalar les relacions, la interdependència i la variació d'importància segons el tipus d'empresa, i descriure el procés de funcionament d'una empresa tipus.
Amb aquest criteri es tracta d'assegurar que els estudiants coneixen el funcionament i l'organització de cadascuna de les àrees d'activitat de les empreses i la forma d'integrar-s'hi, i que han adquirit una visió global de l'organització empresarial.
4. Descriure l'estructura organitzativa (organigrama funcional i jeràrquic), l'estil de direcció, els canals d'informació i de comunicació, el grau de participació en les decisions i l'organització informal d'una empresa o institució.
Es tracta de comprovar si els alumnes han adquirit els coneixements suficients sobre l'organització de l'empresa i sobre l'estructura directiva i de valorar la seua experiència, autonomia i iniciativa per a observar i indagar en les institucions de l'entorn (el mateix centre escolar com a institució, visita a una empresa, un club cultural), i la capacitat per a aplicar els coneixements a una organització concreta i interpretar-ne l'estructura formal i informal, i detectar-hi possibles disfuncions.
5. Identificar els elements patrimonials i la seua funció, conèixer el procés i el mètode comptable i analitzar el balanç d'una empresa, interpretar del sentit econòmic i financer de cadascun dels apartats i detectar possibles desequilibris.
Es pretén que els alumnes siguen capaços de reconèixer els diversos elements patrimonials, la funció que tenen assignada i el mètode comptable de registre, a més d'agrupar correctament els diversos elements en masses patrimonials. D'altra banda, es pretén que interpreten la correspondència entre inversions i financiació i que arriben a detectar a partir de ratios senzilles, els possibles desajustos, alhora que reconeguen la conveniència d'un patrimoni equilibrat.
6. Identificar les principals fonts de finançament de l'empresa i analitzar en un supòsit concret de finançament extern les diverses opcions possibles, els costos i les variants d'amortització.
Aquest criteri pretén comprovar la capacitat de reconèixer les fonts de finançament de l'empresa, tant externes com internes, i d'analitzar i avaluar els costos de les diverses fonts i les diverses possibilitats que tenen les empreses de recórrer al mercat financer amb l'aplicació del càlcul financer, a partir d'una necessitat concreta.
7. Planificar i dur a terme un pla d'observació d'una empresa i presentar la informació obtinguda de forma organitzada i intel·ligible, amb la incorporació d'opinions i de judicis propis i amb referències a exemples i dades apropiades.
Es tracta de comprovar la capacitat dels estudiants per a planificar la visita a una empresa i dur-la a terme integrada en el desenvolupament del curs, obtenir les dades, organitzar-les i elaborar les conclusions pertinents. Per això l'organització i els objectius han de quedar clarament establerts. El treball previ de recerca i consulta d'informació permet valorar si són capaços d'obtenir, de seleccionar i d'interpretar informació aplicable al cas. En la preparació i en el desenvolupament de la visita es pot observar l'ús dels coneixements adquirits i les habilitats de relació social i la disposició favorable al treball en equip. En l'informe posterior cal atendre tant a l'organització, la presentació i l'elecció del format, com a la incorporació de judicis propis raonats i de dades pertinents.
8. Explorar possibles projectes de creació d'empreses, planificar el procés que és necessari dur a terme i elaborar un esquema senzill que permeta avaluar la viabilitat econòmica.
Amb aquest criteri es pretén valorar si els alumnes són capaços d'integrar els diversos coneixements de l'assignatura i els apliquen amb creativitat per abordar un projecte d'iniciativa empresarial. La planificació ha de recollir des dels aspectes econòmics i financers fins als aspectes legals i les formalitats de la constitució, i avançar els diversos recursos i els tràmits necessaris.
9. A partir de les dades econòmiques essencials d'una empresa, proposar mesures que tracten d'incrementar-ne la productivitat, assenyalar en cada cas els avantatges i els inconvenients i analitzar el possible conflicte entre la competitivitat i la responsabilitat social i ètica.
Amb aquest criteri es tracta de comprovar, d'una banda, que es reconeixen i valoren les variables que incideixen en els indicadors de la productivitat d'una empresa. D'una altra banda, es pretén que s'identifique i s'analitze el possible conflicte entre una forma d'entendre l'èxit empresarial, mesurat exclusivament a través del recompte de resultats, d'un plantejament que entén aquest èxit des d'un marc de valors més ampli i que incorpora l'atenció a l'impacte ambiental (sorolls, esgotament dels recursos, residus contaminants), i a les condicions de treball saludables, la correcció d'injustícies en la distribució del valor afegit, les garanties de qualitat, la participació en les decisions, la promoció de la investigació, etc.
10. Dissenyar i realitzar una investigació de caràcter descriptiu sobre un fet o qüestió controvertida d'interès econòmic local, abordant tasques d'indagació directa i de recerca d'altres informacions complementàries, i reconèixer distintes interpretacions, assenyalant les possibles circumstàncies i causes que les expliquen.
Es tracta d'avaluar, mitjançant un «estudi de cas» (sobre conflicte d'interessos, crisi d'un sector, reconversió industrial o d'altres temes d'interès), si els estudiants entenen l'activitat econòmica d'una empresa com a focus en el qual conflueixen una pluralitat d'interessos (d'empresaris, consumidors, sindicats, Estat, govern local, entre d'altres) i són capaços d'identificar distintes explicacions i d'assenyalar possibles raons que les justifiquen. En el treball, que haurà d'incorporar la indagació directa (enquestes, entrevistes, recerca i consulta de premsa, fonts primàries) i la selecció i consulta de bibliografia complementària, ha de valorar-se que tracten la informació amb rigor i objectivitat i, sobretot, que ho fan de forma planificada i amb autonomia i iniciativa.
ELECTROTèCNIA
(Batxillerat de Tecnologia)
I. Introducció
Podríem definir l'electrotècnia com la «tècnica de l'electricitat»; des d'aquesta perspectiva, la matèria abraça un camp extens que pot comprendre des de la producció, el transport, la distribució i l'aprofitament de l'energia elèctrica, fins a aquells aspectes més específics, com calefacció, refrigeració, enllumenat, etc.
Dins d'aquest camp extens, la matèria ha estat dissenyada per estudiar els fenòmens associats a l'electricitat i al magnetisme, i la seua aplicació en les principals màquines elèctriques.
Atesa la gran extensió de les aplicacions de l'electrotècnia, s'ha seleccionat una sèrie de conceptes, de principis i d'aplicacions pràctiques que puguen preparar per a uns altres camps d'especialització.
D'una forma general, podem dividir la matèria en dues parts:
- Una primera que comprèn els temes d'introducció electromagnètica, autoinducció, forces electromagnètiques i circuits magnètics. En aquesta part cal aprofundir els conceptes teòrics de les lleis i els fonaments que regeixen aquests fenòmens, perquè s'adquiresquen uns coneixements fonamentals per a l'estudi posterior de qualsevol tipus de màquina o aparell elèctric.
- Una segona amb els temes de transformadors, dinamos, motors de corrent continu, alternadors i motors de corrent altern monofàsics i trifàsics. En aquesta segona part, tots els coneixements teòrics han de tenir una aplicació pràctica que es concreta en l'estudi de les màquines elèctriques.
En aquestes aplicacions, és fonamental que els estudiants estiguen en contacte amb la màquina, per a distingir-ne les distintes parts, veure'n els elements, comprovar-ne les connexions i treure'n conclusions del comportament, a través de l'estudi de les seues característiques més significatives.
No s'ha d'insistir excessivament en els aspectes teòrics referits a càlculs i fórmules, sinó partir de les fórmules necessàries per a treure'n les conclusions pertinents.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria contribuirà que les alumnes i els alumnes adquiresquen les següents capacitats:
1. Interpretar el comportament, normal o anormal, dels aparells elèctrics senzills, i assenyalar els principis i les lleis físiques que els expliquen.
2. Seleccionar elements de valor adequat i connectar-los correctament per a formar un circuit, característic i senzill, capaç de produir un efecte determinat.
3. Calcular el valor de les principals magnituds dels circuits elèctrics i magnètics, compostos per elements discrets, en règim permanent.
4. Interpretar esquemes i plans d'instal·lacions, i també equips elèctrics característics; identificar la funció d'un element o d'un grup funcional d'elements en el conjunt.
5. Analitzar les lleis fonamentals que regeixen la inducció electromagnètica, les experiències més significatives que fan palesos els efectes dels camps magnètics sobre els corrents elèctrics i les aplicacions a les màquines.
6. Seleccionar i interpretar informació adequada per a plantejar i valorar solucions, de l'àmbit de l'electrotècnia, a problemes tècnics comuns.
7. Elegir i connectar l'aparell adequat per a una mesura elèctrica, i estimar anticipadament l'ordre de magnitud que té i valorar el grau de precisió que exigeix el cas.
8. Expressar les solucions a un problema amb un nivell de precisió coherent amb el de les diverses magnituds que hi intervenen.
III. Nuclis de continguts
Conceptes i fenòmens elèctrics.
- Força electromotriu. Diferència de potencial.
- Intensitat de corrent. Densitat de corrent.
- Potència i treball elèctrics.
- Resistència elèctrica. Resistència específica.
- Condensador. Emmagatzematge de càrrega. Capacitat.
Conceptes i fenòmens magnètics i electromagnètics.
- Magnetisme, acció entre imants, tipus, camp magnètic.
- Flux magnètic. Permeabilitat. Densitat de flux.
- Camps creats per corrents rectilinis i circulars. Solenoide.
- Circuit magnètic. Força magnetomotriu. Llei d'Ampère.
- Inducció electromagnètica. Llei de Lenz. Coeficient d'autoinducció.
- Força sobre un corrent elèctric dins d'un camp magnètic.
Circuits elèctrics.
- Corrent altern. Intensitats i tensions senoïdals. Amplitud. Valor eficaç. Freqüència, període. Angle de fase.
- Elements lineals: R, L, C. Reactància. Impedància. Angles de fase relativa. Representació gràfica.
- Circuits en sèrie, en paral·lel, mixt. Càlcul de circuits. Ressonància en sèrie i en paral·lel.
- Potència activa, reactiva i aparent. Triangle de potències. Factor de potència. Correcció del factor de potència.
- Sistemes monofàsics i trifàsics. Connexió estrella i en triangle, tensions i corrents.
- Elements no lineals: díode i rectificador; transistor.
Mesures en circuits elèctrics.
- Mesura directa de resistència, tensió i intensitat. Voltímetre. Amperímetre. ús del polímetre. ús de l'oscil·loscopi.
- Errors en les mesures. Contrastament d'aparells.
- Mesures de potència activa i reactiva en corrent altern, monofàsic i trifàsic.
Màquines elèctriques.
- Transformador. Relacions fonamentals. Funcionament en buit, càrrega i curt circuit.
- Màquines elèctriques rotatives. Aspectes constructius. Classificació.
- Motors trifàsics, constitució i principi de funcionament. Tipus de rotor. Motor de rotor en curt circuit. Comportament en servei. Procediments d'arrencada i d'inversió del sentit de gir.
- Motor monofàsic de rotor en curt circuit. Procediments d'arrencada.
- Motors de corrent continu. Constitució i principi de funcionament. Tipus d'excitació.
IV. Criteris d'avaluació
1. Explicar qualitativament el funcionament d'un circuit simple destinat a produir llum, energia motriu o calor, i indicar les relacions i les interaccions entre els fenòmens que hi tenen lloc.
Amb aquest criteri es pretén avaluar la capacitat de comprendre la lògica interna d'un circuit o dispositiu elèctric característic, d'ús comú i compost per pocs elements, quan es descriu una successió de causes i d'efectes encadenats que resulten en un efecte útil.
2. Seleccionar elements o components de valor adequat i connectar-los correctament per formar un circuit característic i senzill.
La comprensió de la funció i del comportament dels diversos elements i components elèctrics ha de traduir-se, en la pràctica, en la capacitat de connectar-los entre si en un circuit o dispositiu típic destinat a produir un efecte determinat.
3. Explicar qualitativament els fenòmens derivats d'una alteració en un element d'un circuit elèctric senzill, i descriure les variacions esperables en els valor de tensió i de corrent.
Completant els anteriors, aquest criteri tracta de valorar si la comprensió dels circuits elèctrics inclou la capacitat d'estimar i d'anticipar els efectes de possibles alteracions o anomalies en el funcionament: curt circuit, supressió d'elements o variació del valor o de les característiques. No és important que se sàpiga quantificar els efectes, sinó que descriure la naturalesa dels canvis.
4. Calcular i representar vectorialment les magnituds bàsiques d'un circuit mixt simple, compost per càrregues resistives i reactives i alimentat per un generador senoïdal monofàsic.
Amb aquest criteri es vol valorar la solidesa dels aprenentatges relatius als principis i als mètodes operatoris de l'electrotècnia en una de les seues aplicacions bàsiques: la resolució de circuits. L'objecte de l'avaluació és el càlcul numèric de magnituds i la representació gràfica de l'amplitud i fase de V, I i P, en un circuit complet però simple, és a dir, un circuit mixt de poques malles, amb càrrega complexa.
5. Analitzar plans de circuits, instal·lacions o equips elèctrics d'ús comú, i identificar la funció d'un element discret o d'un bloc funcional en el conjunt.
En aquest cas es tracta d'avaluar la capacitat dels estudiants d'interpretar una informació tècnica, relativa a un dispositiu elèctric del qual coneix, a grans trets, la utilitat i el funcionament, per deduir el paper d'algun dels elements rellevants (motor, termòstat, rectificador, resistència, electrovàlvula, etc.) o d'alguns dels blocs funcionals del sistema (escalfament, unitat motriu, inversor de gir, font d'alimentació, etc.) en el conjunt.
6. Representar gràficament, en un sistema de connexions o en un diagrama de blocs funcionals, la composició o el funcionament d'una instal·lació o equip elèctric senzill i d'ús comú.
Mitjançant l'observació del comportament d'un dispositiu, la seqüència d'accions i d'efectes que componen el seu funcionament normal, i mitjançant la mesura de paràmetres, els estudiants han de ser capaços d'establir una representació esquemàtica de la seua composició interna. Han de ser capaços de traduir una instal·lació o circuit en un sistema de cables i el funcionament d'un equip en un diagrama de blocs funcionals (escalfament, interrupció retardada, element motriu, etc.) que mostre una relació lògica i possible entre ells.
7. Interpretar especificacions tècniques d'un element o dispositiu elèctric per a determinar les magnituds principals del seu comportament en condicions nominals.
De la informació tècnica en forma de taules, fulls d'especificacions, corbes i plaques de característiques, subministrada pel fabricant d'un dispositiu elèctric, l'alumnat ha de poder deduir els paràmetres de funcionament en condicions nominals, mitjançant l'ús dels coneixements sobre el funcionament d'aparells i de màquines elèctriques, i de les dades de què es disposa.
8. Mesurar les magnituds bàsiques d'un circuit elèctric; seleccionar un aparell de mesura adequat; connectar-lo correctament i elegir l'escala òptima.
Es tracta de valorar si els estudiants són capaços de mesurar correctament. S'ha d'incloure l'elecció de l'aparell de mesura, la seua connexió, l'estimació prèvia de l'ordre de magnitud per elegir una escala adequada i l'expressió adient dels resultats. S'ha d'utilitzar la unitat idònia i amb un nombre de xifres significatives d'acord amb l'apreciació de l'instrument utilitzat, amb el context de la mesura i amb les magnituds dels elements del circuit o sistema elèctric que es mesura.
9. Interpretar les mesures efectuades sobre circuits elèctrics o sobre els seus components per a verificar el seu correcte funcionament, localitzar avaries o identificar les seues possibles causes.
Aquest criteri complementa l'anterior. Vol valorar la capacitat dels estudiants per a utilitzar el resultat de les seues mesures. Si el valor mesurat no coincideix amb les estimacions prèvies o no està en l'entorn de l'ordre de magnitud previst, han de ser capaços d'escatir si la mesura està mal efectuada (escala incorrecta, mala connexió, etc.), si l'estimació és absurda per falta o per excés, o si algun dels elements del circuit està avariat.
FILOSOFIA
(Comuna)
I. Introducció
Caracteritza la filosofia una reflexió radical i crítica sobre els problemes fonamentals a què s'enfronta l'ésser humà i l'interès per una comprensió esclaridora del món i la vida que ha de permetre l'orientació i l'organització d'aquesta experiència.
La intenció que guia aquesta reflexió respon a la manera d'analitzar i delimitar un camp de problemes específicament filosòfics, en els quals, els canvis i transformacions han d'expressar el caràcter de reflexió històrica que els situa en les pràctiques o nivells bàsics de la vida humana i social i que no afecten solament les respostes sinó fonamentalment els seus temes i problemes.
Pel que fa a la radicalitat, la reflexió filosòfica ha de pretendre un valor de coneixement tan per a les afirmacions i interpretacions com per a les orientacions que obri i possibilita. Compromesa sempre en el temps i manteniment constant que obri l'esforç, la comprensió i el pensament, la reflexió filosòfica, no obstant això, sempre ha ultrapassat les respostes i propostes concretes en un moment determinat.
El discurs filosòfic s'ha caracteritzat tradicionalment per la forma de la totalitat, ja que ha aspirat sempre a l'articulació i integració de les respostes a problemes que planteja la diversitat d'aspectes que abraça l'experiència humana del món els del coneixement, i els de l'acció, els morals, els jurídics i polítics, la creació i expressió artística, etc.
La nostra època no tan sols prolonga la reflexió filosòfica. Ho fa també des d'un nivell de consciència i de lucidesa, sensible a les falses il·lusions i solucions i amb una voluntat inèdita fins ara de retrobament i de diàleg que ha propiciat la universalització que avui es produeix en tots els aspectes de la vida. Es tracta, però, d'una reflexió que es situa ara en un context sòcio-cultural més complex que en èpoques passades, en què l'acceleració i el desenvolupament científico-tècnic i les transformacions socials i polítiques obliguen al replantejament, amb especial urgència, de les grans qüestions sobre les quals sempre reflexiona la filosofia.
L'art i la crítica de l'art, les ciències i els principis ètics i jurídics s'han convertit en esferes autònomes i separades que trenquen la pretensió d'aconseguir la totalitat en el nivell de teoria. El pensament filosòfic caldrà que intervinga en aquestes esferes i amb els processos de comprensió de la vida quotidiana per enriquir les argumentacions amb què es nodreix i salvaguardar les pretensions de validesa racional. D'aquesta manera, la reflexió filosòfica contemporània ha heretat el paper que sempre la caracteritzà com a elaboradora i defensora dels valors de la racionalitat. Per a la realització d'aquesta funció, la filosofia connecta tant amb el moment expressiu de l'obra de l'art com amb l'estructura conceptual i cognitiva de les teories científiques i també amb l'aspiració de validesa no condicional dels procediments normatius bàsics de l'ètica i del dret.
El principal objectiu de la filosofia en el Batxillerat és la promoció de l'actitud reflexiva i crítica. Sense negar que aconseguir-ho és compromís de tot el procés educatiu, aquest objectiu és responsabilitat directa i immediata de l'educació en la filosofia. Per introductori que un curs de filosofia ha de ser, li incumbeix d'estimular i provocar actituds reflexives en les quals s'ha de sotmetre a consideració i anàlisi tan la diversitat d'aspectes de la nostra experiència com els problemes fonamentals i les relacions que hi plantegen. Per això l'ensenyament de la filosofia en el Batxillerat ha d'aconseguir:
- que els alumnes expliciten els supòsits subjacents al discurs tan en les diferents ciències com en les ideologies, amb la finalitat d'aclarir les idees que estructuren la seua forma de pensar i d'actuar;
- que se situen en el marc que possibilite la tasca d'integrar i recompondre la diversitat de coneixements i valors que posseeixen;
- que aprenguen a usar la raó en el debat de les idees i en l'anàlisi dels fets;
- que desenvolupen un pensament autònom i crític i una actitud oberta a noves formes de pensar, sentir i actuar.
Del que s'ha dit sobre la caracterització de la filosofia i sobre la finalitat de la docència en el Batxillerat, es desprèn que aquesta ha d'estar animada per diversos principis. D'una banda, tota reflexió està històricament situada, no té sentit promoure una reflexió abstracta sobre els problemes. Del que es tracta és d'incitar la reflexió des del nostre context històric i destacar com es presenten avui les qüestions i les possibles respostes. Les persones que pensen són les persones que saben plantejar els problemes de l'època i saben enfrontar-hi.
D'altra banda, l'afirmació kantiana que «no s'aprèn filosofia, s'aprèn a filosofar», conserva tota la seua veritat si se la interpreta, no com la descripció d'un fet, sinó com una norma també per a l'ensenyament: que el que importa no és tant transmetre, repetir i recitar tesis, sinó produir i recrear l'activitat per la qual s'aconsegueix aquest saber; fomentar l'adquisició d'hàbits pels quals els alumnes es puguen convertir, no en espectadors, sinó en participants i actors del procés d'aclariment dels problemes.
Per últim, atès que la reflexió filosòfica delimita un camp específic de temes i problemes, l'aprenentatge d'aquesta matèria ha de realitzar-se amb la convicció que incorporar discursos filosòfics del passat als problemes del present, enriqueix i amplia les perspectives des de les quals afrontar-los.
II. Objectius generals
El desplegament d'aquesta matèria contribuirà en els alumnes i les alumnes a l'adquisició de les capacitats següents:
1. Comprendre problemes filosòfics, i utilitzar amb propietat els conceptes bàsics que apareixen en l'anàlisi i la discussió.
2. Integrar els diversos àmbits de l'experiència humana, i relacionar conceptes i problemes de diferents camps de la cultura i de distintes formes del saber.
3. Analitzar textos filosòfics i identificar els problemes que plantegen. I també els arguments i solucions proposats.
4. Argumentar i expressar, sota un punt de vista filosòfic, el pensament propi -de forma oral o escrita- amb claredat i coherència, i contrastar-ho amb altres posicions i argumentacions.
5. Utilitzar procediments bàsics per al treball intel·lectual, (recerca d'informació, contrastació, anàlisi, síntesi i avaluació crítica d'aquesta), i també es valorarà el rigor en el plantejament i solució dels problemes.
6. Valorar la capacitat de la raó, la seua autonomia i potencialitat per a regular l'acció humana, personal i col·lectiva, enfocant les relacions socials com a relacions entre individus, que poden debatre les seues diferències a través del diàleg racional i la lliure expressió de les idees.
7. Valorar la diversitat d'opinions, posicions filosòfiques o creences dels altres com una forma d'enriquir, clarificar i posar els propis punts de vista a prova.
8. Adoptar una actitud crítica davant qualsevol intent de justificació de les desigualtats i discriminacions socials que valore els esforços per aconseguir una efectiva igualtat de les persones.
9. Valorar els intents per a aconseguir una convivència mundial que es basa en el respecte dels drets humans individuals i col·lectius, en la defensa de la naturalesa i en la pau.
III. Nuclis de continguts
La proposta de continguts que es presenta, està organitzada en quatre nuclis temàtics que possibiliten enfocaments diversos per a la concreció en l'aula. Per això, s'inclouen en cada nucli diferents temes de continguts bàsics per tal que els departaments didàctics a les seues programacions curriculars dissenyen la pròpia proposta i trien els temes que poden resultar de major interès per als grups d'alumnes. A més de fomentar l'autonomia professional, també s'obri la possibilitat de superar una docència repetitiva o rutinària que facilitarà orientacions diferents en funció, per exemple, de la modalitat de Batxillerat, o de raons educatives que s'estimen pertinents.
Tanmateix, tota programació s'haurà d'organitzar tot seleccionant com a mínim un tema, de cada nucli de continguts i hauran de ser almenys un total de quatre els temes triats. El tema seleccionat servirà com a fil conductor per desenvolupar el corresponent nucli de continguts.
Al mateix temps, es considera que els alumnes han de treballar fragments textuals d'autors clàssics i contemporanis que han tematitzat filosòficament els problemes plantejats en el currículum. Solament i amb caràcter preparatori i auxiliar, no s'exclou l'ús d'altre tipus de material que responga a tractaments prefilosòfics o extrafilosòfics de la temàtica en qüestió. L'objectiu d'aquest curs ha de ser la familiarització de l'alumnat amb categories i argumentacions filosòfiques, mitjançant el qual, els textos d'aquest caràcter han de tenir preeminència clara en l'ús del material en cada tema. Caldrà que els alumnes realitzen activitats de reflexió pròpia després d'haver estat familiaritzats amb exemples clars que proporcionen els textos. Aquests, caldrà que necessàriament responguen a una pluralitat d'orientacions amb la finalitat de reproduir davant els alumnes la complexitat real dels problemes i les seues formulacions teòriques.
L'ésser humà
Per desenvolupar aquest nucli de continguts, s'haurà d'atendre a l'anàlisi de la relació entre la dimensió natural i històrico-cultural dels sers humans, com a forma de comprendre la seua especificitat tot utilitzant-hi aportacions de la ciència i de la mateixa filosofia. Aquesta temàtica podria desenvolupar-se sota epígrafs temàtics com:
- Naturalesa i cultura.
- La història.
- El subjecte i la consciència.
- Raó i passió.
El coneixement
S'inclouen en aquest apartat els principals problemes que la filosofia planteja sobre la relació entre coneixement, veritat i realitat. El seu estudi podria desenvolupar-se sota epígrafs temàtics com:
- Teoria i experiència.
- Llenguatge i coneixement.
- Teories de la veritat.
- Aparença i realitat.
L'acció
Constitueix l'objecte d'aprenentatge d'aquest apartat l'acció humana en una triple dimensió: com a acció regulada per normes i valors, com a acció transformadora de la realitat material i com a activitat creadora de formes estètiques. La reflexió podria centrar-se en temes com:
- La tècnica.
- L'art.
- Les normes morals.
- La llibertat.
La societat
Sota aquest títol es consideren qüestions filosòfiques relatives a l'organització social, a la relació individu-societat i a les dificultats i guanys aconseguits en l'afany per construir una societat justa, democràtica i solidària. Aquesta temàtica podria desenvolupar-se sota epígrafs com:
- El treball.
- El poder i l'Estat.
- Dret i justícia.
- Funció utòpica de la raó.
IV. Criteris d'avaluació
1. Obtenir informació rellevant sobre un tema en concret, a partir de materials adequats en un curs introductori on s'utilitzaran fonts diverses i s'elaborarà, contrastarà i utilitzarà d'una manera crítica aquesta informació en l'anàlisi dels problemes filosòfics.
Aquest criteri tracta de comprovar la capacitat de l'alumne per a seleccionar informació i ha de recórrer a fonts diverses i de diferent caràcter (des de l'experiència sobre la vida quotidiana i els coneixements que proporcionen altres disciplines o mitjans de comunicació, a la consulta de textos, manuals i diccionaris específicament filosòfics), i valorar el domini de les habilitats de caràcter general com l'observació i descripció, classificació i sistematització, comparació i valoració, etc, necessàries per a la utilització crítica de tota informació.
2. Analitzar textos breus i senzills de caràcter filosòfic que atendran la identificació del contingut temàtic, l'explicació dels termes específics que hi apareixen i la seua relació de contingut amb els coneixements que prèviament han adquirit.
La intenció d'aquest criteri és comprovar de la capacitat desenvolupada per a llegir comprensivament i analitzar textos senzills que facen referència a problemes de caràcter filosòfic, i mostrarà aquesta capacitat en la identificació i reformulació -amb les seues paraules- de les tesis fonamentals, en la realització d'esquemes conceptuals i en l'explicació dels termes o conceptes específics. També, es pretén avaluar la seua capacitat per a establir relacions entre els problemes que plantegen els textos i els coneixements prèviament adquirits.
3. Exposar, oralment o per escrit, de manera clara i coherent el resultat dels treballs realitzats individualment o col·lectivament, relatiu als problemes filosòfics, i valorar-ne les conclusions obtingudes.
Aquest criteri tracta de comprovar el progrés en la competència lògica i argumentativa dels alumnes, aplicada a l'àmbit de la reflexió filosòfica. La realització de diversos treballs escrits, pel que fa a qüestions problemàtiques que se li plantegen, mostra i afavoreix la maduresa progressiva dels alumnes en el procés d'assimilació i formulació del propi pensament filosòfic.
Al mateix temps, es pretén d'avaluar el grau de conceptualització obtingut sobre els problemes que s'analitzen, la capacitat d'identificació i la seua reconstrucció, i també la competència en l'anàlisi i síntesi dels aspectes més rellevants.
4. Realitzar, de manera individual o en grup, un treball monogràfic pel que fa a algun problema filosòfic d'interès per als alumnes, relacionat amb els nuclis de contingut.
Aquest criteri tracta d'avaluar la capacitat per a realitzar, amb les orientacions pertinents, treballs senzills d'investigació relatius a algun problema o aspecte que suscite els seu interès, i abordarà tant les tasques de planificació (metodologia de treball que s'utilitze, fonts de consultes...) com l'execució pròpiament d'aquesta (plantejament del tema, aportació d'informació i d'arguments contrastats, valoració de les conclusions obtingudes). Tots dos aspectes permeten de comprovar el grau d'autonomia obtingut en la manera de plantejar problemes filosòfics, de tractar la informació obtinguda i de formular i valorar conclusions.
5. Conèixer i analitzar les característiques específiques de l'ésser humà i la seua relació amb la cultura, i identificar alguna de les posicions filosòfiques que plantejades tot i valorant la vigència actual.
Aquest criteri fa referència a la capacitat desenvolupada pels alumnes per a reflexionar sobre l'especificitat dels éssers humans, i utilitzarà i contrastarà informacions que, des dels diferents camps del saber, aporten coneixements diversos relatius als aspectes bàsics de l'ésser humà. D'altra banda, atén la capacitat de l'alumnat per a reconèixer posicions filosòfiques plantejades sobre aquest tema i ha de valorar les aportacions més rellevants per a la comprensió actual d'aquest.
6. Reconèixer i explicar les característiques més rellevants del coneixement i analitzar alguns del problemes que es poden plantejar en la seua connexió amb la veritat i la realitat.
Aquest criteri pretén avaluar el grau de comprensió obtingut referent a algun dels problemes existents sobre el coneixements i sobre les relacions de la veritat i la realitat que prendran en consideració diferents concepcions relatives a problemes amb altres àmbits de l'experiència humana.
7. Conèixer i analitzar l'especificitat de l'acció humana, i atendre a algun dels problemes que la filosofia planteja pel que fa a les seues dimensions ètiques, tècniques o estètiques on utilitzarà els coneixements obtinguts per a comprendre i enjudiciar críticament les repercusions que per a la vida humana, individual o col·lectiva tenen diferents modes d'actuació.
Mitjançant aquest criteri s'ha d'avaluar la capacitat per donar compte, de manera argumentada les dimensions ètiques, tècniques o estètiques pròpies de l'activitat humana; i també, ha d'establir relacions entre diferents formes d'interpretar l'acció, d'actuar, i de les conseqüències socials que en comporta. També ha d'adoptar un judici crític al respecte.
8. Reconèixer i explicar aspectes significatius de la vida humana en societat, i analitzar algun dels problemes fonamentals que la filosofia planteja pel que fa a l'organització social i la relació individu-societat.
Aquest criteri fa referència a la capacitat d'explicar la dimensió social de l'ésser humà, i també per a comprendre i valorar l'organització social com a marc del desenvolupament personal que enjudiciarà críticament tot intent de justificació de les desigualtats socials basades en diferències de sexe, raça, creences i altres característiques individuals o socials.
9. Participar en debats sobre temes o fets de d'actualitat que es relacionaran amb els continguts dels nuclis i confrontaran posicions filosòfiques i valorant les seues aportacions per a la comprensió d'aquests.
Aquest criteri ha d'avaluar la capacitat per abordar qüestions d'actualitat i adoptarà un punt de vista filosòfic i enfrontarà diverses posicions; i també per a valorar les aportacions, presents o passades, que realitzen els filòsofs als debats del nostre temps. D'altra banda, l'aplicació d'aquest criteri permet de comprovar la competència comunicativa i la capacitat per a expressar i contrastar les pròpies idees que prenen en consideració les idees dels altres.
FíSICA
(Batxillerat de Ciències de la Natura i de la Salut)
I. Introducció
Actualment, l'impacte que les ciències físiques han tingut i tenen en la vida dels éssers humans és evident. La seua utilitat s'ha posat de manifest en la tecnologia: indústries senceres es basen en els seus descobriments i tot un conjunt d'artefactes proclama la seua eficàcia. D'altra banda no es pot oblidar el paper com a font del canvi social, la influència que exerceix en el desenvolupament de les idees, les implicacions en el medi ambient, etc.
La Física és un matèria que té un caràcter formatiu, orientador i preparatori. Les ciències físiques constitueixen un element fonamental de la cultura del nostre temps, que inclou no solament aspectes de literatura, d'història, etc., sinó també els principals avanços científics i les seues aplicacions. D'altra banda un currículum que pretén contribuir a la formació de ciutadans crítics ha d'incloure aspectes com les complexes interaccions ciència-tècnica-societat o la forma de treballar dels científics. De les consideracions anteriors es deriva el caràcter formatiu d'aquesta matèria. El caràcter orientador i preparatori implica que el currículum ha d'incloure els continguts conceptuals, metodològics i actitudinals que permeten abordar amb èxit estudis posteriors, ja que la Física és una matèria que forma part de tots els estudis universitaris de caràcter científic i tècnic i és necessària per a un ampli ventall de famílies professionals que estan presents en la Formació Professional de Grau Superior.
Per tot això, els continguts que es proposen tenen un caràcter bàsic. En concret, s'ha de completar l'edifici teòric que va significar la Mecànica com a primera ciència moderna, fent una introducció a la teoria de la gravitació universal, que va permetre enderrocar la suposada barrera entre el món sublunar i celest. Així mateix s'estudia el moviment ondulatori per completar la imatge mecànica del comportament de la matèria.
S'aborda l'estudi de l'Òptica, i posteriorment es mostrarà la seua integració en l'Electromagnetisme, que es converteix així, juntament amb la Mecànica, en el suport fonamental de l'imposant edifici teòric que es coneix com la Física clàssica.
El fet que aquesta gran concepció del món no va poder explicar una sèrie de fenòmens, originà l'aparició de la Física moderna, algunes idees de la qual (la relativitat, la quàntica i les seues aplicacions) també han de ser introduïdes en el Batxillerat.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria contribuirà a fer que els alumnes adquiresquen les següents capacitats:
1. Comprendre els principals conceptes de les ciències físiques i com aquests s'articulen en lleis, models o teories.
2. Aplicar aquests conceptes a l'explicació de certs fenòmens físics i a l'anàlisi d'alguns dels usos tecnològics més quotidians de les ciències físiques.
3. Discutir i analitzar críticament hipòtesis i teories contraposades que permeten desenvolupar el pensament crític, i valorar les seues aportacions al desenvolupament de la Física.
4. Utilitzar autònomament les estratègies pròpies de la investigació científica, per resoldre problemes, realitzar treballs pràctics i, en general, explorar situacions i fenòmens desconeguts per a ells.
5. Comprendre la naturalesa de la Física i les seues limitacions, així com les seus complexes interaccions amb la tecnologia i la societat, valorar la necessitat de preservar el medi ambient i de treballar per a aconseguir una millora de les condicions de vida actuals.
6.Valorar la informació provinent de diferents fonts per a formar-se una opinió pròpia, la qual els permeta expressar-se críticament sobre problemes actuals relacionats amb la Física.
7. Comprendre que el desenvolupament de la Física suposa un procés canviant i dinàmic, mostrant una actitud flexible i oberta enfront d'opinions diverses.
8. Manipular amb confiança en el laboratori l'instrumental bàsic fent-ne ús d'acord amb les normes de seguretat de les seues instal·lacions.
9. Desenvolupar actituds positives cap a la Física i el seu aprenentatge, que augmenten l'interès i autoconfiança dels alumnes en la realització d'activitats d'aquesta ciència.
III. Nuclis de continguts
Els dos primers nuclis presenten continguts relatius a procediments i actituds. No han de tractar-se per separat, sinó que s'han de desenvolupar, de manera integrada, en la resta dels nuclis.
Aproximació al treball científic.
- Procediments que constitueixen la base del treball científic: plantejament de problemes, formulació i contrastació d'hipòtesis, disseny i desenvolupament d'experiments, interpretació de resultats, comunicació científica, estimació de la incertesa de la mesura, utilització de fonts d'informació.
- Importància de les teories i els models dins dels quals es duu a terme la investigació.
- Actituds en el treball científic: qüestionament d'allò obvi, necessitat de comprovació, de rigor i de precisió, obertura davant de noves idees.
- Hàbits de treball i d'indagació intel·lectual.
Física, tècnica i societat
- Anàlisi de la naturalesa de la Física com a ciència: avanços i limitacions, caràcter temptatiu i de contínua recerca, evolució, i interpretació de la realitat a través de models.
- Relacions de la Física amb la tècnica i les seues implicacions en la societat: conseqüències en les condicions de la vida humana i en el medi ambient. Valoració crítica.
- Influències mútues entre la societat, la Física i la tècnica. Valoració crítica.
Interacció gravitatòria.
- Introducció als orígens de la teoria de la gravitació: des del model geocèntric fins Kepler.
- La llei de la gravitació newtoniana. Algunes conseqüències, com la determinació de la massa d'alguns cossos celests, la predicció de l'existència de planetes, l'explicació de les marees.
- Introducció del camp gravitatori a partir de les dificultats que comporta la idea d'una «acció a distància» i instantània.
- Estudi energètic de la interacció gravitatòria (treball de les forces conservatives) i introducció del concepte de potencial.
- Contribució de la teoria de la gravitació al coneixement de la gravetat terrestre i a l'estudi dels moviments de planetes i satèl·lits (energia per posar un satèl·lit en òrbita, la velocitat d'escapament).
- Síntesi que va significar la llei de gravitació universal: les lleis de la dinàmica són aplicables al món terrestre i celest. Implicacions culturals i socials d'aquesta síntesi.
Vibracions i ones.
- Estudi breu del moviment vibratori més senzill: el moviment harmònic simple.
- Construcció d'un model sobre la naturalesa del moviment ondulatori que permeta distingir entre ones longitudinals i transversals; explicar les raons per les quals es propaga; introduir les magnituds que caracteritzen una ona; mostrar la influència del medi en la velocitat de propagació.
- Equació del moviment ondulatori per al cas de les ones harmòniques planes. Propietats de les ones: la transmissió de l'energia a través d'un medi (atenuació, absorció i dispersió de la intensitat pel medi), la difracció (principi de Huygens-Fresnel), la interferència, la reflexió i la refracció. Les ones estacionàries i l'efecte Doppler.
- Aplicacions de les ones en el món actual. Estudi de les fonts i efectes de la contaminació sonora, i de l'aïllament acústic.
òptica.
- Estudi de l'Òptica com a camp inicialment autònom, partint de la llarga controvèrsia històrica sobre la naturalesa de la llum.
- Direcció i velocitat de propagació de la llum en un medi. Alguns fenòmens relacionats amb el pas de la llum d'un medi a l'altre: la reflexió (dirigida i difusa) i la refracció, l'absorció i la dispersió en el medi.
- Formació d'imatges en espills, plans i corbs, i lents primes. Comprensió de la visió de les imatges. Tractament d'algun sistema òptic (ulleres, cambra fotogràfica).
- Estudi experimental i qualitatiu dels fenòmens de difracció, interferències.Dispersió en prismes i espectre visible. Aplicacions: la visió del color i l'espectroscòpia.
Interacció electromagnètica.
- Conceptes de camp i potencial elèctric, i aplicació a l'estudi del moviment de càrregues en camps elèctrics uniformes.
- Magnetisme: revisió de la seua fenomenologia i problemes que planteja l'experiència d'Oersted.
- Determinació del camp magnètic produït per càrregues en moviment. Estudi experimental, i representant les línies de camp, dels camps magnètics creats per un corrent rectilini indefinit i per un solenoide en el seu interior.
- Forces entre càrregues mòbils i camps magnètics: llei de Lorentz. Estudi del moviment de les càrregues en camps magnètics (espectrògrafs de masses, acceleradors) i de la força sobre un corrent rectilini i indefinit. Aplicacions en motors elèctrics i instruments de mesura de corrents.
- Producció de corrent alterna mitjançant variacions del flux magnètic: inducció electromagnètica.
- Introducció qualitativa de la síntesi de Maxwell: la idea de camp electromagnètic, la integració de l'òptica, la producció d'ones electromagnètiques i la seua detecció per Hertz.
- Analogies i diferències entre dos camps conservatius com el gravitatori i l'elèctric, i entre un de conservatiu i un altre que no ho és, el magnètic.
- Algunes de les múltiples aplicacions de l'electromagnetisme (generadors, motors) i de les ones electromagnètiques (ràdio, radar, televisió).
Elements de Física relativista.
- Fracàs de la recerca d'un sistema de referència en repòs absolut: impossibilitat de distingir en els fenòmens mecànics si un sistema de referència determinat es troba en repòs o en moviment uniforme (transformacions de Galileu).
- Crítica dels supòsits bàsics de la Física newtoniana i establiment dels postulats de la relativitat especial. Algunes implicacions de la Física relativista: la dilatació del temps, la contracció de la longitud i l'equivalència massa-energia.
- Consideracions breus sobre el principi d'equivalència, i la influència de la relativitat en el pensament contemporani.
Elements de Física quàntica.
- Alguns dels problemes que la Física clàssica no va poder explicar: l'efecte fotoelèctric (la llum, un fenomen clàssicament ondulatori, manifesta propietats corpusculars) i els espectres discontinus (confirmació de la potència explicativa del concepte de fotó i caràcter discret de l'energia en sistemes atòmics).
- Hipòtesi de De Broglie i confirmació experimental. Comportament quàntic de les partícules.
- Necessitat d'un model més general per descriure aquest comportament: la funció d'ona i la seua interpretació probabilista.
- Relacions d'indeterminació. Límits de validesa de la Física clàssica; diferències respecte de la moderna, i l'important desenvolupament científic i tècnic que va significar la Física moderna. Alguna de les seues múltiples aplicacions: l'electrònica o el làsser.
Algunes aplicacions de la Física moderna.
- Física nuclear: descobriment de la radioactivitat, primeres idees sobre la composició del nucli, la seua modificació després del descobriment del neutró; concepte d'isòtop.
- Justificació de l'estabilitat dels nuclis a partir d'una nova interacció, la nuclear, el seu curt abast i gran intensitat. L'energia d'enllaç. Càlcul d'aquesta a partir del defecte de massa.
- Formes de desintegració radioactiva, aplicant-los les lleis de conservació de la càrrega i del nombre de nucleons (lleis de Soddy), i de la conservació de l'energia, com a les altres reaccions nuclears.
- Reaccions nuclears de particular interès: la fissió i la fusió.
- La contaminació radioactiva, la mesura i la detecció de la radioactivitat, les bombes i reactors nuclears, els isòtops i les seus aplicacions.
- Alguns aspectes de les partícules elementals: predicció i ulterior descobriment d'algunes partícules, com ara el positró, el neutrí i el pió, per introduir l'antimatèria, les noves interaccions (dèbil i forta) i la seua comprensió com a intercanvi de partícules, la inestabilitat de les partícules.
IV. Criterios d'avaluació
1. Utilitzar els procediments que constitueixen la base del treball científic i explicar la naturalesa evolutiva de la ciència i les seues relacions amb la tècnica i amb la societat.
Aquest criteri tracta d'avaluar si els estudiants, en els diversos temes, utilitzen aquests procediments. En concret, el plantejament de problemes, l'emissió d'hipòtesis, el disseny i realització d'experiments per al seu contrast, la interpretació de resultats, la comunicació apropiada de les activitats realitzades, el maneig de bibliografia, etc. També, si coneixen el caràcter temptatiu dels conceptes i models científics i la seua evolució, les relacions de la física amb la tecnologia i les implicacions d'ambdues en la societat i en el medi ambient, a més de les pregones influències de la societat en la ciència.
2. Aplicar les lleis de la gravitació a situacions problemàtiques d'interès, com la determinació de masses de cossos celests, al coneixement de la gravetat terrestre i a l'estudi dels moviments de planetes i satèl·lits.
Aquest criteri pretén constatar la capacitat d'aplicar els diferents conceptes que descriuen la interacció gravitatòria (camps, energies i forces) a les situacions esmentades i sense confondre'ls entre ells. Alguns d'aquests problemes fan necessària l'aplicació de les lleis de Kepler, i també posen de manifest l'evolució dels models astronòmics i la gran síntesi que suposà la teoria de la gravitació universal, en unificar la mecànica terrestre i la celest.
3. Valorar la importància històrica de determinats models i teories que implicaren un canvi en la interpretació de la natura, i posar de manifest les raons que portaren a la seua acceptació, i també les pressions que, per raons alienes a aquesta ciència, s'originaren en el seu desenvolupament.
Es pretén comprovar si es coneixen i valoren progressos de la Física, com són: la substitució de les teories escolàstiques sobre el paper de la terra dins de l'univers per les teories newtonianes de la gravitació, l'evolució en la concepció de la naturalesa de la llum o la introducció de la Física moderna per superar les limitacions de la Física clàssica. També es tracta de valorar la capacitat de donar raons fonamentades dels canvis produïts en elles, a la vista de les troballes experimentals, i de posar de manifest les pressions socials a les quals van ser sotmeses, en alguns casos, les persones que col·laboraren en l'elaboració de les noves concepcions.
4. Construir un model teòric que permeta explicar les vibracions de la matèria i la seua propagació (ones), i aplicar-lo a l'explicació de diversos fenòmens naturals (o tècnics).
Aquest criteri pretén avaluar si els estudiants poden elaborar un model sobre vibracions mecàniques en la matèria i en les ones; explicar, amb ell propietats com la ressonància, la intensitat de les ones i la seua atenuació, la reflexió i la refracció, les interferències i difraccions, i aplicar tot això a l'explicació de diversos fenòmens naturals.
5. Utilitzar els models clàssics de la llum (corpuscular i ondulatori) per explicar les distintes propietats d'aquesta i, en particular, la visió d'imatges i de colors.
Aquest criteri intenta comprovar si els alumnes són capaços de comprendre el debat sobre la naturalesa de la llum i el triomf del model ondulatori, per la seua major capacitat d'explicar la reflexió i la refracció i, a més, la interferència, la difracció, el color, la polarització, etc. També, si són capaços d'obtenir imatges amb espills, lents primes, i així comprendre el mecanisme de la visió i el funcionament d'algun instrument òptic d'ús quotidià.
6. Utilitzar el concepte de camp per superar les dificultats que planteja la interacció instantània i a distància, calcular els camps creats per càrregues i corrents i les forces que actuen sobre càrregues i corrents en el si de camps uniformes, i justificar el fonament d'algunes aplicacions pràctiques.
Aquest criteri pretén comprovar la capacitat de determinar els camp elèctric i magnètic produïts en situacions simples (una i dues càrregues, corrents rectilínies, selenoides, etc.) i les forces que exerceixen sobre altres càrregues o corrents en el seu si, en particular, els moviments de càrregues en camps elèctrics i magnètics uniformes. També pretén que els alumnes coneguen i utilitzen algunes implicacions del magnetisme: electroimants, motors, instruments de mesura, moviment del feix d'electrons del tub de TV, etc.
7. Explicar la producció de corrent mitjançant variacions del flux magnètic i alguns aspectes de la síntesi de Maxwell, com la predicció i producció d'ones electromagnètiques i la integració de l'òptica en l'electromagnetisme.
Es tracta d'avaluar la comprensió de la inducció electromagnètica, és a dir, la producció de camps elèctrics mitjançant camps magnètics variables, i a la inversa, la producció de camps magnètics mitjançant camps elèctrics variables; en resum, la producció de camps electromagnètics. També es valora el coneixement del gran desenvolupament científic i tècnic que tot això va comportar: producció d'energia elèctrica, el seu transport, producció d'ones electromagnètiques i les seues múltiples aplicacions.
8. Valorar críticament les millores que produeixen algunes aplicacions rellevants dels coneixements científics i els costos mediambientals que comporten.
Es pretén amb aquest criteri conèixer si els estudiants saben argumentar (ajudant-se de fets, recorrent a un nombre de dades adequat, buscant els pros i els contres, tenint en compte les raons dels altres, etc.) sobre les millores i els problemes que es produeixen en les aplicacions dels coneixements científics com són: la utilització de distintes fonts per obtenir energia elèctrica, la utilització de les substàncies radioactives en medicina, l'energia de fissió i de fusió en la fabricació d'armes, etc.
9. Utilitzar els principis de la relativitat per explicar una sèrie de fenòmens: dilatació del temps, contracció de la longitud i equivalència massa-energia.
Es tracta de comprovar si els estudiants comprenen que la física clàssica no pot explicar una sèrie de fenòmens (per exemple l'existència d'una velocitat límit, l'incompliment del principi de relativitat de Galileu per la llum), la qual cosa obliga a introduir els postulats de la relativitat especial d'Einstein, que permeten explicar-los i, a més, realitzar noves prediccions.
10. Explicar amb les lleis quàntiques una sèrie d'experiències que la Física clàssica no va poder explicar, com ara l'efecte fotoelèctric, els espectres discontinus, o la difracció d'electrons.
Aquest criteri intenta avaluar si es comprèn que aquestes experiències mostren que els fotons, electrons, etc. no són ni ones ni partícules clàssiques, sinó objectes nous amb un comportament nou, el comportament quàntic, i que per descriure'l són necessàries noves lleis, com les equacions de l'energia de Planck, el moment de De Broglie, les relacions d'indeterminació, etc.
11. Aplicar l'equivalència massa-energia a la determinació de l'energia de lligadura dels nuclis, i el principi de conservació de l'energia a les reaccions nuclears i a la radioactivitat.
Aquest criteri tracta de comprovar si els estudiants comprenen la necessitat d'una nova interacció per justificar l'estabilitat dels nuclis, determinant-la a partir de les energies d'enllaç, i els processos energètics vinculats amb la radioactivitat i les reaccions nuclears. També, si són capaços d'aplicar aquests coneixements a temes de gran interès com la contaminació radioactiva, les bombes i reactors nuclears, els isòtops i les seues aplicacions, o el món de les partícules elementals.
FíSICA I QUíMICA
(Batxillerat de Ciències de la Natura i de la Salut)
I. Introducció
L'esforç de la humanitat al llarg de la història per comprendre i dominar la matèria, la seua estructura i les seues transformacions, ha contribuït al gran desenvolupament de la física i la química i a les seues múltiples aplicacions en la nostra societat. Es difícil imaginar el món actual sense comptar amb les implicacions que el coneixement de la mecànica, de l'electricitat o de l'electrònica han comportat i estan comportant, o sense comptar amb medicaments, adobs per al camp, colorants o plàstics.
Per això, la Física i Química apareixen com a matèries fonamentals de la cultura del nostre temps que contribueixen a la formació de ciutadans, igual que la Literatura i la Història, per exemple. Una educació que integre la cultura humanística i la científica, una major presència de la ciència en els mitjans de comunicació i la participació activa dels investigadors en la divulgació dels coneixements, es fan cada dia més necessàries.
D'altra banda, la preparació professional dels estudiants exigeix que el currículum de Física i Química incloga els continguts conceptuals, procedimentals i actitudinals que permeten abordar amb èxit els estudis posteriors, ja que la Física i la Química formen part de tots els estudis universitaris de caràcter científic i tècnic i són necessàries per a un ampli ventall de cicles formatius de la Formació Professional de grau superior.
En conseqüència, es pot començar aquesta assignatura abordant l'estudi de la primera de les ciències en el sentit modern del terme, la Mecànica, i insistir en el seu caràcter de ruptura radical amb la «física del sentit comú». Un major aprofundiment respecte de l'Educació Secundària Obligatòria permetrà mostrar la potencialitat de la metodologia científica per estendre's de la Mecànica a altres dominis, com l'Electricitat i la Química, que també s'estudiaran aquest curs. Així doncs, s'organitza la matèria al voltant de dos eixos: la Física, que inclourà Cinemàtica, Dinàmica, Energia i la seua transferència, i Electricitat, i Química, que tractarà aspectes de Química General, d'Orgànica i de l'àtom.
La inclusió de continguts relatius a procediments implica que els alumnes es familiaritzen amb les característiques del treball científic i siguen capaços d'aplicar-les a la resolució de problemes i als treballs pràctics. Els continguts relatius a actituds impliquen el coneixement de les interaccions de les ciències físico-químiques amb la tècnica i la societat. Tots aquests aspectes han d'aparèixer dins del marc teòric que s'estudia i no com a activitats complementàries.
S'ha d'aprofundir en el caràcter vectorial de les magnituds i en les funcions trigonomètriques bàsiques. Es pot fer una introducció física del concepte de límit per facilitar la comprensió de les magnituds instantànies.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria contribuirà al fet que els alumnes adquiresquen les següents capacitats:
1. Comprendre els conceptes, les lleis, les teories i els models més importants i generals de la física i química, que els permeten tenir una formació global científica i desenvolupar estudis posteriors més específics.
2. Aplicar els conceptes, les lleis, les teories i els models apresos a situacions reals i quotidianes.
3. Analitzar críticament hipòtesis i teories contraposades que permeten desenvolupar el pensament crític, i valorar les seues aportacions al desenvolupament de la física i química.
4. Utilitzar les estratègies o destreses pròpies de la investigació científica, tant documentals com experimentals, per resoldre problemes, realitzar treballs pràctics i, en general, explorar situacions i fenòmens desconeguts per a ells; reconeixent el caràcter de la ciència com un procés canviant i dinàmic.
5. Mostrar actituds científiques, com ara la recerca d'informació exhaustiva, la capacitat crítica, la necessitat de verificació dels fets, el qüestionament d'allò obvi, l'obertura davant noves idees.
6. Comprendre les complexes interaccions entre la física i química i la tècnica, i l'impacte d'ambdues en la societat i en el medi ambient, i valorar la necessitat de no degradar l'entorn i d'aplicar la ciència a una millora de les condicions de vida actuals.
7. Comprendre el sentit de les teories i models físics i químics com una explicació dels fenòmens naturals, valorant la seua aportació al desenvolupament d'aquestes disciplines.
8. Desenvolupar actituds positives cap a la física i química i el seu aprenentatge, actituds que permeten tenir interès i autoconfiança quan es realitzen activitats d'aquestes ciències.
9. Explicar expressions «científiques» del llenguatge quotidià segons els coneixements físics i químics adquirits, relacionant l'experiència diària amb la científica.
III. Nuclis de continguts
Els dos primers nuclis presenten continguts relatius a procediments i actituds. No han de ser tractats per separat, sinó que s'han de desenvolupar, de manera integrada, en la resta dels nuclis.
Aproximació al treball científic.
- Procediments que constitueixen la base del treball científic: plantejament de problemes, formulació i contrastació d'hipòtesis, disseny i desenvolupament d'experiments, interpretació de resultats, comunicació científica, estimació de la incertesa de la mesura, utilització de fonts d'informació.
- Importància de les teories i models dins dels quals es duu a terme la investigació.
- Actituds en el treball científic: qüestionament d'allò obvi, necessitat de comprovació, de rigor i de precisió, obertura davant de noves idees.
- Hàbits de treball i d'indagació intel·lectual.
Relacions ciència-tècnica-societat.
- Anàlisi de la naturalesa de la física i la química com a ciència: avanços i limitacions, caràcter temptatiu i de contínua recerca, evolució, i interpretació de la realitat a través de models.
- Relacions de la física i la química amb la tècnica i les seues implicacions en la societat: conseqüències en les condicions de la vida humana i en el medi ambient. Valoració crítica.
- Influències mútues entre la societat, la física i la química i la tècnica. Valoració crítica.
Cinemàtica.
- Estudi dels moviments uniforme rectilini, circular uniforme, rectilini uniformement accelerat. Aprofundiment en el caràcter vectorial de les magnituds que hi intervenen. Determinació de la seua equació de moviment. Exemples importants d'aquests moviments, en particular la caiguda de gràvids. Moviments més complexos: tirs horitzontals i parabòlics, moviment d'una barca en un riu. Principi de superposició.
- Realització de problemes com investigacions, desenvolupant-los en contextos rellevants i familiars als alumnes: transport, esport, viatges espacials.
Dinàmica.
- Anàlisi crítica de les concepcions pre-galileanes de les relacions entre forces i moviments. Revisió dels principis de la dinàmica a partir del concepte de quantitat de moviment i de la idea de la força com a interacció que produeix variacions en l'estat de moviment dels cossos.
- Principi de conservació que la quantitat de moviment en un sistema aïllat a partir de l'aprofundiment en la idea d'interacció.
- Estudi d'algunes situacions dinàmiques: forces gravitatòries -en les proximitats de la superfície terrestre-, de fricció i elàstiques.
- Problemes d'interès, que comporten aplicacions reals de la dinàmica, abordables com a investigacions senzilles.
L'energia i la seua transferència: treball i calor.
- Definició operativa de la magnitud treball dins el context de les transformacions mecàniques. La seua utilització en diferents situacions. Introducció al concepte de potència.
- Relacions entre treball i energia, i introducció de l'energia cinètica i les potencials gravitatòria (en les proximitats de la superfície terrestre) i elàstica.
- Principi de conservació de l'energia. Algunes situacions en què sembla no acomplir-se: cadenes d'utilització d'energia.
- Equivalència entre calor i treball: concepte de calor com a procés de transferència d'energia, deduït a partir de l'extracció il·limitada de calor per fricció. Primer principi de la termodinàmica.
- Estudi d'algun cas d'interacció ciència-tècnica-societat: màquines tèrmiques i revolució industrial, crisi energètica, energia nuclear, energies alternatives.
Electricitat.
- Revisió de la fenomenologia de l'electrització. Naturalesa elèctrica de la matèria. Principi de conservació de la càrrega. Concepte de camp elèctric.
- Llei d'Ohm: factors dels quals depèn la intensitat de corrent. Aplicacions de la llei d'Ohm a les associacions de resistències i als instruments de mesura.
- Obtenció de l'equació d'un circuit i càlcul de la diferència de potencial entre dos punts qualsevol del circuit. Estudi energètic de la interacció elèctrica: efecte Joule. Desenvolupament científic i tècnic que implica l'electricitat: possibilitat de produir, transmetre i utilitzar el corrent elèctric; els seus múltiples efectes (tèrmics, magnètics, químics).
Revisió i aprofundiment de la teoria atòmico-molecular.
- Anàlisi d'algunes substàncies habituals en la naturalesa. Els tres estats físics i els seus models.
- La composició dels materials: mescles i substàncies, element i compost. Mètodes de separació.
- Estructura de la matèria. Hipòtesi de Dalton. Les lleis volumètriques de Gay-Lussac i les hipòtesis d'Avogadro. El concepte de mol.
- Determinació tant de masses atòmiques i moleculars com de fórmules empíriques i moleculars (de substàncies gasoses). Algunes formes d'expressar la concentració de les dissolucions.
L'àtom i els seus enllaços.
- Paper dels models atòmics en l'avanç de la química: els models de Thomson i de Rutherford. Conceptes de massa atòmica i nombre atòmic. El model basat en la disposició d'electrons en nivells successius. Llur valor explicatiu: variació periòdica de propietats d'elements i forma general del sistema periòdic.
- L'enllaç iònic i el covalent a partir de la regla de l'octet, utilitzant els diagrames de Lewis. Enllaços múltiples en el covalent per justificar molècules com la d'oxigen o la de nitrogen.
- Enllaços d'hidrogen i per forces de Van der Waals: diferències entre l'enllaç intermolecular i l'intramolecular, i propietats. Introducció a l'enllaç metàl·lic. Propietats dels compostos com a conseqüència de l'enllaç.
- Introducció a les regles de la IUPAC per a la formulació dels compostos binaris més comuns.
Canvis energètics i materials en les reaccions químiques.
- Model elemental de reacció a partir de les col·lisions que provoquen trencaments i formació de nous enllaços. Existència de reaccions endotèrmiques i exotèrmiques amb aquest model. Deducció de les lleis de la conservació de la massa i de les proporcions constants.
- Ajustament de reaccions. Informació que comporta el coneixement d'una reacció i realització d'exercicis i problemes relacionats amb l'estequiometria de les reaccions.
- Importància de l'oxigen en la vida per mitjà de reaccions de combustió.
Introducció a la química del carboni.
- Possibilitats de combinació que té el carboni: existència de cadenes ramificades. Possibilitat d'enllaços múltiples amb ell mateix o amb altres elements com l'oxigen, el nitrogen. Introducció senzilla als conceptes de funció orgànica i d'isomeria.
- Enllaços amb l'hidrogen: els hidrocarburs, deducció de les seues propietats físiques (punts de fusió i ebullició i solubilitat); nomenclatura i formulació d'aquests compostos. Tractament de productes d'ús quotidià com el gas natural, butà, i també la contaminació que el seu consum produeix.
- El petroli com a font natural principal d'obtenció de compostos orgànics. La destil·lació i el cracking, utilització d'aquesta mescla i importància econòmica.
IV. Criteris d'avaluació
1. Establir les equacions dels moviments rectilini i circular uniformes i rectilini uniformement accelerat, i també la de moviments compostos, i aplicar-les a la resolució de situacions problemàtiques.
Aquest criteri intenta comprovar que els estudiants poden determinar les relacions entre les magnituds que caracteritzen els moviments i obtenir les de moviments compostos (tirs horitzontal i parabòlic) a partir de la superposició d'altres de més simples, i també que poden interpretar les gràfiques dels moviments simples.
2. Aplicar els principis de la dinàmica a situacions problemàtiques en les quals intervinguen les forces pes, de fricció i elàstiques.
Aquest criteri intenta avaluar la capacitat d'aplicar la idea de força, entesa com a interacció que produeix variacions en l'estat de moviment dels cossos, i el principi de conservació de la quantitat de moviment, a diverses situacions dinàmiques d'interès, que comporten aplicacions reals (i no merament acadèmiques) de la dinàmica.
3. Utilitzar el principi de conservació de l'energia per resoldre situacions que involucren energies cinètica i potencial (gravitatòria i elàstica) i dues formes de transferència: el treball mecànic i la calor.
Aquest criteri intenta constatar si els estudiants són capaços d'abordar els problemes dinàmics amb el nou tractament energètic, per mostrar la seua coherència amb el mètode dinàmico-cinemàtic, i si comprenen la major potència del mètode energètic, que permet tractar altres situacions, per exemple aquelles en què apareix la calor. També es pot avaluar així la possibilitat de planificar estratègies distintes davant situacions problemàtiques, característica important del treball científic.
4. Comprendre els diferents conceptes que descriuen la interacció entre càrregues, camps i forces elèctriques, i energies potencials, i potencials elèctrics.
Aquest criteri tracta de comprovar si els estudiants saben que les dificultats de les forces instantànies i a distància es resolen amb el concepte de camp, i si coneixen a més els diferents conceptes que descriuen la interacció entre càrregues i no els confonen entre ells.
5. Dissenyar i muntar circuits, per predir i determinar experimentalment la intensitat i la diferència de potencial entre dos punts qualsevol.
Aquest objectiu pretén avaluar la capacitat no solament de realitzar càlculs, sinó també d'efectuar muntatges de circuits elèctrics elementals (que incloguen un generador, un motor, etc.) i de traduir muntatges reals a esquemes elèctrics, i a la inversa.
6. Contrastar diferents fonts d'informació i elaborar informes en relació a problemes físics i químics rellevants de la societat.
Es tracta de saber si els estudiants són capaços de realitzar de forma adequada recerques bibliogràfiques relatives a temes d'interès social i tecnològic, com poden ser l'elecció i l'ús de diferents fonts energètiques, l'elaboració de nous materials, els efectes contaminants de determinats vessaments industrials, etc.
7. Determinar masses atòmiques i fórmules a partir de l'anàlisi i tractament dels resultats quantitatius produïts en les reaccions destinades a aquesta fi.
Es tracta de comprovar que els alumnes poden determinar masses atòmiques i fórmules empíriques i moleculars, a partir de les dades subministrades per les reaccions que pretenen obtenir la composició quantitativa de les substàncies, i que comprenguen com es va produint la modificació d'aquestes. S'ha de procurar que els compostos utilitzats tinguen, o almenys hagen tingut, interès en la vida real, com ara medicaments, fertilitzants, etc., i han de proposar-se enunciats en els quals n'aparega l'ús.
8. Utilitzar el concepte de mol i calcular el nombre de mols presents en una determinada quantitat de substància.
Els estudiants hauran de ser capaços de calcular el nombre de mols d'una determinada quantitat de substància bé es trobe en estat sòlid, líquid, gasós o en dissolució, i a la inversa. Per al cas de substàncies en dissolució, han de ser capaços d'expressar la concentració en les seues formes més habituals.
9. Justificar les successives elaboracions de models atòmics valorant el caràcter obert de la ciència.
Es tracta de comprovar si els alumnes coneixen la forma de creixement de la ciència a través de crisis, de forma dinàmica i no de manera acumulativa, utilitzant com a exemple el desenvolupament dels diferents models d'estructura atòmica que es van donar fins a arribar al model actual.
10. Deduir, mitjançant la utilització comprensiva de la taula periòdica, algunes propietats dels elements i dels compostos binaris que aquests poden formar, deduir-ne la possible formulació i relacionar, a més, les distintes propietats de les substàncies amb les seues aplicacions pràctiques.
Amb aquest criteri es pretén que els estudiants, a partir d'un model elemental de capes, arriben a la regla de l'octet, que els permeta justificar la situació d'alguns elements i propietats com l'electronegativitat, per poder entendre el model de Lewis sobre l'enllaç iònic i el covalent, tot justificant la seua fórmula en casos senzills i també deduir algunes propietats característiques d'aquests compostos com ara l'estat físic en què es troben en condicions ambientals i la possible solubilitat en aigua o en dissolvents orgànics.
11. Deduir tota la informació que proporciona la correcta escriptura d'una equació química i utilitzar-la en la resolució d'exercicis i problemes teòrics i aplicats.
Es tracta que els estudiants siguen capaços d'escriure correctament una reacció química, d'extraure'n tota la informació (estat físic de les substàncies, fórmules, relacions de mols, energia de la reacció, etc.) i deduir la quantitat de productes que es poden obtenir, teòrica i pràcticament. Aquest criteri exigeix realitzar prou exercicis i problemes perquè els alumnes es familiaritzen amb aquesta part; cal proposar situacions en les quals les substàncies que actuen com a reactius no es troben en situacions estequiomètriques, i utilitzar, en la mesura del possible, exemples de reaccions que poden realitzar-se en laboratoris escolars i en distints tipus d'indústries, amb casos en els quals aparega aprofitament de recursos, rendiment de les reaccions, puresa de minerals, etc.
12. Analitzar la importància del carboni com a element imprescindible en els sers vius i en la societat actual, justificant l'elevat nombre de compostos que el contenen per les possibilitats de combinació que té la seua estructura atòmica.
Amb aquest criteri es pretén que els estudiants, després de conèixer que la major part dels objectes que ens envolten (inclosos els sers vius) contenen carboni, ho justifiquen pel caràcter singular del seu àtom, que li permet enllaçar-se amb si mateix i formar cadenes de longitud infinita amb possibilitats d'enllaços múltiples, i amb altres àtoms. S'introduirà la nomenclatura dels hidrocarburs i es familiaritzarà l'alumnat amb els més senzills.
GEOGRAFIA
(Batxillerat d'Humanitats i Ciències Socials)
I. Introducción
La Geografia s'ocupa específicament de l'estudi de l'espai geogràfic, entès com el medi en el qual té lloc la vida i les activitats dels éssers humans. Les condicions mediambientals que constitueixen el medi, com també la seua localització, afecten les activitats humanes, però aquestes, al se torn, també són capaces de transformar aquestes condicions i contribuir així a la configuració de l'espai geogràfic. Per tant, l'espai geogràfic inclouria l'espai físic, resultat de la dinàmica dels elements que componen l'ecosistema natural, i l'espai social, és a dir, l'espai produït, resultat de diferents processos i actuacions socials en el medi físic, el qual és modificat i configurat d'acord amb els interessos de grups socials diversos. La producció d'aquest espai geogràfic modifica les relacions ecosistèmiques existents i incideix en les interrelacions dels factors naturals. En aquest sentit, l'espai geogràfic és complex i global, resultat de la relació dialèctica dels diversos factors i elements físics i humans que el componen. L'objecte de la geografia és, per tant, explicar el canviant espai físic i social com a resultat de l'articulació i de la interacció dinàmica dels elements que el configuren.
Des d'aquesta perspectiva, la Geografia, com a objecte de coneixement, pot aportar un rigor explicatiu a la interpretació i a la comprensió de l'espai geogràfic espanyol. Per això, estudia la distribució i la localització de diversos elements geogràfics, els factors, els processos i les interaccions que tenen lloc en un espai, com també les conseqüències espacials i mediambientals.
Aquesta assignatura s'ocupa, doncs, de l'espai geogràfic espanyol, el qual és abordat ací com un territori, és a dir, considerem Espanya com un espai geogràfic delimitat i configurat per l'acció humana, concretada en normes que responen a diversos interessos i projectes socials confrontats en els processos històrics. Aquest territori es caracteritza per la diversitat interna, resultat de les dinàmiques eco-geogràfiques i dels processos sòcio-històrics que han incidit en la distribució d'elements demogràfics, la localització de les activitats humanes i dels medis ecogeogràfics. Aquest territori és percebut de manera diferent pels individus i grups socials, cosa que produeix diverses actituds, sentiments i comportaments. Aquesta percepció espacial és també un component subjectiu de l'espai geogràfic i en condiciona el coneixement.
Espanya, com a territori, és un espai complex i com a objecte d'aprenentatge implica unes dificultats específiques. Per a resoldre aquestes dificultats cal aprofitar els aprenentatges realitzats en l'etapa anterior, tant els mecanismes d'anàlisi de l'espai geogràfic amb el suport d'un bagatge conceptual, com l'aprenentatge d'una metodologia i d'unes estratègies d'aprenentatge i d'unes actituds positives davant el coneixement geogràfic. Tot això permetrà assolir ara un nou nivell d'abstracció, de conceptualització i de generalització. Açò suposa la capacitat d'establir relacions entre conceptes que pertanyen a diverses teories, de vegades procedents d'altres camps científics. En aquest sentit, resulta pertinent la connexió amb l'assignatura d'Història que pot proporcionar un suport per al coneixement dels processos històrics que subjauen en la configuració de l'espai geogràfic espanyol actual. El coneixement geogràfic també implica saber integrar, relacionar i explicar a partir de conceptes unificadors la multifactorialitat existent en l'organització regional, les estructures sòcio-econòmiques complexes que es troben en l'ordenació del territori espanyol, el paper de les decisions polítiques en l'articulació i en el funcionament del territori i la interacció de l'ésser humà amb el medi ecogeogràfic.
La comprensió i l'explicació de l'espai territorial espanyol actual implica, necessàriament, una anàlisi que l'integre en una realitat geogràfica més àmplia de la qual forma part Espanya. En concret, és imprescindible referir-se a l'espai europeu al qual pertany físicament i socialment. Aquesta última pertinència s'entén més estretament, si escau, des de la integració en la Unió Europea. Aquesta integració comporta conseqüències socials, econòmiques i espacials importants i decisives, com la redefinició dels desequilibris regionals, i la reconstrucció d'una nova consciència espacial i, alhora, l'ampliació de la percepció del territori més enllà del marc de les nacions i dels estats tradicionals. Tot açò repercuteix de manera evident en l'estudi geogràfic i, per tant, és necessari un tractament del territori espanyol que permeta analitzar-lo en el context d'un espai europeu en construcció, sense oblidar d'altres regions com l'espai iberoamericà i l'àmbit mediterrani amb els quals hi ha també estretes relacions de tipus cultural i històric.
Es tracta, doncs, de conèixer els caràcters fonamentals de la realitat geogràfica espanyola en el marc espacial europeu, els trets comuns i els de diversitat, les diferents variables que hi interaccionen, i també els problemes i els projectes socials d'ordenació territorial. El professorat podrà utilitzar com a referència espais més propers a la realitat de l'alumne, sense caure en una anàlisi localista. Així mateix, després d'una anàlisi general de l'espai europeu comunitari, pot aprofundir aquells aspectes que considere més rellevants.
Les aportacions d'aquesta matèria en el batxillerat permetran als alumnes i a les alumnes contextualitzar l'anàlisi dels territoris en diverses escales, reconèixer els diferents factors que configuren l'organització espacial i les estructures socials i econòmiques que vertebren l'ordenació de l'espai geogràfic, com també el paper de les decisions polítiques en l'articulació i funcionament del territori. Els estudiants hauran de ser capaços també de comprendre la importància de l'acció social i de les conseqüències mediambientals. Tot açò es realitzarà des d'actituds i valors entre els quals figuren de manera destacada la sensibilitat i la responsabilitat envers el medi i la solidaritat davant els problemes d'un sistema territorial cada dia més interdependent i global.
Els continguts se seleccionen en funció de determinades categories rellevants, en coherència amb els plantejaments anteriors: processos bàsics en la construcció del coneixement en geografia (amb especial consideració de les explicacions multifactorials, de la interacció d'elements eco-geogràfics i dels sistemes d'organització territorial resultants); conceptes bàsics que expliquen la diferenciació de paisatges (clima, relleu, densitat, urbanització, etc.); les diverses accions de caràcter metodològic, que suposen la utilització dels procediments característics de l'anàlisi geogràfica (definir problemes, elaborar hipòtesis, verificar-les, etc.) i d'aquelles tècniques que faciliten el tractament, i la comunicació posterior, de dades i informacions presentades en diversos codis comunicatius; finalment, les actituds referides a la forma i al mateix procés d'aprenentatge, capaç de generar, simultàniament, valors com la solidaritat i el respecte a la diversitat natural i social.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria contribuirà a fer que els alumnes adquiresquen les capacitats següents:
1. Comprendre i valorar la importància del sentiment i del comportament territorial de l'ésser humà amb relació particular al territori espanyol, forjat al llarg d'un procés històric i que es concreta en uns límits o fronteres que defineixen estratègies i interessos dels grups socials.
2. Comprendre i explicar en les coordenades temporals i espacials els diversos projectes socials, que produeixen diferents processos d'ordenació territorial, i distingir les actuacions de l'Administració Pública de les estratègies i els interessos privats.
3. Explicar la desigual distribució geogràfica de la població espanyola i europea, en les diferents categories, i comprendre així la dinàmica, l'estructura i les projeccions futures.
4.Analitzar la utilització dels recursos pels grups i pels individus que formen part dels diferents medis amb dinàmiques ecogeogràfiques distintes, i alhora abraçar fenòmens específics com la insularitat, l'aridesa, la continentalitat.
5.Utilitzar els procediments específics del coneixement geogràfic per a explicar una situació territorial, a partir de les percepcions espontànies que es contrasten amb els arguments científics per a elaborar noves hipòtesis, verificables a través de les dades.
6. Comprendre la inestabilitat dels medis ecogeogràfics d'Espanya i d'Europa i dels greus problemes derivats d'actuacions incorrectes: contaminació, degradació urbana i ambiental, desforestació, desertització, etc.
7.Caracteritzar els trets geogràfics bàsics dels països de la UE i comprendre les conseqüències espacials de la integració d'Espanya, i desenvolupar sentiments de pertinença a àmbits espacials supranacionals amb una actitud solidària i participativa.
8. Identificar i conceptualitzar els diferents elements que configuren una explicació geogràfica: dinàmica atmosfèrica, explotació dels recursos naturals, procés d'urbanització, envelliment de la població, etc., i utilitzar per a tot açò un vocabulari adequat.
III. Nuclis de continguts
Aproximació al coneixement geogràfic.
Aquest primer nucli assumeix continguts de tota la resta de nuclis. El fem explícit perquè no es considere un simple apèndix o siga tractat de manera autònoma. La presència d'aquest nucli és imprescindible i ha d'impregnar-ne tota la resta.
Es tracta d'emfasitzar la concepció de la Geografia com una manera de coneixement que utilitza unes formes de raonar i d'operar. La reflexió i la consciència a propòsit d'aquest procés d'elaboració de coneixement forma part d'aquest. Cal establir com a continguts bàsics aquelles accions metodològiques que permeten a l'alumnat construir un coneixement significatiu. Açò suposa realitzar una sèrie d'accions metodològiques com són: el plantejament i la resolució de problemes, la identificació i la correcció de representacions de la realitat estereotipades, l'elaboració i la verificació d'hipòtesis, l'obtenció i el processament d'informació provinent de fonts diverses, l'anàlisi dels factors i la construcció d'explicacions geogràfiques coherents. Ara bé, per a desenvolupar aquests continguts metodològics són necessàries determinades tècniques de treball: anàlisi de documents escrits, lectura i interpretació de mapes de diversos tipus, dades estadístiques, gràfics i imatges formals.
Els continguts que corresponen a aquest nucli són:
- Definició d'un problema referit a un procés geogràfic i formulació d'hipòtesis de treball.
- Anàlisi de les diverses variables ecogeogràfiques que intervenen en els sistemes d'organització territorial per arribar-ne a una síntesi explicativa.
- Utilització crítica de dades i elaboració d'informacions fent servir diversos codis comunicatius: verbal, cartogràfic, gràfic i estadístic.
Espanya: unitat i diversitat de l'espai geogràfic.
Aquest nucli té un caràcter introductori; es tracta de presentar i raonar l'espai espanyol en les diferents escales espacials (des de la supranacional a la local). Aquest plantejament general el podem apreciar en aspectes com el coneixement de les homogeneïtats i les heterogeneïtats, tant físiques (relleu, clima, sòls, aigües, vegetació), com humanes (població, hàbitat, activitats econòmiques, etc.), que caracteritzen aquest espai i la percepció que tenim dels seus trets comuns i de diversitat. Aquesta percepció que condiciona els comportaments territorials dels individus, i les actituds i els valors envers la resta, s'elabora a partir de l'ús que fem de l'espai, i de les concepcions culturals i històriques.
El territori espanyol és el resultat del procés històric i es defineix i es limita mitjançant les seues fronteres exteriors. En una altra escala d'anàlisi, el territori espanyol s'organitza internament en comunitats autònomes, mitjançant un ordenament político-administratiu com a conseqüència d'un procés històric més recent i encara inconclòs. Aquest procés històric i els seus resultats en l'organització territorial pot ser percebut i valorat per individus i grups socials de manera molt diferent.
D'altra banda, hem de destacar que Espanya en el desenvolupament històric ha condicionat altres concepcions sòcio-espacials entre les quals destaca l'espai europeu, sense oblidar l'iberoamericà i el mediterrani, tots en procés de construcció.
D'acord amb tot això anterior, els continguts d'aquest nucli són:
- Factors de l'homogeneïtat i de la diversitat dels espais geogràfics de la península i de les illes: contrastos físics i socials.
- La percepció del territori en els espanyols: factors d'identificació i de diversitat. La definició de les fronteres exteriors.
- L'ordenació territorial actual de l'Estat en comunitats autònomes com a resultat de processos i de projectes històrics contemporanis.
- La integració d'Espanya en espais més amplis: l'Europa comunitària i les relacions amb Iberoamèrica.
Les dinàmiques ecogeogràfiques.
Es pretén que els estudiants conceptualitzen el medi ecogeogràfic com a resultat de l'acció de factors interrelacionats, alguns dels quals naixen de la mateixa natura, mentre d'altres sorgeixen de la societat. El medi és el producte d'aquesta dinàmica ecogeogràfica en el qual intervenen les unitats geomorfològiques, els contrastos climàtics, les aigües, els sòls i les formacions vegetals. No es tracta de la simple descripció d'aquests factors, sinó d'explicar la relació dialèctica que s'hi estableix: cada factor o element condiciona en major o menor mesura els altres i el trobarem, alhora, condicionat per aquests.
El medi geogràfic ha de ser considerat com el resultat inacabat d'aquesta dinàmica en la qual les activitats humanes influeixen en el medi físic i, alhora, en són influïdes. La diversitat de medis ecogeogràfics que caracteritzen el territori espanyol és la conseqüència lògica de les diferents dinàmiques existents.
En aquestes dinàmiques ecogeogràfiques l'acció humana pot ser decisiva i produir processos de destrucció del medi físic que originen greus problemes mediambientals (erosió, contaminació, desertització i desforestació) o polítiques de caire conservacionista i un ús més racional dels recursos naturals. En tot això juguen un paper decisiu factors de caràcter polític, social, tècnic, econòmic, com també la percepció de la fragilitat del medi físic i de la valoració que se'n faça.
Els continguts que corresponen a aquest nucli són:
- Els elements que estructuren el medi físic: les unitats del relleu, els contrastos climàtics, les aigües, les formacions vegetals i els sòls.
- Els resultats de la interacció dels factors: els grans medis ecogeogràfics i la seua dinàmica.
- La interacció entre el medi físic i la societat: els problemes mediambientals i les polítiques conservacionistes.
La utilització desigual dels recursos. Espai i activitat econòmica. Els paisatges geogràfics.
En aquest nucli es pretén que els estudiants comprenguen i expliquen la diversitat de paisatges que hi ha en el territori espanyol com a conseqüència dels diferents tipus d'explotació i d'utilització pels éssers humans dels recursos que es troben en el medi físic (agraris, miners, forestals, marins, etc.). L'heterogeneïtat del medi físic provoca la distribució desigual dels recursos en l'espai i les diverses localitzacions de les activitats econòmiques humanes.
La distribució desigual dels recursos en el territori espanyol genera una utilització distinta de l'espai, caracteritzat per l'activitat que és predominant. Així, hi trobem espais en els quals el medi físic és utilitzat com un medi de producció, en activitats agràries, forestals o piscícoles. Altres espais són organitzats d'acord amb l'activitat industrial a la qual no és aliena la política territorial de modernització de la indústria o els processos més recents de reindustrialització i de reconversió industrial. Finalment, els canvis profunds que ha experimentat l'economia i la societat espanyola introdueixen usos nous de l'espai geogràfic com a conseqüència de les activitats del sector terciari: algunes d'aquestes, com el comerç i el transport, exerceixen un paper decisiu en la vertebració territorial; altres, com el turisme i l'oci, han produït un impacte sòcio-econòmic i mediambiental important.
Aquests canvis han ocasionat una major diversitat interna de l'espai geogràfic espanyol i una localització desigual de les activitats econòmiques, la qual cosa explica els desequilibris territorials reflectits, per exemple, en la distribució de la riquesa, en els nivells de benestar i en la qualitat de vida.
Junt a aquestes conseqüències sòcio-econòmiques hi ha les de caràcter ambiental com a resultat de la sobreexplotació o de la mala utilització dels recursos, que poden ocasionar greus problemes mediambientals: sobreexplotació de la terra, contaminació de les aigües i de l'atmosfera, degradació del medi.
D'acord amb les consideracions anteriors, els continguts d'aquest nucli són:
- La potencialitat econòmica del medi. Els espais agraris i forestals.
- Els recursos marins; l'activitat pesquera.
- Els espais industrials. Fonts d'energia i aprofitament energètic. La política territorial de modernització de la indústria i les seues conseqüències.
- Les activitats del sector terciari. El comerç i la xarxa de transports: la vertebració territorial. Els espais d'oci. El turisme.
- Les repercussions sòcio-econòmiques i ambientals de l'explotació dels recursos.
El sistema urbà i l'ordenació del territori.
En aquest nucli s'estudia el sistema urbà i l'actual procés de terciarització de l'economia espanyola en relació amb la distribució geogràfica de la riquesa i de la població, la qual cosa ha comportat una determinada ordenació del territori. Els estudiants han de ser capaços d'explicar els desequilibris espacials que es produeixen a Espanya, mitjançant l'anàlisi dels factors que han intervingut en la seua formació. Un d'aquests factors és la població espanyola, en el comportament geodemogràfic de la qual han aparegut noves tendències com ara l'envelliment, la disminució de la fecunditat i la modificació de les direccions dels moviments migratoris, tot açò reflectit en la variació dels saldos migratoris tradicionals. Així mateix, l'estudi de la població també ha d'incloure l'anàlisi de les estructures biodemogràfiques (per edat i sexe) i les laborals (població activa i aturada). Tot açò incorporarà la perspectiva de l'evolució demogràfica amb l'objectiu d'explicar les desigualtats espacials.
Un altre aspecte que s'estudia en aquest nucli són els processos d'urbanització, els quals han constituït un sistema de ciutats. Aquestes ciutats s'han transformat com a conseqüència de l'adequació a activitats noves i a funcions relacionades amb el sector terciari. Per la seua banda, la dinàmica urbana es caracteritza pels processos més recents de difusió urbana: desenvolupament d'àrees periurbanes i metropolitanes. Aquesta expansió i difusió urbana ha produït un impacte ambiental i paisatgístic important.
Finalment, cal recalcar la interacció entre els processos d'industrialització, urbanització, dinàmica geodemogràfica i la creació de la xarxa de transports i comunicacions, com també en l'anàlisi de les disparitats regionals resultants, concretades en una desigualtat en la distribució de la renda, del producte interior brut i d'altres indicadors sòcio-econòmics. Aquestes desigualtats regionals es poden veure afectades per les conjuntures econòmiques, per les polítiques d'equilibri interregional o per processos com el de la integració d'Espanya en la Unió Europea, la qual cosa planteja una redefinició de la situació regional espanyola.
Els continguts d'aquest nucli són:
- La població espanyola. L'estructura biodemogràfica i laboral. Evolució demogràfica i desigualtats espacials.
- Processos d'urbanització. Els sistemes de ciutats i les xarxes de transport. Les activitats i les funcions urbanes. L'impacte ambiental.
- Les disparitats regionals i l'ordenació territorial. Les polítiques estatals per a superar els desequilibris regionals.
La projecció d'Espanya en l'espai mundial.
En aquest apartat considerem l'espai territorial espanyol en el marc internacional, conformat per una xarxa de relacions econòmiques, socials, polítiques i culturals com a resultat de processos històrics, els quals ressalten, especialment, la projecció europea. Espanya s'ha incorporat al procés de construcció d'un espai europeu encara inacabat. El territori espanyol, com a conseqüència de la integració en la Unió Europea, es troba afectat per les polítiques comunitàries. Igualment, els elements rellevants del territori espanyol són redefinits ara en un context més ampli. Les desigualtats sòcio-econòmiques que caracteritzen internament el territori espanyol són reinterpretades des de la referència de les regions europees. Les decisions polítiques comunitàries se superposen a les que procedeixen de la iniciativa de l'estat espanyol i en les quals intervenen interessos que van més enllà de l'àmbit de les fronteres nacionals. Tot açò ha creat una percepció nova del territori espanyol, com també sentiments nous de pertinença i d'identificació territorial, unes vegades conflictius i d'altres complementaris.
Encara que la construcció d'Europa és el projecte exterior més important d'Espanya, no hem d'oblidar el paper que li correspon en una escala planetària. Aquest espai mundial és la conseqüència de la interacció de les estructures de poder i dels sistemes territorials resultants. Està caracteritzat per les profundes desigualtats sòcio-econòmiques regionals a nivell mundial que divideixen el món en països rics i pobres (amb una ampla gradació), la qual cosa planteja dificultats d'integració i també conflictes d'interessos. Tot açò configura les relacions geopolítiques a nivell mundial, que es caracteritzen per una dinàmica de conseqüències difícils de preveure. En particular, Espanya participa en aquestes relacions de manera particular o formant part d'organitzacions supranacionals. Espanya exerceix un paper privilegiat en les relacions amb els països iberoamericans i té interessos geopolítics forts en l'àrea mediterrània. Açò es tradueix en la seua participació en programes de cooperació i d'ajuda per al desenvolupament.
D'acord amb tot això anterior, els continguts d'aquest nucli són:
- El procés de construcció de la Unió Europea. El repte de la creació d'una política comunitària.
- Les desigualtats sòcio-econòmiques en les euroregions. Les polítiques sòcio-econòmiques comunitàries.
- Espanya en el nou ordre geopolític mundial i el nou paper d'Europa. El paper d'Espanya en la configuració d'un espai iberoamericà.
IV. Criteris d'avaluació
1. Conceptualitzar Espanya com un conjunt de caràcters geogràfics plurals en l'interior, però amb una identitat individual si s'analitzen en una escala mundial.
A través d'aquest criteri podem valorar el nivell d'aprenentatge assolit en la comprensió del comportament territorial i en l'explicació del fet de ser ciutadà de l'estat espanyol. Així, doncs, en un primer nivell el criteri es refereix a la capacitat de reconèixer una descripció de paisatges heterogenis (agraris, industrials, de muntanya, urbans, litorals...), els quals conformen l'espai geogràfic d'Espanya. En un segon nivell, a la capacitat de reconèixer la localització precisa dels diversos paisatges i identificar en el mapa els llocs de grandària distinta i amb característiques diferents. En un tercer nivell el criteri fa referència a la capacitat de formular hipòtesis sobre els factors que intervenen en l'organització d'aquests paisatges.
Amb aquest criteri no sols s'avaluen els conceptes adquirits, sinó també el procediments metodològics, la manera de construir una explicació alternativa i les actituds d'anàlisi crítica respecte d'opinions quotidianes.
2. Explicar l'organització de l'espai geogràfic com a resultat d'un procés sòcio-històric, el qual defineix la constitució de les fronteres interiors i exteriors i la creació de sentiments de pertinença a un territori concret.
En un primer nivell, el criteri pretén comprovar si els estudiants poden identificar les fronteres provincials i de les comunitats autònomes en el territori espanyol, com també la projecció del desenvolupament històric en el món (les fronteres idiomàtiques, el nou mercat europeu), enteses com a resultat d'un procés històric complex. En un segon nivell, els alumnes han de saber localitzar i conceptualitzar la frontera com a línia divisòria de les organitzacions socials i territorials, reflex de processos socials en l'organització territorial i que, de vegades, s'estableix mitjançant elements mediambientals (un riu, una cadena de muntanyes, la costa). En el tercer nivell, s'avalua la capacitat d'explicar la constitució de fronteres com a conseqüència de les estratègies dels agents socials des del poder (polític, militar, eclesiàstic, econòmic) en moments diferents de la nostra història.
3. Explicar la diversitat de paisatges com a conseqüència de l'aprofitament i de l'explotació econòmica dels recursos naturals en diferents medis ecogeogràfics, i que avaluar les principals repercussions mediambientals.
En un primer nivell, els estudiants hauran de saber identificar i localitzar els recursos del medi físic espanyol (zones pesqueres, mineres, agràries, d'oci, etc.). En un segon nivell, hauran de saber relacionar els factors que intervenen en aquesta delimitació (pendents, tipus de sòls, humitat, temperatura, insolació, vies d'accés, etc.). Finalment, hauran de ser capaços d'explicar la interacció dinàmica d'aquests factors; per exemple, el paper de l'acció humana en el desencadenament d'un desequilibri ecològic (sobreexplotació de la fauna litoral) o bé en la gestió racional dels recursos (aqüicultura).
4. Resoldre un problema geogràfic que afecte a la distribució de la població i de la riquesa mitjançant la utilització de diverses fonts i indicadors sòcio-econòmics.
Aquest criteri pressuposa que els estudiants han de dominar una metodologia que els permeta definir el problema amb els components rellevants, de tal manera que puga formular hipòtesis, fent servir els conceptes precisos i verificar-les usant les tècniques pròpies de la cartografia i de l'estadística descriptiva. És possible identificar tres nivells en la resolució de problemes geogràfics. En el primer els alumnes resoldran un problema plantejat explícitament, amb informació i dades precises per a resoldre'l (per exemple, esbrinar si la població urbana envelleix menys que la dels medis rurals). El segon nivell consisteix en què els alumnes sàpiguen plantejar-se el problema, ja que disposen només d'una informació genèrica i han de sol·licitar informació nova. Finalment, en un tercer nivell hauran de ser capaços d'oferir una anàlisi satisfactòria dels factors que intervenen en l'explicació de la distribució desigual de la riquesa i de la població, i d'avaluar-ne alhora les conseqüències en la vida quotidiana.
5. Identificar els principals problemes mediambientals (erosió, contaminació, sobreexplotació dels recursos naturals) en un espai concret; analitzar els factors que augmenten la inestabilitat d'aquest espai o que afavoreixen l'estabilitat, i plantejar alhora possibles accions o solucions.
Amb aquest criteri es pretén comprovar si els alumnes són capaços de fer una anàlisi i una valoració del grau de conservació o de destrucció del medi físic natural a partir de l'observació directa i de la utilització de diverses fonts informatives.
Un primer pas consisteix a identificar les variables que configuren un medi ecogeogràfic. Un segon pas consisteix a saber relacionar aquestes variables en un sistema teòric de funcionament, i explicar la incidència que té l'activitat humana en el trencament de l'equilibri ecològic. Finalment, hauran de ser capaços d'aplicar els coneixements a l'explicació dels principals medis ecogeogràfics d'Espanya, alhora que proposar possibles plans d'actuació que puguen corregir els desequilibris mediambientals o conservar i protegir els medis que estiguen amenaçats.
6. Avaluar els impactes possibles que es deriven de l'ordenació territorial de les ciutats en la vida social, i en les relacions econòmiques, i la seua vinculació amb les decisions polítiques.
Amb aquest criteri es pretén valorar si els estudiants són capaços de construir hipòtesis explicatives sobre el futur d'alguns sectors urbans, que poden ser els seus mateixos. Per a això, hauran de realitzar una anàlisi de diversos documents d'informació, com per exemple, un pla general d'ordenació urbana o alguna altres instruments de planificació similar. En un primer pas s'exigirà el reconeixement del plànol, dels símbols i signes convencionals que expliquen el planejament projectat. En un segon grau, se sol·licitarà l'emissió d'hipòtesis sobre el possible desenvolupament d'aquell barri una vegada feta la planificació. Finalment, es pot sol·licitar una alternativa raonada al planejament oficial. D'aquesta manera es desenvolupen actituds de coneixement crític davant els fets de la vida quotidiana.
7. Reconèixer i aplicar els mètodes específics del coneixement geogràfic per a explicar una situació espacial, i extraure, processar i interpretar la informació procedent de diversos documents i fonts.
Amb aquest criteri es pretén valorar el grau d'autonomia intel·lectual assolit que permetrà encarar-se amb èxit a noves situacions de caràcter geogràfic. Per a açò, l'estudiant haurà de reconèixer les percepcions que té de la realitat i distingir les opinions personals d'altres i dels arguments científics. En segon terme, haurà de ser conscient de les diferents fases que comporta la reconstrucció del seu pensament, com per exemple acotar el problema que s'estudiarà i formular hipòtesis de treball que guien el procés de recerca per a poder assolir unes conclusions provisionals, mitjançant l'ús de diverses fonts d'informació, codificada en llenguatges diversos, i de tècniques que permeten processar-la adequadament. En tercer lloc, haurà de saber aplicar amb rigor crític i creativitat aquests procediments, i ajustar-los a la naturalesa del problema geogràfic analitzat, com també tenir la competència comunicativa necessària per a informar de les seues conclusions a altres persones.
8. Localitzar els diversos espais industrials, a partir dels centres de producció de fonts d'energia i de matèries primeres i dels interessos econòmics, socials i polítics.
Amb aquest criteri es vol esbrinar si els alumnes saben explicar la localització dels centres industrials a partir de l'anàlisi de factors mediambientals, sòcio-econòmics i polítics, factors que són valorats de manera diferent d'acord amb el procés temporal en el qual s'analitze l'articulació concreta.
En un primer nivell, els estudiants hauran de saber distingir els diferents tipus d'indústria i la relació de la localització respecte de les fonts d'energia i de matèries primeres. En un segon nivell, els alumnes hauran de considerar altres factors de la localització industrial, com ara concentracions de població, xarxes de comunicació, o política de l'Administració. Finalment, hauran d'articular diferents models de localització on combinen diverses escales d'anàlisi, des de la comarca a l'espai mundial, i explicar l'existència de les diverses àrees industrials del territori espanyol.
9. Identificar les etapes fonamentals de la construcció de la Unió Europea, conèixer les institucions i el funcionament i valorar les conseqüències espacials de la política sòcio-econòmica interior i exterior.
Amb aquest criteri es pretén comprovar, en primer lloc, que els alumnes coneixen les principals etapes que formen la construcció de la Unió Europea i la funció de les institucions comunitàries més importants. En segon lloc, els alumnes hauran de saber definir els problemes fonamentals de diversa mena, els quals responen a diferents interessos nacionals i han dificultat o dificulten el procés d'integració europeu. Finalment, hauran de valorar les repercussions polítiques, socials i econòmiques de la construcció de l'espai comunitari en el context d'un món cada vegada més internacionalitzat, afectat per problemes comuns i amb centres de decisió supranacionals.
10. Planificar una eixida a l'entorn o treball de camp, preparar la documentació o material previ necessari, plantejar qüestions o problemes sobre la zona, arreplegar informació, efectuar càlculs, dibuixar croquis, etc., i elaborar i presentar un informe utilitzant un vocabulari geogràfic correcte.
Aquest criteri tracta d'avaluar en quina mesura els estudiants són capaços de planificar i realitzar un treball d'indagació sobre el terreny, efectuant per a això, després de preparar-ho, una excursió geogràfica o treball de camp.
HISTòRIA DE LA FILOSOFIA
(Batxillerat d'Humanitats i Ciències Socials)
I. Introducció
La Història de la Filosofia abraça un camp del saber ampli, que recull un conjunt de reflexions al voltant de l'home i del món, lligades als diversos moments històrics en què es van generar i lligades entre si en intents successius de comprendre, racionalment i crítica, la realitat en conjunt i d'orientar l'acció humana, tant en el pla individual com en el col·lectiu.
El procés de configuració d'allò que anomenem pensament filosòfic, com una de les manifestacions més justes de la racionalitat humana, ha contribuït de forma rellevant a l'elaboració de sistemes conceptuals que permetessen donar resposta a preguntes bàsiques sobre els problemes fonamentals als quals s'enfronta l'ésser humà. Aquests sistemes conceptuals han estat el resultat de l'activitat reflexiva d'un gran nombre de pensadors, els textos dels quals constitueixen l'expressió paradigmàtica del saber filosòfic occidental.
La funció de la Història de la Filosofia en la formació dels estudiants de batxillerat, per a qualsevol especialitat professional futura, té, almenys, tres dimensions, que han de ser ateses i enteses, tant per si mateixes com en correlació: la dimensió racional reconstructiva de la història de la filosofia, la dimensió historiogràfica i la funció articuladora de la història intel·lectual.
La dimensió racional reconstructiva garanteix la rellevància intel·lectual dels problemes plantejats, i de les respostes ofertes, en el passat pels filòsofs per a la nostra comprensió present dels mateixos temes; i reconeix alhora, com a condició de possibilitat de la comprensió, que cal tenir ja algun tipus de postura (explícita o tàcita) sobre les qüestions que el text filosòfic debat. En aquest sentit, el text planteja amb rigor problemes en què l'estudiant com a lector està ja de bell antuvi inevitablement involucrat, pel fet de ser membre d'aquesta cultura i d'aquesta societat, les quals han estat configurades històricament per les idees que els diversos textos presenten. El diàleg històrico-filosòfic és, per als estudiants, un acte d'obertura a una experiència nova i, alhora, un autoaclariment de les estructures conceptuals profundes del seu món social.
De la pràctica docent de la reconstrucció racional importa retenir un objectiu essencial, que es pot formular així: el diàleg expert amb textos clàssics del pensament filosòfic permet a l'alumne-lector l'accés a un nucli d'experiències teòriques, perspectives sobre la realitat i les maneres de pensar a les quals no pot tenir accés per cap altre procediment; afirmar d'un text que és un «clàssic» no significa cap altra cosa. Això permet que aquesta disciplina puga acomplir una funció molt especial: fer conscients els alumnes dels sistemes d'idees i valors que vertebren el procés de socialització en què estan inserits, del qual el sistema educatiu és una part important, tot i que no és l'única. Solament la consciència generada així permet l'estudiant acceptar o debatre amb bones raons les idees i els valors que la societat li proposa i, d'aquesta manera, li permet passar de la situació de subjecte passiu a la d'agent sabedor, racional i tendencialment lliure. El procés educatiu no acompleix la seua funció si no posa els alumnes en contacte amb els textos prototípics de la racionalitat, per fer-los conscients del valor, de l'abast i dels límits d'allò que les altres disciplines els presenten com a «fets», és a dir, com a supòsits no qüestionats.
La dimensió historiogràfica de la Història de la Filosofia és un element important per a generar en l'alumne-lector la consciència necessària del caràcter històricament situat de les teories filosòfiques i científiques, que d'aquesta manera aclareixen les condicions socials de la seua gènesi i les relacions de similitud i de diferència respecte d'altres productes culturals com l'art, la literatura, etc., igualment afectats d'historicitat, si bé de maneres diferents.
La funció articuladora de la història intel·lectual que cal atribuir a la Història de la Filosofia permet cobrir, un buit notable en el currículum dels batxillers: l'absència de qualsevol altra forma d'història de les idees (físiques, sociològiques, polítiques, jurídiques, etc.) sense la qual no són intel·ligibles ni la societat ni el moment que viuen els alumnes, ni el mateix sistema dels sabers que se'ls transmet. La història de la filosofia ha d'obrir-se, a través de la temàtica suscitada pels textos que inclou en el programa, a aquelles dimensions de la història intel·lectual que mostren el ric debat històric que subjau en els diversos sabers tal com els coneixem i a la diversitat de paradigmes de racionalitat que aquests sabers han assumit en moments històrics diferents o que assumeixen en el moment actual.
De totes aquestes dimensions, intrínseques a la Història de la Filosofia, se'n deriven les funciones didàctiques i les connexions amb la resta del currículum.
És convenient remarcar que en l'accés a la lectura de textos clàssics cal promoure en els estudiants la capacitat de determinar les pròpies necessitats d'informació, concreta i general, i la manera de satisfer-les en les obres de consulta. L'ús d'obres generals introductòries a la història de la filosofia i de la ciència, diccionaris de filosofia, etc., per a entendre conceptes utilitzats en els textos, informar-se sobre els autors, o situar-los històricament, ensenya formes de treball i maneres d'accés a la informació que els seran indispensables per al treball universitari i, en general, per a la formació posterior.
El desenvolupament de la capacitat de lectura comprensiva de textos d'un alt nivell d'organització lògica facilitarà a l'estudiant el treball posterior amb obres tècniques de qualsevol especialitat científica que elegirà en el futur; i el converteix, a més a més, en aqueix «lector mitjà culte», al qual apel·len les obres de divulgació o d'introducció de qualsevol disciplina científica.
L'activitat del comentari de textos proporcionarà habilitats intel·lectuals analítiques (de termes, moments rellevants d'una argumentació, tesis) o de caràcter sintètic (esquemes, recopilacions, resums), que són també d'aplicació general. La capacitat, en definitiva, de relacionar entre si arguments diversos sobre un mateix tema, o bé teories complementàries o que es neguen mútuament (especialment fomentada per l'exercici de composició), porta l'alumne a un grau de maduresa intel·lectual, sense el qual difícilment podrà tenir una orientació pròpia en el complex món ideològic, científic i polític contemporani.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria contribuirà a que les alumnes i els alumnes adquiresquen les capacitats següents:
1. Reconèixer i analitzar problemes filosòfics en textos de certa densitat conceptual i argumentativa, amb els quals s'estableix una relació de diàleg i d'interpretació davant la temàtica plantejada.
2. Relacionar les teories filosòfiques amb el marc històric, social i cultural en el qual són o han estat plantejades, juntament amb d'altres manifestacions de l'activitat intel·lectual humana.
3. Comprendre la relació existent entre teories i corrents filosòfics, formulades en diversos moments històrics, reconèixer la diversitat de paradigmes de racionalitat que s'han assumit en cadascun d'aquests moments o els que s'assumeixen en l'actualitat, i analitzar les semblances i les diferències en la manera de plantejar els problemes i les solucions proposades.
4. Reconèixer el significat de les qüestions que han ocupat de forma recurrent les filosofies, com també la pertinència i la significació de les qüestions, les doctrines i els debats filosòfics del passat per a la comprensió del present.
5. Descobrir la pròpia posició cultural, axiològica i científica com a formada per una història del pensament, davant la qual, d'altra banda, cal situar-s'hi d'una manera reflexiva i crítica.
6. Prendre consciència de la necessitat de comprensió plena de l'altre (text o interlocutor) com a condició de possibilitat del desenvolupament del propi punt de vista i d'una confrontació teòrica fructífera.
7. Desenvolupar estratègies d'accés a la informació filosòfica, d'hàbits de treball intel·lectual, d'anàlisi de la discursivitat racional i d'expressió verbal i escrita del propi pensament.
8. Valorar l'esforç pel rigor intel·lectual en l'anàlisi dels problemes, en l'expressió lliure de les idees i en el diàleg racional davant de tota forma de dogmatisme.
9. Apreciar la capacitat de la raó, especialment en la reflexió filosòfica, per regular l'acció humana individual i col·lectiva.
10. Jutjar críticament les conceptualitzacions de caràcter excloent o discriminatori que puguen estar presents en qualsevol paradigma de racionalitat, utilitzant la potencialitat argumentativa que proporciona l'aprenentatge del discurs filosòfic.
III. Nuclis de continguts
Tenint en compte que els objectius prioritaris d'aquesta matèria es resumeixen en la comprensió de textos de certa densitat argumentativa i conceptual, en la capacitat d'expressió escrita de la temàtica en qüestió i en la consecució que els alumnes raonen progressivament les seues postures teòriques, s'hi proposen uns continguts que consisteixen en l'estudi de textos filosòfics que acomplesquen determinats requisits: presentar una seqüència de pensament d'extensió mitjana i oferir una seqüència de problemes i de teories que, entrellaçats en la forma en què l'autor volgué fer-ho, els alumnes lectors hauran d'interpretar. Al mateix temps, es pretén que els estudiants puguen accedir a la comprensió d'uns textos sense els quals no és intel·ligible ni la cultura en què se'ls socialitza, ni les maneres d'argumentar, ni els sistemes de valors.
La proposta que es fa per a aquest curs suposa que els alumnes han adquirit les tècniques del comentari de text breu i, en conseqüència, es pretén, ara, introduir les destreses corresponents a l'anàlisi de textos més articulats, que uneixen una seqüència de problemes filosòfics diversos entre si i que resulten, per tant, més vius i menys acadèmics. En aquest sentit, la funció del text en aquest curs consisteix a facilitar que el text parle per si mateix i mostre a l'alumne la relació interna que tenen els problemes de la filosofia.
S'indiquen a continuació tres nuclis de continguts amb diverses possibilitats de lectures en cadascú sobre filosofia antiga i medieval, filosofia moderna i filosofia contemporània. Els departaments didàctics triaran, d'entre els textos, aquells que estimen més convenients, en nombre no inferior a quatre (un de filosofia antiga o medieval, dos de filosofia moderna i un de filosofia contemporània). Aquesta elecció figurarà en la corresponent Programació Didàctica.
Filosofia antiga medieval.
Tant Plató com Aristòtil, com alguna de les grans escoles de l'antiguitat clàssica, poden servir de base per a l'elecció d'un text que permeta tractar qüestions encara vigents en el pensament filosòfic i en la cultura del nostre temps ja siga la situació de l'ésser humà en el món, la vida feliç i desitjable, l'organització de la polis, el coneixement o els problemes ontològics.
Així mateix, l'estudi d'algun text d'Agustí d'Hipona, d'Averroes, de Tomàs d'Aquino o d'Occam, pot servir per a considerar qüestions com la presència del cristianisme o de l'Islam en la cultura actual, les vicissituds de les relacions entre raó i fe, entre racionalitat i autoritat o, en general, la reflexió racional sobre la religió i les creences.
Qualsevol que siga la temàtica elegida per al desenvolupament d'aquest nucli, caldrà estudiar, almenys, un text d'extensió mitjana d'algun dels filòsofs més representatius d'aquestes èpoques.
Filosofia moderna.
En relació amb la modernitat cal confrontar els alumnes i les alumnes amb el nou concepte de raó, el qual apareix i es consolida en els segles XVI i XVII, com a raó que aspira a establir els fonaments propis, i, més tard, en el segle següent, amb el procés de la Il·lustració en les diverses dimensions: filosòfiques, ètiques, socials, polítiques. Els punts de referència poden ser ací o bé els sistemes filosòfics racionalistes, que encara incorporen una teologia natural, però que decididament aposten per la sola raó en la fonamentació d'aquesta i de la subjectivitat (Descartes, Leibniz, Spinoza), o bé les filosofies empiristes (Locke, Hume), la filosofia crítica de Kant o la idealista postkantiana (Hegel, en particular).
Al costat del tema de la racionalitat, en aquest període també cal tenir en consideració la qüestió de la legitimitat política, a través d'alguna de les teories filosòfiques del pacte social o, en general, de la reflexió filosòfico-política al voltant de la llibertat i de l'autoritat.
En el desenvolupament d'aquest nucli temàtic s'analitzaran dos textos d'extensió mitjana d'algun dels pensadors més significatius de la filosofia moderna.
Filosofia contemporània.
En l'estudi del pensament contemporani cal presentar el sorgiment i el desenvolupament d'una gran diversitat de posicions i de tendències filosòfiques com una característica específica d'aquest període, en el qual la reflexió filosòfica abandona progressivament l'afany per construir grans sistemes per centrar-se en l'anàlisi de determinats problemes especialment representatius del complex món sorgit de la revolució industrial.
Diferents textos de la filosofia actual poden servir de fil conductor en aquest apartat:
- Un referent de l'època és el pensament marxista, com a concepció de la societat i de la història, al mateix temps que com a proposta política.
- A més a més les antropologies filosòfiques més recents, amb una forta càrrega metafísica, el neopositivisme de l'escola de Viena i la filosofia analítica del llenguatge; les escoles fenomenològiques, existencials o hermenèutiques, la teoria crítica dels francfortians o la versió més recent d'aquesta, en Habermas, com a teoria de l'acció comunicativa.
L'estudi pot centrar-se en escoles o també en autors concrets (Marx, Nietzsche, Heidegger, Sartre, Ortega i Gasset, Wittgenstein, Russell o tants altres), cadascun dels quals pot servir per a il·lustrar com apleguen fins als nostres dies les persistents qüestions de la reflexió filosòfica i com en cada sistema i en cada text (inclús en cada fragment) es reflecteixen les distintes posicions en conflicte.
En el desenvolupament d'aquest nucli temàtic s'estudiarà, almenys, un text d'extensió mitjana d'algun pensador o pensadora del món contemporani.
IV. Criteris d'avaluació
1. Analitzar el contingut d'un text filosòfic atenent a la identificació dels seus elements fonamentals (problemes, conceptes i termes específics) i de la seua estructura expositiva (tesis, arguments, conclusions).
Aquest criteri tracta d'avaluar la capacitat de comprensió de textos d'una certa densitat conceptual i argumentativa mitjançant la identificació dels problemes fonamentals que s'hi plantegen, l'explicació dels conceptes i dels termes específics, així com el reconeixement de les proposicions i dels arguments que fonamenten les tesis mantingudes i les conclusions derivades d'aquestes. Tot això permet valorar el progrés dels alumnes en la comprensió dels textos filosòfics com a productes de l'exercici de la reflexió rigorosa i no com a simples opinions.
2. Interpretar el sentit d'un text filosòfic relacionant-ho amb el seu context teòric i social, i diferenciant les propostes que conté d'altres posicions possibles sobre el mateix tema.
Aquest criteri tracta d'avaluar la capacitat per a explicar el sentit d'un text filosòfic, utilitzant per a allò la informació obtinguda sobre l'autor, el context sòcio-cultural en el qual sorgeixen els problemes que el text planteja i sobre altres modes de respondre a aquests mateixos problemes. Es tracta, per tant, d'avaluar la competència argumentativa i la capacitat per a integrar informacions diverses, més que l'encert de les interpretacions.
3. Comentar i enjudiciar críticament un text filosòfic, i identificar els supòsits implícits que els sustenten i la vigència de les aportacions.
Aquest criteri pretén avaluar la capacitat dels estudiants per a enriquir progressivament la comprensió i la interpretació dels textos filosòfics examinats; així com, la relació dialògica que són capaços d'establir entre el passat i el present. El plantejament d'activitats determinades els ajuda a apreciar la coherència teòrica i argumentativa de les posicions analitzades, a descobrir-hi supòsits (creences, interessos, propòsits...), i a reconèixer la presència de concepcions del passat tant en les interpretacions filosòfiques del present com en les pròpies.
4. Recollir informació rellevant i organitzar-la elaborant un treball monogràfic sobre algun aspecte de la història del pensament filosòfic.
Aquest criteri tracta d'avaluar en quina mesura els estudiants són capaços de plantejar-se i realitzar un petit treball monogràfic, al llarg del curs, sobre algun dels continguts dels nuclis, permetent comprovar el grau d'autonomia en la utilització de procediments de recerca i selecció d'informació, així com les seues destreses expositives.
5. Relacionar els problemes filosòfics estudiats en els nuclis de continguts amb les condicions històriques, socials i culturals en les quals sorgiren i a les quals intentaren donar resposta.
La intenció d'aquest criteri és comprovar la capacitat per situar les qüestions filosòfiques estudiades en el marc històric, social i cultural en què sorgeixen, comparant i diferenciant el saber filosòfic d'altres manifestacions culturals (mite, ciència, religió, literatura, etc.) que apareixen al mateix context i analitzant la relació existent entre els plantejaments i propostes filosòfiques i els problemes i les necessitats de la societat del seu temps.
6. Ordenar i situar cronològicament les diverses interpretacions analitzades en el desenvolupament dels nuclis, relacionant-les amb les de la filosofia anterior i reconeixent la permanència i historicitat de les propostes filosòfiques.
Es pretén avaluar amb aquest criteri la capacitat per situar en el moment històric corresponent els textos dels autors estudiats, així com fer reconèixer i identificar la similitud i/o discrepància dels seus plantejaments i el valor de les seues aportacions en la configuració de la mentalitat del nostre temps.
7. Indicar clarament en les exposicions, orals i escrites, els elements bàsics que articulen la seua argumentació, les tesis filosòfiques i/o científiques utilitzades en el desenvolupament, i els punts de suport que pren per a sustentar les tesis emeses en les conclusions.
Amb aquest criteri es tracta d'avaluar el grau de competència lingüística i argumentativa obtinguda pels alumnes, tot comprovant el grau d'autonomia a l'hora de formular, analitzar i plantejar problemes, així com la capacitat per a relacionar diverses variables, i per a concloure conseqüentment a partir dels arguments que hagen utilitzat.
8. Recollir informació rellevant i organitzar-la per elaborar un treball monogràfic sobre algun aspecte de la història del pensament filosòfic.
Aquest criteri tracta d'avaluar la capacitat de plantejar-se i realitzar un treball monogràfic petit, durant tot el curs, sobre algun dels continguts dels nuclis, de manera que permeta comprovar el grau d'autonomia en la utilització de procediments de recerca i de selecció de la informació, així com les habilitats expositives.
9. Participar en debats sobre algun problema filosòfic del present que suscite l'interès dels estudiants, alhora que aporta les reflexions pròpies i les relaciona amb d'altres posicions del passat que hagen estat estudiades.
Amb aquest criteri es pretén comprovar la capacitat desenvolupada per a establir relacions entre la manera de plantejar filosòficament algun dels problemes del nostre temps i d'altres formulacions d'aquests en èpoques anterior. Així mateix, la utilització del debat permet avaluar la competència per a mantenir amb arguments les pròpies posicions en un diàleg col·lectiu, lliure i racional.
HISTòRIA DE L'ART
(Batxillerat d'Humanitats i Ciències Socials)
1. Introducció
Comprendre l'esforç creador de l'ésser humà en el temps constitueix la meta essencial de la Història de l'Art. L'estudi dels processos creatius i de les experiències artístiques, de la dimensió social i temporal, contribueix a enriquir i a consolidar la formació intel·lectual. Gràcies a proporcionar un coneixement i una valoració crítica del patrimoni artístic, memòria del passat i del present, la Història de l'Art en prepara per al seu gaudi i la preservació, desenvolupa la sensibilitat per l'entorn cultural i es converteix, per tant en un poderós vehicle d'enteniment del món actual.
La Història de l'Art és una forma de coneixement de com han estat produïdes i conservades o destruïdes les obres d'art com a documents d'una cultura en un temps i en un espai determinats. Com a disciplina històrica, explica les relacions que hi ha entre certes formes i obres que anomenem art i la realitat sòcio-cultural. És precisament aquesta relació entre l'activitat artística i el conjunt de la societat la que converteix l'art en cultura artística, en patrimoni comú i compartit.
L'objecte d'estudi d'aquesta matèria, el fet artístic, abraça la totalitat dels fenòmens i dels processos de creació, de recepció, de crítica i de difusió de les obres d'art en el propi context. Qualsevol fet artístic s'inscriu en una organització cultural determinada i en una organització social concreta, per la qual cosa recull els efectes de la col·lectivitat que l'envolta i, d'altra banda, genera alhora una dinàmica pròpia. Aquestes qualitats atorguen als fets artístics propietats específiques.
Encara que participa de la concepció i de la lògica de la Història, la naturalesa i dinàmica peculiar dels fets artístics confereixen a la Història de l'Art uns trets que la caracteritzen i la distingeixen.
Per una banda, les múltiples relacions i associacions que estableixen els fets artístics amb els diversos elements de la realitat històrica necessiten dels coneixements que proporcionen altres camps del saber, i establir així un diàleg permanent amb altres disciplines humanístiques. Aquesta presència constant d'altres sabers atorga a la Història de l'Art una riquesa i una complexitat que no permeten que l'estudi puga escometre's des d'un punt de vista únic i excloent.
D'altra banda, l'obra d'art, matèria principal del fenomen artístic, no és solament un document o un testimoni històric que transmet al nostre present missatges polivalents sobre els fets i les idees del passat. Per damunt dels continguts o de les funcions per als quals va ser concebuda en origen, l'obra d'art pot assumir una pluralitat infinita de significats segons les circumstàncies i el moment històric en què s'interpreta. En aquest sentit, s'entén l'obra d'art com quelcom dotat de vida pròpia, independentment del context de creació i de la intencionalitat estètica. Aquesta característica essencial de l'objecte artístic el que fa és precisament destacar el sentit històric de l'art en la mesura que és actualitzat constantment.
A l'amplitud i a la diversitat de l'objecte d'estudi hem d'afegir un nou component que subratlla la complexitat de la disciplina. La Història de l'Art, en l'actualitat, es replanteja la pròpia concepció com a explicació del procés artístic en un procés tancat on la successió de períodes estilístics és presentada com una suma d'experiències cap a la culminació ideal, i la meta de la qual és donar compte de tota la producció de l'art de tots els temps i de tots els llocs; en aquesta concepció històrica de l'art difícilment encaixa l'art actual, que òbviament, ha deixat de sotmetre's a la idea de progrés, i per tant accentua el problema del seu desordre històric. Així, doncs, la imperiosa necessitat de la disciplina de mantenir una relació viva amb l'art contemporani modifica substancialment la perspectiva de desenvolupament lineal de la Història de l'Art i de la naturalesa pròpia de l'art com a llenguatge en evolució.
Precisament, l'ampliació del seu objecte d'estudi comporta una transformació de la Història de l'Art actual. Aquest canvi, que està en la base de la nostra cultura contemporània, posa de relleu la insuficiència de les teories que han guiat la Història de l'Art i l'esfondrament dels valors tradicionals acadèmics. S'imposa, per tant, una renovació conceptual i metodològica així com una reflexió sobre els valors que han d'orientar la Història de l'Art del nostre temps perquè aquesta no quede arraconada com un vestigi acadèmic d'una cultura periclitada i mantinga el seu contacte amb les noves formes i mitjans que ha assumit la creativitat actual. La Història de l'Art ha de respondre, avui com ahir, a la necessitat de situar històricament els objectes artístics, de sotmetre'ls a la crítica cultural i de comprendre i explicar el seu sentit.
A més a més, en la interpretació contemporània de l'obra d'art es posa també l'èmfasi en la recepció i en els valor que per a l'observador té l'obra d'art com a representació. El receptor de l'obra d'art com a subjecte virtual de la imatge artística estableix una relació pròpia amb l'objecte mitjançant la configuració de l'obra d'art i dels mecanismes de representació, és a dir, mitjançant els processos artístics. Així doncs, la Història de l'Art com a forma de coneixement renova la sensibilitat intersubjectiva ja establerta, permet mirar amb altres ulls objectes i figures conegudes, i per tant reconegudes, en la representació.
Tenir en compte aquests trets i problemes específics permet delimitar l'objecte d'aprenentatge d'una Història de l'Art que assumesca l'explicació de l'art contemporani i destaque el paper de l'art en el món actual; que considere els fets artístics des de l'òptica dels fenòmens culturals; i que delimite com a àmbit el que ja ha estat configurat per la tradició cultural occidental en general, i per les arts visuals en particular. Una Història de l'Art que centre l'atenció en l'estudi de les dimensions específiques de la realitat artística amb la consciència que sols en el seu conjunt s'atén la complexitat general de l'art.
Les dimensions essencials de l'art considerat en la historicitat es corresponen amb les formes de comunicació, de creació i de recepció de l'obra d'art, de manera que les possibilitats de significació de l'objecte artístic com una cosa viva i substancialment vàlida en la variable apreciació al llarg del temps no s'esgoten en el coneixement de l'artista ni de seu paper com a individu creador, ni en les referències culturals de la societat. A tot això cal afegir el coneixement de l'art com a sistema de comunicació, com a llenguatge d'una època i com a sistema de representació del món; i també la necessitat de conèixer els diversos criteris de restauració i d'intervenció, en la mesura que han incidit de manera directa en la mateixa vida dels objectes i són un element bàsic per a la seua comprensió.
Les dificultats en l'aprenentatge de la Història de l'Art resideixen en les complicacions per a establir les complexes connexions entre els nombrosos elements que incideixen en el fet artístic que, de la mateixa manera que en la Història, varien de combinació al llarg del temps, i en cada objecte en particular.
Per a resoldre aquestes dificultats s'hauran d'aprofitar els aprenentatges de l'etapa educativa anterior, tant els mecanismes d'anàlisi d'explicació històrica i el bagatge conceptual adquirit, com el coneixement del llenguatge visual i la capacitat d'apreciació estètica.
Des d'aquesta òptica, la funció educativa prioritària de la Història de l'Art consisteix a fer entendre a l'alumnat que l'esforç per conservar el patrimoni artístic del passat és una cosa de la qual depèn la vitalitat del nostre entorn cultural. Així, doncs, l'aprenentatge desenvoluparà capacitats relacionades amb la comprensió creativa i la interpretació crítica.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria ha de contribuir a què les alumnes i els alumnes adquiresquen les capacitats següents:
1. Entendre les obres d'art com a exponents de la creativitat humana, susceptibles de ser gaudides per si mateixes i de ser valorades com a document testimonial d'una època i d'una cultura.
2. Comprendre i valorar la variabilitat de les funcions socials i de les concepcions diferents de l'art al llarg de la història.
3. Apreciar i reconèixer la diversitat d'interpretacions i de valors de l'obra d'art en els diferents contextos històrics.
4. Explicar els fets artístics més rellevants de la Història de l'Art (situats adequadament en el temps i en l'espai), i valorar així la significació que tenen en el procés històrico-artístic.
5. Analitzar la dimensió social de la creació artística i reconèixer la incidència d'allò social i individual en el procés de producció i de difusió de les obres d'art.
6. Explicar els processos de canvi artístic i de transformació cultural més importants de l'art occidental, i reconèixer i diferenciar així els elements i les raons de les pervivències i de les ruptures.
7. Comprendre i utilitzar els conceptes específics de la Història de l'Art i apreciar positivament les possibilitats d'una anàlisi històrico-artística en reconstrucció constant.
8. Utilitzar un mètode d'anàlisi i d'interpretació de les obres d'art que desenvolupe la sensibilitat i la imaginació.
9. Realitzar activitats de documentació i d'indagació, d'anàlisi i de crítica de fonts i del material historiogràfic divers.
10. Conèixer, gaudir i valorar el patrimoni artístic, des de posicionaments crítics i creatius, com a exponent de la nostra identitat cultural.
11. Desenvolupar el gust personal, el sentit crític i la capacitat de gaudi estètic.
II. Nuclis de continguts
En coherència amb la definició de l'objecte d'ensenyament i amb les capacitats a desenvolupar concretem els continguts de la Història de l'Art en cinc nuclis. La selecció s'ha establert d'acord amb els trets específics d'aquesta forma de coneixement, amb les dificultats de l'aprenentatge i amb les metes educatives assignades. Hi conflueixen els conceptes fonamentals de la disciplina, les informacions i les dades significatives, els procediments i les estratègies d'aprenentatge, i les actituds i els valors.
Els nuclis de continguts proposats són els nuclis conceptuals organitzats a l'entorn dels eixos de l'obra, l'autor i el públic i de la interacció contínua. Són susceptibles de si stematitzacions i de tractaments didàctics diversos, indiquen allò que s'ha de tractar, però no prejutgen de quina manera s'han d'articular aquests continguts.
Per tot això, la Història de l'Art queda constituïda pels nuclis següents:
L'Art com a expressió humana en l'espai i en el temps i l'objecte artístic: interpretació i anàlisi de l'obra d'art.
Els artistes desenvolupen en les seues obres un discurs cultural que cal recompondre i desxifrar. Per a una interpretació correcta dels objectes artístics caldrà analitzar-los com un conjunt de relacions de factors interactius.
Com a primera i fonamental aproximació a l'estudi dels objectes artístics, s'ha de tenir en compte que les obres d'art no poden ser analitzades sense tenir present que viuen, existeixen, tenen significat, gràcies tant al creador com a l'observador. L'obra d'art és el resultat d'una sèrie de factors individuals i col·lectius molt complexos que l'alumnat haurà de comprendre i explicar. Com a forma d'apropament a l'objecte artístic convé utilitzar mètodes flexibles, i evitar l'aplicació d'esquemes rígids. A més a més, cal partir del punt de vista crític de l'alumnat davant l'objecte artístic, potenciar la seua llibertat imaginativa i aconseguir que diferencie els diversos aspectes que haurà de destacar davant de cada tipus d'obra d'art.
En l'anàlisi de les obres d'art caldrà tenir-se en compte que aquestes són un producte de l'activitat creativa d'un artista condicionat pels convencionalismes de l'època i l'ambient. Per això, en l'anàlisi de l'objecte, dels seus elements constitutius, de la seua tècnica i materials, és molt important que l'alumnat comprenga el seu paper en la societat i sota quines formes es presenta. Així, per exemple, les imatges s'han emprat tant per al control ideològic, com per a complir una funció didàctica o bé han estat subvertides per la cultura dominant. Aquests usos de la imatge es canalitzen a través d'una sèrie de codis, fórmules i esquemes molt definits que constitueixen les formes de representació d'una societat. Caldrà considerar el factor temps que, unit al gust, condiciona i determina el qualificatiu d'obra mestra a l'objecte artístic.
És important tenir en compte que la idea de l'objecte artístic, i de l'art en general, és eminentment variable: és diferent segons les èpoques, les cultures, els grups socials i els individus. Així doncs, resulta pertinent parlar de la multiplicitat de les interpretacions de l'art com una característica essencial que sustenta la seua permanència com a element viu en una cultura. Es tracta que l'alumnat comprenga que l'obra viu tan sols en les interpretacions que d'ella es fan, que poden ser diverses i que són legítimes en tant que permeten establir una connexió entre el significat passat i el significat actual darrere un procés reflexiu i conscient.
Per a estimar el valor d'algunes obres serà necessari atendre puntualment al coneixement d'uns codis, d'uns sistemes de representació, presents en la vida i en l'art dels artistes, els referents dels quals es troben en la història bíblica i clàssica. Per això, resulta imprescindible per a una apreciació completa dels objectes artístics apropar l'alumnat a les fonts clàssiques, així com a una millor comprensió de la iconografia cristiana, puix l'art occidental se sustenta principalment sobre aquestes dues sòlides bases.
Per tot això, per a escometre els continguts d'aquest nucli caldrà fixar l'atenció en l'estudi dels elements que conformen les obres d'art, dels caràcters que les distingeixen o les apropen a altres, a un temps o a un lloc. D'això es deriva l'anàlisi dels aspectes morfològics, dels materials i de les tècniques, de les imatges, l'examen dels codis de representació. Atenció especial mereix l'estudi dels valors iconogràfics i iconològics de l'obra, així com el reconeixement de la múltiple interpretació dels seus missatges.
Així mateix, els continguts d'aquest nucli faciliten la comprensió de la simultaneïtat del caràcter estètic i històric de l'obra d'art, i permeten entendre la percepció de l'obra i la seua indagació com a processos inseparables: veure, mirar i contemplar és sempre buscar alguna cosa, comparar, sondejar i descartar.
Els continguts que corresponen a aquest nucli són els següents:
- El llenguatge visual.
- Iconografia i iconologia.
- Funcions socials i valor de l'obra d'Art en la història.
- Definició, classificació i naturalesa de l'art al llarg del temps. Distintes conceptualitzacions de l'art.
- Pervivència i valoració del patrimoni artístic.
El procés creatiu: l'artista i la societat.
Els continguts d'aquest nucli centren la seua atenció en l'anàlisi dels factors de la creació i la recepció de l'obra d'art, en l'estudi de les relacions entre l'artista i la societat. Es tracta que l'alumnat considere les influències que en forma d'acceptació, rebuig o, més freqüentment, diàleg, estableix l'artista amb la societat del seu temps.
La formació social de l'artista, les condicions de l'encàrrec, el paper del mecenes, les expectatives del públic i del mercat de les obres d'art, l'estatus professional i el marc institucional que envolta la producció artística i la seua recepció en el medi social són factors als quals es reconeix una influència en el procés de creació i producció de l'obra d'art. Es tracta, per tant, d'explicar el joc de relacions, d'influències, en les diferents situacions i etapes històriques, defugint simplificacions i generalitzacions abusives.
La creació artística és un procés conformat, la capacitat de l'artista, per les seues condicions materials de vida i per la seua consideració social dins de la societat del seu temps. En tractar l'anàlisi de la consideració social, entesa com l'estima de la qual gaudeix l'artista segons les convencions socials vigents en el seu temps, haurà d'atendre les dues facetes que presenta: d'una banda, s'haurà de destacar com el procés creatiu pot implicar la fama, el prestigi, la desconfiança o el descrèdit fins a portar l'artista al triomf social, la marginació o la seua instrumentalització per part d'interessos privats o públics; i d'altra banda, s'haurà d'assenyalar com la consideració de la qual gaudeix el seu treball pesa sobre la labor de l'artista i les seues possibilitats expressives. Aquest estudi permetrà comprendre la variable i múltiple funció que atribueix a l'art una societat, i la seua relació amb la posició social i les condicions de vida dels artistes.
En l'anàlisi del procés creatiu s'haurà d'atendre també els destinataris del producte social. Així, el primer receptor per excel·lència de l'obra d'art és el client, ja aparega com el comprador que concorre a un mercat artístic o com el patró que l'encarrega per a si mateix. En l'estudi de la influència de clients i mecenes en l'obra serà necessari posar èmfasi en els mecanismes de distribució i recepció de l'obra d'art, de tal manera que s'oferesca un quadre més complet del procés creatiu i la seua influència en el medi social. En aquest camp actuen diferents instàncies amb graus d'influència variables en cada època i en cada formació social: clients, artistes, marxants, galeries, crítics, col·leccionistes, acadèmies, museus, processos de formació dels artistes, canals de reproducció i difusió de l'obra d'art en la societat de masses i, sobretot, la funció social de l'art en cada època i l'influx del públic en general amb les seues expectatives i preferències. Tots ells són elements presents en el procés creatiu, la interacció dels quals configura diferents situacions característiques que l'alumnat haurà d'explicar.
En suma, la qüestió important d'aquest nucli és establir interrelacions diverses entre els diferents elements del procés creatiu en una situació determinada.
Aquest nucli de continguts el formen tres grans apartats estretament relacionats:
- La consideració social de l'artista.
- El paper dels clients i dels mecenes.
- Mercat i consum de l'art.
Conservació i restauració: el patrimoni històric.
Aquest nucli centra l'atenció en aquells continguts referents al públic que, com a receptor, actiu és qui concreta la creació de l'obra d'art. Les creacions artístiques es mostren davant tota la societat, temporalment o permanentment, a través d'exhibicions i museus. Des del punt de vista de la recepció de l'obra d'art, el museu compleix una missió fonamental, els objectes que s'exhibeixen en les seues sales adquireixen el rang d'autèntica obra d'art i passen a ser elements influents en la formació del gust social.
És necessari que l'alumnat pondere la importància i la rellevància del concepte i de la denominació de patrimoni històrico-artístic i com ha variat de manera significativa la consideració general de l'obra d'art com a bé social i cultural. En aquest sentit és molt significatiu conèixer la pròpia evolució del concepte de patrimoni, des de la concepció més arcaica a la que entén el patrimoni com un enriquiment del coneixement de l'ésser humà i de la seua història. Es poden així establir les pertinents relacions amb el procés de formació de les col·leccions i les concepcions subjacents. El seu estudi és especialment important perquè l'alumnat valore el concepte del «gust», la seua evolució i les seues oscil·lacions en la nostra cultura.
En la formació d'aquest patrimoni hauran de considerar-se dos aspectes. Primerament, com l'agrupació d'objectes en col·leccions ha donat lloc a la configuració dels museus, que han evolucionat des de la seua concepció com espais de dipòsit, conservació i exposició a les propostes més modernes que fan del museu un centre des del qual s'impulsen activitats culturals i com a espai que s'obri a noves formes de creació artística. En segon lloc s'haurà de considerar la formació del patrimoni arquitectònic i l'establiment del concepte de monument en relació amb determinades concepcions.
Atenció especial requereix el problema de la restauració o més genèricament la conservació dels bens culturals, els criteris o escoles que regeixen les intervencions, els diferents procediments, a vegades contradictoris, que avui en dia subjauen en les polítiques d'actuació. L'alumnat haurà de comprendre els principals mètodes i problemes que planteja la intervenció de restauració sobre els béns culturals. En aquest sentit, haurà de destacar els distints criteris de restauració o intervenció al llarg de la història i la seua incidència en la pròpia vida de les obres d'art, condicionant la seua percepció en el present.
Els conceptes tractats en aquest nucli permeten desenvolupar actituds i valors positius, i alhora crítics davant la conservació de les obres d'art, els monuments i conjunts monumentals que formen el patrimoni històrico-artístic.
A aquest nucli corresponen els continguts següents:
- L'obra d'art en el museu.
- Gestió dels béns culturals: conservació, restauració i ordenació del patrimoni històrico-artístic.
Canvi artístic i transformació cultural.
L'objecte d'aquest nucli el constitueix l'anàlisi dels processos de canvi artístic i transformació cultural més transcendents de l'art occidental. Un estudi rigorós i cabal dels processos d'innovació requereix una visió diacrònica dels moviments i de les manifestacions artístiques, de les seues formes de representació, de la relació entre l'art i la natura o la funció de les imatges. En aquest sentit, és necessari assenyalar que l'explicació dels canvis i les diverses nocions relacionades amb els processos artístics exigeix establir les diferents i oportunes connexions entre tots els seus elements; però alhora, és imprescindible determinar el diferent pes de cadascú en la configuració dels objectes artístics en el temps, per a així comprendre els desenvolupaments, les influències i les ruptures.
Precisament per a escometre l'explicació dels canvis, el contingut de cadascú dels apartats centra l'atenció al voltant de les qüestions fonamentals plantejades per les diverses manifestacions artístiques. Es tracta, en suma, d'analitzar aquells elements més significatius que permeten, per la seua força explicativa, comprendre les manifestacions artístiques que configuren la nostra cultura.
Caldrà destacar, en primer lloc, la transcendència històrica de l'art clàssic com a configurador d'una tradició que recorre tota la història de l'art occidental, constituint un substrat essencial. En segon lloc, el llenguatge de les imatges cristianes constitueix una via de tractament de les relacions entre art i cultura i el desenvolupament de noves significacions en què l'ajust comunicatiu i la intensitat expressiva es fusionen en un nou valor de les imatges. Pel que fa a l'anàlisi de l'art musulmà, aquest ha de servir per plantejar el problema de la seua formació com a resultat de la síntesi d'elements procedents d'altres cultures i dels propis plantejaments islàmics donant lloc a una concepció artística particular i variada. Finalment, caldrà d'estudiar com en la Renaixença i el Barroc, des del segle XV al XVII, es reelaboren les tradicions clàssica i cristiana per originar noves formes de representació artística, en una nova direcció que va permetre conformar nous codis amb la recerca de l'harmonia i l'ordre espacial.
En l'anàlisi en profunditat dels elements fonamentals assenyalats caldrà ressaltar els vincles existents entre la producció artística de cada moment i les idees estètiques de l'època estudiada i la seua connexió amb els processos històrics concrets. Posar l'accent en els processos d'innovació estilística, de canvi en els aspectes de la natura representats i en els mètodes utilitzats per a representar-los, permet construir els conceptes d'estil i representació i, alhora, escometre amb certa amplitud l'anàlisi dels fenòmens més destacats de difusió i aculturació.
En aquest nucli conflueixen conceptes i procediments tractats en altres nuclis i solament així es podrà escometre l'elaboració de nocions complexes, però bàsiques, per a la disciplina. Es tracta de reflexionar sobre l'art com a sistema històric de comunicació i entendre la influència de l'obra d'art en la vida.
Els continguts corresponents a aquest nucli són:
- L'art clàssic: creació del cànon i transcendència històrica.
- L'art cristià medieval: configuració d'una iconografia.
- L'art islàmic: presència i influència en Occident.
- Renaixement i Barroc: creació d'un sistema de representació.
L'art contemporani.
Es tracta d'estudiar els processos artístics del nostre temps, configuradors de la cultura visual que ens envolta. S'incidirà en l'anàlisi de l'art modern sense separar els fets culturals dels científics i destacar alhora la simultaneïtat de les ruptures, l'enfonsament o l'apogeu de moltes concepcions i teories, fins i tot en la mateixa història de l'art.
Des dels primers intents per trencar amb la tradició i la recerca d'un nou llenguatge estètic fins a la creació d'una cultura, s'obri un procés de successives sotragades i ruptures dels sistemes tradicionals de representació, dels pressupòsits estètics i creatius. L'estudi de les avantguardes exigeix detenir-se en les propostes i les intencions, analitzar no sols les obres sinó els programes en els quals s'aposta per una ruptura radical i es replanteja la pràctica dels artistes. És a dir, per a accedir al discurs de les avantguardes haurem d'entendre-les com a projectes, com a moviments programàtics.
En l'anàlisi de l'art contemporani destaca, com una qüestió essencial per a la comprensió la nova relació suscitada per les avantguardes entre l'obra i el públic, el paper de l'espectador per a completar l'obra; i, fonamentalment, la incidència de l'art en la vida quotidiana, en la producció material: estètica de la quotidianeïtat, del disseny i la moda, comunicació visual i nous mitjans.
En aquest nucli culminen tots els aprenentatges anteriors i, per tant, podran estimar-s'hi els aprenentatges assolits en aquesta assignatura.
Els continguts corresponents a aquest nucli són els següents:
- Tradició i modernitat al segle XIX.
- Les avantguardes artístiques del segle XX.
- Els nous sistemes visuals, la fotografia i el cinema.
IV. Criteris d'avaluació
1. Analitzar i comparar els canvis produïts en la concepció de l'art i les seues funcions, en moments històrics distints i en cultures diverses.
Amb aquest criteri es tracta de comprovar d'una banda si l'alumnat reconeix, la complexitat d'aquest concepte i, per tant, entén la dificultat d'una definició general de l'art; d'una altra banda, si identifica la variabilitat en el temps i en l'espai, és a dir, si constata el seu caràcter eminentment històric.
En un segon grau, el criteri pretén comprovar si l'alumnat comprèn les raons de la diversitat de les funcions socials de l'art en la història i, en conseqüència, si relaciona aquests canvis amb les societats que les conformen.
2. Reconèixer i utilitzar adequadament un mètode d'anàlisi, també els procediments i tècniques corresponents, que permeta interpretar i valorar les diverses dimensions de l'obra d'art.
Mitjançant aquest criteri es pretén avaluar en quina mesura l'alumnat s'encara a les obres d'art amb un mètode i unes tècniques d'anàlisi coherents i raonades, així com comprovar si té en compte tots els elements que configuren les obres d'art i si els interrelaciona correctament.
En un primer grau, el criteri pretén comprovar si l'alumne és capaç de formular hipòtesis (basant-se en la seua percepció visual) sobre els aspectes morfològics, iconogràfics i iconològics dels objectes artístics. En un segon grau es tracta de valorar si és capaç d'analitzar les obres utilitzant fonts documentals referides a la intencionalitat de l'artista, les característiques de l'encàrrec del client, la influència del mecenes o els gustos del públic per desvetlar el significat de les obres. Finalment, si l'alumne pot elaborar una síntesi interpretativa que integre i valore els diferents elements esmentats.
3. Reconèixer i analitzar els elements que configuren la producció artística, considerant les influències i les relacions entre l'artista i la societat, canviants en el temps.
Amb aquest criteri es pretén saber si els alumnes consideren que l'artista com a ser social és qui en la seua obra realitza l'encontre amb la història i els seus condicionaments específics. Es tracta d'avaluar la capacitat dels alumnes per a reconèixer i analitzar els elements configuradors de la producció artística a través del temps, determinar algunes mediacions socials com, per exemple, els vincles de patronatge en la creació artística, els convencionalismes socials o el gust del públic receptor, entre altres.
En un primer grau, l'alumne haurà de reconèixer aquells factors que influeixen en la producció artística, distingint entre els que procedeixen del medi social on es realitza l'obra i els que es deriven de la capacitat de l'artista. En un segon nivell, establirà relacions entre la posició social i les condicions de vida dels artistes i la funció social de l'art. Finalment, l'alumne haurà d'explicar com la interacció d'aquests elements configura situacions històriques característiques.
4. Identificar i valorar el protagonisme dels artistes en el procés creatiu, constatar en les seues obres més rellevants els nous plantejaments o vies obertes en unes determinades circumstàncies històriques.
Amb aquest criteri es pretén avaluar si els alumnes comprenen la tensió que es produeix en el procés creatiu entre la individualitat i la imaginació de l'artista i les mediacions socials que configuren el significat de l'obra artística. Per a això serà necessari centrar l'anàlisi en l'obra d'alguns artistes significatius. En un primer grau, l'alumne constatarà la intenció creativa de l'artista, el marge de llibertat que li permeten el seu pensament, la seua formació i els mitjans expressius. En un segon grau, confrontarà la voluntat creativa de l'artista amb les limitacions que imposen la producció, difusió i recepció de la seua obra en un context social concret, per a, en un tercer nivell, poder valorar el que hi ha d'original en la seua obra i allò que participa dels convencionalismes estètics i culturals, explicant el paper que han exercit i exerceixen les diverses mediacions socials en la configuració de l'obra artística.
5. Identificar i situar en el temps les obres d'art més representatives en relació als moments més significatius de la història de l'art.
A través d'aquest criteri es pretén avaluar la capacitat per a situar en el temps la producció artística. En un primer grau, es comprovarà si l'alumnat és capaç de reconèixer les diverses connexions que en les obres d'art presenten la forma, el contingut i el material en un moment històric determinat, per a deduir els trets estilístics. En un segon moment es pot comprovar si és capaç de comprendre i valorar els trets de semblança i diversitat que presenten les creacions artístiques d'una època determinada en comparar unes amb altres. Finalment, es valorarà si l'alumne és capaç de fer una anàlisi diacrònica d'un conjunt significatiu d'obres d'art, si reconeix la seua dimensió històrica i la seua capacitat de suggestió com a valor constantment actualitzat.
6. Explicar les permanències i els canvis en els processos artístics al constatar i comparar concepcions estètiques i trets estilístics.
Amb aquest criteri es tracta d'avaluar si els alumnes comprenen els processos de canvi artístic. Si, en primer lloc, constaten la diferent concepció dels elements configuradors, els nous problemes i la incidència dels nous usos i funcions associades a les obres d'art d'un determinat moment. En segon lloc, si estableixen relacions entre els distints factors dels processos de canvi, i constaten que els esmentats elements varien en la seua combinació al llarg del temps i en cada obra.
En últim lloc, aquest criteri permet comprovar si l'alumnat és capaç de diferenciar els elements més dinàmics dels persistents i si reconeix els diferents ritmes dels canvis en un temps llarg o curt.
7. Comprendre i explicar la presència de l'art en la vida quotidiana i en el mitjans de comunicació social, i valorar la seua utilització com a objecte de consum.
Es tracta d'avaluar en quina mesura l'alumnat aplica els aprenentatges desenvolupats quan jutja el paper de l'art i les manifestacions artístiques del món actual. El criteri permet comprovar si els alumnes s'enfronten al complex món de l'art de manera que tot el bagatge conceptual i metodològic aprés en la matèria els permeta entendre-ho i valorar-ho; en aquest sentit, es tracta de saber si comprenen que les obres d'art també revelen els mecanismes i valor bàsics que regeixen el funcionament de la societat actual.
A més a més, aquest criteri permet avaluar si l'alumnat analitza críticament els mitjans de comunicació social i, amb relació amb això, si diferència el valor artístic d'una obra d'art del seu valor econòmic, i per tant, si reconeix diversos criteris per a establir el valor i la funció de l'art actual.
8. Reconèixer els diversos criteris de restauració i conservació del patrimoni artístic mitjançant l'anàlisi de la gestió dels recursos artístics de la Comunitat Valenciana i de la seua incidència en la pròpia vida de les obres d'art, condicionant la seua percepció en el present.
Amb aquest criteri es tracta de comprovar la capacitat d'analitzar la intervenció social en la conformació d'un patrimoni artístic, fonamentalment el de la nostra comunitat. Per a això caldrà, en primer lloc, que l'alumne reconega diferents concepcions al voltant de la conservació del patrimoni i dels criteris de restauració; en segon lloc, que establesca la relació entre aquestes concepcions i criteris i la valoració social de determinades obres d'art. Finalment, que reconega la incidència d'aquestes actuacions en la recepció i apropiació de l'objecte artístic.
9. Reconèixer i valorar la diversitat i la riquesa del nostre patrimoni artístic mitjançant l'anàlisi d'algunes obres d'art.
Amb aquest criteri s'accentua la importància de l'estudi de l'entorn cultural. Es tracta d'avaluar la capacitat de l'alumnat per a mobilitzar tots els aprenentatges desenvolupats i aplicar-los a l'anàlisi artística d'obres properes. Per tant, aquest criteri pretén avaluar capacitats ja expressades anteriorment, però aplicades ara a la història pròpia.
10. Analitzar monuments artístics i obres d'art en museus i exposicions. Reflexionar al voltant de la seua funció social.
Es tracta de comprovar la capacitat de l'alumnat per apreciar la qualitat estètica de les obres d'art objecte de contemplació i anàlisi. Aquest criteri permet saber si els alumnes tenen en compte els factors que condicionen la producció i els problemes que l'artista va haver de resoldre. És a dir, si l'alumnat abans d'emetre un judici sobre una obra d'art, és capaç de formular-se preguntes dialogant amb l'objecte. I en un segon grau, si és capaç de diferenciar opinions i interpretacions raonades, reconeixent que en l'experiència estètica les emocions també poden funcionar cognoscitivament.
Finalment, es comprovarà si l'alumne pot iniciar una reflexió al voltant de la mediació que exerceixen els espais museístics i d'exposicions en la recepció i apropiació social i individual de l'obra d'art com a conformadors del gust i com a expressió dels valors estètics d'una societat determinada.
HISTòRIA
(Comuna)
I. Introducció
La Història té com a objecte l'estudi del passat de l'ésser humà i entès des de les diferents formacions socials i culturals, l'explicació dels seus avanços i retrocessos, dels canvis i acumulacions que experimenta al llarg del temps. Com a forma de coneixement pretén realitzar d'una manera crítica la interpretació de les accions dels éssers humans considerats com a éssers essencialment socials i temporals.
Per això el seu aprenentatge proporciona un coneixement indispensable per a la formació intel·lectual de l'adolescent, i alhora significa una experiència de gran valor ja que el seu objecte d'estudi és justament els éssers humans.
Des d'aquesta doble vessant, de coneixement intel·lectual i d'experiència humana, es facilita el desenvolupament de les capacitats d'anàlisi i reflexió complexa sobretot el que és social i alhora, ajuda a configurar els criteris de l'individu pel que fa a multitud de problemes.
Per això, el seu aprenentatge permet dirigir una mirada més profunda i investigadora, més rigorosa de l'habitual relativa al present i als seus problemes. Alhora, aquesta aproximació del present fa enriquir la comprensió del passat. D'aquesta manera, el coneixement històric constitueix un ric i constant diàleg entre present i passat, sempre en dues direccions, que permet establir una font permanent de nous aprenentatges per al futur.
Entesa així la Història, com a retrobament constant del nostre passat i el nostre present, l'estudi de la Història d'Espanya, com a context particular, permetrà abordar de manera adequada la reflexió sobre la realitat en què vivim en relació amb les seues arrels més properes.
Així doncs, la Història d'Espanya obté un paper fonamental no tan sols en la consecució d'una sòlida formació intel·lectual i humana, sinó també en la sensibilització dels adolescents cap als problemes amb els quals es trobaran en l'exercici de la seua ciutadania.
No obstant això, la tasca es complexa. Caldrà emprendre l'estudi atent dels canvis en l'organització productiva, social i política, en la cultura i els costums, per facilitar la comprensió dels processos en curs en el present. Ateses les característiques específiques del desenvolupament històric espanyol, és fonamental presentar una atenció especial a la seua pluralitat que ens permeta explicar i comprendre la diversitat i, també, els desequilibris entre pobles que han anat configurant una formació històrica tan complexa com és Espanya.
Des d'aquesta perspectiva, l'estudi de la Història d'Espanya ha de centrar-se en aquells processos històrics que són necessaris en l'explicació de la nostra història i alhora permeten establir una relació dialèctica present-passat.
Aquesta consideració delimita necessàriament l'àmbit de l'estudi de l'assignatura a aquells processos històrics configuradors de la contemporaneïtat. Concretament els referits al llarg procés històric de modernització política, econòmica, social i cultural d'Espanya: processos constitucionals, d'integració i assimilació, processos configuradors de l'Estat, de democratització del sistema polític, amb conflictes i tensions; procés de desenvolupament econòmic i social , amb ritmes a vegades descompassats, fins i tot divergents, amb situacions evidents de confrontació.
La complexitat d'aquests processos de la Història d'Espanya i l'atenció al desenvolupament temporal exigeixen i faciliten la presentació d'un estudi des del plantejament de problemes rellevants i en una dinàmica que encadena la configuració del problema, amb els consecutius intents de solució en el temps i l'aparició de noves perspectives, o fins i tot, de nous problemes.
Aquesta ordenació afavoreix la comprensió de l'esdeveniment històric com un procés viu, conflictiu i dialèctic, complex i creatiu, més que com una mecànica successiva d'esdeveniments, de tal manera que les actuacions històriques, els projectes, s'entenen no solament des de la perspectiva del problema que els origina, sinó també com una necessària projecció que explica els esdeveniments i les decisions futures, si més no en part. Per això l'adolescent pot adquirir una dimensió formativa de singular importància: la consideració que, siguen com siguen les nostres accions en el present, s'han de valorar a la llum del passat i en funció del futur que volem construir.
En aquesta anàlisi, els desenvolupaments diversos de la realitat espanyola hauran de tenir-se en compte no com a elements dispersos, sinó com aquells que, havent contribuït a construir l'esmentada realitat, l'expliquem com un tot. És a dir, es tracta d'atendre l'especificitat de la configuració històrica d'Espanya i d'aprofundir en les raons dels desequilibris econòmics regionals provocats pel desigual desenvolupament i pels diferents ritmes de modernització social i política amb la finalitat de comprendre, precisament els components de la pluralitat.
Abordar, doncs, l'estudi de la Història d'Espanya contemporània des d'aquestes consideracions ajudarà l'alumnat a comprendre l'actual Espanya com el producte d'una evolució històrica peculiar, heterogènia i diversa, sense ignorar les particulars interrelacions amb el context internacional, ja que la Història d'Espanya conté diversos elements de relació amb un marc espacial, més ampli, en el qual es troben bona part de les claus explicatives dels fets espanyols i des del qual són més perceptibles els factors d'homogeneïtat interna.
L'objecte de coneixement històric definit fins ara presenta dificultats específiques, que assenyalen habitualment els teòrics de la Història. D'una banda, la seua complexitat que abraça múltiples variables, entre elles, de difícil relació i, que cal estudiar el seu desenvolupament al llarg del temps. D'altra banda també s'ha d'estudiar, sobretot, el caràcter de contemporaneïtat pel que aquest implica de diferència d'interpretacions, dificultats d'investigació i documentació en tractar processos històrics inacabats, etc. A aquestes cal afegir-hi la diversitat d'enfocaments i punts de vista a què dóna peu l'anàlisi d'una realitat contemporània tan plural alhora de definir els elements bàsics.
Per resoldre aquestes dificultats cal aprofitar els aprenentatges realitzats en l'etapa educativa anterior, tant sobre mecanismes d'anàlisi d'explicació històrica i conceptes com sobre metodologia, així com les actituds positives que s'hagen desenvolupat cap a la Història.
D'aquesta manera, el coneixement de la Història d'Espanya completa i culmina la formació històrica de l'alumnat en el Batxillerat.
II. Objectius generals
El desplegament d'aquesta matèria contribuirà a fer que els alumnes i les alumnes adquiresquen les capacitats següents:
1. Explicar, situant-los adequadament en el temps i l'espai fets i esdeveniments rellevants de l'Espanya contemporània, valorant-ne el significat històric i les seues repercusions en el present.
2. Comprendre els principals processos econòmics, socials, polítics i culturals que configuren la història espanyola recent, identificant-ne els trets més significatius i analitzant-ne els factors que els han estructurat.
3. Comprendre tant la multiplicitat interna com la dimensió internacional de la història espanyola i adquirir-ne una visió global i solidària dels problemes i projectes col·lectius.
4. Utilitzar amb propietat els conceptes bàsics i específics de la Història d'Espanya i realitzar activitats d'investigació i síntesi en les quals s'analitzen, contrasten i integren informacions diverses i es valore el paper de les fonts i el treball de l'historiador.
5. Mostrar sensibilitat davant els problemes socials, especialment aquells que afecten als drets humans i a la pau i adoptant actituds responsables i democràtiques i manifestant independència i criteri i hàbits de rigor intel·lectual.
6. Defensar raonadament les pròpies idees relatives a la societat i revisar-les de manera crítica, tenint en compte noves informacions, corregir estereotips i prejudicis, i entendre l'anàlisi històrica com un procés en constant reconstrucció.
III. Nuclis de continguts
En coherència amb la definició de l'objecte d'ensenyament i amb les capacitats que es pretenen desenvolupar, es concreten els continguts de la Història en set nuclis de continguts. Aquesta selecció s'ha establert d'acord amb els trets específics d'aquesta manera de coneixement, les dificultats del seu aprenentatge, les metes educatives que assignades. Hi conflueixen conceptes fonamentals de la disciplina, informacions i dades rellevants, procediments i estratègies d'aprenentatge, i actituds i valors.
El primer nucli constitueix una referència explícita a qüestions de procediment que han de considerar-se implícites en els altres nuclis. Aquests apareixen exposats d'acord amb un criteri d'agrupació en el qual dominen els elements político-institucionals, entesos en una concepció àmplia des de l'anàlisi social. Dimensió temporal i aspectes polítics són, alhora que elements historiogràfics de primer ordre, criteris àmpliament compartits quan es tracta d'agrupar els elements de la complexa realitat històrica per a facilitar el seu estudi. Aquesta presentació no ha de considerar-se incompatible amb un tractament que abaste, en unitats de temps més àmplies, l'evolució d'alguns gran temes, que poden ser suscitats a partir de les inquietuds del present.
És per això que la Història d'Espanya queda constituïda amb els nuclis de continguts següents:
Aproximació al coneixement històric. La relació de l'historiador amb les fonts.
S'assenyalen en aquest nucli els continguts que fan referència als processos d'aprenentatge. Aquests hi queden explicitats perquè no es consideren un mer apèndix, ja que la seua presència és imprescindible i ha d'impregnar la resta dels nuclis.
Es tracta de posar en relleu la concepció de la Història com una forma de coneixement que utilitza unes maneres de raonar i d'operar. La reflexió i consciència sobre aquest procés de coneixement en forma part. Així, cal establir com a continguts bàsics aquelles accions metodològiques que permeten a l'alumnat construir un coneixement significatiu: el plantejament i resolució de problemes, la identificació i correcció d'esquemes conceptuals o si s'escau d'estereotips, l'elaboració i comprovació d'hipòtesis i dissenys de treball, l'obtenció d'informació des de diverses fonts i la seua anàlisi crítica fins arribar a explicacions coherents. Per desenvolupar aquests continguts metodològics calen determinades tècniques de treball: comentari de textos, lectura i interpretació de fonts gràfiques i dades estadístiques, etc.
Els continguts que corresponen a aquest nucli són els següents:
- Definició d'un problema referent a un procés històric i formulació d'hipòtesis de treball.
- Anàlisi d'elements i factors històrics, i elaboració de síntesis integrant informacions de diferents tipus.
- Utilització crítica de fonts i material historiogràfic divers. Comprovació d'interpretacions historiogràfiques.
Les arrels històriques de l'Espanya contemporània.
La finalitat bàsica d'aquest nucli és abordar l'estudi d'alguns elements essencials que permetran comprendre les característiques del sistema denominat Antic Règim. La selecció dels continguts d'aquest nucli s'ha d'establir en funció del seu valor explicatiu com a primera aproximació a les arrels històriques de la contemporaneïtat. Per tant, aquests continguts que se seleccionen obtindran sentit i ple significat en relació amb el nucli següent.
Aquest nucli té fonamentalment un caràcter introductori. Aquesta consideració s'ha de tenir en compte tant en el tractament dels continguts com alhora de delimitar i precisar el camp d'estudi que es pretén abordar. Els trets característics i l'àmbit temporal a què cal remuntar-se hauran de ser concretats en els diferents projectes i programacions.
Convé que l'alumne arribe a comprendre que la legitimitat del poder, les instàncies que el concreten i l'ordenen són diferents en l'Antic i en el Nou Règim. Per tot això en aquest nucli caldrà destacar els principis doctrinals bàsics que conformen la realitat del poder de la Monarquia Absoluta, i subratllar allò substantiu de l'economia i la societat del sistema, l'enfonsament i la crisi final. La seua anàlisi facilitarà la comprensió de l'abast i significat del procés de trencament de la Revolució liberal del nucli següent.
Els continguts d'aquest nucli permeten l'apropament empàtic a una societat amb grans diferències respecte de l'actual; això afavoreix, alhora, els exercicis de conceptualització.
Els continguts que constitueixen aquest nucli són els següents:
- Els problemes econòmics i socials de l'Antic Règim.
- Les contradiccions de la Monarquia Absoluta. La crítica dels il·lustrats i l'impacte de la Revolució francesa. Les corts de Cadis i la Constitució de 1812.
- La Revolució liberal i la reacció absolutista. El regnat de Ferran VII.
La construcció de l'Estat Liberal.
En aquest nucli s'estudia un procés global de canvi on sorgeix un model de societat que perdura, en allò que és més essencial, fins els nostres dies. Aquest procés comporta d'una banda un canvi polític on es configura el marc institucional, administratiu i legal de l'Estat Liberal, amb unes contradiccions i limitacions que originen noves tensions i nous antagonismes socials i polítics. D'altra banda suposa un canvi social i desenvolupaments econòmics en un procés amb avanços i retrocessos, amb ritmes diferents, que dependrà de situacions històriques anteriors. Així, caldrà l'anàlisi dels elements que expliquen els problemes esdevinguts de manera que s'interrelacione la creació i distribució de la riquesa i la creació i distribució de poder.
Els continguts d'aquest nucli, com a primera aproximació a les claus explicatives de l'Espanya actual, requereixen l'ús constant de la diacronia i la utilització de tots els mecanismes propis de l'anàlisi històrica. És prioritari, per a comprendre els diferents aspectes implícits en el procés complex de transformació, l'anàlisi multifactorial i també la relació entre esdeveniments i estructures, i la comprensió dels ritmes històrics. A més, per facilitar l'estudi d'aquest procés de canvi caldrà establir relacions puntuals amb el present i reflexionar sobre la mateixa concepció de desenvolupament.
Constitueixen aquest nucli els continguts següents:
- El desmantellament de l'Antic Règim: els canvis jurídico-polítics i la reforma agrària liberal. La industrialització i els canvis socials.
- El funcionament del sistema. Corona, Parlament i partits polítics durant el regnat d'Isabel II.
- El nou paper de l'Educació, l'Exèrcit i l'Església.
- Els límits dels canvis. El carlisme i les opcions democràtiques.
- La crisi del moderantisme i l'experiència del sexenni democràtic.
L'Espanya de la Restauració.
Es tracta de fer una anàlisi amb profunditat dels diferents elements que conflueixen en una conjuntura especialment conflictiva a causa de les tensions i desplaçaments que provoquen les peculiaritats del desenvolupament econòmic i el procés de consolidació de l'Estat Liberal.
Això suposa l'estudi del sistema polític de la Restauració, les contradiccions internes i les raons de la seua crisi, amb especial atenció a les diferents manifestacions dels problemes que es deriven de la modernització els quals es concreten en situacions crítiques com ara la de 1909, 1917 o 1921.
Per tant, s'analitzaran els diferents processos entrellaçats profundament: irrupció de la classe obrera com a protagonista social i política dels partits de masses en el parlamentarisme democràtic, aparició d'opcions polítiques que reclamen especificitats estructurals i culturals; en conclusió, es tracta d'estudiar el procés de transformació d'un règim liberal un de democràtic amb les seues dificultats i els seus conflictes.
Aquest nucli queda configurat pels continguts següents:
- Els fonaments, el funcionament i les contradiccions del sistema polític. La crisi de l'Estat.
- La formació de la classe obrera. Canvi social i desenvolupament cultural.
- Els nacionalismes i el problema de l'ordenació territorial de l'Estat.
- El progressiu protagonisme dels militars. Espanya davant la remodelació colonial: la crisi del 98 i la qüestió marroquina.
Dictadura, República i Guerra Civil.
Aquest nucli aborda l'estudi de la Dictadura de Primo de Rivera i la Segona República com a dos intents diferents de resolució de la crisi de l'Estat que acaben amb la Guerra Civil. Aquest estudi ha de tenir en compte necessàriament l'anàlisi de la incidència dels factors externs que constitueixen una conjuntura internacional marcada per la fallida dels principis inspiradors del liberalisme econòmic i polític; el de la crisi econòmica que es produeix als EUA i per la pujada de moviments autoritaris i feixistes. Aquests factors són indispensables per a una comprensió global del significat profund de l'Espanya d'entreguerres.
Se centrarà l'atenció en l'anàlisi en les mesures de resolució dels problemes de l'Estat i de les situacions conflictives que produeixen les accions empreses. Des d'aquesta perspectiva, s'han d'establir les relacions adequades entre les solucions que s'adopten i els problemes que es plantegen per afavorir la comprensió dels canvis i de les permanències. D'altra banda, relacionar correctament les mesures que s'adopten amb els fets que se'n deriven ajudarà l'alumne a entendre les raons del procés i el seu final tràgic, objectiu prioritari de l'aprenentatge dels continguts d'aquest nucli.
Els continguts que configuren aquest nucli són:
- La Dictadura de Primo de Rivera, intent de solució autoritària a la crisi de l'Estat Liberal. El desenvolupament de l'oposició al règim, i l'enfonsament de la Monarquia.
- La Segona República, intent de solució democràtica. L'articulació d'un nou sistema polític.
- Condicionaments, conflictes i etapes de la República. èxits i decepcions.
- Insurrecció i Guerra Civil. Dimensió interna i internacional del conflicte.
Espanya durant el període franquista.
A fi d'explicar el sentit global del règim franquista, els continguts d'aquest nucli atenen, fonamentalment, l'anàlisi de com aquest període reformula els antics problemes i com n'apareixen d'altres nous, que es derivaran de les modificacions introduïdes en la societat durant la dictadura. Per a entendre el significat d'aquest període és necessari confrontar les intencions declarades del règim amb les accions, analitzar constants, com ara el seu caràcter repressiu, i els canvis que tenen lloc en la seua llarga existència, relacionats amb un important creixement econòmic i un profund canvi social.
Aquest estudi centra també la seua atenció en l'explicació dels comportaments i interessos dels grups socials dominants. Per a això és necessari analitzar els diversos mecanismes de dominació que va utilitzar el règim per a perpetuar-se, des de la repressió a la desmobilització política i l'acomodació d'amplis sectors de la població a la situació. En aquest sentit, el procés d'institucionalització del règim -en el qual l'Església va exercir un paper capital- revela els intents d'obtenir un suport popular.
L'explicació de l'existència del règim ha de tenir també en compte la conjuntura exterior que condicionarà certs canvis interns amb la finalitat d'adaptar-se a les pressions i circumstàncies externes, però mantenint allò que és substancial del règim. Per això és important diferenciar les etapes i les conjuntures exteriors que incideixen en l'esdevenir d'aquest i que afecten a tots els àmbits de la societat, des de l'economia a la dinàmica política.
La conjunció de tots aquests nivells de l'anàlisi permetrà comprendre la naturalesa del franquisme i explicar la seua longevitat, així com els factors que van desencadenar la seua crisi final i que van condicionar la transició cap a un règim democràtic.
Els continguts d'aquest nucli són especialment adequats per afavorir la reflexió sobre el mètode de reconstrucció històrica en contrastar diferents interpretacions i opinions, i analitzar estat d'investigació i les condicions històriques en les quals aquesta es realitza.
Configuren aquest nucli els continguts següents:
- Immobilisme i adaptació política del règim franquista. Aïllament i alineació internacional.
- Repressió i propaganda. L'exili. La vida cultural.
- Autarquia i acumulació. Creixement i desequilibris econòmics, canvis i desigualtats socials.
La recuperació democràtica.
En aquest nucli es planteja l'anàlisi del procés recent de transició a un règim democràtic. L'estudi dels factors de la crisi del règim franquista, del context intern i internacional en què s'esdevé el canvi i de la formació i estructura del sistema de partits polítics permetrà comprendre la naturalesa i les condicions en què la transició democràtica es produeix, i també amb els propis límits del canvi.
L'estudi complex d'aquesta dinàmica ha de ser tractat des de tots els punts de vista: sociològic, polític, jurídic, econòmic, etc, per a obtenir una visió global del procés històric. Tanmateix, els continguts d'aquest apartat permeten comprendre i reconèixer l'abast i límit de les intencions i accions individuals o de grups particulars en els processos globals de canvi social.
A més, els continguts d'aquest nucli presenten diferències respecte als anteriors, ja que tracten situacions molt pròximes, amb dificultats en l'anàlisi pròpies de la contemporaneïtat. Més que mai, les explicacions tindran un caràcter aproximatiu i provisional, i evitaran dogmatismes i plantejaments emocionals.
Finalment, l'anàlisi dels problemes més recents suposa una reflexió final que tracta de recollir tot allò que s'ha aprés i girar els ulls al present, però ara amb el coneixement que proporciona l'anàlisi històrica.
Els continguts d'aquest nucli són els següents:
- L'oposició democràtica a la Dictadura.
- La transició política. La Constitució de 1978 i el desplegament legislatiu. La formació d'un sistema de partits.
- Dificultats en l'articulació d'una societat democràtica.
- Reptes i problemes del present.
IV. Criteris d'avaluació
1. Explicar els canvis i permanències més importants de la Història d'Espanya contemporània. Identificar i analitzar els factors i característiques dels grans processos de transformació per a comprendre la Història com un procés.
Es tracta d'avaluar la capacitat dels alumnes per establir relacions entre els diferents factors o variables dels processos de canvi més importants dels dos últims segles a Espanya, per analitzar les transformacions i relacionar els elements en una explicació multifactorial i per considerar la importància de les intencions dels subjectes històrics i comprendre els motius de les accions, individuals o col·lectives, en una explicació internacional. Finalment, es pretén comprovar si conjuguen la intencionalitat i multicausalitat en l'explicació històrica dels canvis.
D'una altra banda, es pretén saber si els alumnes comprenen i identifiquen les transformacions profundes de l'organització productiva, social i política, del pensament i de la cultura de l'Espanya contemporània i si són capaços de diferenciar els elements més dinàmics, aquells que suporten una major acceleració, dels elements persistents o resistents al canvi, en processos de llarga o curta durada. Així mateix es tracta de comprovar si els alumnes són capaços de reconèixer les influències i repercussions dels elements que canvien amb respecte d'altres variables, amb la finalitat d'explicar que els factors històrics interactuen amb diferent intensitat modificant-se i creant una nova situació històrica. En un últim grau de consecució de l'objectiu al qual el criteri fa referència, es tracta de valorar si els alumnes constaten que en la nova situació, els elements nous i vells constitueixen noves combinacions portadores de canvis nous. En definitiva, es tracta de saber si identifiquen la dinàmica de la històrica com un procés complex, conflictiu i dialèctic.
2. Identificar, explicar la pluralitat i diversitat de les realitats de l'Espanya actual i analitzar els desequilibris i els diferents desenvolupaments històrics en una actitud solidària.
Es tracta de posar atenció en l'anàlisi del desenvolupament històric, en la comprensió de la simultaneïtat dels fets i en els diferents ritmes dels canvis en un temps llarg o curt.
Amb aquest criteri es vol avaluar si els alumnes comprenen les dificultats i limitacions dels processos d'integració i articulació econòmica, social i política, els avanços i retrocessos de modernització de l'Espanya dels segles XIX i XX. Es pretén comprovar si són capaços d'explicar els elements i factors que contribueixen al desenvolupament, establir relacions entre les variables i assenyalar els desfasaments i les característiques essencials de les etapes. Es tracta de saber si entenen que el desenvolupament, segons les zones, segueix ritmes propis i direccions diferents.
Es pretén comprovar si els alumnes són capaços d'entendre les diferents propostes d'organització de l'Estat que sorgeixen des de les diferents regions i nacionalitats: Estat centralista, federal, unitari, autonòmic. Es per això que per una banda han d'establir relacions entre els projectes polítics i els desiguals desenvolupaments, i d'altra banda entre les propostes i les especificitats pròpies de les nacionalitats i regions.
Es tracta d'avaluar, amb aquest criteri, si els alumnes entenen la realitat espanyola actual amb una pluralitat de nacionalitats i regions amb diversos nivells de desenvolupament i si analitzen críticament els projectes polítics del moment, tenint en compte les contradiccions de l'Espanya del present.
3. Identificar els problemes bàsics de la societat espanyola actual, explicar els períodes de crisi i els diferents projectes de resolució dels problemes històrics i la seua repercussió.
Amb aquest criteri es tracta d'avaluar si els alumnes comprenen els diferents problemes que conflueixen en situacions conflictives en un procés de crisi, si estableixen relacions pertinents entre els diferents factors d'un problema, i si són capaços d'identificar les contradiccions que expliquen una situació de crisi. En un segon grau de consecució de l'objectiu al qual el criteri fa referència, es tracta de valorar si els alumnes difercien la incidència dels esdeveniments immediats i la dels elements estructurals, i com a conseqüència de tot això, les conseqüències de la crisi a llarg i curt termini.
El criteri també permet constatar si els alumnes expliquen i valoren críticament els projectes de resolució de la crisi, en relació amb els interessos i supòsits ideològics de les alternatives si són capaços d'establir relacions entre els problemes existents i les mesures preses per solucionar-los, i entre les accions que s'empren i els fets que s'esdevenen.
4. Situar els processos i esdeveniments històrics i la seua especificitat en àmbits espacials més amplis. Explicar les repercussions i implicacions internes del context històric internacional.
Mitjançant el criteri, es tracta d'avaluar la capacitat de relacionar els processos històrics de l'Espanya contemporània amb processos o esdeveniments a escala superior, són un exemple: les revolucions burgeses, la crisi de l'Estat Liberal i l'ascens del feixisme, la crisi dels anys setanta, etc.; es tracta de comprovar si els alumnes diferencien els trets comuns i específics i si són capaços d'identificar les implicacions i repercussions internes d'aquests processos com a elements que permeten enriquir l'explicació històrica.
El criteri pretén servir de guia per saber si l'alumnat comprèn el paper d'Espanya en el món, si és capaç de diferenciar les fases d'intervenció o aïllament i estableix les relacions pertinents entre els motius i les raons de la política exterior i la situació i els problemes històrics de cada període, (per exemple, relacions entre la política autàrquica i l'aïllament internacional, la pèrdua de les colònies i la crisi de la monarquia absoluta, la immigració i el creixement econòmic europeu). En conclusió es tracta de constatar si els alumnes relacionen els factors exògens i els endògens d'un procés concret.
5. Explicar els conflictes socials, i valorar-ne críticament els interessos dels grups i la incidència que tenen en els fets que s'estudien. Reconèixer els trets més significatius dels processos i de les manifestacions culturals.
Amb aquest criteri es pretén avaluar si els alumnes comprenen que Espanya s'ha desenvolupat en funció d'una sèrie d'antagonismes socials, de blocs més o menys circumstancials de poder, que configuraran una sèrie de valors morals i culturals.
Es tracta de comprovar si els alumnes identifiquen en les diferents etapes de l'Espanya contemporània, les desigualtats econòmiques i culturals i les consegüents divisions socials. Cal saber si expliquen els diferents interessos i aspiracions dels grups socials; si estableixen d'una banda les relacions pertinents entre les reivindicacions que plantejades quant a la situació històrica i, d'altra, entre les accions i projectes dels grups socials pel que fa als conflictes sorgits. Tot això amb la finalitat de comprendre un factor explicatiu bàsic en la Història.
Es pretén comprovar si l'alumne analitza les manifestacions culturals de coordenades àmplies, i estableix relacions entre diferents factors, i de comprovar si valora les diferències culturals de les diverses formacions socials i les discriminacions que poden produir-se en aspectes puntuals com l'educació, la creació artística i l'accés en general a la cultura.
6. Identificar i descriure les principals formes històriques d'organització i exercici del poder, i també el reconeixement dels drets individuals i de consideració de la igualtat social, i de valorar la seua relació amb les diferents ideologies polítiques i amb l'actual ordenament constitucional.
Els alumnes han de fer una anàlisi comparativa de les institucions representatives, de la formulació dels drets i deures fonamentals i dels nivells d'igualtat social que existeixen en les diferents etapes de la nostra contemporània d'Espanya. També, relacionaran coherentment aquestes realitats amb les diferents ideologies i interessos socials, a més de valorar la seua presència en la Constitució vigent.
Aquest criteri servirà de guia per a saber si els alumnes són capaços d'entendre les diferències en les articulacions del poder polític i, per tant, els trets constitutius que caracteritzen la Monarquia Absoluta, l'Estat liberal i l'Estat democràtic; per a comprovar si són capaços d'establir relacions estretes entre el fet que suposa l'entramat social, econòmic, jurídic i cultural, i d'una banda entre l'organització del poder i la seua concreció en institucions polítiques, de l'altra es tracta de saber si els alumnes entenen l'ordenament constitucional en relació amb el funcionament de la societat i amb els organismes i institucions usats per ordenar les relacions entre individus o grups.
7. Utilitzar els conceptes bàsics de la Història d'Espanya, comprendre i assumir les especials característiques de la conceptualització històrica.
Es tracta de saber si l'alumnat utilitza els conceptes històrics amb propietat, si és capaç d'aplicar-los en temps diferents i de constatar la variabilitat de les seues característiques. És a dir, si és capaç de definir el concepte en presència de l'esdeveniment, o fet històric.
La utilització dels conceptes es valorarà en el context d'una explicació. En un primer grau, s'avaluarà si els alumnes utilitzen dades, informacions o fets rellevants en la seua exposició; si diferencien una opinió d'una explicació fonamentada. En un segon grau, si apliquen els conceptes històrics establint relacions entre els fets concrets i les necessàries generalitzacions. Finalment, si reconeixen que un concepte canvia de significat en descriure o explicar fets en processos històrics diferents.
8. Reconèixer la possibilitat de diferents interpretacions sobre un mateix fet i la necessitat de sotmetre-les a una anàlisi crítica.
Amb aquest criteri es vol comprovar si l'alumnat reconeix que són possibles diferents interpretacions d'un mateix fet històric. I que aquestes interpretacions han de sotmetre's a l'anàlisi crítica. Per a això, en primer lloc, l'alumne diferenciarà entre la informació al voltant d'un fet històric i la seua interpretació. En un segon grau, es comprovarà si l'alumne verifica la congruència d'una interpretació d'un fet amb altres informacions relatives a aquest. Finalment, si l'alumne és capaç de contrastar diverses interpretacions sobre fets i processos històrics raonant el grau de validesa i elabora una interpretació personal a partir d'elements d'altres interpretacions.
9. Reconèixer que la informació de les fonts sols resulta fructífera davant preguntes o problemes prèviament plantejats. Utilitzar fons diverses per elaborar explicacions històriques.
Aquest criteri fa referència a la comprensió de l'especial relació entre l'historiador i les fonts en el procés de construcció del coneixement històric. En un primer grau, l'alumne reconeixerà la importància de les fonts per poder obtenir informació sobre el passat, anomenant-les en les seues argumentacions. En un segon grau, valorarà la rellevància de la informació en funció de les preguntes plantejades. Finalment, contrastarà la informació obtinguda a partir de diverses fonts per a fonamentar una explicació vàlida.
10. A partir de la comprensió i valoració en l'anàlisi històrica com un procés en constant reelaboració, identificar i utilitzar els procediments i tècniques bàsiques d'aprenentatge.
Amb aquest criteri es tracta d'avaluar la capacitat per a definir i analitzar problemes, formular hipòtesis i realitzar dissenys per a contrastar-les; per a elaborar síntesis i informes coherents dels estudis i investigacions traçats, defensant raonadament i contrastant els seus coneixements.
Es tracta de comprovar si els alumnes verifiquen el camí seguit en l'aprenentatge, si saben com han arribat al seu aprenentatge, valorant el procés seguit. Cal saber si són capaços de sotmetre els seus propis coneixements a la reflexió, acceptar la crítica i superar estereotips. I finalment es tracta de comprovar si els alumnes valoren la necessitat d'investigació abans d'emetre un juí sobre actuacions, personatges o problemes actuals.
BIOLOGIA
(Batxillerat de Ciències de la Natura i de la Salut)
I. Introducció
El coneixement de la naturalesa de la vida ha progressat en les últimes dècades de forma molt accelerada i, en la biologia actual, les fronteres de la investigació han anat desplaçant-se. Del coneixement dels sers vius complets (com viuen, on es troben, com es relacionen i com es reprodueixen) s'ha passat a la comprensió dels nivells cel·lulars i moleculars, i s'intenten interpretar les característiques dels fenòmens vitals en termes de les substàncies que els formen i les seues transformacions. D'ací el desenvolupament de les noves branques: biologia cel·lular, bioquímica, genètica molecular, etc., les quals utilitzen, al seu torn, noves tècniques d'investigació microscòpiques, ultramicroscòpiques, físiques i químiques.
Aquesta matèria es centra en el nivell cel·lular; la cèl·lula és l'eix organitzador al voltant del qual s'articulen els continguts en forma de conceptes, procediments i actituds, buscant l'explicació científica dels fenòmens biològics en termes més bioquímics o biofísics, però sense caure en una visió reduccionista, mantenint un enfocament globalitzador sobre els sistemes vius, constituïts per parts interrelacionades i amb nombroses característiques globals en el seu funcionament. La combinació d'aquests dos punts de vista (analític i global) permetrà trobar les raons dels diferents fenòmens estudiats i el seu significat biològic. Aquests continguts s'estructuren en grans apartats: biologia cel·lular, genètica molecular, microbiologia, immunologia, i les seues aplicacions.
El paper formatiu de la Biologia en el Batxillerat presenta tres aspectes diferents. D'una banda, consisteix a ampliar i aprofundir els coneixements sobre els mecanismes bàsics que regeixen el món viu, per a la qual cosa han de posseir alguns coneixements d'estructura i funcionament cel·lular, subcel·lular i molecular. De l'altra, es tracta de promoure una actitud investigadora basada en l'anàlisi i la pràctica de tècniques i procediments que han permès avançar en aquests camps científics, considerant les diferents teories i models presents en el seu desenvolupament. I, finalment, es tracta de valorar les implicacions socials o personals, ètiques o econòmiques, dels nombrosos nous descobriments en la biologia i conèixer-ne les principals aplicacions. Aquesta assignatura reflecteix tots els continguts que fan d'aquesta ciència (i de qualsevol altra) una activitat més que duen a terme homes i dones, activitat sotmesa a contínua revisió, amb grans possibilitats d'aplicació i en directa relació amb la vida quotidiana. Per això, es proposen dos nuclis de continguts referits a procediments i actituds, que es refereixen a un aprofundiment en el treball científic i en la naturalesa de la ciència, en si mateixa i en les seues relacions amb la societat i amb la tecnologia.
Tot el que s'ha exposat ha de contribuir a formar ciutadans i ciutadanes crítics, amb capacitat de valorar les diferents informacions i prendre postures i decisions sobre el tema. En aquesta etapa final de l'Educació Secundària, la Biologia accentua el seu caràcter orientador i preparatori per a estudis posteriors.
D'altra banda, s'ha de tenir en compte que els estudiants tenen concepcions prèvies sobre moltes de les qüestions que es proposen per treballar, també un desenvolupament psicològic superior al de l'Educació Secundària Obligatòria, i interessos i necessitats personals diferents. En aquesta etapa, els estudiants poden arribar a coneixements més abstractes que en l'etapa anterior i poden aprofundir la realització de tasques intel·lectuals, com ara el maneig de símbols, el raonament lògic, la capacitat de generalització, etc.; per aconseguir-ho, realment caldrà partir de conceptes o representacions més concrets, com en qualsevol edat, per a establir un pont entre els conceptes previs i els nous. D'aquesta manera es podrà produir un vertader aprenentatge significatiu, una autèntica construcció de coneixements, que facilitarà el desenvolupament del pensament formal. Es important també que els estudiants tinguen l'oportunitat d'aplicar els nous coneixements adquirits a noves situacions teòriques o pràctiques, per potenciar la transferència del seu aprenentatge.
Finalment, els projectes curriculars que es realitzen, hauran de tenir en compte els interessos i les necessitats mencionats abans, segons el medi dels alumnes, de manera que intenten satisfer al màxim les seues expectatives professionals futures i les seues inquietuds personals, dins del triple caràcter formatiu, orientador i propedèutic que ha de tenir el Batxillerat.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria ha de contribuir a fer que els alumnes adquiresquen les següents capacitats:
1. Comprendre els principals conceptes de la biologia i la seua articulació en lleis, teories i models, i valorar el paper que aquests exerceixen en el seu desenvolupament.
2. Resoldre problemes que se'ls plantegen en la vida quotidiana, seleccionant i aplicant els coneixements biològics rellevants.
3. Utilitzar amb autonomia les estratègies característiques de la investigació científica (plantejar problemes, formular i contrastar hipòtesis, planificar dissenys experimentals i realitzar experiències, interpretar i comunicar resultats, i utilitzar fonts d'informació) i els procediments propis de la Biologia, per realitzar investigacions senzilles i, en general, explicar situacions i fenòmens desconeguts per a ells.
4. Comprendre la naturalesa de la Biologia i les seues limitacions, a més de les seues complexes interaccions amb la tecnologia i amb la societat, i valorar la necessitat de treballar per aconseguir una millora de les condicions de vida actuals.
5. Valorar la informació procedent de diferents fonts per formar-se una opinió pròpia, que els permeta expressar-se críticament sobre problemes actuals relacionats amb la biologia.
6. Comprendre que el desenvolupament de la biologia comporta un procés canviant i dinàmic, i mostrar una actitud flexible i oberta front a opinions diverses.
III. Nuclis de continguts
En Biologia, els dos primers nuclis presenten continguts transversals que han d'estar presents i impregnar els altres nuclis, els continguts dels quals fan referència a l'àmbit específic de la disciplina. No es tractaran, per tant, aïlladament, sinó que adquiriran significat en concretar-los amb els continguts de la resta de nuclis.
Aproximació al treball científic.
Els alumnes i les alumnes han d'anar avançant en la comprensió i utilització dels aspectes intel·lectuals i pràctics que els permeten abordar els problemes des d'un punt de vista científic i augmentar la seua comprensió de la manera com es produeixen i canvien els coneixements científics.
Aquest nucli i el que va a continuació han de promoure el desenvolupament d'actituds com: curiositat, perseverança, disposició a l'anàlisi reflexiu, precisió, disposició a la consideració i valoració d'arguments distints dels propis, autoconfiança, imaginació, creativitat, respecte i sensibilitat cap al medi ambient, disposició a cooperar amb els altres; aquestes actituds contribueixen a la formació integral de l'alumnat alhora que generen actituds positives cap a la ciència i el seu aprenentatge.
Els continguts d'aquest nucli són els següents:
- Procediments que constitueixen la base del treball científic: plantejament de problemes, formulació i contrastació d'hipòtesis, disseny i desenvolupament d'experiments, interpretació de resultats, comunicació científica, i utilització de fonts d'informació.
- Importància de les teories i models dins els quals es duu a terme una investigació.
- Actituds pròpies del treball científic: qüestionament d'allò obvi, necessitat de comprovació, de rigor i de precisió, obertura davant noves idees.
- Hàbits de treball i d'indagació intel·lectual.
Naturalesa de la biologia i relació amb la tecnologia i amb la societat.
S'abordarà l'estudi de la naturalesa de la biologia i dels seus èxits i limitacions. Això implica modificar la imatge tradicional de ciència exacta, lògica, de solucions úniques, lliure d'ambigüitat, absoluta, immutable...; és a dir, avançar en la comprensió del procés d'elaboració de les idees científiques, com evolucionen i canvien amb el temps (naturalesa temporal i provisional de les teories i models científics) i també com s'interrelaciona la ciència amb la tècnica i la societat, tant en l'àmbit públic com en el privat.
Per aconseguir-ho és necessari que, en els nuclis de continguts específics, els estudiants realitzen activitats que:
* Mostren el caràcter d'invenció i de temptativa de les teories i models científics.
* Presenten algunes teories i models que es varen mantenir en determinades èpoques, les causes del manteniment i de l'abandó i les teories i models que els van substituir, per fer patent el caràcter evolutiu dels conceptes.
* Mostren les mútues relacions entre la ciència i la tècnica, analitzant situacions o processos tècnics basats en idees científiques, i també la incidència en el desenvolupament científic d'alguns avanços tècnics.
* Presenten les conseqüències dels avanços científico-tècnics en la modificació del medi, i també les propostes que intenten corregir alguns problemes plantejats.
* Mostren les aplicacions de la ciència i de la tècnica en diferents aspectes de la vida social: l'economia, la política, les ideologies, l'ètica.
* Aborden les pregones influències de la societat en el desenvolupament científic: elecció de temes d'investigació, assignació de pressupostos, etc.
* Permeten fer la valoració que l'aspecte científic és solament un dels múltiples factors que s'han de tenir en compte per solucionar els problemes que es planteja la societat actual i que, en la presa de decisions, cal considerar diverses implicacions.
Els continguts d'aquest nucli són els següents:
- Anàlisi de la naturalesa de la biologia: els seus èxits i limitacions, el seu caràcter de recerca contínua i de temptativa, la seua evolució, la interpretació de la realitat a través de models.
- Relacions de la biologia amb la tecnologia i les implicacions d'ambdues en la societat: conseqüències en les condicions de la vida humana i en el medi ambient. Valoració crítica.
- Influències de la societat en el desenvolupament de la biologia i la tecnologia. Valoració crítica.
La cèl·lula i la base físico-química de la vida.
En aquest nucli es proposa, en primer lloc, el desenvolupament d'aspectes bàsics i fonamentals de l'organització cel·lular, amb els quals es poden establir algunes de les bases que permeten reconèixer que el concepte actual de cèl·lula implica admetre que aquesta té les característiques que s'atribueixen als sistemes vius: autoconservació, autoreproducció i autoregulació.
Es parteix d'una introducció a l'estudi de la cèl·lula, mitjançant el coneixement de les principals idees històriques sobre aquesta, fins a arribar a la configuració de la teoria cel·lular , es valora que el progrés conceptual va unit al progrés tècnic.
Els sers vius presenten una estructura comuna, la cèl·lula, que és la unitat morfològica i de funció. El nivell cel·lular pot descriure's segons una sèrie d'estructures, propietats i funcions que el caracteritzen. Hi ha semblances fonamentals en la composició química i en les activitats metabòliques de totes les cèl·lules.
La cèl·lula és una forma particular d'organització, resultat de la integració de les interaccions específiques de les molècules constituents, que té com a conseqüència l'aparició de noves i característiques propietats. La interacció entre l'estructura i la funció és tan íntima que no convindria tractar-les per separat.
No obstant això, la uniformitat en l'estructura cel·lular bàsica no implica que totes les cèl·lules siguen idèntiques. Caldrà estudiar, per tant, els models d'organització de procariotes i eucariotes i abordar també les idees que les relacionen evolutivament.
D'altra banda, l'aproximació a la base físico-química de la vida i de les estructures biològiques, consistirà en unes nocions de les estructures moleculars i en un tractament succint de les característiques químiques i de les propietats d'aquestes que permeta la comprensió del paper biològic, al qual s'ha de donar major relleu.
Aquest nucli permet, a més, el desenvolupament d'habilitats i actituds científiques; per exemple, mitjançant l'observació de cèl·lules al microscopi òptic i la interpretació de les observacions; la interpretació de fotografies de cèl·lules al microscopi electrònic, o la investigació experimental de les característiques d'alguns dels seus components químics.
Els continguts d'aquest nucli són els següents:
- La cèl·lula: unitat d'estructura i de funció. La teoria cel·lular en el context de la història de la ciència.
- Mètodes d'estudi de la cèl·lula. Relació entre els avanços tecnològics i els models teòrics sobre el coneixement de la cèl·lula.
- Aproximació pràctica a diferents mètodes d'estudi de la cèl·lula (morfològics, de composició química...) i valoració de la informació que proporcionen.
- Models d'organització cel·lular de procariotes i eucariotes, mostrant la relació entre l'estructura i la funció. Comparació entre cèl·lules animals i vegetals. Diversitat de cèl·lules en un mateix organisme.
- Introducció a la varietat dels components químics de la cèl·lula: tipus, estructura, propietats i paper que acompleixen.
- Exploració experimental d'algunes característiques que permeten la identificació dels components químics.
- Aproximació a l'estudi dels diferents estats físics en què es troben els components químics de la cèl·lula.
Fisiologia cel·lular.
Aquest nucli, que inclou l'estudi de les funcions cel·lulars partint d'una visió global del cicle cel·lular, destaca els processos bàsics que s'esdevenen durant la interfase, la divisió nuclear i la citocinesi. El seu propòsit fonamental és proporcionar una visió de la cèl·lula com a sistema complex integrat; per aquest fet és aconsellable que l'estudi de les estructures es faça estretament lligat al de les funcions que desenvolupen; així, es poden tractar per exemple: les membranes en relació amb la permeabilitat, els ribosomes i la retícula endoplàsmica en relació amb la síntesi de proteïnes, el sistema de Golgi i altres síntesis, la mitocòndria i la respiració, etc.
S'introdueix en aquest nucli el metabolisme com un conjunt de reaccions acoblades, catalitzades per enzims, en les quals hi ha rutes de degradació, la finalitat de les quals és proporcionar energia, a més d'intermediaris i rutes de biosíntesi o formadores de noves molècules que consumeixen energia. Es important comprendre els aspectes fonamentals que presenten aquestes reaccions, especialment de tipus energètic i de regulació; així, les rutes metabòliques, tant de síntesi com de degradació, es tractaran solament de manera esbossada. S'inclourà el significat de processos com la glicòlisi, el cicle de Krebs, el cicle de Calvin, etc., però no es requereixen detalls dels passos individuals ni de la química de les reaccions enzimàtiques.
En aquest nucli, a més, es poden desenvolupar destreses i actituds científiques a través de l'estudi pràctic de funcions cel·lulars, com la divisió i la permeabilitat, o la investigació d'alguna activitat enzimàtica o ruta metabòlica. D'altra banda, la utilització d'àudio-visuals i de models plàstics de representació, pot ser de gran utilitat en l'estudi de les diferents funcions cel·lulars.
Els continguts d'aquest nucli són els següents:
- Estudi de les funcions cel·lulars. Aspectes bàsics del cicle cel·lular.
- Fases de la divisió cel·lular:
* Canvis bàsics que es produeixen en cadascuna.
* Diferències en el procés entre cèl·lules animals i vegetals.
- Estudi de la meiosi: la seua necessitat biològica en els organismes. Fenòmens bàsics que s'hi produeixen i les seues conseqüències: reducció del nombre de cromosomes i recombinació. Importància en l'evolució dels sers vius.
- Paper de les membranes en els intercanvis cel·lulars: permeabilitat selectiva. Els processos d'endocitosi i exocitosi.
- Introducció al metabolisme com un conjunt de cadenes de reaccions acoblades catalitzades pels enzims: catabolisme i anabolisme. Finalitats d'ambdós. Comprensió dels aspectes fonamentals, energètics i de regulació, que presenten les reaccions metabòliques. L'ATP com a intercanviador energètic. Els enzims com a biocatalitzadors.
- La respiració cel·lular. El seu significat biològic. Diferències entre les vies aeròbia i anaeròbia. Orgànuls cel·lulars implicats en el procés.
- La fotosíntesi com a procés d'aprofitament energètic i de síntesi de macromolècules. Paper biològic que acompleixen la fase lumínica i la fase obscura. Estructures cel·lulars en les quals es produeix el procés. Importància de la fotosíntesi en la constitució inicial i actual de l'atmosfera.
- Planificació i realització d'investigacions sobre problemes relacionats amb les funcions cel·lulars.
La base química de l'herència: genètica molecular.
En aquest nucli es planteja un recorregut sobre els principals descobriments que han permès la comprensió de la naturalesa, estructura i funcionament dels gens, i es fa una aproximació als mecanismes que permeten la seua transmissió i variació.
Es parteix de l'estudi de l'ADN com a portador del missatge genètic, i del codi que permet desxifrar-lo, fins a arribar als treballs més destacables actualment sobre l'anomenada «enginyeria genètica».
Els continguts d'aquest nucli són els següents:
- L'ADN com a portador de la informació genètica. Reconstrucció històrica de la recerca d'evidències del seu paper i interpretació d'aquestes. Concepte de gen. Mecanismes responsables de la seua transmissió i variació.
- Hipòtesis sobre la duplicació de l'ADN i els resultats de la seua contrastació experimental.
- Les característiques i importància del codi genètic i les proves experimentals en què recolza. Transcripció i traducció genètiques. Models que expliquen la regulació genètica.
- Alteracions en la informació genètica: conseqüències i implicacions que l'aparició de noves variants té en l'adaptació i evolució de les espècies. Selecció natural.
- Mecanismes d'intercanvi genètic en bacteris i implicacions en la producció de variacions. Els virus com a unitats d'informació: estructura i funcionament. Aproximació als treballs actuals d'investigació en enginyeria genètica.
- Importància de la genètica en medicina i en la millora de recursos. La investigació actual sobre el genoma humà. Repercussions socials i valoracions ètiques de la manipulació genètica.
Microbiologia i biotècnica.
En aquest nucli es planteja l'estudi dels microorganismes i de les seues formes de vida, per interpretar el seu paper per als sers humans i altres sers vius, tot considerant la seua intervenció en els cicles biogeoquímics.
A partir de l'estudi dels microorganismes responsables de fermentacions, es por tractar la seua possible utilització industrial, en sanitat, alimentació, agricultura o en la millora del medi ambient, i la importància de les modernes tècniques d'enginyeria genètica i cultius «in vitro» de plantes, i destacar la inportancia social i econòmica que això representa.
Els continguts que d'aquest nucli són els següents:
- Els microorganismes: un grup taxonòmicament heterogeni. Les seues formes de vida. Relació entre ells i la seua interacció amb els sers humans i altres sers vius.
- Intervenció dels microorganismes en les transformacions o cicles biogeoquímics.
- Utilització de microorganismes en processos industrials, en agricultura, farmàcia, sanitat i alimentació.
- Importància social i econòmica de la utilització i manipulació dels microorganismes en diferents àmbits.
Immunologia.
En aquest nucli es tracten els mecanismes que desenvolupen els sers vius com a resposta a l'entrada de microorganismes i substàncies químiques estranyes al seu organisme. A partir del concepte de malaltia infecciosa es poden analitzar els mecanismes de resposta, la immunitat, els tipus de cèl·lules implicades destacant l'estudi dels antígens i anticossos, la seua procedència i naturalesa química, la seua forma d'acció i la importància del coneixement de les reaccions antígeno-anticos en sanitat.
Els continguts d'aquest nucli són els següents:
- Concepte d'immunitat. La defensa de l'organisme front als cossos estranys. Concepte d'antigen.
- Tipus d'immunitat: cel·lular i humoral. Classes de cèl·lules implicades (macròfags, limfòcits B i T). Estructura i funció dels anticossos.
- La importància de la fabricació industrial de sèrums i vacunes. Reflexió ètica sobre la donació d'òrgans.
IV. Criteris d'avaluació
1. Interpretar l'estructura interna d'una cèl·lula eucariòtica animal i vegetal, i d'una cèl·lula procariòtica -tant al microscopi òptic com a l'electrònic-, identificar i representar els seus orgànuls i descriure la funció que desenvolupen.
Es tracta de comprovar que els estudiants, davant d'esquemes o microfotografies, diferenciar l'estructura cel·lular procariont de l'eucariont, saben en aquest segon cas, matisant si es tracta d'un tipus vegetal o animal. També que siga capaç de reconèixer i representar els diferents orgànuls, d'indicar-ne les funcions, i de saber aproximadament la grandària real d'allò observat.
2. Relacionar les macromolècules amb la seua funció biològica en la cèl·lula, i reconèixer les seues unitats constituents.
Es tracta d'apreciar que es poden identificar les unitats bàsiques que constitueixen els glúcids, els lípids, les proteïnes i els àcids nucleics, i indicar les funcions d'aquestes macromolècules.
3. Enumerar les raons per les quals l'aigua i les sals minerals són fonamentals en els processos cel·lulars , i indicar alguns exemples de les repercussions de la seua absència.
Es tracta que es reconega que l'aigua és l'agent que permet la realització de tots els processos cel·lulars i que alguns ions actuen com a factors limitants en alguns processos, podent impedir la seua absència reaccions tan importants com la fotosíntesi o la cadena respiratòria, per la qual cosa la permeabilitat selectiva de les membranes cel·lulars assegura els intercanvis d'aquestes substàncies.
4. Representar esquemàticament i analitzar el cicle cel·lular i les modalitats de divisió del nucli i del citoplasma, i relacionar la meiosi amb la variabilitat genètica de les espècies.
Amb aquest criteri es tracta que l'alumnat tinga una visió global del cicle cel·lular , posant èmfasi en els fenòmens característics de la interfase, per escometre després la divisió nuclear i la citocinesi. La descripció de les fases de la mitosi ha de realitzar-la indicant els canvis bàsics que es produeixen en cadascuna d'elles. Haurà de saber comparar, a més, la mitosi i la meiosi, reconeixent les diferències més significatives i sent capaç de relacionar la segona amb la constància del nombre de cromosomes o la variabilitat genètica, i la relació de tot això amb l'evolució de les espècies.
5. Explicar el significat biològic de la respiració cel·lular i indicar les diferències entre la via aeròbica i l'anaeròbica respecte de la rendibilitat energètica, els productes finals originats i l'interès industrial d'aquests últims.
Es tracta de comprovar si l'alumnat entén els processos d'intercanvi de matèria i energia que tenen lloc en les cèl·lules com a conseqüència de les reaccions que s'hi produeixen . No es tracta de detallar cadascuna de les etapes de les distintes rutes metabòliques de degradació, ni de conèixer les fórmules de tots els metabolits cel·lulars que hi intervenen. Interessa que els estudiants siguen capaços de diferenciar les vies anaeròbia i aeròbia per produir energia i emmagatzemar-la en forma d'ATP, que coneguen la importància dels enzims en aquestes reaccions i els resultats globals de l'activitat catabòlica. Hauran de conèixer, a més, l'aplicació pràctica en la vida quotidiana d'algunes de les reaccions anaeròbiques, com ara la fermentació alcohòlica.
6. Diferenciar en la fotosíntesi la fase lumínica de la fosca, i identificar les estructures cel·lulars en què es duu a terme, els substrats necessaris, els productes finals i el balanç energètic obtingut; i valorar-ne la importància en el manteniment de la vida.
A través d'aquest criteri es pretén saber si els alumnes coneixen els objectius que s'aconsegueixen amb la fotosíntesi, en què consisteix l'acció concreta de la llum solar i què s'aconsegueix amb la fase fosca; alhora han de ser capaços d'entendre les diferències entre els substrats inicials i els finals, i d'aplicar aquests coneixements a la interpretació de les repercussions del procés, síntesi de matèria orgànica i producció d'oxigen, en el manteniment de la vida.
7. Diferenciar entre els mecanismes de síntesi i de degradació de les biomolècules i conèixer els de síntesi de les proteïnes, comú a organismes autòtrofs i heteròtrofs; localitzar les estructures cel·lulars en les quals es desenvolupen i la necessitat d'enzims específics.
Es tracta que els estudiants tinguen una visió global dels processos de biosíntesi, els comparen amb els de degradació -especialment des del punt de vista energètic- i adquiresquen coneixements sobre la síntesi de les proteïnes cel·lulars en els ribosomes sota la direcció de l'ADN; a més, que coneguen algunes de les experiències que han dut al coneixement actual d'aquests processos i la seua importància científica i social.
8. Explicar el paper de l'ADN com a portador de la informació genètica i de la naturalesa del codi genètic, relacionar les mutacions amb les alteracions en la informació, i estudiar-ne la repercussió en la variabilitat dels sers vius i en la salut de les persones.
Es pretén que els estudiants coneguen el concepte de gen i puguen associar-lo a les característiques de l'ADN i a la síntesi de proteïnes. Tenint en compte aquests coneixements, podran explicar les mutacions, les causes i les conseqüències fenotípiques que puguen tenir. Han de poder relacionar també aquests fenòmens amb la variabilitat genètica, amb la selecció natural i l'evolució dels sers vius; reconèixer la seua importància en la selecció de races i/o varietats en agricultura i ramaderia. Hauran de ser capaços, també, d'inferir la possibilitat que les mutacions tinguen efectes perjudicials, especialment en el ser humà, i valorar els riscs que impliquen alguns agents mutàgens, mitjançant l'estudi d'algun cas senzill i característic.
9. Analitzar algunes aplicacions i limitacions de la manipulació genètica en vegetals, animals i en el ser humà, i les seues implicacions ètiques; i valorar l'interès de la investigació del genoma humà en la prevenció de malalties hereditàries, entenent que el treball científic està, com qualsevol activitat, sotmès a pressions socials i econòmiques.
L'alumnat haurà de ser capaç de relacionar els coneixements sobre l'ADN i el seu funcionament amb les possibilitats d'intervenir sobre aquesta macromolècula (recombinació, aïllament de gens, trasplantament, etc.). A partir d'aquests coneixements i analitzant alguns senzills exemples en agricultura i medicina principalment, podrà comprendre la «manipulació genètica». L'anàlisi de les implicacions comercials i socials d'aquestes tècniques ajudarà a valorar la relació entre la ciència «pura» i la ciència «aplicada». La consideració del projecte Genoma humà, posarà també de manifest aquesta relació, i la importància d'avaluar els aspectes ètics en la investigació científica.
10. Determinar les característiques que defineixen els microorganismes; explicar el paper d'algun d'ells en els cicles biogeoquímics, en les indústries alimentàries, en la indústria farmacèutica, i en la millora del medi ambient, i analitzar el poder patogen que poden tenir en els sers vius.
Amb aquest criteri es pretén constatar si l'alumnat coneix que els microorganismes constitueixen un conjunt heterogeni que inclou diversos grups taxonòmics, i també que són capaços de reconèixer alguns exemples importants. Han de valorar la seua importància mediambiental i l'aplicació en biotecnologia, a través de l'estudi d'algun cas molt significatiu (per exemple els bacteris làctics en la indústria alimentària, els microorganismes utilitzats per a la producció d'insulina, la utilització de microorganismes per purificar aigües contaminades o per lluitar contra les marees negres, o altres exemples semblants). Han de conèixer també que els microorganismes poden causar malalties en plantes i animals.
11. Analitzar els mecanismes de defensa que desenvolupen els sers vius davant la presència d'un antigen i deduir, a partir d'aquests coneixements, com es pot incidir per reforçar o estimular les defenses naturals.
Es tracta amb aquest criteri de conèixer si els estudiants comprenen com es posen en marxa mecanismes de defensa de diferent tipus, davant la presència de cossos estranys, per evitar o neutralitzar la infecció. Es posarà èmfasi principalment en l'estudi de la immunitat, del sistema responsable, dels mecanismes immunitaris normals de què disposen els sers vius i dels mètodes pels quals es pot estimular o incrementar aquesta resposta immunitària (sèrums o vacunes). Aquest últim aspecte està relacionat amb el criteri anterior ja que considera l'aplicació dels microorganismes a la medicina.
12. Dissenyar i realitzar investigacions sobre alguns aspectes de la biologia, tenint en compte algunes característiques essencials del treball científic: plantejament precís del problema, formulació d'hipòtesis contrastables, disseny i realització d'experiències i anàlisi i comunicació de resultats.
Es tracta de comprovar la progressió dels estudiants en el desenvolupament de destreses científiques, des del plantejament de problemes fins a la comunicació de resultats; i, d'actituds com el rigor, la precisió, l'objectivitat, el qüestionament d'allò obvi, la creativitat, la imaginació, etc. Tot això permetrà constatar el progrés no solament en el terreny conceptual, sinó també en el metodològic i actitudinal.
13. Analitzar el caràcter obert de la Biologia a través de l'estudi d'algunes interpretacions, hipòtesis i prediccions científiques sobre conceptes bàsics d'aquesta ciència, i valorar els canvis produïts tot al llarg del temps i la influència del context històric.
Es tracta de conèixer si els estudiants són capaços de valorar les explicacions científiques donades en diferents contextos històrics i comprenen la seua contribució als nostres coneixements científics actuals. Han de comprendre que la ciència no és solament observació o experimentació, sinó el resultat d'un complex procés en el qual, a més, intervenen les creences i les condicions socials.
Aquest criteri es pot aplicar a diverses evidències observables o experimentables, i a conceptes biològics que són l'objecte d'estudi d'aquest curs (per exemple: ADN, gen, infecció, virus, etc.) a partir de l'anàlisi de les distintes interpretacions possibles en diferents etapes del desenvolupament d'aquesta ciència. Conèixer i discutir algunes controvèrsies en els seus contextos històrics i socials farà comprendre els estudiants que en biologia no hi ha veritats immutables, sinó hipòtesis de treball millors o pitjors sobre les quals es poden o no basar futures investigacions, que responen millor o pitjor a les observacions i fets registrats.
DIBUIX ARTíSTIC I i II
(Batxillerat d'Arts)
I. Introducció
El dibuix s'associa comunament amb la imatge gràfica, en general de caràcter representatiu, mitjançant el llenguatge gràfico-plàstic. L'ésser humà pot canalitzar i transmetre missatges de naturalesa i de contingut diversos: informar de fets, expressar la seua manera de veure i descriure formes i estructures, il·lustrar històries, visualitzar aspectes científics, etc. Aquests són alguns dels camins per on circula aquesta manifestació, que és, al mateix temps, suport de la cultura i vehicle per a la indagació sobre la pròpia personalitat.
Atenent al caràcter icònic i a la seua específica funció comunicativa, es poden distingir dos amplis vessants d'imatges gràfico-plàstiques: l'un el componen imatges d'intenció predominantment analítica, en les quals s'interpreten els elements segons un pensament racional, lògic i objectiu; l'altre el formen imatges que expressen les realitats formals sota uns criteris i unes maneres de veure subjectius, transmetent emocions o suscitant sentiments.
Els continguts de la matèria de Dibuix Artístic es nodreixen de les dues maneres de veure, desenvolupen els aspectes lingüístics propis de la representació gràfico-plàstica de la forma (vocabulari i sintaxi) i presten especial atenció a l'enteniment de les realitats formals en el context espacial, les variables del qual condicionen contínuament la perfecció que té.
Aquesta matèria organitza els continguts agrupant-los en cinc subconjunts conceptuals i temàtics que es refereixen a la forma i a l'estructura o organització interna i a la caracterització plana o espacial, i uneixen les seues especificacions cromàtiques a les possibilitats dels procediments i de les tècniques que li són propis.
Aquests focus d'interès requereixen diferents intencions perceptives, i reflexions en vista de criteris i de conceptes formals aclaridors, les conseqüències dels quals hauran de ser un conjunt de representacions de marcat caràcter analític i racional, o d'interpretacions expressives dels aspectes relatius a l'aparença.
Així doncs, després de la comprensió de les organitzacions estructurals, compositives o dinàmiques, haurà d'haver-hi la plasmació expressiva de la seua realitat aparent, i s'hauran de poder establir criteris per concretar-se també aquelles organitzacions.
El valor formatiu d'aquesta matèria de batxillerat rau en el conreu de la capacitat de comprensió de l'alumnat de les realitats de l'entorn, i també rau en l'aprenentatge dels coneixements necessaris sobre materials, procediments i tècniques que es contemplen mitjançant un nucli de continguts de procediments, comú a tota la resta.
L'estudi d'aquesta matèria té, al mateix temps d'una funció d'aprenentatge lingüístic, una altra de caràcter orientador i propedèutic, perquè desenvolupa les singularitats i els interessos de la personalitat de l'alumnat.
L'aproximació al fet plàstic, propiciada abans en l'etapa educativa de l'educació Secundària Obligatòria, s'encarrila, mitjançant l'estudi d'aquesta matèria, cap a un conreu més rigorós de l'agudesa perceptiva, i suscita en l'alumnat un major interès i estima per la riquesa formal de l'entorn, i el potencia amb recursos de procediments més sòlids i específics.
A la potenciació de les seues capacitats d'observació i comprensió, s'uneix el conreu consegüent de destreses en l'ús racional dels materials, dels instruments i de les tècniques de representació gràfico-plàstica, que permet als estudiants l'expressió dels seus pensaments visuals i de les pròpies sensibilitats.
Paral·lelament es fomenta el discurs lògic del raonament en formes visuals, mitjançant la indagació constant de la naturalesa, de les realitats formals i de les imatges gràfico-plàstiques. De manera especial la temàtica promourà el desenvolupament d'una sensibilitat estètica més afinada, i d'una capacitat per a formar-se en criteris de valoració propis dins l'àmbit de la plàstica en general.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria contribuirà que l'alumnat adquiresca les següents capacitats:
1. Conèixer i distingir els elements conceptuals bàsics de les formes separant o abstraient les seues entitats i verificant-les segons criteris de funció i de comparació.
2. Utilitzar les dades visuals amb sentit integrador i comprendre-les com a parts relacionades del conjunt i evidenciant en les imatges la seua escala de valors.
3. Representar amb intenció descriptiva-objectiva, de manera no mecànica, amb sentit analític, les formes naturals o artificials de l'entorn.
4. Comprendre la realitat formal dels objectes com a conseqüència i reflex de la seua coherència estructural, latent o explícita.
5. Representar una forma segons diverses intencions expressives, distintes tècniques, i realitzar modificacions combinatòries divergents.
6. Comprendre la importància de l'estudi directe de les formes orgàniques i la riquesa de dades que poden aportar a la reflexió sobre les possibilitats expressives.
7. Usar, de forma eficaç, els mecanismes de la percepció relacionats amb les imatges plàstiques, tant procedents de l'exterior com de l'interior d'ells mateixos; i desenvolupar la memòria visual i retentiva.
8. Apreciar la riquesa de possibilitats expressives que contenen potencialment els diversos procediments i tècniques de representació, i també els materials. Valorar-ne críticament la utilització adequada a la finalitat pretesa, mitjançant la reflexió sobre els aspectes qualitatius particulars que originen, en les imatges, la coherència entre forma-expressió i contingut.
9. Analitzar i valorar les manifestacions gràfico-plàstiques que s'han anat realitzant al llarg de la història, utilitzant la l'observació, estudi i comparació d'aquestes.
A. Dibuix Artístic I
III. Nuclis de continguts
Formes i imatges.
- L'espai visual i l'espai gràfic. La forma com a element representable i la imatge com a representació de la forma.
- La imatge gràfico-plàstica. Dimensions objectiva i subjectiva.
- Gradacions iconogràfiques: apunt, esquema, diagrama, esbós, estudi, imatge final.
- Elements conceptuals de la forma: grandària, proporció, estructura, textura, color.
- Organització de la forma: proporció i simetria.
- Representació de la forma: punt de vista, enquadrament, encaix.
- Representació gràfica de formes naturals i artificials de l'entorn.
- Curiositat i interès per conèixer les múltiples imatges que poden oferir els objectes.
Elements de configuració espacial i bidimensional.
- Significants configuratius: la línia, el pla i la taca. Valoració tonal. Clar-obscur. Les seues possibilitats expressives, descriptives, estructurals i constructives.
- La llum. Tipus d'il·luminació. Les ombres en funció de la il·luminació.
- Significants espacials: superposició, relativitat de grandària.
- Descripció gràfica d'objectes de l'entorn, distingint en aquests, línies i superfícies, textura, clar-obscur i color.
- Valoració de les possibilitats expressives del dibuix artístic.
La composició: sintaxi estructural.
- Forma i percepció visual. Psicologia de la forma: lleis visuals associatives.
- Relacions de les formes en l'espai.
- Forces perceptuals en un conjunt formal.
- Organitzacions compositives: composició simètrica i asimètrica.
- Representació del conjunt formal.
- Representació gràfica d'un conjunt format per diverses objectes, amb diferent color, textura, forma i grandària, en diferents profunditats.
El color.
- Naturalesa de la llum. Descomposició de la llum blanca.
- Percepció del color. Color llum i color pigment.
- Colors acromàtics. Colors càlids i freds.
- Escala lluminosa. Valor. Lluminositat. Claredat.
- Saturació-intensitat. Harmonies. Colors complementaris.
- Fenòmens òptics produïts pel color.
- Variació del color segons les diferents condicions de llum, natural i artificial.
- Realització de propostes cromàtiques que evidencien els fenòmens òptics del color.
- Elaboració de representacions que interpreten l'aparença lumínica i cromàtica d'un objecte.
- Valoració del color com a element fonamental de la vida quotidiana, en l'obra d'art i en el disseny.
- Experimentació del comportament del color en relació amb altres colors.
- Semàntica del color. Funcions i aplicacions.
Materials, procediments i tècniques.
- Estudi d'instruments i suports.
- Procediments: el seu estudi i ús.
- Utilització dels materials i les tècniques: llapis de grafit, barres de grafit, carbonet, llapis compost, barra sanguina, barres de pastel, llapis de colors, tintes, aquarel·la, gouache i acrílics, esfumins i pinzells.
- Terminologia específica de la matèria: nominal i conceptual.
-ús correcte dels materials, procediments i tècniques propis d'aquesta matèria.
- Realització d'interpretacions plàstiques de formes artificials de caràcter geomètric, mitjançant procediments i tècniques cromàtiques.
IV. Criteris d'avaluació
1. Representar gràficament formes naturals, definint amb claredat les seues organitzacions estructurals (la disposició de les parts, l'articulació i l'encaix), i realçant les similituds que els conjunts presenten amb respecte als conceptes geomètrics de relació i ordenament coneguts (simetries i creixements pautats); proporcionar els distints components formals, i interpretar el caràcter material (flexibilitat, rigidesa) i les qualitats superficials que té.
Es vincula aquest criteri a les formes de la naturalesa, i s'orienta a la valoració del grau de perspicàcia en l'enteniment dels aspectes configuratius, reflectit en les imatges corresponents no sols per la coherència del conjunt, sinó també mitjançant l'èmfasi gràfic de dades significatives: peculiaritats, perfils i signes; de manera inseparable ha d'apreciar-se la sensibilitat i la destresa tècnica en la realització, i , en qualsevol cas, l'expressivitat visual.
2. Descriure gràficament objectes de l'entorn, mitjançant la distinció dels elements conceptuals bàsics de la configuració (línies i superfícies: plans plans i plans curvilinis) i mitjançant l'abstracció, en la representació, de factors exclusivament expressius (textura, clar-obscur i color), i també la utilització de la línia en funció explicativa de la forma (sense limitar-ne l'ús al contorn).
Aquest criteri pretén comprovar, en l'alumnat, el grau de desenvolupament de la capacitat d'observació, anàlisi i expressió de l'aspecte formal de l'objecte; es valoraran els recursos descriptius lineals: subratllats d'interseccions, límits de plans, volums parcials, transparències de parts ocultes i qualsevol indicació, en aquest sentit, que evidencie la comprensió formal del conjunt.
3. Expressar, per mitjà d'apunts gràfics lineals, el caràcter peculiar de formes de l'entorn pertanyents al disseny urbà; destacar prioritàriament els aspectes singulars de les seues configuracions (línies, perfils, signes, ritmes) i eliminar la informació supèrflua o anecdòtica.
Es busca, amb aquest criteri valorar la selecció d'aquelles dades formals que donen un particular interès visual als objectes singulars triats; es valorarà més l'expressió intencionada i selectiva que l'exactitud rigorosa de l'execució.
4. Realitzar interpretacions plàstiques (a través de procediments i de tècniques cromàtiques) de formes artificials de caràcter geomètric, el colorit local de les quals es diversifique (en intensitat, en matisos i en valors tonals) a causa de la incidència sobre aquests de la llum dirigida. A aquesta finalitat s'ha d'aplicar el coneixement de barreges de pigments materials.
Amb aquest criteri es pretén valorar el desenvolupament de la percepció visual en l'apreciació dels canvis cromàtics i lumínics i la consegüent capacitat per a resoldre aquestes transformacions (sense confondre les dimensions específiques del color).
5. Realitzar representacions que interpreten l'aparença que la llum origina quan incideix sobre la forma o els objectes de caràcter no geomètric (i es diversifica el colorit en intensitats, en matisos i en valors tonals), mitjançant procediments i tècniques de dibuix i pictòriques.
La intenció d'aquest criteri és la d'avaluar la capacitat adquirida pels alumnes en la modulació lumínica i cromàtica de les superfícies i en la simulació de la seua qualitat material i la textura superficial, i també la diversitat de destreses tècniques, i el progrés en aquestes.
6. Utilitzar el coneixement dels fenòmens òptics del color: contrast tonal, igualació i inducció cap al complementari, mitjançant la realització de propostes cromàtiques que els posen de manifest.
Es tracta d'avaluar, amb aquest criteri la comprensió de l'alumnat en allò referent als fenòmens i a les sensacions que la utilització del color en les manifestacions plàstiques pot causar i també la seua capacitat tant de propiciar les seues conseqüències com d'evitar-les en aquelles realitzacions d'imatges que ho necessiten.
7. Utilitzar els materials, els procediments i les tècniques de representació, gràfics (llapis, retolador, estilògraf) i plàstics (barres, aiguada, acrílics, etc.) demostrant, en les realitzacions, un progrés en el coneixement de les seues possibilitats expressives, i també un ús selectiu d'acord amb la finalitat proposada.
Es valora, amb aquesta criteri, la coherència de l'alumnat en la selecció i la utilització dels materials d'acord amb els resultats pretesos. Les referències per a l'aplicació d'aquest criteri són les explicacions i les decisions aportades sobre això i efectuades al llarg del desenvolupament de les activitats.
8. Descriure gràficament la part essencial de les formes o les seues imatges, observades amb brevetat, mitjançant definicions lineals dels contorns externs (a tall de siluetes), d'acord amb la peculiaritat i les proporcions.
S'orienta, aquest criteri, a valorar el progrés de l'alumnat en la captació dels aspectes substancials de les formes i en la fixació en la memòria visual.
9. Representar gràficament (per mitjà de la línia i de l'ombreig) objectes de marcat caràcter volumètric (suficientment contrastats lumínicament), d'acord amb l'estudi de la jerarquia de valors tonals, amb el caràcter formal-material (regular-irregular, llis-rugós) i amb els valors del clar-obscur.
Aquest criteri valora la ponderació que l'alumnat fa de les gradacions lumíniques, els valors relatius de les quals juntament amb l'ordenació produeixen la sensació volumètrica de l'objecte, d'acord amb la naturalesa superficial del material propi de l'objecte.
10. Demostrar el coneixement de les lleis bàsiques d' associació perceptiva, enunciades per la psicologia de la forma (relatives a la igualtat, a la semblança, a la proximitat, a l'orientació, a la convergència, al tancament, al valor tonal i al color) mitjançant l'aportació d'imatges que constaten l'operativitat inductiva en la nostra visió.
Aquest criteri tracta d'avaluar els coneixements de l'alumnat sobre les esmentades vinculacions perceptives, a partir de l'observació i del coneixement de formes i d'imatges, i també sobre les aplicacions que es poden realitzar per a l'assoliment estètic de les realitzacions gràfico-plàstiques.
B. Dibuix artístic II
III. Nuclis de continguts
Formes i imatges.
- La forma i el seu camp visual.
- Caràcter descriptiu de les imatges gràfico-plàstiques: representació analítica, representació sintètica, dibuix tècnic.
- Geometria i Natura.
- Representació gràfico-plàstica. Definició lineal. Definició volumètrica.
- Imatge objectiva i subjectiva.
- Utilització i aprofundiment en els materials, procediments i tècniques d'expressió gràfico-plàstica.
- Elaboració d'esbossos o estudis d'aspectes de l'entorn urbà mitjançant línia i clar-obscur.
- Desenvolupament de la capacitat espacial, així com de la memòria visual.
- Observació, retenció i plasmació posterior de formes de l'entorn mitjançant definicions lineals.
La composició. Sintaxi estructural.
- Organització espacial de les formes.
- El moviment físic i perceptual de les formes.
- El ritme. Concepte i tipus.
- La composició. Concepte i classes.
- Representació gràfico-plàstica: perspectiva, valor expressiu de la llum i el color.
- Terminologia específica de la matèria, nominal i conceptual.
- Observació i anàlisi del moviment en una composició espacials.
- Organització de les formes en el camp visual: distribució de les masses en la composició.
L'evolució del llenguatge gràfico-plàstic.
- L'evolució del dibuix artístic al llar de la història.
- L'estil en el llenguatge del dibuix.
- La imatge gràfico-plàstica i la seua funció.
- Relacions existents entre el dibuix i la pintura.
- La natura com a model en les obres de dibuix.
- La còpia com a anàlisi i reinterpretació d'una imatge.
IV. Criteris d'avaluació
1. Representar gràficament, en esbossos o en estudis, aspectes de l'entorn urbà (mitjançant la línia i el clar-obscur), atenent a l'expressivitat de l'enquadrament i del punt de vista elegits, per tal d'aconseguir termes espacials i efectes perspectius de profunditat, i també d'acord amb la valoració de proporcions i de contrastos lumínics.
Amb aquest criteri es vol valorar el sentit espacial expressat a través de les proporcions aparents, la superposició d'elements i la comprensió de les distorsions que la perspectiva produeix en la forma (obliqüitat i convergència).
2. Descriure gràficament la part essencial de les formes (o imatges de les formes) observades anteriorment, mitjançant definicions lineals de la corporeïtat (no limitades a l'entorn extern) i de la intervenció de taca que traduesca el contrast tonal (si n'hi hagués).
Aquest criteri tracta de comprovar el desenvolupament de la capacitat de memorització visual; es refereix, específicament, a una intenció perceptiva que capte la relació forma-espai, mitjançant l'explicació de manera esquemàtica i l'accentuació del caràcter diferenciat.
3. Realitzar un estudi gràfic, monocromàtic, d'una figura humana o d'un maniquí articulat en actitud dinàmica, amb il·luminació contrastada, atenent primordialment a la relació de proporcions i amb l'expressivitat del moviment.
Es tracta d'avaluar, amb aquest criteri, la comprensió de la figura humana en l'espai, mitjançant la valoració especial de no sols l'expressió global de les formes que la composen, sinó també de l'articulació i l'orientació de l'estructura que la defineix.
4. Descriure gràficament l'estructura essencial d'objectes artificials de l'entorn urbà o domèstic, sota un concepte de síntesi geomètrica i des d'un punt de vista oblic, mitjançant una definició esquemàtica que incloga, per transparència i inducció, les línies ocultes significatives, que evidencien l'organització del conjunt en l'espai.
Amb aquest criteri s'observarà la comprensió global de la forma com a conseqüència de l'estructura que l'origina, i per consegüent, la revelació d'informació oculta a partir de l'anàlisi de les percepcions visibles (s'entén implícit l'estudi de proporcions i de contorns aparents).
5. Representar gràficament diferents aparences d'una mateixa forma objectual ocasionades per la distinta orientació respecte al punt de vista perceptible o de la situació variable de l'objecte. Captar les alteracions produïdes (en angles, en contorns, en longituds i en proporcions), mitjançant definicions lineals.
Aquest criteri s'orienta a la distinció entre «allò que sabem» (persistència i constància de la forma) i «allò que veiem» (relativitat formal i perspectiva). Pretén valorar els progressos aconseguits en la captació d'aspectes no habituals de les formes quan s'observen en escorç, és a dir, la impressió de la diferència entre la forma en si i els canvis d'aparença que té.
6. Interpretar una mateixa forma o objecte en diversos nivells icònics (apunt, esquema, esbós, estudi), mitjançant la utilització de procediments i de tècniques en els quals predomine el factor lineal (llapis, retolador, estilògraf) o el factor esbós (pinzell, retolador, barres), d'acord amb les diverses intencions comunicatives: descriptives, il·lustratives, ornamentals o subjectives.
Aquest criteri apunta a valorar la capacitat per a veure a través de diferents prismes un mateix tema, mitjançant l'adequació de la imatge a la finalitat pretesa, no sols des del punt de vista de la forma, sinó també per la selecció i l'ús apropiat dels materials.
7. Realitzar un dibuix de caràcter científic de formes naturals, mitjançant la descripció gràfica (línies i ombreigs); ampliar i colorar alguna part especialment característica i qualitativament representativa; realitzar croquis o esquemes compositius des de diversos angles per explicar l'estructura formal amb claredat.
Aquest criteri valora el progrés en la percepció visual per a distingir els aspectes característics d'una forma, la selecció de parts i d'enquadraments i les destreses tècniques i gràfiques per a proporcionar una informació suficient de la naturalesa del model.
8. Representar gràficament un conjunt de formes de caràcter geomètric (plans i sòlids) i descriure amb claredat la disposició dels elements entre si (relacions de contigüitat, sobreposició, penetració, macla, intersecció), mitjançant una definició lineal que reflectesca les proporcions i els efectes espacials (deformacions perspectives).
Aquest criteri pretén valorar la capacitat per a comprendre i explicar gràficament les ubicacions relatives de les formes d'un conjunt en el qual es produeixen correspondències d'orientació i interrelacions variades en la seua articulació. El criteri s'orienta més cap a l'anàlisi lògica de l'espai que cap a les pròpies formes que el constitueixen.
9. Utilitzar amb propietat la terminologia específica corresponent als diversos continguts de la matèria.
Aquest criteri està encaminat a avaluar el coneixement i l'ús adequat dels termes propis de l'assignatura, especialment per a la comprensió dels continguts conceptuals, mitjançant la distinció d'ambigüitats polisèmiques i falsos sinònims.
10. Reconèixer estils de dibuix diferents, relacionant-los amb els seus autors i èpoques, i identificar els materials i les tècniques amb què van ser executades les obres.
Amb aquest criteri s'intenta comprovar la capacitat de diferenciar un estil de dibuix d'altri, i relacionar-ho amb el seu autor i època. I també la capacitat d'identificar els materials i tècniques que van ser utilitzats per a l'execució de les obres objecte d'estudi.
DIBUIX TèCNIC
(Batxillerat de Tecnologia)
I. Introducció
El dibuix és inherent a la humanitat per una elemental necessitat de comunicació, que és la seua funció primària. El dibuix tècnic és un mitjà d'expressió i comunicació indispensable en el desenvolupament de processos d'investigació científica, de projectes tecnològics i d'actuació científica el fi últim dels quals siga la creació d'un producte industrial o artístic. La seua funció essencial és formalitzar o veure allò que s'està dissenyant o descobrint, i proporcionar des d'un primera concreció de possibles solucions, fins a l'última fase del desenvolupament, on es presenten els resultats en plànols definitius. És un llenguatge obligatori per a totes aquelles persones que es relacionen tècnicament a qualsevol nivell i vulguen convertir el seu treball en una activitat creadora. Contribueix eficaçment a comunicar les idees en qualsevol moment del seu desenvolupament; en fase d'esbós és un instrument ideal per desenvolupar, mitjançant la confrontació d'opinions, treballs d'investigació o propostes de dissenys. Aquesta funció de comunicació que caracteritza el dibuix tècnic, afavoreix les fases de creació i la posterior difusió informativa de l'objecte dissenyat, cosa que fa d'ell un instrument insubstituïble per al desenvolupament de l'activitat científica, tecnològica, i artística. Permet, a més a més, un diàleg fluid entre projectista, fabricant i usuari, mitjançant un conjunt de convencions i normes que caracteritzen el llenguatge específic del dibuix tècnic i que li donen caràcter objectiu, fiable i universal.
El dibuix tècnic s'ha de veure també des del punt de vista de la lectura i comprensió d'idees i projectes d'altres. La correcta interpretació de dades de caràcter gràfic és absolutament necessària per a l'adquisició de sabers bàsics per a la maduresa i progrés en l'Ensenyament Secundari. En ell es troben perfectament definides les funcions instrumentals d'anàlisi, investigació, expressió i comunicació al voltant dels aspectes visuals de les idees i de les formes. El desenvolupament de les capacitats vinculades a aquestes funcions constitueix l'objectiu educatiu de la matèria. Perquè la comunicació siga efectiva cal que els usuaris es posen d'acord sobre les relacions existents entre els signes gràfics i els aspectes de la realitat a què es refereixen. L'expressió gràfica, en els seus aspectes instrumental i formatiu, permet representar gràficament idees, comunicar-les a altres de forma concisa, i detallar propostes abans de realitzar solucions finals. El domini de les regles i dels aspectes normatius del dibuix tècnic és una garantia de posseir la competència adequada en el terreny de la comunicació tècnica o artística.
Com a aquesta matèria, el dibuix tècnic ha de procurar el desenvolupament de les capacitats i de les destreses adequades per resoldre les representacions de formes pertanyents al camp de la indústria, del disseny o de l'art, alhora que ha d'afavorir el discerniment del valor i del lloc que ocupa la representació tècnica en el procés artístic del disseny i de la cultura contemporanis.
És necessari mantenir continguts tradicionalment bàsics juntament amb continguts educatius nous reclamats per l'evolució social i pels avanços científico-tècnics. Les activitats de dibuix no poden dissenyar-se com a models abstractes allunyats de la vida quotidiana.
L'adquisició d'habilitats, destreses i coneixements teòrics s'aconsegueix a través de l'acció constructiva dels alumnes. Els alumnes posseeixen esquemes previs que se solen manifestar en forma d'errors o faltes de matisació; de l'anàlisi d'això, el professor pot programar tasques que permeten superar estadis anteriors. És important que els progressos dels estudiants es consideren més en relació amb la seua pròpia situació de partida, que no en funció d'un producte de l'aprenentatge inicialment establert.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria contribuirà a fer que els alumnes adquiresquen les següents capacitats:
1. Valorar les possibilitats del dibuix tècnic com a instrument d'investigació, apreciant la universalitat del llenguatge objectiu en la transmissió i comprensió d'informacions.
2. Conèixer i comprendre els fonaments del dibuix tècnic per aplicar-los a la lectura i interpretació de dissenys, plànols i productes artístics, i per elaborar solucions raonades davant de problemes geomètrics en el camp de la tècnica i de l'art, tant en el plànol com en l'espai.
3. Valorar la normalització com a convencionalisme idoni per simplificar, no solament la producció, sinó també la comunicació, i donar-li un caràcter cada vegada més universal.
4. Integrar les activitats del Dibuix Tècnic en un camp cultural on aparega la rellevància dels aspectes estètics.
5. Comprendre i representar formes mitjançant croquis acotats, atenent-se a les normes UNE i ISO.
6. Apreciar l'enriquiment que la diversitat de tècniques plàstiques proporciona a la concepció convencional del dibuix tècnic.
7. Integrar els coneixements que el Dibuix Tècnic proporciona dins dels processos d'investigació, ja siguen aquests científics, artístics o tecnològics.
8. Desenvolupar destreses i habilitats que permeten expressar amb precisió, claredat i objectivitat solucions gràfiques.
9. Utilitzar amb destresa els instruments específics del dibuix tècnic i valorar el correcte acabat del dibuix, així com les millores que puguen introduir les diverses tècniques gràfiques en la representació.
III. Nuclis de continguts
Geometria
En aquest nucli s'arrepleguen els traçats geomètrics necessaris per a la representació de les formes en el pla, és a dir, tot allò relatiu a les qüestions essencials sobre traçats poligonals, estudis de tangències i d'aquelles transformacions més usuals que convinguen per als objectius proposats.
Els apartats d'aquest nucli són:
- Traçats fonamentals en el pla: paral·leles, perpendiculars, mediatrius. Operacions amb angles. Arc capaç.
- Construcció de formes poligonals: triangles, quadrilàters. Polígons regulars i irregulars. Disseny de xarxes.
- Proporcionalitat i semblança: conceptes fonamentals. Determinació de la mitjana geomètrica o proporcional. Escales. Construcció d'escales gràfiques i volants per a la resolució de problemes específics.
- Potència. Eix radical i centre radical.
- Transformacions geomètriques: translacions, girs i simetries. Homotècia i inversió.
- Estudi gràfic i traçat de les còniques.
- Sistematització dels problemes de tangències. Estudi dels casos més rellevants en la pràctica del dibuix tècnic.
- Construcció de corbes especials d'interès en el disseny i en l'art.
Sistemes de representació
Aquest nucli es refereix al conjunt més significatiu dels sistemes de representació propis de la geometria descriptiva, que persegueixen, sobre tot, l'exposició formal dels objectes. També es contempla l'evolució de la representació de l'espai al llarg de la història.
Els apartats d'aquest nucli són:
- Fonaments dels sistemes de representació. Característiques diferencials. Utilització òptima de cada un d'ells.
- Sistema dièdric. Representació del punt, recta i plànol; les seues relacions i transformacions més usuals. Sòlids. Seccions i desenvolupaments.
- Sistemes axonomètrics: ortogonal i oblic. Isomètrica i cavallera. Representació de sòlids.
- Sistema cònic. Fonaments. Perspectiva frontal i obliqua amb dos punts d'eixida. Representació de sòlids.
- Comparació i elaboració de conclusions sobre l'ús dels diferents sistemes per representar un mateix objecte en diverses posicions.
- La representació de l'espai al llarg de la història.
Normalització i croquització
Aquest nucli fa referència a tots els convencionalismes que permeten que el llenguatge gràfic, específic del dibuix tècnic, tinga una interpretació única i universal. Junt amb els dos anteriors, forma un conjunt que podem denominar «elements de representació». Amb ells s'obté un panorama complet dels elements que fan possible l'execució del plànol o projecte per què puga ser dissenyada qualsevol forma.
Els apartats d'aquest nucli són:
- La normalització com a factor que afavoreix el caràcter universal del llenguatge gràfic. Normes ISO, DIN, UNE i ASA. ús de les fonamentals UNE, ISO.
- Principals aspectes que la norma imposa en el dibuix tècnic.
- El croquis a mà alçada. La croquització normalitzada. L'esbós i la seua gestació creativa.
- L'acotació. Normes generals. Tipus de cotes. sistemes d'acotació.
- Maneig d'instruments de mesura.
Instruments, materials i tècniques
En aquest nucli s'escometen tots aquells aspectes relatius als instruments, materials i tècniques de dibuix que es poden utilitzar en el dibuix tècnic, formant un ample i ric repertori que permeta el correcte acabat i la millor representació dels projectes, adequant-se en cada cas al treball que es realitzarà i a l'espectador al qual es dirigeix.
Els apartats d'aquest nucli són:
- El material fonamental i els seus usos. Llapis, plantilles, regles, compassos i bigoteres, estilògrafs.
- Coneixement i utilització dels suports. Papers. Vegetals i acetats. Cartolines especials.
- Tècniques d'esborrat i de restauració. Eliminació d'errades.
- ús del material transferible. Lletres, línies, trames. Textures i color.
- Aplicacions de les noves tecnologies al dibuix tècnic.
- Qualitat en l'acabat i en la presentació de tot el treball.
- ús correcte, cura i conservació de tot el material que s'utilitza en el dibuix tècnic.
Art i Dibuix Tècnic
Aquest nucli es refereix a les relacions existents entre l'estètica i el dibuix tècnic. Per una banda, s'han de tractar les relacions entre la geometria i l'art al llarg de la història i, per una altra, les relacions matemàtiques que propicien aconseguiments d'abast estètic. A més en aquest nucli s'inclouen els aspectes que són determinants en l'acabament de qualsevol dibuix i/o projecte i en la representació d'aquests.
Els apartats d'aquest nucli són:
- Principals fites històriques del dibuix tècnic i la seua contextualització en la cultura general de cada època.
- La geometria en l'art: relacions matemàtiques i geomètriques d'ús més freqüent pels artistes al llarg de la història.
- Recerca de relacions geomètriques en productes del disseny i en obres d'art que les continguen.
- Apreciació de l'estètica del dibuix tècnic.
IV. Criteris d'avaluació
1. Resoldre problemes de configuració de formes amb traçaments poligonals i amb aplicació de recursos de transformacions geomètriques sobre el plànol: girs, translacions, simetries o homotècia.
Amb aquest criteri es pretén saber si els alumnes han comprés la naturalesa i abast de les transformacions en el plànol, copiant formes donades, introduint modificacions o creant formes inèdites.
2. Construir escales i utilitzar-les en l'execució d'exercicis concrets i en la lectura i interpretació de mesures reals sobre plànols ja dibuixats.
Amb això es tracta de valorar en quina mesura els alumnes han comprés el fonament de les escales, sobretot en l'aplicació a la configuració dels seus propis dibuixos, resolts a distinta grandària de la realitat, i a la comprensió dels plànols tècnics, mapes, diagrames, etc., i en general, a la lectura de mesures d'informació visual proporcionada a distintes escales. És important avaluar la construcció i l'ús d'escales volants per dibuixar a escala un objecte donat i per llegir les mesures d'un dibuix fet a escala.
3. Dissenyar objectes d'ús comú en els quals intervinguen problemes de tangències entre circumferències, arcs i rectes indistintament.
S'intenta conèixer, d'aquesta forma, si els alumnes utilitzen amb fonament la teoria bàsica sobre tangències, i són capaços de representar formes concretes en les quals es donen problemes del tipus esmentat, amb un nivell acceptable en la qualitat de l'acabat en la resolució dels enllaços. A l'hora de fer servir aquest criteri, ha de tenir-se en compte el dibuix realitzat a partir d'un objecte real on hagen hagut de calcular radis, deduir centres i determinar punts de tangència. Els alumnes indicaran el procés seguit per a la resolució del problema, inclosa la ubicació dels diversos punts de tangència que n'hagueren resultat.
4. Aplicar tangències a corbes mitjançant procediments geomètrics o amb l'ajuda d'instruments adequats de traçament: plantilles.
La proposta d'aquest criteri és la conveniència de jutjar les destreses aconseguides en el maneig del material específic per als traçaments a l'hora de configurar corbes d'aparença complexa. Ha de valorar-se no solament com a instrument per mesurar l'habilitat aconseguida en la resolució de corbes proposades, sinó també en la del disseny de corbes creades pels alumnes.
5. Obtenir la definició gràfica d'una cònica a partir del coneixement dels seus eixos, que, en el cas de l'el·lipse, poden ser reals o conjugats.
La principal intenció d'aquest criteri és la de valorar la capacitat per a configurar gràficament una cònica, tant per la comprensió que s'haja adquirit com per la destresa aconseguida en l'ús dels instruments específics per a configurar-la.
6. Realitzar el croquis acotat, en el sistema dièdric, d'objectes comuns i senzills, ajustant-se a normes UNE o ISO.
Es pretén, amb aquest criteri, comprovar si els alumnes són capaços d'utilitzar el sistema dièdric amb una finalitat utilitària. Per a això, hauran de ser capaços de resoldre exercicis per a obtenir vistes d'objectes senzills d'ús quotidià incloent els tallaments, les seccions o les trencadures escaients, així com de col·locar les cotes necessàries per a la comprensió de l'objecte representat.
7. Aplicar el sistema dièdric i la normalització per a la representació de plànols tècnics necessaris per descriure i poder fabricar objectes amb cares obliqües als plànols de projecció.
Amb aquest criteri es vol valorar el nivell aconseguit en el coneixement del sistema dièdric aplicat, intencionadament, a la normalització referida a les qüestions essencials sobre acotació, talls, trencaments, etc. En la realitat, el sistema dièdric serveix per realitzar plànols tècnics i aquests no tenen sentit si no van proveïts de cotes i no recorren a certs convencionalismes que simplifiquen la representació i faciliten la lectura. Davant d'aquest criteri resulta imprescindible recórrer a objectes reals.
8. A partir de la seua representació dièdrica, desenvolupar i construir un sòlid, polièdric o de revolució, fer-li un tall oblic als plànols fonamentals i representar-lo axonomètricament.
La intenció és avaluar la capacitat de comprensió de l'espai i d'anàlisi de la forma, alhora que valorar el grau de comprensió aconseguit en la relació i correspondència entre els diversos sistemes de representació estudiats. Indubtablement, el criteri incorpora una certa destresa, necessària per a la materialització visual del sòlid, la qual, si és de revolució, encara resulta d'un nivell més alt.
9. Analitzar el muntatge d'objectes compostos utilitzant el dibuix isomètric i les normes sobre acotació ajustades a aquest sistema.
Es proposa aquest criteri com a mitjà insubstituïble per mesurar el nivell aconseguit en l'expressió i comprensió del sistema en el seu vessant de visió espacial, sobretot en l'ús de la perspectiva d'explosió o expansió, en la qual els components del conjunt es mantenen relacionats axialment entre ells, però suficientment separats perquè la representació d'uns no impedesca la lectura dels altres; d'aquesta manera es fa palès l'ordre de muntatge i encaix. El nivell de dificultat no ha de ser molt alt ja que el treball és ardu. En general, serà suficient un conjunt amb quatre o cinc components.
10. Dibuixar en perspectiva cònica i, preferentment, a mà alçada formes de l'entorn amb distints punts de vista, tant dels seus aspectes externs com, si cal, dels interns.
L'ús d'aquest criteri permet esbrinar el nivell desenvolupat quant a la seua capacitat per a comprendre l'espai, així com valorar la destresa aconseguida en quant a facilitat de traç i qualitat gràfica d'aquest. Per altra banda, el present criteri facilita, millor que cap altre, el coneixement de les habilitats aconseguides pels alumnes en l'ús de les distintes tècniques gràfiques que poden anar des de les purament lineals fins a les que requeresquen un gran contingut de textures o de color.
11. Diferenciar les possibilitats de comunicació i d'anàlisi dels principals sistemes de representació (dièdric, axonomètric i cònic) en relació amb el receptor.
Mitjançant aquest criteri es pretén mesurar el nivell d'enteniment respecte a les finalitats pràctiques que persegueixen els distints sistemes de representació, en dues direccions. La primera contempla la comprensió de cada sistema per l'usuari (l'emissor) i la segona, la comprensió del sistema utilitzat per qui ho llegeix (el receptor). Igualment haurà de poder valorar-se la capacitat dels alumnes per a realitzar l'elecció correcta d'un sistema o d'un altre, mitjançant l'adequació dels coneixements a la millor expressió i comprensió dels seus projectes.
12. Utilitzar recursos gràfics com el color, les textures, lletres, signes o símbols transferibles, trames, etc. per exposar amb major evidència les dades i la informació que el dibuix tècnic propicia tant tècnicament com científica.
La finalitat d'aquest criteri és jutjar si ha comprés l'aportació que en el camp de la comunicació o de l'estètica implica recórrer a les tècniques gràfiques esmentades. La qüestió és més important pel fet que, tradicionalment, aquests aspectes gràfics s'han descurat en el Dibuix Tècnic. D'altra banda, serveix per mesurar el nivell de destreses aconseguit i l'interès per la bona qualitat en l'acabat i presentació dels treballs.
13.Identificar en obres d'art elements del dibuix tècnic, i poder establir així uns nivells elementals d'integració que faciliten la comprensió dels aspectes artístics i tècnics del dibuix.
S'intenta conèixer, amb aquest criteri, la capacitat per a assumir el concepte de dibuix tècnic en la seua totalitat, i especialment respecte a la implicació que té en l'art (no sols actual, sinó de tots els temps) i també l'aportació de la geometria i les matemàtiques a l'art, i de l'art al dibuix tècnic.
ECONOMIA
(Batxillerat d'Humanitats i Ciències Socials)
I. Introducció
La importància que els fets econòmics tenen en els diversos àmbits de la nostra societat i la forma tan directa en què ens afecten individualment i col·lectiva justifiquen la presència al Batxillerat d'una formació específica i diferenciada que proporcione als alumnes les claus necessàries per a comprendre el món actual amb els instruments i els mètodes que utilitza l'economia aplicats a l'estudi de problemes humans i socials.
És precisament la novetat que en aquest nivell educatiu representa la incorporació de l'economia la que exigeix un esforç compensador en definir continguts i metodologia apropiada, per a contribuir a l'objectiu bàsic de la matèria: formar ciutadans i desenvolupar les seues capacitats per a interpretar i elegir amb criteris propis les seues decisions econòmiques quotidianes. Cal proporcionar també instruments analítics i models que permeten als estudiants analitzar i interpretar els problemes tècnics, humans i socials que es plantegen en la societat del nostre temps: la distribució del producte i els conflictes que planteja, ecologia i medi ambient, atur, relacions internacionals desiguals, Tercer Món, etc., per sensibilitzar els alumnes sobre aquests problemes i propiciar actituds de major solidaritat entre els diversos pobles, l'acceptació i el respecte de les diverses cultures i facilitar la integració social.
L'Economia s'ocupa preferentment de l'estudi d'un procés amb el qual cada societat busca el benestar material i el progrés dels seus membres: la producció com a activitat amb la qual es transformen els béns per a servir les necessitats humanes, el creixement com a procés que permet augmentar en el temps la quantitat i la qualitat dels béns disponibles i les conseqüències socials i ambientals, i la distribució del producte social entre tots els membres de la comunitat que contribueixen al procés, constitueixen els temes centrals objecte d'estudi de l'economia.
Històricament, les societats han resolt aquests problemes de maneres molt diverses, i per tot açò han desenvolupat costums, normes, institucions, maneres de viure, fins i tot, creences i ideologies, i han aplicat els coneixements científics i tecnològics disponibles en cada moment, amb la creació de diversos sistemes i models econòmics.
Una manera d'entendre l'ensenyament de l'economia, derivada fonamentalment de la concepció neoclàssica i del mètode propi d'economia positiva, situa el centre de l'anàlisi en el fenomen de l'intercanvi entre les decisions individuals dels agents econòmics, tot entenent aquest intercanvi com una mera relació tècnica entre oferents i demandants, en la qual per mitjà dels mecanismes de la competència arriben a preus, ofertes i demandes d'equilibri. Pretendre conèixer els fenòmens econòmics en termes tècnics exclusivament suposa renunciar a l'objectiu més ampli de reforçar el paper de l'element econòmic en el conjunt complex de les relacions socials. S'aposta per un model d'aprenentatge que combine els instruments analítics propis de l'economia i la seua aplicació a l'estudi dels problemes humans, socials i econòmics més rellevants de la societat del nostre temps.
Els criteris que orienten la selecció de continguts ací relacionats són:
- Seleccionar aquells continguts de major poder explicatiu, vàlids per a comprendre el funcionament de diversos models econòmics i amb diferents situacions dins d'aquests.
- Recollir les principals aportacions que la teoria convencional neoclàssica ha produït, tot situant-la dins del seu context econòmic, social i cultural.
- Promoure l'ús de les aplicacions i les tècniques matemàtiques, de manera que s'enriquesca l'anàlisi econòmica i es facilite la identificació i la comprensió dels problemes econòmics i socials.
Proporcionar un conjunt de termes i d'esquemes conceptuals que permeten ordenar i comprendre problemes econòmics propers. Es tracta d'introduir els conceptes bàsics i també els continguts procedimentals associats més clarament a la manera d'escometre els problemes econòmics: selecció i obtenció d'informació rellevant, tractament, ordenació i valoració. Es recull així la tradició epistemològica que considera l'economia més que com a doctrina com a mètode, com estratègia d'aproximació als problemes i tècnica d'exploració d'aquests.
Per acabar, en un món on l'economia juga un paper important en la configuració de valors i actituds, amb clara influència sobre les accions dels individus i grups, adquireixen una especial importància els continguts actitudinals relacionats amb la solidaritat entre les persones, grups i pobles, la valoració de les relacions no competitives, l'actitud crítica davant les injustícies i les desigualtats econòmiques, la importància de la conservació del medi natural per a millorar la qualitat de vida, el rebuig del consum innecessari, etc.
II. Objectius generals
El desenvolupament de la matèria contribuirà a l'adquisició per part de les alumnes i dels alumnes de les capacitats següents:
1. Distingir les qüestions econòmiques i socials de les quals s'ocupa l'economia i el seu paper en la història recent i conèixer les aportacions més rellevants dels corrents diversos del pensament econòmic.
2. Identificar els mecanismes i valors del sistema econòmic capitalista, comparar-lo amb d'altres models d'organització econòmica i social i formar-se un judici raonat i personal pel que fa al cas.
3. Manifestar interès i curiositat per conèixer i analitzar amb rigor, amb sentit crític i solidari els grans problemes econòmics actuals: la fam, el creixement demogràfic, la sobreexplotació dels recursos, les desigualtats socials i entre pobles i la degradació del medi ambient, mentre es familiaritza amb els mètodes de l'anàlisi econòmica.
4. Conèixer i comprendre els trets característics de l'economia valenciana i espanyola i la seua funció i perspectives dins de l'espai econòmic internacional.
5. Elaborar judicis i criteris personals sobre problemes econòmics d'actualitat; comunicar i defensar les seues opinions davant els altres, amb l'argumentació precisa i rigorosa i l'acceptació de la discrepància i els diferents punts de vista com a via d'enteniment i d'enriquiment personal.
6. Establir relacions d'interdependència entre alguns fets econòmics significatius i el context social, polític i cultural on ocorren.
7. Utilitzar els coneixements adquirits per a interpretar els missatges, les dades i les informacions que apareixen en els diversos mitjans de comunicació sobre problemes econòmics d'actualitat, fer l'anàlisi de les solucions que es proposen, les seues bases teòriques i les seues conseqüències socials.
8. Analitzar i valorar les conseqüències que el model de desenvolupament econòmic predominant exerceix sobre el medi ambient i la qualitat de vida de les persones.
9. Mantenir una actitud crítica davant un model econòmic que prima i estimula el consum front a criteris i models alternatius de desenvolupament personal i social.
10. Escometre de manera autònoma problemes econòmics dels seu voltant, amb l'aplicació de procediments d'indagació de les ciències socials i la utilització de fonts diverses (secundàries i primàries) i mitjans d'informació.
III. Nuclis de continguts
Activitat econòmica i sistemes econòmics.
En aquest nucli temàtic es tracta d'introduir els estudiants en el camp de treball de l'economia, amb una perspectiva històrica, i de proporcionar-los exemples de problemes econòmics molt variats i de descriure i definir en què consisteixen les decisions econòmiques bàsiques (producció, distribució i consum). Així mateix, es tracta d'explicar per què s'afirma que l'economia és una ciència social i de caracteritzar els sistemes econòmics contemporanis.
Els continguts d'aquest nucli seran per tant:
- El contingut econòmic de les relacions socials.
- Les necessitats com a producte històric.
- El conflicte entre necessitats i recursos escassos. Cost d'oportunitat.
- Evolució de les idees i pensament econòmic.
- L'economia i els problemes econòmics dels nostres dies.
- Elements diferencials dels sistemes econòmics.
- Anàlisis de fets o qüestions econòmiques, estudi dels seus antecedents i de les circumstàncies de tipus tècnic, econòmic o polític amb les quals està relacionat.
Producció, interdependència econòmica i població.
La divisió tècnica del treball i l'especialització permeten millorar la capacitat productiva d'una societat i, al mateix temps, generen unes relacions d'interdependència entre agents que precisa de mecanismes de coordinació: el mercat de béns intermedis i l'empresa constitueixen els instruments principals de coordinació de la producció en la nostra societat. A més, els factors econòmics i principalment la població, la seua evolució i característiques incideixen tant en la capacitat productiva com en la distribució del producte en cada societat. El sentit d'aquest nucli és posar de manifest la interrelació d'aquests factors humans, tècnics, socials i econòmics.
Els continguts d'aquest nucli seran:
- El fluix circular de la renda.
- El procés de producció: producció, distribució, venda i consum.
- L'empresa com a instrument de coordinació de la producció.
- Factors de producció.
- Divisió del treball, productivitat i interdependència.
- Sectors productius i interrelació.
- Activitat econòmica i població.
- Anàlisi i valoració de dades i quadres estadístics i indicadors sòcio-econòmics.
Intercanvi i mercat.
Amb aquest nucli es pretén realitzar un esquema i fer una representació del comportament econòmic dels agents socials com a productors i com a consumidors, així com dels diversos models de mercat.
Els continguts d'aquest nucli seran:
- Instruments de coordinació producció-consum.
- La formació del preu: demanda i oferta.
- Provisió de béns públics.
- Models de mercat. Polítiques de fixació de preus.
- Mercat i assignació de recursos.
- Observació i anàlisi del funcionament dels mercats de béns i dels serveis.
Excedent, creixement econòmic i distribució.
En aquest nucli s'escomet la relació entre progrés tècnic i excedent, els processos de creixement i de desenvolupament i els problemes que tenen els països del Tercer Món per a adoptar un model de desenvolupament propi.
Per tant, els continguts d'aquest nucli seran:
- Progrés tècnic i excedent.
- Distribució de l'excedent en els diversos sistemes econòmics.
- Les fonts del creixement econòmic: creixement i crisi, cicles.
- Problemes dels països del Tercer Món.
Magnituds nacionals i indicadors d'una economia.
En aquest nucli s'analitzaran les variables més rellevants per a descriure les característiques bàsiques d'una economia (producció, col·locació, renda), i contrastar la seua validesa com a indicadors econòmics dels nivells de benestar i de qualitat de vida.
Els continguts d'aquest nucli seran:
- Riquesa individual i nacional.
- El producte nacional i les magnituds relacionades principals.
- Estimació i càlcul de la renda nacional. La distribució de la renda.
- Consum, estalvi i inversió.
- Polítiques de distribució. La distribució com a conflicte.
- Càlcul i interpretació d'indicadors bàsics d'una economia i anàlisi qualitativa d'aquests.
La presa de decisions i la intervenció de l'Estat en l'economia.
El procés de presa de decisions en una economia, la intervenció de l'Estat i les variables de política econòmica que controla el sector públic (legals, fiscals i monetàries) constitueixen els referents d'aquest nucli temàtic, en el qual es plantegen l'estudi i la valoració de mesures alternatives de política econòmica.
Per tant, els continguts d'aquest nucli seran:
- La presa de decisions en l'economia: la tradició, la planificació, el mercat, les fórmules mixtes.
- Les funcions de l'Estat: política pressupostària i fiscal.
- Coneixement i anàlisi de pressupostos i programes d'actuació d'entitats públiques: Estat, Generalitat, ajuntaments, etc.
- Preparació i realització de debats sobre qüestions controvertides: política de beques, educativa, d'inversions públiques, creació d'infrastructures.
- Estudi i valoració del sistema impositiu i les opcions polítiques associades a les diverses categories impositives.
Finançament de l'economia.
Les funcions dels diners i la seua importància en el desenvolupament d'una economia monetària, el procés de creació de diners i la distribució de funcions i competències en el sector financer i, els fenòmens inflacionaris conformen els continguts d'aquest apartat que són els següents:
- Els diners: funcions i classes.
- Procés de creació dels diners: paper de la banca comercial.
- Valor dels diners, indicadors de la seua variació i inflació.
- Identificació i anàlisi de les distintes teories explicatives de la inflació.
- El sistema financer. Borsa de valors.
- Política monetària.
El context internacional de l'economia.
La descripció dels aspectes més rellevants del comerç internacional, el reflex comptable en la balança de pagaments dels diversos països i la seua anàlisi, junt a les noves tendències d'integració econòmica i els organismes internacionals més importants constitueixen l'objecte d'estudi d'aquest nucli, els continguts dels qual són:
- Relacions econòmiques entre països: avantatge comparatiu i obstacles al lliurecanvisme.
- Instruments de política comercial: aranzels, contingents, acords, subvencions, etc.
- Balança de pagaments.
- Anàlisi i interpretació de la balança de pagaments espanyola i els seus components.
- Mercat de canvis i problemes monetaris.
- Tendències d'integració i cooperació econòmica internacional.
DISPOSICIONS GENERALS
CONSELLERIA D'EDUCACIó I CIèNCIA
2068 DECRET 174/1994, de 19 d'agost, del Govern Valencià, pel qual s'estableix el currículum del Batxillerat a la Comunitat Valenciana (continuació).
- Organismes internacionals de cooperació i d'ajuda internacional.
Aproximació als problemes econòmics actuals.
Les conseqüències negatives que sobre el medi ambient té l'ús dels recursos, la sensibilització dels diversos agents econòmics i, la regulació i posada en pràctica de mesures polítiques actives de protecció ambiental i els models de consum, la pobresa en el món són temes que cal escometre de manera recurrent en cadascun dels nuclis temàtics, així com les referències i exemples sobre l'economia valenciana i espanyola i les seues característiques estructurals.
Per tant, els continguts d'aquest nucli seran:
- Consideració econòmica del medi ambient: beneficis i costos socials.
- Valoració del medi ambient com a recurs econòmic escàs i com a element important en la qualitat de vida.
- Consum i pobresa. Valoració crítica de models i necessitats de consum.
- Anàlisi i avaluació crítica de la informació que sobre un fet o un fenomen econòmic publiquen diferents mitjans i fonts informatives.
- Diferents opcions de política econòmica davant problemes estructurals: inflació, atur, dèficit.
- Lectura, interpretació i elaboració de quadres estadístics i gràfics sobre temes econòmics d'actualitat.
- Trets diferencials de l'economia espanyola i valenciana.
IV. Criteris d'avaluació
1. Identificar els problemes econòmics bàsics d'una societat, tot caracteritzant la manera de resoldre'ls en els principals sistemes econòmics, els seus avantatges i inconvenients, i utilitzar aquesta caracterització per a explicar les tendències recents de l'economia mundial.
Aquest criteri pretén comprovar que els estudiants reconeixen l'escassesa i la necessitat d'elegir com les claus determinants de tot sistema econòmic. A més es tracta d'assegurar que diferencien les distintes formes d'escometre i resoldre aquests problemes en els principals sistemes econòmics actuals i del passat i que són capaços de relacionar, a partir d'exemples concrets, els canvis recents en l'esce-
nari econòmic internacional amb les tendències i circumstàncies de tipus tècnic, econòmic i polític que els expliquen.
2. Assenyalar les relacions existents entre divisió tècnica del treball, productivitat i interdependència econòmica i analitzar el funcionament dels diversos instruments de coordinació de la producció així com dels desajustos.
Es tracta de comprovar si els estudiants identifiquen les raons del procés de divisió tècnica del treball i són capaços de relacionar aquest procés amb la creixent interdependència econòmica i amb la necessitat de mecanismes de coordinació. També es pretén avaluar si han adquirit una visió global del funcionament dels sistema productiu a partir de l'anàlisi dels instruments de coordinació dels sistemes d'economia de mercat (empresa i mercat de béns intermedis), la seua agregació en sectors, la interdependència sectorial (taules intersectorials), així com alguns dels desajustos principals i problemes de coordinació.
3. Utilitzar el coneixement sobre els models teòrics dels distints tipus de mercat per a explicar variacions en preus de béns i serveis en funció de diverses variables i analitzar els desviaments que es produeixen en la pràctica entre aquest coneixement teòric i el mercat real.
Es pretén comprovar que no sols es coneix la lògica del funcionament ideal dels tipus de mercat principals (competència perfecta, monopoli i oligopoli), sinó que també és capaç d'aplicar aquest coneixement a casos reals (a partir d'exemples dels quals es tinga experiència directa), de detectar diferències i de buscar raons que els expliquen.
4. Explicar les condicions que fan possible generar excedents econòmics així com els distints criteris per al seu ús i la seua relació amb el progrés tècnic, i utilitzar aquest coneixement per a analitzar i valorar els problemes de creixement econòmic que es plantegen en els països en vies de desenvolupament.
Amb aquest criteri es pretén avaluar si es comprèn la relació existent entre, per una banda, la formació de l'excedent, l'ús que es faça d'aquest i el paper que en tot el procés juga el progrés tècnic i, per una altra banda, el procés de desenvolupament d'economies agràries a duals i d'aquestes a madures. Així mateix, en l'anàlisi dels problemes que tenen els països en vies de desenvolupament per a seguir aquest procés, ha de fer-se especial atenció a les relacions d'intercanvi desigual que estableixen amb els països desenvolupats.
5. A partir del coneixement dels mecanismes de distribució en una economia de mercat, analitzar possibles mesures redistributives, els seus límits i els seus efectes col laterals, i avaluar les mesures que afavoreixen l'equitat en un supòsit concret.
Aquest criteri posa l'accent en una de les qüestions centrals en economia: la preocupació per l'equitat en la distribució. Amb aquest criteri es pretén avaluar la capacitat d'anàlisi i l'actitud crítica davant les desigualtats econòmiques que es deriven dels mecanismes de distribució, la valoració dels impostos progressius i d'altres instruments redistributius com a elements de progrés i solidaritat, així com la capacitat d'aplicar-les a casos concrets (pressupostos generals de l'Estat, de les comunitats autònomes, dels Ajuntaments).
6. Analitzar i avaluar exemples d'actuacions econòmiques que impliquen explotació abusiva dels recursos naturals o degradació medi-ambiental, tot reconeixent els béns ambientals com un factor de producció escàs, l'ús del qual té un cost social que cal considerar i repercutir, i proposar mesures econòmiques correctores.
L'objectiu d'aquest criteri se centra en el desenvolupament d'actituds positives cap a la conservació del medi ambient, per mitjà de la consideració del subsistema econòmic obert al seu entorn natural amb el qual s'intercanvia fluxos d'energia i de matèries. El criteri pretén assegurar que tant en l'anàlisi com en les mesures que es proposen, es parteix, en primer lloc, de considerar els béns ambientals com un factor de producció (subministrador d'inversió i receptor de desfetes i residus) escàs o en procés de degradació i, per tant, que es pot traduir a costos, i, en segon lloc, es tenen en compte les repercussions en els interessos en conflicte dels diversos sectors o grups socials implicats.
7. Diferenciar entre les principals magnituds macroeconòmiques i analitzar les relacions existents entre aquestes, i també valorar els inconvenients que presenten com a indicadors de la qualitat de vida.
Es tracta de comprovar que els estudiants reconeixen i diferencien les principals macromagnituds (riquesa nacional, producte nacional, renda nacional, despesa nacional, renda personal i renda disponible) així com el seu valor estructural i comparatiu, i que són capaços d'establir relacions entre aquestes. Es pretén també que l'aproximació a aquests indicadors quantitatius del benestar material es complemente amb una anàlisi crítica, que permeta descobrir els problemes pràctics per al seu càlcul i, sobretot, els significat qualitatiu d'aquests indicadors, amb la diferenciació entre nivell de vida (mesurat freqüentment per la renda per càpita), de qualitat de vida (que incorpora aspectes difícilment quantificables: temps d'oci, satisfacció amb el treball, coneixement, espai físic i béns ambientals, entre d'altres).
8. Explicar i il·lustrar amb exemples significatius les finalitats i funcions de l'Estat en els sistemes d'economia de mercat i identificar els principals instruments que utilitza, així mateix valorar els avantatges i els desavantatges del seu paper creixent en l'activitat econòmica.
La finalitat d'aquest criteri és la d'identificar i diferenciar les distintes finalitats (eficiència, equitat i estabilitat), funcions (fiscals, reguladores, redistributives, estabilitzadores i proveïdores de béns i serveis públics) i instruments bàsics de la política econòmica que s'apliquen en cada cas, i assenyalar exemples d'intervencions creixents de l'Estat que poden ser controvertits i que permeten avaluar les raons que la justifiquen.
9. Descriure el procés de creació dels diners, els canvis en el seu valor i la forma en la qual es mesuren, i analitzar les distintes teories explicatives sobre les causes de la inflació i els efectes sobre el conjunt de l'economia.
Amb aquest criteri es pretén comprovar si els estudiants reconeixen el funcionament bàsic dels diners en una economia, i si són capaços d'identificar i de valorar les distintes interpretacions sobre l'origen de la inflació així com de les principals repercussions econòmiques i socials.
10. A partir de les dades de la balança de pagaments espanyola, analitzar la seua estructura i els seus desequilibris bàsics, i valorar les repercussions previsibles de la integració plena d'Espanya en la CE.
L'aplicació a un cas concret ha de permetre comprovar que s'entenen les raons que justifiquen l'intercanvi econòmic entre països així com les diverses transaccions que es recullen en la balança de pagaments i la seua relació amb l'estructura productiva d'un país. Així mateix el criteri ha de servir per comprovar la capacitat d'analitzar els trets més significatius de la situació de l'economia espanyola en relació amb la resta d'economies, amb l'avaluació dels avantatges i dels desavantatges d'una integració major en el context internacional.
11. Participar en debats i elaborar informes sobre qüestions controvertides i rellevants de l'actualitat econòmica, amb la utilització rigorosa de la informació obtinguda dels mitjans de comunicació i la incorporació d'opinions i de judicis propis, de manera clara i raonada, i amb referència d'exemples i de dades apropiades.
Aquest criteri té com a objecte assegurar que els estudiants són capaços d'escometre problemes econòmics d'actualitat (competitivitat d'una economia, control de la inflació, atur i marginació, economia submergida, integració en la UE, problemes locals de reindustrialització, pobresa i subdesenvolupament econòmic enfront de consum innecessari, etc.) per a aprofundir-hi en aquests a partir de la recerca, de la selecció i de la interpretació d'informació sobre el tema i, sobretot, que ho fan amb rigor i objectivitat tant en el tractament de la informació com en l'organització i en la presentació del seu treball, tot tractant d'evitar explicacions esquemàtiques i simplistes, i respectant punts de vista distints, amb una disposició favorable per a reflexionar sobre les idees i els valors propis.
12. A partir d'informacions procedents dels mitjans de comunicació social que tracten des de punts de vista dispars una qüestió d'actualitat referida a la política econòmica del país o de la comunitat autònoma, distingir entre dades, opinions i prediccions, i reconèixer distintes interpretacions, i assenyalar les circumstàncies possibles i les causes que les expliquen.
Aquest criteri pretén comprovar si els estudiants són capaços de contrastar i avaluar críticament (a partir d'una breu selecció) les informacions que apareixen en els distints mitjans de comunicació sobre una mateixa qüestió econòmica. Així mateix, si els alumnes reconeixen que existeixen distintes interpretacions econòmiques i les arriben a relacionar amb els distints interessos econòmics i polítics que les motiven.
13. Llegir, interpretar i elaborar quadres estadístics i gràfics sobre qüestions econòmiques d'actualitat que apareixen en els mitjans de comunicació socials més habituals, i detectar errors possibles i intencionalitats que poden afectar les interpretacions.
Es tracta d'avaluar l'habilitat instrumental bàsica de traslladar a llenguatge verbal o escrit informacions presentades en d'altres llenguatges on habitualment es presenta la informació econòmica, així com de comprovar que s'ha adquirit l'experiència suficient per a detectar errors freqüents i missatges implícits molt evidents. A més es pretén avaluar que s'utilitzen els coneixements adquirits (la qual cosa requereix, per tant, que els conceptes a què es refereix la informació presentada es coneguen prèviament) per a interpretar les dades i les informacions relacionades amb aquestes.
EDUCACIó FíSICA
(Comuna)
I. Introducció
L'Educació Física, com a matèria comuna del Batxillerat, posseeix fonamentalment un caràcter formatiu. És per això, que ha de procurar una formació general i polivalent on s'amplien i aprofundesquen els coneixements, capacitats, habilitats i actituds plantejades en etapes anteriors.
Tanmateix, la notable diferenciació que en aquesta etapa es produeix en els nivells d'aptitud motriu i en els interessos de l'alumnat cap als diferents tipus d'activitat física, fa necessària que l'estructura d'aquesta matèria en el Batxillerat estiga suficientment diversificada per a atendre l'esmentada diferenciació. Aquesta diversificació ha de plantejar-se d'acord amb la funció de les opcions particulars dels alumnes i de les possibilitats del centre, ja que pot conduir a certs nivells d'especialització en determinades tècniques, habilitats o activitats.
En el context de la societat actual pareix convenient que el procés formatiu que es dóna a través de l'Educació Física s'oriente en dues direccions. D'una banda cap a la millora de la salut, amb una incidència en el desplegament d'aquells aspectes de la condició física que s'hi relacionen, i afavorint l'adopció d'actituds crítiques davant aquells factors que hi incideixen negativament. D'altra banda, cap a la recerca i integració d'alternatives motrius que poden donar resposta a la diversitat d'interessos i necessitats, alhora que contribueixen a l'equilibri personal, al perfeccionament de l'habilitat motriu, al gaudi actiu del temps d'oci i a compensar l'habitual sedentarisme.
En aquesta etapa, aquest procés ha de contribuir també a la consolidació de l'autonomia personal. Aquesta consolidació es facilitarà a través d'una acció pedagògica en la qual els coneixements relatius al «saber» es construeixen i es relacionen amb els relatius als «saber fer», i afavoreixen als alumnes l'adquisició dels procediments necessaris per a planificar, organitzar i dirigir les seues pròpies activitats físico-esportives i/o les dels seus companys, i per a utilitzar els recursos que ofereix l'entorn immediat.
Les activitats físiques en general i l'esport en particular constitueixen actualment un dels centres privilegiats d'atenció al cos, no tan sols des del punt de vista pedagògic, sinó també psicològic, sociològic, etc., de tal manera que s'hi generen múltiples expectatives. Per tant, caldrà potenciar la reflexió crítica i l'adopció de decisions personals entorn dels factors sòcio-culturals que incideixen en el desplegament d'aquestes activitats.
En consideració al caràcter propedèutic del Batxillerat, aquesta matèria tractarà també de presentar diferents possibilitats orientatives en la direcció de futurs estudis, bé en carreres universitàries, bé en cicles formatius professionals, en relació amb coneixements i especialitzacions de caràcter docent, esportiu, artístic o de recreació.
II. Objectius generals
El desplegament d'aquesta matèria contribuirà en els alumnes i les alumnes a l'adquisició de les següents capacitats:
1. Conèixer els elements funcionals i expressius de la persona i també, els mecanismes fisiològics d'adaptació a la pràctica sistemàtica de les activitats físiques.
2. Valorar l'activitat física com un element afavoridor del desenvolupament personal, de la salut i de la qualitat de vida.
3. Reconèixer i valorar com un tret cultural propi les activitats físico-esportives habituals en la seua comunitat, i participar en la construcció social i cultural que suposen aquestes activitats per propiciar l'ús adequat i el gaudi dels serveis públics destinats a aquest fi.
4. Avaluar les necessitats personals relacionades amb els diferents aspectes de la motricitat: condició física, habilitat motriu, estructura corporal, expressió, relació i comunicació interpersonal.
5. Planificar la millora i el manteniment de la seua condició física i habilitat motriu mitjançant activitats físiques i esportives que contribueixen a satisfer les seues necessitats i constitueixen un mitjà idoni per a gaudir activament del temps d'oci.
6. Incrementar les possibilitats d'execució, i rendiment on es desenvolupen les capacitats físiques i d'aprenentatge motriu, es perfeccionen les habilitats motrius , s'adopten actituds de responsabilitat i autoexigència i es mostra autonomia en el procés del propi desenvolupament motriu.
7. Participar, amb independència del nivell d'habilitat obtingut, en activitats físiques i esportives per a cooperar en els treballs d'equip i respectar i valorar els aspectes de relació que tenen aquestes activitats i mostrar actituds no discriminatòries.
8. Adoptar una actitud crítica davant les pràctiques que tenen efectes negatius per a la salut individual i col·lectiva i respectar el medi ambient i realitzar aportacions personals que afavoresquen la seua conservació i millora.
9. Utilitzar i valorar la capacitat expressiva del cos i el moviment en diverses manifestacions artístiques i culturals com a mitjà de comunicació i expressió creativa i apreciar els criteris estètics, personals i culturals.
10. Utilitzar i valorar les tècniques de relaxament com un medi de coneixement i desenvolupament personal i de millora de la disposició física i mental per a actuar, amb equilibri, en les diferents situacions de la vida diària.
III. Nuclis de continguts
La condició física i la salut
- Avaluació de la condició física.
- Condicionament físic: valoració de les pròpies necessitats, elaboració d'un pla, exercitació i desenrotllament de les diferents capacitats d'acord amb els objectius proposats.
- Els mecanismes d'adaptació de l'organisme a l'activitat física.
- Indicadors de risc en l'activitat física i d'adequació d'aquesta. Valoració de la influència en la salut de la pràctica d'activitats físiques.
- Hàbits socials i els efectes en l'activitat física i la salut: anàlisi de la influència de factors positius com l'alimentació adequada, el descans, l'estil de vida, etc., i dels factors negatius com el sedentarisme, la drogaddicció, el tabaquisme, etc.
- Nutrició i activitat física. Dieta equilibrada i aportació energètica per a la realització d'activitats físiques.
- Tècniques de relaxació: aspectes teòrics i pràctics, utilització autònoma.
Els jocs i els esports
- Aspectes sòcio-culturals del joc i de l'esport, Cultura i esport. Les relacions socials a través de l'esport: nivells de participació, esport espectacle, violència i esport, esport i civilització de l'oci.
- Activitat esportiva convencional: aspectes reglamentaris, tècnics i tàctics d'algun esport institucionalitzat, desenrotllament de l'habilitat específica, avaluació dels requisits motors per a la seua pràctica. Avaluació dels recursos necessaris i dispostos en l'entorn per a la pràctica esportiva convencional i institucionalitzada.
- Activitat esportiva alternativa: utilització recreativa de diferents activitats físiques, jocs i/o disciplines esportives, adaptació i organització d'aquestes al context sòcio-cultural del centre, valoració del joc i de l'esport com a mitjans per a l'oci. Avaluació dels recursos necessaris i disponibles en l'entorn per a la pràctica esportiva alternativa.
- Jocs i esports autòctons. Indagació i reconeixement de les formes culturals de caràcter físic practicades en la Comunitat Valenciana.
L'expressió i comunicació motriu
- El cos i el seu llenguatge: aspectes culturals i antropològics, elements i recursos expressius. Valoració de possibilitats expressives i de comunicació que presenten.
- Activitat corporal de caràcter expressiu: exploració i exercitació de les possibilitats expressives del cos i del moviment, utilització dels elements dinàmics (cos, veu, grup, espai, objectes) per a afavorir i desenvolupar la capacitat d'expressió, la creativitat i la comunicació.
- Elaboració i representació de composicions dinàmiques i corporals, individuals o col·lectives, amb intenció expressiva i comunicativa.
IV. Criteris d'avaluació
1. Avaluar les necessitat de desenvolupament de cada una de les capacitats físiques com a requisit previ a la planificació del mateix.
Amb aquest criteri es pretén comprovar si coneixen i se saben aplicar les proves d'avaluació convenients per a valorar, de manera descriminatòria, les seues capacitats físiques, i identificar, en funció de determinats criteris (de salut i/o de rendiment), les necessitats de millora o manteniment, com un requisit previ de qualsevol planificació que incidirà sobre aquestes.
2. Dissenyar i realitzar un programa de condicionament físic a mitjà termini i atendrà adequadament la dinàmica de les càrregues i la utilització dels sistemes de desenvolupament de la condició física, en funció dels objectius previstos.
Amb aquest criteri es pretén comprovar si es posseeixen els coneixements i experiència suficients per a planificar la activitat física pròpia, plantejant objectius racionals, utilitzant els mètodes de treball més convenients, s'ajustarà adequadament als principis d'intensitat, continuïtat i progressió, i emprarà els factors que regulen la dinàmica de la càrrega (de volum i d'intensitat).
3. Organitzar, dirigir una activitat de caràcter físico-recreativa per a la utilització del temps lliure i avaluar els recursos disponibles en el centre i en el seu entorn.
Amb aquest criteri es pretén comprovar si els alumnes han desenvolupat, junt a coneixements i habilitats específicques, la capacitat necessària per organitzar i dirigir de manera autònoma l'activitat físico-esportiva que avaluarà les possibilitats que l'entorn immediat ofereix, considerarà els recursos disponibles, i organitzarà, dirigirà i posarà en pràctica aquesta activitat tant individual com en grup.
4. Haver incrementat les capacitats físiques d'acord amb el desenvolupament motor i aproximar els valors normals del grup d'edat a l'entorn de referència.
Amb aquest criteri es pretén comprovar l'auto-exigència en l'esforç per aconseguir un desenvolupament equilibrat i idoni en la seua condició física considerant les seues possibilitats i limitacions.
5. Haver perfeccionat les habilitats específiques que corresponen en un esport i mostrarà eficàcia, tècnica, i tàctica en la resolució de problemes que planteja la seua pràctica.
Amb aquest criteri es pretén comprovar si els alumnes han aconseguit un nivell d'habilitat motriu específica que els permeta actuar amb autonomia i amb una certa eficàcia en un determinat esport, d'aquells que es practiquen en el seu entorn i que corresponga a característiques particulars i a motivacions personals.
6. Elaborar, de manera individual o col·lectiva, composicions corporals que es basen en els elements tècnics de les manifestacions expressives (mim, dansa, dramatització, etc) amb el propòsit de transmetre un missatge a tots els altres.
Amb aquest criteri es pretén comprovar si els alumnes i les alumnes han desenvolupat les capacitats i el recursos necessaris per a elaborar les seues pròpies formes d'expressió i comunicació per mitjà del cos i del moviment, i també si són capaços d'analitzar una manifestació corporal, espontània o convencional, des del component expressiu identificant-ne els trets més característics.
7. Utilitzar de manera autònoma alguna tècnica de relaxació a més de mostrar una actitud favorable a la seua utilització com a mitjà per millorar la salut física, mental i social.
Amb aquest criteri es pretén de comprovar si s'han adquirit els coneixements i les habilitats necessàries per a utilitzar autònomament alguna tècnica de relaxament i si s'ha desenvolupat una actitud favorable cap a la utilització que es basa en el reconeixement de la funcionalitat.
8. Elaborar propostes crítiques per a la millora dels serveis que, en matèria d'educació física, presta la societat, i buscant una major oportunitat d'accés per a ell mateix i els seus conciutadans.
Amb aquest criteri es pretén comprovar si els alumnes han desenvolupat una activitat crítica pel que fa als aspectes socials de les activitats físiques i esportives i si són capaços de, a partir d'una avaluació prèvia de l'oferta social, plantejar suggeriments i alternatives pròpies per tal de millorar els serveis que en aquesta àrea es desenvolupen en el seu municipi.
9. Utilitzar les taules de composició dels aliments i de la despesa energètica per elaborar una dieta adequada a la realització sistemàtica d'una determinada activitat física, que tindrà en compte les variables de l'edat, sexe i constitució corporal.
Amb aquest criteri es pretén comprovar si els alumnes han adquirit consciència de les exigències nutricionals que comporta la pràctica sistemàtica de l'exercici físic i si posseeixen els coneixements necessaris que els permeten regular l'alimentació de manera convenient i que atendran a les característiques personals i al nivell d'activitat física.
LLENGÜES ESTRANGERES
(Comuna)
I. Introducció
Justificar la presència de les Llengües Estrangeres en el currículum dels Batxillerats en el moment i en la societat actuals, sembla quasi innecessari. Els avanços humanístics, científics i tecnològics caracteritzen un món en plena evolució cultural, un món en què la ràpida comunicació d'aquests avanços és una necessitat. Per a integrar-s'hi de manera creativa i responsable és indispensable una sòlida formació escolar.
Mitjançant l'aprenentatge continuat de Llengües Estrangeres, s'adquireix un mitjà privilegiat de comunicació personal i també intercultural, imprescindible per a la consecució d'algunes de les finalitats educatives en aquesta etapa. D'una banda, s'ampliaran els coneixements culturals amb nous continguts que permetran fer-se una idea molt més rica de com és el món, valorar-lo creativament i, a partir d'això, incidir-hi per tal d'aconseguir una transformació compensadora i solidària.
D'altra banda, quan s'adquireix una major «consciència dels altres» és desenvolupa també una major «consciència de si mateix», de manera que, a més d'avançar en el procés de socialització, s'aprofundeix en la pròpia individualització alhora que es forja una presentació del paper que es pot exercir en la pròpia cultura i en l'entorn.
S'ha de tenir present, a més, que els alumnes que fan el Batxillerat ja han decidit o decidiran al llarg d'aquesta etapa, quin serà el seu futur immediat. Poden dedicar-se als estudis universitaris o tècnico-professionals superiors, o a la vida laboral; en qualsevol de les opcions, un bon coneixement d'almenys una Llengua Estrangera és condició indispensable.
En el marc sociolingüístic propi de la Comunitat Autònoma Valenciana, on conviuen dues llengües, l'ensenyament de les Llengües Estrangeres compleix altres funcions educatives importants.
D'una banda, aquest aprenentatge afavoreix l'observació d'altres llengües que es posseeixen o s'aprenen i fa possible la transferència de coneixements d'unes a altres sempre que es partesca d'uns plantejaments comuns pel que fa a l'objecte d'aprenentatge i a la metodologia. Amb això, es millora i fins i tot es desenvolupa la competència en la llengua materna o en la segona.
D'altra banda, les actituds davant les cultures, les llengües i els seus parlants constitueixen una part important dels continguts curriculars que es proposen. Amb tot això, es continua i s'afavoreix la reflexió referida a la diversitat lingüística i cultural i els possibles conflictes que aquesta pot provocar. Es promouen actituds positives, no tan sols respecte de les llengües estrangeres, sinó respecte de les diverses llengües que es parlen a l'Estat Espanyol i, sobretot, respecte de les dues llengües que es parlen a la nostra Comunitat.
Al llarg de l'Educació Secundària Obligatòria, l'estudi de la Llengua Estrangera ha dotat els alumnes d'una competència bàsica que els permet, en un principi, servir-se'n per comunicar-se en una gamma relativament àmplia de situacions dins i fora de l'aula. A més, l'ús de la llengua s'ha completat amb la reflexió sobre el seu funcionament en aquestes situacions, mitjançant els textos observats o produïts; aquesta reflexió, en certa mesura, ha servit per desenvolupar la «consciència lingüística», tan en el nivell gramatical com en el discursiu i pragmàtic. També apareixen en l'Educació Secundària Obligatòria altres tipus de continguts bàsics en l'aprenentatge lingüístic; d'una banda, tots aquells procediments destinats a desenvolupar en els alumnes la capacitat d'aprendre cada vegada més autònomament. D'altra banda, els continguts de tipus sòcio-cultural que es transmeten mitjançant l'ús social de la llengua i les actituds positives de respecte, obertura i esperit crític que motiven per a la comunicació, tan interpersonal com intercultural.
En el Batxillerat, l'objecte d'aprenentatge, és a dir, el conjunt de sabers i habilitats que s'espera que els alumnes obtinguen i, a partir de les quals s'organitza la intervenció didàctica, seria essencialment el mateix: l'ús de la llengua en la comunicació. A part d'això, la progressió respecte de l'Educació Secundària Obligatòria s'organitza al voltant de l'aprofundiment i ampliació de la competència comunicativa.
Primerament, per a ampliar la competència comunicativa s'ampliarà el tipus de situacions en les quals s'utilitza la llengua estrangera mitjançant la diversificació de les funcions comunicatives i dels àmbits d'ús en què aquestes es produeixen.
S'han de crear o simular situacions en què, més enllà de la comunicació més o menys quotidiana, s'utilitze la llengua estrangera per a desplegar tècniques de treball intel·lectual, per adquirir coneixements que es relacionen amb altres àrees disciplinàries o investigar en àmbits específics, seleccionats en funció dels interessos dels alumnes.
En segon lloc, ampliar la competència comunicativa significa capacitar-se per comprendre i produir discursos més complexos mitjançant la consolidació dels procediments de comprensió i per mitjà de la posada en pràctica de les estratègies de producció, tant oral com escrita. Significa també capacitar-se per a reconèixer i interpretar els elements que sovint es comuniquen de manera implícita en el discurs.
Quan s'adquireix major capacitat per comprendre els continguts que es transmeten de manera implícita, s'amplia també la capacitat de reconèixer i analitzar el paper dels estereotips i connotacions culturals que poden convertir la llengua en un instrument de manipulació dels valors i actituds socials. És per això que s'amplia, per tant, la capacitat de reaccionar de manera crítica davant d'ells.
En tercer lloc, un altre nivell d'aprofundiment de la competència comunicativa és el de les variants discursives i textuals que poden ser objecte d'observació i apropiació. L'edat dels alumnes i la diversificació d'interessos poden aconsellar que s'òbriga el ventall dels gèneres discursius, que han de poder incloure també alguns textos relativament especialitzats o certs textos literaris.
Així mateix, en l'etapa de Batxillerat caldrà ampliar la competència gramatical mitjançant el treball relatiu a textos orals i escrits que presenten estructures morfosintàctiques i continguts lèxics més complexos. A partir de l'observació del material que es proposa, i també de les pròpies produccions, es pot arribar a la construcció d'un saber explícit que permeta de sistematitzar els coneixements relatius al codi de la llengua. És en el context d'aquestes activitats de reflexió on fonamentalment es duguen a terme les operacions de raonament lògic (anàlisi, conceptualització, sistematització, etc.) que reforcen i completen la formació intel·lectual.
Finalment, i com a conseqüència no tan sols dels aprenentatges precedents, sinó també d'un major grau de maduresa, caldrà que s'insistesca en el desenvolupament i l'aprofundiment de l'autonomia dels alumnes. Aquests han de ser capaços de realitzar propostes de treball en relació amb els seus interessos i necessitats, determinar els propis objectius i els mitjans més eficaços per a obtenir-los. Amb tot això, es contribuirà a preparar-los, eficaçment, per desenvolupar-se autònomament i creativament en el món laboral o en els dels estudis superiors, en els quals poden integrar-se a la fi de l'etapa postobligatòria.
II. Objectius generals
El desplegament d'aquesta matèria ha de contribuir en els alumnes a l'adquisició de les capacitats següents:
1.Utilitzar la llengua estrangera per a comunicar- se en situacions interactives cada vegada més diversificades i autèntiques, oralment i per escrit, utilitzant estratègies comunicatives i discursives escaients.
2. Comprendre la informació global i específica de missatges orals i escrits que es relacionen amb la situació de dins i fora de l'aula.
3. Interpretar el discurs dels mitjans de comunicació, i reconèixer-hi els aspectes específics i de relació amb els codis no verbals.
4. Llegir de manera autònoma amb diverses finalitats: recerca i selecció d'informacions, adquisició de coneixements pel que fa a diferents àrees d'interès, oci, etc.
5. Llegir textos literaris en llengua estrangera amb la finalitat de sensibilitzar-se amb el fet literari i fer-se conscient dels usos de la llengua que aquest comporta.
6. Produir textos escrits amb diferents finalitats, planificant-los i organitzant-los de manera coherent i adequada d'acord amb la situació de comunicació.
7. Reflexionar sobre el funcionament lingüistico-comunicatiu de la llengua estrangera per poder arribar a produir missatges més complexos i correctes, adaptats a les diverses situacions.
8. Utilitzar estratègies d'aprenentatge autònom; plantejar-se objectius propis pel que fa a les necessitats personals i relacionades amb els àmbits de coneixements en els quals puga incidir la llengua estrangera; trobar les vies de consecució d'aquests objectius (selecció dels mètodes de treball, suports, tècniques, etc), i avaluar l'adequació i l'eficàcia de tot això.
9. Reflexionar sobre els continguts dels textos (ja siguen els que es transmeten en la comunicació interpersonal, ja siguen els procedents dels mitjans de comunicació), per a analitzar-los críticament des del punt de vista dels valors que manifesten.
10.Assumir i valorar la importància d'una actitud investigadora i creativa en el desplegament del procés d'aprenentatge de les llengües estrangeres.
11. Reconèixer, interpretar i ampliar el coneixement dels referents culturals que apareixen implícits o explícits als textos per aconseguir una millor comunicació amb els parlants de la llengua estrangera.
12. Valorar la riquesa que suposa el multilingüisme com a mitjà per a contrastar i ampliar coneixements i valors i reaccionar davant d'aquests de manera respectuosa, oberta i crítica.
III. Nuclis de continguts
Durant el procés d'ensenyament i aprenentatge en les etapes anteriors de l'Ensenyament Obligatori s'han anat desenvolupant tres tipus de continguts (procediments, conceptes i actituds) que continuen presents en aquesta etapa.
L'aprenentatge d'una llengua està estretament vinculat a l'adquisició de continguts relatius a procediments que es refereixen no solament a les habilitats per a la producció i comprensió del discurs, sinó també a les estratègies d'aprenentatge necessàries per aquesta comprensió i producció. Aquests continguts constitueixen l'eix del procés didàctic. Els conceptes, que es construeixen a partir d'activitats d'observació, anàlisi, manipulació i producció apareixen com a continguts indissociables dels procediments i són sabers explícits i organitzats sobre les unitats lingüístiques o els referents culturals i sobre el seu funcionament en el discurs. De la mateixa manera, per a l'organització de la intervenció didàctica, s'han de tenir en compte: les actituds generades davant la llengua estudiada, l'aprenentatge, els seus components culturals i el seus parlants.
Més amunt s'han definit l'objecte d'aprenentatge, el caràcter de l'etapa i els objectius generals. A més d'aquests elements, en la determinació dels nuclis de continguts intervenen altres consideracions que es deriven de la investigació recent relativa a l'adquisició de les llengües en general i de les llengües estrangeres en particular. Entre elles es pot citar el paper dels intercanvis comunicatius en l'adquisició i el desenvolupament de la capacitat lingüística, la funció de la reflexió en l'aprenentatge o l'existència de diferents estils cognoscitius que condueixen a formes específiques d'aprenentatge.
Els nuclis de continguts són els mateixos que s'han establert per a l'etapa de Secundària Obligatòria perquè, tal com estan concebuts, responen a una definició de l'objecte d'aprenentatge, la competència comunicativa, que no és diferent en una etapa o en altra. Així doncs, el marc de referència que serveix de guia en les diferents etapes i els continguts de què es componen, aniran ampliant-se progressivament al llarg dels anys d'instrucció.
Així doncs, aquests nuclis de continguts són una prolongació dels especificats en l'etapa de Secundària Obligatòria i, solament variarà respecte de l'etapa anterior el seu tractament. En efecte, la major capacitat comunicativa dels alumnes en la llengua estrangera, la més àmplia capacitat cognoscitiva, i també el major grau d'autonomització aconseguit, permetrà que es puguen consolidar les capacitats obtingudes al llarg de l'Educació Secundària Obligatòria i, a més a més, aprofundir-hi i ampliar-les.
És per això que distingirem quatre nuclis de continguts:
- La llengua com a instrument de comunicació.
- La llengua com a instrument de reflexió lingüística.
- La llengua com a instrument d'autonomització de l'aprenentatge.
- La llengua i la seua dimensió sòcio-cultural.
La distribució dels continguts en aquests quatre nuclis respon a la necessitat d'aclarir i tipificar els diferents àmbits que han de ser objecte d'ensenyament i d'aprenentatge. Aquesta enumeració no implica, de cap manera, un criteri d'organització ni de priorització, pel que fa als continguts.
Els criteris per a seleccionar, agrupar, prioritzar i distribuir en seqüències cadascun dels tipus de continguts al llarg de l'etapa es determinaran en la Programació Didàctica dins del Projecte Curricular de l'etapa, i han de ser finalment matisats segons el nivell de progrés de l'alumne i la dinàmica que genere el procés d'ensenyament i aprenentatge.
Com succeeix en l'ús real de la llengua, la Programació Didàctica, els diferents tipus de continguts i els diferents nuclis es presentaran de manera integrada, encara que sempre serà possible emfasitzar aquells que pareguen més necessaris.
La llengua com a instrument de comunicació
La llengua funciona com un mitjà d'interacció social i la competència comunicativa com un conjunt de diverses subcompetències mitjançant les quals els parlants estructuren i produeixen textos coherents segons la situació, les seues intencions i les reaccions que observen o preveuen dels seus interlocutors.
En l'etapa d'Educació Secundària Obligatòria s'han reconegut tres dimensions d'ús de la llengua:
a) La que permet establir relacions interpersonals.
b) La que permet adquirir i produir informació.
c) La que comporta l'ús de la llengua amb finalitats estètico-lúdiques.
En l'etapa d'Educació Secundària Postobligatòria es mantenen les mateixes dimensions d'ús, tenint en compte que el grau d'amplitud i aprofundiment ha de ser major.
Són continguts d'aquest nucli els següents:
* Continguts relatius a la dimensió d'ús interpersonal.
- Consolidació de l'ús de les estratègies comunicatives l'observació i l'ús de les quals vénen d'etapes anteriors. Es tracta per exemple d'aquelles que permeten organitzar i regular els intercanvis comunicatius i les que permeten suplir deficiències lingüístiques i evitar el trencament de la comunicació.
- Desplegament de tècniques més complexes per a la gestió de la conversació: selecció del tema, modes d'introducció d'un nou tema, etc.
- Desplegament de la capacitat d'utilitzar diferents estratègies discursives per dur a terme les intencions comunicatives que es pretenen.
- Ampliació del coneixement de les normes socio-comunicatives que subjauen en l'ús de la llengua estrangera.
- Participació en converses que es relacionen amb situacions de la vida quotidiana de l'aula (intercanvi d'informacions, opinions, consignes, etc.).
- Participació en converses, entrevistes o intercanvis escrits en els quals es compartesca informació de diferent ordre (descripcions, instruccions, narracions d'esdeveniments personals, del món de l'actualitat, de ficció, etc.)
- Negociació de decisions per a arribar a acords amb la resta de la classe.
- Participació en debats on s'intercanvien idees, opinions, etc.
- Presentacions orals relatives a temes elegits segons els interessos propis o del grup.
- Participació en simulacions i dramatitzacions.
* Continguts relatius a l'ús de la llengua per a adquirir i produir informació.
- Identificació i sistematització de les característiques que permeten una major comprensió i producció de:
. textos descriptius i narratius,
. textos expositius i explicatius,
. textos argumentatius.
Amb possibilitats d'ampliació:
.textos expositius de caràcter explicatiu relacionats amb alguna matèria del currículum,
.textos descriptius de tipus tècnic,
.textos argumentatius de caràcter formal, etc.
I amb les combinacions d'un tipus i d'altres d'acord amb la intenció de comunicació:
. narrar per convèncer,
. argumentar per persuadir, etc.
Així doncs, el processament i ús de la informació a partir de les esmentades fonts permetrà que es puga aprofundir en la identificació i conceptualització de les característiques dels tipus textuals que s'han vist en l'etapa de Secundària Obligatòria.
* Continguts relatius a l'ús de la llengua en la seua dimensió estètico-lúdica.
- Lectura de llibres que s'han elegit d'acord amb els gustos o interessos dels alumnes i sobre els quals es pot proposar alguna tasca: comentari de les reaccions davant la lectura de la història, resum-comentari amb la finalitat de contar-lo a companys que no l'han llegit, relat de la part que ha presentat més interès, etc.
- Audició de cançons, històries, etc, relacionades amb les preferències de la classe, amb què es poden fer qualsevol tipus de treball que no interferesca amb el plaer que suposa l'activitat: breu exposició de la vida del cantant o del grup, explicació resumida del contingut de la cançó, etc.
- Creació de textos imaginatius (contes, poemes, etc.) que poden ser divulgats a la resta de la classe o del centre per tal que es coneguen.
- Visió de pel·lícules, vídeos, etc., que oferesquen interès i sobre el quals es pot suggerir una sèrie de tasques que puguen estimular la visió activa: preparació prèvia d'alguns aspectes que apareixeran, concentració de l'atenció en parts concretes, etc.
En aquest marc de l'ús de la llengua en les tres dimensions que s'han descrit, tindrà sentit el desenvolupament de les habilitats de comprensió i producció tant orals com escrites. L'ampliació d'aquestes habilitats ha de partir del nivell obtingut en les etapes obligatòries anteriors i s'hi posarà èmfasi en la intervenció de factors més complexos que requereixen una major elaboració en la construcció del sentit per part del receptor. Així, s'organitzarà el treball en torn als continguts següents:
- Presentació de situacions en què puguen haver-hi factors implícits en els missatges, ja siguen de tipus lingüístic o cultural.
- Participació en situacions que puguen requerir la comprensió o producció de missatges no previsibles amb anterioritat: intercanvis orals o escrits que no hagen tingut una preparació lingüística prèvia.
- Presentació de realitzacions discursives diverses que permeten, a partir dels tipus textuals bàsics, combinacions d'acord amb la intenció de comunicació: narrar per convèncer, explicar per divertir, etc.
- Comprensió de la informació global i específica dels missatges que apareixen en els diferents tipus de textos tot tenint en compte els factors no implícits com el context situacional, els implícits culturals, etc.
- Producció oral i escrita d'acord amb els diferents prototipus textuals i en resposta a situacions de comunicació concretes, i tot tenint en compte sempre l'audiència a qui va dirigida.
La descripció de les tres dimensions d'ús que s'hi proposen permet delimitar l'ampli concepte «la llengua com a instrument de comunicació» i a partir d'aquestes, es podrà arribar a posteriors concrecions en el Projecte Curricular de l'etapa.
La llengua com a instrument de reflexió lingüística
Durant les etapes obligatòries, la reflexió conscient sobre la llengua ha format part del procés d'aprenentatge. Això ha permès desenvolupar un coneixement de la llengua com a sistema a partir de la interiorització de conceptes i procediments que faciliten l'adquisició de la competència lingüística.
Durant el Batxillerat, la major complexitat de la llengua que es presentarà i la major capacitat cognoscitiva dels alumnes farà necessari l'aprofundiment en els procediments que s'han iniciat en etapes anteriors.
Es consideren en aquest nucli els següents continguts.
- Observació dels aspectes referents a les condicions de recepció i producció de missatges: elements lingüístics i paralingüístics que els organitzen, les relacions entre interlocutors, la intenció de comunicació.
- Observació, identificació i anàlisi dels trets lingüístics que indiquen la presència de l'emissor del receptor, i les relacions de l'enunciat amb la situació: ús de substituts i pronoms personals, deíctics espacio-temporals, modalització, ús de temps i formes verbals.
- Conceptualització dels elements que fan avançar la informació en un text i li proporcionaran coherència i cohesió.
- Conceptualització de les diverses transformacions de les frases en funció de la tematització: nominalització, transformació passiva.
- Conceptualització dels elements lingüístics que permeten introduir les paraules d'altres en el propi discurs: estil directe, estil indirecte, indirecte lliure.
- Identificació i conceptualització dels diferents tipus textuals i de les seues combinacions pel que fa a la situació de comunicació, intencions, etc.
- Observació dels actes de parla que apareixen en els textos (orals i escrits), de les formes lingüístiques que adquireixen i de les estratègies discursives que els organitzen.
- Localització i interiorització dels trets específics de la comunicació oral i de l'escrita tan pel que fa a les diferències situacionals com als textos que es produeixen d'una o d'altra manera (valor dels aspectes prosòdics i dels elements fàtics en l'oral, diferències sintàctiques entre les dues formes de producció).
Pel que fa a la gramàtica oracional, es tracta de seguir aprofundint en el treball sobre unitats lingüístiques per a aconseguir una major correcció i fluïdesa en les correccions i una major capacitat per a valorar-les.
Són continguts relatius a aquest àmbit de la gramàtica oracional, els següents:
- Conceptualització de les estructures oracionals, les seues diferents formes i nivells (semàntic i sintàctic) segons les funcions que compleixen: expressió de la causa, la conseqüència, la concessió, la condició.
- Sistematització dels mecanismes de formació del lèxic (composició, sufixació, etc...), i del seu funcionament en funció de la situació de comunicació (ús d'un lèxic de tipus col·loquial, culte, especialitzat).
- Perfeccionament dels aspectes fonològics, tant segmentals com suprasegmentals: entonació expressiva, accent, apropament a les característiques fòniques de la llengua estrangera.
La llengua com a instrument d'autonomització de l'aprenentatge.
Durant les etapes obligatòries els continguts que es destinen a desenvolupar la capacitat d'autogestió de l'aprenentatge han tingut una presència important per mitjà d'activitats que s'han encaminat a l'observació i utilització conscient d'una sèrie d'estratègies d'aprenentatge i també a la preparació d'aspectes psicològics (motivació, actituds), metodològics (fonamentació de les activitats i de les diferents formes de realitzar-les), i de pràctica d'autodirecció (presa de decisions, valoració del propi treball).
Aquesta etapa ha de tractar de continuar oferint models per a la utilització de les estratègies d'aprenentatge, i aprofundint-hi i estimulant la seua utilització per tal de proporcionar:
- Autocontrol en les activitats de comprensió i producció de textos, mitjançant la disminució progressiva de la guia pràctica (les consignes, preguntes, etc, amb les quals el professor o el materials marquen progressivament els passos d'una activitat).
- Reflexió sobre les diferents maneres de procedir en la realització d'activitats d'aprenentatge de la llengua, bé siguen aquestes globals (planificació, control i revisió, avaluació), o més concretes (recerca de regularitats en els models de llengua, comprensió específica) per aconseguir que la selecció de les estratègies es realitze de manera personal i autònoma segons els estils d'aprenentatges personals.
En definitiva, els continguts d'aquest nucli, durant aquesta etapa de l'educació postobligatòria, han d'anar dirigits a fer possible la continuació futura en el llarg i complex procés de l'aprenentatge de la llengua, gran part del qual es durà a terme fora del context de l'ensenyament formal.
La llengua com a instrument de comunicació intercultural
En les etapes anteriors, els aspectes sòcio-culturals, entesos com el món de referències a l'entorn (passat i present), han estat contingut de treball pel que fa que la seua comprensió i interpretació puguen contribuir a fixar el sentit dels missatges o, si més no, a matisar-lo i completar-lo.
En aquesta etapa s'ha de tractar no tan sols de treballar els continguts sòcio-culturals que apareixen a l'atzar en els textos sinó que es treballaran també els continguts següents:
- Investigació sobre els referents culturals que apareguen en els textos, de manera que els alumnes amplien així el seu camp de coneixements i experiències: projectes concrets d'investigació quant a alguns aspectes culturals i que es promouen a partir de lectures, etc.
- Recerca i localització d'informacions que contribuesquen a estructurar el món de referències presents als textos (elements de civilització, literatura, història, geografia) o bé de resoldre necessitats que ixen en un moment determinat (preparació d'un treball, simple curiositat d'investigar alguna cosa), etc.
- Ampliació dels coneixements de tipus sòcio-cultural ja obtinguts en l'etapa d'Educació Secundària Obligatòria, que constitueixen els «sabers mínims» que comparteixen els parlants d'una llengua (normes sòcio-comunicatives, alguns referents històrics, geogràfics o institucionals...)
- Consideració crítica, distanciada i relativitzadora de valors, normes socials i estereotips que es transmeten en l'ús social de la llengua.
- Observació d'alguns accents i registres de la llengua i la interpretació possible del seu valor sòcio-cultural.
IV. Criteris d'avaluació
1. Extraure informació global i específica, tan explícita com implícita, de textos orals, que s'emeten en situació de comunicació cara a cara, sobre temes que es relacionen amb la realitat quotidiana, aspectes culturals i socials dels països en què es parla la llengua estrangera i temes generals i específics que es relacionen amb els estudis i l'orientació professional.
Amb aquest criteri es pretén d'avaluar la capacitat per comprendre i interpretar tant la informació explícita que es rep en els intercanvis orals com també la que es deriva de la intenció de l'interlocutor, el registre que s'utilitza, l'actitud, etc. Tanmateix es pretén d'avaluar les estratègies de comunicació que s'utilitzen en aquests intercanvis.
2. Extraure informacions globals, i les específiques que prèviament es requereixen de textos orals que s'emeten pels mitjans de comunicació relatius a qüestions generals de l'actualitat, aspectes de les cultures que s'associen amb la llengua estrangera i que es relacionen amb altres disciplines del currículum.
Amb aquest criteri es pretén d'avaluar la capacitat de comprendre i interpretar correctament d'una manera global els missatges que s'emeten en els programes més usuals dels mitjans de comunicació àudio-visuals, com són les notícies, els programes de divulgació i d'opinió, debats, etc, i produccions amb trames argumentals que s'emeten per aquests mitjans. A més es tracta de comprovar la comprensió específica d'aspectes concrets que s'hagen destacat prèviament.
3. Participar amb fluïdesa en conversacions improvisades i en narracions, exposicions, argumentacions i debats que es preparen prèviament relatius a temes d'interès, que es relacionen amb altres àrees del currículum o amb aspectes socials i culturals en què es parla la llengua estrangera, tot utilitzant estratègies de comunicació i el tipus de discurs que adequat a la situació.
Es tracta d'avaluar, d'una banda la capacitat per a organitzar i expressar idees amb claredat i, d'altra banda, la capacitat per a reaccionar adequadament en les situacions interactives de manera que es puga dur a terme una gestió adequada de la comunicació (iniciar intercanvis, negociar significats,...) tot produint un discurs comprensible per tal que aconseguesca la intenció comunicativa.
4. Extraure de manera autònoma, i amb l'ajut d'instruments adequats (diccionari etc.) la informació que contenen els textos que procedeixen dels mitjans de comunicació escrita, llibres de divulgació, etc, que fan referència a temes d'actualitat, a la cultura en general i a temes que es relacionen amb altres matèries del currículum i amb els estudis futurs.
Es pretén d'avaluar la capacitat de comprendre textos autèntics d'interès general i de divulgació, amb suficient precisió i detall per tal de poder analitzar críticament aquesta informació, reelaborar-la i utilitzar-la en produccions pròpies, tan orals com escrites.
5. Llegir amb l'ajuda dels instruments adequats (diccionaris, llibres de consulta) textos literaris diversos (novel·la, poesia, teatre) que es relacionen amb els interessos propis i del grup i fer palesa la comprensió amb alguna tasca específica.
Es pretén d'avaluar amb aquest criteri la capacitat per a interpretar una obra literària, les característiques generals de l'estil i el context sòciocultural que l'enquadren.
Els textos seleccionats han de presentar un contingut i un estil adequats al nivell dels continguts.
6. Redactar, amb l'ajuda del material pertinent, textos escrits que exigeixen una planificació i una elaboració reflexiva de continguts, amb cura de la correcció idiomàtica, la coherència i la propietat expressiva
Amb aquest criteri es pretén d'avaluar la capacitat de planificació i organització de les idees d'acord amb el tipus de text triat, i es tindrà cura de la progressió del tema i s'haurà d'expressar amb la suficient coherència per a una adequada comprensió. També, amb aquest criteri s'avaluarà també la correcció lingüística amb la qual es presenten els continguts que s'han elegit a més de tenir en compte la importància d'aquesta per aconseguir una comunicació efectiva.
7. Utilitzar reflexivament els coneixements lingüístics, sociolingüístics, estratègics i discursius que s'adquireixen, i on s'aplicaran amb rigor els mecanismes d'autocorrecció que reforcen l'autonomia de l'aprenentatge.
Per mitjà d'aquest criteri es pretén d'avaluar si els alumnes posseeixen efectivament una competència global que els permeta adequar les produccions a diferents situacions de comunicació (segons la intenció, el tipus d'interlocutor, etc.) amb el grau de correcció relatiu al nivell, i considerar i analitzar reflexivament les produccions per a autocorregir-se, si fóra necessari.
8. Utilitzar estratègies d'aprenentatge que propicien autocontrol en les activitats de comprensió i producció de textos, així com un major domini dels processos propis de l'aprenentatge de la llengua estrangera: planificació, autoobservació i avaluació.
Es pretén avaluar la capacitat per a desenvolupar dos tipus d'activitats. Per una banda l'ús d'estratègies que permeten construir el sentit dels textos autònomament (recepció); en producció, s'observaran les estratègies que conduesquen a l'elaboració de textos tenint en compte cada fase del procés, ja siga aquest de producció escrita (contextualitzar, planificar, textualitzar, revisar i avaluar) o oral (adaptar-se a la situació, consolidar les reaccions de l'interlocutor, negociar el sentit).
D'una altra banda es tracta d'avaluar la capacitat dels alumnes d'incidir en les decisions relatives al seu propi aprenentatge: elaboració de plans d'actuació d'acord amb les necessitats personals, control del desenvolupament dels plans previstos i valoració del conjunt del procés.
9. Extraure, analitzar i interpretar les informacions de caràcter cultural que apareixen en els textos de manera explícita però també implícita, i incorporar-los per tal que es produesca una comprensió més completa dels missatges.
Amb aquest criteri es pretén de valorar la capacitat de reconèixer en els textos els indicis que fan referència a aspectes de tipus sòcio-cultural que comparteixen els parlants d'una llengua, i una vegada s'hagen reconegut, hauran de desenvolupar els mecanismes que permeten interpretar-los (inferència, hipòtesi de sentit i també recerca o petició d'informació sobre els referents).
10. Utilitzar procediments de localització, anàlisi i tractament dels coneixements de tipus sociocultural per a la realització de petits treballs que es relacionen amb interessos personals o de grup.
Es tracta de valorar la capacitat d'elaborar continguts sòcio-culturals després de cercar informacions en diverses fonts i utilitzar-les de manera autònoma en treballs d'exposició oral i treballs escrits relatius a temes pluridisciplinars d'interès per als estudis o la vida futura, tant per a la classe com per a la participació en activitats extraescolars (jornades culturals, intercanvis, visites).
FíSICA
(Batxillerat de Tecnologia)
Introducció
Actualment, l'impacte que les ciències físiques han tingut i tenen en la vida dels éssers humans és evident. La seua utilitat s'ha posat de manifest en la tecnologia: indústries senceres es basen en els seus descobriments i tot un conjunt d'artefactes proclama la seua eficàcia. D'altra banda no es pot oblidar el paper com a font del canvi social, la influència que exerceix en el desenvolupament de les idees, les implicacions en el medi ambient, etc.
La Física és un matèria que té un caràcter formatiu, orientador i preparatori. Les ciències físiques constitueixen un element fonamental de la cultura del nostre temps, que inclou no solament aspectes de literatura, d'història, etc., sinó també els principals avanços científics i les seues aplicacions. D'altra banda un currículum que pretén contribuir a la formació de ciutadans crítics ha d'incloure aspectes com les complexes interaccions ciència-tècnica-societat o la forma de treballar dels científics. De les consideracions anteriors es deriva el caràcter formatiu d'aquesta matèria. El caràcter orientador i preparatori implica que el currículum ha d'incloure els continguts conceptuals, metodològics i actitudinals que permeten abordar amb èxit estudis posteriors, ja que la Física és una matèria que forma part de tots els estudis universitaris de caràcter científic i tècnic i és necessària per a un ampli ventall de famílies professionals que estan presents en la Formació Professional de Grau Superior.
Per tot això, els continguts que es proposen tenen un caràcter bàsic. En concret, s'ha de completar l'edifici teòric que va significar la Mecànica com a primera ciència moderna, fent una introducció a la teoria de la gravitació universal, que va permetre enderrocar la suposada barrera entre el món sublunar i celest. Així mateix s'estudia el moviment ondulatori per completar la imatge mecànica del comportament de la matèria.
S'aborda l'estudi de l'òptica, i posteriorment es mostrarà la seua integració en l'Electromagnetisme, que es converteix així, juntament amb la Mecànica, en el suport fonamental de l'imposant edifici teòric que es coneix com la Física clàssica.
El fet que aquesta gran concepció del món no va poder explicar una sèrie de fenòmens, originà l'aparició de la Física moderna, algunes idees de la qual (la relativitat, la quàntica i les seues aplicacions) també han de ser introduïdes en el Batxillerat.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria contribuirà a fer que els alumnes adquiresquen les següents capacitats:
1. Comprendre els principals conceptes de les ciències físiques i com aquests s'articulen en lleis, models o teories.
2. Aplicar aquests conceptes a l'explicació de certs fenòmens físics i a l'anàlisi d'alguns dels usos tecnològics més quotidians de les ciències físiques.
3. Discutir i analitzar críticament hipòtesis i teories contraposades que permeten desenvolupar el pensament crític, i valorar les seues aportacions al desenvolupament de la Física.
4. Utilitzar autònomament les estratègies pròpies de la investigació científica, per resoldre problemes, realitzar treballs pràctics i, en general, explorar situacions i fenòmens desconeguts per a ells.
5. Comprendre la naturalesa de la Física i les seues limitacions, així com les seus complexes interaccions amb la tecnologia i la societat, valorar la necessitat de preservar el medi ambient i de treballar per a aconseguir una millora de les condicions de vida actuals.
6. Valorar la informació provinent de diferents fonts per a formar-se una opinió pròpia, la qual els permeta expressar-se críticament sobre problemes actuals relacionats amb la Física.
7. Comprendre que el desenvolupament de la Física suposa un procés canviant i dinàmic, mostrant una actitud flexible i oberta enfront d'opinions diverses.
8. Manipular amb confiança en el laboratori l'instrumental bàsic fent-ne ús d'acord amb les normes de seguretat de les seues instal·lacions.
9. Desenvolupar actituds positives cap a la Física i el seu aprenentatge, que augmenten l'interès i autoconfiança dels alumnes en la realització d'activitats d'aquesta ciència.
III. Nuclis de continguts
Els dos primers nuclis presenten continguts relatius a procediments i actituds. No han de tractar-se per separat, sinó que s'han de desenvolupar, de manera integrada, en la resta dels nuclis.
Aproximació al treball científic.
- Procediments que constitueixen la base del treball científic: plantejament de problemes, formulació i contrastació d'hipòtesis, disseny i desenvolupament d'experiments, interpretació de resultats, comunicació científica, estimació de la incertesa de la mesura, utilització de fonts d'informació.
- Importància de les teories i els models dins dels quals es duu a terme la investigació.
- Actituds en el treball científic: qüestionament d'allò obvi, necessitat de comprovació, de rigor i de precisió, obertura davant de noves idees.
- Hàbits de treball i d'indagació intel·lectual.
Física, tècnica i societat
- Anàlisi de la naturalesa de la Física com a ciència: avanços i limitacions, caràcter temptatiu i de contínua recerca, evolució, i interpretació de la realitat a través de models.
- Relacions de la Física amb la tècnica i les seues implicacions en la societat: conseqüències en les condicions de la vida humana i en el medi ambient. Valoració crítica.
- Influències mútues entre la societat, la Física i la tècnica. Valoració crítica.
Interacció gravitatòria.
- Introducció als orígens de la teoria de la gravitació: des del model geocèntric fins Kepler.
- La llei de la gravitació newtoniana. Algunes conseqüències, com la determinació de la massa d'alguns cossos celests, la predicció de l'existència de planetes, l'explicació de les marees.
- Introducció del camp gravitatori a partir de les dificultats que comporta la idea d'una «acció a distància» i instantània.
- Estudi energètic de la interacció gravitatòria (treball de les forces conservatives) i introducció del concepte de potencial.
- Contribució de la teoria de la gravitació al coneixement de la gravetat terrestre i a l'estudi dels moviments de planetes i satèl·lits (energia per posar un satèl·lit en òrbita, la velocitat d'escapament).
- Síntesi que va significar la llei de gravitació universal: les lleis de la dinàmica són aplicables al món terrestre i celest. Implicacions culturals i socials d'aquesta síntesi.
Vibracions i ones.
- Estudi breu del moviment vibratori més senzill: el moviment harmònic simple.
- Construcció d'un model sobre la naturalesa del moviment ondulatori que permeta distingir entre ones longitudinals i transversals; explicar les raons per les quals es propaga; introduir les magnituds que caracteritzen una ona; mostrar la influència del medi en la velocitat de propagació.
- Equació del moviment ondulatori per al cas de les ones harmòniques planes. Propietats de les ones: la transmissió de l'energia a través d'un medi (atenuació, absorció i dispersió de la intensitat pel medi), la difracció (principi de Huygens-Fresnel), la interferència, la reflexió i la refracció. Les ones estacionàries i l'efecte Doppler.
- Aplicacions de les ones en el món actual. Estudi de les fonts i efectes de la contaminació sonora, i de l'aïllament acústic.
òptica.
- Estudi de l'Òptica com a camp inicialment autònom, partint de la llarga controvèrsia històrica sobre la naturalesa de la llum.
- Direcció i velocitat de propagació de la llum en un medi. Alguns fenòmens relacionats amb el pas de la llum d'un medi a l'altre: la reflexió (dirigida i difusa) i la refracció, l'absorció i la dispersió en el medi.
- Formació d'imatges en espills, plans i corbs, i lents primes. Comprensió de la visió de les imatges. Tractament d'algun sistema òptic (ulleres, cambra fotogràfica).
- Estudi experimental i qualitatiu dels fenòmens de difracció, interferències.Dispersió en prismes i espectre visible. Aplicacions: la visió del color i l'espectroscòpia.
Interacció electromagnètica.
- Conceptes de camp i potencial elèctric, i aplicació a l'estudi del moviment de càrregues en camps elèctrics uniformes.
- Magnetisme: revisió de la seua fenomenologia i problemes que planteja l'experiència d'Oersted.
- Determinació del camp magnètic produït per càrregues en moviment. Estudi experimental, i representant les línies de camp, dels camps magnètics creats per un corrent rectilini indefinit i per un solenoide en el seu interior.
- Forces entre càrregues mòbils i camps magnètics: llei de Lorentz. Estudi del moviment de les càrregues en camps magnètics (espectrògrafs de masses, acceleradors) i de la força sobre un corrent rectilini i indefinit. Aplicacions en motors elèctrics i instruments de mesura de corrents.
- Producció de corrent alterna mitjançant variacions del flux magnètic: inducció electromagnètica.
- Introducció qualitativa de la síntesi de Maxwell: la idea de camp electromagnètic, la integració de l'òptica, la producció d'ones electromagnètiques i la seua detecció per Hertz.
- Analogies i diferències entre dos camps conservatius com el gravitatori i l'elèctric, i entre un de conservatiu i un altre que no ho és, el magnètic.
- Algunes de les múltiples aplicacions de l'electromagnetisme (generadors, motors) i de les ones electromagnètiques (ràdio, radar, televisió).
Elements de Física relativista.
- Fracàs de la recerca d'un sistema de referència en repòs absolut: impossibilitat de distingir en els fenòmens mecànics si un sistema de referència determinat es troba en repòs o en moviment uniforme (transformacions de Galileu).
- Crítica dels supòsits bàsics de la Física newtoniana i establiment dels postulats de la relativitat especial. Algunes implicacions de la Física relativista: la dilatació del temps, la contracció de la longitud i l'equivalència massa-energia.
- Consideracions breus sobre el principi d'equivalència, i la influència de la relativitat en el pensament contemporani.
Elements de Física quàntica.
- Alguns dels problemes que la Física clàssica no va poder explicar: l'efecte fotoelèctric (la llum, un fenomen clàssicament ondulatori, manifesta propietats corpusculars) i els espectres discontinus (confirmació de la potència explicativa del concepte de fotó i caràcter discret de l'energia en sistemes atòmics).
- Hipòtesi de De Broglie i confirmació experimental. Comportament quàntic de les partícules.
- Necessitat d'un model més general per descriure aquest comportament: la funció d'ona i la seua interpretació probabilista.
- Relacions d'indeterminació. Límits de validesa de la Física clàssica; diferències respecte de la moderna, i l'important desenvolupament científic i tècnic que va significar la Física moderna. Alguna de les seues múltiples aplicacions: l'electrònica o el làsser.
Algunes aplicacions de la Física moderna.
- Física nuclear: descobriment de la radioactivitat, primeres idees sobre la composició del nucli, la seua modificació després del descobriment del neutró; concepte d'isòtop.
- Justificació de l'estabilitat dels nuclis a partir d'una nova interacció, la nuclear, el seu curt abast i gran intensitat. L'energia d'enllaç. Càlcul d'aquesta a partir del defecte de massa.
- Formes de desintegració radioactiva, aplicant-los les lleis de conservació de la càrrega i del nombre de nucleons (lleis de Soddy), i de la conservació de l'energia, com a les altres reaccions nuclears.
- Reaccions nuclears de particular interès: la fissió i la fusió.
- La contaminació radioactiva, la mesura i la detecció de la radioactivitat, les bombes i reactors nuclears, els isòtops i les seues aplicacions.
- Alguns aspectes de les partícules elementals: predicció i ulterior descobriment d'algunes partícules, com ara el positró, el neutrí i el pió, per introduir l'antimatèria, les noves interaccions (dèbil i forta) i la seua comprensió com a intercanvi de partícules, la inestabilitat de les partícules.
IV. Criteris d'avaluació
1. Utilitzar els procediments que constitueixen la base del treball científic i explicar la naturalesa evolutiva de la ciència i les seues relacions amb la tècnica i amb la societat.
Aquest criteri tracta d'avaluar si els estudiants, en els diversos temes, utilitzen aquests procediments. En concret, el plantejament de problemes, l'emissió d'hipòtesis, el disseny i realització d'experiments per al seu contrast, la interpretació de resultats, la comunicació apropiada de les activitats realitzades, el maneig de bibliografia, etc. També, si coneixen el caràcter temptatiu dels conceptes i models científics i la seua evolució, les relacions de la física amb la tecnologia i les implicacions d'ambdues en la societat i en el medi ambient, a més de les pregones influències de la societat en la ciència.
2. Aplicar les lleis de la gravitació a situacions problemàtiques d'interès, com la determinació de masses de cossos celests, al coneixement de la gravetat terrestre i a l'estudi dels moviments de planetes i satèl·lits.
Aquest criteri pretén constatar la capacitat d'aplicar els diferents conceptes que descriuen la interacció gravitatòria (camps, energies i forces) a les situacions esmentades i sense confondre'ls entre ells. Alguns d'aquests problemes fan necessària l'aplicació de les lleis de Kepler, i també posen de manifest l'evolució dels models astronòmics i la gran síntesi que suposà la teoria de la gravitació universal, en unificar la mecànica terrestre i la celest.
3. Valorar la importància històrica de determinats models i teories que implicaren un canvi en la interpretació de la natura, i posar de manifest les raons que portaren a la seua acceptació, i també les pressions que, per raons alienes a aquesta ciència, s'originaren en el seu desenvolupament.
Es pretén comprovar si es coneixen i valoren progressos de la Física, com són: la substitució de les teories escolàstiques sobre el paper de la terra dins de l'univers per les teories newtonianes de la gravitació, l'evolució en la concepció de la naturalesa de la llum o la introducció de la Física moderna per superar les limitacions de la Física clàssica. També es tracta de valorar la capacitat de donar raons fonamentades dels canvis produïts en elles, a la vista de les troballes experimentals, i de posar de manifest les pressions socials a les quals van ser sotmeses, en alguns casos, les persones que col·laboraren en l'elaboració de les noves concepcions.
4. Construir un model teòric que permeta explicar les vibracions de la matèria i la seua propagació (ones), i aplicar-lo a l'explicació de diversos fenòmens naturals (o tècnics).
Aquest criteri pretén avaluar si els estudiants poden elaborar un model sobre vibracions mecàniques en la matèria i en les ones; explicar, amb ell propietats com la ressonància, la intensitat de les ones i la seua atenuació, la reflexió i la refracció, les interferències i difraccions, i aplicar tot això a l'explicació de diversos fenòmens naturals.
5. Utilitzar els models clàssics de la llum (corpuscular i ondulatori) per explicar les distintes propietats d'aquesta i, en particular, la visió d'imatges i de colors.
Aquest criteri intenta comprovar si els alumnes són capaços de comprendre el debat sobre la naturalesa de la llum i el triomf del model ondulatori, per la seua major capacitat d'explicar la reflexió i la refracció i, a més, la interferència, la difracció, el color, la polarització, etc. També, si són capaços d'obtenir imatges amb espills, lents primes, i així comprendre el mecanisme de la visió i el funcionament d'algun instrument òptic d'ús quotidià.
6. Utilitzar el concepte de camp per superar les dificultats que planteja la interacció instantània i a distància, calcular els camps creats per càrregues i corrents i les forces que actuen sobre càrregues i corrents en el si de camps uniformes, i justificar el fonament d'algunes aplicacions pràctiques.
Aquest criteri pretén comprovar la capacitat de determinar els camp elèctric i magnètic produïts en situacions simples (una i dues càrregues, corrents rectilínies, selenoides, etc.) i les forces que exerceixen sobre altres càrregues o corrents en el seu si, en particular, els moviments de càrregues en camps elèctrics i magnètics uniformes. També pretén que els alumnes coneguen i utilitzen algunes implicacions del magnetisme: electroimants, motors, instruments de mesura, moviment del feix d'electrons del tub de TV, etc.
7. Explicar la producció de corrent mitjançant variacions del flux magnètic i alguns aspectes de la síntesi de Maxwell, com la predicció i producció d'ones electromagnètiques i la integració de l'òptica en l'electromagnetisme.
Es tracta d'avaluar la comprensió de la inducció electromagnètica, és a dir, la producció de camps elèctrics mitjançant camps magnètics variables, i a la inversa, la producció de camps magnètics mitjançant camps elèctrics variables; en resum, la producció de camps electromagnètics. També es valora el coneixement del gran desenvolupament científic i tècnic que tot això va comportar: producció d'energia elèctrica, el seu transport, producció d'ones electromagnètiques i les seues múltiples aplicacions.
8. Valorar críticament les millores que produeixen algunes aplicacions rellevants dels coneixements científics i els costos medimbientals que comporten.
Es pretén amb aquest criteri conèixer si els estudiants saben argumentar (ajudant-se de fets, recorrent a un nombre de dades adequat, buscant els pros i els contres, tenint en compte les raons dels altres, etc.) sobre les millores i els problemes que es produeixen en les aplicacions dels coneixements científics com són: la utilització de distintes fonts per obtenir energia elèctrica, la utilització de les substàncies radioactives en medicina, l'energia de fissió i de fusió en la fabricació d'armes, etc.
9. Utilitzar els principis de la relativitat per explicar una sèrie de fenòmens: dilatació del temps, contracció de la longitud i equivalència massa-energia.
Es tracta de comprovar si els estudiants comprenen que la física clàssica no pot explicar una sèrie de fenòmens (per exemple l'existència d'una velocitat límit, l'incompliment del principi de relativitat de Galileu per la llum), la qual cosa obliga a introduir els postulats de la relativitat especial d'Einstein, que permeten explicar-los i, a més, realitzar noves prediccions.
10. Explicar amb les lleis quàntiques una sèrie d'experiències que la Física clàssica no va poder explicar, com ara l'efecte fotoelèctric, els espectres discontinus, o la difracció d'electrons.
Aquest criteri intenta avaluar si es comprèn que aquestes experiències mostren que els fotons, electrons, etc. no són ni ones ni partícules clàssiques, sinó objectes nous amb un comportament nou, el comportament quàntic, i que per descriure'l són necessàries noves lleis, com les equacions de l'energia de Planck, el moment de De Broglie, les relacions d'indeterminació, etc.
11. Aplicar l'equivalència massa-energia a la determinació de l'energia de lligadura dels nuclis, i el principi de conservació de l'energia a les reaccions nuclears i a la radioactivitat.
Aquest criteri tracta de comprovar si els estudiants comprenen la necessitat d'una nova interacció per justificar l'estabilitat dels nuclis, determinant-la a partir de les energies d'enllaç, i els processos energètics vinculats amb la radioactivitat i les reaccions nuclears. També, si són capaços d'aplicar aquests coneixements a temes de gran interès com la contaminació radioactiva, les bombes i reactors nuclears, els isòtops i les seues aplicacions, o el món de les partícules elementals.
FíSICA I QUíMICA
(Batxillerat de Tecnologia)
I. Introducció
L'esforç de la humanitat al llarg de la història per comprendre i dominar la matèria, la seua estructura i les seues transformacions, ha contribuït al gran desenvolupament de la física i la química i a les seues múltiples aplicacions en la nostra societat. Es difícil imaginar el món actual sense comptar amb les implicacions que el coneixement de la mecànica, de l'electricitat o de l'electrònica han comportat i estan comportant, o sense comptar amb medicaments, adobs per al camp, colorants o plàstics.
Per això, la Física i Química apareixen com a matèries fonamentals de la cultura del nostre temps que contribueixen a la formació de ciutadans, igual que la Literatura i la Història, per exemple. Una educació que integre la cultura humanística i la científica, una major presència de la ciència en els mitjans de comunicació i la participació activa dels investigadors en la divulgació dels coneixements, es fan cada dia més necessàries.
D'altra banda, la preparació professional dels estudiants exigeix que el currículum de Física i Química incloga els continguts conceptuals, procedimentals i actitudinals que permeten abordar amb èxit els estudis posteriors, ja que la Física i la Química formen part de tots els estudis universitaris de caràcter científic i tècnic i són necessàries per a un ampli ventall de cicles formatius de la Formació Professional de grau superior.
En conseqüència, es pot començar aquesta assignatura abordant l'estudi de la primera de les ciències en el sentit modern del terme, la Mecànica, i insistir en el seu caràcter de ruptura radical amb la «física del sentit comú». Un major aprofundiment respecte de l'Educació Secundària Obligatòria permetrà mostrar la potencialitat de la metodologia científica per estendre's de la Mecànica a altres dominis, com l'Electricitat i la Química, que també s'estudiaran aquest curs. Així doncs, s'organitza la matèria al voltant de dos eixos: la Física, que inclourà Cinemàtica, Dinàmica, Energia i la seua transferència, i Electricitat, i Química, que tractarà aspectes de Química General, d'Orgànica i de l'àtom.
La inclusió de continguts relatius a procediments implica que els alumnes es familiaritzen amb les característiques del treball científic i siguen capaços d'aplicar-les a la resolució de problemes i als treballs pràctics. Els continguts relatius a actituds impliquen el coneixement de les interaccions de les ciències físico-químiques amb la tècnica i la societat. Tots aquests aspectes han d'aparèixer dins del marc teòric que s'estudia i no com a activitats complementàries.
S'ha d'aprofundir en el caràcter vectorial de les magnituds i en les funcions trigonomètriques bàsiques. Es pot fer una introducció física del concepte de límit per facilitar la comprensió de les magnituds instantànies.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria contribuirà al fet que els alumnes adquiresquen les següents capacitats:
1. Comprendre els conceptes, les lleis, les teories i els models més importants i generals de la física i química, que els permeten tenir una formació global científica i desenvolupar estudis posteriors més específics.
2. Aplicar els conceptes, les lleis, les teories i els models apresos a situacions reals i quotidianes.
3. Analitzar críticament hipòtesis i teories contraposades que permeten desenvolupar el pensament crític, i valorar les seues aportacions al desenvolupament de la física i química.
4. Utilitzar les estratègies o destreses pròpies de la investigació científica, tant documentals com experimentals, per resoldre problemes, realitzar treballs pràctics i, en general, explorar situacions i fenòmens desconeguts per a ells; reconeixent el caràcter de la ciència com un procés canviant i dinàmic.
5. Mostrar actituds científiques, com ara la recerca d'informació exhaustiva, la capacitat crítica, la necessitat de verificació dels fets, el qüestionament d'allò obvi, l'obertura davant noves idees.
6.Comprendre les complexes interaccions entre la fisica i química i la tècnica, i l'impacte d'ambdues en la societat i en el medi ambient, i valorar la necessitat de no degradar l'entorn i d'aplicar la ciència a una millora de les condicions de vida actuals.
7. Comprendre el sentit de les teories i models físics i químics com una explicació dels fenòmens naturals, valorant la seua aportació al desenvolupament d'aquestes disciplines.
8. Desenvolupar actituds positives cap a la física i química i el seu aprenentatge, actituds que permeten tenir interès i autoconfiança quan es realitzen activitats d'aquestes ciències.
9. Explicar expressions «científiques» del llenguatge quotidià segons els coneixements físics i químics adquirits, relacionant l'experiència diària amb la científica.
III. Nuclis de continguts
Els dos primers nuclis presenten continguts relatius a procediments i actituds. No han de ser tractats per separat, sinó que s'han de desenvolupar, de manera integrada, en la resta dels nuclis.
Aproximació al treball científic.
- Procediments que constitueixen la base del treball científic: plantejament de problemes, formulació i contrastació d'hipòtesis, disseny i desenvolupament d'experiments, interpretació de resultats, comunicació científica, estimació de la incertesa de la mesura, utilització de fonts d'informació.
- Importància de les teories i models dins dels quals es duu a terme la investigació.
- Actituds en el treball científic: qüestionament d'allò obvi, necessitat de comprovació, de rigor i de precisió, obertura davant de noves idees.
- Hàbits de treball i d'indagació intel·lectual.
Relacions ciència-tècnica-societat.
- Anàlisi de la naturalesa de la física i la química com a ciència: avanços i limitacions, caràcter temptatiu i de contínua recerca, evolució, i interpretació de la realitat a través de models.
- Relacions de la física i la química amb la tècnica i les seues implicacions en la societat: conseqüències en les condicions de la vida humana i en el medi ambient. Valoració crítica.
- Influències mútues entre la societat, la física i la química i la tècnica. Valoració crítica.
Cinemàtica.
- Estudi dels moviments uniforme rectilini, circular uniforme, rectilini uniformement accelerat. Aprofundiment en el caràcter vectorial de les magnituds que hi intervenen. Determinació de la seua equació de moviment. Exemples importants d'aquests moviments, en particular la caiguda de gràvids. Moviments més complexos: tirs horitzontals i parabòlics, moviment d'una barca en un riu. Principi de superposició.
- Realització de problemes com investigacions, desenvolupant-los en contextos rellevants i familiars als alumnes: transport, esport, viatges espacials.
Dinàmica.
- Anàlisi crítica de les concepcions pr-egalileanes de les relacions entre forces i moviments. Revisió dels principis de la dinàmica a partir del concepte de quantitat de moviment i de la idea de la força com a interacció que produeix variacions en l'estat de moviment dels cossos.
- Principi de conservació que la quantitat de moviment en un sistema aïllat a partir de l'aprofundiment en la idea d'interacció.
- Estudi d'algunes situacions dinàmiques: forces gravitatòries -en les proximitats de la superfície terrestre-, de fricció i elàstiques.
- Problemes d'interès, que comporten aplicacions reals de la dinàmica, abordables com a investigacions senzilles.
L'energia i la seua transferència: treball i calor.
- Definició operativa de la magnitud treball dins el context de les transformacions mecàniques. La seua utilització en diferents situacions. Introducció al concepte de potència.
- Relacions entre treball i energia, i introducció de l'energia cinètica i les potencials gravitatòria (en les proximitats de la superfície terrestre) i elàstica.
- Principi de conservació de l'energia. Algunes situacions en què sembla no acomplir-se: cadenes d'utilització d'energia.
- Equivalència entre calor i treball: concepte de calor com a procés de transferència d'energia, deduït a partir de l'extracció il·limitada de calor per fricció. Primer principi de la termodinàmica.
- Estudi d'algun cas d'interacció ciència-tècnica-societat: màquines tèrmiques i revolució industrial, crisi energètica, energia nuclear, energies alternatives.
Electricitat.
- Revisió de la fenomenologia de l'electrització. Naturalesa elèctrica de la matèria. Principi de conservació de la càrrega. Concepte de camp elèctric.
- Llei d'Ohm: factors dels quals depèn la intensitat de corrent. Aplicacions de la llei d'Ohm a les associacions de resistències i als instruments de mesura.
- Obtenció de l'equació d'un circuit i càlcul de la diferència de potencial entre dos punts qualsevol del circuit. Estudi energètic de la interacció elèctrica: efecte Joule. Desenvolupament científic i tècnic que implica l'electricitat: possibilitat de produir, transmetre i utilitzar el corrent elèctric; els seus múltiples efectes (tèrmics, magnètics, químics).
Revisió i aprofundiment de la teoria atòmico-molecular.
- Anàlisi d'algunes substàncies habituals en la naturalesa. Els tres estats físics i els seus models.
- La composició dels materials: mescles i substàncies, element i compost. Mètodes de separació.
- Estructura de la matèria. Hipòtesi de Dalton. Les lleis volumètriques de Gay-Lussac i les hipòtesis d'Avogadro. El concepte de mol.
- Determinació tant de masses atòmiques i moleculars com de fórmules empíriques i moleculars (de substàncies gasoses). Algunes formes d'expressar la concentració de les dissolucions.
L'àtom i els seus enllaços.
- Paper dels models atòmics en l'avanç de la química: els models de Thomson i de Rutherford. Conceptes de massa atòmica i nombre atòmic. El model basat en la disposició d'electrons en nivells successius. Llur valor explicatiu: variació periòdica de propietats d'elements i forma general del sistema periòdic.
- L'enllaç iònic i el covalent a partir de la regla de l'octet, utilitzant els diagrames de Lewis. Enllaços múltiples en el covalent per justificar molècules com la d'oxigen o la de nitrogen.
- Enllaços d'hidrògen i per forces de Van der Waals: diferències entre l'enllaç intermolecular i l'intramolecular, i propietats. Introducció a l'enllaç metàl·lic. Propietats dels compostos com a conseqüència de l'enllaç.
- Introducció a les regles de la IUPAC per a la formulació dels compostos binaris més comuns.
Canvis energètics i materials en les reaccions químiques.
- Model elemental de reacció a partir de les col·lisions que provoquen trencaments i formació de nous enllaços. Existència de reaccions endotèrmiques i exotèrmiques amb aquest model. Deducció de les lleis de la conservació de la massa i de les proporcions constants.
- Ajustament de reaccions. Informació que comporta el coneixement d'una reacció i realització d'exercicis i problemes relacionats amb l'estequiometria de les reaccions.
- Importància de l'oxigen en la vida per mitjà de reaccions de combustió.
Introducció a la química del carboni.
- Possibilitats de combinació que té el carboni: existència de cadenes ramificades. Possibilitat d'enllaços múltiples amb ell mateix o amb altres elements com l'oxigen, el nitrogen. Introducció senzilla als conceptes de funció orgànica i d'isomeria.
- Enllaços amb l'hidrogen: els hidrocarburs, deducció de les seues propietats físiques (punts de fusió i ebullició i solubilitat); nomenclatura i formulació d'aquests compostos. Tractament de productes d'ús quotidià com el gas natural, butà, i també la contaminació que el seu consum produeix.
- El petroli com a font natural principal d'obtenció de compostos orgànics. La destil·lació i el cracking, utilització d'aquesta mescla i importància econòmica.
IV. Criteris d'avaluació
1. Establir les equacions dels moviments rectilini i circular uniformes i rectilini uniformement accelerat, i també la de moviments compostos, i aplicar-les a la resolució de situacions problemàtiques.
Aquest criteri intenta comprovar que els estudiants poden determinar les relacions entre les magnituds que caracteritzen els moviments i obtenir les de moviments compostos (tirs horitzontal i parabòlic) a partir de la superposició d'altres de més simples, i també que poden interpretar les gràfiques dels moviments simples.
2. Aplicar els principis de la dinàmica a situacions problemàtiques en les quals intervinguen les forces pes, de fricció i elàstiques.
Aquest criteri intenta avaluar la capacitat d'aplicar la idea de força, entesa com a interacció que produeix variacions en l'estat de moviment dels cossos, i el principi de conservació de la quantitat de moviment, a diverses situacions dinàmiques d'interès, que comporten aplicacions reals (i no merament acadèmiques) de la dinàmica.
3. Utilitzar el principi de conservació de l'energia per resoldre situacions que involucren energies cinètica i potencial (gravitatòria i elàstica) i dues formes de transferència: el treball mecànic i la calor.
Aquest criteri intenta constatar si els estudiants són capaços d'abordar els problemes dinàmics amb el nou tractament energètic, per mostrar la seua coherència amb el mètode dinàmico-cinemàtic, i si comprenen la major potència del mètode energètic, que permet tractar altres situacions, per exemple aquelles en què apareix la calor. També es pot avaluar així la possibilitat de planificar estratègies distintes davant situacions problemàtiques, característica important del treball científic.
4. Comprendre els diferents conceptes que descriuen la interacció entre càrregues, camps i forces elèctriques, i energies potencials, i potencials elèctrics.
Aquest criteri tracta de comprovar si els estudiants saben que les dificultats de les forces instantànies i a distància es resolen amb el concepte de camp, i si coneixen a més els diferents conceptes que descriuen la interacció entre càrregues i no els confonen entre ells.
5. Dissenyar i muntar circuits, per predir i determinar experimentalment la intensitat i la diferència de potencial entre dos punts qualsevol.
Aquest objectiu pretén avaluar la capacitat no solament de realitzar càlculs, sinó també d'efectuar muntatges de circuits elèctrics elementals (que incloguen un generador, un motor, etc.) i de traduir muntatges reals a esquemes elèctrics, i a la inversa.
6. Contrastar diferents fonts d'informació i elaborar informes en relació a problemes físics i químics rellevants de la societat.
Es tracta de saber si els estudiants són capaços de realitzar de forma adequada recerques bibliogràfiques relatives a temes d'interès social i tecnològic, com poden ser l'elecció i l'ús de diferents fonts energètiques, l'elaboració de nous materials, els efectes contaminants de determinats vessaments industrials, etc.
7. Determinar masses atòmiques i fórmules a partir de l'anàlisi i tractament dels resultats quantitatius produïts en les reaccions destinades a aquesta fi.
Es tracta de comprovar que els alumnes poden determinar masses atòmiques i fórmules empíriques i moleculars, a partir de les dades subministrades per les reaccions que pretenen obtenir la composició quantitativa de les substàncies, i que comprenguen com es va produint la modificació d'aquestes. S'ha de procurar que els compostos utilitzats tinguen, o almenys hagen tingut, interès en la vida real, com ara medicaments, fertilitzants, etc., i han de proposar-se enunciats en els quals n'aparega l'ús.
8. Utilitzar el concepte de mol i calcular el nombre de mols presents en una determinada quantitat de substància.
Els estudiants hauran de ser capaços de calcular el nombre de mols d'una determinada quantitat de substància bé es trobe en estat sòlid, líquid, gasós o en dissolució, i a la inversa. Per al cas de substàncies en dissolució, han de ser capaços d'expressar la concentració en les seues formes més habituals.
9. Justificar les successives elaboracions de models atòmics valorant el caràcter obert de la ciència.
Es tracta de comprovar si els alumnes coneixen la forma de creixement de la ciència a través de crisis, de forma dinàmica i no de manera acumulativa, utilitzant com a exemple el desenvolupament dels diferents models d'estructura atòmica que es van donar fins a arribar al model actual.
10. Deduir, mitjançant la utilització comprensiva de la taula periòdica, algunes propietats dels elements i dels compostos binaris que aquests poden formar, deduir-ne la possible formulació i relacionar, a més, les distintes propietats de les substàncies amb les seues aplicacions pràctiques.
Amb aquest criteri es pretén que els estudiants, a partir d'un model elemental de capes, arriben a la regla de l'octet, que els permeta justificar la situació d'alguns elements i propietats com l'electronegativitat, per poder entendre el model de Lewis sobre l'enllaç iònic i el covalent, tot justificant la seua fórmula en casos senzills i també deduir algunes propietats característiques d'aquests compostos com ara l'estat físic en què es troben en condicions ambientals i la possible solubilitat en aigua o en dissolvents orgànics.
11. Deduir tota la informació que proporciona la correcta escriptura d'una equació química i utilitzar-la en la resolució d'exercicis i problemes teòrics i aplicats.
Es tracta que els estudiants siguen capaços d'escriure correctament una reacció química, d'extraure'n tota la informació (estat físic de les substàncies, fórmules, relacions de mols, energia de la reacció, etc.) i deduir la quantitat de productes que es poden obtenir, teòrica i pràcticament. Aquest criteri exigeix realitzar prou exercicis i problemes perquè els alumnes es familiaritzen amb aquesta part; cal proposar situacions en les quals les substàncies que actuen com a reactius no es troben en situacions estequiomètriques, i utilitzar, en la mesura del possible, exemples de reaccions que poden realitzar-se en laboratoris escolars i en distints tipus d'indústries, amb casos en els quals aparega aprofitament de recursos, rendiment de les reaccions, puresa de minerals, etc.
12. Analitzar la importància del carboni com a element imprescindible en els sers vius i en la societat actual, justificant l'elevat nombre de compostos que el contenen per les possibilitats de combinació que té la seua estructura atòmica.
Amb aquest criteri es pretén que els estudiants, després de conèixer que la major part dels objectes que ens envolten (inclosos els sers vius) contenen carboni, ho justifiquen pel caràcter singular del seu àtom, que li permet enllaçar-se amb si mateix i formar cadenes de longitud infinita amb possibilitats d'enllaços múltiples, i amb altres àtoms. S'introduirà la nomenclatura dels hidrocarburs i es familiaritzarà l'alumnat amb els més senzills.
FONAMENTS DEL DISSENY
(Batxillerat d'Arts)
I. Introducció
El nostre entorn quotidià està configurat per infinitat d'objectes que han estat el producte d'una acció de disseny. Fins i tot el mateix espai on habitem, d'ús públic o privat, és el resultat d'una planificació, d'un procés de disseny.
El Disseny, en una concepció moderna, apareix amb la Revolució Industrial i la producció en sèrie, que origina la necessitat de planificar, per endavant, les característiques funcionals i formals dels objectes fabricats per mitjans mecànics. És un procés en el qual es plantegen, de forma racional, la creació, la fabricació, la distribució i el consum dels objectes que configuren l'entorn humà, i es tracta de resoldre i conciliar les necessitats dels usuaris i els interessos econòmics de la indústria. No es tracta d'un simple afegit estètic que augmenta el valor de canvi dels objectes, sinó d'un procés d'optimització dels mecanismes productius i un factor que contribueix a augmentar la qualitat de vida.
D'altra banda, el disseny s'aplica també als missatges visuals que es generen en el procés de comunicació propi de les activitats humanes, sia amb una finalitat utilitària, cultural o simbòlica. Per tant, als aspectes funcionals i estètics, s'hi afegeix un factor semàntic, que els converteix en un element capaç de reafirmar la identitat d'un grup o societat determinades.
El disseny és, doncs, un procés complex, interdisciplinar i, moltes vegades, de treball en equip, en el qual intervenen factors funcionals, tecnològics, estètics i semàntics que han d'adequar-se a les característiques de cada objecte, entorn i grup al qual va dirigit.
A la Comunitat Valenciana, són múltiples i diversos els sectors productius (moble, ceràmica, tèxtil, calcer, joguines, etc.) en els quals el disseny ha de ser una eina per a millorar la qualitat i la identitat dels seus productes i serveis, al mateix temps que ha de satisfer les necessitats d'ús i d'estètica dels consumidors, i ha de contribuir a millorar la seua qualitat de vida i l'entorn.
Així doncs, resulta necessària la capacitació de futurs professionals que cobresquen aquestes noves necessitats socials. A això tendeix la matèria Fonaments del Disseny, ja que pretén proveir els alumnes de fonaments i destreses necessaris per a un nivell d'iniciació adequat, establir les bases per desenvolupar els estudis superiors d'aquest àmbit. Per tant, els estudiants s'han d'exercitar en la identificació i la utilització dels mètodes projectuals, les tècniques i els sistemes habituals de representació en el coneixement i l'experimentació de materials amb què es constitueixen els models i els prototips, al mateix temps que es consciencien del problema que significa acomodar a les necessitats humanes la forma, la funció i la dimensió estètica dels objectes que configuren l'entorn.
Per a l'alumnat de Batxillerat, aquesta disciplina ha de tenir un caràcter empírico-experimental i generalitzador, per la qual cosa els continguts es refereixen als dos àmbits del disseny: disseny en el pla i disseny en l'espai, els quals pretenen dotar l'alumnat dels fonaments i les destreses suficients per a un nivell d'iniciació, sense pretendre aprofundir en mètodes i en processos projectuals més complexos i propis de futures especialitzacions.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria contribuirà que l'alumnat adquiresca les següents capacitats:
1. Plantejar i resoldre propostes elementals de disseny, en les quals els aspectes funcionals estiguen ben definits.
2. Valorar i utilitzar els aspectes estètics en el disseny com un component comunicatiu subordinat a la finalitat principal del producte.
3. Elegir els mitjans d'expressió i de representació més adequats per a cada proposta, i utilitzar els procediments i les tècniques amb un nivell suficient de destresa.
4. Comprendre el paper que el disseny té en la cultura contemporània com a referent dels corrents estètics més rellevants i valorar l'aportació que suposa el desenvolupament del disseny per a l'economia i la independència creativa de cada país i també de la Comunitat Valenciana.
5. Adquirir hàbits racionals de treball i investigació, utilitzar-los de manera creativa i esforçar-se per superar constantment els resultats dels seus treballs.
6. Reconèixer i acceptar el paper que en el disseny integrat pot correspondre a cadascuna de les variables, funcionals i estètiques, que el componen.
7. Apreciar la importància que té, per a l'activitat del disseny, el treball en equip, valorar i respectar el treball dels altres i cooperar de manera activa en la realització de treballs en grup.
8. Iniciar-se en la realització de models i prototips mitjançant l'establiment del vincle entre la representació abstracta de la idea i la seua realitat espacial.
III. Nuclis de continguts
Disseny gràfic.
Aquest nucli s'ocupa del camp de disseny més assequible a l'estudiant: el disseny gràfic, el qual afavoreix la manipulació de signes i imatges com cap altre camp del disseny, la qual cosa proporciona una llibertat d'expressió adequada per a iniciar-se'n en aquesta matèria.
Es contemplen aspectes com ara l'anàlisi de la funció del disseny bidimensional en el procés de comunicació i els elements del llenguatge visual en la seua aplicació al disseny gràfic.
Els apartats d'aquest nucli són:
- Relació dels elements gràfics amb el pla. Valors semàntics. Anàlisi i sintaxi visual dels elements.
- La textura com a element de comunicació. Classificació i aplicacions.
- El color: anàlisi de les seues relacions en funció dels seus components cromàtics. Estudi del seu comportament segons la il·luminació, textures i materials. Psicologia, simbologia i codificació.
- La composició, distribució de masses en el disseny gràfic. Composició modular de superfícies.
- La senyalèctica. Fonaments.
- La tipografia. Classificació i aplicacions.
- Aplicacions del Disseny bidimensional a camps professionals específics de la Comunitat Valenciana: publicitat, ceràmica, tèxtil. Processos i tècniques específiques.
- Realització de projectes de disseny gràfic, on es contemplen des de l'esbós inicial fins a la seua conclusió.
- Valoració i utilització dels aspectes estètics en el disseny gràfic, la seua subordinació a la finalitat principal del producte.
- Importància del disseny gràfic en la cultura contemporània. Valoració crítica.
Disseny d'objectes.
En aquest nucli es tracta tot el complex món del producte tridimensional que, culturalment, pot abastar des de la més complexa maquinària fins petits objectes domèstics.
Per una banda, es contemplen els aspectes teòrics del disseny que permeten situar-lo culturalment, tractant la relació entre el seu aspecte funcional i el seu aspecte estètic, i per una altra banda, s'analitza el procés del disseny mitjançant una metodologia de projectes, des de la definició de la necessitat fins a la producció seriada.
Els apartats d'aquest nucli són:
- Relacions de la tercera dimensió amb la bidimensionalitat del pla.
- Recursos per a representar la tridimensionalitat en el pla: el clar-obscur i els sistemes de representació.
- El color i la il·luminació.
- Ordenació i composició modular sobre xarxes espacials.
- Aspectes funcionals i formals en productes de disseny.
- El disseny tridimensional en el camp professional. El disseny industrial i d'objectes. Fases del procés de disseny i tècniques específiques de presentació.
- Elaboració d'un prototip que responga a la demanda d'un client imaginari.
- Utilització de la precisió, exactitud, ordre i neteja en l'elaboració de projectes de disseny.
- Principals fites de la història del disseny vinculades a la història de la cultura. Situació i perspectives del disseny a la Comunitat Valenciana.
Disseny d'interiors.
Aquest nucli tracta del disseny de l'espai habitable. La complexitat d'aquest disseny radica en la dificultat que suposa utilitzar l'espai interior, és a dir, el buit habitable. Mentre que en el disseny d'objectes es treballa amb l'espai contemplat com a volum perceptible des de l'exterior, l'interiorisme planteja just el contrari, és a dir, l'espai contemplat com a buit percebut des de l'interior, però tenint en compte la seua relació amb l'entorn que l'envolta.
Els apartats d'aquest nucli són:
- L'espai interior com a espai habitable. El buit com a objecte de disseny.
- Organització de l'espai habitable públic i privat, tenint en compte les necessitats i els circuits o itineraris de circulació.
- Factors ambientals en el disseny d'espais habitables.
- Mètodes i tècniques específiques d'elaboració.
- Elaboració de projectes de disseny d'interiors, tenint en compte les necessitats de l'espai que es va a dissenyar.
- Realització de maquetes d'espais habitables.
- Descripció d'interiors arquitectònics mitjançant els sistemes de representació.
- Paper que el disseny d'interiors té en la societat actual. Valoració crítica.
- Cura i conservació del material.
IV. Criteris d'avaluació
1. Explicar els elements gràfics que són fonamentals en el disseny bidimensional (punt, línies, pla i textura), mitjançant la caracterització de les propietats semàntiques i sintàctiques que tenen en el conjunt.
Amb aquest criteri s'intenta avaluar si manegen els elements formals bàsics de l'expressió plàstica amb evident funció comunicativa, i diferenciant l'abast de cadascuna de les opcions que puguen presentar-se en treballs senzills, tant en el camp del disseny bidimensional com en el del tridimensional. Cal considerar que els elements gràfics bàsics han de suposar-se enriquits per tots el mitjans de producció i reproducció gràfica, tant els clàssics com els més recents, la fotografia, la fotocòpia i els mitjans informàtics.
2. Usar el color amb un sentit funcional i intentar establir sensacions o nivells de comunicació clarament definits, particularment dins del camp de la simbologia i de la senyalètica.
L'ús d'aquest criteri permet valorar el nivell aconseguit en la comprensió de les possibilitats semiòtiques del color en el camp de la normalització, ja codificat, i en el camp dels senyals o indicadors visuals que, encara que no solen estar normalitzats, sí que es presten a establir certs codis de caràcter general.
3. Determinar les principals famílies tipogràfiques, establir els avantatges i els inconvenients que tenen des del punt de vista de la comunicació, i aplicant-les en exemples molt concrets del disseny gràfic (premsa, revistes, llibres, fullets i cartells).
Amb aquest criteri es pretén avaluar el nivell de coneixements i les actituds desenvolupats per a l'ús de la tipografia com a element característic i expressiu de primer ordre, dins del disseny gràfic. No es tracta de conèixer tots els elements que configuren i diferencien cada tipus, ni totes les variables que les principals famílies originen, sinó de tenir clars conceptes com «cos», «coronament», «alineament», etc. així com l'adequació de la morfologia tipogràfica i la sintaxi a les intencions comunicatives i/o expressives. D'altra banda, haurà de poder valorar-se la utilització de la retolació cal·ligràfica, de la tipografia impresa o per mitjà de transferibles, però manipulada de forma creativa i d'acord amb les necessitats expressives de l'alumnat.
4. Aplicar, en activitats pròpies del disseny d'objectes, els recursos fonamentals per a suggerir la tridimensionalitat, com el clar-obscur i la perspectiva; valorar els avantatges i els inconvenients que la imitació de la tercera dimensió té front al pla, i integrar els esmentats recursos en projectes concrets.
La proposta d'aquest criteri es fa per a l'avaluació dels coneixements sobre perspectiva, axonomètrica i cònica, i sobre destreses d'ombreig que han adquirit els estudiants. Això no vol dir que s'haja d'exigir el compliment exacte de les lleis de la perspectiva i del clar-obscur, sinó l'assoliment d'un encertat efecte de relleu; la qual cosa, de vegades, requereix una deliberada transgressió d'aquestes lleis.
5. Descriure, mitjançant el sistema dièdric, l'axonomètric i/o la perspectiva cònica, objectes o interiors arquitectònics que no oferesquen especial dificultat, relacionant les distintes descripcions i s'hauran d'obtenir conclusions sobre les possibilitats de cadascun dels sistemes esmentats.
Amb aquest criteri s'aconsegueix determinar, no sols el nivell assolit per cada alumne quant al coneixement teòric, sinó, el que és més important, l'ús encertat dels esmentats sistemes de representació per a cada circumstància, és a dir, la capacitat d'identificar i d'utilitzar el sistema o els sistemes necessaris, suficients i adequats en cada cas.
6. Dissenyar xarxes (poligonals en el pla i polièdriques en l'espai), mitjançant perspectives o maquetes a partir d'un element modular envers ell mateix i, per mitjà de la repetició, constituir una forma real o pertanyent al Disseny experimental.
Aquest criteri es proposa per jutjar el nivell de comprensió espacial aconseguit, i també la capacitat per a manipular els fonaments de la geometria plana i de la geometria descriptiva, que són imprescindibles en l'acció de dissenyar. Es tracta de valorar la capacitat d'utilitzar de forma creativa, les manipulacions o les transformacions que, amb les formes podrien fer-se, com girs, translacions i simetries.
7. Realitzar maquetes d'espais habitables (propi de l'interiorisme) preferentment de temes senzills, amb la consideració de l'espai habitable com un espai en negatiu que ha de tenir una concepció especial en la qual la llum, el color i els circuits de trànsit han de ser els condicionants principals per al disseny.
Amb aquest criteri s'intenta mesurar també la capacitat de percebre l'espai però, en aquest cas, es tracta d'un espai distint, ja que l'interior és el buit, és a dir, el veritable espai arquitectònic, allò que és objecte d'atenció. Aquest espai, en el que té d'habitable, haurà de distribuir-se funcionalment segons les necessitats que se n'hagen d'exigir, i aquest aspecte funcional haurà de prevaler sobre els altres, com la simple estètica o la mera i bona presentació del projecte.
8. Aplicar un mètode de treball, amb caràcter general, que puga ser vàlid per a qualsevol activitat de realització de projectes, dins del camp del disseny, i explicar la validesa i l'oportunitat de cadascuna de les fases davant d'una proposta concreta.
Aquest criteri permet avaluar la capacitat adquirida per a la comprensió de tot el procés de disseny, que va des de la concepció d'una idea o la detecció d'una necessitat, fins que el producte estiga en mans de l'usuari, passant per la fabricació i la distribució. Amb aquest criteri es pot valorar, a més a més, en quina mesura compré la presència i la incidència del disseny en l'elaboració i en la producció d'objectes.
9. Aplicar amb claredat els fonaments, i també les característiques diferencials de les principals tècniques gràfiques que són pertinents per a la realització del disseny, en particular les referides al color i als mitjans transferibles, mitjançant la utilització en exercicis concrets de disseny gràfic (disseny de cartells, fullets i senyals).
Amb aquest criteri es valoren les destreses aconseguides en la utilització de les tècniques gràfiques esmentades i, especialment, l'ús encertat que se'n pot fer. Això vol dir que els estudiants hauran de seleccionar els materials, les tècniques i els procediments més adients en cada cas, i hauran de justificar aquesta elecció.
GREC
(Batxillerat d'Humanitats i Ciències Socials)
I. Introducció
L'estudi de la llengua i la cultura gregues en el Batxillerat aporta a la formació dels alumnes i les alumnes uns coneixements i uns valors que s'han mantingut vigents al llarg de la nostra història, en els quals encara, avui, vivim immergits. D'això el gran interès de la seua presència en el currículum i, en especial, en aquells alumnes que realitzen un primer aprofundiment en el camp de les Humanitats, les Ciències Socials o la Lingüística.
L'estudi de les llengües clàssiques amplia la reflexió relativa als diferents elements de les llengües i les característiques estructurals, que en l'etapa d'Educació Secundària Obligatòria ha estat dirigida fonamentalment al seu ús adequat. A més, insisteix en la reflexió a què es refereix el llenguatge escrit, no simplement com un simple reflex de l'oral, sinó com un llenguatge dotat d'uns valors específics i unes estructures més complexes que el llenguatge oral malgrat que la fi dels escrits que imaginen els seus autors siga el de ser expressats oralment. Finalment, presenta la característica especial de tractar-se de llengües flexives, antecedents de les llengües modernes romanç, la qual cosa permet de perfeccionar les capacitats lingüístiques dels alumnes amb l'anàlisi textual.
En tots els plans d'estudi del Batxillerat, en què s'han impartit llengües clàssiques, l'estudi del grec ha partit de coneixements previs relatius a aspectes fonamentals, lingüístics i culturals que s'ofereixen a l'alumne prèviament mitjançant el Llatí. Es va partir, per tant, d'una visió de l'antiguitat clàssica i una capacitat de reflexió sobre l'estructura d'una llengua flexiva i sobre conceptes lingüístics generals de llengües en les quals solament es conserven documents escrits.
Ara l'alumne inicia l'estudi del llatí i del grec simultàniament, pel que fa que el coneixement previ de l'estructura d'una llengua flexiva, que proporcionava el Llatí en plans d'estudi posteriors, queda reduït a les nocions generals que puga obtenir en la matèria optativa Cultura Clàssica, que s'ofereix en el segon cicle de l'Ensenyament Secundari Obligatori. Però, atès que l'alumne pot iniciar els estudis de Llatí i Grec en el Batxillerat sense haver cursat l'optativa de Cultura Clàssica en l'Ensenyament Secundari Obligatori, l'estudi d'aquestes matèries en el Batxillerat ha de començar a partir de la consideració que solament compta amb els coneixements de les llengües estudiades fins en aquest moment, que funcionen com a preconceptes per a l'estudi de les llengües clàssiques, i ha de buscar desenvolupaments lingüístics comuns de les diferents llengües.
L'inici simultani de l'estudi de les dues llengües clàssiques en el Batxillerat invita a treballar-les a l'uníson i a realitzar una activitat interdisciplinar entre les dues que evite duplicacions en el desenvolupament d'ambdues matèries, menyscapte del treball interdisciplinari amb altres matèries com Llengua, Història, Filosofia, etc L'organització dels continguts en quatre nuclis similars ha de contribuir a facilitar-ho. Aquests atenen les característiques de la llengua grega, la interpretació dels textos, el lèxic i la seua evolució i el llegat històric i cultural de Grècia.
Resulta objectiu primordial aconseguir que els alumnes i les alumnes obtinguen un coneixement elemental de la llengua grega en els aspectes fonètic, morfològic, sintàctic i lèxic, amb el qual podran accedir als textos literaris originals i millorar l'aprenentatge i l'ús de les dues llengües de la Comunitat. La concreció d'aquests continguts ha de fer-se amb els criteris de sensibilitat i especificitat, en funció tant de la llengua grega com de la il·lustració de les pròpies llengües modernes.
La principal finalitat del grec en el Batxillerat és l'assimilació per l'alumne de tots els aspectes culturals que, nascuts a la Grècia antiga, continuen vigents avui en el món modern: lingüístics, literaris, filòsofs, estètics, ètico-polítics, científics, etc., és a dir, la comprensió de la nostra cultura parteix de l'estudi de la cultura grega. La raó fonamental de l'apropament a ella és la de perfeccionar el coneixement de nosaltres mateixos, ja de com a hereus culturals dels grecs, l'estudi del seu món i la seua cultura ens fa augmentar el coneixement del nostre tant en el que ens uneix, com en el que ens separa. Per això, en l'estudi del grec s'uneixen llengua i cultura, ja que aquest estudi es desenvoluparà sobre escrits literaris, filosòfics, històrics, etc. de la cultura grega, i se'n dedueixen els aspectes positius que cal fomentar en l'alumne.
És fonamental el coneixement de l'estructura de la llengua grega ja que, la iniciació de l'estudi gramatical de les llengües clàssiques del Batxillerat ha de permetre, per translació, una major reflexió relativa al fet lingüístic i l'estructura tant de la pròpia llengua, com de les altres llengües del currículum.
Una de les majors justificacions de les llengües clàssiques en l'ensenyament ha estat el desplegament del pensament lògic dels alumnes per mitjà del treball de traducció. Si bé aquesta raó per ella mateixa no justificaria la implantació d'aquesta assignatura en un pla d'estudis, ja que moltes altres matèries podrien servir per a aquesta mateixa finalitat, és cert que el desenvolupament del pensament lògic continua sent un factor important en l'ensenyament del grec. L'ordre lineal de la llengua grega resulta freqüentment inintel·ligible per al lector espanyol que s'educa en un ordre lineal diferent, fins que descobreix la raó del text mitjançant la forma i funció de les paraules i les seues connexions. D'altra banda, l'estudi del grec té un ampli camp interdisciplinari i les referències a altres matèries com la Filosofia, la Història i la Literatura incideixen també en la capacitat de comprensió.
L'accés a textos de diferents tipus i autors que seran presentats d'una manera adequada (uns en la seua forma original, en la mesura que siga possible i uns altres traduïts) i la interpretació d'aquests permetrà conèixer directament dels autors grecs, i descobrir múltiples indicis d'ells que encara persisteixen en el món actual. El contacte amb les més notables mostres del llegat de Grècia, amb els aspectes més significatius de la seua història i cultura, durà l'aprofundiment en uns senyals d'identitat que continuen sent rellevants en els nostres dies.
Quan analitzem la realitat que ens envolta en el món actual, no podem evitar fer referència al món grec. Pràcticament tot el que fa referència a la conducta de l'ésser humà ja es va donar i es va estudiar en ell i ens n'han arribat abundantíssims testimonis de l'època i també referències d'èpoques posteriors. Així, els temes més candents de la vida contemporània, com l'amor i la lluita, la llibertat i l'esclavitud, el ciutadà i l'estat, la vida i la mort, l'home i la divinitat, es troben tractats en el món grec tan profusament com en el món actual i per això se'n poden extraure molts ensenyaments.
II. Objectius generals
El desplegament d'aquesta matèria ha de contribuir que els alumnes i les alumnes adquiresquen les següents capacitats:
1. Conèixer i utilitzar els aspectes fonètics, morfològics, sintàctics i lèxics bàsics de la llengua grega, i iniciar-se en la interpretació i traducció de textos.
2. Reflexionar sobre els elements fonamentals que constitueixen les llengües i les influències mútues en l'espai i en el temps, i familiaritzar-se amb els elements de la llengua grega que ajuden a la comprensió de les llengües modernes, d'entre les quals hi ha la seua propia.
3. Interpretar textos literaris, històrics, filosòfics, traduïts i originals, i comprendre'n l 'estructura, el pensament i ideologia que s'hi reflecteixen amb una actitud crítica davant el món grec i el món en el qual viuen.
4. Buscar i investigar en documents i fonts d'informació diverses l'obtenció de dades rellevants per al coneixement de la llengua, història i cultura estudiades.
5. Apreciar els valors principals i més característics (humanístics, ètico-professionals, estètics, religiosos), establerts per la societat grega, en la qual hi hagué amplia vigència, i identificar les fonts d'on procedeixen les formes de pensar del món actual.
6. Desenvolupar el sentiment de pertinença a la unitat política, social i cultural que és Europa i en la base de la qual es troba el món grec, amb actituds de tolerància i respecte cap als seus diferents pobles i els d'altres zones del món.
7. Obtenir un ampli coneixement de la composició i derivació de paraules de les llengües modernes, especialment de les dues llengües oficials de la Comunitat Valenciana, relacionades amb el grec antic.
III. Nuclis de continguts
La llengua grega.
L'estudi de la llengua grega comporta no solament accedir a una llengua, sinó també als continguts culturals de coneixement de la societat que la utilitzava. La interpretació dels textos ha de ser, doncs, l'objectiu prioritari.
L'estudi de la gramàtica, ha de ser, per tant, subsidiari de la comprensió de la llengua, i en la mesura en què la interpretació dels textos ho exigesca. El coneixement sistemàtic de la gramàtica s'ha de trobar, en conseqüència, basat en el text i en la freqüència de formes i estructures, i convé de construir els paradigmes a partir de les necessitats que impose la interpretació dels textos seleccionats.
Els continguts d'aquest nucli són:
- Orígens de la llengua grega. Les llengües indoeuropees. De l'indoeuropeu al grec antic. El grec modern.
- L'alfabet grec. Evolució i pervivència de l'alfabet grec. Signes diacrítics: ortografia i puntuació.
- Característiques fonamentals de la llengua grega. El grec: una llengua flexiva. Categories gramaticals.
- Conceptes i valors dels casos. El gènere i el nombre.
- Morfosintaxi nominal:
* El substantiu. Tipus de substantiu de les tres declinacions. Flexió de cada una de les declinacions.
* L'adjectiu: classes d'adjectius. Graus de l'adjectiu.
* Preposicions i adverbis.
- Morfosintaxi pronominal. Característiques generals de la flexió pronominal. Pronoms personals i possessius. Pronoms demostratius. Pronoms relatius. Pronoms indefinits i interrogatius.
- Conceptes i valors de les formes verbals: temes i aspecte. Veus, modes, temps. Morfosintaxi verbal: introducció a la formació de les categories verbals. Conjugació temàtica. Les formes no personals del verb.
- L'estructura de l'oració. Ordre de les paraules a la frase. La concordança. Els elements de connexió.
- Oracions simples i compostes. L'oració simple: les seus classes. Oració composta. Introducció a la parataxis i a la hipotaxis: quadre general de l'oració composta.
La interpretació de textos.
La reflexió lingüística o l'estudi del lèxic no tenen utilitat si no van acompanyats de la concreció en un text i de les relacions amb el context. És per això que el nucli de continguts «la llengua grega», s'entén com a instrument d'aquest nucli i realment ambdós podran informar un sol nucli en dues parts. Gràcies a la interpretació de textos bé siguen literaris, històrics, filosòfics o científics, s'aconsegueix l'adquisició de coneixements, destreses i habilitats. Sense aquest nucli, que permet penetrar de la manera més completa en el pensament dels seus autors, i estudiar la significació de les paraules en un període determinat i en diferents èpoques, perdria validesa tot el desenvolupament de la matèria.
S'ha d'introduir, quan siga possible, textos originals des del principi, amb un contingut variat i atractiu, encara que el professor haja de facilitar la traducció mitjançant l'anticipació d'algun sintagma o la traducció d'alguna forma. La selecció de textos ha de tenir en compte uns índexs de freqüència, reiteració d'estructures gramaticals en els textos seleccionats i una ampliació progressiva dels elements morfosintàctics.
Els continguts d'aquest nucli són:
- Lectura d'obres o fragments traduïts a les llengües de la Comunitat Valenciana.
- El text grec. Estratègies de traducció i interpretació.
- Estudi sintàctic: anàlisi morfosintaxi de textos breus, amb mínima dificultat. Estudi sintàctic comparatiu entre el text original i la traducció.
- Traducció i interpretació de textos breus de dificultat mínima, d'autors grecs, fonamentalment prosa àtica dels segles V i IV aC.
- Comentari relatiu al contingut històric, social i cultural dels texts interpretats.
El lèxic grec i la seua evolució.
L'aprenentatge del lèxic ha de basar-se en la freqüència amb què apareix, als textos, en el seu repàs reiterat, mitjançant la comparació dels termes grecs amb les altres llengües que l'alumne conega, com el llatí, el valencià, llengua estrangera, etc.
Les llengües romàniques, i entre elles el valencià i el castellà, hereves directes de les llengües clàssiques, tenen un gran contingut lèxic derivat del grec, que al llarg de la història d'aquestes llengües s'ha anat incrementant en determinats camps, com ara el científic i el tècnic. Per això, en la interpretació de textos grecs es continua la relació amb aquest aspecte cultural i la incitació a generar referències lèxiques en la llengua pròpia, cosa que contribueix a un major domini d'aquesta.
Els continguts d'aquest nucli són:
- Aprenentatge del vocabulari grec. Tècniques d'aprenentatge de vocabulari grec. Aprenentatge del vocabulari més freqüent als textos dels segles V i IV a C.
- La formació de paraules en grec. Derivació i composició.
- Etimologies gregues en les llengües de la Comunitat Valenciana. Estudi dels arrels grecs en les llengües europees.
Grècia i el seu llegat.
Els grecs condicionaren la nostra manera de pensar, els costums de la mateixa manera que abans havien condicionat els dels romans i els dels pobles que els van succeir. Moltes vegades les generacions successives volgueren retrobar els senyals de la seua identitat, buscant en els orígens grecs; ara tornem a viure un d'aquests moments, amb el renaixement de les referències gregues en la cultura de tots els pobles d'Europa per a trobar-hi la identificació de «europeus». Per això la importància de beure de les fonts d'on procedeixen les nostres formes de pensar, en tants aspectes, mitjançant documents epigràfics, arqueològics, obres literàries, bibliografia seleccionada i mitjans àudio-visuals.
Cada alumne ha de tenir alguns preconceptes sobre el món clàssic pel que fa a l'estructura, les llengües i que s'han format a través de diferents influències: mitjans de comunicació, lectures, ensenyament previ. Cal respectar aquests preconceptes i ajudar-lo a modificar-los quan siguen equivocats sense que per això se l'haja de censurar.
El coneixement de la cultura grega no es pot limitar a les referències culturals dels textos seleccionats. El professor l'ha de complementar amb les exposicions temàtiques, lectura de textos en traduccions fidedignes, treballs dels alumnes orientats bibliogràficament, utilització de mitjans àudio-visuals.
Els continguts d'aquest nucli són:
- Introducció al món grec. àmbit geogràfic.
- Aspectes més significatius de la història de Grècia. La vida en la polis. Política, societat i economia. Religió i mitologia.
- Introducció a les diferents manifestacions culturals a Grècia. Projecció en el món actual. Visió estètica: aproximació a l'arquitectura, pintura i ceràmica. La literatura: introducció als diferents gèneres literaris (èpica, lírica, teatre, historiografia, filosofia, oratòria i novel·la) La ciència.
IV. Criteris d'avaluació
1. Llegir textos grecs breus i originals, transcriure amb desimboltura els termes a la llengua materna, utilitzar els diferents signes ortogràfics i de puntuació, i reconèixer el reflex de l'alfabet grec en l'abecedari llatí propi de les llengües modernes.
Aquest criteri centra l'atenció en la capacitat de l'estudiant per a reconèixer els signes ortogràfics bàsics de la llengua grega (alfabet, accentuació, signes de puntuació) i per a llegir i escriure amb desimboltura textos breus. També s'ha de comprovar la capacitat de l'alumne per a transcriure termes de llengua grega a la seua llengua materna i per a relacionar els dos sistemes d'escriptura, i així reconèixer, en totes dues, les semblances i diferències ortogràfiques i fonètiques. L'alumne llegirà a classe textos grecs, l'extensió i la dificultat dels quals s'anirà graduant, procurant fer el professor un seguiment personalitzat de la lectura.
2. Reconèixer en paraules de textos grecs senzills i de clara etimologia amb la llengua materna i altres de conegudes per l'alumne, prefixos i sufixos, i identificar les més elementals regles de derivació i composició.
Amb aquest criteri es pretén de comprovar si reconeixen els elements lèxics precedents de la llengua grega. I també l'evolució semàntica. L'alumne ha de relacionar els termes de la seua llengua o d'altres que en coneix amb els seus corresponents en grec i hi observarà els procediments de derivació i composició. També haurà d'establir relacions i pautes d'evolució.
3. Reconèixer les diferents formes nominals pronominals i verbals i les funcions de declinacions i conjugacions, i valorarà aquesta correspondència amb les llengües de la Comunitat i altres llengües modernes.
Aquest criteri pretén comprovar si s'han adquirit les nocions morfosintàctiques que li permeten reconèixer les característiques de la llengua flexiva i identificar formes i funcions. L'estudiant ha de demostrar que té capacitat de reconeixement dels elements lingüístics bàsics de la llengua grega pel que fa als aspectes morfològics i sintàctics (reconstrucció de la flexió nominal, pronominal o verbal d'una paraula que parteix d'un paradigma, reconeixement de les funcions sintàctiques dels elements de l'oració i dels indicadors bàsics de subordinació). L'alumne relacionarà els elements abans esmentats amb els de la llengua de la Comunitat i d'altres que en conega.
4. Traduir frases breus de textos literaris originals, sense diccionari i a partir d'un vocabulari bàsic que s'elaborarà en classe amb el professor.
Amb aquest criteri es pretén comprovar la capacitat de reconèixer les diverses estructures morfosintàctiques d'una llengua flexiva i de traduir-les a les llengües de la comunitat reproduint el contingut d'un text. Els textos han de ser breus i originals, preferentment en prosa àtica dels segles V i IV a C i de dificultat mínima. Caldrà que es valore l'elecció correcta de les estructures sintàctiques, de les formes verbals, de les equivalències lèxiques i de l'ordre de paraules en el procés i resultat de la traducció.
5. Establir el significat lèxic bàsic en un text grec original dotat d'unitat significativa i deduir el significat d'altres paraules pel context immediat.
Amb aquest criteri es pretén de comprovar la capacitat d'identificar el vocabulari bàsic que s'elabora a classe, d'inferir el sentit de les altres paraules de la mateixa família, en un text, a partir de l'esmentat vocabulari i el sentit d'altres paraules no relacionades amb aquest vocabulari, a partir del context immediat. Caldrà que es valore la capacitat de deducció a partir dels elements esmentats i la capacitat d'expressió del contingut en la seua versió de llengua moderna.
6. Identificar les grans coordenades espacio- temporals de la llengua grega, valorar l'origen i les influències mútues entre aquesta i altres llengües modernes conegudes per l'alumne i deduir algunes característiques del llenguatge humà i del seu funcionament.
Aquest criteri tracta de comprovar la capacitat de situar la llengua clàssica tan espacial com temporalment i d'establir relacions relatives a l'origen i les influències respecte d'altres llengües de la família indoeuropea i altres famílies que l'alumne conega. L'alumne elaborarà mapes i relacionarà famílies lèxiques entre les llengües que ell coneix i establirà paral·lelismes, diferències i possibles influències.
7. Extraure el sentit global de textos de diferents gèneres literaris presentats en traduccions fiables, diferenciar les idees principals de les secundàries, i reconèixer la possible vigència d'aquests plantejaments en el món actual.
Amb aquest criteri es pretén determinar si l'estudiant és capaç de comprendre el contingut essencial d'un text i delimitar-ne les parts més importants. Relacionarà els plantejaments que conté el text amb els actuals i analitzarà i establirà semblances i diferències entre ells. Podrà manifestar la competència mitjançant exercicis de lectura comprensiva de textos amb sentit complet pertanyents a diferents gèneres literaris, la seua anàlisi i síntesi, delimitació de les parts més significatives, contrastació amb textos de literatura actual i elaboració de breus assaigs personals relatius a la possible vigència del contingut del text en l'actualitat.
8. Situar en el temps i en l'espai (època i marc geogràfic), els més importants esdeveniments històrics de Grècia, identificar- ne les manifestacions culturals bàsiques i reconèixer-ne els senyals que ha deixat en la nostra civilització.
Aquest criteri tracta de comprovar la capacitat de situar històricament la civilització grega i el coneixement tant dels esdeveniments més importants que la marcaren, com les manifestacions culturals més significatives (art, filosofia, ciència, etc.). Es pretén comprovar també, la capacitat d'analitzar els elements de la cultura grega que es presenten en l'actualitat en aquests camps. L'alumne podrà manifestar la seua competència, entre altres tasques, en l'elaboració de mapes, fent exposicions escrites o orals sobre algun tema o realitzant treballs breus sobre els mitjans de comunicació, establint-hi les possibles referències al món clàssic.
9. Planificar i realitzar senzills treballs d'investigació relatius als aspectes històrics i sòcio-culturals significatius de la civilització grega a partir de dades recollides de diferents fonts antigues i modernes i plasmar per escrit o exposar oralment les conclusions.
Amb aquest criteri es pretén comprovar si els alumnes i les alumnes són capaços de distingir, en el seu entorn, els elements del món clàssic, i de reconèixer-los com a llegat del nostre passat i d'interpretar-los a partir del coneixement que en té. També es pretén comprovar si són capaços de planificar un treball, recollir i seleccionar dades a partir de diferents fonts, organitzar aquestes dades i expressar-les per escrit o oralment.
HISTòRIA DE L'ART
(Batxillerat d'Arts)
I Introducció
Comprendre l'esforç creador de l'ésser humà en el temps constitueix la meta essencial de la Història de l'Art. L'estudi dels processos creatius i de les experiències artístiques, de la dimensió social i temporal, contribueix a enriquir i a consolidar la formació intel·lectual. Gràcies a proporcionar un coneixement i una valoració crítica del patrimoni artístic, memòria del passat i del present, la Història de l'Art en prepara per al seu gaudi i la preservació, desenvolupa la sensibilitat per l'entorn cultural i es converteix, per tant en un poderós vehicle d'enteniment del món actual.
La Història de l'Art és una forma de coneixement de com han estat produïdes i conservades o destruïdes les obres d'art com a documents d'una cultura en un temps i en un espai determinats. Com a disciplina històrica, explica les relacions que hi ha entre certes formes i obres que anomenem art i la realitat sòcio-cultural. És precisament aquesta relació entre l'activitat artística i el conjunt de la societat la que converteix l'art en cultura artística, en patrimoni comú i compartit.
L'objecte d'estudi d'aquesta matèria, el fet artístic, abraça la totalitat dels fenòmens i dels processos de creació, de recepció, de crítica i de difusió de les obres d'art en el propi context. Qualsevol fet artístic s'inscriu en una organització cultural determinada i en una organització social concreta, per la qual cosa recull els efectes de la col·lectivitat que l'envolta i, d'altra banda, genera alhora una dinàmica pròpia. Aquestes qualitats atorguen als fets artístics propietats específiques.
Encara que participa de la concepció i de la lògica de la Història, la naturalesa i dinàmica peculiar dels fets artístics confereixen a la Història de l'Art uns trets que la caracteritzen i la distingeixen.
Per una banda, les múltiples relacions i associacions que estableixen els fets artístics amb els diversos elements de la realitat històrica necessiten dels coneixements que proporcionen altres camps del saber, i establir així un diàleg permanent amb altres disciplines humanístiques. Aquesta presència constant d'altres sabers atorga a la Història de l'Art una riquesa i una complexitat que no permeten que l'estudi puga escometre's des d'un punt de vista únic i excloent.
D'altra banda, l'obra d'art, matèria principal del fenomen artístic, no és solament un document o un testimoni històric que transmet al nostre present missatges polivalents sobre els fets i les idees del passat. Per damunt dels continguts o de les funcions per als quals va ser concebuda en origen, l'obra d'art pot assumir una pluralitat infinita de significats segons les circumstàncies i el moment històric en què s'interpreta. En aquest sentit, s'entén l'obra d'art com quelcom dotat de vida pròpia, independentment del context de creació i de la intencionalitat estètica. Aquesta característica essencial de l'objecte artístic el que fa és precisament destacar el sentit històric de l'art en la mesura que és actualitzat constantment.
A l'amplitud i a la diversitat de l'objecte d'estudi hem d'afegir un nou component que subratlla la complexitat de la disciplina. La Història de l'Art, en l'actualitat, es replanteja la pròpia concepció com a explicació del procés artístic en un procés tancat on la successió de períodes estilístics és presentada com una suma d'experiències cap a la culminació ideal, i la meta de la qual és donar compte de tota la producció de l'art de tots els temps i de tots els llocs; en aquesta concepció històrica de l'art difícilment encaixa l'art actual, que òbviament, ha deixat de sotmetre's a la idea de progrés, i per tant accentua el problema del seu desordre històric. Així, doncs, la imperiosa necessitat de la disciplina de mantenir una relació viva amb l'art contemporani modifica substancialment la perspectiva de desenvolupament lineal de la Història de l'Art i de la naturalesa pròpia de l'art com a llenguatge en evolució.
Precisament, l'ampliació del seu objecte d'estudi comporta una transformació de la Història de l'Art actual. Aquest canvi, que està en la base de la nostra cultura contemporània, posa de relleu la insuficiència de les teories que han guiat la Història de l'Art i l'esfondrament dels valors tradicionals acadèmics. S'imposa, per tant, una renovació conceptual i metodològica així com una reflexió sobre els valors que han d'orientar la Història de l'Art del nostre temps perquè aquesta no quede arraconada com un vestigi acadèmic d'una cultura periclitada i mantinga el seu contacte amb les noves formes i mitjans que ha assumit la creativitat actual. La Història de l'Art ha de respondre, avui com ahir, a la necessitat de situar històricament els objectes artístics, de sotmetre'ls a la crítica cultural i de comprendre i explicar el seu sentit.
A més a més, en la interpretació contemporània de l'obra d'art es posa també l'èmfasi en la recepció i en els valor que per a l'observador té l'obra d'art com a representació. El receptor de l'obra d'art com a subjecte virtual de la imatge artística estableix una relació pròpia amb l'objecte mitjançant la configuració de l'obra d'art i dels mecanismes de representació, és a dir, mitjançant els processos artístics. Així doncs, la Història de l'Art com a forma de coneixement renova la sensibilitat intersubjectiva ja establerta, permet mirar amb altres ulls objectes i figures conegudes, i per tant reconegudes, en la representació.
Tenir en compte aquests trets i problemes específics permet delimitar l'objecte d'aprenentatge d'una Història de l'Art que assumesca l'explicació de l'art contemporani i destaque el paper de l'art en el món actual; que considere els fets artístics des de l'òptica dels fenòmens culturals; i que acote com a àmbit el que ja ha estat configurat per la tradició cultural occidental en general, i per les arts visuals en particular. Una Història de l'Art que centre l'atenció en l'estudi de les dimensions específiques de la realitat artística amb la consciència que sols en el seu conjunt s'atén la complexitat general de l'art.
Les dimensions essencials de l'art considerat en la historicitat es corresponen amb les formes de comunicació, de creació i de recepció de l'obra d'art, de manera que les possibilitats de significació de l'objecte artístic com una cosa viva i substancialment vàlida en la variable apreciació al llarg del temps no s'esgoten en el coneixement de l'artista ni de seu paper com a individu creador, ni en les referències culturals de la societat. A tot això cal afegir el coneixement de l'art com a sistema de comunicació, com a llenguatge d'una època i com a sistema de representació del món; i també la necessitat de conèixer els diversos criteris de restauració i d'intervenció, en la mesura que han incidit de manera directa en la mateixa vida dels objectes i són un element bàsic per a la seua comprensió.
Les dificultats en l'aprenentatge de la Història de l'Art resideixen en les complicacions per a establir les complexes connexions entre els nombrosos elements que incideixen en el fet artístic que, de la mateixa manera que en la Història, varien de combinació al llarg del temps, i en cada objecte en particular.
Per a resoldre aquestes dificultats s'hauran d'aprofitar els aprenentatges de l'etapa educativa anterior, tant els mecanismes d'anàlisi d'explicació històrica i el bagatge conceptual adquirit, com el coneixement del llenguatge visual i la capacitat d'apreciació estètica.
Des d'aquesta òptica, la funció educativa prioritària de la Història de l'Art consisteix a fer entendre a l'alumnat que l'esforç per conservar el patrimoni artístic del passat és una cosa de la qual depèn la vitalitat del nostre entorn cultural. Així, doncs, l'aprenentatge desenvoluparà capacitats relacionades amb la comprensió creativa i la interpretació crítica.
II. Objectius generals
El desenvolupament d'aquesta matèria ha de contribuir a què les alumnes i els alumnes adquiresquen les capacitats següents:
1. Entendre les obres d'art com a exponents de la creativitat humana, susceptibles de ser gaudides per si mateixes i de ser valorades com a document testimonial d'una època i d'una cultura.
2. Comprendre i valorar la variabilitat de les funcions socials i de les concepcions diferents de l'art al llarg de la història.
3. Apreciar i reconèixer la diversitat d'interpretacions i de valors de l'obra d'art en els diferents contextos històrics.
4. Explicar els fets artístics més rellevants de la Història de l'Art (situats adequadament en el temps i en l'espai), i valorar així la significació que tenen en el procés històrico-artístic.
5. Analitzar la dimensió social de la creació artística i reconèixer la incidència d'allò social i individual en el procés de producció i de difusió de les obres d'art.
6. Explicar els processos de canvi artístic i de transformació cultural més importants de l'art occidental, i reconèixer i diferenciar així els elements i les raons de les pervivències i de les ruptures.
7. Comprendre i utilitzar els conceptes específics de la Història de l'Art i apreciar positivament les possibilitats d'una anàlisi històrico-artística en reconstrucció constant.
8. Utilitzar un mètode d'anàlisi i d'interpretació de les obres d'art que desenvolupe la sensibilitat i la imaginació.
9. Realitzar activitats de documentació i d'indagació, d'anàlisi i de crítica de fonts i del material historiogràfic divers.
10. Conèixer, gaudir i valorar el patrimoni artístic, des de posicionaments crítics i creatius, com a exponent de la nostra identitat cultural.
11. Desenvolupar el gust personal, el sentit crític i la capacitat de gaudi estètic.
II. Nuclis de continguts
En coherència amb la definició de l'objecte d'ensenyament i amb les capacitats a desenvolupar concretem els continguts de la Història de l'Art en cinc nuclis. La selecció s'ha establert d'acord amb els trets específics d'aquesta forma de coneixement, amb les dificultats de l'aprenentatge i amb les metes educatives assignades. Hi conflueixen els conceptes fonamentals de la disciplina, les informacions i les dades significatives, els procediments i les estratègies d'aprenentatge, i les actituds i els valors.
Els nuclis de continguts proposats són els nuclis conceptuals organitzats a l'entorn dels eixos de l'obra, l'autor i el públic i de la interacció contínua. Són susceptibles de sistematitzacions i de tractaments didàctics diversos, indiquen allò que s'ha de tractar, però no prejutgen de quina manera s'han d'articular aquests continguts.
Per tot això, la Història de l'Art queda constituïda pels nuclis següents:
L'Art com a expressió humana en l'espai i en el temps i l'objecte artístic: interpretació i anàlisi de l'obra d'art.
Els artistes desenvolupen en les seues obres un discurs cultural que cal recompondre i desxifrar. Per a una interpretació correcta dels objectes artístics caldrà analitzar-los com un conjunt de relacions de factors interactius.
Com a primera i fonamental aproximació a l'estudi dels objectes artístics, s'ha de tenir en compte que les obres d'art no poden ser analitzades sense tenir present que viuen, existeixen, tenen significat, gràcies tant al creador com a l'observador. L'obra d'art és el resultat d'una sèrie de factors individuals i col·lectius molt complexos que l'alumnat haurà de comprendre i explicar. Com a forma d'apropament a l'objecte artístic convé utilitzar mètodes flexibles, i evitar l'aplicació d'esquemes rígids. A més a més, cal partir del punt de vista crític de l'alumnat davant l'objecte artístic, potenciar la seua llibertat imaginativa i aconseguir que diferencie els diversos aspectes que haurà de destacar davant de cada tipus d'obra d'art.
En l'anàlisi de les obres d'art caldrà tenir-se en compte que aquestes són un producte de l'activitat creativa d'un artista condicionat pels convencionalismes de l'època i l'ambient. Per això, en l'anàlisi de l'objecte, dels seus elements constitutius, de la seua tècnica i materials, és molt important que l'alumnat comprenga el seu paper en la societat i sota quines formes es presenta. Així, per exemple, les imatges s'han emprat tant per al control ideològic, com per a complir una funció didàctica o bé han estat subvertides per la cultura dominant. Aquests usos de la imatge es canalitzen a través d'una sèrie de codis, fórmules i esquemes molt definits que constitueixen les formes de representació d'una societat. Caldrà considerar el factor temps que, unit al gust, condiciona i determina el qualificatiu d'obra mestra a l'objecte artístic.
És important tenir en compte que la idea de l'objecte artístic, i de l'art en general, és eminentment variable: és diferent segons les èpoques, les cultures, els grups socials i els individus. Així doncs, resulta pertinent parlar de la multiplicitat de les interpretacions de l'art com una característica essencial que sustenta la seua permanència com a element viu en una cultura. Es tracta que l'alumnat comprenga que l'obra viu tan sols en les interpretacions que d'ella es fan, que poden ser diverses i que són legítimes en tant que permeten establir una connexió entre el significat passat i el significat actual darrere un procés reflexiu i conscient.
Per a estimar el valor d'algunes obres serà necessari atendre puntualment al coneixement d'uns codis, d'uns sistemes de representació, presents en la vida i en l'art dels artistes, els referents dels quals es troben en la història bíblica i clàssica. Per això, resulta imprescindible per a una apreciació completa dels objectes artístics apropar l'alumnat a les fonts clàssiques, així com a una millor comprensió de la iconografia cristiana, puix l'art occidental se sustenta principalment sobre aquestes dues sòlides bases.
Per tot això, per a escometre els continguts d'aquest nucli caldrà fixar l'atenció en l'estudi dels elements que conformen les obres d'art, dels caràcters que les distingeixen o les apropen a altres, a un temps o a un lloc. D'això es deriva l'anàlisi dels aspectes morfològics, dels materials i de les tècniques, de les imatges, l'examen dels codis de representació. Atenció especial mereix l'estudi dels valors iconogràfics i iconològics de l'obra, així com el reconeixement de la múltiple interpretació dels seus missatges.
Així mateix, els continguts d'aquest nucli faciliten la comprensió de la simultaneïtat del caràcter estètic i històric de l'obra d'art, i permeten entendre la percepció de l'obra i la seua indagació com a processos inseparables: veure, mirar i contemplar és sempre buscar alguna cosa, comparar, sondejar i descartar.
Els continguts que corresponen a aquest nucli són els següents:
- El llenguatge visual.
- Iconografia i iconologia.
- Funcions socials i valor de l'obra d'Art en la història.
- Definició, classificació i naturalesa de l'art al llarg del temps. Distintes conceptualitzacions de l'art.
- Pervivència i valoració del patrimoni artístic.
El procés creatiu: l'artista i la societat.
Els continguts d'aquest nucli centren la seua atenció en l'anàlisi dels factors de la creació i la recepció de l'obra d'art, en l'estudi de les relacions entre l'artista i la societat. Es tracta que l'alumnat considere les influències que en forma d'acceptació, rebuig o, més freqüentment, diàleg, estableix l'artista amb la societat del seu temps.
La formació social de l'artista, les condicions de l'encàrrec, el paper del mecenes, les expectatives del públic i del mercat de les obres d'art, l'estatus professional i el marc institucional que envolta la producció artística i la seua recepció en el medi social són factors als quals es reconeix una influència en el procés de creació i producció de l'obra d'art. Es tracta, per tant, d'explicar el joc de relacions, d'influències, en les diferents situacions i etapes històriques, defugint simplificacions i generalitzacions abusives.
La creació artística és un procés conformat, la capacitat de l'artista, per les seues condicions materials de vida i per la seua consideració social dins de la societat del seu temps. En tractar l'anàlisi de la consideració social, entesa com l'estima de la qual gaudeix l'artista segons les convencions socials vigents en el seu temps, haurà d'atendre les dues facetes que presenta: d'una banda, s'haurà de destacar com el procés creatiu pot implicar la fama, el prestigi, la desconfiança o el descrèdit fins a portar l'artista al triomf social, la marginació o la seua instrumentalització per part d'interessos privats o públics; i d'altra banda, s'haurà d'assenyalar com la consideració de la qual gaudeix el seu treball pesa sobre la labor de l'artista i les seues possibilitats expressives. Aquest estudi permetrà comprendre la variable i múltiple funció que atribueix a l'art una societat, i la seua relació amb la posició social i les condicions de vida dels artistes.
En l'anàlisi del procés creatiu s'haurà d'atendre també els destinataris del producte social. Així, el primer receptor per excel·lència de l'obra d'art és el client, ja aparega com el comprador que concorre a un mercat artístic o com el patró que l'encarrega per a si mateix. En l'estudi de la influència de clients i mecenes en l'obra serà necessari posar èmfasi en els mecanismes de distribució i recepció de l'obra d'art, de tal manera que s'oferesca un quadre més complet del procés creatiu i la seua influència en el medi social. En aquest camp actuen diferents instàncies amb graus d'influència variables en cada època i en cada formació social: clients, artistes, marxants, galeries, crítics, col·leccionistes, acadèmies, museus, processos de formació dels artistes, canals de reproducció i difusió de l'obra d'art en la societat de masses i, sobretot, la funció social de l'art en cada època i l'influx del públic en general amb les seues expectatives i preferències. Tots ells són elements presents en el procés creatiu, la interacció dels quals configura diferents situacions característiques que l'alumnat haurà d'explicar.
En suma, la qüestió important d'aquest nucli és establir interrelacions diverses entre els diferents elements del procés creatiu en una situació determinada.
Aquest nucli de continguts el formen tres grans apartats estretament relacionats:
- La consideració social de l'artista.
- El paper dels clients i dels mecenes.
- Mercat i consum de l'art.
Conservació i restauració: el patrimoni històric.
Aquest nucli centra l'atenció en aquells continguts referents al públic que, com a receptor, actiu és qui concreta la creació de l'obra d'art. Les creacions artístiques es mostren davant tota la societat, temporalment o permanentment, a través d'exhibicions i museus. Des del punt de vista de la recepció de l'obra d'art, el museu compleix una missió fonamental, els objectes que s'exhibeixen en les seues sales adquireixen el rang d'autèntica obra d'art i passen a ser elements influents en la formació del gust social.
És necessari que l'alumnat sospese la importància i la rellevància del concepte i de la denominació de patrimoni històrico-artístic i com ha variat de manera significativa la consideració general de l'obra d'art com a bé social i cultural. En aquest sentit és molt significatiu conèixer la pròpia evolució del concepte de patrimoni, des de la concepció més arcaica a la que entén el patrimoni com un enriquiment del coneixement de l'ésser humà i de la seua història. Es poden així establir les pertinents relacions amb el procés de formació de les col·leccions i les concepcions subjacents. El seu estudi és especialment important perquè l'alumnat valore el concepte del «gust», la seua evolució i les seues oscil·lacions en la nostra cultura.
En la formació d'aquest patrimoni hauran de considerar-se dos aspectes. Primerament, com l'agrupació d'objectes en col·leccions ha donat lloc a la configuració dels museus, que han evolucionat des de la seua concepció com espais de dipòsit, conservació i exposició a les propostes més modernes que fan del museu un centre des del qual s'impulsen activitats culturals i com a espai que s'obri a noves formes de creació artística. En segon lloc s'haurà de considerar la formació del patrimoni arquitectònic i l'establiment del concepte de monument en relació amb determinades concepcions.
Atenció especial requereix el problema de la restauració o més genèricament la conservació dels bens culturals, els criteris o escoles que regeixen les intervencions, els diferents procediments, a vegades contradictoris, que avui en dia subjauen en les polítiques d'actuació. L'alumnat haurà de comprendre els principals mètodes i problemes que planteja la intervenció de restauració sobre els béns culturals. En aquest sentit, haurà de destacar els distints criteris de restauració o intervenció al llarg de la història i la seua incidència en la pròpia vida de les obres d'art, condicionant la seua percepció en el present.
Els conceptes tractats en aquest nucli permeten desenvolupar actituds i valors positius, i alhora crítics davant la conservació de les obres d'art, els monuments i conjunts monumentals que formen el patrimoni històrico-artístic.
A aquest nucli corresponen els continguts següents:
- L'obra d'art en el museu.
- Gestió dels béns culturals: conservació, restauració i ordenació del patrimoni històrico-artístic.
Canvi artístic i transformació cultural.
L'objecte d'aquest nucli el constitueix l'anàlisi dels processos de canvi artístic i transformació cultural més transcendents de l'art occidental. Un estudi rigorós i cabal dels processos d'innovació requereix una visió diacrònica dels moviments i de les manifestacions artístiques, de les seues formes de representació, de la relació entre l'art i la natura o la funció de les imatges. En aquest sentit, és necessari assenyalar que l'explicació dels canvis i les diverses nocions relacionades amb els processos artístics exigeix establir les diferents i oportunes connexions entre tots els seus elements; però alhora, és imprescindible determinar el diferent pes de cadascú en la configuració dels objectes artístics en el temps, per a així comprendre els desenvolupaments, les influències i les ruptures.
Precisament per a escometre l'explicació dels canvis, el contingut de cadascú dels apartats centra l'atenció al voltant de les qüestions fonamentals plantejades per les diverses manifestacions artístiques. Es tracta, en suma, d'analitzar aquells elements més significatius que permeten, per la seua força explicativa, comprendre les manifestacions artístiques que configuren la nostra cultura.
Caldrà destacar, en primer lloc, la transcendència històrica de l'art clàssic com a configurador d'una tradició que recorre tota la història de l'art occidental, constituint un substrat essencial. En segon lloc, el llenguatge de les imatges cristianes constitueix una via de tractament de les relacions entre art i cultura i el desenvolupament de noves significacions en què l'ajust comunicatiu i la intensitat expressiva es fusionen en un nou valor de les imatges. Pel que fa a l'anàlisi de l'art musulmà, aquest ha de servir per plantejar el problema de la seua formació com a resultat de la síntesi d'elements procedents d'altres cultures i dels propis plantejaments islàmics donant lloc a una concepció artística particular i variada. Finalment, caldrà d'estudiar com en la Renaixença i el Barroc, des del segle XV al XVII, es reelaboren les tradicions clàssica i cristiana per originar noves formes de representació artística, en una nova direcció que va permetre conformar nous codis amb la recerca de l'harmonia i l'ordre espacial.
En l'anàlisi en profunditat dels elements fonamentals assenyalats caldrà ressaltar els vincles existents entre la producció artística de cada moment i les idees estètiques de l'època estudiada i la seua connexió amb els processos històrics concrets. Posar l'accent en els processos d'innovació estilística, de canvi en els aspectes de la natura representats i en els mètodes utilitzats per a representar-los, permet construir els conceptes d'estil i representació i, alhora, escometre amb certa amplitud l'anàlisi dels fenòmens més destacats de difusió i aculturació.
En aquest nucli conflueixen conceptes i procediments tractats en altres nuclis i solament així es podrà escometre l'elaboració de nocions complexes, però bàsiques, per a la disciplina. Es tracta de reflexionar sobre l'art com a sistema històric de comunicació i entendre la influència de l'obra d'art en la vida.
Els continguts corresponents a aquest nucli són:
- L'art clàssic: creació del cànon i transcendència històrica.
- L'art cristià medieval: configuració d'una iconografia.
- L'art islàmic: presència i influència en Occident.
- Renaixement i Barroc: creació d'un sistema de representació.
L'art contemporani.
Es tracta d'estudiar els processos artístics del nostre temps, configuradors de la cultura visual que ens envolta. S'incidirà en l'anàlisi de l'art modern sense separar els fets culturals dels científics i destacar alhora la simultaneïtat de les ruptures, l'enfonsament o l'apogeu de moltes concepcions i teories, fins i tot en la mateixa història de l'art.
Des dels primers intents per trencar amb la tradició i la recerca d'un nou llenguatge estètic fins a la creació d'una cultura, s'obri un procés de successives sotragades i ruptures dels sistemes tradicionals de representació, dels pressupòsits estètics i creatius. L'estudi de les avantguardes exigeix detenir-se en les propostes i les intencions, analitzar no sols les obres sinó els programes en els quals s'aposta per una ruptura radical i es replanteja la pràctica dels artistes. És a dir, per a accedir al discurs de les avantguardes haurem d'entendre-les com a projectes, com a moviments programàtics.
En l'anàlisi de l'art contemporani destaca, com una qüestió essencial per a la comprensió la nova relació suscitada per les avantguardes entre l'obra i el públic, el paper de l'espectador per a completar l'obra; i, fonamentalment, la incidència de l'art en la vida quotidiana, en la producció material: estètica de la quotidianeïtat, del disseny i la moda, comunicació visual i nous mitjans.
En aquest nucli culminen tots els aprenentatges anteriors i, per tant, podran estimar-s'hi els aprenentatges assolits en aquesta assignatura.
Els continguts corresponents a aquest nucli són els següents:
- Tradició i modernitat al segle XIX.
- Les avantguardes artístiques del segle XX.
- Els nous sistemes visuals, la fotografia i el cinema.
IV. Criteris d'avaluació
1. Analitzar i comparar els canvis produïts en la concepció de l'art i les seues funcions, en moments històrics distints i en cultures diverses.
Amb aquest criteri es tracta de comprovar d'una banda si l'alumnat reconeix, la complexitat d'aquest concepte i, per tant, entén la dificultat d'una definició general de l'art; d'una altra banda, si identifica la variabilitat en el temps i en l'espai, és a dir, si constata el seu caràcter eminentment històric.
En un segon grau, el criteri pretén comprovar si l'alumnat comprèn les raons de la diversitat de les funcions socials de l'art en la història i, en conseqüència, si relaciona aquests canvis amb les societats que les conformen.
2. Reconèixer i utilitzar adequadament un mètode d'anàlisi, també els procediments i tècniques corresponents, que permeta interpretar i valorar les diverses dimensions de l'obra d'art.
Mitjançant aquest criteri es pretén avaluar en quina mesura l'alumnat s'encara a les obres d'art amb un mètode i unes tècniques d'anàlisi coherents i raonades, així com comprovar si té en compte tots els elements que configuren les obres d'art i si els interrelaciona correctament.
En un primer grau, el criteri pretén comprovar si l'alumne és capaç de formular hipòtesis (basant-se en la seua percepció visual) sobre els aspectes morfològics, iconogràfics i iconològics dels objectes artístics. En un segon grau es tracta de valorar si és capaç d'analitzar les obres utilitzant fonts documentals referides a la intencionalitat de l'artista, les característiques de l'encàrrec del client, la influència del mecenes o els gustos del públic per desvetlar el significat de les obres. Finalment, si l'alumne pot elaborar una síntesi interpretativa que integre i valore els diferents elements esmentats.
3. Reconèixer i analitzar els elements que configuren la producció artística, considerant les influències i les relacions entre l'artista i la societat, canviants en el temps.
Amb aquest criteri es pretén saber si els alumnes consideren que l'artista com a ser social és qui en la seua obra realitza l'encontre amb la història i els seus condicionaments específics. Es tracta d'avaluar la capacitat dels alumnes per a reconèixer i analitzar els elements configuradors de la producció artística a través del temps, determinar algunes mediacions socials com, per exemple, els vincles de patronatge en la creació artística, els convencionalismes socials o el gust del públic receptor, entre altres.
En un primer grau, l'alumne haurà de reconèixer aquells factors que influeixen en la producció artística, distingint entre els que procedeixen del medi social on es realitza l'obra i els que es deriven de la capacitat de l'artista. En un segon nivell, establirà relacions entre la posició social i les condicions de vida dels artistes i la funció social de l'art. Finalment, l'alumne haurà d'explicar com la interacció d'aquests elements configura situacions històriques característiques.
4. Identificar i valorar el protagonisme dels artistes en el procés creatiu, constatar en les seues obres més rellevants els nous plantejaments o vies obertes en unes determinades circumstàncies històriques.
Amb aquest criteri es pretén avaluar si els alumnes comprenen la tensió que es produeix en el procés creatiu entre la individualitat i la imaginació de l'artista i les mediacions socials que configuren el significat de l'obra artística. Per a això serà necessari centrar l'anàlisi en l'obra d'alguns artistes significatius. En un primer grau, l'alumne constatarà la intenció creativa de l'artista, el marge de llibertat que li permeten el seu pensament, la seua formació i els mitjans expressius. En un segon grau, confrontarà la voluntat creativa de l'artista amb les limitacions que imposen la producció, difusió i recepció de la seua obra en un context social concret, per a, en un tercer nivell, poder valorar el que hi ha d'original en la seua obra i allò que participa dels convencionalismes estètics i culturals, explicant el paper que han exercit i exerceixen les diverses mediacions socials en la configuració de l'obra artística.
5. Identificar i situar en el temps les obres d'art més representatives en relació als moments més significatius de la història de l'art.
A través d'aquest criteri es pretén avaluar la capacitat per a situar en el temps la producció artística. En un primer grau, es comprovarà si l'alumnat és capaç de reconèixer les diverses connexions que en les obres d'art presenten la forma, el contingut i el material en un moment històric determinat, per a deduir els trets estilístics. En un segon moment es pot comprovar si és capaç de comprendre i valorar els trets de semblança i diversitat que presenten les creacions artístiques d'una època determinada en comparar unes amb altres. Finalment, es valorarà si l'alumne és capaç de fer una anàlisi diacrònica d'un conjunt significatiu d'obres d'art, si reconeix la seua dimensió històrica i la seua capacitat de suggestió com a valor constantment actualitzat.
6. Explicar les permanències i els canvis en els processos artístics al constatar i comparar concepcions estètiques i trets estilístics.
Amb aquest criteri es tracta d'avaluar si els alumnes comprenen els processos de canvi artístic. Si, en primer lloc, constaten la diferent concepció dels elements configuradors, els nous problemes i la incidència dels nous usos i funcions associades a les obres d'art d'un determinat moment. En segon lloc, si estableixen relacions entre els distints factors dels processos de canvi, i constaten que els esmentats elements varien en la seua combinació al llarg del temps i en cada obra.
En últim lloc, aquest criteri permet comprovar si l'alumnat és capaç de diferenciar els elements més dinàmics dels persistents i si reconeix els diferents ritmes dels canvis en un temps llarg o curt.
7. Comprendre i explicar la presència de l'art en la vida quotidiana i en el mitjans de comunicació social, i valorar la seua utilització com a objecte de consum.
Es tracta d'avaluar en quina mesura l'alumnat aplica els aprenentatges desenvolupats quan jutja el paper de l'art i les manifestacions artístiques del món actual. El criteri permet comprovar si els alumnes s'enfronten al complex món de l'art de manera que tot el bagatge conceptual i metodològic aprés en la matèria els permeta entendre-ho i valorar-ho; en aquest sentit, es tracta de saber si comprenen que les obres d'art també revelen els mecanismes i valor bàsics que regeixen el funcionament de la societat actual.
A més a més, aquest criteri permet avaluar si l'alumnat analitza críticament els mitjans de comunicació social i, amb relació amb això, si diferència el valor artístic d'una obra d'art del seu valor econòmic, i per tant, si reconeix diversos criteris per a establir el valor i la funció de l'art actual.
8. Reconèixer els diversos criteris de restauració i conservació del patrimoni artístic mitjançant l'anàlisi de la gestió dels recursos artístics de la Comunitat Valenciana i de la seua incidència en la pròpia vida de les obres d'art, condicionant la seua percepció en el present.
Amb aquest criteri es tracta de comprovar la capacitat d'analitzar la intervenció social en la conformació d'un patrimoni artístic, fonamentalment el de la nostra comunitat. Per a això caldrà, en primer lloc, que l'alumne reconega diferents concepcions al voltant de la conservació del patrimoni i dels criteris de restauració; en segon lloc, que establesca la relació entre aquestes concepcions i criteris i la valoració social de determinades obres d'art. Finalment, que reconega la incidència d'aquestes actuacions en la recepció i apropiació de l'objecte artístic.
9. Reconèixer i valorar la diversitat i la riquesa del nostre patrimoni artístic mitjançant l'anàlisi d'algunes obres d'art.
Amb aquest criteri s'accentua la importància de l'estudi de l'entorn cultural. Es tracta d'avaluar la capacitat de l'alumnat per a mobilitzar tots els aprenentatges desenvolupats i aplicar-los a l'anàlisi artística d'obres properes. Per tant, aquest criteri pretén avaluar capacitats ja expressades anteriorment, però aplicades ara a la història pròpia.
10. Analitzar monuments artístics i obres d'art en museus i exposicions. Reflexionar al voltant de la seua funció social.
Es tracta de comprovar la capacitat de l'alumnat per apreciar la qualitat estètica de les obres d'art objecte de contemplació i anàlisi. Aquest criteri permet saber si els alumnes tenen en compte els factors que condicionen la producció i els problemes que l'artista va haver de resoldre. És a dir, si l'alumnat abans d'emetre un judici sobre una obra d'art, és capaç de formular-se preguntes dialogant amb l'objecte. I en un segon grau, si és capaç de diferenciar opinions i interpretacions raonades, reconeixent que en l'experiència estètica les emocions també poden funcionar cognoscitivament.
Finalment, es comprovarà si l'alumne pot iniciar una reflexió al voltant de la mediació que exerceixen els espais museístics i d'exposicions en la recepció i apropiació social i individual de l'obra d'art com a conformadors del gust i com a expressió dels valors estètics d'una societat determinada.
HISTòRIA DEL MóN CONTEMPORANI
(Batxillerat d'Humanitats i Ciències Socials)
I. Introducció
La Història del món contemporani s'ocupa de l'estudi dels antecedents immediats del món actual, dels processos encara vigents i de les seues arrels properes. L'accés històric al present es realitza mitjançant l'anàlisi de les realitats socials, culturals, polítiques i econòmiques vives amb l'objectiu fonamental d'explicar el passat des del present i també d'explicar el present des del passat. Aquesta mirada històrica necessita recolzar-se en els problemes que el present planteja per a orientar la recerca de les seues arrels immediates, i alhora, la mateixa naturalesa dels processos en construcció fa necessari un diàleg constant amb el passat.
Des d'aquesta concepció no s'ha d'entendre la història contemporània com un procés cronològic sinó com un gènere del discurs que s'endinsa en la naturalesa dels fets, els sotmet a la dinàmica temporal a més d'establir les raons dels canvis i motius de les accions. Fa al·lusió a processos històrics que tenen la seua pròpia especificitat i no simplement a la coetaneïtat. La Història contemporània no ha de tenir la mirada ràpida ni superficial del moment en què hi viu, sinó que té com a meta essencial aclarir els canvis bàsics que han forjat el món actual. Canvis prolongats subjectes a recurrències, on l'encadenament dels quals conforma els processos significatius del món contemporani.
Es tracta, doncs, d'analitzar processos històrics com la formació, enfonsament o transformació dels antics imperialismes, les crisis del liberalisme i l'ascens de l'irracionalisme al poder, el procés de democratització del sistema polític, la consolidació de les superpotències i la seua determinació en l'ordre internacional, els processos d'expansió i desintegració del que es denomina socialisme real; el creixement i els desequilibris econòmics, els canvis i les desigualtats socials; l'impacte dels avenços científico-tècnics a la societat de consum i la transformació cultural recent. Establir la dimensió diacrònica i, sens dubte, la naturalesa d'uns processos dels quals la realitat actual representa una fase, determinar la seua gènesi i examinar l'impacte d'aquests fenòmens que s'hi imbriquen, constitueix l'objecte d'aquesta disciplina.
Els esmentats processos, considerats en un bloc, constitueixen el tret distintiu que diferencia la història de la contemporaneïtat del període precedent. No obstant això, el nou món va créixer i madurar a l'ombra del vell i, per tant, la comprensió dels processos del món contemporani no són possibles sense remuntar-se a l'anàlisi d'altres canvis més allunyats en el temps. Fenòmens bàsics del món en el qual vivim -relatius al desenvolupament del capitalisme industrial i la seua internacionalització-, a la gènesi de la societat burgesa i dels seus conflictes interns, a la consolidació de l'Estat Liberal són l'origen radical de la contemporaneïtat, les claus del segle XIX que configuren els problemes que inauguren el nostre món contemporani. Els processos iniciats a la fi del segle XIX esdevingueren en un món que, malgrat tot els símptomes de malestar i crisi, s'havia assegut confiadament en dos punts fixes (la sobirania dels estats nacionals i l'ordre social fermament establert) que, malgrat s'han anat transformant-se i adaptant-se, encara, resten avui dia potents i actius.
La pròpia especificitat dels processos objecte d'aprenentatge permet d'incorporar més fàcilment temes que emergeixen com són l'ecologisme, la història de la vida privada o de la dona que, si es tracten des d'una perspectiva integradora, possibiliten l'estudi de problemes significatius arrelats històricament.
Una de les característiques distintives de la història contemporània és l'abast mundial que hi té, i és en el segle XX quan la noció «món contemporani» s'hi identifica, tal vegada per primera vegada en la història de la humanitat, amb els límits geogràfics del globus. Per comprendre les forces que conformen el nostre món convé adoptar una perspectiva on la dimensió internacional il·lumine l'anàlisi dels processos elegits. La major interdependència dels països, la internacionalització dels problemes, la delimitació dels processos i activitats econòmiques i polítiques en proporcions cada vegada més àmplies, exigeixen l'atenció a fenòmens que esdevenen a tots els racons del planeta.
Per una altra banda, per arribar a comprendre amb profunditat els processos històrics de la contemporaneïtat cal establir les al·lusions que corresponen als aspectes que es relacionen amb el pensament, l'art o la literatura. Aquests aspectes, des de posicions diferents a les dels seus estudis específics, ofereixen un suport inestimable a l'anàlisi globalitzadora de la història.
És aquest horitzó integrador el que fa possible que l'aprenentatge d'aquesta matèria servesca com a marc d'altres disciplines humanístiques, ja que l'objectiu últim del coneixement històric és l'explicació en profunditat del teixit, de la xarxa de relacions socials, econòmiques, de poder, dels costums i valors culturals, dels canvis esdevinguts. En altres paraules, aquesta forma de coneixement proporciona el marc adequat a fi que els aprenentatges que s'assimilen en el conjunt de les disciplines obtinguen un sentit i es configuren com un esquema cultural unit i coherent.
Tot això, com a objectiu d'aprenentatge, presenta unes dificultats específiques que assenyalen habitualment els teòrics de la Història. D'una banda, es tracta d'un procés complex que abraça diverses variables que difícilment s'hi relacionen i que el desenvolupament del qual cal estudiar al llarg del temps. D'altra banda, i sobretot, el caràcter de contemporaneïtat, que suposa tractar dels processos històrics que no hi són acabats, sotmeses les diferents interpretacions, amb dificultats d'investigació i documentació, etc. A més, l'anàlisi d'una realitat tan plural i contemporània dóna lloc a diferents enfocaments i punts de vista quan s'han de definir els elements bàsics.
Per tal de resoldre aquestes dificultats cal aprofitar els aprenentatges que es realitzen en l'etapa educativa anterior, tant els mecanismes d'anàlisi d'explicació històrica, com el bagatge conceptual, l'aprenentatge metodològic i les actituds positives davant la història. La gradació de les dificultats i la concreta planificació dels continguts, coordinant els diferents aspectes del procés curricular, són tasques que han de configurar les Programacions Didàctiques.
L'aprenentatge de la Història del Món Contemporani contribueix, específicament, a explicar i entendre el present des de l'anàlisi del passat. Es tracta de dues operacions que s'impliquen mútuament, per la qual cosa el camí que han de recórrer hi té dos vessants: el present des del passat i el passat des del present. És en això on resideix l'aportació fonamental del coneixement històric a la formació educativa dels alumnes: els permet situar-se de manera crítica davant la interpretació de les accions dels éssers humans considerats essencialment socials i temporals.
El coneixement històric ajuda, així mateix, a prendre consciència de trobar-se inserits en un procés inacabat, que es configura a partir d'elements que s'estableixen en el passat sobre els quals és possible l'actuació per tal de modelar el present i també el futur. En definitiva, el coneixement històric ajuda l'alumnat a entendre la societat de la qual forma part.
II. Objectius generals
El desplegament d'aquesta matèria contribuirà en els alumnes i les alumnes a l'adquisició de les capacitats següents:
1. Explicar, situant-los adequadament en el temps i en l'espai, fets i esdeveniments rellevants de la història del món contemporani, a més de valorar-ne la significació històrica i les repercussions en el present.
2. Comprendre els principals processos econòmics, socials, polítics i culturals que configuren la història més recent i, identificar-ne els trets més significatius a més de valorar els factors que els han conformat.
3. Adquirir una visió global del món contemporani que, mitjançant la conjugació de la dimensió interna i internacional en l'explicació dels processos, facilite l'anàlisi de les situacions i dels problemes del present i, considerar-hi els seus antecedents històrics i les seues relacions d'interdependència.
4. Utilitzar amb propietat els conceptes bàsics i específics de la Història contemporània i realitzar activitats de recerca i síntesi en les quals s'analitzen, contrasten i integren informacions diverses a més de valorar-ne el paper que desenvolupen les fonts i el treball de l'historiador.
5. Desenvolupar la sensibilitat i el sentit de la responsabilitat davant els problemes socials, especialment aquells que afecten els drets humans i la pau, i adoptar-ne actituds democràtiques i adquirint independència de criteri i hàbits de rigor intel·lectual.
6. Defensar raonadament les pròpies idees relatives a la societat i revisar-les de manera crítica tenint en compte noves informacions. Corregir estereotips i prejudicis, i entendre l'anàlisi de la història com un procés de reconstrucció constant.
III. Nuclis de continguts
En coherència amb la definició de l'objecte d'ensenyament i amb les capacitats que es pretén desenvolupar, es concreten els continguts d'aquesta matèria en nou nuclis. Aquesta relació s'ha establert d'acord amb els trets específics d'aquesta forma de coneixement, les dificultats del seu aprenentatge i les metes educatives que s'hi assignen. Així doncs, en els nuclis de continguts conflueixen els conceptes fonamentals de la disciplina, les informacions i dades rellevants, els procediments i estratègies d'aprenentatge, i les actituds i els valors.
El primer nucli constitueix una referència explícita pel que fa a qüestions de procediment que, fora d'això, han de considerar-se implícites en tots els altres nuclis. En els nuclis centrals es conjuga la dimensió temporal amb criteris temàtics; tanmateix el caràcter dels continguts que s'agrupen en l'últim nucli permet tractaments i articulacions que han de concretar-se en les Programacions Didàctiques.
Aproximació al coneixement històric. La relació de l'historiador i les fonts.
S'assenyalen en aquest nucli els continguts que fan referència als processos d'aprenentatge. Apareix explicitat per tal que no es considere un simple apèndix, ja que la seua presència és necessària i ha d'impregnar la resta dels nuclis.
Es tracta d'emfasitzar la concepció de la Història com un mode de coneixement que utilitza unes maneres específiques de raonament i d'operació. La reflexió i consciència pel que fa d'aquest procés d'elaboració i de coneixement en forma part. Caldrà, doncs, establir com a continguts bàsics aquelles accions metodològiques que permeten a l'alumnat de construir un coneixement significatiu: el plantejament i resolució de problemes, la identificació i correcció d'esquemes conceptuals o si fa al cas d'estereotips, l'elaboració i comprovació d'hipòtesis i els dissenys de treball, l'obtenció d'informació des de fonts diverses i la seua anàlisi crítica fins arribar a explicacions coherents. Per a desenvolupar aquests continguts metodològics caldrà determinades tècniques de treball (comentari de texts, lectura i interpretació de fonts gràfiques i dades estadístiques, etc.), que configuren, també, les accions elegides.
Els continguts que corresponen a aquest nucli són:
- Definició d'un problema relatiu a un procés i formulació d'hipòtesis de treball.
- Anàlisi dels elements i factors històrics. Elaboració de síntesis que integraran informació de diferent tipus.
- Utilització crítica de fonts i material historiogràfic divers. Contrast d'interpretacions historiogràfiques.
Les bases del món contemporani. Claus del segle XIX.
El caràcter introductori d'aquest nucli determina la selecció d'uns continguts que han d'establir-se en funció del valor explicatiu que posseeixen per escometre l'estudi de les arrels històriques del món actual.
Com a primera i fonamental aproximació a les claus del món contemporani, es tracta d'analitzar des d'una perspectiva global aquells processos històrics que transformaren el món del segle XIX, configurant un model de societat que encara perviu en allò essencial fins als nostres dies. Són, per tant, processos de llarg abast, de modernització de la societat actual i dels fenòmens que s'associen a aquest.
Davant l'amplitud i complexitat dels fenòmens objecte d'aprenentatge els anàlisis han de concretar-se en exemplificacions de processos socials que clarament es defineixen perquè faciliten la comprensió de com el desenvolupament del capitalisme i la formació d'estats nacionals poderosos i interconnectats dominaren la resta dels processos socials i configuraren totes les estructures socials. Al tractar els continguts del nucli han d'evitar-se les generalitats i esquematismes; cal destacar les diferències en els processos i en els seus resultats, així com també en la seua localització espacial.
És en aquest sentit on caldrà accentuar la multidimensionalitat de fenòmens com la revolució burgesa i la industrialització on s'haurà de destacar la multiplicitat de factors i la interacció, de manera que l'alumnat puga valorar en termes apropiats la importància del canvi que s'ha produït.
Tanmateix, és d'especial rellevància per a aquest nucli de continguts determinar la lògica dels processos i traçar la relació amb altres com la urbanització, les migracions, el creixement demogràfic, la implantació de nous valors i formes de vida, etc., la qual cosa constitueix l'essència d'aquest nucli de continguts.
L'estudi dels continguts del nucli permetrà contemplar la situació actual amb perspectiva històrica, i reflexionar sobre la idea mateixa de progrés en identificar els factors de tan transcendentals transformacions. Tot això ha de contribuir a l'aprenentatge dels conceptes que fan referència al temps històric.
Els continguts que corresponen a aquest nucli són:
- Transformacions econòmiques, culturals i socials. Industrialització i desenvolupament del capitalisme.
- La formació de la classe obrera.
- La configuració de l'Estat Liberal. Liberalisme i nacionalisme.
L'imperialisme i l'expansió colonial.
Es tracta d'estudiar el procés d'expansió europea i nord-americana en la resta del món, els seus mecanismes i factors impulsors, i les seues repercussions transcendentals. Entès com a fenomen històric que caracteritza tota una època l'imperialisme, si bé no finalitza amb el primer gran cataclisme mundial, afona les seues arrels en les contradiccions del procés de desenvolupament i els problemes històrics que genera, i anticipa un món diferent que comença a preparar-se l'any 1914.
En l'anàlisi d'aquest nucli cal atendre, d'una banda, a l'agudització del nacionalisme, que determina un tipus de relacions internacionals; i d'altra banda, als models de dominació, resultat no solament del distanciament de les formes de vida de les diferents àrees sinó de les tensions i conflictes interns dels països.
Per a la comprensió del procés de l'expansió colonial és d'especial importància la relació entre el desenvolupament del capitalisme i el fenomen imperialista. Aquesta relació permetrà l'anàlisi d'alguns trets característics del capitalisme de la fi de segle, de tal manera que l'alumnat aprofundesca en la seua conceptualització. Per a una millor comprensió de l'imperialisme caldrà que els estudiants ponderen tots els elements i assumesquen que cap n'és determinant; En definitiva, cal que aprecien la complexitat i riquesa de l'explicació històrica, i és en aquest sentit on s'atendrà l'estudi de les transformacions internes de les potències colonials, les rivalitats i conflictes fins l'esclat de la la Gran Guerra que permetrà d'establir o registrar algunes tendències de processos futurs, i per tant, destacar els elements de continuïtat.
Els continguts d'aquest nucli són especialment adequats per revisar les concepcions que justifiquen les desigualtats o privilegis de determinats grups que l'alumnat posseesca, i també valorar críticament els fenòmens de dominació.
Els continguts que corresponen a aquest nucli són:
- Factors de l'expansió colonial.
- La repartició del món. Colònies i metròpolis.
- Orígens de la Primera Guerra Mundial.
- La Primera Guerra Mundial. Els tractats de pau i la Societat de Nacions.
La Revolució Russa.
La Revolució soviètica, com a procés revolucionari que destaca al segle XX, va afectar profundament el caràcter de la història contemporània. En l'anàlisi de les profundes transformacions polítiques, econòmiques i socials caldrà destacar la confrontació ideològica com un dels elements de major poder explicatiu des de 1917, s'estengué la percepció d'un conflicte radical entre diversos principis i creences, un xoc d'ideologies determinant dels fets successius. L'experiència de la Revolució Russa va oferir una esperança a l'esquerra, fonamentalment europea, de solució als vells problemes. Tant es així, que ha produït repercussions més profundes en tot el món que cap altre esdeveniment contemporani.
L'estudi de la Revolució Russa des d'aquesta perspectiva permet aprendre el significat i la natura del procés. Des de la dimensió internacional es pot atendre millor a la complexitat de l'anàlisi i evitar el risc d'interpretar el passat en funció de la percepció del present.
Amb tot, cal adquirir una visió global dels problemes que planteja la construcció del primer Estat socialista de la història. I s'ha d'atendre no solament a l'anàlisi de les contradiccions socioeconòmiques de l'antiga Rússia sinó als antecedents de la Revolució d'octubre, i als seus protagonistes. Així mateix, s'ha d'estudiar la trajectòria ambigua i contradictòria del procés revolucionari, les dificultats, les decepcions i frustracions.
Des d'aquest punt de vista, convé posar èmfasi en l'estudi de la creació de la Internacional comunista, en la formulació i posada en marxa de la seua política i posada a la pràctica i analitzar el procés des de l'expectativa revolucionària fins al Front Popular, com un dels elements fonamentals per a la comprensió d'un dels processos determinants del món actual.
Els continguts que corresponen a aquest nucli són els següents:
- La Revolució de 1917 i les seues repercussions.
- La creació, desenvolupament i consolidació de l'URSS.
- Impacte i transcendència de la Revolució Soviètica.
El feixisme.
Els esdeveniments d'aquest nucli posen èmfasi en l'anàlisi del procés d'apogeu dels règims feixistes. Aquest estudi ha d'inscriure's en un procés més ampli, de crisi de l'Estat liberal, que comença a finals del segle XIX i que s'accentua en el viratge històric de la Gran Guerra i culmina en la dramàtica dècada dels anys trenta.
Per a comprendre la naturalesa del feixisme caldrà estudiar les respostes als problemes que plantegen les dificultats de la construcció de la democràcia i el desplegament de l'imperialisme; és a dir, contextualitzar l'ascens del moviments feixistes en una crisi política de legitimitat i incertesa. Les permanents dificultats econòmiques, des dels problemes de la reconstrucció de la postguerra que passen per la fragilitat de la prosperitat econòmica dels «feliços anys vint», fins l'impacte de la depressió econòmica internacional. I és en aquest sentit que per comprendre els esdeveniments del període, es converteix en un imperatiu l'estudi de la crisi entre 1919 i 1939.
Per a comprendre l'especificitat del fenomen feixista, s'haurà d'atendre a dos eixos fonamentals: per una banda, el seu caràcter de moviment autònom, que es troba dotat dels seus propis referents ideològics i la seua corresponent base de les masses. Per una altra banda, a les seues relacions que hi té amb la classe dominant i les classes dirigents tradicionals. Ambdós eixos permeten caracteritzar el règim feixista atenent l'estudio de la seua dinàmica interna.
També, caldrà analitzar els mecanismes que s'utilitzen per a controlar les masses i crear pautes culturals particulars, i també es ponderarà els resultats interns i la dimensió internacional, a més de valorar el seu paper en la conflagració mundial i en l'esfondrament de les idees de progressisme i racionalitat humanes.
En conclusió, els continguts d'aquest nucli són particularment apropiats per a qüestionar estereotips i idees esquemàtiques relatives a la personalització del poder, i també la intencionalitat de les accions individuals o col·lectives, i la responsabilitat històrica.
Els continguts corresponents a aquest nucli són:
- Crisi de l'Estat liberal. Depressió econòmica, dictadures i democràcies als anys trenta.
- Apogeu i ascens dels moviments feixistes.
- Els règims feixistes. Polítiques expansionistes i conflictes internacionals.
El món dividit.
Aquest nucli de continguts se centra en l'anàlisi dels processos de consolidació de les superpotències i de creació dels blocs, i es destacarà la connexió entre els nous centres de gravetat política i els nous camps de conflicte i les transformacions polítiques i l'evolució econòmica, tant en el bloc capitalista com en el bloc socialista. Comprèn, tanmateix, l'estudi del procés històric en el qual es desfà aquesta bipolarització i comença a implantar-se un nou ordre mundial.
L'objectiu prioritari d'aquest nucli de continguts consisteix , fonamentalment, a destacar la lògica dels desenvolupaments interns dels blocs. És per això que s'han de relacionar les polítiques nacionals amb les vicissituds del conflicte Est-Oest. Escometre els continguts des d'aquest punt de vista permetrà posar en evidència la relació entre els dos nivells de la política (interna i internacional), de manera que l'alumnat ha d'arribar a comprendre que s'arrelen estretament i arriben a confondre's. És en aquest sentit un cas excel·lent l'estudi de l'època de les superpotències.
Amb el conflicte Est-Oest com a marc, i subratllar-hi les interaccions i influències dels esdeveniments internacionals, en les polítiques de les superpotències, mereixerà especial atenció l'anàlisi de les diferents respostes davant els problemes històrics que es plantegen per tal d'atendre els models de desenvolupament i evolució, les diferents fases o etapes, i en particular l'acceleració dels canvis de la societat de consum i la crisi posterior. Així, caldrà relacionar la política armamentística i el militarisme, el nacionalisme rus exacerbat o l'anticomunisme, amb els interessos dels grups dominants, per a explicar els models que sorgeixen i els conflictes que es plantegen. Es tracta, per tant, que l'alumnat arribe a identificar els factors decisius.
La proximitat d'alguns del canvis més transcendentals, com la desintegració dels règims comunistes, la desaparició de l'URSS, la reunificació d'Alemanya, allarga la dificultat de mesurar tot el seu abast i transcendència, però fonamentalment s'haurà d'evitar el risc d'una interpretació finalista. Més que mai caldrà atendre i destacar la provisionalitat de les explicacions i la necessitat de contrastar diferents interpretacions a l'hora de tractar els continguts del nucli. Així, les especials característiques de la informació històrica que s'ha de tractar, aconsellen d'utilitzar fonts i documents diversos: films, reportatges, àudio-visuals, novel·les i premsa.
Cal, finalment, assenyalar que l'anàlisi dels problemes més recents suposa una reflexió final; es tracta, doncs, de recollir tot el que s'ha aprés i tornar la mirada al present, però ara plena del coneixements que proporciona l'anàlisi històrica.
Els continguts d'aquest nucli presenten diferències respecte dels anteriors perquè tracten situacions molt properes, amb les dificultats que això comporta a l'hora de fer una anàlisi de la contemporaneïtat. Les explicacions, més que mai, tindran un caràcter aproximatiu i provisional, evitant dogmatismes i plantejaments emocionals.
Els continguts del nucli s'agrupen en els apartats següents:
- Les relacions internacionals en el període d'entreguerres. La Segona Guerra Mundial.
- Etapes de l'evolució històrica des de l'acabament de la Segon Guerra Mundial.
- Els països d'economia planificada.
- El socialisme real i la seua desintegració. L'obertura a l'Occident.
- L'evolució econòmica i política en el món desenvolupat.
- L'Estat del benestar i la seua crisi. La construcció d'Europa.
La Guerra Freda.
Es tracta d'analitzar el complex i contradictori procés mitjançant el qual es va traçar el conflicte en la seua globalitat, i també les respectives polítiques que el conformaren. Aquest conflicte es defineix com un enfrontament directe, encara que no bèl·lic, entre les superpotències i els seus respectius blocs a nivell mundial, i que es desenvolupa mitjançant les rivalitats geoestratègiques imbricades amb problemes polítics interns.
L'estudi de la Guerra Freda ha de prestar la màxima atenció a l'existència del gran nombre de tensions i guerres localitzades que, directament o indirectament, involucraren un dels dos blocs i que han estat instrumentalitzades per tots dos amb l'objecte de reforçar la pròpia posició. Però fonamentalment, on caldrà centrar l'anàlisi és en l'absència d'enfrontament bèl·lic directe entre les dues superpotències, amb una situació caracteritzada per moments de màxima tensió seguits per la restauració de nous equilibris que generalment obrin períodes més o menys perllongats, de distensió.
La comprensió d'aquesta dinàmica permetrà a l'alumnat establir fases ben delimitades, dintre del llarg període (de 1947 a 1989), de la guerra freda. Per això la necessitat d'un període que permeta situar en justs termes els problemes determinants en cada moment per a la comprensió del procés. Per a això és fonamental recolzar-se en les tècniques de la cronologia per facilitar l'aprenentatge dels continguts complexes que componen el nucli.
Els continguts d'aquest nucli són els següents:
- Balanç de la Segona Guerra Mundial. La formació dels blocs i la bipolarització. L'organització de la pau: l'ONU.
- Els focus del conflicte internacional.
- Coexistència i confrontació. L'etapa final de la guerra freda.
El Tercer Món.
En aquest nucli s'agrupen tots aquells continguts que fan referència als processos de descolonització i subdesenvolupament, als obstacles i problemes del desenvolupament i a les experiències en la recerca de solucions. Caldrà tenir en compte, en el seu estudi, no solament els factors interns del subdesenvolupament sinó també els processos que tenen lloc als països desenvolupats que hi repercuteixen com a conseqüència de les estretes vinculacions i dependències mútues que s'han anat creant a partir de la dominació colonial en el període anterior. Aquests processos que donen lloc al subdesenvolupament s'emmarquen en determinades conjuntures internacionals configurades per la diferent relació dels components apuntats que es concreten en una periodització del procés descolonitzador. En suma, s'atenen a les relacions Nord-Sud analitzant els mecanismes internacionals de dominació bàsics en el camp de la cultura, de la política i de l'economia i relacionant-los amb els resultats de la pròpia dinàmica interna d'aquests països.
Es tracta de centrar l'atenció en l'anàlisi dels problemes del Tercer Món, l'estudi del qual permetrà de comprendre el llegat de l'imperialisme. En aquest sentit, s'ha d'escometre l'anàlisi del procés descolonitzador no com una cosa sobtada, sense relació amb l'abans i el després, sinó com un procés en el qual interactuen factors interns i externs el pes dels quals varia segons els diferents espais i que donen lloc a una heterogeneïtat de situacions problemàtiques englobades genèricament sota la noció de «subdesenvolupament». Els problemes del Tercer Món són de naturalesa diversa: problemes d'identitat cultural, d'adopció del model d'Estat-nació, profunds desequilibris interns socials i econòmics com a conseqüència de les estratègies de modernització, inestabilitat política i social. La conjunció de tots o d'alguns d'ells es tradueix en crisis internes permanents que, molt sovint, tenen repercussions internacionals, i constitueixen, per tant, un factor explicatiu rellevant per a comprendre el món present.
L'aprenentatge dels continguts del nucli facilitarà la sensibilització de l'alumnat en relació amb els desequilibris econòmics, socials, i culturals entre els pobles i les seues greus conseqüències. Per a això es plantejarà la situació de subdesenvolupament com el resultat d'un procés històric complex que segueix avui en curs, no com la conseqüència d'una fatalitat o de la determinació d'un sol factor.
Els continguts que corresponen a aquest nucli són el següents.
- Processos de descolonització a àsia i a àfrica i subdesenvolupament. El creixement demogràfic.
- Els desequilibris econòmics. La situació iberoamericana.
Problemes, perspectives i transformació cultural en el món contemporani.
L'estudi del canvi cultural del nostre segle i els fenòmens que se l'associen pot ser escomès com a independent o en forma d'elements que impregnen els continguts de tots els nuclis esmentats. Una o altra opció haurà de ser concretada en les diferents Programacions Didàctiques.
Considerat com a nucli de continguts, s'hi ha d'emprendre l'estudi del canvi cultural de la història més recent des d'aquells supòsits que permeten a l'alumnat comprendre la transcendental transformació intel·lectual del segle XX. Es pretén relacionar les mutacions del pensament amb els canvis científics i els esbatiments i transformacions estètiques, accentuant la connexió que uneix aquests components per tal d'aprendre la globalitat i unitat del procés. S'analitzarà l'impacte dels mitjans de comunicació, de la tecnologia i de la ciència com a elements definitoris de la nostra cultura, així com la reflexió crítica pel que fa als grans discursos que fan referència a la societat, l'ésser humà i la ciència.
S'analitzaran també els models de creixement i els factors de desequilibri econòmic i les seues implicacions socials i polítiques, els elements funcionals i l'organització territorial dels estats, els règims polítics, les organitzacions i els projectes internacionals, la Unió Europea. També l'impacte del desenvolupament científic i tècnic i l'evolució de les estructures socials. I finalment, els esdeveniments històrics des de l'última dècada del segle XX i la nova configuració geopolítica de món.
Els continguts d'aquest nucli són els següents:
- La revolució científica.
- Cultura i societat de masses.
- Organitzacions i projectes internacionals. La Unió Europea.
- Canvis tècnics i socials. Idees polítiques i drets humans.
- Els esdeveniments històrics des de l'última dècada del segle XX. La nova configuració geopolítica del món.
IV. Criteris d'avaluació
1. Explicar els canvis i permanències més importants de la història del món contemporani. Identificar i analitzar els factors i les característiques de les grans transformacions amb la finalitat de comprendre la història com un procés.
Aquest criteri pretén avaluar la capacitat per a establir relacions entre els diferents factors o variables dels processos de canvi recents més importants. Pretén comprovar si els estudiants analitzen les transformacions interrelacionant els elements en una explicació multifactorial, si consideren la importància de les intencions dels subjectes històrics i comprenen els motius de les accions, individuals o col·lectives, en una explicació intencional. I, en un tercer grau de consecució de l'objectiu al qual fa referència, el criteri tracta de comprovar si els alumnes conjuguen la intencionalitat i multicausalitat en l'explicació històrica dels canvis.
Es tracta de saber si els alumnes comprenen i identifiquen les transformacions pregones de l'organització productiva, social i política, del pensament i la cultura del món contemporani. També es tracta de comprovar si els estudiants són capaços de diferenciar els elements més dinàmics, els que pateixen una major acceleració, de les continuïtats, aquells elements persistents o resistents al canvi, en processos de llarga o curta durada; si són capaços de reconèixer les influències i les repercussions dels elements que canvien respecte d'altres variables amb la finalitat d'explicar que els factors històrics interactuen amb diferent intensitat, alhora que modifiquen i creen una nova situació històrica. I en un últim grau de consecució de l'objectiu, al qual el criteri fa referència, es tracta de valorar si els alumnes constaten que, en la nova situació, els elements nous i vells constitueixen noves combinacions portadores de nous canvis. En definitiva, es tracta de saber si identifiquen la dinàmica històrica com un procés.
2. Identificar les transformacions més rellevants operades en el segle XX i fins a la Primera Guerra Mundial, en els camps demogràfic, tecnològic, d'organització política i econòmica i d'estructura social, assenyalant el seu distint grau d'influència en unes o altres zones del món, el paper hegemònic assumit per algunes potències i els conflictes suscitats entre aquestes.
Aquest criteri pretén comprovar la capacitat de sintetitzar els canvis més importants que succeeixen en l'època i de valorar la seua repercussió en l'allunyament de les formes de vida de les distintes àrees segons el grau de penetració d'aquests canvis. Es tracta d'avaluar, també, la comprensió dels aspectes més importants del fet colonial i l'increment de les tensions internacionals.
El criteri pretén també comprovar si els estudiants entenen que el desenvolupament, segons les zones, segueix un ritme propi i una direcció distinta. Aquest criteri, permet posar l'atenció en l'anàlisi del desenvolupament històric, en la comprensió de la simultaneïtat dels fets i en els diferents ritmes de canvis en un temps llarg o curt.
3. Situar cronològicament esdeveniments i processos rellevants de la història del món al segle XX i analitzar la seua vinculació amb determinats personatges, abordant la relació existent entre l'acció individual i els comportaments col·lectius.
Es pretén avaluar la capacitat per a situar en el temps fets significatius del segle XX (per exemple, ordenant cronològicament una relació d'aquests), i per a associar-los amb determinats personatges (per exemple, emparellant els elements de dues enumeracions de personatges i esdeveniments). Així mateix, seran capaços d'analitzar algú d'aquests fets, atenent la interrelació, en el context de l'època, de l'acció individual i les mentalitats i comportaments col·lectius.
4. Identificar els problemes bàsics de la societat actual, explicar els períodes de crisi i els diferents projectes de resolució dels problemes històrics i la repercussió que comporta.
Amb aquest criteri es tracta de constatar si els estudiants expliquen i valoren críticament els projectes de resolució de les crisis, quant als interessos i supòsits ideològics de les alternatives. Es tracta d'avaluar si són capaços d'establir relacions entre els problemes que existeixen i les mesures que es prenen per solucionar-los, i entre les accions empreses i els fets esdevinguts.
Es pretén, doncs, avaluar si els estudiants comprenen els diferents problemes que conflueixen a situacions conflictives en un procés de crisi, i comprovar si estableixen relacions pertinents entre els diferents factors d'un problema, si els alumnes són capaços d'identificar les contradiccions que expliquen una situació de crisi. En un segon grau de consecució de l'objectiu al qual fa referència el criteri, es tracta de comprovar si els alumnes diferencien la incidència dels elements estructurals i la dels esdeveniments immediats, és a dir, les conseqüències de les crisis a curt o llarg termini.
5. Identificar les normes i interessos que regulen al segle XX les relacions entre els estats,analitzant les causes d'algun conflicte bèl·lic important i els principals mecanismes que s'arbitren al llarg del segle per a articular les relacions internacionals, valorant el seu funcionament amb vista a mantenir la pau i la seguretat internacional.
Aquest criteri tracta de comprovar en quina mesura els alumnes analitzen l'entramat de factors precipitants i les conseqüències dels conflictes bèl·lics, i si distingeixen i valoren els sistemes i organitzacions que s'han succeït al llarg del segle per regular pacíficament les relacions internacionals. Els alumnes reconeixeran els diferents factors que conflueixen en l'explicació de l'estat de les relacions internacionals, tant a partir d'una anàlisi sincrònica, en un moment donat, com a partir d'una anàlisi diacrònica que considere la mutabilitat d'aquestes relacions.
L'anàlisi pot extendre's a les qüestions internacionals actuals.
6. Identificar i analitzar, en un procés històric significatiu, els principis que inspiren l'organització i institucions dels sistemes parlamentaris, els factors que han influït en el seu desenvolupament progressiu, i els que han fet possible, en determinades circumstàncies històriques, el trencament del règim democràtic, així com la seua posterior recuperació.
Aquest criteri ha de servir per saber si l'alumne és capaç de fer una anàlisi comparativa de les institucions representatives, de la formulació dels drets i deures fonamentals i dels nivells d'igualtat social, relacionant aquestes realitats amb les distintes ideologies i interessos.
En un primer grau l'alumne assenyalarà les diferències entre les articulacions del poder polític i, per tant, els trets constitutius que caracteritzen les diferents formes d'estat; per exemple: entre un estat federal i un altre centralista, un règim autoritari i un altre democràtic.
En un segon grau, establirà relacions estretes entre l'entramat social, econòmic, jurídic i cultural per una part, i l'organització del poder i la seua concreció en institucions polítiques per un altre. Analitzarà l'evolució dels sistemes parlamentaris, cap a nivells més alts de participació i llibertat, i els factors de crisi que han fet possible la seua substitució per règims dictatorials (en particular els de caràcter feixista), així com els que han propiciat els processos de restabliment i instauració democràtics. Pretén comprovar també la capacitat de comparar i valorar les diferències que s'estableixen entre ambdós sistemes en el gaudi dels drets i llibertats personals, en l'exercici de l'activitat política i en les relacions socials.
7. Situar cronològicament i distingir les característiques dels períodes d'expansió i recessió que ha experimentat l'economia mundial contemporània. Determinar, a través d'un cas significatiu, les implicacions que els períodes d'un i d'altre signe tenen en les relacions socials, en les formes de vida, en el consum i en l'ocupació, i en la política internacional.
Aquest criteri pretén avaluar si els estudiants reconeixen els factors que intervenen en el desencadenament dels processos de prosperitat i de crisi econòmica, i el seu mecanisme de difusió. En un primer grau, hauran d'identificar els elements que configuren un procés de naturalesa econòmica. En un segon grau, analitzaran les implicacions que les crisis més importants i etapes de desenvolupament han tingut en les mentalitats, en l'agudització o suavització dels conflictes socials, i en les relacions internacionals. Finalment, els alumnes al relacionar el desenvolupament econòmic amb les diverses fases de la crisi i retrocés, hauran de qüestionar i valorar la validesa de la visió lineal del procés.
8. Sintetitzar l'evolució històrica d'algun dels països que han experimentat al segle XX un procés de descolonització, identificant els seus principals problemes de tipus cultural, econòmic, social i polític, i establint les possibles connexions d'aquests problemes amb l'experiència colonial i les dependències neo-colonials.
Aquest criteri tracta de comprovar la capacitat per tenir una visió global de la història d'un o d'alguns països independitzats al segle XX, per mesurar l'impacte en aquests de la colonització i per analitzar la seua situació present a la llum de les seues experiències històriques i de l'actual sistema econòmic i polític de relacions internacionals.
Aquest criteri pretén així mateix avaluar si els estudiants comprenen les dificultats i limitacions dels processos d'integració i articulació econòmica, social i política, i els avanços desiguals en la modernització.
Es pretén comprovar també si els alumnes són capaços d'explicar els elements i factors que contribueixen al desenvolupament, establint relacions entre les variables i assenyalant els desfases i les característiques essencials de les etapes.
9. Analitzar l'actual configuració de la Unió Europea, valorant la seua significació i presència en el món i sintetitzar l'evolució històrica posterior a la Segona Guerra Mundial d'algun dels principals Estats actuals de la Unió.
Es tracta de comprovar si els estudiants coneixen els elements o factors que van impulsar la creació de la Unió Europea, així com la seua estructura actual i el seu funcionament. En un primer grau, els estudiants identificaran aquells fets que impulsaren el desenvolupament de les institucions comunitàries. En un segon grau, posaran en relació el procés de configuració de la Unió Europea amb aquells problemes històrics als quals pretén oferir un resposta; per a això, reconeixeran alguns fets rellevants del procés, situant-los cronològicament, i identificaran les institucions bàsiques i el funcionament de la Unió Europea. En un tercer grau, els alumnes valoraran en quina mesura s'han enfrontat o superat aquests problemes als quals s'ha fet referència, analitzant el paper de la Unió Europea en el panorama continental i mundial així com la seua significació en relació als processos d'internacionalització de l'economia i de la cultura.
També, hauran de tenir una visió global de l'evolució política i econòmica recent d'alguns dels Estats que, per població, extensió o significació històrica, es consideren més rellevants de l'Europa comunitària.
10. Explicar, comprendre els conflictes socials, i valorar críticament els interessos dels grups i també la incidència en els fets que s'estudien.
Es tracta de comprovar si els estudiants identifiquen, en les diferents etapes, les desigualtats econòmiques i culturals, i les consegüents divisions socials. Cal saber si expliquen els diferents interessos i aspiracions dels grups socials, i relacionant d'una banda, les reivindicacions que es plantegen pel que fa a la situació històrica i, d'altra, les accions i projectes dels grups socials pel que fa als conflictes que sorgeixen, amb la finalitat de comprendre un factor explicatiu bàsic en la Història.
11. Analitzar algun conflicte o qüestió d'actualitat, de dimensió internacional, a partir de la informació procedent de distints mitjans de comunicació social, valorant-ne críticament la disparitat d'enfocaments i prenent en consideració els antecedents històrics del tema.
Aquest criteri crida l'atenció sobre la necessitat que els alumnes relacionen els esdeveniments i problemes més importants de l'actualitat amb els antecedents històrics que ajuden a comprendre'ls, ha de ser una anàlisi que, alhora, afavoresca una reflexió més rigorosa sobre el propi present, ressaltant els components històrics d'aquest i entenent la Història com a encontre permanent del passat i el present.
Pretén també comprovar l'interès dels alumnes pels problemes d'avui, i valorar la seua capacitat crítica davant la interpretació de les accions dels subjectes històrics, així com a l'hora d'interpretar els missatges dels mitjans de comunicació.
Els estudiants hauran de valorar la necessitat d'indagar abans d'emetre un judici estereotipat sobre actuacions, personatges o problemes actuals. També hauran de considerar els antecedents històrics en analitzar algun conflicte o qüestió d'actualitat, evitant relacions mecàniques. Finalment establiran, en analitzar processos històrics, analogies, comparances o diferències amb els fets del present. És a dir, constataran que l'historiador parteix des del present per analitzar aquells processos històrics que el configuren.
12. Comprendre els trets més destacats dels processos i manifestacions culturals del món contemporani, i establir les relacions pertinents amb altres aspectes de la realitat.
Mitjançant aquest criteri es tracta de comprovar si els estudiants analitzen les manifestacions culturals des de coordenades àmplies, i estableixen relacions entre els diferents factors. En primer lloc, constataran els canvis importants en el camp de la cultura, especialment en l'àmbit del que és científic i del que és artístic. En segon lloc, establiran relacions entre aquets canvis culturals i les transformacions socials. Finalment, analitzaran les diferències culturals de les diferents formacions socials i les discriminacions que poden generar-se en aspectes com l'educació, la creació artística, i l'accés en general de la cultura.
13. Utilitzar els conceptes bàsics de la Història contemporània comprenent i assumint les especials característiques de la conceptualització històrica i reconèixer la possibilitat de diferents interpretacions sobre un mateix fet i la necessitat de sotmetre-les a una anàlisi crítica.
Es tracta de saber si els alumnes utilitzen els conceptes històrics amb propietat, si són capaços d'aplicar-los en temps diferents i de constatar la variabilitat de les seues característiques.
En un primer grau hauran de definir el concepte en presència de l'esdeveniment, i relacionaran de forma correcta les necessàries generalitzacions conceptuals amb fets concrets. En un segon grau, els alumnes hauran d'assumir d'una forma positiva que poden existir diferents interpretacions d'un fet històric; és a dir, des de l'anàlisi crítica i argumentant, admetent que el fonament del coneixement històric parteix bàsicament de l'explicació en què la informació de les fonts sols resulta fructífera davant preguntes o problemes encertadament plantejades per l'historiador. Finalment, valoraran la relació entre la funció de l'historiador i les fonts respecte a la construcció del coneixement històric.
14. Identificar i utilitzar els procediments i tècniques bàsiques d'aprenentatge comprenent i valorant l'anàlisi històrica com un procés en constant reelaboració. Obtenir de fonts diverses informació rellevant per explicar els processos històrics i estudiar-los.
Amb aquest criteri es tracta d'avaluar la capacitat dels alumnes per a desenvolupar un estadi concret seguint una metodologia d'aprenentatge. Per a això, els alumnes definiran i analitzaran problemes, formularan hipòtesis i realitzaran dissenys de treballs per a contrastar-les.
També hauran de comunicar correctament les seues conclusions mitjançant l'elaboració de síntesis, informes o representacions cartogràfiques coherents amb els estudis i investigacions traçats, argumentant i contrastant els seus coneixements mitjançant dades rellevants obtinguts de diferents fonts d'informació. Constataran que un fet històric pot ser interpretat de diferents formes d'acord amb els interrogants que es plantege l'historiador.
En un grau de major complexitat i profunditat de l'aprenentatge els alumnes reconeixeran el camí seguit en l'aprenentatge, exposant les diferents accions metodològiques i els motius que han guiat les decisions per dur-les a terme amb la finalitat d'ampliar el seu propi coneixement. També valoraran el procés seguit i sotmetran els seus propis coneixements a la reflexió, acceptant la crítica i superant estereotips. I, finalment, assumiran la necessitat d'investigar abans d'emetre un judici sobre actuacions, personatges o problemes actuals.
